30º diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
Estima el Senyor, el teu Déu, ...i els altres com a tu mateix.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 22, 34-40
El primer manament
34 Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, 35i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta:
36 --Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?
37 Jesús li digué:
– Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. 38 Aquest manament és el més gran i el primer. 39 El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. 40 Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos.
Paraula de Déu.
CREURE EN L' AMOR
La religió cristiana resulta per a molts un sistema religiós difícil d'entendre i, sobre tot, un entramat de lleis massa complicat per a viure correctament davant Déu. ¿No necessitem els cristians concentrar molt més nostra atenció en preocupar-nos del essencial de la experiència cristiana?
Els evangelis han recollit la resposta de Jesús a un sector de fariseus que li pregunten quin és el manament principal de la Llei. Així resumeix Jesús l'essencial:“Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament.Aquest manament és el més gran i el primer...El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix”.
L'afirmació de Jesús és clara. L'amor ho és tot. Decisiu en la vida és estimar. Aquí està el fonament de tot. El primer és viure davant Déu i davant els altres en una actitud d'amor. No perdre'ns en coses accidentals i secundàries, oblidant l'essencial. De l'amor surt la resta. Sense amor tot queda pervertit.
En parlar de l'amor a Déu, Jesús no pensa en els sentiments o emocions que poden brollar de nostre cor; tampoc ens convida a multiplicar nostres resos i oracions. Estimar al Senyor, nostre Déu, amb tot el cor és reconèixer a Déu com Font última de nostra existència, desvetllar en nosaltres una adhesió total a sa voluntat, respondre amb fe incondicional a son amor universal de Pare de tots.
Per això afegeix Jesús un segon manament. No es possible estimar a Déu i viure d'esquena als seus fills i filles. Una religió que predica l'amor a Déu i s'oblida dels que sofreixen és una gran mentida. La única postura realment humana davant qualsevol persona que trobem en nostre camí és estimar-la i cercar son bé com voldríem per a nosaltres mateixos.
Tot aquest llenguatge pot semblar massa vell, massa gastat i poc eficaç. Tanmateix, també avui el primer problema en el món és la falta d'amor, que deshumanitza, un rere l'altre, els esforços i les lluites per construir una convivència més humana.
Fa uns anys, el pensador francés, Jean Onimus escrivia així: “El cristianisme està encara en els seus començaments; ens porta treballant només dos mil anys. La massa és pesada i se necessitaran segles de maduració abans de que la caritat la faci fermentar”. Els seguidors de Jesús no hem d'oblidar nostra responsabilitat.
El món necessita testimonis vius que ajudin a les futures generacions a creure en l'amor ja que no hi ha un futur esperançador per a l'ésser humà si acaba per perdre la fe en l'amor.
En certa ocasió els fariseus es reuniren en grup i feren a Jesús una pregunta que era motiu de discussió i debat entre els sectors preocupats de complir els sis-cents tretze preceptes més importants sobre el “sabat”, la puresa ritual, els delmes i altres qüestions: «Mestre, ¿quin és el manament més gran de la Llei?».
La resposta de Jesús és molt coneguda entre els cristians: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, i amb tot el pensament». Aquest és el més gran i el primer. Després afegí: «El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix». I va concloure amb aquesta afirmació: «Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos».
Ens interessa molt escoltar bé les paraules de Jesús ja que també en la Església, com en l'antic Israel, ha anat creixent al llarg dels segles el nombre de preceptes, normes i prohibicions per a regular els diversos aspectes de la vida cristiana. ¿Quin és el primer i més important? ¿Què és essencial per a viure com a seguidors de Jesús?
Jesús deixa clar que no tot és igualment important. És un error donar importància a qüestions secundàries de caràcter litúrgic o disciplinar i descuidar l'essencial. No hem de oblidar mai que sols l'amor sincer a Déu i al proïsme és el criteri principal i primer de nostre seguiment a Jesús.
Segons ell, aquest amor és l'actitud de fons, la força clau que dóna veritat i sentit a nostra relació amb Déu i al nostre comportament amb les persones.
¿Què és la religió cristiana sense amor? ¿A què queda reduïda nostra vida en l'interior de la Església i enmig de la societat sense amor?
L'amor allibera nostre cor del risc de viure empobrits, empetitis per l'atenció insana a normes i ritus. ¿Què es la vida d'un practicant sense amor a Déu? ¿Quina veritat en nostra vida cristiana sense amor pràctic al proïsme?
L'amor s'oposa a dues actitud: la indiferència com insensibilitat, rigidesa de ment, manca de cor. I l'egocentrisme i desinterès pels altres.
En aquests temps crítics res més important que tenir cura de l'essencial: l'amor sincer a Déu alimentat en celebracions sentides i viscudes des de dins; l'amor al proïsme en el tracte amistós i el compromís amb els necessitats.
Comptem amb l'alè de Jesús.
PASSIÓ PER DÉU, COMPASSIÓ PEL SER HUMÀ
Els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos.
Quan obliden l'essencial, fàcilment s'endinsen les religions per camins de mediocritat piadosa o de casuística moral, que incapaciten per a una relació sana amb Déu i poden desfigurar i destruir greument les persones. Cap religió escapa a aquest risc.
L'escena que se conta en els evangelis té com a rerefons una atmosfera religiosa en que mestres religiosos i lletrats classifiquen cents de mandats de la Llei divina en «fàcils» i «difícils», «greus» i «lleus», «petits» i «grans». Impossible moure's amb un cor sa en aquesta xarxa.
La pregunta que plantegen a Jesús busca recuperar l'essencial, descobrir el «esperit perdut»: ¿quin és el mandat principal?, ¿què es essencial?, ¿on està el nucli de tot? La resposta de Jesús, com la de Hillel i altres mestres jueus, recull la fe bàsica de Israel: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament».
Que ningú pensi que es parla aquí d'emocions o sentiments vers un Ser Imaginari, ni d'invitacions a resos i devocions. «Estimar Déu amb tot el cor» és reconèixer humilment el Misteri últim de la vida; orientar confiadament la existència d'acord amb sa voluntat: estimar Déu com a força creadora i salvadora, que és bona i ens vol bé.
Tot això marca decisivament la vida ja que vol dir lloar la existència des de l'arrel; prendre part en la vida amb gratitud; optar sempre pel bo i bell; viure amb cor de carn, i no de pedra; resistir tot que traeix la voluntat de Déu negant la vida i la dignitat dels seus fills i filles.
Per això l'amor a Déu és inseparable de l'amor als germans. Així ho recorda Jesús: «Estima els altres com a tu mateix». No és possible l'amor real a Déu sense descobrir el sofriment dels seus fills i filles.
¿Quina religió seria aquella en la qual la fam de los desnodrits o l'excés dels satisfets no plantegés cap pregunta ni inquietud als creients? No estan desencaminats els que resumeixen la religió de Jesús com «passió per Déu i compassió per la humanitat».
ROMANDRE AMB L' ESSENCIAL
Aquests dos manaments sostenen la llei sencera.
No era fàcil per als contemporanis de Jesús tenir una visió clara del que constituïa el nucli de la seva religió. La gent senzilla se sentia perduda. Els escribes parlaven de sis-cents tretze manaments continguts en la llei. ¿Com orientar-se en una xarxa tan complicada de preceptes i prohibicions? En algun moment, el plantejament arribà fins a Jesús: ¿Què és el més important i decisiu? ¿Quin és el manament principal, el que pot donar sentit als altres?
Jesús no s'ho pensà dos cops i va respondre recordant unes paraules que tots els jueus barons repetien diàriament al començament i al final del dia:
שְׁמַע יִשְׂרָאֵל יְהוָה אֱלֹהֵינוּ יְהוָה אֶחָד Shemà Israel, Adonai Eloheinu,
«Escolta Israel: El Senyor nostre Déu és el únic Senyor Estimarás al Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb tot el teu ser». Ell mateix havia pronunciat aquell matí aquestes paraules. A ell li ajudaven a viure centrat en Déu. Això era el primer per a ell.
De seguida afegeix el que ningú li havia preguntat: «El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix». Res hi ha més important que aquests dos manaments. Per a Jesús són inseparables. No se pot estimar Déu i desentendre's del veí.
A nosaltres se'ns ocorren moltes preguntes. ¿Què és estimar a Déu? ¿Com se pot estimar a algú a qui no és possible comprendre ni veure?
En parlar de l'amor a Déu, els hebreus no pensaven en els sentiments que poden néixer en nostre cor. La fe en Déu no consisteix en un «estat d'ànim». Estimar Déu és senzillament centrar la vida en ell, viure tot des de sa voluntat.
Per això Jesús afegeix el segon manament. No és possible estimar Déu i viure oblidats de gent que sofreix i a la que Déu estima tant. No hi ha un «espai sagrat» en el que puguem «entendre'ns» tot sols amb Déu, d'esquena als altres. Un amor a Déu que oblida els seus fills i filles és una gran mentida.
La religió cristiana resulta avui a no pocs complicada i difícil d'entendre. Probablement, necessitem en la Església un procés de concentració en l'essencial per a desprendre'ns d'afegits secundaris i queda-nos amb l'important: estimar a Déu amb totes les forces i estimar els altres com a un mateix.
¿SENTIR-SE BÉ?
«Estima els altres com a tu mateix»
No és difícil observar entre nosaltres els trets més característics de l'individualisme modern. Per a molts, el ideal de la vida és «sentir-se bé». Tota la resta ve després. Primer és millorar la qualitat de vida, evitar el que ens pugui molestar, i assegurar nostre petit benestar material, psicològic i afectiu.
Per a assolir-ho, cada un s'ha d'organitzar la vida a son gust. No cal pensar en els problemes dels altres. El que faci cada u és cosa seva. No és bo ficar-se en la vida dels altres. Bastant té un amb sa pròpia vida.
Aquest individualisme modern canvia la vida dels creients d'occident. Poc a poc, es difon una «moral sense manaments». Tot és bo si no me fa mal. Important és ser intel·ligent i actuar amb habilitat. Naturalment, hi ha que respectar a tots i no perjudicar a ningú. Això és tot.
Canvia també la manera de viure la fe. Cadascú sap «el que li va» i «el que no li va». Important és que la religió ajudi a un a sentir-se bé. Se pot ser un «cristià maco» i sense problemes. El que fa falta és «gestionar» el religiós de manera intel·ligent.
El resultat és una classe mitjana instal·lada en el benestar, composta per individus respectables que se comporten correctament en tots els ordres de la vida, però que viuen tancats en ells mateixos, separats de sa pròpia ànima i apartats de Déu i dels seus semblants.
Hi ha una manera molt senzilla de saber què queda de «cristià» en aquest individualisme modern i és veure si encara ens preocupem dels que sofreixen. Jesús va precisar amb claredat l'essencial: «estimaràs al Senyor el teu Déu amb tot el cor» i «estimaràs al proïsme com a tu mateix».
Ser cristià no es sentir-se bé ni malament, sinó sentir als que viuen malament, pensar en els que sofreixen i reaccionar davant sa impotència sense refugiar-nos en nostre propi benestar.
No cal donar per suposat que som cristians, ja que pot no ser ver. No basta preguntar-nos si creiem en Déu o l'estimem. Hem de preguntar-nos si estimem com a germans als que sofreixen.
¿POT ESTIMAR DÉU L' AGNÒSTIC?
Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor...
«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament» (Mt 22, 37). Aquest és, segons Jesús, el primer mandat que ha d'escoltar el ser humà. Sorprèn, per això, la poca atenció que se li presta, ja que, moltes vegades, només serveix d'introducció per a passar a comentar el mandat de l'amor al proïsme. El mandat de l'amor a Déu resulta insòlit i estrany.
L'amor és un valor que té un lloc preeminent en la civilització occidental, però un amor orientat al Misteri d'un Déu transcendent, i exigit de forma tan radical i absoluta vol dir un desafiament davant el que cal prendre postura.
Mirant bé les coses, el problema decisiu de la fe no consisteix en «afirmar que Déu existeix», sinó en «estimar Déu» i estimar-lo de tot cor i sobre totes les coses. Dit d'altra manera, Déu no és una hipòtesi teòrica que cal demostrar amb arguments fins a concloure que existeix o no. Déu és un Misteri que se pot entreveure o sospitar i, un cop sospitat, estimar o rebutjar.
Per això, encara avui es parla de forma generalitzada de ateisme o agnosticisme, les postures concretes poden ser bastant diferents. Hi ha un tipus d'agnòstics que tenen mil raons per a mantenir la seva postura, però, en el fons, el que decideix la seva actitud és el «no voler creure en Déu». Hi ha, pel contrari, un altre tipus d'agnòstics que volen creure en Déu perquè estimen sa possible existència, però no poden fer-ho per diversos motius.
L'actitud bàsica és, per tant, diferent. Els primers no pregunten per Déu. No volen ni necessiten fer-ho; la existència de Déu no seria per a ells una «bona nova». Els segons, per el contra, cerquen a Déu de tot cor precisament perquè no l'han trobat. No gosen afirmar la seva existència, però no poden deixar de buscar-lo perquè l'estimen, encara que sigui com un Déu hipotètic i segueixen acaronant la possible trobada amb Ell.
Segons el teòleg català, González Faus, l'agnosticisme actual és, en bona part, «reflex d'una cultura que ha perdut l'amor a Déu abans de perdre la fe en ell». Per això, pot ser oportú recordar que l'amor, l'enyorança i la recerca d'un Déu hipotètic per un agnòstic pot respondre al mandat de Jesús millor que l'actitud indiferent de qui afirma que Déu existeix, però ni cerca ni estima de cor
MITES
Estima els altres com a tu mateix.
A qualsevol cosa se le diu avui «amor». Poques realitats han romàs tan desfigurades per la propagació de idees, costums i corrents de tot tipus. No és, per això, superflu tractar d'alguns mites que circulen entre nosaltres.
Per a bastants persones, «estimar» significa sentir una atracció de caràcter sentimental o sexual. Aquesta atracció desencadena un comportament amorós de lliurament a l'altre; quan aqueixa atracció s'apaga, desapareix l'amor. Aquest mite del «amor romanç» conté, com tots els mites, veritat. En aqueixa relació hi ha moltes vegades amor vertader. Però aqueixa atracció pot sorgir també de la biologia, del avorriment, del egoisme o del afany d'aventura.
Està també bastant estès el mite de que, si s'estima, s'acaba sempre sofrint, i no poc. És cert que estimar és arriscar-se; qui estima pot experimentar en algun moment el desengany, la decepció i la traïció. Però és fals relacionar l'amor amb el sofriment. El dolor és inevitable per a tots. Però ho és encara més si una persona se tanca en ella mateixa sense estimar ni deixar-se estimar.
Existeix també el mite que exalta l'amor com la panacea que ho resol tot. Alguns pensen que l'important per a la persona és trobar «l'amor de sa vida». Aquest amor acabarà amb sa solitud, transformarà sa vida, els aportarà seguretat i alegria. No hi ha dubte que una experiència amorosa sana és un estímul inapreciable per a viure. Però, ho és, sobre tot, quan la persona no se contenta amb «rebre amor», sinó que desenvolupa sa capacitat d'estimar i no sols a «ser estimat», sinó també a qui dia a dia troba en son camí.
El mite de la espontaneïtat diu que l'amor ha de ser espontani. Si no, és forçat, artificial i fals. Sens dubte, l'amor pot néixer de forma espontània. Fals és pensar que aqueixa és la única forma d'estimar. En realitat l' amor és un art que s'ha d'aprendre dia a dia, sovint en circumstàncies adverses. Estimar vol dir comprendre, perdonar, respectar, alleujar en el sofriment del altre, i tot això no brolla sempre espontàniament. Se necessita atenció, esforç, determinació.
Un altre mite diu que estimar és difícil i complicat. Important és trobar un forat en la societat i establir relacions «interessants» amb les persones. La parella i els amics interessen en la mesura que t'ajuden a suportar la vida. Tanmateix, el ser humà està fet per a estimar i no sols per ser estimat. La persona coneix una alegria profunda quan és capaç d'estimar gratuïtament.
El vertader amor cristià s'aprèn de Jesucrist. És ell qui ens ensenya a estimar no sols a qui desvetlla en nosaltres una atracció agradable, sinó també a aquells que necessiten una mà amiga que els sostingui. «Estimaràs el proïsme com a tu mateix.» Més encara: «Us estimareu uns als altres com jo us he estimat.»
RES HI HA MÉS IMPORTANT
¿Quin és el manament més gran de la Llei?
Els jueus van arribar a comptar fins a sis-cents tretze manaments que havien de ser observats per a complir íntegrament la Llei. Per això, no era estrany en els cercles rabínics fer-se preguntes com la que plantegen a Jesús en un intent de buscar l'essencial: ¿Quin manament és el primer de tots?
Jesús respon de manera clara i precisa: «El primer és: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament”. El segon és aquest: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha manament major que aquests.» ¿ Com escoltar avui aquestes paraules fonamentals de Jesús?
Hi ha una cosa que se'ns revela amb tota claredat: l'amor ho és tot. El que se'ns demana en la vida és estimar. Aquí està la clau. Podrem després treure tota mena de conseqüències i derivacions, però l'essencial és viure davant Déu i davant els altres en una actitud d'amor. Si poguéssim actuar sempre així, tot estaria salvat. No hi ha res més important que això, ni tan sols la pràctica d'una determinada religió.
Però, ¿per què l'amor és la força que dóna sentit, veritat i plenitud a la vida? Aquesta centralitat de l'amor s'arrela, segons el cristianisme, en una realitat: Déu, l'origen de tota vida, Ell mateix és amor. Aquesta és la definició agosarada i insuperable de la fe cristiana: «Déu és Amor» (1 Jn 4, 8). Per dir-ho de alguna manera encara que sigui deficient, Déu consisteix a estimar; Déu no sap, no vol i no pot fer altra cosa que estimar. Podem dubtar de tot, però del que no hem de dubtar mai és del seu amor.
Per això, estimar Déu és trobar nostre propi bé. El que dóna vertadera glòria a Déu no és nostre mal, sinó nostra vida i plenitud. Qui estima a Déu i se sap estimat per Ell amb amor infinit, aprèn a mirar-se, estimar-se i cuidar-se amb vertader amor. Quina força i dinamisme generaria en nosaltres aquesta peculiar manera de entendre'ns. Quantes pors i angoixes se diluirien dins nostre.
Què diferent és la vida quan la persona aprèn a dir: «Senyor, que se faci la teva voluntat perquè així es va forjant el meu bé».
Per altra banda, llavors se comprèn en sa vertadera profunditat el segon manament:«Estima els altres com a tu mateix » Qui estima Déu sap que no pot viure en actitud de indiferència, despreocupació o oblit dels altres. La única postura humana davant qualsevol persona que trobem en la vida és estimar-la.
Això no significa que se hagi de viure de la mateixa forma la intimitat amb la esposa, la relació amb el client o la trobada fortuïta amb qualcú pel carrer. El que se'ns demana és actuar en cada cas, cercant positivament el bé que volem per a nosaltres mateixos. En uns temps en que sembla qüestionar-se tot, és bo recordar que hi ha una cosa inqüestionable: l'home és humà quan sap viure estimant Déu i el proïsme.
LÒGICA INDIVIDUALISTA
Estima els altres com a tu mateix.
Creix entre nosaltres, de manera irresistible, el culte a la vida privada i l'obsessió per satisfer, abans que res, les aspiracions individuals.
Els sociòlegs parlen de «sacralització del individual» en la societat moderna, del narcisisme com a tendència dominant en nostres dies o de la disgregació dels vincles socials.
Per a il·lustrar aquest fenomen, s'evoca, tal volta de manera poc rigurosa, l'auge d'esports individuals com el «jogging» o el «windsurf», la atracció dels video-jocs solitaris o els balls moderns que aïllen als individus uns dels altres, per a sentir cada un son propi cos entre decibels que fan impossible la comunicació.
Cert és que una «lògica individualista» domina avui la societat. Els interessos privats prevalen sobre qualsevol altra consideració. Pocs estan disposats a sacrificar les seves aspiracions particulars a causes de interès general. Fins i tot, el motor principal de les movilitzacions socials sol ser quasi sempre la reivindicació de drets individuals.
Però, augmenta la solitud i el aïllament dels individus. Cadascú cerca el seu. Hi ha un dèficit de comunicació inter-personal. Un poc por tot, la gent se queixa de no ser compresa o escoltada.
Creix també l'apatia i indiferència cap a l'altre. No interessen els problemes dels altres. Cada un cerca no quedar-se fora del sistema, situar-se millor en la competició pel lloc de feina, prosperar cada cop més.
La preocupació pels altres queda reduïda a mínims i es concreta quasi sempre en un compromís intermitent i passatger, sense exigències de sacrifici o abnegació.
En aquest «regne del Ego», no sembla que el missatge evangèlic del amor pugui tenir acollida i operativitat. Tanmateix, aqueix «estimaràs als altres com a tu mateix» pot tenir ressò en aquest ascens del individualisme, ja que vincula l'amor a l'altre amb el que desitgem per a cada un de nosaltres.
Com adverteix G. Lipovetsky, quant més avança la societat cap a l'individualisme, amb major claredat apareix l'individu com a valor últim.
Quant més se sacralitza l'individual, més ignominiosa se'ns presenta la marginació i misèria dels desheretats.
ESTIMAR DÉU
Aquest manament és el més gn i el primer.
L'home contemporani sembla sentir una gran necessitat de desmitificar-ho tot, destruir façanes, tirar a terra sistemes i ideologies per a preguntar -se què és el que pot restar realment com important.
Doncs bé, per a Jesús l'únic important i decisiu és que l'home sàpiga estimar Déu i el proïsme. Aquí es tanca com a germen tot el que la humanitat ha de desenvolupar. Aqueix és el secret de la vida.
Del amor al proïsme se'n parla i s'escriu molt avui. Del amor a Déu amb prou feines parla ningú en aquesta societat cada cop més insensible a l'encontre amb el Déu viu i etern.
I tanmateix, segons Jesús, «Aquest manament és el més gran i el primer.”. Seria una greu equivocació oblidar-ho.
El mandat d'estimar Déu no és complir una determinada acció de manera que, complert nostre deure, podem ja oblidar-nos de Ell.
Estimar Déu és una cosa molt més profunda. Nosaltres estem disposats a donar qualsevol cosa abans que donar-nos a nosaltres mateixos. I amor a Déu consisteix en aquesta entrega de nostre propi jo.
L'amor a Déu exigeix l'entrega total de nostre ser, l'alliberació progressiva de nostro egocentrisme, l'orientació de nostra existència vers l'amor.
Quan aquest amor se desvetlla en l'interior d'un home, Déu ja no és per a elll el nom de un governador suprem i llunyà al qual es respecta, amb el qual és perillós entrar en conflicte i a qui, en el fons, s'evita observant els seus manaments.
Déu és una presència amorosa que vivifica i encoratja nostre ser i nostre obrar. Una font de vida i llibertat que ens empeny a estimar la vida, els éssers vius, les coses i, sobre tot, tots els homes i dones.
Aquest amor al Déu viu no ens allunya de l'amor concret al proïsme. Només quan vivim habitats per aquest amor és possible alliberar-nos de nosaltres mateixos i acostar-nos a l'altre. Només llavors és possible perdonar en silenci, donar amb desinterès, «tocar” amorosament el misteri del germà.
Més encara. Aquest amor a Déu ens descobreix amb freqüència que quasi tot el que fem dia rere dia no és en realitat “amor al proïsme” sinó una bella façana darrera la qual s'amaga i creix un egoisme secret.
¿ ALLIBERAMENT SEXUAL ?
Estimaràs...
S'ha estès cada cop més entre nosaltres la convicció de que una persona és sana i adulta quan sap alliberar-se de les repressions que impedeixen la expansió dels seus impuls.
Predicadors radicals del pensament de S. Freud han convidat a les noves generacions a arribar a la llibertat, trencant qualsevol normativa ètica que pogués «bloquejar» el lliure dinamisme dels seus instints.
És la satisfacció del plaer que menarà els homes a la llibertat. És la «revolució sexual» la que ens portarà la vertadera alliberació (W. Reich).
¿Quin ha estat el resultat? Lluny de veure néixer un home més sa i madur, som testimonis de noves neurosis, repressions i frustracions. Homes i dones obsessionats pel plaer, tancats en una solitud cada cop més grossa, incapaços d'estimar i obrir-se a l'altre.
Un científic com E. Fromm ha dit que «la completa satisfacció de les necessitats sexuals no és la base de la felicitat ni garanteix la salut».
Cert, són molts els interrogants que provoca la «revolució sexual» quan veiem créixer el nombre de joves alienats arrossegant una vida malaltissa i distorsionada, incapaços d'enfrontar-se a la realitat.
¿Quina llibertat és la que consisteix en alliberar-nos de les «repressions» per a restar sotmesos a l'esclavitud dels instints? ¿No és una alliberació sense llibertat? ¿Una alliberació de la qual no sorgeix un home amo del seu destí?
En el cor del missatge de Jesús hi ha una crida a obrir-nos de rel a l'amor. Una crida que ens recorda a tots que una alliberació en la que se prescindeix de l'amor és sempre caiguda en la esclavitud. Un home incapacitat per a estimar no és lliure, per molt que proclami sa llibertat.
Els creients estem cridats avui a mostrar que l'amor, l'entrega generosa i la solidaritat, lluny de fer-nos viure de manera reprimida i malaltissa, són camins encertats per a assaborir amb goig la existència i per a créixer com homes sans, lliures i feliços
.L' ÚNICA TASCA
¿Quin és el manament més gran de la Llei?
Fem moltes coses en la vida. Ens movem i agitem darrera molts objetius. Però, ¿què és de ver important? ¿què cal fer en la vida per a encertar?
Jesús ho ha resumit tot en el amor, i ha associat de manera íntima i inseparable dos preceptes que coneixia molt bé el poble jueu:.”Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament” (Deuteronomi)·...”Estima els altres com a tu mateix.” (Levític)
Tot es redueix a viure l'amor a Déu i l'amor als germans. Segons Jesús, de aquí es deriva la resta. A més d'un, això podrà semblar massa sabut, massa vell i ineficaç. I tanmateix, avui més que mai necessitem recordar-ho: Saber estimar és la única cosa que importa.
¿Per què tanta gent no té un aspecte més feliç? ¿Per què les coses que posseïm ens deixen tan buits i insatisfets? ¿Per què no encertem a construir una societat millor, sense recórrer a la extorsió, la mentida i l'assassinat ? És amor el que ens manca.
Poc a poc, la manca d'amor fa de l'home un solitari, un ser sempre atrafegat i mai satisfet. La falta d'amor deshumanitza nostres esforços i lluites per obtenir uns determinats objectius polítics i socials.
Ens falta amor. I si ens manca amor ens falta tot. Hem perdut nostres arrels. Hem abandonat la font més important de vida i felicitat.
I encara que pocs gosin confessar-ho, els homes de avui tenen necessitat de Déu, no com algú indefinit, impersonal, abstracte, sinó com un Pare proper, capaç de canviar nostra vida, i capaç de renovar nostra existència cada matí.
Jesús no ha confós l'amor a Déu amb l'amor als homes. El «manament principal i primer» segueix essent estimar a Déu, cercar sa voluntat, escoltar la seva crida.
Però, no se pot estimar «amb tot nostre ésser» a aquest Déu Pare, sense estimar amb totes nostres forces als germans.I si no som capaços d'estimar els altres, nostra existència no serveix sinó per a ocupar-nos de nosaltres mateixos o de coses intranscendents i sense vida.
Se sent parlar molt d'una renovació de nostra societat, d'una reforma de les estructures. Però pocs es preocupen de fer créixer sa capacitat d'estimar.
Per molts que siguin nostres èxits socials, poc haurà canviat tot si seguim tan immunitzats a l'amor, l'atenció als desvalguts, el servei gratuït, la generositat desinteressada, el compartir amb els necessitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada