dimecres, 14 d’octubre de 2020

ELS POBRES, ...DE DÉU

 


ELS POBRES SÓN DE DÉU

A esquena de Jesús, els fariseus arriben a un acord per a preparar-li una trampa decisiva. No vénen ells mateixos a trobar-se amb ell. Envien a uns deixebles acompanyats per uns partidaris de Herodes Antipes. Tal volta, no falten entre aquests alguns poderosos recaptadors de los tributs per a Roma.

La trampa està ben pensada: “¿És lícit pagar imposts al César o no?”. Si respon negativament, el podran acusar de rebel·lió contra Roma. Si legitima el pagament de tributs, quedarà desprestigiat davant aquells pobres camperols que viuen oprimits pels imposts, i a qui estima i defensa a les totes.

La resposta de Jesús està resumida de manera lapidària al llarg dels temps en aquests termes: “A Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. Poques paraules de Jesús hauran estat citades tant com aquestes. I cap més distorsionada i manipulada des de interessos molt aliens al Profeta, defensor dels pobres.

Jesús no pensa en Déu i en el Cèsar de Roma com dos poders que poden exigir cada uno, en su propi camp, els seus drets als súbdits. Com tot jueu fidel, Jesús sap que a Déu “li pertany la terra...” És del Senyor la terra i tot el que s'hi mou, el món i tots els qui l'habiten. (salm 24). ¿Què pot ser del Cèsar que no sigui de Déu? De cas els súbdits del emperador, ¿no són fills i filles de Déu?

Jesús no s'atura en les diferents posicions que enfronten en aquella societat a herodians, saduceus o fariseus sobre els tributs a Roma i si porten “la moneda del impost” a la bossa, que si compleixin obligacions. Però ell no viu al servei del Imperi, sinó obre camins al regne de Déu i sa justícia.

Per això, els recorda una cosa que ningú li ha demanat: doneu ...a Déu el que és de Déu. És a dir, no doneu a cap Cèsar el que sols és de Déu: la vida dels seus fills i filles. Com ha repetit tantes vegades als seus seguidors, els pobres són de Déu, Els petits són els seus predilectes, el regne de Déu els pertany. Ningú ha de abusar de ells.

No se ha de sacrificar la vida, la dignitat o la felicitat de les persones a cap poder. I, sens dubte, cap poder sacrifica avui més vides i causa més sofriment, fam i destrucció que aqueixa “dictadura de una economia sense rostre i sense un objectiu "vertader humà” que, segons el papa Francesc, han aconseguit imposar els poderosos de la Terra. No podem romandre passius i indiferents fent callar la veu de nostra consciència en la pràctica religiosa.




Cap comentari:

Publica un comentari