29º diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
Doneu al Cèsar el que és del César i a Déu el que és de Déu.
Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 22, 15-21
El tribut al Cèsar
15 Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. 16 I van enviar els seus deixebles i els partidaris de Herodes a dir-li:
--Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes de debò el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. 17 Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?
18 Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué:
--Per què em poseu a prova, hipòcrites? 19 Ensenyeu-me la moneda del tribut.
Ells li portaren un denari. 20 Jesús els preguntà:
--De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?
21 Li responen:
--Del Cèsar.
Jesús els diu:
--Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.
22 En sentir aquesta resposta quedaren sorpresos i, deixant-lo, se'n van anar.
Paraula de Déu.
ELS POBRES SÓN DE DÉU
A esquena de Jesús, els fariseus arriben a un acord per a preparar-li una trampa decisiva. No vénen ells mateixos a trobar-se amb ell. Envien a uns deixebles acompanyats per uns partidaris de Herodes Antipes. Tal volta, no falten entre aquests alguns poderosos recaptadors de los tributs per a Roma.
La trampa està ben pensada: “¿És lícit pagar imposts al César o no?”. Si respon negativament, el podran acusar de rebel·lió contra Roma. Si legitima el pagament de tributs, quedarà desprestigiat davant aquells pobres camperols que viuen oprimits pels imposts, i a qui estima i defensa a les totes.
La resposta de Jesús està resumida de manera lapidària al llarg dels temps en aquests termes: “A Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. Poques paraules de Jesús hauran estat citades tant com aquestes. I cap més distorsionada i manipulada des de interessos molt aliens al Profeta, defensor dels pobres.
Jesús no pensa en Déu i en el Cèsar de Roma com dos poders que poden exigir cada un, en son propi camp, els seus drets als súbdits. Com tot jueu fidel, Jesús sap que a Déu “li pertany la terra...” És del Senyor la terra i tot el que s'hi mou, el món i tots els qui l'habiten. (salm 24). ¿Què pot ser del Cèsar que no sigui de Déu? De cas els súbdits del emperador, ¿no són fills i filles de Déu?
Jesús no s'atura en les diferents posicions que enfronten en aquella societat a herodians, saduceus o fariseus sobre els tributs a Roma i si porten “la moneda del impost” a la bossa, que si compleixin obligacions. Però ell no viu al servei del Imperi, sinó obre camins al regne de Déu i sa justícia.
Per això, els recorda una cosa que ningú ha demanat: “doneu ...a Déu el que és de Déu”. És a dir, no doneu a cap Cèsar el que sols és de Déu: la vida dels seus fills i filles. Com ha repetit tantes vegades als seus seguidors, els pobres són de Déu, Els petits són els seus predilectes, el regne de Déu els pertany. Ningú ha de abusar de ells.
No se ha de sacrificar la vida, la dignitat o la felicitat de les persones a cap poder. I, sens dubte, cap poder sacrifica avui més vides i causa més sofriment, fam i destrucció que aqueixa “dictadura de una economia sense rostre i sense un objectiu vertader humà” que, segons el papa Francesc, han aconseguit imposar los poderosos de la Terra. No podem romandre passius i indiferents fent callar la veu de nostra consciència en la pràctica religiosa.
VÍCTIMES
La pregunta que fan a Jesús alguns sectors fariseus, confabulats amb partidaris de Antipes, és una trampa preparada amb astúcia per a preparar un clima propici per a eliminar-lo: «¿És lícit pagar impost al Cèsar o no?».
Si diu que és lícit, Jesús quedarà desprestigiat davant el poble i perdrà el seu suport: així serà més fàcil actuar contra ell. Si diu que no és lícit, podrà ser acusat d'agitador subversiu davant els romans que, en les festes de Pasqua pugen a Jerusalem per a ofegar qualsevol conat de rebel·lió contra el Cèsar.
Abans que res, Jesús els demana que li mostrin «la moneda de l'impost» i que li diguin de qui és la imatge i la inscripció. Els adversaris reconeixen que la imatge és del Cèsar com diu la inscripció: Tiberi Cèsar, Fill august del Diví August. Pontífex Màxim. Amb son gest, Jesús situa la pregunta en un context inesperat.
En treu una primera conclusió. Si la imatge de la moneda pertany al Cèsar, «doneu al Cèsar el que és del Cèsar». Retorneu-li el que és seu: aqueixa moneda idolàtrica, encunyada amb símbols de poder religiós. Si la utilitzeu en vostres negocis, ja reconeixeu la seva sobirania. Compliu amb vostres obligacions.
Però Jesús que no viu al servei de l'emperador de Roma, sinó "buscant el regne de Déu i la seva justícia" afegeix una greu advertència sobre una cosa que ningú li ha demanat: «A Déu doneu-li el que és de Déu». La moneda porta la "imatge" de Tiberi, però el ésser humà és "imatge" de Déu: li pertany a ell. No sacrifiqueu mai les persones a cap poder.
La crisis econòmica que vivim en els països occidentals no té solució fàcil . Més que una crisi financera és una crisi d'humanitat. Obsessionats sols per un benestar material sempre major, vivim un estil de vida insostenible fins i tot econòmicament.
No basta proposar solucions tècniques. Cal una conversió de nostre estil de vida, una transformació de les consciències: passar de la lògica de la competició a la de la cooperació: posar límits a la voracitat dels mercats; aprendre una nova ètica de la renúncia.
La crisi serà llarga. Ens esperen anys difícils. Els seguidors de Jesús hem de trobar en l' Evangeli la inspiració i l'alè per a viure-la de manera solidària. De Jesús escoltem la invitació a estar a prop de les víctimes més vulnerables: els que són sacrificats injustament a les estratègies dels mercats més poderosos.
SÓN DE DÉU, DE NINGÚ MÉS
A Déu el que és de Déu.
«Al Cèsar el que es del Cèsar i a Déu el que és de Déu». Poques paraules de Jesús hauran estat tan citades com aquestes. I cap, tal volta, més distorsionada des de interessos molt aliens a aquell Profeta que vivia totalment dedicat, no al Emperador sinó als oblidats, empobrits i exclosos per Roma.
L' episodi està carregat de tensió. Els fariseus s'han retirat a planejar un atac decisiu contra Jesús. Per això envíen a «uns deixebles»; no vénen ells mateixos; eviten l'encontre directe amb Jesús. Ells són defensors de l'ordre vigent i no volen perdre son lloc privilegiat en aquella societat que Jesús qüestiona d'arrel.
Però, endemés, els envien acompanyats «per uns herodians» del entorn de Antipes. Segurament, no manquen entre ells terratinents i recaptadors encarregats d'emmagatzemar el gran de Galilea i enviar els tributs al Cèsar.
L'elogi que fan de Jesús és insòlit en els seus llavis:«Sabem que dius la veritat i que ensenyes de debò el camí de Déu». Tot és una trampa, però han parlat amb més veritat del que s'imaginen. És així. Jesús viu totalment entregat a preparar el «camí de Déu» perquè nesqui una societat més justa.
No està al servei de l'emperador de Roma; ha entrat en la dinàmica del regne de Déu. No viu per a desenvolupar el Imperi, sinó per a fer possible la justícia de Déu entre els seus fills i filles. Quan li pregunten si «és lícit pagar impost al Cèsar o no», la seva resposta és rotunda: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu».
Jesús no pensa en Déu i el Cèsar com dos poders que poden exigir cada un els seus drets als seus súbdits. Com jueu fidel, sap que a Déu li pertany «la terra i tot el que conté, l'orbe i tots els seus habitants» (salm 24). ¿Què li pot pertànyer al Cèsar, que no sigui de Déu? Només son diner injust.
Si algú viu enredat en el sistema del Cèsar, que compleixi ses «obligacions», però si entra en la dinàmica del regne de Déu ha de saber que els pobres li pertanyen sols a Déu, són els seus fills predilectes. Ningú ha d'abusar de ells. Això és el que Jesús ensenya «d'acord amb la veritat».
Els seus seguidors ens hem de resistir a que ningú, de prop o de lluny nostre, sigui sacrificat a cap poder polític, econòmic, religiós ni eclesiàstic. Els humiliats pels poderosos són de Déu. De ningú més.
EL QUE ÉS DE DÉU
A Déu el que és de Déu.
La parany que paren a Jesús està ben pensat: «¿És lícit pagar tributs al Cèsar o no?». Si respon negativament, el podran acusar de rebel·lió contra Roma. Si accepta la tributació, quedarà desacreditat davant aquelles gents que viuen en la misèria espremudes pels imposts, i a qui tant estima i defensa.
Jesús els demana que li mostrin «la moneda de l'impost». Ell no la té, ja que viu com un rodamón, sense terres ni feina fixa; no té problemes amb els recaptadors. Després els pregunta per la imatge que surt en aquell denari de plata. Representa a Tiberi i la llegenda deia: «Tiberius Caesar, Divi Augusti Filius Augustus». En el revers se podia llegir: «Pontifex Maximus».
El gest de Jesús és ja clarificador. Els seus adversaris viuen esclaus del sistema ja que, en utilitzar aquella moneda encunyada amb símbols polítics i religiosos, reconeixen la sobirania de l 'emperador. No és el cas de Jesús que viu de manera pobre però lliure, dedicat als més pobres i exclosos de l' imperi.
Jesús afegeix llavors una cosa que ningú ha plantejat. Li demanen pels drets del Cèsar i ell els respon recordant els drets de Déu: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, però doneu a Déu el que és de Déu». La moneda porta la imatge de l'emperador, però l'ésser humà, com ho recorda el llibre del Gènesis, és «imatge de Déu». Per això mai ha de ser sotmès a cap emperador. Jesús ho havia recordat moltes vegades. Els pobres són de Déu. Els petits són els seus fills predilectes. El regne de Déu els pertany. Ningú ha d'abusar de ells.
Jesús no diu que una meitat de la vida, la material i econòmica, pertany a l'esfera del Cèsar, i l'altra meitat, l'espiritual i religiosa, a l'esfera de Déu. Son missatge és un altre: si entrem en el regne, no hem de consentir que cap Cèsar sacrifiqui allò que pertany a Déu: els famolencs del món, els sud-saharians abandonats en el desert, els “sense-papers” de nostres ciutats. Que cap Cèsar compti amb nosaltres.
EL
PRIMER, LA VIDA
A Déu el que és de Déu.
La exegesi moderna ens mostra que el primer per a Jesús és la vida, no la religió. Trajectòria de l'activitat. A Jesús se'l veu sempre preocupat per suscitar i desenvolupar, enmig d'aquella societat, una vida més sana i més digna.
Pensem en la seva actuació en el món dels malalts: Jesús se acosta als que viuen sa vida de manera disminuïda, amenaçada i insegura, per a desvetllar en ells una vida més plena. Pensem en el seu acostament als pecadors:
Jesús els ofereix el perdó que els faci viure una vida més digna, rescatada de la humiliació i el menyspreu. Pensem també en els posseïts d'esperits malignes, incapaços de ser amos de la seva existència: Jesús els allibera d'una vida alienada i trasbalsada pel mal.
Com ha subratllat J. Sobrino, «pobres són aquells per a qui la vida és una càrrega pesada ja que no poden viure amb un mínim de dignitat». Aquesta pobresa és el més contrari al pla original del Creador de la vida. On un ésser humà no pot viure amb dignitat, la creació de Déu apareix allà com viciada i anul·lada. No és estrany que Jesús se presenti com el gran defensor de la vida ni que la defensi i la exigeixi sense vacil·lar, quan la llei o la religió és viscuda «contra la vida».
Ja han passat els temps en que la teologia contraposava «aquesta vida» (natural) i l'altra vida ( sobrenatural) com dues realitats oposades. El punto de partida, bàsic i fonamental és «aquesta vida» i, de fet, Jesús es va preocupar del que aquelles gents de Galilea més desitjaven i necessitaven que era, pel manco viure, i viure amb dignitat. El punt d'arribada i l'horitzó de tota la existència és «vida eterna» i, per això, Jesús desvetllava en el poble la confiança final en la salvació de Déu.
A voltes els cristians exposem la fe amb tal embolic de conceptes i paraules que, a la hora de la veritat, pocs s'assabenten del que és exactament el Regne de Déu del que parla Jesús.
Tanmateix, les coses no són tan complicades. L'únic que Déu vol és això: una vida més humana per a tots i des de ara, una vida que assoleixi sa plenitud en la vida eterna. Per això, mai hi ha que donar a cap Cèsar el que és de Déu: la vida i la dignitat dels seus fills.
POLÍTICS CRISTIANS
Al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.
Mai han estat fàcils les relacions entre fe i política. I entre la Església i els polítics, tampoc. A voltes, són aquests els que tracten d'utilitzar el religiós per a defensar la seva pròpia causa. Altres, és la Església la que pretén servir-se per als seus propis interessos. I sovint, no es valora degudament l'important quefer del polític ni se l'ajuda a descobrir el “rol” que la fe pot jugar en la seva tasca.
Per fer llum, comencem, tal volta, per recordar dues dades admeses per la exegesi actual. Per una banda, el projecte que posa en marxa Jesús (dit per ell «Regne de Déu») tracta de promoure una transformació profunda en la convivència humana i està cridat a tenir una repercussió política en el sentit ample i aristotèlic d'aquesta paraula, que es promoure el bé comú en la societat
Però, per altra banda, Jesús no utilitza el poder per a tirar endavant son projecte i, per això, s'allunya de la «política» en el sentit modern de la paraula, que és l'ús tècnic del poder per a estructurar la convivència. El regne de Déu no s'imposa pel poder, la força o la coacció, sinó que penetra en la societat per la sembra i l'acollida de valors com justícia, solidaritat o defensa dels febles.
L'episodi del tribut al Cèsar és il·luminador. La resposta de Jesús diu així: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu». És un anacronisme erroni veure en aquestes paraules una «separació entre política i religió», com si la primera s'ocupés dels problemes terrestres i la segona sols del espiritual.
El seu sentit és altre. A Jesús li demanen pels drets del Cèsar, però ell respon recordant els drets de Déu pels que ningú ha preguntat. La moneda imperial porta la imatge del Cèsar, però l'ésser humà és «imatge de Déu» i la seva dignitat de fill de Déu no ha de quedar sotmesa a cap Cèsar.
El polític cristià no ha de utilitzar mai a Déu per a legitimar les seves postures partidistes. La fe cristiana no s'identifica amb cap opció partidista, ja que els valors evangèlics es poden promoure des de mediacions tècniques diverses.
Però això no vol dir arraconar la fe a l'àmbit privat. El Evangeli ofereix al polític cristià una inspiració, una visió de la persona i uns valors que poden orientar i estimular son quefer. El “desafiament” per a ell és com fer políticament operatius en la vida pública aquests valors que defensen l'ésser humà de tot el que pugui deshumanitzar.
EL DRET A LA VERITAT
Ensenyar el camí de Déu d'acord amb la veritat.
No és freqüent en nostra societat defensar el dret de la persona a la veritat. Un se pregunta per què no s'escolten crits de protesta contra la mentida, al manco, amb la mateixa força amb que se crida contra la injustícia.
¿Serà que no som conscients de la mentida que ens envolta per tot arreu ? ¿Serà que per cridar contra la mentida, la hipocresia i l'engany, és necessari viure amb un mínim de sinceritat personal?
La mentida és avui un dels pressupostos més ferms de nostra convivència. Mentir és acceptat com una cosa necessària, tant en el complex món del quefer polític com en la «petita comèdia» de nostres relacions personals de cada dia.
La persona se veu obligada a pensar, decidir i actuar embolicada en una boira de mentida i falsedat. Indefensa davant un cercle de fal·làcies, enganys i ambigüitats de les quals no és fàcil alliberar-se per a moure's amb encert.
¿Com saber la «veritat» que s'oculta rera les actuacions dels diversos partits polítics? ¿Com conèixer els verdaders fils que mouen als autors d'actes terroristes? ¿Com descobrir els vertaders interessos que s'amaguen rere campanyes i accions que se'ns demana defensar o rebutjar? ¿Com actuar amb lucidesa alimentats per una informació parcial i interessada?
Se dirà que la mentida és necessària per a actuar amb eficàcia en la construcció d'una societat més lliure i justa.
Però, ¿hi ha algú que pugui garantir que fem un món més humà quan des dels centres de poder s'oculta la veritat, quan entre nosaltres s'usa la calúmnia per a destruir l'adversari, quan s'obliga a la gent a que sigui protagonista de sa pròpia història des del engany i la ignorància de la veritat real?
L'home està fet per a viure en la veritat. No se construirà res vertader i humà sobre la mentida i la falsedat. En el missatge de Jesús hi ha una invitació a viure en la veritat davant Déu, davant un mateix i davant els altres. «Jo he vingut per a ser testimoni de la veritat. Tot el que és de la veritat, escolta la meva veu.»
Bo és que s'escoltin de bell nou en aquesta societat les paraules inoblidables de Jesús, que són un repte i una promesa per a tot home que busca sincerament una societat més humana: «La veritat us farà lliures »
És així. La mentida no construeix una societat més democràtica ni més alliberada. Sols la veritat, encara que menyspreada i perseguida, ens durà a una convivència més pacificada. Aquest és el missatge de Jesús, l'home que, segons els enemics «era sincer i ensenyava el camí de Déu d'acord amb la veritat».
¿QUÈ ÉS CREURE EN DÉU ?
Ensenyes el camí de Déu.
Se parla a voltes de manera tan superficial sobre les qüestions més importants de la vida, i s'opina amb tal ignorància sobre la religió, que avui se fa necessari aclarir, fins i tot, les coses més elementals. Per exemple, ¿què significa creure en Déu?
En el llenguatge ordinari, «creure» pot incloure significats bastant diferents. Quan dic «crec que plourà», vull dir que «no sé amb certesa, però sospito, intueixo.., que plourà». Quan dic «te crec», estic dient molt més: «me refio de tu, crec en el que tú me dius». Si algú diu «jo crec en tu», està dient encara qualque cosa més: « jo poso la meva confiança en tu, em suport en tu ». Aquesta expressió ens acosta ja al que viu el que creu en Déu.
Quan una persona parla «des de fora», sense conèixer per experiència personal el que és creure en Déu, pensa, en general, que la postura del creient és, més o manco, aquesta: «No sé si Déu existeix, i no ho puc comprovar amb certesa, però jo penso que sí, que quelcom ha d'existir.» De la mateixa manera que un pot creure que hi ha vida en altres planetes, encara que no ho pugui saber amb seguretat.
Tanmateix, pel que viu des de la fe, «creure en Déu» és una altra cosa. Quan el creient diu a Déu «jo crec en Tu», està dient: «No estic sol, Tu estàs en mon origen i en mon destí últim; Tu em coneixes i m'estimes; Tu no me deixaràs mai abandonat, en Tu suport la meva existència; res ni ningú podrà separar-me del teu amor i comprensió.» Aquesta experiència del creient té poc a veure amb la postura del que opina «qualque cosa ha d'haver». És una relació vital amb Déu: «Jo vinc de Déu, vaig a Déu. Mon ésser descansa i se recolza en aquest Déu que és sols amor.»
Per això, per a creure, decisiu no són les «proves» a favor o en contra de l'existència de Déu, sinó la postura interior que un adopta davant el misteri últim de la vida. Nostre major problema avui és no encertar a viure des de «el pregon» de nostre ésser (Ruysbroeck). Vivim en general, amb una «personalitat superficial», separats del «profund». I aquesta pèrdua de contacte amb el més autèntic que hi ha en nosaltres, ens impedeix obrir-nos confiadament a Déu i ens precipita en la solitud interior.
Trist és que aqueix buit que deixa la falta de fe en Déu, no pot ser substituït per res. Podem fer que nostra vida sigui més agradable posant en marxa alguns ressorts psicològics. Però res pot aportar l'estabilitat i salut interior que experimenta el creient: «El meu passat pertany a la misericòrdia de Déu, el meu futur està confiat al seu amor, queda el present per viure'l de manera agraïda.»
Segons el relat evangèlic, unes gents s'acosten a Jesús amb aqueixes paraules: «Sabem que dius la veritat i que ensenyes de debò el camí de Déu..» . Aqueixa tindria que ser avui una de nostres tasques: ser sincers i ajudar-nos uns als altres a descobrir el vertader «camí de Déu».
LA PRESÓ
A Déu el que és de Déu.
He estat bastants vegades en l'interior de la presó de Martutene, compartint algunes hores amb els homes i dones allà internats. Sempre he sortit amb l'ànim encongit i el cor ple de profunda pena.
Vas deixant al darrera les successives galeries amb les seves portes i forrellats, però no pots oblidar fàcil aqueixes mirades buides i cansades, aquests rostres impenetrables i, sobre tot, aquests joves quasi adolescents de cos escanyolit i envellit.
¿Qui són aquests homes i dones? ¿Per què han vingut a parar fins aquí? ¿Per què els tanquem així, en aqueixes condicions? ¿És això l'únic que els sabem oferir?
Sempre he tingut la impressió de que aquests homes i dones són quasi sempre víctimes, més que culpables. Éssers humans maltractats per la vida i marginats per una societat que primer els genera i després els tanca i rebutja de la convivència, com una cosa perjudicial per la resta de ciutadans.
Sorprenent és constatar que els que coneixen més de prop el món de la presó no creuen en l'actual sistema penitenciari com instrument vàlid per a rehabilitar al delinqüent i reinserir-lo en la societat.
La presó aïlla, destrueix, desintegra. És un lloc de patiment innecessari on no existeix ni el clima ni els mitjants adequats per a ajudar al pres a créixer com a persona.
Però la presó segueix i la societat hi llança allà als delinqüents més febles i indefensos, sense que a ningú preocupi massa com sortiran d'ella.
Els presos tracten de fer sentir la seva veu, però la seva paraula està desqualificada per endavant. Alguns col·lectius criden la seva protesta, però el seu crit és rebut com part d'una estratègia ideològica. Experts en criminologia parlen d'alternatives al sistema carcerari, però no se donen passes eficaces.
Per altra banda, se tracta d'un col·lectiu massa feble per a resultar de interès als partits, ni tan sols per a fins propagandístics. No és estrany tampoc que no ocupin un lloc apreciable en els pressupostos d'una societat que oblida sempre als menys rentables.
Aquí estan, rere els murs de ciment i els barrots de ferro. Aïllats, humiliats, ofesos. Tot just no interessen a ningú. ¿No hem de reaccionar davant aquesta situació? No tindríem que oblidar els cristians que mai s'ha de donar al Cèsar el que és de Déu. Mai s'ha de sotmetre al poder de les estructures socials qua obliden els drets inalienables del ser humà.
¿QUINA LLIBERTAT?
A Déu el que és de Déu...
Un desig profund de llibertat personal i social batega amb força en l'home contemporani. Tots defensen avui la llibertat com cosa indiscutible, encara que no se posen d'acord per dir què és la llibertat i quin és el seu veritable contingut.
A bastants, la paraula mateixa «llibertat” els suggereix un clima de facilitat, abandó i despreocupació. Obliden que ser lliure exigeix assumir renúncies i sacrificis que són necessaris per a créixer com a persona.
De fet, aquest oblit porta avui a bastants joves a una total immaduresa. Diuen ser lliures. Pensen fer el que volen. Però, en realitat, estan totalment en mans de forces i instints que no són ells mateixos.
Per a altres, llibertat vol dir arbitrarietat, anarquia, ruptura de tota norma i moral, rebuig de tota fe en Déu. Obliden que el home necessita orientació i sentit per a poder fer un projecte de ell mateix, per a esforçar-se activament en la construcció de son propi destí i per a assumir la pròpia responsabilitat.
Quan s'arracona tot això com cosa ridícula i desfasada, pot creure's molt “alliberat», però corre el risc d'acabar vivint sense cap ideal, sense aspiracions profundes, sense cap fidelitat, a l' aire de la última moda.
Altres pensen que conservar la pròpia llibertat és viure de manera independent, preocupats exclusivament dels propis interessos, sense crear cap lligam o dependència que ens obligui a ocupar-nos dels altres. Obliden que el ser humà sols pot gaudir joiosament de la vida quan encerta a viure en comunió i amistat amb els altres.
Quantes persones que se creuen lliures i independents viuen esclaves dels propis egoismes i frustracions, agafades per sa mediocritat, sens conèixer les possibilitats de creixement que dóna viure generosos l'amor i l'amistat.
No són pocs els que pensen que conquerir la llibertat és alliberar-se de esquemes, tradicions i tabús del passat. Obliden que decisiu no és «alliberar-se de» sinó “alliberar-se per a» viure el que ens faci créixer com persones.
Si no és així, la persona suposadament “alliberada” cau en noves servituds i convencionalismes, sense descobrir encara sa pròpia vocació i les seves aspiracions més profundes.
El creient descobreix precisament en la seva adhesió a Déu la font més genuïna de llibertat. Qui sap viure en obediència filial al Pare s'allibera de tot ídol, tot «cèsar», tot senyor que pugui esclavitzar.
SOM DE DÉU
A Déu el que és de Déu.
Poques frases de Jesús han estat objecte d'interpretacions més interessades i, fins i tot, manipulacions com aquesta que escoltem al Evangeli avui: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu».
Aquestes paraules de Jesús han estat utilitzades per a establir una frontera clara entre el polític i el religiós i defensar així la autonomia absoluta del estat davant qualsevol interpel·lació feta des de la fe.
Segons aquesta interpretació, Jesús hauria col·locat l'home, per una banda, davant unes obligacions de caràcter cívic-polític i, per altra, davant una interpel·lació religiosa. Com si l'home hagués de respondre dels assumptes soci-polítics davant el poder polític i dels assumptes religiosos davant Déu.
Ha estat G. Bornkamm qui, amb claredat, ha aprofundit en el vertader sentit de la sentència de Jesús.
L'accent de les paraules de Jesús està en la part final. Li han preguntat insidiosament pel problema dels tributs i Jesús resol promptament el problema. Si manegen moneda que pertany al cèsar, hauran de sotmetre's a les conseqüències que allò implica. Però Jesús introdueix una idea nova que no apareixia en la pregunta dels adversaris.
De forma inesperada, introdueix a Déu en el plantejament. La imatge de la moneda pertany al cèsar, però els homes no han d'oblidar que porten en ells mateixos la imatge de Déu i, per tant, solament li pertanyen a Ell.
És llavors quan podem captar el pensament de Jesús. «Doneu al cèsar el que li pertany, però no oblideu que vosaltres mateixos pertanyeu a Déu».
Per a Jesús, el cèsar i Déu no són dues autoritats de rang semblant que s'han de repartir la submissió dels homes. Déu està per sobre de qualsevol cèsar i aquest no pot mai exigir el que pertany a Déu.
En uns temps en que creix el poder del estat de manera insospitada als ciutadans els resulta cada vegada més difícil defensar sa llibertat enmig d'una societat burocràtica on quasi tot està dirigit i controlat perfectament, els creients no podem deixar-nos robar nostra consciència i nostra llibertat per cap poder.
Cal complir nostres deures ciutadans, però no deixar-nos modelar ni dirigir per cap poder que ens enfronti con les exigències fonamentals de la fe.
A DÉU EL QUE ÉS DE DÉU
A Déu el que és de Déu
Poques frases de l'evangeli han estat manipulades com aquesta que escoltem avui: «Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu».
Són molts els que s'han servit de ella per aixecar una separació total entre la religió i la vida política. D'aquesta manera, la religió quedaria arraconada a l'àmbit individual i privat, sense cap incidència en la vida social.
Com si Jesús hagués posat en el mateix pla a Déu i al Cèsar, com dues autoritats que tinguéssim que col·locar al mateix nivell, cada una amb les seves exigències pròpies de caràcter absolut.
El pensament de Jesús és ben diferent. És necessari distingir els diversos àmbits que constitueixen la vida de l'home, i atribuir-li a cada un la seva pròpia competència. Però Jesús no reconeix cap dret diví a res ni a ningú que no sigui el Pare.
No s'ha de donar a cap cèsar el que és de Déu. Cap poder humà pot pretendre exigències absolutes sobre l'home. Cal donar a Déu el seu, i no sols en l'àmbit privat i individual sinó també en la vida social i política.
J.B.Metz ha sacsejat aquests últims anys nostra consciència, i fet veure el risc de viure en Europa no la fe cristiana nada de l'evangeli sinó «una religió purament burgesa».
La societat burgesa ha sabut «domesticar» la fe cristiana eludint les seves exigències socials radicals, i convertir-la en «una religió privada».
Inconscientment, la santedat s'ha concebut com «un ideal estrictament privat que un persegueix per ell mateix», però sense incidència especial en el context social i polític.
D'aquesta manera, la religió amb les seves pràctiques de pietat individual se converteix en «coartada religiosa» i tranquil·litzant per a una vida social, econòmica i política que discorre al marge de les exigències de l'evangeli.
Llavors, ja no és la religió la que transforma la societat, sinó la societat burgesa que acomoda la religió. als seus interessos i conveniències. L'home no escolta les exigències de Déu, se serveix de la religió quan la «necessita».
Aquesta societat nostra necessita recordar que l'home està en joc en la política i en la economia. I on està en joc l'home, cal escoltar sempre les exigències absolutes de Déu part damunt qualsevol interès del Cèsar de torn.
No se pot arraconar a Déu al món del privat per a no escoltar la seva veu que ens demana tenir cura del nostre germà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada