DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY

 

28º Diumenge Temps ordinari (A)

EVANGELI

I convideu a les noces tothom que trobeu. .

Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 22, 1-14

Paràbola del banquet de noces

(c 14,15-24)

1 Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué:

2 --Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. 3 Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. 4 Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec:

»--Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces! 5 »Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; 6 i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. 7 El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. 8 Llavors va dir als seus servents:

»--El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; 9 aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu.

10 »Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats.

11 »Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, 12 i li digué:

»--Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?

»Però ell va callar. 13 Llavors el rei digué als qui servien:

»--Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. 14 Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.

Paraula de Déu.

INVITACIÓ

Jesús coneixia molt bé com gaudien els camperols de Galilea a les noces que se celebraven en els llogarets. Sens dubte, ell mateix va prendre-hi part en més d'una vegada. ¿Quina experiència podia haver-hi més gojosa per a aquella gent que ser convidats a noces i seure's a compartir junts un banquet de noces?

Aquest record viscut des de nen li ajudà en a comunicar la seva experiència de Déu d'una manera nova i sorprenent. Segons Jesús, Déu prepara un banquet final per a tots els seus fills ja que a tots els vol veure asseguts, al seu costat, gaudint per a sempre d'una vida plenament feliç.

Podem dir que Jesús va entendre la seva vida entera com una gran invitació a una festa final en nom de Déu. Per això, Jesús no imposa res a la força, no pressiona a ningú. Anuncia la Bona Nova de Déu, desvetlla la confiança en el Pare, encén en els cors la esperança. A tots ha d'arribar la seva invitació.

¿Què se n'ha fet d'aquesta invitació de Déu? ¿Qui la anuncia? ¿Qui l'escolta? ¿On es parla en la Església d'aquesta festa final? Satisfets amb nostre benestar, sords al que no siguin nostres interessos immediats, ens sembla que ja no necessitem de Déu ¿Ens avesarem poc a poc a viure sense necessitat d'alimentar una esperança última?

Jesús era realista. Sabia que la invitació de Déu pot ser rebutjada. En la paràbola de “els convidats a noces” se parla de diverses reaccions dels convidats. Uns rebutgen la invitació de manera conscient i rotunda: “no hi volgueren anar. Altres responen amb absoluta indiferència: “no en feren cas”. Els importen més les seves terres i negocis.

Però, segons la paràbola, Déu no es desanima. Per sobre de tot hi haurà una festa final. El desig de Déu es que la sala del banquet s'ompli de convidats. Per això, cal anar als “creuers dels camins”, per on va tanta gent errant, que viuen sense esperança i sense futur. La Església ha d'anunciar sempre amb fe i alegria la invitació de Déu i proclamar l''Evangeli de Jesús.

Al papa Francesc el preocupa una predicació obsessionada “per la transmissió desarticulada de multitud de doctrines que se intenta imposar a força de insistència”. El major perill està segons ell en que ja “no serà pròpiament el Evangeli el que se anuncia, sinó alguns accents doctrinals o morals que procedeixen de determinades opcions ideològiques. El missatge correrà el risc de perdre la seva frescor i deixarà de tenir olor a Evangeli”.

INVITACIÓ

A través de les seves paràboles Jesús descobreix als seus seguidors com experimenta a Déu, com interpreta la vida des de les arrels més profundes i com respon als enigmes més recòndits de la condició humana.

Qui entra en contacte viu amb les seves paràboles comença a canviar. Quelcom "succeeix " en nosaltres. Déu no és com imaginem. La vida és més gran i misteriosa que nostra rutina convencional de cada dia. És possible viure amb un horitzó nou. Escoltem el punt de partida de la paràbola «Invitació al Banquet».

Segons el relat, Déu prepara una festa final per a tots els seus fills i filles, ja que vol veure a tots asseguts al costat de ell, entorn a una mateixa taula, gaudint per a sempre d'una vida plena. Aquesta imatge és una de les més estimades per Jesús per a suggerir el final últim de la història humana.

Enfront de tantes imatges mesquines d'un Déu controlador i justicier que impedeix a molts assaborir la fe i gaudir de la vida, Jesús introdueix en el món la experiència d'un Déu que convida a compartir amb ell una festa fraterna en la qual culminarà el millor de nostres esforços, anhels i aspiracions.

Jesús dedica sa vida entera a difondre la gran invitació de Déu: «El banquet està preparat. Veniu». Aquest missatge configura el seu mode d'anunciar a Déu. Jesús no predica doctrina, desvetlla el desig de Déu. No imposa ni pressiona. Convida i crida. Allibera de pors i encén la confiança en Déu. En son nom, acull a pecadors i indesitjables. A tots arriba la invitació.

Els homes i dones de avui necessiten descobrir el Misteri de Déu com a Bona Nova. Els cristians hem d'aprendre a parlar de ell amb llenguatge més inspirat en Jesús, per a desfer malentesos, aclarir prejudicis i eliminar pors introduïdes por un discurs religiós lamentable que ha allunyat a molts d'aquest Déu que ens espera amb tot preparat per a la festa final.

En aquests temps en que el descrèdit de la religió impedeix a molts escoltar la invitació de Déu, hem de parlar de son Misteri de Amor amb humilitat i amb respecte a tots, sense forçar les consciències, ni ofegar la vida, desvetllar el desig de veritat i de llum que segueix viu en el més íntim del ésser humà.

És cert que la crida religiosa troba avui el rebuig de molts, però la invitació de Déu no s'ha apagat. La poden escoltar tots els que en el fons de la consciència escolten la crida del bé, de l'amor i de la justícia.

EN LES CRUÏLLES DELS CAMINS

Convidats a Noces.

Jesús coneixia bé la vida dura i monòtona dels camperols. Sabia com esperaven l'arribada del dissabte per a «alliberar-se» de la feina. Els veia gaudir a les festes i a les noces. ¿Quina experiència podia haver-hi més joiosa per a aquella gent que ser convidats a un banquet i poder asseure's a taula amb els veïns a compartir una festa?

Mogut per la seva experiència de Déu, Jesús començà a parlar-los d'una manera sorprenent. La vida no és solament aquesta vida de treballs i preocupacions, penes i disgusts. Déu prepara una festa final per a tots els seus fills i filles. A tots els vol veure asseguts devora ell, en torn a una mateixa taula, gaudint per a sempre d'una vida plenament feliç.

Jesús no s'acontentava sols amb parlar així de Déu. Ell mateix convidava a tots a la taula i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables. Volia ser per a tots la gran invitació de Déu a la festa final. Els volia veure rebent amb goig la invitació i crear entre tots un clima més amistós i fratern que els preparés adequadament per a la festa final.

¿Què ha estat d'aquesta invitació?, ¿qui la anuncia?, ¿qui l'escolta?, ¿on se poden tenir noves d'aquesta festa? Satisfets amb nostre benestar, sords a tot lo que no sigui nostre propi interès immediat, no creiem necessitar de Déu. ¿No ens estem avesant poc a poc a viure sense necessitat d'una esperança última en res?

En la paràbola de Mateu, quan els que tenen terres i negocis rebutgen la invitació, el rei diu als seus criats: “Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu». La ordre és inaudita, però reflexa el que sent Jesús. Tot i tant rebuig i menyspreu, hi haurà festa. Déu no ha canviat. Hi ha que seguir convidant.

Però ara el millor és anar a «les cruïlles dels camins» per on passen tanta gent errant, sense terres ni negocis, als que ningú mai ha i convidat a res. Ells poden entendre millor que ningú la invitació. Poden recordar-nos la necessitat última que tenim de Déu. Poden ensenyar-nos l'esperança.

LA INVITACIÓ DE DÉU

Però ells no en feren cas .

Pel que sembla, la paràbola del banquet fou molt popular entre les primeres generacions cristianes, i ha estat recollida en Lluc, Mateu i, fins i tot, en l'evangeli apòcrif de Tomàs. Les versions són tan diferents i les aplicacions que s'extreuen tan diverses que sols ens podem aproximar als elements essencials del relat original.

Déu prepara una festa final per a tots els seus fills, ja que a tots els vol veure asseguts, al costat de ell, entorn a una mateixa taula, gaudint per a sempre d'una vida plena. Aquesta fou certament una imatge molt estimada per Jesús per a «suggerir» el final últim de la existència. No se contenta sols en dir-ho amb paraules. S'asseu a taula amb tots, i menjava amb pecadors i indesitjables, ja que volia que tots veiessin el que Déu desitjava dur a terme.

Per això, Jesús entén la seva vida com una gran invitació en nom de Déu. No imposava res, no pressionava a ningú. Anunciava la bona nova de Déu, desvetllava la confiança en el Pare, treia les pors, encenia la alegria i el desig de Déu. A tots ha d'arribar la invitació, sobre tot, als més necessitats de esperança.

Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada. En la versió de Mateu, es descriuen diverses possibilitats. Uns la rebutgen de manera conscient: «no hi volien anar». Altres responen amb la indiferència: «Però ells no en feren cas». Els importen més les seves terres i negocis. Hi va haver els que reaccionaren de manera hostil contra els criats.

Són molts homes i dones que ja no escolten cap crida de Déu. Els basta respondre de ells mateixos. Sense ser, tal volta, molt conscients, viuen una existència «solitària», tancats en un monòleg perpetu amb ells mateixos. El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que pugui transformar d'arrel sa vida.

Tal volta, una de les tasques més importants de la Església sigui avui crear espais i facilitar experiències on les persones puguin escoltar de manera senzilla, transparent i joiosa la invitació de Déu a la Vida.

DÉU NO ESTÀ EN CRISI

I convideu a les noces tothom que trobeu.

Ho diuen els estudis. La religió està en crisi en les societats de Occident. Són cada cop menys els que s'interessen per les creences religioses. Les elaboracions dels teòlegs no tenen cap ressò. Els joves abandonen les pràctiques rituals. La societat llisca vers una indiferència creixent.

Hi ha, tanmateix, quelcom que mai ha d'oblidar el creient. Déu no està en crisis. Aqueixa Realitat suprema vers la qual apunten les religions amb noms diferents (Déu, יהוה Yahvé, Ζεύς Zeus, Deus .. ٌﷲ Allāh,...) segueix viva i operant. Déu està també avui en contacte immediat amb cada ésser humà amb una proximitat insuperable. La crisis del religiós no pot impedir que Déu s'ofereixi a cada persona en el fons misteriós de la consciència.

Des de aquesta perspectiva, és un error «demonitzar» en excés la actual crisi religiosa com si fos una situació impossible per a la acció salvadora de Déu. No és així. Cada context soci-cultural té les seves condicions més o manco favorables per al desenvolupament d'una determinada religió, però el ser humà manté intactes les seves possibilitats d'obrir-se al Misteri últim de la vida, que le interpel·la des del íntim de la seva consciència.

La paràbola de «els convidats a les noces» ens ho recorda de manera concloent. Déu no exclou ningú. Son anhel és que la història humana acabi en una festa joiosa i que la sala espaiosa del banquet s'ompli de convidats. Tot està preparat. Ningú pot impedir a Déu que faci arribar tots sa invitació.

És cert que la crida religiosa troba rebuig en no pocs, però la invitació de Déu no s'atura. La poden escoltar tots, «bons i dolents», els que vien en «la ciutat» i els que van perduts «per les cruïlles dels camins». Tota persona que escolta la cridada del bé, l'amor i la justícia acull a Déu.

Penso en tantes persones que ho ignoren quasi tot de Déu. Coneixen una caricatura d'allò religiós. Mai podran sospitar «la alegria de creure».

Estic segur que Déu està viu i operant en l'íntim de son ser.

Estic convençut de que molts de ells acullen sa invitació per camins que se m'escapen.

INVITACIONS

… i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci ...

La paràbola de Jesús és de total actualitat La invitació a la festa del amor i de la fraternitat segueix sentint-se en el cor de tot home; però els convidats no en fan cas. Estan ocupats en les seves terres, els seus negocis...

¿On cerquen els homes de avui la felicitat? ¿A quines portes toquen cercant salvació? Per a la majoria la felicitat està en tenir més, comprar més, posseir més coses i més seguretat

«Acumular, acumular: en això consisteix la llei i els profetes» (K. Marx). Altres cerquen el gaudi immediat i individualista: sexe, droga, diversió, sopars de cap de setmana. Cal fugir dels problemes; refugiar-se en el plaer del present. N'hi ha que se lliuren a la cura del cos: mantenir-se en forma; ser jove; no envellir mai.

Les ofertes de salvació són moltes. Però són ofertes parcials, reductores, que no proporcionen tot el que cerca l'home que segueix insatisfet. I la invitació de Déu segueix ressonant. Sa invitació hem de percebre-la no al marge, sinó enmig de les insatisfaccions, goigs, lluites i incerteses de nostra vida. «Incluso allí donde se busca u ofrece algo parcial que tiene acogida entre los hombres, habrá que atisbar a Dios intentando llegar al hombre» (J.M. Mardones).

És bo que l'home cerqui un benestar major per a tots, però, ¿quina plenitud pot haver-hi darrere aqueix afany de posseir televisors cada cop més perfectes, cotxes més ràpids, electre-domèstics més sofisticats? ¿No hi ha persones que  posseeixin ja massa coses per a ser feliços? Perquè, després de caminar a la recerca de tantes coses, no són pocs els que perden sa llibertat, sa capacitat d'estimar, sa tendresa, el gaudi senzill de la vida.

És normal que les noves generacions cerquin afanyoses un altre tipu de salvació. Però, ¿quina plenitud se pot trobar quan s'han rebregat totes les possibilitats del sexe, s'està “de viatge” de la droga o s'ha enfonsat en el aïllament d'un passotisme total?

Els homes seran eterns cercadors de felicitat, plenitud, veritat, amor. Cercaran, de qualque manera, el Absolut. Per això, enmig de nostra vida superficial, enmig de nostra recerca de felicitat total, arrisquem de desoir una invitació que altres homes i dones senzills i pobres escolten amb goig «a les cruïlles dels camins» d'aquest nostre món tan paradoxal.

ATURAR-SE

Els convidats no en feren cas...

Nostres pobles i ciutats ofereixen avui un clima poc propici a qui vulgui buscar un poc de silenci i pau per a trobar-se amb si mateix i amb Déu. És difícil alliberar-se del soroll permanent i del setge constant de tot tipus de cridades i missatges. Per altra banda, les preocupacions, problemes i presses de cada dia ens duen d'un cap a l'altre, sense deixar-nos ser amos de nosaltres mateixos.

Ni tan sols en la pròpia llar, escenari de múltiples tensions i envaït per la televisió, se pot trobar l'assossec i recolliment indispensables per a descansar gojosament davant Déu.

Doncs, paradoxalment, en aquests moments en que necessitem més que mai llocs de silenci, recolliment i pregària, els creients hem abandonat nostres esglésies i temples, i sols anem a ells en massa a les eucaristies del diumenge.

Se'ns ha oblidat aturar-nos, interrompre per uns minuts nostres presses, alliberar-nos per uns moments de nostres tensions i deixar-nos penetrar pel silenci i la calma d'un recinte sagrat. Molts homes i dones es sorprendrien en descobrir que, sovint, basta aturar-se i estar en silenci un quant temps, per aquietar el esperit i recobrar la lucidesa i la pau.

Quant necessitem avui aqueix silenci que ens ajudi a entrar en contacte amb nosaltres mateixos per a recuperar nostra llibertat i rescatar de bell nou tota nostra energia interior. Acostumats al renou i a les paraules, no sospitem el benestar del silenci i la soledat. Àvids de notícies, imatges i impressions, se'ns ha oblidat que sols alimenta i enriqueix de debò a l'home allò que és capaç d'escoltar en el més pregon de son ésser.

Sense aqueix silenci interior, no se pot escoltar a Déu, reconèixer la seva presència en nostra vida i créixer des de dintre com homes i com creients. La paràbola de Jesús és una advertència greu. Déu no s'atura de cridar-nos, però, com els convidats del relat parabòlic, seguim cada un, ocupats en nostres coses, sense escoltar la seva veu amb profunditat.

SEDUCCIÓ

Els convidats no en feren cas.

Els estudis de G. Lipovetsky ens han ajudat a prendre consciència més clara de la força que la seducció ha adquirit en nostres dies. La seducció s'ha convertit en el principi que organitza, en gran part, el consum, els costums i la vida quotidiana de l'home contemporani.

El que regeix la vida no són les grans idees, sinó el reclam i la comunicació publicitària. La fascinació del «nou” és més forta que l'interès per la veritat. La actualitat candent interessa més que la exposició de les doctrines.

És en el consumisme contemporani on més fàcil és observar la força seductora que té avui «el nou». Les indústries innoven constantment els seus productes per a guanyar-se nous clients. Important és oferir models sempre nous, encara que sigui creant artificialment noves necessitats.

Però no és només un tret del consumisme actual. El home contemporani viu, en general, fascinat pel «nou». El conegut avorreix. Necessita la emoció de la novetat, la excitació del diferent, El que canvia. Aquesta seducció pel «nou» regeix avui la conducta de molts. Elegir «el nou» els dóna la sensació de ser persones lliures, independents, sense lligams respecte al passat. Poden presentar-se a la societat com a «progrés».

Per altra banda, els mitjans de comunicació no fan sinó potenciar aquest clima. Important és seduir al públic, impactar, «assolir l'efecte». La informació ha de retenir la atenció, distreure, no avorrir. Els debats han de tenir la emoció del directe i mostrar l'ingeni i els possibles «rifi-rafes» dels participants.

La inquietud cultural, la recerca espiritual, els valors humans resten arraconats. El anecdòtic interessa més que el fonamental. Important és viure entretinguts i passar-ho bé, sense més pretensions.

En aquest clima no és fàcil escoltar un missatge que ens convidi a reaccionar. Les persones s'acostumen a viure distretes, sense criteris ni cap sistema de referència. Les conviccions religioses i morals se dissolen poc a poc. Interessa tot manco el important. El home se queda «sord pel religiós», com diria M. Weber.

La paràbola evangèlica de les gents que no fan cas de la invitació del rei resulta en aquest context un cop fort a la consciència del home contemporani.. Encara que els homes no facin cas a la crida de Déu, perdent-se en mil formes de evasió, Déu no s'atura de convidar-nos a una vida més humana. I encara que la seva invitació sigui rebutjada per molts, sempre hi haurà homes i dones que l'escoltaran amb goig.

SABER RESPONDRE

Els convidats no en feren cas.

El llibre de Victòria Camps, titulat Virtuts Públiques és una crida vigorosa a millorar la convivència social, cultivant virtuts tan maltractades avui com la solidaritat, la responsabilitat, la tolerància, la bona educació o la vertadera professionalitat.

En el capítol dedicat a la responsabilitat analitza la professora catalana un fenomen que sembla estendre's cada cop més entre nosaltres i és la escassa capacitat del home per a respondre davant les obligacions morals més profundes.

Se pensa que bona persona és la que no crea problemes als altres. Així, serà bon professor el que no falta a classe i és puntual en la feina. Serà bon polític el que manté contents als seus electors. Serà bon fill el que no decep als seus pares.

Sembla que tot queda reduït a complir aquelles obligacions que poden definir-se amb certa concreció. ¿Per què entrar-se en més profunditats?

Probablement, ha estat F. Nietzsche un dels filòsofs que més ha influït en la configuració d'aquest mode d'entendre avui la responsabilitat. Segons Nietzsche, l'home sols ha de respondre de si mateix i davant si mateix. No té per què mirar a ningú. No té que retre comptes a ningú, sinó a sí mateix

Però, com diu Victoria Camps, si un se mira sols a si mateix, no té per què respondre de ell, ja que toa resposta suposa la interpel·lació d'un altre. Dit d'una altra manera, ser responsable és ser capaç de respondre a la cridada d'altre. I quan la persona perd aqueixa capacitat de respondre davant els altres o respondre a Déu, acaba per desentendre's de tot i no respondre de res.

Tal volta, sense ser molts conscients de això, són molts els que viuen avui aquesta «moral solitària» predicada pel filòsof alemany. Una responsabilitat  que se redueix a pur monòleg amb un mateix i on falta la vigorosa interpel·lació que ens arriba dels altres i de Déu.

Jesús ha criticat amb força aqueixa actitud d'auto-engany de la persona que se tanca en son petit món i se fa cada cop més sorda a qualsevol cridada que li exigeix un vertader canvi de conducta.

La «paràbola del banquet de noces» ens parla d'aqueixa invitació que arriba insistent als homes, però és rebutjada quan un camina ocupat només en les seves coses. «Els convidats no en feren cas: un a les seves terres; un altre als seus negocis».

El missatge és clar: cal decidir-se. Cal escoltar la cridada que ens arriba de Déu a canviar nostra vida. No hi ha que témer-la, encara que sigui exigent, sempre és cridada que mena a la festa final.

EL RETORN DEL RELIGIÓS

Arribades les noces.

Aquesta expressió l'utilitzen avui els especialistes per a designar un fet sorprenent que cap observador havia previst fa alguns decennis. A occident torna l'interès pel religiós. El fenomen és complex i revesteix formes molt variades i de valor diferent.

Per una banda, assistim al naixement i extensió de incomptables sectes i comunitats on se barregen diferents tradicions i elements més o manco religiosos. Fins a nosaltres ha arribat ja la Associació Internacional per a la Consciència de Krishna, la secta Moon, el Guru Maharah Ji, la Gnosis, els Nins de Déu, la Meditació Transcendental...

Són també molts els que practiquen tècniques de interiorització, freqüenten centres de meditació i cerquen la soledat i el silenci en un clima més o menys sagrat.

Per altra banda, creix el interès i el cultiu del meravellós, el fantàstic, l'ocult i para-psíquic. Cada vegada són més els que acudeixen als horoscopos, endevins, tiradores de cartes, sessions de espiritisme.

Sens dubte, tot això amaga una gran dosi. Sovint la religió és substituïda per la superstició. el misteri de Déu queda desfigurat per la màgia i la idolatria. A voltes se tracta només d'un “vernís religiós» que oculta interessos poc purs.

Però, encara així, aquest fenomen que creix entre nosaltres pot ser una crida a la consciència de l'home contemporani. Una d'aqueixes invitacions que l'home rep per a cercar a Déu i que, tantes vegades, rebutja segons la paràbola.

Aquest fenomen manifesta una profunda manca en la civilització de caràcter científic i tècnic. El progrés científic i el desenvolupament tecnològic no satisfan les necessitats més profundes de l'home contemporani.

En el ser humà s'amaga una necessitat i unes aspiracions que van més lluny i més enllà del que poden aportar les ciències, la tècnica o el pur desenvolupament econòmic.

Però endemés hi ha qualque cosa que la Església i les comunitats creients tindrien que escoltar davant aquest fenomen creixent. ¿És que la Església és incapaç de satisfer “la fam religiosa» d'aquestes persones?

Si els “gurús” estan de moda, ¿no serà perquè, tal volta, en les Esglésies cristianes no és fàcil trobar avui vertaders mestres espirituals?

Si nostres joves s'acosten a sectes estranyes, ¿no serà tal volta perquè no troben en nostres comunitats el clima càlid, amistós i fratern que necessiten?

Si la gent senzilla cerca amb tant afany el meravellós i ocult, ¿no serà perquè els oferim un cristianisme excessivament racionalista on manca el sentit del sagrat i la presència del misteri?

En definitiva, ¿no està l'home contemporani escoltant en l'interior mateix de la seva insatisfacció una invitació a cercar de nou el rostre de Déu?

SENSE ORELLES PEL RELIGIÓS

Se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci ...

Són cada cop més els que entre nosaltres es confessen no creients. Però si s'observa de prop llur postura, pot ser hi hagi que dir que la seva no creença no és tant fruit d'una decisió responsable quant resultat d'una vida alienada i privada d'interioritat.

En la vida de molts homes i dones contemporanis falten les condicions mínimes per prendre una postura seria i responsable davant la fe o la no creença.

Se viu un estil de vida on ni tan sols se sent la necessitat de donar un sentit útil a la existència. Com diu un ateu d'ara, senzillament «som nosaltres els que tenim que donar un sentit a nostra vida, vivint-la» (F. Jeanson).

Però quan un viu i cerca només un benestar material cada vegada major, interessat únicament en «tenir diners» i «adquirir símbols de prestigi», preocupat sempre per ser «alguna cosa» i no per ser «algú», la persona perd capacitat per a escoltar les cridades més profundes que s'amaguen en l'home.

Aquesta persona no té orelles per qualsevol rumor que no sigui el que prové de son món de interessos. No té ulls per a percebre altres dimensions que no siguin les del benestar material, la possessió i el prestigi social. Com diria M. Weber, són homes que «manquen de sentit per al religiós».

La paràbola de Jesús ens torna a recordar a tots que en el pregon de la vida hi ha una invitació a cercar la llibertat i la plenitud per altres camins. I nostra major equivocació pot ser no fer cas a la crida de Déu, anar cadascú a «nostres terres i nostres negocis».

Els homes fugirem de nosaltres mateixos, perdrem en mil formes d'evasió, ens oblidarem de nosaltres mateixos i de Déu, evitarem agafar seriosament la vida. Però la invitació no cessa.

En el fons de moltes postures de no creença, ¿no s'amaga un temor al canvi que necessàriament se tindría que produir en nostra vida si agafàssim de debò a Déu?

Sens dubte, s'enclou una gran veritat en aquella inoblidable invocació de San Juan de la Cruz: «Señor, Dios mío, tú no eres extraño a quien no se extraña contigo. ¿Cómo dicen que te ausentas tú?»