divendres, 27 d’agost de 2021

MANS MANS MANS

 

LES MANS

El que surt de dins.

Se'ns ha dit que tocar-se és pecat. I certament ho és quan nostra mà colpeja i fereix, o quan el contacte serveix per manipular l'altre, humiliar-lo o abusar de ell. Però, tocar-se pot ser també moltes altres coses.

A voltes, tocar-se és incòmode; ens molesta la proximitat física en el autobús o el metro, i quan en estrenyem dins l'ascensor. Altres vegades,tocar-se és fred i rutinari, altres vegades, tocar-se és fred i rutinari; cal saludar-se, i no se pot evitar l'encaixada de mans o l'abraçada, encara que la persona ens sigui estranya. Però tocar-se pot ser també comunicar afecte íntim i tendresa joiosa a la persona estimada; la carícia sentida, el bes sincer fan créixer l'amor.

Hi ha encara una altra possibilitat. El contacte que ens acosta al dèbil, la mà que acull el que se sent malalt o desvalgut. És això precisament el que els evangelistes destaquen en Jesús. De ell se'ns diu que «tocava» als leprosos, «abraçava i beneïa» als nins, «imposava les mans» sobre els malalts i els curava. Les seves mans eren acollida, benedicció, força sanadora. Per això , quan els fariseus, des d'una visió estreta i legalista, critiquen els deixebles perquè mengen amb «mans impures», Jesús reacciona dient: «el que surt de dins és el que fa impur a l'home»; les mans, pel contrari, són una benedicció si irradien nostra bondat interior.

Agafar la mà d'un malalt greu, estrènyer entre les nostres la mà d'un ancià sol i desorientat, acaronar el front d'un moribund, abraçar a qui es desfon en perdre la persona estimada, són gestos carregats de proximitat i amor. Una manera profunda de dir-li a l'altre: «Estic amb tu. No sé què dir-te. Em sento tan impotent com tu. Però comparteixo el teu dolor.»

Aquesta proximitat no sempre és fàcil. Se'ns fa dur estrènyer la mà d'aqueix malalt i tenir-la agafada llarg temps i en silenci. És més fàcil distanciar-nos. Defensar-nos darrere de les paraules i distreure de qualque forma nostra impotència i nostra pena.

Però aqueix contacte sempre és teràpia. Allibera de la soledat i el desemparament. Alleuja la por i la ansietat. Infon alè i esperança. Quan ja no hi ha res a fer i no podem oferir a aqueixa persona cap remei eficaç queden encara les nostres mans.

Ho saben bé molts metges, infermeres i cuidadores que s'acosten als malalts acollint el seu dolor i impotència. Agafats per les presses i atrapats en l'engranatge de l'organització sanitària, no sempre poden actuar com voldrien. Però el seu tracte afectuós i càlid als pacients sempre fa bé. A tots ells els vull recordar les paraules que sant Camilo de Lelis, expert en l'atenció als malalts, deia fa quatre segles als seus companys: «Més cor en aqueixes mans, germans.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada