19º di
umenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 6,41-51
41 Aleshores els jueus es posaren a murmurar d'ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», 42 i es preguntaven:
--Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?
43 Jesús els digué:
--No murmureu entre vosaltres. 44 Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. 45 En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. 46 No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. 47 Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. 48 Jo sóc el pa de vida. 49 Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. 50 Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. 51 Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.
Paraula de Déu.
ATRETS PEL PARE CAP A JESÚS
Segons el relat de Joan, Jesús repeteix cada vegada de manera més oberta que ve de Déu per oferir a tots un aliment que dóna vida eterna. La gent no pot seguir escoltant una cosa tan escandalosa sense reaccionar. Coneixen els seus pares. ¿Com pot dir que ve de Déu?
A ningú ens pot sorprendre la seva reacció. ¿És raonable creure en Jesucrist? ¿Com podem creure que en aquest home concret, nascut poc abans de morir Herodes el Gran, i conegut per la seva activitat profètica en la Galilea dels anys trenta, s'ha encarnat el Misteri insondable de Déu.
Jesús no respon a les objeccions. Va directament a l'arrel de la seva incredulitat: "No murmureu". És un error resistir-se a la novetat radical de la seva persona obstinant-se en pensar que ja ho saben sobre la vertadera identitat. Els indicarà el camí que poden seguir.
Jesús pressuposa que ningú pot creure en ell si no se sent atret per sa persona. És cert. Tal volta, des de nostra cultura, ho entenem avui millor. No ens resulta fàcil creure en doctrines o ideologies. La fe i la confiança es desperten en nosaltres quan ens sentim atrets per algú que ens fa bé i ens ajuda a viure.
Però Jesús els adverteix del molt important: "Ningú pot acceptar-me si el Pare, que m'ha enviat, no li ho concedeix". L'atracció cap a Jesús la produeix Déu mateix. El Pare que l'ha enviat al món desperta nostre cor per què ens apropem a Jesús amb goig i confiança, superant dubtes i resistències.
Per això hem d'escoltar la veu de Déu en nostre cor i deixar-nos conduir per ell cap a Jesús. Deixar-nos ensenyar dòcilment per aqueix Pare, Creador de la vida i Amic de l'ésser humà: "Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi ".
La afirmació de Jesús resulta revolucionària per aquells jueus. La tradició bíblica deia que l'ésser humà escolta en el seu cor la crida de Déu a complir fidelment la Llei. El profeta Jeremies havia proclamat així la promesa de Déu: "Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en el seu cor ".
Les paraules de Jesús ens conviden a viure una experiència diferent. La consciència no és sols el lloc recòndit i privilegiat on podem escoltar la Llei de Déu. Si en l'íntim de nostre ésser, ens sentim atrets pel bo,bell, noble, el que fa bé a l'ésser humà, el que construeix un món millor, fàcilment ens sentirem convidats por Déu a sintonitzar amb Jesús.
ATRACCIÓ PER JESÚS
Jo sóc el pa que ha baixat del cel..
L'evangelista Joan repeteix un cop i un altre expressions i imatges de gran força per a gravar bé en les comunitats cristianes que han d'acostar-se a Jesús per descobrir en ell una font de vida nova. Un principi vital que no és comparable amb res que hagin pogut conèixer amb anterioritat .
Jesús és «pa baixat del cel». No ha de ser confós amb qualsevol font de vida. En Jesucrist podem alimentar-nos d'una força, una llum, una esperança, un alè vital... que vénen del misteri mateix de Déu, el Creador de la vida. Jesús és «el pa de la vida ».
Per això no és possible trobar-se amb ell de qualsevol manera. Cal anar al més pregon de nosaltres mateixos, obrir-nos a Déu i «escoltar el que ens diu el Pare ». Ningú pot sentir atracció per Jesús, «si no l'atreu el Pare que l'ha enviat».
El més atractiu de Jesús és la seva capacitat de donar vida. El que creu en Jesucrist i sap entrar en contacte amb ell, coneix una vida diferent, de qualitat nova, una vida que, de qualque manera, pertany ja al món de Déu. Joan gosa dir que «el que menja d'aquest pa, viurà per sempre».
Si, en nostres comunitats cristianes, no ens alimentem del contacte amb Jesús, seguirem ignorant el més essencial i decisiu del cristianisme. Per això, res hi ha pastoralment més urgent que cuidar bé nostra relació amb Jesús.
Si, en la Església, no ens sentim atrets per aquest Déu encarnat en un home tan humà, proper i cordial, ningú ens treurà de l'estat de mediocritat en que vivim sumits d'ordinari. Ningú ens estimularà per anar més lluny que l'establert per nostres institucions. Ningú ens encoratjarà per anar més endavant que el que ens marquen nostres tradicions.
Si Jesús no ens alimenta amb son Esperit de creativitat, seguirem atrapats en el passat, vivint nostra religió des de formes, concepcions i sensibilitats nascudes i desenvolupades en altres èpoques i per altres temps que no són els nostres. Però, llavors, Jesús no podrà comptar amb nostra cooperació per engendrar i alimentar la fe en el cor dels homes i dones de avui.
DEIXAR-SE GUIAR PER DÉU
Ningú pot venir a mi si no l'atreu el meu Pare.
Jesús se troba discutint amb uns jueus. A un moment, fa una afirmació de gran importància: «Ningú pot venir a mi si no l'atreu el Pare». I més endavant continua: «el que escolta el que diu el Pare i aprèn, ve a mi».
La incredulitat comença a brollar en nosaltres des del moment en que comencem a organitzar nostra vida d'esquena a Déu. Així de simple. Déu queda aquí com poc important que s'arracona en qualque lloc oblidat de nostra vida. És fàcil llavors viure «passant de Déu».
Fins i tot els que ens diem creients perdem capacitat per escoltar a Déu. No és que Déu no parli en el fons de les consciències. És que, plens de renou i auto-suficiència, no sabem percebre la seva presència callada en nosaetres
Potser sigui aquesta la nostra major tragèdia. Llancem Déu de nostre cor. Ens resistim a escoltar la seva cridada. Ens amaguem a la seva mirada amorosa. Preferim «altres déus» amb els quals viure de manera més còmoda i manco responsable.
Tanmateix, sense Déu en el cor, romanem perduts. Ja no sabem de on venim i cap on anem. No reconeixem què és l'essencial i què poc important. Ens enutgem cercant seguretat i pau, però nostre cor segueix inquiet i insegur.
Se'ns ha oblidat que la pau, la veritat i l'amor es desperten en nosaltres quan ens deixem guiar per Déu. Tot cobra aleshores nova llum. Tot es veu d'una altra manera més amable i esperançada.
Fa ja alguns anys, el concili Vaticà II parlava de la «consciència» com «el nucli més secret» de l'ésser humà, el «sagrari» en el qual la persona «se sent a soles amb Déu», un espai interior on «la veu de Déu ressona en el recinte més íntim». Baixar fins el fons d'aquesta consciència, escoltar els anhels més nobles del cor, és el camí més senzill per escoltar a Déu. Qui escolta aquesta veu interior, es sentirà atret cap a Jesús.
NO ÉS NORMAL
Ningú pot venir a mi, si no l'atreu el meu Pare
A molts homes i dones de la meva generació, nascuts en families creients, batejats als pocs dies de vida i educats sempre en un ambient cristià, els ha pogut passar el mateix que a mi. Hem respirat la fe de manera tan natural que podem pensar que el normal és ser creient.
És curiós nostre llenguatge. Parlem com si creure fos l'estat més normal. El que no adopta una postura creient davant la vida és considerat com un home o dona a qui qualque cosa li manca. Llavors el designem amb una forma privativa: «in-creient» o «in-crèdul».
No ens adonem que la fe no és quelcom natural sinó un do immerescut. Els increients no són gent tan estranya como a nosaltres ens pot semblar. Al contrari, som els cristians els que hem reconèixer que resultem estranys.
¿És normal ser avui deixebles d'un home ajusticiat pels romans fa vint segles, del que proclamem que va ressuscitar a la vida perquè era el Fill de Déu fet home? ¿És raonable esperar en un més enllà que podria ser sols la projecció de nostres desitjos i l'engany més colossal de la humanitat ?
¿No és sorprenent pretendre acollir al mateix Crist en nostra vida compartint junts el seu cos i la seva sang en ritus i celebracions de caràcter tan arcaic? ¿No és una presumpció pregar creient que Déu ens escolta o llegir els llibres sagrats pensant que Déu ens parla ?
L'encontre amb increients que ens manifesten honradament els seus dubtes i incerteses, ens pot ajudar avui als cristians a viure la fe de manera més real i humil, però també amb goig i agraïment més grans.
Encara que els cristians tenim raons per creure, la fe, com diu Sant Pau, «no se fonamenta en la saviesa humana». La fe no és quelcom natural i espontani. És un do immerescut, una aventura extraordinària. Un mode de «estar en la vida», que neix i s'alimenta de la gràcia de Déu.
Els creients tindríem que escoltar avui de manera molt particular les paraules de Jesús: «No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu ». Més que omplir nostre cor de crítiques amargues, hem d'obrir-nos a l'acció del Pare.
Per a creure és important enfrontar-se a la vida amb sinceritat total, però és decisiu deixar-se guiar per la mà amorosa d'aqueix Déu que condueix misteriosament nostra vida.
El progrés de la medicina ha fet créixer el nombre de malalts als quals se prolonga la vida durant un cert temps, encara que sense cap possibilitat de curació. Aquests malalts que viuen el tràngol d'anar «acabant» sa vida de manera inevitable requereixen avui una atenció particular.
No és difícil entendre el que el malalt terminal viurà en son caminar fins al final. Esgotament i debilitat extrema, por al dolor, impotència en veure que la vida s'escapa sense remei, temor davant el desconegut, pena immensa d'abandonar els éssers estimats, por a estar sol en la hora final.
La proximitat de la mort no afligeix només al malalt. Fa patir als familiars, amics i quants estimen de veritat a aqueixa persona. És dur estar al costat del que mor. S'intenta, de moltes formes, mitigar la situació, però tots senten la impotència i la pena d'una vida estimada que s'acaba. ¿Què podem fer?
Primer, estar a prop, no deixar el malalt tot sol. Ja no se'l pot curar, però se'l pot cuidar, acompanyar, ajudar a viure els últims moments de manera digna, serena i confiada. És moment d'envoltar el malalt amb afecte i tendresa.
Important és alleujar al màxim el seu dolor perquè pugui viure el procés amb la major serenitat possible. Això vol dir calmar el dolor físic amb els mitjans apropiats, però també confortar en el sofriment moral i encoratjar-lo en el moment de la crisi o la depressió.
El malalt necessita les cures sanitàries que asseguren sa millor qualitat de vida, però pot necessitar també ajuda per curar ferides del passat, per enfrontar-se amb serenitat a sentiments foscs de culpabilitat, per a reconciliar-se amb amb ell mateix i amb Déu, per acomiadar-se d'aquest món amb pau. És el moment d'atendre les seves demandes profundes: ¿com es sent interiorment?, ¿a qui vol tenir a prop?, ¿com li podem ajudar?, ¿desitja qualque cosa més ?
Quant ajuda llavors poder parlar amb fe i des de la fe. Poder suggerir al malalt amb paraules i gestos senzills la tendresa i la bondat de Déu que ens espera i acull al final de la vida amb amor insondable de Pare. Aleshores, potser, escoltem amb més pregonesa les paraules de Jesús: «Us ho asseguro: el qui creu té vida eterna».
FA PENSAR
El que creu té vida eterna.
Hem d'agrair a F Savater valentía en plantejar la qüestió de la mort. No és habitual en aquests temps. Ja vaig advertir de la àmplia atenció en el Diccionario Filosófico (1995). Ara he comprovat que el seu llibre, Las preguntas de la vida, s'obre precisamene amb un capítol dedicado a la mort.
Amb estil clar i inconfusible, Savater ens col·loca a tots davant la realtat de la mort. Únic esdeveniment cert i inevitable: «La vida està perduda per endavant» Experiència absolutament personal i intransferible: «Em moriré jo i això és el terrible» Realitat sempre imminent: «Em puc morir en qualsevol moment »
El filòsof donostiarra ni tan sols presta atenció a l'aportació de les religions que, segons ell, escamotegen la tragèdia de la mort i la converteixen, en un simple «tràmit necessari» per a néixer a una vida eterna. Actitud ingènua que probablement ha sorgit per l'experiència del somni: «Crec que si no somniàssim en dormir, ningú hagués pensat mai en la possibilitat sorprenent d'una vida després de la mort.» Sincerament me costa creure que Savater pensi que aqueix sigui de veritat l'origen de l'anhel d'immortalitat latent de l'ésser humà.
Descartada la il·lusió religiosa i després de recórrer algunes posicions filosòfiques, Savater confessa que la mort és com «un frontó impenetrable» contra el qual nostre pensament rebota per tornar un cop i un altre sobre esta vida. No hi ha cap esperança de transcendir-la. Però no cal desesperar. L'important, segons ell, és que estem vius. «Ja no hi haurà mort eterna per a nosaltres» La mort no podrà impedir que hem viscut. Quan l'ésser humà fa aquesta constatació de la presència en la vida, «s'exalta» i assumeix la vida amb alegria, sense desesperar davant la mort. Mai aquesta alegria triomfarà per complet sobre la desesperació, però a partir de ella «tractem d'alleugerir la vida del pes aclaparador i nefast de la mort».
No és gens fàcil. També aquest tipus de reflexions sona a «analgèsics» que tracten de consolar-nos d'aqueixa mort ineludible. Com diu Savater, «la mort fa pensar». Però no sols sobre aquesta vida, com diu ell, sinó sobre el misteri últim de l'existència i de l'ésser humà. i aquí ningú en sap res. No és possible cap tipus de verificació ni científica ni metafísica. Sols cal la fe o la desesperança, l'alegria resignada davant el final inevitable o l'alegria esperançada davant la salvació possible. Des de la fe cristiana, decisiu és la resposta personal i intransferible a la promesa de Crist: «Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna.» (Joan 6, 47).
El que creu té vida eterna.
No és fàcil harmonitzar aquestes dues realitats. Per molts, «vacances» i «religiositat» no tenen res a veure. Al contrari, són dues experiències que es repel·leixen mútuament.
«Vacances» és un terme que ve del llatí «vacare» i significa «estar ociós», «quedar lliure d'obligacions», «no ocupar-se de les tasques habituals». I, de fet, aquest és per a molts l'objectiu principal del descans estiuenc: alliberar-se de qualsevol obligació penosa.
Basta observar la estampida que es produeix aquests dies cap a les platges, la muntanya o lels llocs d'estiueig, en una cursa desenfrenada per «canviar aires», escapar del treball i fugir de l'horari esclavitzador o de tot el que recorda la rutina pesada de cada jornada.
¿Qui pot pensar durant las vacances en la religió? Ara l'important és el gaudi i la diversió, l'alliberació de tota obligació, inclosa la religiosa. La missa dominical pot ser substituïda pel passeig o la platja. Estem de vacances. Ja ens preocuparem de nostre esperit a la volta de l'estiu.
¿Per què quan se disposa de més temps lliure se prescindeix de celebrar la pròpia fe? ¿Per què quan hi ha més possibilitats de viure de forma més humana les diferents dimensions de la persona, se descuida el cultiu de l'esperit? Sens dubte, caldrà tenir en compte diferents factors, però no se pot oblidar que molts entenen la religió com una obligació pesada i no com una font de vida. És normal llavors que en vacances un s'alliberi d'aqueix pes com s'allibera del treball i altres obligacions penoses
Tanmateix, assistim aquests anys a un fenomen nou i significatiu. A mesura que els cristians descobreixen la fe com el millor estímul per viure de manera saludable, aprenen a cercar en las vacances un descans més integral on el cultiu de l'esperit té un paper important. S'aprofita la visita a santuaris i ermites per pregar; es recupera el sentit de la peregrinació i les marxes religioses per renovar la vida i l'esperit; els monestirs acullen a més grups que arriben cercant mes que «el gregorià» recent descobert per l'esnobisme.
És penós veure les persones arribar de vacacions amb l'esperit buit, el cos més cansat, ressentits del ritme trepidant de l'estiu i necessitats d'un descans que ja no podran trobar si no és en la rutina diària de l'any.
Les paraules de Jesús prometen a qui viu de la fe una vida eterna, que comença des d'ara i no se extingeix mai. És bo escoltar-les també en vacances: «Jo us asseguro: el que creu té vida eterna.»
A LA MEITAT DE LA VIDA
Si no l'atreu el Pare.
Són moltes les persones que no saben com enfrontar-se a això que s'ha anomenat “la crisi de la meitat de la vida”
No es tracta solament que l'individu comença a sentir que disminueixen les energies i sa força. Nous desitjos i preguntes poden posar en qüestió el sentit de tot el viscut.
¿Per què treballo jo tant? ¿Per què serveix tot el que he fet fins ara ? ¿No tindria que haver seguit un altre camí en la vida?
Aquesta crisi dels 40-50 anys pot ser un moment decisiu en nostra vida per trobar-nos més profund amb nostra pròpia veritat i la veritat de Déu.
Algú l'ha anomenat amb encert el moment de “la segona conversió” ja que és d'aquests moments en que podem experimentar en nosaltres la veitat d'aquestes paraules de Jesús: “Ningú pot venir a mi si no l'atreu el meu Pare”.
Nosaltres no haguéssim tornat a Déu, però és Déu mateix el que, a través dels anys, ens mena de manera natural a aqueixa crisi que pot ser el lloc d'un encontre nou amb Ell, més profund i vertader.
Durant la primera meitat de la vida, la persona és, sobre tot, activitat, projectes, organització i afirmació de si mateix. Tal volta, ara se'ns convida a una actitud més contemplativa, més interior, més confiada a Déu que obra en nosaltres a través de les diverses experiències de la vida.
Quan, en aquest moment de la vida, un no ha entès això, pot dedicar-se més que mai al treball, l'activitat i l'agitació. Però ha de saber que quant més treballa i es mou, més s'allunya de ell mateix i de Déu.
Per altra banda, en aqueixa crisi de la meitat de la vida, la pau interior només és possible quan s'aprèn a relativitzar les coses per recolzar-se cada cop més en allò substancial i decisiu.
Moltes coses ens han pogut semblar importants al pas dels anys. Ara és el moment de simplificar més les coses i reconduir-ho tot a l'essencial.
Déu ha d'ocupar un lloc molt més important en nostra vida. L'experiència religiosa ens pot ajudar en aquests moments a enfortir nostra existència, a asserenar nostre ànim i alimentar nostra esperança.
És bo deixar-se conduir per Déu amb confiança. Descobrirem que la crisi és gràcia i regal de Déu que ens cerca des de l'interior mateix de la vida
NO PASSAR DE DÉU
deixebles de Déu...
La incredulitat no és, com ingènuament poden pensar alguns creients, una «deformació perversa de l'esperit». Una cosa pròpia d'homes malvats i retorçats que pretenen enfrontar-se amb Déu.
La incredulitat és una temptació sempre present en nostra vida i que comença a arrelar en nostre cor des del moment mateix en que organitzem nostra vida d'esquena a Déu.
Vivim en una societat on no es porta a Déu. S'ha quedat petit. Com poc important que és fàcil arraconar en algun lloc secundari de nostra vida.
El més fàcil és avui viure «passant de Déu». ¿Què pot significar avui per a molts homes i dones la invitació de Jesús a viure com «deixebles de Déu», escoltant el que diu el Pare?
Fins i tot, els que ens diem «creients» estem perdent capacitat per escoltar a Déu. No és que Déu no parli ja en el fons de les consciències. És que, plens de renou, avidesa, possessions i autosuficiència, no sabem ja percebre la presència del «més callat de tots» a qui donem el nom de Déu.
Potser sigui una de les majors tragèdies de l'home contemporani. Llancem a Déu de nostra consciencia. Refusem escoltar la seva crida que ens cerca. Intentem amagar-nos a la seva mirada amistosa i inquietant. Preferim «altres déus» amb els quals viure amb més tranquil·litat.
El Vaticà II ens recordava que «la consciència és el nucli més secret i el sagrari de l'home, en el qual se sent tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en el recinte més íntim d'aquella » (Gaudium et Spes, 16).
Quan els homes perdem aquesta capacitat d'escoltar la invitació de Déu en el fons de nostra consciència individual, correm el risc de cridar coo·lectivament afirmacions solemnes sobre l'amor, la justícia, la solidaritat i honestedat, però sens donar-lis un contingut pràctic en nostres pròpies vidas.
Quan no s'escolta la crida personal de Déu és fàcil escoltar els interessos egoistes de cada un, las raons de l'eficàcia immediata, la por a córrer riscos excessius, la satisfacció de nostres desitjos part damunt de tot.
No hem d'oblidar que els homes construïm nostra vida no tant en els esdeveniments sorollosos sinó, sobre tot, en aqueixes hores callades en que som capaços de ser «dòcils» al Déu que parla des de nostra consciència.
El que creu, té vida eterna
Quantes vegades ho hem escoltat: «El que vertaderament importa és saber viure», i, tanmateix, no ens resulta fàcil explicar què és en veritat «saber viure».
Sovint, nostra vida és massa rutinària i monòtona. De color gris. Però hi ha moments en que nostra existència se torna feliç, se transfigura, encara que sigui de manera fugaç.
Moments en els quals l'amor, la tendresa, la convivència, la solidaritat, el treball creador o la festa, adquireixen una intensitat diferent. Ens sentim viure. Des del fons de nostre ésser, ens diem a nosaltres mateixos: «això és vida».
L'evangeli de avui ens recorda unes paraules de Jesús que ens poden deixar desconcertats: «Us ho asseguro: el que creu té vida eterna ».
L'expressió «vida eterna» no significa simplement una vida de duració il·limitada, fins i tot, després de la mort.
Se tracta, abans que res, d'una vida de profunditat i qualitat nova, una vida que pertany al món definitiu. Una vida que no pot ser destruïda per un bacil ni quedar truncada a la cruïlla de qualsevol carretera.
Una vida plena, que va més enllà de nosaltres mateixos, perquè és ja una participació en la vida mateixa de Déu.
La tasca més apassionant que tenim tots davant nosaltres és la de veure com ser humans avui. Com créixer com homes. Els cristians creiem que la manera més autèntica de viure com homes és la que neix d'una adhesió total a Jesucrist. «Ser cristianà significa ser home, no un tipus d'home, sinó l'home que Crist crea en nosaltres» (D. Bonhoeffer).
Potser tinguem que començar per creure que nostra vida pot ser més plena i profunda, més lliure i joiosa. Potser tinguem que gosar viure l'amor amb més radicalitat, per descobrir un poc què és «tenir vida abundant». Al cap i a la fi, com diu S. Joan: «Sabem que hem passat de la mort a la vida, quan estimem els nostres germans».
Però no se tracta d'estimar perquè ens han dit que estimem, sinó perquè ens sentim radicalment estimats. I perquè creiem cada cop amb més fermesa que «nostra vida està amagada amb Crist en Déu».
Certament, hi ha una vida, una plenitud, un dinamisme, una llibertat, una tendresa, que «el món no pot donar». Sols ho descobreix qui encerta a arrelar la seva vida en Jesucrist.
APRENDRE DE DÉU
En un episodi referit només pel quart evangelista, Jesús es defensa de les crítiques que li fan amb aquestes paraules: «Tothom que escolta el que diu el Pare i aprèn, ve a mi», i cita una frase que se pot llegir en el llibre de Isaïes: «Seran tots deixebles de Déu».
La idea de «aprendre de Déu» i ser com és ell estava molt arrelada en Israel. De fet, l'exigència radical estava formulada en el Levític amb aquestes paraules: «Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant » (Lev. 19,2).
Els jueus entenien aquesta santedat com una «separació de l'impur». Aquesta manera d'entendre la «imitació de Déu» va generar a Israel una societat discriminatòria i excloent on s'honrava als purs i es menyspreava als impurs i pecadors, se valorava als homes i es sospitava de la puresa de les dones, se convivia amb els sans però se fugia dels leprosos.
Enmig de la societ, Jesús introdueix una alternativa revolucionària: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare, compassius com vostre Pare és compassiu» (Lc 6, 36). El primer tret de Déu és la compassió, no la santedat. Qui vol ser com és Déu no té que viure «separant-se» dels impurs, sinó estimant a tots amb amor compassiu.
Per això, Jesús inicià un estil de vida nou, inspirat sols en l'amor. Tocava als leprosos, acollia als pecadors, menjava amb publicans i prostitutes. La seva taula estava oberta a tots. Ningú quedava exclòs perquè ningú està exclòs del cor compassiu de Déu.
No basta ser molt religiós sinó veure a què ens condueix la religió. No basta creure en Déu sinó saber en quin Déu creiem. El Déu compassiu en el qual va creure Jesús no mena mai a actituds excloents de menyspreu, intolerància o rebuig, sinó que atreu cap a una vida d'acollida i hospitalitat, de respecte i de perdó. No ens hem d'enganyar. De Déu no se aprèn a viure de qualsevol manera. Ell solament ensenya a estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada