21º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
¿A qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna,
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 6,60-69
Reaccions dels deixebles
60 Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:
--Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?
61 Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué:
--Això us escandalitza? 62 Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans? 63 És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. 64 Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen.
Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair. 65 I afegí:
--Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare.
66 Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. 67 Llavors Jesús digué als Dotze:
--¿També vosaltres em voleu deixar?
68 Simó Pere li respongué:
--Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, 69 i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.
Paraula de Déu.
L'evangeli de Joan ha conservat el record d'una forta crisi entre els seguidors de Jesús. No tenim dades. Sols se'ns diu que als deixebles els resulta dur el seu mode de parlar. Probablement els sembla excesiva l'adhesió que reclama. En un moment, "molts deixebles es retiraren i ja no eren amb ell”.
Per primer cop experimenta Jesús que les seves paraules no tenen la força desitjada. Tanmateix, no les retira sinó que se reafirma més: "Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen". Les seves paraules semblen dures, però transmeten vida, fan viure, ja que contenen el Esperit de Déu.
Jesús no perd la pau. No l'inquieta el fracàs. Dirigint-se als Dotze els fa la pregunta decisiva: "¿També vosaltres em voleu deixar ?". No els vol retenir a la força. Els deixa la llibertat de decidir. Els seus deixebles no han de ser servents sinó amics. Si volen poden tornar a casa.
Una vegada més Pere respon en nom de tots. La seva resposta és exemplar. Sincera, humil, sensata, pròpia d'un deixeble que coneix a Jesús suficient com pera no abandonar-lo. La seva actitud pot encara avui ajudar a qui amb fe vacil·lant es planteja prescindir de tota fe.
“Senyor, ¿a qui aniríem ?". No té sentit abandonar a Jesús de qualsevol manera, sense haver trobat un mestre millor i més convincent: Si no segueixen a Jesús se quedaran sense saber a qui seguir. No s'han de precipitar. No és bo quedar-se sense llum ni guia en la vida.
Pere és realista. ¿És bo abandonar a Jesús sense haver trobat una esperança més convincent i atractiva? ¿Basta substituir-lo per un estil de vida rebaixada, gairebé sense metes ni horitzó ? ¿És millor viure sense preguntes, plantejaments ni recerca de cap classe?
Hi ha una cosa que Pere no oblida: "Tu tens paraules de vida etern ". Sent que les paraules de Jesús no són paraules buides ni enganyoses. Al seu costat han descobert la vida d'una altra manera. El seu missatge els ha obert a la vida eterna. ¿On podrien trobar una nova millor de Déu ?
Pere recorda, per últim, l'experiència fonamental. En conviure amb Jesús han descobert que ve del misteri de Déu. Des de lluny, a distància, des de la indiferència o el desinterès no se pot reconèixer el misteri que s'amaga en Jesús. Els Dotze l'han tractat de prop. Per això poden dir: "Nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu. ". Seguiran al costat de Jesús.
¿PER QUÈ ENS QUEDEM?
Senyor, ¿ a qui aniríem ?
Durant aquests anys s'han multiplicat els anàlisis i estudis sobre la crisi de les Esglésies cristianes en la societat moderna. Aquesta lectura és necessària per conèixer millor algunes dades, però resulta insuficient per discernir quina ha de ser la nostra reacció. L'episodi contat por Joan ens pot ajudar a interpretar i viure la crisi amb profunditat més evangèlica.
Segons l'evangelista, Jesús resumeix així la crisi que es crea en el seu grup: « Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres n'hi ha alguns que no creuen ». És cert. Jesús introdueix en els que el segueixen un esperit nou; les seves paraules comuniquen vida; el programa que proposa pot generar un moviment capaç d'orientar el món vers una vida més digna i plena.
Però, no pel fet d'estar en el seu grup, està garantida la fe. N'hi ha que es resisteixen a acceptar el seu esperit i la seva vida. La seva presència en l'entorn de Jesús és fictícia; la seva fe en ell no és real. La vertadera crisi en l'interior del cristianisme sempre és aquesta: ¿creiem o no creiem en Jesús?
El narrador diu que «molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell ». En la crisi se revela qui són els vertaders seguidors de Jesús. L'opció decisiva sempre és aqueixa: ¿els que es fan enrere i els que romanen amb ell identificats amb el seu esperit i la seva vida? ¿Qui està a favor i qui està en contra del seu projecte?
El grup disminueix. Jesús no s'irrita, no pronuncia cap judici contra ningú. Sols fa una pregunta als que s'han quedat al seu costat: «¿També vosaltres em voleu deixar?». És la pregunta que se'ns fa avui als que seguim en la Església: ¿Què volem nosaltres? ¿Per què ens hem quedat? ¿És per seguir a Jesús, acollir son esperit i viure son estil ? ¿És per treballar en son projecte?
La resposta de Pere és exemplar: «Senyor, ¿a qui aniríem. Només Vós teniu paraules de vida eterna». Els que se queden, ho han de fer per Jesús. Sols per Jesús. Per res més. Se comprometen amb ell. L'únic motiu per a quedar-se en el seu grup és ell. Ningú més.
Per dolorosa que ens sembli, la crisi actual serà positiva si els que ens quedem a la Església, pocs o molts, ens convertim en deixebles de Jesús, és a dir, en homes i dones que vivim de les seves paraules de vida.
PARAULES INCREÏBLES
Les paraules que us he dit són esperit i són vida.
En la societat moderna vivim assetjats per paraules, comunicats, imatges i notícies de tot tipus. No és possible viure en silenci. Anuncis, publicitat, noticiaris, discursos i declaracions envaeixen nostre món interior i nostre àmbit domèstic.
Aquesta «inflació de la paraula» ha penetrat també en alguns sectors de la Església. Els eclesiàstics i teòlegs avui parlem i escrivim molt. Potser més que mai. La pregunta que ens hem de fer és senzilla: ¿Què capta la gent en nosaltres?, ¿paraules «plenes d'esperit i vida», com eren les de Jesús, o paraules buides?
Al llarg dels anys hem sentit moltes crítiques a la predicació de la Església. Se'ns acusa de poca fidelitat a l'evangeli o al magisteri del Papa, d'aliança amb una ideologia política d'un signe o d'un altre, de poca obertura a la modernitat... Intueixo que molts que s'allunyen avui de la Església volen saber si, al manco per nosaltres, les nostres paraules signifiquen qualque cosa.
La paraula de Jesús era diferent. Naixia del seu propi ésser, brollava del seu amor apassionat al Pare i als homes. Era una paraula creïble, plena de vida i de veritat. S'entén la reacció espontània de Pere: «Senyor, ¿a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna».
Molts homes i dones de avui no han tingut mai la sort d'escoltar amb senzillesa i de manera directa les seves paraules. El seu missatge els ha arribat, sovint desfigurat i distorsionat per massa doctrines, fórmules ideològiques i discursos poc evangèlics.
Un dels majors serveis que podem fer en la Església és posar la persona i el missatge de Jesús a l'abast dels homes i dones de nostres dies. Posar-los en contacte amb la seva persona. La gent no necessita escoltar nostres paraules sinó les seves. Sols elles són «esperit i vida».
És sorprenent veure que, quan ens esforcem per presentar Jesús de manera viva, directa i autèntica, el seu missatge resulta més actual que tots els nostres discursos.
RENOU... SOROLL
Són esperit i vida.
S'ha dit que el problema de l'home modern és un problema de soroll. Embolicat en renou exterior i interior, agitat per tota mena d'estímuls i sensacions, portat d'un lloc a un altre per l'ansietat i les presses, l'home d'ara s'ha quedat sense silenci i no sap com curar-se d'aqueixa greu malaltia que arruina el seu ésser.
El renou impedeix a la persona conèixer-se degudament a si mateixa ja que obstaculitza l'accés a son món interior. L'individu no té sentit per escoltar el millor d'ell mateix. Així parlava fa uns anys aquell gran Papa que fou Pau VI: «Nosaltres, homes moderns, estem massa extravertits, vivim fora de nostra casa i fins i tot hem perdut la clau per tornar a entrar en ella».
Al mateix temps, el renou aliena la persona ja que la disgrega, introdueix en ella confusió i la fa viure des de l'exterior. L'home sense silenci i assossec interior corre el risc de viure dirigit des de fora. Es converteix en un ésser vulnerable al que manca consistència interior i profunditat. Qualsevol esdeveniment negatiu pot fer-li perdre estabilitat.
Per altra banda, a l`'home sorollós se li fa difícil l'encontre amb Déu. Perd el contacte amb el seu nucli interior, no encerta a escoltar amb claretat la veu de la seva consciència ni el seu anhelo d' infinit, la seva religiositat se fa cada cop més superficial. El problema de moltes persones indiferents i desencantades de Déu és un problema de soroll interior.
El silenci és imprescindible si la persona vol viure amb proundittat. L'assossec interior li ajuda a amb si mateixa i escoltar els seus vertaders desitjos. Un cos relaxat, una ment serena, un esperit pacificat ajuden a curar-se de problemes ja que permeten enfrontar-se a ells amb més força interior. El silenci, l'atenció a nostre món interior, la meditació obren l'accés a tot el més humà.
La fe en Jesucrist és possible quan, de qualque manera, s'escolta la seva veu encara que sigui de manera quasi imperceptible. En el quart evangeli se recullen aquestes paraules de Jesús: «Las paraules que us he dit són esperit i són vida». tanmateix, quan se viu ple de renou, és difícil escoltar aqueixa ve.
¿VOLS ANAR-TE'N ?
¿ També vosaltres em voleu deixar ?
El món en el qual vivim no pot ser considerat com cristià. Les noves generacions no accepten fàcilment la visió de la vida que es transmetia de pares a fills per vía d'autoritat. Las idees i directrius que predominen en la cultura moderna s'allunyen ferm de la inspiració cristiana. Vivim en una època «post-cristiana».
Això vol dir que la fe ja no és «quelcom evident i natural». El cristià està somès a un examen crític cada cop més implacable. Són molts els que en aquest context se senten sacsejats pel dubte i bastants els que, deixant-se dur per les corrents del moment, ho abandonen tot.
Una fe combatuda des de tants fronts no pot ser viscuda com fa uns anys. El creient no pot ja recolzar-se en la cultura ambiental ni en les institucions. La fe dependrà cada cop més de la decisió personal de cada un. Serà cristià qui agafi la decisió conscient d'acceptar i seguir a Jesucrist. En el futur, el cristianisme serà fruit d'una opció lliure i responsable. Aquesta és la dada, potser, més decisiva, en el moment religiós que viu avui Europa: se passa d'un cristianisme per naixement a un cristianisme per elecció.
Ara bé, l'home modern necessita recolzar-se en qualque tipus d'experiència positiva per prendre una decisió tan important. L'experiència es converteix en una espècie de patent d'autenticitat i en factor fonamental per decidir l'orientació de la pròpia vida. Això significa que, en el futur, l'experiència religiosa serà cada cop més important para fonamentar la fe. Serà creient aquell que experimenta que Déu li fa bé i que Jesucrist li ajuda a viure.
El relat evangèlic de Joan resulta avui més significatiu que mai. En un determinat moment, molts deixebles de Jesús dubten i es fan enrere. Llavors Jesús diu als Dotze: «¿També vosaltres me voleu deixar?» Simó Pere li contesta en nom de tots des d'una experiència bàsica: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu ». Molts es mouen avui en un estat intermedi entre un cristianisme tradicional i un procés de descristianització. No és bo viure en l'ambigüitat. És necessari prendre una decisió fonamentada en la pròpia experiència. Molts abandonen el religiós ja que pensen que els anirà millor. I tú, ¿també vols anar-te'n ?
FE CREATIVA
Senyor, ¿a qui aniríem ?
Hi ha moltes formes de viure la fe. Per alguns, tot es redueix a complir unes obligacions religioses, seguir unes normes o orientacions que provenen de altres. La seva fe consisteix en repetir un determinat comportament religiós all llarg de la vida. Mai aprenen noves formes de resar. Mai han llegit personalment l'evangeli. Mai s'han preocupat d'aprofundir en la fe. Passen els anys i segueixen alimentant la seva relació amb Déu mitjançant esquemes apresos quan eren nins.
Aquest tipus de fe és fruit d'una educació religiosa que insistia més en l'obediència que en la responsabilitat, en l'observança més que en la creativitat, en la llei més que en la escolta interior a Déu. Aquest cristianisme no és «obediència a la veritat» —així defineix sant Pau la fe—, sinó obediència a la tradició i a les persones revestides d'autoritat religiosa.
Aquesta fe no ajuda a créixer ni aprofundir. Tampoc desperta la creativitat de la persona. En aquesta fe falta alegria, desig de Déu, amor a la vida. L'individu se limita a «complir les seves obligacions religioses». Convertida en cosa supèrflua no serà difícil un dia prescindir de ella sense sentir cap buit.
La vertadera fe és una altra cosa. El creient viu una espècie de «aventura personal» amb Déu. La seva fe es transforma i enriqueix al llarg dels anys. Aprèn a situar-se davant el misteri de Déu amb una confiança i humilitat sempre noves. Descobreix camins abans desconeguts per invocar la seva gràcia i assaborir la seva bondat insondable. Cada cop entén millor el que pot significar la promesa de Déu: “ Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. » (Ezequiel 36, 26).
Cert és que també el creient pot travessar tota classe de crisi i de foscor, i viure llargs anys de rutina i mediocritat. Però sempre és possible «renéixer». El relat de Joan ens recorda una forta crisi de fe entre els deixebles de Jesús. Alguns vacil·len, ja que el seu mode de parlar els sembla «inacceptable». Altres es fan enrere i l'abandonen. Aleshores Jesús es dirigeix directe als Dotze:« També vosaltres em voleu deixar?” Amb la seva habitual sinceritat, Pere li contesta: «-Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu» (Joan 6, 68-69)
La crisi de fe pot conduir a captar millor la seva importància. Els Dotze descobreixen que, si abandonen a Crist, no tindrien a qui acudir, ja que no trobarien en ningú altre «paraules de vida eterna».
EN LLENGUATGE HUMÀ
Tu tens paraules de vida eterna.
La Bíblia pot ser llegida des de perspectives i interessos molt diferents. El creient, per la seva banda, cerca en ella la Paraula de Déu, ja que considera que, a través de les seves pàgines i de la història que recull, el misteri de Déu se'ns manifesta de forma decisiva. Però hi ha moltes maneres de llegir la Bíblia, i no sempre ajuden a escoltar la Paraula de Déu.
Alguns llegeixen la Bíblia des d'una actitud fonamentalista i arcaïtzant. Pensen que el text és clar i evident. Basta, per tant, interpretar-lo a peu de la lletra, sense tenir en compte la distància cultural que ens separa dels autors bíblics i sense escoltar les aportacions de l'exegesi científica. Per aquest camií, és fàcil arribar a interpretacions que no tenen res a veure amb el sentit original.
Altres consideren que la Bíblia es una espècie de dipòsit de veritats de on es pot extreure a cada moment el que més convé per provar una doctrina o una altra. Aquesta manera de llegir els texts, aïllant-los del seu propi context vital, pot deformar greument el missatge que en realitat amaguen.
N'hi ha que llegeixen la Bíblia partint de la realitat de avui per trobar en el text bíblic una llum orientadora. Aquest procediment és legítim, però té el risc de caure en la subjectivitat per cercar en la Bíblia les receptes que interessen.
Com se pot veure, acostar-se a la Bíblia de forma correcta no és senzill, però, en qualsevol cas, cal tenir en compte un principi que ha estat establert de manera clara pel Concili Vaticà II: «Déu parla en la Escriptura per mitjà d'éssers humans i en llenguatge humà; per tant, el intèrpret de la Escriptura, per conèixer el que Déu va voler comunicar-nos, ha d' estudiar amb atenció el que els autors volien dir i el que Déu volia donar a conèixer amb aquestes paraules»
No hem d'oblidar que Déu, parla sempre a través del llenguatge humà de Jeremies o Isaïes, de sant Marc o sant Lluc. I, per tant, el primer que s'ha de fer és conèixer bé el que ells han volgut dir, acudint per això als procediments necessaris per entendre la seva cultura, el context vital en que van escriure o els gèneres literaris que empren.
Sols llavors podrem escoltar, encarnada en aqueix llenguatge humà, la Paraula de Déu que hem d'actualitzar per il·luminar nostra vida, orientar nostra conducta o reafirmar nostra esperança. Per escoltar a Déu no basten, tanmateix, els mètodes exegètics. És necessari, endemés, obrir-se a la seva Paraula amb cor net, fe humil i una gran docilitat. Aqueixa actitud de Simó Pere davant Jesús: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna »
VIURE ELS DUBTES AMB SINCERITAT
¿ També vosaltres em voleu deixar ?
Molts cristians senten avui brollar en el seu interior dubtes, no sobre tal o qual punt particular del missatge de Crist, sinó sobre la totalitat de la fe cristiana.
El que els preocupa no són els dogmes sinó el més fonamental i previ: ¿Per què he d'orientar la meva vida amb fòrmules de Crist que trobo en uns documents arcaics i, sembla, tan legendaris? ¿Per què el meu anhel per la vida, el plaer i la llibertat han de subordinar-se a una moral rigurosa i quasi impossible?
Moltes vegades, sense formular-ho de manera precisa, experimenten en el seu interior una divisió profunda: “Voldria creure però me sento incapaç d'adherir-me amb sinceritat total al cristianisme”. “Sento que no puc o no dec abandonar la meva fe cristiana però, al mateix temps, me trobo cada cop més estrany i allunyat de tot això”.
És fàcil aleshores sentir-se culpable de qualque cosa, sense saber amb seguretat de què: ¿Què m'ha passat? ¿Què he fet al llarg dels anys per arribar a aquesta situació? És possible que hi hagi una part de responsabilitat en tot això, però ara l'important és viure aqueixa experiència de dubte religiós de manera positiva.
Aqueix dubte i falta de certesa interior pot ser precisament una ocasió per a superar la immobilitat i la rutina, per alliberar-se d'una religió excessivament infantil i per descobrir a Jesucrist de manera nova.
Potser, descobreixo que soc lliure per creure o no creure. Certament , es més còmode no plantejar-se cap qüestió i viure tranquil però es més digne enfrontar-me a ma pròpia llibertat i saber per què abandono la fe o per què me comprometo a seguir a Crist.
Si busco la veritat, aviat sentiré que no soc jo el que faig preguntes. Ara és el mateix Crist el que me interpel·la a mi: “¿També tu vols anar-te'n ?”. Y uno se ve obligado aintroducir noves qüestions en son plantejament: ¿Por qué me resisto a reorientar mi vida y reorganitzar tot des de la cridada de Crist? ¿Puc respondre sincerament per què?
Prest o tard llega el moment de tomar una decisió: o bé poso a Crist en el mateix pla pla que altres grans figures de la humanitat o bé em decideixo me a experimentar personalment què hi ha d'únic en la seva persona i el seu missatge
L'important es la sinceritat del cor. No cal fiar-se de les certeses i seguretats del passat ni desanimar-se quan comencen els dubtes. La vertadera fe no està en nostres explicacions ni en dubtes, sinó en la sinceritat del cor que busca a Déu.
Quan un cerca amb sinceritat, tal volta no trobi resposta immediata a tots els seus interrogants, però és fàcil que senti en el fons del seu cor el mateix que Pere: “Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna”.
FALSIFICACIÓ
El esperit és qui dóna vida La carn no serveix de res.
En poques parcel·les de la vida contemporània se pot percebre avui més engany i falsificació que en l'àmbit del sexe.
Constantment se presumeix en nostra societat de “alliberació sexual” però, quan un observa a aqueixes persones presumptament “alliberades”, se troba sovint amb homes i dones gairebé sense llibertat interior ni capacitat per superar un estadi molt superficial de relacions interpersonals.
Es parla de la sexualitat com «forma profunda d'expressió i comunicació” però, quan se viu el sexe en relacions breus, epidèrmiques i canviants, amb diferents “partenaires”, és molt poc el que les persones poden comunicar-se.
Se proclama la revalorització del cos i el descobriment de la dimensió eròtica de la vida però se cau llavors en una «genitalització» de les relacions personals on el sexe queda reduït a pur instint.
¿Són experiències eròtiques alliberadores aquests “encontres genitals viscuts sense tendresa, sense comunicació profunda, sense vertadera responsabilitat per l'altre, on el sexe se converteix en instrument de satisfacció personal desvinculat de tot el que pot ser amor i afecte ?
Se defensa “l'amor lliure” però, ¿és realment amor aqueix joc sexual on no hi ha preocupació per l'altre, solicitud i fidelitat ? ¿Què queda d'amor vertader en aqueixos “ligues” i aqueixes fugaces aventures sexuals?
¿ Assistim a una revalorització del sexe o a sa trivialització i banalització més lamentables? ¿És realment alliberadora l'actual permissivitat sexual o es converteix el sexe en “el nou opi” de l'home contemporani?
No són fàcils d'entendre en aquest clima social les paraules de Jesús: “”El esperit és qui dóna la vida; la carn (sense esperit) no serveix de res”.
Tanmateix, qui aprofundeixi en el contingut que amaguen, no menysprearà el cos ni el sexe ni l'eròtic, però comprendrà que sols són font de vida, d'alliberació vertadera i de creixement quan estan vivificats per l'esperit i l'amor.
Les receptes per l'amor i les tècniques del plaer serveixen de poc quan les persones estan buides interiorment i no saben estimar des del fons del ser.
¿A QUI ANIREM ?
Tu tens paraules de vida eterna.
Qui s'acosta a Jesús té la impresió de trobar-se amb algú estranyament actual i més present a nostres problemes que molts contemporanis.
Hi ha gestos i paraules de Jesús que ens impacten encara avui perquè toquen el nirvi de nostres problemes i preocupacions més vitals.
Són gestos i paraules que resisteixen el pas dels temps i el canvi de ideologies. Els segles transcorreguts no han amortiguat la força i la vida que amaguen, a poc que estem atents i obrim sincerament nostre cor.
Tanmateix, són molts els homes i dones que no assoleixen trobar-se amb el seu evangeli. No han tingut mai la sort d'escoltar amb senzillesa i directament les seves paraules. El seu missatge els ha arribat desfigurat per massa capes de doctrines, fórmules, conceptualitzacions i discursos interessats.
Al llarg de vint segles és molta la pols que s'ha acumulat sobre la seva persona, actuació i missatge. Un cristianisme ple de bones intencions i fervors venerables ha impedit, a voltes, a molts cristians senzills trobar-se amb la frescor plena de vida d'aquell que perdonava a les prostitutes, abraçava els nins, plorava amb els amics, contagiava esperança i convidava els homes a viure amb la llibertat i l'amor dels fills de Déu.
Quants homes i dones han tingut que escoltar les disquisicions de moralistes i les exposicions de predicadors il·lustrats, sense trobar-se amb Ell.
No ens ha d'estranyar la interpel·lació de J. Onimus: « ¿ Per què vas ser tú propietat privada de predicadors, doctors i erudits, tu que has dit coses tan simples, tan directes, paraules que són paraules de vida per a tots els homes ? “
Sens dubte, un dels majors serveis que podem realitzar en la Església actual és posar la persona i el missatge de Jesús a l'abast dels homes i dones de nostres días. Ajudar-los a obrir-se camí cap a ell. Apropar-los al seu missatge.
Molts cristians que s'han allunyat aquests anys de la Església, potser, perquè no sempre han trobat en ella a Jesucrist, sentirien de nou allò expressat un dia per Pere: «Senyor, ¿ a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna».
BASTA DE XERRAMECA
Tu tens paraules de vida eterna.
Mai s'ha parlat tant com en nostra època. Un allau de paraules, veus, imatges i informacions cauen sobre nosaltres constantment.
Des de primeres hores del matí, las ràdios martellegen nostres orelles amb les notícies, discursos i comunicats de última hora.
Basta prémer el botó del televisor, i una onada de imatges, anuncis, informes i noticiaris envaeixen la tranquil·litat de nostra llar. L'home s'ha convertit en un petit radar impactat per paraules i imatges que li arriben de tot el món.
Potser acostumar-se a tantes veus i sorolls, s'ha estès entre nosaltres el que algú ha anomenat «l'horror al silenci».
No sabem conviure en silenci. No sabem estar junts i callats. Tot el món vol parlar, encara que, en realitat, són pocs els que tenen qualque cosa a dir.
I, quan se fa silenci en nostres reunions o en la nostra conversació, tots ens afanyem a omplir-lo ràpids amb nostra paraula. I així nostra convivència s'omple de paraules buides, inútils i superficials.
Aquesta «inflació de la paraula» ha penetrat també en nostra Església. Avui els cristians parlem i escrivim molt. los cristians Potser més que mai. Però el que molta gent perceb en nosaltres, no són paraules «plenes d'esperit i vida», sinó paraules buides.
En la majoria de casos, no és que els homes ens acusem de mentir. El que els homes volen saber és si, al manco, per a nosaltres, nostres paraules volen dir res.
La paraula de Jesús era diferent. Una paraula creïble, plena de vida, veritat i transparència. Paraula nascuda des del seu mateix ésser. Paraula que brollava del seu amor apassionat al Pare i als homes. Un entén la reacció espontània de Pere: «Senyor, ¿a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna».
Com necessitem els homes aqueixa paraula de Jesús capaç de donar vigor i força nova a nostra vida. I com necessitem de creients que ens parlin com Jesús, amb paraules on es transparenti la seva experiència, fe, amor.
Basta ja de xerrameca. No parlem tant, i fem qualque cosa ara mateix. . El que se deixa transformar per l'evangeli, comprèn de seguida que tota la seva vida ha de convertir-se en paraula i anunci de Jesucrist.
LLEGIR AMB FE
Quan els primers deixebles de Jesús es van convèncer de que Déu l'havia ressuscitat desautoritzant a quants l'havien condemnat, van prendre consciència de que en la vida i el missatge de Jesús s'amagava quelcom únic, confirmat pel mateix Déu.
Aleshores passà un fet singular i desconegut en tota la literatura universal. Los deixebles començaren a recollir les paraules que li havien escoltat a Jesús durant la seva vida terrestre, però no com se recull el testament d'un mestre mort ja per sempre, sinó com paraules d'algú que està viu i parla ara mateix als que creuen en ell. Va néixer així un gènere literari nou i desconegut: els evangelis.
En les primeres comunitats cristianes se llegia l'evangeli no com paraules que va dir Jesús en altres temps a Galilea, sinó com paraules que ara mateix ens diu el ressuscitat per il·luminar nostres problemes de avui. Les escoltaven com paraules que són «esperit i vida », «paraules de vida eterna», un missatge que ens fa viure en la veritat i ens dóna vida.
Un cristià no confon mai l'evangeli amb cap altre escrit. Quan es disposa a llegir les paraules de Jesús sap que no llegirà un llibre, sinó que escoltarà a rist que li parla al cor. El concili Vaticà II volgué despertar de nou aquesta fe dels primers cristians proclamant solemnement que «Crist està present en la Paraula ja que ell mateix és qui parla mentre es llegeixen en la Església les Sagrades Escriptures».
Hem d'aprendre de nou l'art de llegir els evangelis amb aquesta fe. Aquell Jesús que, a Cafarnaum, va dir a un paralític: «Perdonats et són els teus pecats. Viu sostingut sempre per la bondat i el perdó de Déu». Aquell Jesús que, a la vora del Tiberiades, cridà un dia a Pere amb una sola paraula: «Segueix-me», avui, me diu a mi: «Tinguis fe, no visquis perdut, segueix les meves passes».
Quan els creients obrim els evangelis, no llegim la biografia d'un personatge difunt. No ens acostem a Jesús com algú acabat. La seva vida no ha finit amb la seva mort. Les seves paraules no han quedat silenciades per sempre. Jesús segueix viu. El que sap llegir l'Evangeli amb fe, l'escolta en el fons del seu cor. Mai se sentirà sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada