DIUMENGE VUITÈ TEMPSORD

 

8º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 6,39-45

No judicar els altres

(Mt 7,1-5)

39 Els digué encara una paràbola:

--¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? 40 El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. 41B Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? 42 Com li pots dir: "Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà.

L'arbre i els seus fruits

(Mt 7,17-20; 12,33-35)

43 »No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. 44 Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. 45 L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.

avors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà.

Paraula de Déu.

ATURAR-NOS

Els nostres pobles i ciutats ofereixen avui un clima poc propici a qui vulgui cercar una mica de silenci i pau per trobar-se amb ell mateix i amb Déu. No És fàcil alliberar-nos del soroll permanent i del setge constant de tota mena de trucades i missatges. D'altra banda, les preocupacions, problemes i presses de cada dia ens porten d'una banda a l'altra, gairebé sense permetre'ns ser amos de nosaltres mateixos.

Ni tan sols a la pròpia llar, envaïda per la televisió i escenari de múltiples tensions, és fàcil trobar l'assossec i el recolliment indispensables per trobar-nos amb nosaltres mateixos o per descansar joiosament davant Déu.

Doncs bé, precisament en aquests moments en què necessitem més que mai llocs de silenci, recolliment i pregària, els creients mantenim sovint tancats els nostres temples i esglésies durant bona part del dia.

Se'ns ha oblidat què és aturar-nos, interrompre per uns minuts les nostres presses, alliberar-nos per uns moments de les nostres tensions i deixar-nos penetrar pel silenci i la calma d'un recinte sagrat. Molts homes i dones se sorprendrien en descobrir que, sovint, cal parar-se i estar en silenci un cert temps, per treure l'esperit i recuperar la lucidesa i la pau.

Quan necessitem els homes i dones de avui trobar aquest silenci que ens ajudi a entrar en contacte amb nosaltres mateixos per recuperar la nostra llibertat i tornar a rescatar tota la nostra energia interior.

Acostumats al soroll i a l'agitació, no sospitem el benestar del silenci i la solitud. Àvids de notícies, imatges i impressions, se'ns ha oblidat que només alimenta i enriqueix de veritat allò que som capaços d'escoltar al més profund del nostre ésser.

Sense aquest silenci interior, no es pot escoltar Déu, reconèixer la seva presència a la nostra vida i créixer des de dins com a éssers humans i com a creients. Segons Jesús, la persona “treu el bé de la bondat que atresora al seu cor”. El bé no brolla de nosaltres espontàniament. Hem de cultivar-ho i fer-ho créixer al fons del cor. Moltes persones començarien a transformar la seva vida si l'encertessin a aturar-se per escoltar tot allò bo que Déu suscita en el silenci del seu cor.

MENTIDA

¿És que un cec pot guiar un altre cec?

La veracitat ha estat sempre una preocupació important a l'educació. Ho hem conegut de nens. Els nostres pares i educadors podien «entendre» totes les nostres entremaliadures, però ens demanaven ser sincers. Ens volien fer veure que «dir la veritat» és molt important.

Tenien raó. La veritat és un dels pilars sobre els quals s'assenta la consciència moral i la convivència. Sense veritat, no és possible viure amb dignitat. Sense veritat, no és possible una convivència justa. L'ésser humà se sent traït en una de les exigències fonamentals.

Es condemnen atropellaments i abusos, però no sempre es denuncia amb la mateixa energia la mentida amb què s'intenta emmascarar-los. I, tanmateix, les injustícies s'alimenten sempre a si mateixes amb la mentida. Falsejant la realitat és possible fer guerres injustes.
Passa moltes vegades. Els grups de poder engeguen múltiples mecanismes per influir en l'opinió pública i portar la societat cap a una determinada posició. Però, sovint, ho fan ocultant la veritat i desfigurant les dades,i la gent viu amb una visió falsejada de la realitat.

Les conseqüències són greus. Quan s'amaga la veritat, hi ha el risc que desapareguin els contorns del bé i del mal. Ja no es pot distingir amb el que és «just» del que és «injust». La mentida no deixa veure les injustícies. Som com a «cecs» que intenten guiar altres «cecs».

Quan sento la informació que se'ns proporciona sobre la guerres i altres, em vénen al cap aquestes precises paraules de Jesús: «Qui obra mal detesta la llum i no s'acosta a la llum, per que no delati les seves accions» (Jn 3, 20).

Davant de tants falsejaments interessats, sempre hi ha persones que tenen la mirada neta i veuen la realitat tal com és. Són els que estan atents al patiment dels innocents. Ells posen veritat al mig de tanta mentida. Posen llum al mig de tant enfosquiment

DES DEDINS

Del bon tresor del seu cor, en treu la bondat,

«Al vostre interior hi ha el germen del que és autèntic.» Així es podria fer una de les línies de força del missatge de Jesús. Enmig de la societat jueva, supeditada a les lleis del  pur i impur, sacre i profà, Jesús introdueix un principi revolucionari per a aquelles ments: «Res que entri de fora fa impur l'home; el que surt de dins és el que el fa impur.»

El pensament de Jesús és clar: l´home autèntic es construeix des de dins. És la consciència la que ha d'orientar i dirigir la vida de la persona. El que és decisiu és el «cor», aquest lloc secret i íntim de la nostra llibertat on no ens podem enganyar a nosaltres mateixos.

Segons aquest «despertador de consciències» que és Jesús, s'hi juga el millor i el pitjor de la nostra existència.

Les conseqüències són palpables. Les lleis mai no han de reemplaçar la veu de la consciència. Jesús no ve a abolir la Llei, però sí a superar-la i desbordar-la des del «cor». No es tracta de viure cínicament al marge de la llei, però sí d'humanitzar les lleis vivint de l'esperit cap al que apunten quan són rectes. Viure honestament l'amor a Déu i al germà pot portar a una «il·legalitat» més humana que la que propugnen certes lleis.

El mateix passa amb els ritus. Jesús sent un sant horror cap al que és fals, teatral o postís. Una de les frases bíbliques més esmentades per Jesús és aquesta del profeta Isaïes:

«Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor està molt lluny  de mi. El culte que em donen és buit.»

Allò que Déu vol és amor i no sacrificis. Passa el mateix amb els costums, tradicions, modes i pràctiques socials o religioses. L'important, segons Jesús, és la neteja del cor, la neteja interior.

El missatge de Jesús avui té potser més actualitat que mai en una societat on es viu una vida programada des de fora i on els individus són víctimes de tota mena de modes i consignes. És necessari «interioritzar la vida» per fer-nos més humans. Podem adornar l'home amb cultura i informació; podem fer créixer el poder amb ciència i tècnica. Si el seu interior no és més net i el seu cor no és capaç d'estimar-ne més, el seu futur no serà més humà. «El que és bo, de la bondat que atresora al seu cor treu el bé, i el que és dolent, de la maldat treu el mal.»

LA IMPORTÀNCIA DE LES PERSONES

Cada arbre es coneix pel seu fruit:

El clima de violència no és fruit de la casualitat ni del resultat de forces impersonals i anònimes. Darrere del terrorisme hi ha persones concretes que mouen els fils des de la clandestinitat. A cada moment històric hi ha persones que decideixen les estratègies a seguir. Si passen els anys i no avancem cap a la pau és en definitiva per la nostra poca traça, la nostra passivitat o la nostra falta d'audàcia per abordar els conflictes.

No em sembla superflu en aquest context recordar l'advertiment evangèlic:

«No hi ha arbre sa que doni fruit danyat, ni arbre danyat que doni fruit sa. »

És així. En una societat malmesa per una violència ja vella, necessitem homes i dones de consciència lúcida i sana, que ens ajudin a avançar amb realisme cap a la pau. No són suficients les estratègies. És important el tarannà i l'actitud de les persones.

Qui té el cor ple de fanatisme i ressentiment, no pot sembrar pau al seu voltant; la persona que alimenta en el seu interior odi i ànim de venjança, pot aportar poc per construir una societat més reconciliada. Només qui viu en pau amb ell mateix i amb els altres, pot obrir camins de pacificació; només qui alimenta una actitud interior de respecte i tolerància, pot afavorir un clima de diàleg i cerca de mutu enteniment.

El mateix passa amb la veritat. Qui cerca cegament els seus interessos, sense escoltar la veritat de la seva consciència, no aportarà llum ni objectivitat als conflictes; el qui no cerca la veritat en el seu propi cor, fàcilment cau en visions apassionades. Per contra, l'home de cor sincer aporta i exigeix veritat als enfrontaments; demana que la veritat sigui cercada i respectada per tothom com a camí ineludible cap a la pau.

D'altra banda, només els homes lliures podran alliberar la nostra societat de la violència. Persones amb llibertat per autocriticar-se i per criticar el propi grup. Són elles les que poden obrir camins nous, sense tancar-se en posicions inexorables, defensades de manera cega i apassionada, que fan impossible qualsevol pas cap a la pau.

Necessitem homes i dones amb llibertat i coratge per treure aquest poble d'una violència estancada i absurda. Persones que, per sobre d'enganyosos maximalismes, busquin el bé real i possible d'aquest poble, i siguin capaços de trobar camins de diàleg honest, intentant ara mateix nivells mínims d'acord i entesa.

Amb el cor ple d'odi, mútues condemnes, intolerància i dogmatisme, es poden fer moltes coses. Tot menys aportar veritable pau a la nostra convivència.

ARBRES SANS

No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents...

L'advertència de Jesús és fàcil d'entendre. «No hi ha arbre sa que doni fruit danyat, ni arbre danyat que doni fruit sa. Cada arbre es coneix pel seu fruit. No es cullen figues a les bardisses, ni es veremen raïms als arços.»

En una societat danyada per tantes injustícies i abusos, on creixen les «esbarzeres» dels interessos i les mútues rivalitats, i on brollen tants (espines) odis, discòrdia i agressivitat, són necessàries persones sanes que donin una altra classe de fruits • Què podem fer cadascú per curar una mica la convivència social tan malmesa entre nosaltres?

Potser hem de començar per no fer ningú la vida més difícil del que ja és. Esforçar-nos per viure de tal manera que, almenys amb nosaltres, la vida sigui més humana i suportable. No enverinar l'ambient amb el nostre pessimisme, la nostra amargor i agressivitat. Crear al nostre entorn unes relacions diferents fetes de confiança, bondat i cordialitat.

Són necessàries també persones que sàpiguen acollir. Quan escoltem i acollim algú, ho estem alliberant de la solitud i estem infonent noves forces per viure. Per molt difícil i dolorosa que sigui la situació en què es troba, si la persona descobreix que no està sola i té algú a qui acudir, hi naixerà de nou l'esperança. Quina gran tasca pot ser avui oferir refugi, acolliment i respir a tantes persones maltractades per la vida.

Hem de desenvolupar també molt més la capacitat de comprensió. Que les persones sàpiguen que facin el que facin i per molt greus que siguin els seus errors, en mi trobaran sempre algú que les comprendrà. Potser hem de començar per no menysprear ningú ni tan sols interiorment. No condemnar ni jutjar precipitadament i sense cap compassió. La majoria dels nostres judicis i condemnes de les persones només mostren la nostra poca qualitat humana.

És també important donar força interior al que pateix. El nostre problema no és tenir problemes, sinó no tenir força per enfrontar-nos-hi. Amb nosaltres hi ha persones que pateixen inseguretat, solitud, fracàs, malaltia, incomprensió... No necessiten només receptes per resoldre la seva crisi. Necessiten algú que comparteixi el seu patiment i posi a les seves vides la força interior que les sostingui.

El perdó pot ser una altra font d'esperança a la nostra societat. Les persones que no guarden rancúnia ni alimenten de manera insana l'odi o la venjança, sinó que saben perdonar des de dins, sembren esperança al món. Amb aquestes persones sempre creixerà la vida.

No es tracta de tancar els ulls al mal i a la injustícia del ésser humà. Es tracta senzillament d'escoltar la consigna de sant Pau: «No et deixis vèncer pel mal; abans bé, venç el mal amb el bé.» La manera més sana de lluitar contra el mal en una societat tan malmesa en alguns valors humans és fer el bé «sense tornar a ningú mal per mal...; en tant que sigui possible, i quant de vosaltres depengui, en pau amb tots els homes» (Rm 12, 17-18).

LA CEGUERA DE LA CIÈNCIA

¿És que un cec pot guiar un altre cec?

Molts de nosaltres hem estat educats en un clima d'optimisme i de fe cega en l'eficàcia de la ciència. Al llarg dels anys, ha anat penetrant en nosaltres la convicció que la ciència ens anirà rescatant a poc a poc de la ignorància, i la tecnologia ens anirà alliberant de les necessitats i misèries que ens impedeixen assolir avui la felicitat.

La ciència seria la gran esperança per a l'home. Per contra, la religió no és sinó una nosa per al progrés humà, un obstacle per al desenvolupament de la humanitat.

Sens dubte, la religió hauria complert un paper important i útil a l'època precientífica, quan aquell home primitiu i ignorant necessitava sentir-se protegit pels déus davant de les forces desconegudes del cosmos.

Però, a mesura que la ciència ens vagi alliberant de la ignorància i de la misèria, la religió anirà desapareixent en quedar privada de veritable utilitat. Així senten...

Tanmateix, ja no es respira avui als ambients científics l'optimisme de començaments de segle. Cada cop es veu amb més claredat que el progrés científic no s'ha de confondre amb el desenvolupament i el creixement de l'home. La ciència ens pot oferir solucions tècniques per als diversos problemes, però no podem esperar-ne la solució de l'home com a problema.

La raó és força clara. La ciència és cega. Manca de direcció. El progrés científic depèn de l'orientació que imprimeixi el mateix home que la guia.

De fet, el progrés ha desenvolupat el produccionisme, el consumisme artificial, la desigualtat cada vegada més gran entre els privilegiats i els marginats.

¿No necessita aqueix progrés científic una direcció des de la fe en un Déu salvador de l'home? ¿No demana aquest desenvolupament una orientació moral i religiosa que l'encarrili cap a la construcció d'una humanitat més justa, més fraterna i més lliure?

Segons l'exemple gràfic de Jesús, quan un cec guia un altre cec, corren el risc de caure tots dos al forat. Nosaltres ja hem caigut en l'espiral del creixement pel creixement, el desenvolupament pel desenvolupament, sense saber exactament cap a on anem.

Potser la fe, lluny de desaparèixer, es faci més necessària que mai per guiar una humanitat necessitada de llum i sentit.

ABANS DE CAURE EN CLOT

¿No cauran tots dos al clot?

Segons el Banc Mundial, es pot preveure que a finals de segle 600 milions de persones viuran encara a la «pobresa absoluta». Això significa que una minoria es beneficiarà dels progressos de la tècnica i la informàtica, mentre la majoria de la humanitat seguirà enfonsada a la misèria sense poder resoldre els problemes més elementals d'alimentació i subsistència.

La situació pot ser insostenible. «Envoltada per tot arreu per la massa de famolencs i desheretats, la minoria haurà de tancar-se a les seves fortaleses per estar a l'abric de les temptatives terroristes dels desesperats. La seguretat vindrà a ser la seva obsessió» (Cosmao).
Hi ha un perill en aquesta carrera del progrés tecnològic, si els béns i el benestar produïts queden reservats a uns quants, per desgràcia de molts. La història s'anirà deshumanitzant. La violència, els enfrontaments i la guerra es faran inevitables.

¿Qui pot dirigir la història de la humanitat cap a una solució? Dos sistemes econòmics dominen el panorama internacional: el capitalista en les diverses modalitats i graus de lliure mercat, i el sistema socialista en les diferents concrecions de planificació estatal.

Durant anys hem assistit a la confrontació de tots dos. Els dos sistemes han mostrat els límits,llacunes greus i la necessitat de ser profundament corregits.

La situació ha canviat. Els observadors més lúcids ens diuen que «les contradiccions nord-sud substitueixen progressivament les contradiccions est-oest». Avui dia el veritable problema és la relació entre els pobles rics i els pobles pobres.

Ni els capitalistes ni els socialistes pretenen dirigir la història de la humanitat, oblidant els pobles pobres. Serien guies cecs que pretendrien guiar altres cecs per caure tots al forat.

Cal una conversió a escala internacional. Una nova orientació de la vida internacional al servei dels pobles més desheretats.

Però la reestructuració no es farà sense una transformació de les estructures mentals i sense una conversió dels nostres cors. Els canvis profunds de la humanitat es donen a partir de minories convençudes que a van imposant la seva visió i la seva actitud al conjunt de la societat. ¿No tenim aquí una gran missió els cristians estesos per tants pobles del primer i del tercer món? ¿No estem cridats a crear una atmosfera nova a occident, limitant la nostra carrera cap al benestar, resistint-nos a l'ideal de tenir sempre més, promovent una sensibilitat més gran cap al tercer món.