QUINT DIUMENGE TEMPS DURANT L'ANY

 

5º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI

Ho deixaren tot i el van seguir.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc, 5, 1-11

1 En una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i la gent s'apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu. 2 Llavors veié dues barques amarrades vora l'aigua; els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. 3 Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i instruïa la gent de la barca estant.

4 Quan acabà de parlar, digué a Simó:

--Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar.

5 Simó li respongué:

--Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes.

6 Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se'ls esquinçaven. 7 Llavors van fer senyal als companys de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s'enfonsaven.

8 Simó Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient:

--Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador!

9 Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se'n sabien avenir, 10 i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó:

--No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes.

11 Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.

Paraula de Déu.

LA FORÇA DE L'EVANGELI

L'episodi d'una pesca sorprenent i inesperada al llac de Galilea ha estat redactat per l'evangelista Lluc per infondre alè a la Església quan experimenta que tots els seus esforços per comunicar el missatge fracassen. El que se'ns diu és molt clar: hem de posar la nostra esperança a la força i l'atractiu del Evangeli.

El relat comença amb una escena insòlita. Jesús està dret a la vora del llac, i la gent es va amuntegant al seu voltant per sentir la Paraula de Déu. No vénen moguts per la curiositat. No s'hi acosten per veure prodigis. Només volen escoltar de Jesús la Paraula de Déu.

No és dissabte. No estan congregats a la sinagoga de Cafarnaüm per sentir les lectures que es llegeixen al poble al llarg de l'any. No han pujat a Jerusalem a escoltar els sacerdots del Temple. El que els atrau tant és el Evangeli del Profeta Jesús, rebutjat pels veïns de Natzaret.

També l'escena de la pesca és insòlita. Quan de nit, en el temps més favorable per pescar, Pere i els seus companys treballen pel seu compte, no obtenen cap resultat. Quan, ja de dia, tiren les xarxes confiant només en la Paraula de Jesús que orienta la seva feina, es produeix una pesca abundant, en contra de totes les expectatives.

Al rerefons de les dades que fan cada cop més palesa la crisi del cristianisme entre nosaltres hi ha un fet innegable: la Església està perdent de manera imparable el poder d'atracció i la credibilitat que tenia fa només uns anys. No ens hem d'enganyar.

Els cristians experimentam que la nostra capacitat per transmetre la fe a les noves generacions és cada vegada menor. No han faltat esforços i iniciatives. Però sembla que no es tracta només ni primordialment d'inventar noves estratègies.

Ha arribat el moment de recordar que al Evangeli de Jesús hi ha una força d'atracció que no hi ha en nosaltres. Aquesta és la pregunta més decisiva: ¿ “Continuem fent coses” des d'una Església que va perdent atractiu i credibilitat, o posem totes les nostres energies a recuperar el Evangeli com l'única força capaç d'engendrar fe en els homes i dones de avui?

¿Posem el Evangeli al primer pla ? El més important en aquests moments crítics no són les doctrines elaborades al llarg dels segles, sinó la vida i la persona de Jesús. El que és decisiu no és que la gent vingui a prendre part en les nostres coses, sinó que hi puguin entrar en contacte. La fe cristiana es desperta quan les persones es troben amb testimonis que irradien el foc de Jesús.

RECONÈIXER EL PECAT

Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador!

El relat de "la pesca miraculosa" al llac de Galilea va ser molt popular entre els primers cristians. Diversos evangelistes recullen l'episodi, però només Lluc culmina la narració amb una escena commovedora que té com a protagonista Simó Pere, deixeble creient i pecador alhora.

Pere és un home de fe, seduït per Jesús. Les seves paraules tenen més força per ell que la seva pròpia experiència. Pere sap que ningú es posa a pescar al migdia al llac, sobretot si no ha capturat res a la nit. Però li ho ha dit Jesús i Pere confia totalment en ell: «Recolzat en la teva paraula, tiraré les xarxes».

Pere és, alhora, un home de cor sincer. Sorprès per l'enorme pesca obtinguda, «es llança als peus de Jesús» i amb una espontaneïtat admirable li diu: «Aparta't de mi, que sóc pecador». Pere reconeix abans que res el seu pecat i la seva absoluta indignitat per conviure de prop amb Jesús.

Jesús no s'espanta de tenir al costat seu un deixeble pecador. Al contrari, si se sent pecador, Pere podrà comprendre millor el missatge de perdó per a tots i la seva acollida a pecadors i indesitjables. «No tinguis por. Des d'ara seràs pescador d'homes». Jesús li lleva la por de ser un deixeble pecador i l'associa a la seva missió de reunir i convocar homes i dones de tota condició a entrar al projecte salvador de Déu.

¿Per què la Església es resisteix tant a reconèixer els seus pecats i confessar la necessitat de conversió? La Església és de Jesucrist, però no és Jesucrist. A ningú no pot estranyar que hi hagi pecat. La Església és “santa” perquè viu animada pel Esperit Sant de Jesús, però és “pecadora” perquè sovint es resisteix a aquest Esperit i s'allunya del evangeli. El pecat està en els creients i en les institucions; en la jerarquia i el poble de Déu; en els pastors i les comunitats cristianes. Tots necessitem conversió.

És molt greu habituar-nos a amagar la veritat ja que ens impedeix comprometre'ns en una dinàmica de conversió i renovació. D'altra banda, ¿ no és més evangèlica una Església fràgil i vulnerable que té el coratge de reconèixer el seu pecat, que una institució entestada inútilment a amagar al món les seves misèries? ¿ No són més creïbles les nostres comunitats quan col·laboren amb Crist en la tasca evangelitzadora, reconeixent humilment els seus pecats i comprometent-se a una vida cada cop més evangèlica? ¿ No tenim molt a aprendre també avui del gran apòstol Pere reconeixent el seu pecat als peus Jesús?

LA FORÇA DEL EVANGELI

L'episodi d'una pesca sorprenent i inesperada al llac de Galilea ha estat redactat per l'evangelista Lluc per infondre alè a la Església quan experimenta que tots els seus esforços per comunicar el missatge fracassen. El que se'ns diu és molt clar: hem de posar la nostra esperança en la força i atractiu del Evangeli.

El relat comença amb una escena insòlita. Jesús està dret a la vora del llac, i "la gent es va amuntegant al seu voltant per sentir la Paraula de Déu". No vénen moguts per la curiositat. No s'hi acosten per veure prodigis. Només volen escoltar de Jesús la Paraula de Déu.

No és dissabte. No estan congregats a la sinagoga de Cafarnaüm per sentir les lectures que es llegeixen al poble al llarg de l'any. No han pujat a Jerusalem a escoltar els sacerdots del Temple. El que els atrau tant és el Evangeli del Profeta Jesús, rebutjat pels veïns de Natzaret.

L'escena de la pesca també és insòlita. Quan de nit, en el temps més favorable per pescar, Pere i els seus companys treballen pel seu compte, no obtenen cap resultat. Quan, ja de dia, tiren les xarxes confiant només en la Paraula de Jesús que orienta la seva feina, es produeix una pesca abundant, en contra de totes les expectatives.

Al rerefons de les dades que fan més palesa la crisi del cristianisme entre nosaltres, hi ha un fet innegable: la Església està perdent de manera imparable el poder d'atracció i la credibilitat que tenia fa uns anys.

Els cristians experimentam que la nostra capacitat per transmetre la fe a les noves generacions és cada vegada menor. No hi han faltat esforços i iniciatives. Però sembla que no es tracta només ni primordialment d'inventar noves estratègies.

És el moment de recordar que en el Evangeli de Jesús hi ha una força d'atracció que no hi ha en nosaltres. Aquesta és la pregunta més decisiva: ¿ “Continuem fent coses” des d'una Església que va perdent atractiu i credibilitat, o posem totes les nostres energies a recuperar el Evangeli com l'única força capaç d'engendrar fe en els homes i dones de avui?

¿No hem de posar el 'Evangeli davant tot? El més important en aquests moments no són les doctrines elaborades durant segles, sinó la vida i la persona de Jesús. El que és decisiu no és que la gent vingui a prendre part en les nostres coses sinó que puguin entrar-hi en contacte. La fe cristiana només es desperta quan les persones descobreixen el foc de Jesús.

UNA PARAULA DIFERENT

La gent s'apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu.

En el llac Genesaret, Jesús viu una experiència diferent a la viscuda al seu poble. La gent no el rebutja, sinó que s'amuntega al seu voltant. Aquells pescadors no busquen miracles com els veïns de Natzaret. Volen sentir la Paraula de Déu. És el que necessiten.

L'escena és captivadora. No passa dins una sinagoga, sinó enmig de la natura. La gent escolta des de la riba; Jesús parla des de la superfície del llac. No està assegut en una càtedra, sinó en una barca. Segons Lluc, en aquest escenari humil i senzill ensenyava Jesús a la gent.

Aquesta gent ve a Jesús per sentir la Paraula de Déu. Intueixen que allò que ell els diu prové de Déu. Jesús no repeteix allò que sent altres; no cita cap mestre de la llei. Aquesta alegria i aquesta pau que senten al seu cor els pot despertar Déu. Jesús els comunica amb ell.

Anys després, en les primeres comunitats cristianes, es diu que la gent s'acosta també als deixebles de Jesús per sentir la Paraula de Déu. Lluc torna a utilitzar aquesta expressió audaç i misteriosa: la gent no vol sentir una paraula qualsevol; esperen una paraula diferent, nascuda de Déu. Una paraula com la de Jesús.

És el que cal esperar sempre d'un predicador cristià. Una paraula dita amb fe. Un ensenyament arrelat a l'evangeli de Jesús. Un missatge on es pugui percebre sense dificultat la veritat de Déu i on es pugui escoltar el seu perdó, la seva misericòrdia insondable i també la seva crida a la conversió.

Molts esperen avui dels predicadors cristians aquesta paraula humil, sentida, realista, extreta de l'evangeli, meditada personalment al cor i pronunciada amb el Esperit de Jesús. Quan ens falta aquest Esperit, juguem a fer de profetes, però, en realitat, no tenim res a comunicar. Sovint repetim amb llenguatge religiós les «profecies» que se senten a la societat.

TOT ÉS GRÀCIA

Es meravellaven de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca.

Els habitants de Cafarnaüm s'admiren de «les paraules de gràcia» que surten de la boca de Jesús perquè, en llegir a la sinagoga el llibre de Isaïes, recull les paraules que parlen de salvació i no les de venjança i càstig.

Fa uns anys els cristians parlaven de la gràcia més sovint. El dilema decisiu de la vida es formulava en aquests termes: estar a gràcia o estar a pecat. Avui tot això sembla haver quedat arraconat com una cosa d'importància secundària, i la paraula mateixa «gràcia» no té un significat especial per a molts creients.

Tanmateix, la fe cristiana no ha trobat una paraula més adequada per expressar la bondat, l'afecte i la misericòrdia de Déu que impregnen i penetren tota la nostra existència. L'home no és un ésser «desgraciat». No està en «desgràcia» davant de Déu. Tota persona, ho sàpiga o no, compta sempre amb la seva gràcia. Fins i tot el més indigne, el més perdut, està sempre envoltat per la gràcia de Déu que l'acull i estima sens fi.

Malgrat una certa predicació hagi pogut suggerir el contrari, no és que els homes hàgim de ser bons perquè Déu ens accepti i ens estimi. Déu ens estima perquè és Amor i no pot ser altrament. I nosaltres som bons deixant-nos transformar per aquest amor.

Malgrat la nostra mediocritat i el nostre pecat, Déu no deixa d'oferir-se i comunicar-se. No es retira de nosaltres. El nostre pecat no destrueix la vostra presència amorosa. Només impedeix que aquesta presència ens vagi alliberant i construint com a persones.

Déu segueix aquí, sostenint i encoratjant el nostre ésser amb amor, respectant la nostra llibertat, cridant a una vida més plena. Per això va poder escriure G Bernanos «tot és gràcia», perquè tot, absolutament tot, està sostingut, embolicat i penetrat pel misteri d'aquell Déu que és gràcia, acollida i perdó per a totes les criatures.

A banda, seria equivocació pensar que la gràcia és «una cosa» que es rep de Déu només interiorment i de manera secreta i invisible, en allò més ocult de l'ànima. La gràcia és presència salvadora de Déu que se'ns regala permanentment i de mil maneres a tots i cadascun de nosaltres a través de persones, experiències i esdeveniments que sostenen la nostra vida, ens interpel·len i ens fan créixer cap a la Vida definitiva.

La gràcia és Déu present en tota nostra existència. Tot canviaria per a nosaltres si fóssim capaços de creure una mica el que diu l'admirable Angelus Silesius: «Jo no existeixo fora de Déu; Déu no existeix fora de mi».

TEOLOGIA DEL CUC

No tinguis por..

La culpa no és una cosa inventada per les religions, sinó que constitueix una de les experiències humanes més antigues i universals. Abans que aflori el sentiment religiós, es pot advertir a l'ésser humà aquesta sensació de «haver fallat» en alguna cosa. El problema no consisteix en l'experiència de la culpa, sinó en la manera d'afrontar-la.

Hi ha una manera sana de viure la culpa. La persona assumeix la responsabilitat dels seus actes “desencertats”, lamenta el mal que ha causat i s'esforça per millorar la conducta. Viscuda així, l'experiència de la culpa forma part del que vol dir ser una persona madura.

Però hi ha maneres poc sanes de viure la culpa. La persona es tanca morbosament en la seva indignitat, fomenta sentiments infantils de taca i brutícia, destrueix la seva autoestima i s'anul·la per créixer com a persona. L'individu es turmenta, s'humilia i lluita amb ell mateix, però, al final de tots els seus esforços, només es troba amb la seva pròpia culpabilitat.

És propi de la consciència cristiana de pecat és viure l'experiència de culpa davant d'un Déu que és amor i només amor. El creient reconeix que ha estat infidel a aquest amor infinit. Això dóna a la seva culpa un pes i una serietat absoluta. Però, alhora, l'allibera de qualsevol desesperança, ja que el creient sap que, tot i ser pecador, és acceptat per Déu i pot trobar sempre la misericòrdia que salva de tota indignitat i fracàs.

Un expert en psicologia religiosa, ha publicat Teologia del cuc. Autoestima i evangeli en el qual, de manera senzilla i suggerent, denuncia aquesta forma malsana i pseudoreligiosa de viure la culpabilitat que porta molts a sentir-se com «cucs» menyspreables davant Déu i no com fills estimats amb amor insondable per un Pare.

El relat evangèlic (Lc 5,1-2) ens parla de Pere com un home que, aclaparat per la seva indignitat, es llança als peus de Jesús dient: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc pecador». La resposta de Jesús no podia altra: «No tinguis por», no tinguis por de ser pecador i estar al meu costat. Aquesta és la sort del creient: se sap pecador però se sap, alhora, acceptat, comprès i estimat incondicionalment per Déu.

ADHESIÓ RENOVADA

Pujà en una de les barques, que era de Simó...

La crisi religiosa ha modificat profundament l'actitud de la gent davant de la Església: es poden observar les postures més diverses davant de la institució eclesial.

Uns viuen ancorats a la nostàlgia del passat. La Església, segons ells, ha canviat massa. Ja no és allò que era. S'ha trencat la unitat. Manca valentia per predicar la doctrina i la moral tradicional. La Església s'ha acomodat a les exigències del món oblidant-ne la veritable missió.

Altres, més nombrosos i heterogenis viuen de manera pacífica. No demanen gaire a la Església ni als responsables: ni tarannà evangèlic ni compromís social. Gairebé tot els sembla bé. Es preocupen sobretot de la seva relació amb Déu. A la Església només li demanen que organitzi bé els serveis religiosos.

N'hi ha que se senten incòmodes dins de la Església. Critiquen la seva mediocritat i es distancien de les actuacions de la jerarquia. La Església se'ls presenta poc sensible als valors de la modernitat, sense esperit democràtic, incapaç d'assumir els drets de la dona, tancada a l'aportació dels teòlegs més renovadors. Tot els empeny a viure la seva fe cristiana “per lliure”.

Altres s'han distanciat més. Només senten per ella desaferrament i fins i tot antipatia. No coneixen gaire la vida interna de la Església ni els interessa. Hi veuen una gran «multinacional» que defensa els seus propis interessos i que, malgrat certs retocs renovadors, sempre afavorirà l'immobilisme i una moral poc progressista.

Hi ha, però, sectors importants de cristians que estan vivint en aquests moments una nova experiència de l'Església. La senten més seva. Han descobert que el més important que té és Jesucrist i el seu Evangeli. I això és el primer que cerquen. Per això, no la magnifiquen ingènuament, tampoc la desqualifiquen amb agressivitat. Coneixen de prop els seus problemes i infidelitats. Els pateixen com a propis i, per això, la critiquen i intenten purificar-la des de dins.

Per a aquests, la Església és, sobretot, una comunitat on celebren amb goig la seva fe i on escolten, juntament amb altres creients, l'Evangeli de Crist que alimenta la seva esperança. Però també és una comunitat cridada per Crist a fer un món més fratern, més just i més humà. Per això, es comprometen de manera activa.

Són aquests creients els qui, amb la seva crítica lúcida, la seva adhesió càlida i la seva participació responsable, poden col·laborar en la conversió i la renovació d'aquesta Església que els Pares de l'Església veien en la «barca de Pere» dels relats evangèlics.

¿ UNA MORAL SENSE PECAT ?

No tinguis por.

Sovint es diu que ha desaparegut la consciència de pecat. No és cert. El que passa és que la crisi de fe ha portat una manera diferent, no sempre més sana, d'enfrontar-se a la pròpia culpabilitat. En prescindir de Déu, molts viuen la culpa de manera més confosa i més solitària.
Alguns han quedat estancats en la manera més primitiva i arcaica de viure el pecat. Se senten tacats per la seva maldat. Indignes de conviure al costat dels seus éssers estimats. No coneixen l'experiència d'un Déu perdonador, però tampoc no han trobat cap altre camí per alliberar-se del malestar interior.

N'hi ha que viuen el pecat com a transgressió. És cert que han esborrat de la consciència alguns «manaments», però el que no ha desaparegut al seu interior és la imatge d'un Déu legislador davant del qual no saben com situar-se. Senten la culpa com una ruptura amb la qual no és fàcil conviure.

Uns viuen el pecat com a autoacusació. En diluir-se la fe en Déu, la culpa es va convertint en «una acusació sense acusador» (P. Ricoeur). No cal que ningú els condemni. Ells ho fan. Però, com alliberar-se d'aquesta autocondemnació?, només cal oblidar el passat i intentar eliminar la pròpia responsabilitat?

També s'ha intentat reduir el pecat a una vivència psicològica més. Un bloqueig de la persona. El pecador seria una mena de «malalt», víctima de la seva pròpia debilitat. Fins i tot s'ha arribat a parlar d'una «moral sense pecat» (A. Hesnard). Però és possible viure una vida moral sense vivenciar el pecat?

Pel creient, el pecat és una realitat. Inútil encobrir-ho o escamotejar-ho. Encara que molt condicionat en la llibertat, el cristià se sent responsable de la seva vida davant de si mateix i davant de Déu. Per això confessa humilment el seu pecat i ho reconeix com una ofensa contra Déu. Però contra un Déu que només cerca la felicitat del ser humà. Mai oblidem que el pecat només ofen   Déu en tant que ens fa malbé a nosaltres mateixos, éssers estimats per ell

Espantat per la presència de Jesús, Pere reacciona reconeixent el seu pecat: «Aparta't de mi Senyor, que sóc un pecador» Però Jesús no se n'aparta sinó que li confia una nova missió: «No tinguis por; des d'ara seràs pescador d'homes.» Reconèixer el pecat i invocar el perdó és, per al creient, la manera més sana de renovar-se i créixer com a persona.

ERROR NEFAST

No tinguis por.

Està molt estesa la idea de que la culpa és una cosa introduïda per la religió. Molts pensen que si Déu no existís, desapareixeria totalment el sentiment de culpa, ja que no hi hauria manaments i cadascú podria fer el que volgués.

Res més lluny de la realitat. La culpa no és una cosa inventada pels creients, sinó una experiència universal que viu tot home, com ho ha recordat amb insistència la filosofia moderna (Kant, Heidegger, P. Ricoeur). Creients i ateus, tots ens enfrontem a aquesta realitat dramàtica: ens sentim cridats a fer el bé però, una vegada i una altra, fem el mal.

El creient viu l'experiència de la culpa davant de Déu. Però, davant quin Déu? Si el creient se sent culpable davant la mirada d'un Déu ressentit i implacable, no hi ha res al món més culpabilitzador i destructor. Si, pel contrari, experimenta Déu com algú que ens acompanya amb amor, sempre disposat a la comprensió i l'ajuda, és difícil pensar en alguna cosa més lluminosa, sanant i alliberadora.

Però, ¿ quina és l'actitud real de Déu davant del nostre pecat? No és tan fàcil respondre aquesta pregunta. En el Antic Testament es dóna un llarg procés que els creients no arriben a captar. P. Ricoeur ens adverteix que «encara queda molt camí fins que comprenguem o endevinem que la còlera de Déu és només la tristesa del seu amor».

Però resulta encara més deplorable que molts cristians no capten el Déu de perdó i de gràcia revelat en Jesucrist. Com s'ha pogut formar, després de Jesucrist, aquesta imatge d'un Déu ressentit i culpabilitzador? Com no treballar amb força per alliberar la gent de tal equívoc?

Moltes persones pensen que el pecat és un mal que se fa a Déu, el qual «imposa» els manaments perquè li convé; per això castiga el pecador. No comprenen que l'interès de Déu és evitar el mal del home. I que el pecat és un mal per a l'home i no per a Déu. Ho explicava Tomàs d'Aquino: «Déu és ofès per nosaltres només perquè obrem contra el nostre propi bé.»

El que, des de la culpa, només mira Déu com a jutge ressentit i castigador, no ha entès res. Per aquest Pare l'únic interès som nosaltres i el nostre bé. En aquest Déu en el qual no hi ha res d'egoisme ni ressentiment, només hi ha oferiment de perdó i ajuda per ser més humans. Som nosaltres els que ens jutgem i castigem rebutjant el seu amor.

L'escena que ens descriu en Lluc és força significativa. Simó Pere es llança als peus de Jesús, aclaparat pels seus sentiments de culpa i indignitat:

«Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador.»

La reacció de Jesús, encarnació d'un Déu d'amor i perdó, és commovedora:

«No tinguis por. Des d'ara seràs pescador d'homes.»

DISFRESSATS

No tinguis po

Ingenu és pensar que es disfressen només per Carnaval i que les mascarades dels homes duren només aquests tres dies anteriors a la quaresma.

Si observem sincers la nostra vida, trobem certament moments d'honradesa, franquesa i claredat. Però, alhora, tots sabem que la nostra vida és, en gran part, una mentida.En certa manera, podem dir que ens mentim a nosaltres mateixos al llarg de tota la vida. Ens revestim de màscares cap a fora i cap a dins. I ens passem la vida retallant, falsejant o desfigurant les crides de la veritat.

No es tracta de pensar ara en les nostres mentides, enganys i simulacions de cada dia, sinó en la gran mentida de la nostra vida en conjunt. En aquesta capacitat nostra de cridar la veritat a grans veus i exigir sempre a altres grans coses, sense escoltar mai les crides de la nostra pròpia consciència.

No és fàcil sortir de la mentida quan fa anys que vivim una relació superficial amb nosaltres mateixos. No és fàcil alliberar-se de la pròpia covardia quan hem embolicat tota la nostra vida, amb els seus projectes, ideals i relacions, de buidor i covardia.

Però el gran privilegi de l'home és la insatisfacció. En allò més profund del seu cor, alguna cosa es resisteix sempre i li impedeix descansar satisfet a la mentida.

Per això, hi ha moments de gràcia tant pel creient com per l'increient. Moments en què una “llum interior” ens il·lumina amb claredat ineludible i ens descobreix que a la nostra vida falta bellesa, bondat, veracitat, autèntica amistat, veritable amor.

Moments de transparència que deixen tremolant el nostre cor i ens fan prorrompre en paraules semblants a les de Simó Pere quan es troba amb Jesús: “Aparta't de mi, Senyor, que sóc pecador”.

Aleshores és quan cal escoltar les paraules de Jesús: “No tinguis por”. No cal témer descobrir a Déu la veritat de la nostra vida, per lletja i fosca que sigui. Déu és més gran que la nostra consciència. Creure en Ell és “acceptar ser acceptats tot i ser inacceptables” (J.P. Tillich).
Potser la nostra vida es juga en aquells moments privilegiats de llum i de veritat, quan som capaços de veure-ho tot sense màscares ni disfresses. Si, aleshores, tot ens condemna, escoltem el consell de St. Agustí: “Si sents ganes d'escapar de Déu, no tractis d'amagar-te d'Ell, amaga't en Ell”.

NO SOM INNOCENTS

Senyor, sóc pecador

L'home actual no admet fàcilment ser jutjat com a culpable. Ningú vol sentir a parlar de la seva pròpia culpa o pecat. Una certa irresponsabilitat sembla envair-ho tot.

Sempre la culpa la tenen altres. Ningú no es fa responsable de l'egoisme, la mentida, la injustícia o la violència que envaeix el nostre viure diari i les nostres relacions socials. Tothom dóna la culpa a tothom.

S. Freud ens ha convidat a alliberar-nos de la culpa i eliminar la consciència de pecat ja que, segons les seves anàlisis, això pot destruir una personalitat sana. D'altra banda, K. Marx ens ha ensenyat a veure el mal no tant en nosaltres, sinó en les estructures sorgides del capitalisme.
És cert que hi ha una manera infantil de viure angoixat i paralitzat per un sentiment neuròtic de culpa. És cert també que vivim dins d'unes estructures socioeconòmiques que són, en molts aspectes, objectivament injustes. Però, vol dir això que podem viure cadascun de nosaltres «innocentment», sense sentir-nos ja responsables de cap pecat?

J. Lacroix ha resumit la situació actual dient que «l'ateisme contemporani no és res més que el rebuig de la culpabilitat». La veritat és que, en moltes persones, l'oblit de Déu ha anat acompanyat d'una pèrdua encara més gran de responsabilitat moral.

Tanmateix, un home que vulgui ser lliure i responsable se sap confessar culpable sempre que destrueix la vida en ell mateix o en els altres.

Els creients sabem per experiència que reconèixer el nostre pecat davant Déu no és destruir-nos, sinó renéixer com a homes nous. La culpa, quan és assumida amb responsabilitat i quan la sap perdonada per l'amor de Déu, no anul·la l'home, sinó que el fa créixer.

Poques vegades un creient se sent més humà que quan sap confessar com a Pere: «Senyor, sóc un home pecador».

Visc massa tancat a Déu, d'esquena a la veritat, contaminant egoisme allà per on passo, matant l'esperança de la gent, omplint el món de mentida, negant el veritable amor a tots, renunciant al millor de mi mateix, donant mort a la vida.

I poques vegades creix amb tanta força la nostra capacitat de regeneració com quan escoltem amb fe agraïda aquestes paraules inoblidables dirigides al fons més íntim del nostre ésser:

«No tinguis por».

¿ MÉS HUMANS SENSE DÉU ?

Ja que tu ho dius, calaré les xarxes.

Avui tots ens sentim humanistes. Tots estem d'acord que, d'una manera o d'una altra, cal cercar l'alliberament ple de la humanitat.

El veritable problema sorgeix quan ens preguntem com es pot fer l'home més humà.
A partir de L. Feuerbach i C. Marx, la crítica atea la religió ha insistit que cal suprimir Déu per aconseguir el naixement del veritable home. Només quan

«l'home sigui l'ésser suprem per a l'home»,

la humanitat es posarà en camí cap al seu veritable alliberament.

Que l'home sigui el déu i el creador de si mateix pot resultar certament seductor a l'home contemporani. Però això no vol dir que ho faci més humà.

Potser la qüestió més decisiva per al futur de la fe entre nosaltres és saber si l'home pot ser més humà sense Déu. ¿ Quan és l'home més gran i més humà, quan sap viure des de la fe en el Déu alliberador de Jesús, o quan se'l divinitza i se'l deixa sol, com a amo i senyor de la seva existència?

El missatge de Jesús és un veritable repte. Segons l'evangeli, l'home no es pot donar a si mateix la salvació plena que cerca des del més profund del seu ésser.

Només quan accepta Déu com a únic Senyor i ho sap acollir com a origen i centre de referència de tot el seu ésser i la seva feina, l'home pot assolir la seva veritable mesura i dignitat. Des de Déu l'home pot descobrir els veritables límits del seu ésser i la grandesa del seu destí.

¿Pot l'home assolir la seva salvació total des del seu esforç autònom i solitari?

¿Pot existir alguna vegada com un ésser autònom, amo de la seva existència?

El que és important és verificar quin és el «déu» a què es sotmet i de qui fa dependre la seva vida. Descobrir quin és el «déu» públic o privat que adora.

En realitat, per a cadascun de nosaltres, «el nostre déu particular» és aquell a qui rendim totalment el nostre ésser. Tots coneixem el nom de molts d'aquests déus: diners, salut, èxit, sexe, poder, feina, rendiment, prestigi, eficàcia.

El relat evangèlic ens convida a reflexionar «en nom de qui estem fent les xarxes». Doncs és fàcil passar-se tota la vida lluitant sense aconseguir omplir de contingut veritablement humà la nostra existència diària..