22º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
»Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes. .»
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 7,1-8.14-15.21-23
La tradició dels antics
1 Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, 2 i s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. 3 Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat les mans ritualment; 4 i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.
5Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jes--Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?
6Ell els respongué:
--Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure:
Aquest poble m'honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi.
7El culte que em donen és buit,
les doctrines que ensenyen...
14 Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia:
--Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: 15 No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur. ...
20 I va afegir:
--Només allò que surt de l'home el fa impur. 21 Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, 22 adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. 23 Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home.
Paraula de Déu
LA QUEIXA DE DÉU
Un grup de fariseus de Galilea s'acosta a Jesús en actitud crítica. No venen sols. Els acompanyen alguns escribes vinguts de Jerusalem, preocupats sens dubte per defensar l'ortodòxia dels senzills camperols dels llogarets. L'actuació de Jesús és perillosa. Convé corregir-la
Han observat que, en alguns aspectes, els seus deixebles no segueixen la tradició dels majors. Encara que parlin del comportament dels seus deixebles, la seva pregunta es dirigeix a Jesús, ja que saben que és ell qui els ha ensenyat a viure amb aquella llibertat sorprenent. ¿Per què?
Jesús els respon amb unes paraules del profeta Isaïes que il·luminen molt bé el seu missatge i la seva actuació. Aquestes paraules amb les quals Jesús s'identifica totalment hem d'escoltar-les amb atenció, ja que toquen cosa fonamental de nostra religió. Segons el profeta, aquesta és la queixa de Déu.
".Aquest poble m'honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi”
Aquest és sempre el risc de tota religió: donar culte a Déu amb els llavis, repetir fórmules, recitar salms, pronunciar paraules belles, mentre nostre cor "està lluny de ell ". Tanmateix, el culte que agrada a Déu neix del cor, de l'adhesió interior, d'aqueix centre íntim de la persona on neixen decisions, projectes.
Quan nostre cor està lluny de Déu, nostre culte no té contingut queda sin contingut. Falta vida, escolta sincera de la Paraula de Déu, l'amor al germà. La religió es converteix en quelcom exterior que se practica per costum, però falten els fruits d'una vida fidel a Déu.
La doctrina que ensenyen són preceptes humans. En tota religió hi ha tradicions que són "humanes". Normes, costums, devocions que han nascut per a viure la religiositat en un cultura determinada. Poden fer molt bé. Però fan mal quan ens distreuen i allunyen del que Dés espera de nosaltres Mai han de tenir la primacia.
En acabar la cita del profeta Isaïes, Jesús resumeix son pensament amb unes paraules greus: "Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes". Quan ens aferrem cecs a tradicions humanes, correm el risc d'oblidar el mandat de l'amor i desviar-nos del seguiment a Jesús, Paraula encarnada de Déu. En la religió cristiana, el primer és sempre Jesús i sa crida a l'amor. Sols després venen nostres tradicions humanes, per molt importants que ens puguin semblar. No hem d'oblidar mai l'essencial.
NO AFERRAR-NOS A TRADICIONS HUMANES
… i observeu la tradició dels homes
No sabem quan ni a on passà l'enfrontament. A l'evangelista només l'interessa evocar la atmosfera en la qual se mou Jesús, envoltat de mestres de la llei, observants escrupolosos de les tradicions, que se resisteixen cegament a la novetat que el Profeta de l'amor vol introduir en les seves vides.
Els fariseus observen indignats que els seus deixebles mengen amb mans impures. No ho poden tolerar: «¿Per què els teus deixebles no segueixen les tradicions dels majors?». Encara que parlen dels deixebles, l'atac va dirigit a Jesús. Tenen raó. És Jesús qui trenca aqueixa obediència cega a les tradicions en crear en torn seu un "espai de llibertat" on el decisiu és l'amor.
Aquell grup de mestres religiosos no ha entès res del regne de Déu que Jesús anuncia. En el seu cor no regna Déu. Regna la llei, les normes, els usos i costums marcats per las tradicions. Per a ellos l'important és observar l'establert per "els majors". No pensen en el bé de les persones. No els preocupa "buscar el regne de Déu i sa justícia"
L'error és greu. Per això, Jesús els respon amb paraules dures: «Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes».
Els doctors parlen amb veneració de "tradició dels majors" i li atribueixen autoritat divina. Però Jesús la qualifica de "tradició humana". No confondre mai la voluntat de Déu amb el que és fruit dels homes.
Seria també avui un greu error que la Església restés presonera de tradicions humanes de nostres avantpassats, quan tot ens crida a una conversió profunda a Jesucrist, nostre únic Mestre i Senyor. El que ens ha de preocupar no és conservar intacte el passat, sinó fer possible el naixement d'una Església i unes comunitats cristianes capaços de reproduir amb fidelitat el Evangeli i actualitzar el projecte del regne de Déu en la societat contemporània.
Nostra responsabilitat primera no és repetir el passat, sinó fer possible en nostres dies l'acollida de Jesucrist, sense ocultar-lo ni enfosquir-lo amb tradicions humanes, per molt venerables que ens puguin semblar.
RELIGIÓ BUIDA DE DÉU
El culte que em donen és buit.
Els cristians de la primera i segona generació recordaven a Jesús, no com un home religiós, sinó com un profeta que denunciava amb llibertat els perills i paranys de tota religió. El.seu no era l'observança piadosa per sobre de tot, sinó la recerca apassionada de la voluntat de Déu.
Marc, l'evangeli més antic i directe, presenta a Jesús en conflicte amb els sectors més piadosos de la societat jueva. Entre ses crítiques més radicals a destacar: l'escàndol d'una religió buida de Déu i el pecat de substituir la seva voluntat que demana amor per «tradicions humanes» a el servei d'interessos.
Jesús cita al profeta Isaies:
« Aquest poble m'honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi.
El culte que em donen és buit,
les doctrines que ensenyen
són preceptes humans ».
Després denuncia en termes clars on està el parany:
“Vosaltres abandoneu els manaments de Déu
i observeu la tradició dels homes».
Aquest és el gran pecat. Un cop establertes les nostres normes i tradicions, les col·loquem en el lloc que només ha d'ocupar Déu. Les respectem per sobre fins i tot de la seva voluntat. No cal passar per alt la més mínima prescripció, encara que vagi contra l'amor i faci mal a les persones.
En aquesta religió el que importa no és Déu sinó un altre tipus d'interessos. Se li honra a Déu amb els llavis però el cor està lluny d'ell, es pronuncia un credo obligatori però es creu en el que convé, es compleixen ritus però no hi ha obediència a Déu sinó als homes.
A poc a poc oblidem a Déu i oblidem que ho hem oblidat. Empetitim l'evangeli per no tenir que convertir-nos massa. Orientem la voluntat de Déu a nostre capritx cap el que ens interessa i oblidem sa exigència absoluta d'amor. Amb el temps, no trobem a faltar Jesús; oblidem mirar la vida amb els seus ulls.
Aquest pot ser avui nostre pecat. Agafar-nos com per instint a una religió desgastada i sense força per transformar les vides. Seguir honrant a Déu sols amb els llavis. Resistir-nos a la conversió i viure oblidats del projecte: la construcció d'un món nou segons el cor de Déu.
AMB EL COR LLUNY
El seu cor es manté lluny de mi.
Por molt que es parli de secularització i pèrdua de fe, la gent segueix essent, en general, bastant religiosa. Segurament, molt més religiosa del que es pensa. Basta observar com segueixen batejant els seus fills, enterrant els seus morts o, fins i tot, celebrant casaments.
No és fàcil saber per què. Però el fet hi és. La força del costum és gran. Els convencionalismes socials s'imposen. I, per altra banda, es cerca en qualque manera estar bé amb Déu i comptar amb la seva protecció divina.
Però, de fet, aquestes celebracions no són, sovint, un encontre sincer amb Déu. Molts casaments, batejos i primeres comunions queden reduïts a una reunió de caràcter social. Un acte imposat pel costum o un ritu que es fa sense comprendre massa bé el que significa i sens que, per suposat, impliqui cap compromís per la vida.
I quan en la comunitat cristiana se donen orientacions per celebrar la litúrgia amb més veritat o quan el sacerdot tracta d'ajudar a viure la celebració de manera más responsable, se li demana que no molesti massa, que acabi com més aviat millor la seva predicació i que administri els sagraments com ha fet tota la vida.
El que realment importa és el vestit de la nena, la foto dels nuvis les flors de l'altar o el reportatge de vídeo de la cerimònia. Que tot surti «molt bonic i emocionant».
Caldria repetir enmig d'aquestes celebracions les paraules de Isaïes, citades per Jesús per a criticar tants ritus i cerimònies celebrats de manera rutinària i buida en la societat jueva: «Així diu Yahvé:
Aquest poble m'honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi.
El culte que em donen és buit,
les doctrines que ensenyen
són preceptes humans ».
En aquestes celebracions hi ha cants i música, es compleixen fidelment els ritus, s'observen les normes de les cerimònies, però quan s'honra a Déu amb els llavis, ¿on està el cor? Aquest culte ple de convencionalisme i interessos diversos, ¿no està massa buit de Déu ?
El culte agrada a Déu quan se produeix un vertadero encontre amb Ell, quan s'experimenta amb i goig el seu amor salvador i quan s'escolta una cridada a viure una vida més fidel a l'evangeli de Crist.
Està bé preparar els detalls del casament o la primera comunió. És bo cuidar la reunió festiva de la família, però si se vol celebrar des de la fe, el primer és preparar el cor per l'encontre amb Déu. Sense aqueix encontre sincer amb Ell, tot queda reduït a culte buit on, com diria Jesús, es deixa Déu de costat per aferrar-se a tradicions dels homes.
INDIFERÈNCIA
El seu cor està lluny de mi.
La crisi religiosa es va decantant poc a poc vers la indiferència. D'ordinari, no se pot parlar d'ateisme ni tan sols d'agnosticisme. El que millor defineix la postura de molts és la indiferència religiosa on no hi ha preguntes ni dubtes ni crisi.
No és fàcil descriure aqueixa indiferència. Primer s'observa una absència d'inquietud religiosa. Déu no interessa. La persona viu en la despreocupació, sense nostàlgies ni cap horitzó. No se tracta d'una ideologia. És, més tost, una «atmosfera envoltant» on la relació amb Déu resta bloquejada.
Hi ha diversos tipus de indiferència. Alguns viuen en aquests moments un allunyament progressiu; són persones que es van distanciant cada cop més de la fe, tallen llaços amb el religiós, s'allunyen de la pràctica; poc a poc Déu s'apaga en llurs consciències. Altres viuen senzillament absorts per les coses de cada dia; mai s'han interessat molt per Déu; reberen una educació religiosa dèbil i deficient; avui viuen oblidats de tot.
En alguns la indiferència actual és fruit de un conflicte personal viscut a voltes en secret; han sofert pors o experiències frustrants; no guarden bon record del van viure de nins o adolescents; no volen sentir parlar de Déu ja que els fa mal; es defensen oblidant-lo.
La indiferència d'altres és més tost resultat de circunstàncies diverses. Sortiren del petit poble i viuen avui de manera diferent en un ambient urbà; o es casaren amb algú poc sensible al religiós del seu primer cònjuge i viuen una situació de parella no «beneïda» per la Església. No és que aquestes persones hagin decidit abandonar Déu, però de fet llur vida s'ha allunyat de Ell..
Hi ha encara un altre tipus de indiferència encoberta por la pietat religiosa. La indiferència dels que se han acostumat a viure la religió com una «pràctica externa» o una «tradició rutinària». Tots hem d'escoltar la queixa de Déu. Ens ho recorda Jesús amb paraules del profeta Isaïes: «Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi.».
LA TRADICIÓ
Abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.
Són bastants els cristians que tenen la sensació de no saber yexactament què és el que cal creure, el què complir i el què celebrar. ¿Què fer davant la marea d'inseguretat i confusió que amenaça dissoldre'l tot ? ¿Com reaccionar davant l'ona d'incredulitat que sembla penetrar més i més en les consciències?
És natural que molts cerquin refugi en una «ortodoxia reforçada». Un cos doctrinal segur, un codi de conducta definit, una organització religiosa forta. Davant l'anarquia de posicions, es cerca la seguretat de la tradició. Davant la irrupció de tantes novetats, la solidesa del passat.
Sens dubte, hi ha una intuïció encertada en aqueixa postura. Seria una equivocació pretendre interpretar l'esdeveniment cristià exclusivamente a partir de nostre present, saltant-se la tradició cristiana i prescindint de la llarga vida de fe que ha animat a les esglésies durant vint segles.
El cristià que pretén rellegir l'evangeli sense acudir a la tradició corre el risc d'empobrir la seva lectura, desconeixent tota la riquesa i possibilitats que aqueix evangeli ha posat de manifest durant aquests segles.
Però, en acudir a la tradició, cal evitar un risc greu. La fe no és cosa que es transmeti mecànicament com un objecte que passa de mà en mà. La fe és una vida que no pot ser comunicada sinó en la mateixa vida. I l'única manera de viure el mateix en context cultural nou consisteix en viure-ho de manera nova.
Una transmissió que no sigui sinó transmissió de fórmules ortodoxes i rúbriques litúrgiques menarà sempre a una asíixia mortal. En el cor de la vertadera tradició està sempre la recerca de l'evangeli i de la vertadera voluntat del Pare avui.
És bo que tots escoltem sincerament l'advertència de Jesús: «Abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes » (Marc 7, 8). Ni progressistes ni tradicionalistes tenen dret a sentir-se un grup més cristià que l'altre. Tots hem de deixar-nos jutjar per la paraula de Jesús que ens crida sempre a cercar des de l'amor la vertadera voluntat de Déu.
El que surt de dins.
Se'ns ha dit que tocar-se és pecat. I certament ho és quan nostra mà colpeja i fereix, o quan el contacte serveix per manipular l'altre, humiliar-lo o abusar de ell. Però, tocar-se pot ser també moltes altres coses.
A voltes, tocar-se és incòmode; ens molesta la proximitat física en el autobús o el metro, i quan en estrenyem dins l'ascensor. Altres vegades,tocar-se és fred i rutinari, altres vegades, tocar-se és fred i rutinari; cal saludar-se, i no se pot evitar l'encaixada de mans o l'abraçada, encara que la persona ens sigui estranya. Però tocar-se pot ser també comunicar afecte íntim i tendresa joiosa a la persona estimada; la carícia sentida, el bes sincer fan créixer l'amor.
Hi ha encara una altra possibilitat. El contacte que ens acosta al dèbil, la mà que acull el que se sent malalt o desvalgut. És això precisament el que els evangelistes destaquen en Jesús. De ell se'ns diu que «tocava» als leprosos, «abraçava i beneïa» als nins, «imposava les mans» sobre els malalts i els curava. Les seves mans eren acollida, benedicció, força sanadora. Per això , quan els fariseus, des d'una visió estreta i legalista, critiquen els deixebles perquè mengen amb «mans impures», Jesús reacciona dient: «el que surt de dins és el que fa impur a l'home»; les mans, pel contrari, són una benedicció si irradien nostra bondat interior.
Agafar la mà d'un malalt greu, estrènyer entre les nostres la mà d'un ancià sol i desorientat, acaronar el front d'un moribund, abraçar a qui es desfon en perdre la persona estimada, són gestos carregats de proximitat i amor. Una manera profunda de dir-li a l'altre: «Estic amb tu. No sé què dir-te. Em sento tan impotent com tu. Però comparteixo el teu dolor.»
Aquesta proximitat no sempre és fàcil. Se'ns fa dur estrènyer la mà d'aqueix malalt i tenir-la agafada llarg temps i en silenci. És més fàcil distanciar-nos. Defensar-nos darrere de les paraules i distreure de qualque forma nostra impotència i nostra pena.
Però aqueix contacte sempre és teràpia. Allibera de la soledat i el desemparament. Alleuja la por i la ansietat. Infon alè i esperança. Quan ja no hi ha res a fer i no podem oferir a aqueixa persona cap remei eficaç queden encara les nostres mans.
Ho saben bé molts metges, infermeres i cuidadore que s'acosten als malalts acollint el seu dolor i impotència. Agafats oi càlider les presses i atrapats en l'engranatge de l'organització sanitària, no sempre poden actuar com voldrien. Però el seu tracte afectuós i càlid als pacients sempre fa bé. A tots ells els vull recordar les paraules que sant Camilo de Lelis, expert en l'atención als malalts, deia fa quatre segles als seus companys: «Més cor en aqueixes mans, germans.
GESTOS BUITS
Però el seu cor està lluny.
Segons els evangelis, una cita molt estimada per Jesús és aquesta de Isaïes:”Aquest poble m'honra amb els llavis però el seu cor està lluny de mi”.
Aquestes paraules me solen recordar quasi inevitablement aqueix moment en que el sacerdot, al començament de la anàfora eucarística, convida als fidels dient: “Amunt els cors» i els presents responen: “Els elevem al Senyor».
¿Serà realment així? Exteriorment, en aquest moment tots ens posem drets, però ¿elevem de veritat nostre cor a Déu ?
En general, els cristians d'occident cuidem poc els gestos litúrgics i no sabem viure'ls com expressió viva de nostra actitud interior. A voltes, ni sospitem la força que poden tenir per elevar a Déu.
Pensem en aqueixes postures i gestos senzills que adoptem amb tanta rutina en moltes celebracions.
Posar-se dret és un gest que, naturalment, significa, respecte, atenció, disponabilitat. Però és molt més. És l'actitud característica de l'orant cristià que se sent “ressuscitat” per Crist i «elevat” per sempre a la vida.
Posar-se de genolls un gest de humilitat i adoració. Reduïm nostra alçada i ens fem “petits” davant Déu. No volem mesurar-nos amb Ell. Preferim confiar-nos a la seva bondat de Pare.
Seure és adoptar una actitud d'escolta. Som deixebles que necessitem acollir la Paraula de Déu i aprendre a viure amb «saviesa cristiana”.
Aixecar els braços amb els palmells de les mans obertes i girades cap amunt és invocar a Déu mostrant-li nostre buit i nostra pobresa radical.
Inclinar el cap és acceptar la gràcia i la benedicció de Déu sobre tota nostra persona. Deixar-nos embolicar per la seva presència amorosa.
Copejar-se el pit amb la mà es un signe humil de penediment que expressa el desig de rompre i estovar el nostre cor massa dur i tancat a Déu i als germans.
Donar-se el gest de la pau mirant-nos i el rostre i estrenyent nostres mans és acollir al germà i despertar en nosaltres l'amor fratern i la solidaritat abans de compartir la mateixa taula del Senyor.
Fer el signe de la creu és expressar nostra condició cristiana, acceptar sobre nosaltres la creu de Crist i consagrar nostres pensaments, nostres paraules i nostres desitjos a aquest Déu que és nostre Pare i vers el qual caminem seguint al Fill moguts pel Esperit.
CANVIAR DES DE DINS
«Aqueixes maldats surten de dins».
Hi ha quelcom que els homes i dones de avui volem ingenus oblidar un cop i un altre. Sense una transformació interior, sense un esforç real de canvi d'actitud, no és possible crear una nova societat.
Hem de valorar, sens dubte, molt positivament, tots els intents d'ajudar, ennoblir i dignificar a l'home des de fora. Però, les estructures, les institucions, els pactes i els programes polítics no canvien ni milloren automàtic a l'home.
És inútil llançar consignes polítiques de canvi social si els que governen el país, els que dirigeixen la vida pública i tots els ciutadans, en general, no fem cap esforç personal per canviar nostres postures. No hi ha cap camí secret que ens pugui dur a una transformació i millora social, dispensant-nos d'una conversió personal .
Els pecats col·lectius, el deteriorament moral de nostra societat, el mal encarnat en tantes estructures i institucions, la injustícia present en el funcionament de la vida social, se deuen concretament a factors diversos, però tenen, en definitiva, una font i un origen últim: el cor de les persones.
La sàbia advertència de Jesús té actualitat també avui, en una societat tan complexa i organitzada com la nostra. «Les maldats surten de dins l'home». Els robatoris, homicidis, adulteris, injustícies, fraus, la disbauxa, l'enveja, la difamació, l'orgull, la frivolitat, que de tantes maneres prenen cos en els costums, modes, institucions i estructures de nostra societat «surten de dins del cor».
És una equivocació greu pretendre una reconversió industrial justa, sense «reconvertir» nostres cors a postures de major justícia social amb els més oprimits per la per la crisi econòmica.
És una falsa il·lusió creure que caminem vers una societat més igualitària i socialitzada, si tot just ningú sembla disposat a abandonar situacions privilegiades ni a compartir de veritat els seus bens amb les classes més necessitades.
És una ingenuïtat creure que la pau arribarà al País Basc amb mesures policials, accions repressives, negociacions o pactes estratègics, si no existeix una actitud sincera de diàleg, revisió de postures i recerca lleial de vies polítiques.
¿Poden canviar molt les coses si cada un de nosaltres canviem tan poc?
AFERRAR-SE A LA TRADICIÓ
observeu la tradició dels homes.
Són bastants els cristians que tenen la sensació de no saber exactament què és el que s'ha de creure, que s'ha de complir ni què s' ha de celebrar.
¿Què fer davant la marea d'inseguretat i confusió que amenaça amb dissoldre-ho tot? ¿Com reaccionar davant aqueixa ona d'incertesa i incredulitat que sembla penetrar més i més en nostres comunitats cristianes?
És natural que molts creients cerquen el refugi d'una «ortodòxia reforçada». Un cos doctrinal segur, un codi de conducta ben definit, una organització religiosa forta.
Davant els excés de l'individualisme i l'anarquia de les diverses posicions, se cerca..Davant la irrupció de tantes novetats, la solidesa del passat.
Sens dubte, hi ha una intuïció molt encertada en aqueixa postura. Seria una equivocació pretendre interpretar l'esdeveniment cristià exclusivament a partir de nostre present, passant per alt la tradició cristiana i prescindint de la llarga vida de fe que ha animat les comunitats cristianes durant vint segles..
EL cristià que pretengui rellegir l'evangeli sense acudir a la tradició, corre el risc d'empobrir granment la seva lectura, desconeixent tota a riquesa i les possibilitats que aqueix evangeli ha posat ja de manifest en aquests segles.
Però, en anar a la tradició, cal evitar un greu risc. La fe no és quelcom que es transmeti mecànicament como un objecto que se passa de mà en mà.
La fe es una vida que no pot ser transmesa sinó en la mateixa vida. i la única manera de viure el mateix en un context cultural nou, consisteix en viure el mateix de una manera nova.
Una tradició que no sigui sinó la transmissió d'unes fórmules ortodoxes o unes rúbriques litúrgiques, menarà sempre els creients a una asfíxia mortal. En el cor de la vertadera tradició cristiana està sempre la recerca de l'evangeli i de la vertadera voluntat del Pare avui.
És bo que tots escoltem sincerament l'advertència de Jesús: «Deixeu de banda el manament de Déu per aferrar-vos a la tradició dels homes».
Ni «progressistes» ni «tradicionalistes» tenen dret a sentir-se un grup més cristià que l'altre. Tots ens hem de deixar jutjar per la paraula de Jesús que ens crida sempre a cercar l'amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada