DIUMENGE VINTÈ DURANT L'ANY

 

20º diumenge Temps ordinari (B)

EVANGELI

Ma carn és vertader menjar i  ma sang és vertadera beguda.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 6,51-58

51 Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.

52 Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien:

--Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?

53 Jesús els respongué:

--Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. 54 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55 La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. 56 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell 57 A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. 58 Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.

Paraula de Déu

ALIMENTAR-NOS DE JESÚS

Segons el relat de Joan, una vegada més els jueus, incapaços d'anar més enllà del físic i material, interrompen a Jesús, escandalitzats pel llenguatge agressiu que fa servir: "¿Com pot aquest donar-nos a menjar la seva carn ?". Jesús no retira la afirmació, sinó que dóna a les seves paraules un contingut més profund.

El nucli de la seva exposició ens permet endinsar-nos en l'experiència que vivien les primeres comunitats cristianes en celebrar l'eucaristia. Segons Jesús, els deixebles no han de creure només en ell, sinó que han d'alimentar-se i nodrir sa vida de sa mateixa persona. L'eucaristia és una experiència central en els seguidors de Jesús.

Les paraules que segueixen no fan sinó destacar el caràcter fonamental i indispensable: "La meva carn és vertader menjar i la meva sang és vertadera beguda". Si els deixebles no s'alimenten de ell, podran fer i dir moltes coses, però no han d'oblidar les seves paraules: "No teniu vida en vosaltres". Per tenir vida dins nosaltres necessitem alimentar-nos de Jesús, nodrir-nos del seu alè vital, interioritzar les seves actituds i els seus criteris de vida. Aquest és el secret i la força de l'eucaristia. Sols ho coneixen aquells que combreguen amb ell i s'alimenten de sa passió pel Pare i de son amor als fills.

El llenguatge de Jesús és de gran força expressiva. A qui sap alimentar-se de ell, li fa aquesta promesa: "Aqueix habita en mi i jo en ell". Qui se nodreix de l'eucaristia experimenta que la relació amb Jesús no és cosa externa. Jesús no és un model de vida a imitar des de fora. Alimenta nostra vida des de dins.

Aquesta experiència de "habitar" en Jesús i deixar que Jesús "habiti" en nosaltres pot transformar d'arrel nostra fe. Aqueix intercanvi mutu, aquesta comunió estreta, difícil d'expressar amb paraules, constitueix la vertadera relació del deixeble amb Jesús. Això és seguir-lo sostinguts per la seva força vital.

La vida que Jesús transmet als deixebles en l'eucaristia és la que ell mateix rep del Pare que és Font inesgotable de vida plena. Una vida que no s'extingeix amb nostra mort biològica. Per això gosa Jesús fer aquesta promesa als seus: "El que menja aquest pa viurà pe sempre".

Sens dubte, el signe més greu de la crisi de la fe cristiana entre nosaltres és l'abandonament tan generalitzat de la eucaristia dominical. Per qui estima a Jesús és dolorós observar com l'eucaristia perd el seu poder d'atracció. Però és més dolorós encara veure que des de la Església assistim a aquest fet sense gosar reaccionar. ¿Per què?

DECISIU ÉS TENIR FAM

El que em menja viurà per mi.

L'evangelista Joan utilitza un llenguatge molt fort per a insistir en la necessitat d'alimentar la comunió amb Jesucrist. Sols així experimentarem en nosaltres la pròpia vida. Segons ell, és necessari menjar a Jesús: «El que em menja a mi, viurà per mi».

El llenguatge adquireix un caràcter encara més agressiu quan diu que hi ha que menjar la carn de Jesús i beure la seva sang. El text és rotund. «Ma carn és vertader menjar, i ma sang és vertadera beguda. El que menja la meva carn i beu la meva sang habita en mi i jo en ell».

Aquest llenguatge ja no produeix cap impacte entre els cristians. Habituats a escoltar-lo des de nins, tendim a pensar en el que fem des de la primera comunió. Coneixem la doctrina apresa: en el moment de combregar, Crist se fa present en nosaltres per la gràcia del sagrament de l'eucaristia.

Tot pot quedar en doctrina pensada i acceptada piadosament. Però, sovint, ens falta l'experiència d'incorporar a Crist a la nostra vida concreta. No sabem com obrir-nos a ell per què nodreixi amb son Esperit nostra vida i la faci més humana i més evangèlica.

Menjar a Crist és molt més que avançar-nos distrets a complir el ritus sagramental de rebre el pa consagrat. Combregar amb Crist exigeix un acte de fe i obertura d'especial intensitat, que se pot viure en el moment de la comunió sagramental, però també en altres experiències de contacte vital amb Jesús.

Decisiu és tenir fam de Jesús. Cercar des del més profund trobar-nos amb ell. Obrir-nos a la seva veritat perquè ens marqui amb el seu Esperit i potenciï el millor que hi ha en nosaltres. Deixar que il·lumini i transformi les zones de nostra vida que encara estan sense evangelitzar.

Aleshores, alimentar-nos de Jesús és tornar al més genuí, el més simple i més autèntic del seu Evangeli; interioritzar les seves actituds més bàsiques i essencials; encendre en nosaltres l'instint de viure com ell; despertar nostra consciència de deixebles i seguidors per fer de ell el centre de nostra vida. Sense cristians que s'alimenten de Jesús, la Església llangueix sens remei.

QUALITAT DE VIDA

El que me menja, viurà per mi.

Quan l'evangeli de Joan desitja insistir en quelcom d' importància decisiva, posa en llavis de Jesús paraules que repeteixen un cop i un altre la mateixa idea amb diversos matisos: «Jo soc el pa viu», un pa ple de vida; «el que me menja viurà per mi», sa vida se nodrirà de la meva; «el que menja d'aquest pa, viurà per sempre», la seva vida no acabarà en la mort.

Sens dubte, aquí es parla de l'eucaristia, però no només e 'ella. L'afirmació bàsica i central és aquesta: Jesús és «font de vida» per al que s'alimenta de ell. En Jesús no trobarem una doctrina o una filosofia; no trobarem una teologia d'escribes o una religió fonamentada en la llei. Ens trobarem amb algú, ple de Déu, capaç d'alimentar nostre anhel de vida i vida eterna.

En les societats modernes se parla molt de «qualitat de vida». Malauradament, sols se tracta de la qualitat d'alguns productes. Se diria que la vida millora quan millora el model del nostre cotxe, la capacitat del nostre ordenador o la urbanització on vivim. Tanmateix, se pot tenir tota la «qualitat de vida» que ofereix la societat moderna i no saber viure.

No és estrany veure persones l'objectiu únic de les quals és omplir el buit de les seves vides de plaer, excitació, diners, ambició i poder. No pocs se dediquen a omplir sa vida de coses, però les coses sempre són cosa morta, no poden alimentar nostre desig de viure. No és casual que creixi el nombre de persones que no coneixen l'alegria de viure.

L'experiència cristiana consisteix fonamentalment en alimentar nostra vida en Jesús, descobrint la força que amaga per transformar-nos poc a poc al llarg dels dies. Jesús infon sempre un desig immens de viure i fer viure. Un desig de viure amb més veritat i més amor

Hi ha una «qualitat de vida» que molts desconeixen i que sols gaudeixen els que saben viure amb la senzillesa i sobrietat de Jesús, amb la seva mirada atenta al patiment humà, amb son desig de vida digna per a tots, amb la seva gran confiança en Déu.

PA I VI

El que menja d'aquest pa…

Empobrim greument el contingut de l'eucaristia, si oblidem que en ella hem de tobar los creients l'aliment que ha de nodrir nostra existència. Cert és que l'eucaristia és un menjar compartit per germans que se senten units en una mateixa fe. Però, encara que molt important aquesta comunió fraterna, és encara insuficient. Decisiu és la unió amb Crist que se'ns dóna com aliment.

Cosa semblant hem de dir de la presència de Crist en l'eucaristia. S'ha subratllat que aquesta presència sagramental de Crist en el pa i el vi, però Crist no està aquí per estar; està present oferint-se com aliment que sosté nostra vida.

Si volem redescobrir el profund significat de l'eucaristia, cal recuperar el simbolisme bàsic del pa i del vi. Per a subsistir, l'home necessita menjar i beure. I aquest simple fet, a voltes tan oblidat en les societats satisfetes del Primer Món, ens revela que l'home no se fonamenta a ell mateix sinó que viu rebent misteriosament la vida.

La societat contemporània està perdent capacitat per descobrir el significat dels gestos bàsics de l'ésser humà. Tanmateix, són aquests gestos senzills i originaris els que ens tornen a nostra vertadera condició de criatures, que reben la vida com regal de Déu.

Concretament, el pa és el símbol eloqüent que condensa en ell mateix tot el que significa per l'home menjar i l'aliment. Per això, el pa ha estat venerat en moltes cultures de manera quasi sagrada. Encara més d'un recordarà com nostres mares ens el feien besar quan, per descuit, queia un tros en terra.

Però, des de que ens arriba de la terra fins a la taula, el pa necessita ésser treballat per l'home que sembra, abona el terreny, sega i recull les espigues, mol el blat, cou la farina. El vi suposa un procés encara més complexa d'elaboració.

Per això, quan se presenta el pa i el vi damunt l'altar, se diu que són «fruit de la terra i del treball dels homes». Per una banda, són «fruit de la terra» i ens recorden que el món i nosaltres mateixos som un do misteriós que ha sorgit de les mans del Creador. Per altra banda, són «fruit del treball» i signifiquen el que els homes fem i construïm amb nostre esforç solidari.

Aqueix pa i aqueix vi es convertiran per als creients en «pa de vida» i «calze de salvació». Aquí trobem els cristians aquest «vertader menjar» i «vertadera beguda» que ens diu Jesús. Un menjar i beure que alimenten nostra vida sobre la terra, ens conviden a treballar-la i millorar-la, i ens sostenen mentre caminem cap a la vida eterna.

LA MISSA «DIU MOLT»

El que menja d'aquest pa viurà

S'escolta sovint: «La missa no em diu res». Les raons poden ser diverses: actuació rutinària del celebrant, desconeixement del significat dels gestos litúrgics, llenguatge allunyat de la realitat actual... Hi ha, tanmateix, una altra raó fonamental: per molt càlida i viva que sigui la celebració, si la persona no participa interiorment i s'obre a Déu en cada moment, la Eucaristia “no li diu res”.

Hi ha quatre etapes importants en el desenvolupament de la Eucaristia, que cal viure amb l'actitud apropiada. El primer moment és d'encontre. Arribem a la Església, ens saludem i entre tots formem l'assemblea litúrgica. És el moment d'acollir-nos mútuament i preparar nostre cor per la celebració. Els ritus inicials ens ajuden a distanciar-nos de nostre ritme de vida tan agitat i tens, a despertar nostra fe, demanar perdó i disposar-nos a viure un encontre joiós amb Déu.

El segon moment és d'escolta. Ens mantenim asseguts per escoltar la Paraula de Déu. Després d'haver sentit durant la setmana tantes paraules, noves, comentaris i informació, ens disposem a escoltar ara una Paraula diferent que polt il·luminar i orientar nostres vides. Escoltem la Paraula que posa sentit, veritat i esperança en nostra existència. Ala Evangeli ens posem drets ja que les paraules de Jesús tenen per a nosaltres un valor únic. Són «esperit i vida».

El tercer moment és d'acció de gràcies. Estem dempeus units al celebrant que, en nom de tots, pronuncia la pregària eucarística. L'actitud és clara des del principi: «els cors aixecats vers el Senyor» donant gràcies i lloant la seva bondat. Aquí ja no se predica ni se ensenya, no s'analitza ni se medita. Estem en el cor de la Eucaristia. Aquí l'important és la lloança i el agraïment profund a Déu pel regal del seu Fill Jesucrist.

L'últim moment és de comunió i encontre íntim amb el Senyor. Tot ens mena a participar en la taula preparada per a nosaltres: el «Parenostre» que ens recorda que som germans, fills d'un mateix Pare; el gest de la pau que ens reconcilia i convida al mutu perdó; la processó cap a l'altar per estendre nostra mà i alimentar-nos del Senyor. És el moment de combregar amb Crist i amb els germans. A qui la viu des de dins, la missa «li diu molt».

VIUEN

Qui menja d'aquest pa, viurà per sempre

En pocs anys ha crescut en la societat moderna la indiferència respecte als morts. L'home de avui no manté amb els morts aquella relació humana i càlida d'altre temps. És cert que se cuiden les tombes i se visiten els cementiris, especialment el dia de difunts. Tanmateix, tot s'assembla a les restes d'un vell «culte universal als morts», que encara persisteix i es va transmetent sense saber molt bé per què, fins que probablement vagi desapareixent.

Karl Rahner estudiava fa uns anys les raons profundes d'aquest fenomen. Per una banda, la fe en la vida eterna es va debilitant; però, com és obvi, si no hi ha vida eterna, els morts no tenen cap existència real; impossible relacionar-nos amb ells. Per altra banda, la mort s'ha convertit en tabú per l'home modern. Per tal d'evitar el malestar que produeix el record, se prefereix la insensibilitat davant els morts.

Encara hi ha més. Els morts han traspassat el llindar decisiu que també nosaltres prest traspassarem. Ens han estat arrabassats per entrar en el misteri desconegut de Déu. Però els homes i dones de avui no ens arrisquem a enfrontar-nos a l'inquietant del misteri. Preferim defugir el que ens posa davant l'eternitat de Déu.

Per un cristià, tanmateix, no és absurd recordar els morts, ja que els morts viuen. Des de la fe en el «Déu de vius i morts», el Déu que crea i ressuscita la vida, el creient se sent solidari amb tots els éssers humans, també amb els que viuen ja en l'eternitat de Déu.

No se tracta de tornar a un culte morbós als difunts. Tampoc d'establir amb ells una suposada relació per mitjà de tècniques espiritistes. És viure amb ells una comunió fraternal baix l'amor etern de Déu que ens abasta a tots.

Aquests éssers estimats que foren part de nostra vida, que ens estimaren tant i a qui també nosaltres estimem, estan vius en Déu. Per això els podem seguir estimant i recordant. Potser, vam contraure deutes amb ells; avui podem viure del seu perdó silenciós. Potser ens van fer mal, avui podem expressar-lis nostre perdó. És Déu qui fa possible aquests llaços i aquesta comunió real. Nostre amor està sostingut pel seu amor etern i universal.

En el centre de l'esperança cristiana està sempre la confiança total en Jesucrist, baixat del cel «per a donar vida». Qui combregui amb ell «qui mengen aquest pa, viuran per sempre » (Jn 6, 59)

COMUNIÓ REAL

El que menja la meva carn... habita en mi i jo en ell.

Un dels fenomens post-conciliars més cridaners en les celebracions litúrgiques de nostres dies és l'acostament massiu dels fidels a rebre la comunió. Fa tant sols uns anys, eren contats els que s'avançaven a combregar, Avui són pocs els que es queden sense fer-ho..

El canvi revela, sens dubte, una forma nova d'entendre la comunió i els requisits exigits per a rebre al Senyor, però no produirà una revitalització dels creients si, al mateix temps, no es renova i revitalitza la seva fe en la presència de Crist en l'eucaristia. La majoria d'ells té una idea confusa d'aqueixa presència. Recorden el terme «transubstanciació» com una d'aqueixes paraules estranyes que sortien en el catecisme, però no els ajuda a combregar amb més fondària,

Cert, aquest terme recull de manera adequada la fe en la presència eucarística de Crist tal com fou formulada en el Concili de Trento. Després de la consagració, Crist està present vertadera, real i substancial en el pa i eo vi; la realitat profunda del pa i del vi es converteixen en la realitat profunda del cos i la sang de Crist, encara que tot el que pertany al camp de nostra percepció roman invariable como en el pa i vi ordinaris.

La teologia actual ha fet esforços notables, no per negar aquesta presència, sinó per a presentar-la en un llenguatge més apte per l'home de avui. Senyalaré dos trets que estan en el rerefons dels nous plantejaments teològics i que poden ajudar a donar un contingut més profund a la comunió.

Una nova antropologia del «signe» ajuda a entendre millor el sagrament de l'eucaristia. Hi ha signes que són purament «informatius» (una senyal de tràfic) i signes que són «comunicatius» (el regal d'una persona). Aquests últims no només ens informen de qualque cosa, sinó que ens comuniquen l'amor o la presència amistosa de la persona. En el signe sagramental de l'eucaristia se'ns comunica realment la presència amorosa de Crist.

Però, la teologia ha reflexionat també sobre el concepte de «presència». Hi ha una «presència espacial» que se dóna mitjançant la proximitat en l'espai; els objectes o les persones estan allí físicament presents en aquest espai, però no hi ha comunicació personal. En la «presència personal», pel contrari, hi ha comunicació personal que s'estableix i se basa en un «signe realitzador». Aquesta presència pot ser únicament oferida per un o pot ser també acceptada per l'altre com a regal. Aleshores la comunió és completa.

Això és el que passa en l'eucaristia. Crist està present i s'ofereix realment a un nivell de profunditat que sols ell pot assolir. El pa i el vin consagrats serveixen per què es realitzi aqueixa donació de Crist. El se dóna de manera real, autèntica i irrevocable. Quan aqueixa donació és acollida pel creient s'arriba a la comunió real amb ell. S'acompleixen llavors les paraules de Jesús: «la meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell “

PA I VI

El que menja d'aquest pa

Empobriríem greument el contingut de la eucaristia, si oblidéssim que en ella hem de trobar els creients l'aliment que ha de nodrir nostra existència.

L'eucaristia és menjar compartit per germans que se senten units en una mateixa fe. Però, essent important aquesta comunió fraterna, és encara insuficient, ja que decisiu és la unió amb Crist que se'ns dóna com aliment.

Semblant hem de dir de la presència de Crist en l'eucaristia. S'ha subratllat aquesta presència sagramental de Crist en el pa i el vi, però Crist no està aquí per estar; està present oferint-se com aliment que sosté nostra vida.

Si volem redescobrir el profund significat de l'eucaristia, hem de recuperar el simbolisme bàsic del pa i del vi. Per subsistir, l'home necessita menjar i beure. I aquest simple fet, a voltes tan oblidat en les societats satisfetes del Primer Món, ens revela que l'home no se fonamenta amb si mateix sinó que viu rebent misteriosament la vida.

La societat contemporània no sap descobrir el significat dels gestos bàsics de l'ésser humà. Tanmateix, són aquests gestos senzills i originaris els que ens tornen a la vertadera condició de criatures, que reben la vida com regal de Déu.

En concret, el pa és el símbol eloqüent que condensa tot el que significa per l'home el menjar i l'aliment. Per això, el pa ha estat venerat en moltes cultures de manera quasi sagrada. Encara recordem més d'un com nostres mares ens el feien besar quan, per distracció, queia en terra algun tros.

Però, de la terra fins a la taula, el pa necessita ser treballat per l'home que sembra, abona el terreny, sega i recull les espigues, mol el blat, cou la farina. El vi suposa un procés encara més complexa en la seva elaboració.

Per això, quan se presenta el pa i el vi damunt l'altar, se diu que són “fruit de la terra i del treball de l'home “. Per una banda, són “fruit de la terra” i ens recorden que el món i nosaltres som un do misteriós que ha sorgit de les mans del Creador. Per altra banda, són “fruit del treball” i signifiquen el que els homes fem i construïm amb nostre esforç solidari.

Aquest pa i aquest vi se convertiran per als creients en “pa de vida” i “calze de salvació”. Aquí trobem els cristians aqueix “vertader menjar” i “vertadera beguda” que ens diu Jesús. Un menjar i una beguda que alimenten nostra vida sobre la terra, ens conviden a treballar-la i millorar-la, i ens sostenen mentre caminem vers la vida eterna.

EL DESAFIAMENT DELS “ROBOT”

El que menja d'aquest pa, viurà.

A poc a poc els homes del nostre temps prenem consciència de que l'automatització promoguda pels microprocessadors, la informàtica i els robots, és un procés irreversible que transformarà profunda la forma de vida actual.

Cada cop són més els estudis que es publiquen sobre l'impacte que aquesta revolució pot tenir sobre l'estructura social i els comportaments individuals de les persones.

«Robota» és una paraula txeca que vol dir «treball en esclavitud» i va ser utilitzada per l'escriptor txec, Karel Capek a una obra de ciència-ficció en la qual conta com el tècnic d'una empresa pereix a mans dels «robot» que ell mateix ha construït que se rebel·len contra el seu senyor.

Precisament aquí està el gran desafiament per l'home del futur. Fins avui, l'ésser humà ha mantingut el control de tot el que feia, però ¿què pot passar des del moment en que les seves activitats restin en mans de les màquines?

A ningú se li amaguen les enormes possibilitats que s'obren per la humanitat si la tecnologia pot realitzar treballs insospitats de càlcul, informatització, muntatge i control. Sens dubte, l'automatització pot menar l'home a una vida més humana.

Però seria una ingenuïtat no sentir els interrogants que les ments més lúcides se fan davant la nova era en que hem entrat.

¿Com serà l'home configurat per la microelectrònica i l'automatització? ¿Com serà la seva sensibilitat, les relacions socials, el món de valors?

¿S'imposarà sempre el funcionament tecnològic fet de precisió, regularitat i repetició? ¿S'infravalorarà el que no pot ser informatitzat, com la interioritat, el misteri personal, la religió, la poesia o l'art?

¿Com seran el calor humà i les relacions familiars a una “llar electrònica»?¿Com serà la vida social estructurada i controlada per ordenadors?

Tot dependrà de que l'home sàpiga sotmetre les noves tecnologies al seu servei, alimentant el seu esperit de qualque cosa més que les dades que poden oferir-li les computadores.

L'experiència religiosa no serà cosa inútil. La fe pot ser per molts el pa que necessiten per alimentar i sostenir sa vida a un nivell realment humà. Segons les paraules de Jesús, “qui menja d'aqueix pa, viurà per sempre”.

AL VOLTANT D'UNA TAULA

El que menja la meva carn...

Els sagraments han adquirit al llarg dels segles un caràcter cada cop més ritualitzat fins al punt de que, a voltes, oblidem el gest humà que està en les seves arrels i de on arrenca la seva força significadora.

Els cristians diem a la Eucaristia «la cena del Senyor», parlem de «la taula de l'altar», les estovalles.., però, ¿en què queda aqueix gest humà bàsic del «menjar junts» en l'experiència ordinària de nostres misses?

la Eucaristia enfonsa les seves arrels en una de les experiències més primàries i fonamentals de l'home que és «el menjar». L'home necessita alimentar-se per poder subsistir. No ens bastem a nosaltres mateixos. La vida ens arriba des de l'exterior, des del cosmos.

Aquesta experiència d'indigència profunda i dependència radical ens convida a alimentar nostra existència en el Déu creador. Aquest Déu amic de la vida, que se'ns revela en Crist ressuscitat com a salvador definitiu de la mort.

Però l'home no menja només per nodrir el seu organisme amb noves energies. El home està fet para «menjar-amb-altres». Menjar significa para el home seure's a la taula con altres, compartir, fraternitzar. El menjar dels éssers humans és comensalitzar, encontre, fraternitzar

Però, endemés, el dinar humà, quan és banquet, amaga una dimensió profunda de festa i ocupa un lloc central en els moments festius més importants. ¿Com celebrar un naixement, un matrimoni, un encontre, una reconciliació, si no és al voltant d'una taula?

En l'estudi «De la misa a la eucaristía», X. Basurko, teòleg lúcid de nostra terra, se pregunta si no han perdut nostres eucaristies aqueixa triple dimensió d'aliment, fraternitat i festa que tenen arrelament profund en nostre poble.

Una celebració digna de la Eucaristia ens obliga a preguntar-nos on alimentem en realitat nostra existència, com compartim nostra vida amb els altres homes i dones de la terra, com nodrim nostra esperança i nostre anhel de la festa final.

Quan un viu alimentant sa fam de felicitat de tot manco Déu, quan un gaudeix distanciat dels que viuen en indigència, quan un arrossega la vida sense el desig d'una festa final per tots, no pot celebrar la Eucaristia ni pot entendre les paraules de Jesús: «El que menja ma carn i beu ma sang té vida eterna».

TENIR VIDA

El que menja d'aquest pa, viurà per sempre

Sovint es parla entre nosaltres de la «qualitat de vida», però malauradament se tracta de la qualitat dels productes, el nivell de confort. Se diria que la vida millora de qualitat quan millora nostre cotxe, nostra rentadora o la urbanització on vivim.

I, tanmateix, no és així. Se pot tenir quasi tota la «qualitat de vida» que ens ofereix aquesta societat, i no saber viure. «Ara que l'home disposa de tots els mitjans de vida, ja no té ganes de viure» (Ph. Bosmans). Cert, a molts falta vida.

Naturalment, intentem omplir nostre «buit de vida», omplint-lo de plaer, agitació, cobdícia. Ens volem omplir de coses, però les coses són sempre quelcom mort, incapaces de donar-nos vida.

No és tan estrany que creixi el nombre d'homes i dones malaltes, nervioses, avorrits, tristes. No coneixen l'alegria de viure..

És molt important el treball que se realitza en tants consultoris de metges, psiquiatres, psicòlegs i assistents socials. Però el seu treball pot quedar sovint curt. Com ha dit expressivament el mateix Ph. Bosmans, «ensenyar a homes malalts a viure en una societat malalta, que els emmalalteix encara més, és un cercle viciós mentre no hi hagi estacions depuradores que netegin l'ambient públic»

Cal anar a les arrels. Necessitem descobrir un nou estil de viure. Plantegem tot d'una manera nova. Tornar a descobrir el misteri de la vida. Aprendre a ser homes més felices.

I és aquí on els creients hem d'escoltar avui la interpel·lació de Jesús com font de vida i esperança per als homes. I descobrir el valor imperible de l'evangeli i la capacitat d'encoratjar i transformar la vida.

L'home no trobarà la vertadera felicitat si no retorna als valors evangèlics més profunds: la senzillesa, la sobrietat, la solidaritat amb tots, l'acollida als petits, l'amistat sincera, la trobada joiosa amb el Pare..

Jesús pot infondre de nou en nosaltres un desig immens de viure. Un desig nou de veritat, bellesa, plenitud. Ell pot ajudar-nos a descobrir de manera nova la vida, l'amor, les relacions humans, l'esperança.

Ell pot obrir horitzons nous a la nostra llibertat. Pot desvetllar en nosaltres noves aspiracions de generositat, nostra capacitat d'acceptar riscos oer la justícia i la veritat.

En Jesucrist no trobarem una doctrina, ni una moral, ni una filosofia.

Ens trobarem amb un esdeveniment capaç de donar nova vida a nostra existència: Déu compartint l'aventura de nostre viure diari.

Un Déu que pot obrir nostra pobre existència fins a l'horitzó de la vida eterna. ¿Serem capaços de «alimentar-nos d'aquest pa?». Escoltem la promesa: «El que menja d'aquest pa viurà per a sempre».