- A
qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que
seuen a les places i criden als seus companys dient-los: "Toquem
la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!"
Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: "Té el
dimoni"; ha vingut el Fill
EVANGELI
¿Ets
tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?
Lectura
del sant evangeli segons sant Mateu 11,2-11
Els
enviats de Joan Baptista
2
Joan, que era a la presó, va saber les obres
que feia el Messies i envià els seus deixebles 3
a preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de
venir, o n'hem d'esperar un altre?»
4
Jesús els respongué:
--Aneu a anunciar a Joan el
que sentiu i veieu: 5
els cecs hi veuen els coixos caminen,
els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts
ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. 6
feliç aquell qui no em rebutjarà!
7
Mentre ells se n'anaven, Jesús es posà a
parlar de Joan a les multituds:
--Què heu sortit a
contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? 8
Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home
vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats viuen als
palaus dels reis! 9
Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un
profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. 10
És aquell de qui diu l'Escriptura: Jo
envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. 11
Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no
n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més
petit en el Regne del cel és més gran que ell.
Paraula de Déu.
|
SANAR
FERIDES
L'actuació
de Jesús desconcertà al Baptista. Ell esperava un Messies que
extirparia del món el pecat imposant el judici rigorós de Déu, no
un Messies dedicat a curar ferides i aliviar sofriments. Des de la
presó de Maqueront envia un missatge a Jesús: “¿Ets
tu el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre?”.
Jesús
li respon amb sa vida de profeta curador: “Digueu-li
a Joan el que veieu i sentiu: els cecs hi veuen i els invàlids
caminen; els leprosos queden nets i els sords hi senten; els morts
ressusciten i als pobres se'ls anuncia la Bona Nova”.
Aquest és el vertader Messíes: el que ve a aliviar el sofriment,
curar la vida i obrir un horitzó d'esperança als pobres.
Jesús
se sent enviat per un Pare misericordiós que vol per a
tots un món més digne i feliç. Per això, s'esmerceix en
curar ferides, guarir dolences i alliberar la vida. I per
això demana tots: “Sigueu
compassius com vostre Pare és compassiu”.
Jesús
no se sent enviat per un Jutge rigorós per a jutjar als
pecadors i condemnar el món. Per això, no atemoreix ningú
amb gests justiciers, sinó qu ofereix a pecadors i
prostitutes amistat i perdó. I per això demana a tots:
“No
jutgeu i no sereu judicats”.
Jesús
no cura mai de manera arbitrària o per sensacionalisme.
Cura mogut per la compassió, cerca restaurar la vida
d'aquesta gent malalta, abatuda i trencada. Són els primers
que experimentaran que Déu és amic d'una vida digna i
sana.
Jesús
no insisteix mai en el caràcter prodigiós de les curacions
ni pensa en elles com a recepta fàcil per a suprimir
el sofriment en el món. Presentà la seva activitat
guaridora com a signe per a mostrar als seguidors en quina
direcció actuar per a obrir camins a aquest projecte
humanitzador del Pare que ell deia “regne de
Déu”.
El
Papa Francesc afirma que “curar ferides” és
una tasca urgent: “Veig amb claredat que el que
l' Església necessita avui és una capacitat de
curar ferides i donar calor i proximitat als cors...
Això és el primer: curar ferides, curar ferides”.
Parla també de “adonar-nos de les persones,
acompanyar-les com el bon samarità que renta, neteja i
consola”. Parla també de “caminar amb les
persones en la nit, saber dialogar i baixar a la seva
nit i foscor sense perdre's.
Quan
confia la missió als deixebles, Jesús no els imagina com
a doctors, liturgistes o teòlegs, sinó com a guaridors. La
seva tasca serà doble: anunciar que el regne de Déu és
a prop i curar malalts.
Què
poquet queda, ja, pel dia de Nadal! Deu dies. I curtets. Molt plens
de coses!! Aprofitem-los. No els donem ja per vençuts. Ens poden
ajudar a preparar el nostre cor per una bonica i senzilla trobada.
Tant de bo!
1.-
Alegria!
Potser
la pressa, el neguit, o el corrent... ens poden dir que avui és dia
de preparacions, llistes, plans, “aprofitem per...”, o qui sap
quina altra cosa. No ens ve gens malament recordar-nos que,
tradicionalment, avui és conegut com el diumenge de l’alegria. El
diumenge del goig. D’alegrar-nos amb la vinguda propera del Senyor.
(Possiblement, també farem bé de pensar que cada dia hauria de ser
el dia de la alegria!). Però ens ve bé –molt bé- recordar-nos–ho
avui. Dia de sentir-nos i renovar-nos com a persones del goig.
Cristians alegres. Amb tot el realisme del món. Sense haver de negar
res, oblidar res, ni mirar a una altra banda. El Senyor ve a
trobar-nos. Ell ve a nosaltres. Eixamplem el cor. Respirem a fons.
Quin goig!!
2.-
I ens tornem a trobar Joan.
És
una de les figures importants de l’Advent. Ja el vam trobar
diumenge passat. Potser, diumenge passat, més al seu ambient i en la
seva salsa. Avui, però, contrariat. Lligat i privat de llibertat. El
precursor, el que ha d’obrir camins, tancat i barrat. Ben bé, el
món a l’inrevés.
I,
així estant, potser una mica desconfiant i pessimista. Envia els
seus deixebles a preguntar a Jesús sobre ell mateix. Ets tu? Quin
tipus d’esperança podem posar en marxa? Quins plantejaments tens,
Jesús? Vas seriosament? Mira que ja tenim algunes experiències
tristes i decebedores. ¿Que potser seràs un més dels qui han
començat amb força i després es desinflen ràpidament? Després,
caldrà tornar a començar? ...
Si
fa o no fa, unes preguntes molt semblants a les que ens ronden a
nosaltres de tant en tant. En moments de contrarietats i de
cansaments. ¿Podem mantenir alçades les esperances en un món
millor i més humà? Hi ha futur? De debò podem seguir somniant en
un món com Déu vol? O, millor, rebaixem expectatives? Les preguntes
del Joan que habita en nosaltres. A cops un xic desbocat, a cops
quiet i a la gàbia. Ets tu?
I
Jesús, home lliure, germà gran que ens vol lliures, no respon ni
sí, ni no.
Mireu
els signes, els senyals, fets incipients. I des del que veieu,
decidiu. Vosaltres mateixos. Però honestament, eh! La decisió és
personal. No hi ha opcions amb certificat de garantia. La decisió és
personal. Fonamentada i recolzada amb fets i actuacions, sí.
Confiada. Ben aventurada.
3.-
I, avui, què veiem i què escoltem?
Preguntats
pel que veiem i escoltem, segur que podem referir moltes coses. I
molt diverses. Potser cal posar l’atenció en coses que no surten a
la tele ni als diaris, però que són reals i ben importants. Molt
importants, encara que no siguin sorolloses ni vistoses.
I,
ben segur que en trobem unes quantes.
.-
Veig molta gent bona. I molt bona gent.
.-
Veig gent gran que ho ha donat tot, i encara està agraïda. I
es preocupen pels altres.
.-
Veig qui fa la seva feina posant i donant mol més del toca.
.-
Veig gent que, quan ja no pot més, encara pot més.
.-
Veig famílies que són escoles d’estimació i de respecte.
.-
Veig joves i grans que donen els seu temps i les seves energies en
favor d’altres. Sense mandra a complicar-se la vida.
-.
Veig mans que agafen mans, i abracen, i avancen juntes, al pas del
més feble.
.-
Veig rostres, esforços, braços de solidaritat que comparteixen i
donen
.-
Veig molta gent que surt de sí mateixa, i va a trobar a qui no té
ningú.
.-
Veig que hi ha qui no passa de llarg.
.-
Veig joves que estimen. Amb tendresa. Que posen pau. Que nodreixen
l’esperança dels veïns.
.-
Veig qui perdona. I qui comença de nou.
.-
...
Ai!
Si veiéssim més sovint tot això!!
Potser
fins i tot diríem que hem vist que Déu és entre nosaltres!
4.-
Dos aprenentatges.
A
deu dies de Nadal encara podem fer un parell d’aprenentatges
importants. Fer-los, o reforçar-los!
El
primer és que hem de reconèixer i acceptar la realitat. La que és.
No la que imagino, ni la que desitjaria... El que és i s’escau.
Jesús
no ve al nostre món de la manera com jo espero. Ni actua com
m’agrada mi. Cal reconèixer i descobrir els signes de la seva
presència. Allà on són. Petjades que permeten seguir-lo per allà
per on passa. Indicis que només es descobreixen quan s’està
disposat a acollir-los. Mirar i acollir la realitat.
I
el segon va d’artesania. La irrupció de Déu en el nostre
món no és res automàtic. La salvació de Jesús no segueix els
nostres calendaris, ni urgències. No fa dreceres ni estalvis
mesquins. Pren els seus temps, els seus procediments, les seves
mediacions, els seus processos... Ho fa a la seva manera.
Artesanalment. Irrepetible i irreplicable.
...I
nosaltres en som testimonis... esperançadament!
Veniu,
Senyor Jesús!
MÉS
A PROP DELS QUE SOFREIXEN
¿Ets
tu el qui ha de venir?
Tancat
a la fortalesa de Maqueront, el Baptista viu desitjant la
vinguda del judici terrible de Déu que extirparà d'arrel el
pecat del poble. Per això, les notícies que li arriben
a la presó sobre Jesús el deixen desconcertat: ¿ quan
passarà a l'acció?, ¿quan mostrarà sa força justiciera?
Abans
de ser executat, Joan pot enviar fins a Jesús uns deixebles perquè
responguin a la pregunta que'l turmenta per dintre: «¿Ets tu
el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre»
¿És Jesús el vertader Messies o hi ha que esperar a algú més
poderós i violent?
Jesús
no respon directament. No s'atribueix cap títol messiànic. El camí
per a reconèixer la seva vertadera identitat és més viu i concret.
Digueu-li a Joan «el que veieu i heu sentit dir».
Per a conèixer com vol Déu que sigui son Enviat, hem d'observar bé
com actúa Jesús i estar molt atents a son missatge. Cap confessió
abstracta pot substituir aquest coneixement concret.
Tota
l'actuació de Jesús està orientada a curar i alliberar, no a
jutjar ni condemnar. Primer, li han de comunicar a Joan el que veuen:
Jesús viu bolcat cao als que sofreixen, dedicat a alliberar-los del
que els impedeix viure de manera sana, digna i feliç. Aquest Messies
anuncia la salvació guarint.
Llavors,
li han de dir el que senten a Jesús: un missatge d'esperança
dirigit a aquells camperols empobrits, víctimes de tota classe
d'abusos i injustícies. Aquest Messies anuncia la Bona Nova de Déu
als pobres.
Si
algú ens pregunta si som seguidors del Messies Jesús o n'han
d'esperar d'altres, ¿quines obres les podem
mostrar? ¿quin missatge poden escoltar? No tenim que pensar molt
per a saber quins són els trets que no han de faltar a una comunitat
de Jesús.
Primer,
caminar vers una comunitat curadora: un poc més propera als que
sofreixen, més atenta als malalts tot sols i desatesos, més
acollidora dels necessitats de ser escoltats i consolats, més
present en les desgràcies de la gent.
Segon,
no construir la comunitat d'esquena als pobres: al contrari,
conèixer més de prop els seus problemes, atendre les necessitats,
defensar sos drets, no deixar-los desvalguts. Són ells els primers
que han d'escoltar i sentir la Bona Nova de Déu.
Una
comunitat de Jesús no és solament un lloc d'iniciació a la fe ni
un espai de celebració. Ha de ser, de moltes maneres, font de vida
més sana, lloc d'acollida i casa per a qui necessita llar.
IDENTITAT
DE CRIST
¿Ets
tu el qui ha de venir?
A
la presó de Maqueront on està tancat per Antipes, el
Baptista sap noves de Jesús. El que sent el deixa
desconcertat. No respon a les seves expectatives. Ell espera
un Messies que s'imposi amb la força terrible del judici
de Déu, salvant als que han acollit el seu baptisme i
condemnant als que l'ha rebutjat. ¿Qui és Jesús?
Per
sortir de dubtes, el Baptista encarrega a dos deixebles que
preguntin a Jesús sobre sa vertadera identitat: “¿Ets
tu el qui ha de venir o n'hem d'esperar un
altre?”. La pregunta era decisiva en els primers
moments del cristianisme.
La
resposta de Jesús no és teòrica, sinó molt concreta i
precisa: comuniqueu a Joan “el
que veieu i el que heu sentit dir”.
Li pregunten per la identitat, i Jesús els respon amb un
a actuació guaridora al servei dels malalts, els pobre i
malaurats que troba pels llogarets de galilea, sense recursos
ni esperança per a una vida millor: “els
cecs hi veuen i els invàlids caminen: els leprosos queden
nets i els sords hi senten; els morts ressusciten. I als
desvalguts se'ls anuncia la Bona Nova”.
Per
a conèixer Jesús, el millor és veure a qui s'acosta i
a que es dedica. Per a captar la seva identitat, no basta
confessar que és el Messies, Fill de Déu. Cal sintonitzar
amb sa manera de ser Messies, que no és altra que aliviar
el sofriment, curar la vida i obrir un horitzó d'esperança
als pobres.
Jesús
sap que sa resposta pot decepcionar als que somnien amb un
Messies poderós, jutge i condemnador dels humans. Per això
afegeix: “Feliç aquell que no quedarà decebut de
mi”. Que ningú esperi altre Messies que faci un
altre tipus de “obres”; que ningú inventi
altre Crist més a son gust, ja que el Fill ha estat
enviat per a fer la vida més digna i feliç per a tots
fins a assolir la plenitud en la festa final del Pare.
¿Quin
Messies seguim avui els cris¡tians? ¿Ens dediquem a fer
“les obres” que feia Jesús? I si no les
fem, ¿ que fem enmig del món? ¿ Què “veu i sent”
la gent en l' Església de Jesús? ¿Que veu en nostres
vides? ¿Que sent en nostres paraules?
FETS,
NO PARAULES
El
que veieu i sentiu a dir.
En
pocs anys s'ha estès en les societats desenvolupades un llenguatge
de caràcter tècnic, asèptic i eufèmic per a parlar dels que
sofreixen problemes o malalties. S'ha publicat inclus a Amèrica un
diccionari políticament correcte on se'ns indica cóm designar a
certes personas i col·lectius.
Així,
en la societat moderna ja no hi ha pobres, sinó gent «econòmicament
dèbil», no hi ha vells, sinó persones que han arribat a la
«tercera etat»; Els cecs són ara «in-vidents» i els
moribunds sols «malalts en fase terminal»; els que
viuen sense sostre s'han convertit en «transeünts»; els
negres són ara afortunadament «persones de color» i las
criades han assolit la dignitat de «col·laboradores
domèstiques».
Aquest
llenguatge reflexa, sens dubte, una actitud més respectuosa i
cuidada vers aqueixes persones, però pot afavorir, al mateix temps,
una postura més asèptica, distant i tranquil·litzadora ja que, de
qualque manera, dissimula el sofriment i la tragèdia. No hem de
preocupar-nos massa: se tracta de problemes dels que se n'ha d'ocupar
l' Administració, la Seguretat Social o les institucions.
Per
això, no és superflu recordar l'advertència cristiana: l'amor al
que sofreix no consisteix en usar paraules correctes i amables, sinó
en ajudar-li amb obres. Ho diu ja un escrit cristià del primer
segle: «Fills
meus, no estimeu de paraula ni amb els llavis, sinó amb fets i de
veritat».
L'escena
evangèlica és alliçonadora. El profeta Joan envia els seus
deixebles per a fer a Jesús una pregunta decisiva: «¿Ets
tu el que ha de
venir
o n'hem d'esperar un altre?».
Jesús no respon amb un discurs teòric. L'important per a captar la identitat no són les paraules, sinó els fets. «Aneu
a anunciar a Joan el que veieu i sentiu a dir: els cecs veuen i els
invàlids caminen; els leprosos queden nets i els sords i senten;
els morts resuciten i als pobres se'ls anuncia la Bona Nova».
El
que identifica al vertader Messies i als que el segueixen és son
servei als que sofreixen; no les belles paraules, sinó les obres.
CRIDAR
A DÉU
Feliç
el que no es quedi decebut de mi.
No
són agnòstics. Menys encara ateus. En el fons del seu cor hi ha fe
si bé avui se està tapada per capes de indiferència, oblit i
descuit. Mai han pres la decisió d'allunyar-se de Déu, però fa
anys que no es comuniquen amb ell.
Alguns
voldrien reavivar sa vida, sentir-se d'una altra manera per dintre,
viure amb més llum. Inclús, hi ha que senten necessitat de
desvetllar de bell nou la fe. No és fàcil. No tenen temps per a
dedicar-se a aquestes coses. Mai formaran part d'un grup de recerca.
Viuen massa ocupats.
Quelcom,
tanmateix, que tots podem fer ara, sense pensar en compromisos
complicats, i és començar senzillament a comunicar-nos amb Déu de
manera humil i sincera. No conec altre camí més eficaç per a
reavivar la fe.
No
és el mateix pensar de tan en quan en la religió, discutir de Déu
amb els amics i plantejar-se si hi haurà altra vida més enllà de
la mort, o parar-se uns minuts i dir des de dintre: «Crec en
tu, Déu meu, ajuda'm a creure».
No
és el mateix viure afeixugat per mil problemes i preocupacions, sofrir
dia a dia una malaltia i seguir caminant sol i incomprès, o saber
dir cada nit: «Déu meu, jo confio en tu. No m'abandonis».
No
és el mateix sentir-se ple de vitalitat, gaudir de bona salut i
viure satisfet dels propis logros i èxits, o saber-se alegrar des
del més pregon i dir: «Déu meu, te dono gràcies per la
vida».
Per
altra part, hi ha una cosa a no oblidar. És important
qüestionar-se la vida, reflexionar i buscar la veritat, però res
apropa més a Déu que l'amor. Dir-li a Déu amb freqüència i de
cor «Jo t'estimo i te busco», dóna poc a poc una
consciència nova de sa Persona i de sa presència amorosa en nostra
vida.
S'acosta
Nadal. Dies de festa entranyable o jornades de consumisme esbojarrat.
No és el mateix viure-les de qualsevol manera o invocar a Déu des
del fons de nostre esser: «Déu meu, necessito que nasquis de
nou en ma vida».
AQUEST
DÉU NO EXISTEIX
Feliç
aquell que no quedarà decebut.
Molts
homes i dones viuen amb la fosca convicció de que Déu
és una presència opressiva i damnosa per a l'home. Pensar
en ell dóna malestar. Estan convençuts de que Déu no
deixa ser ni fruir. I acaben per prescindir d'ell.
Són
persones que durant anys han anat a missa cada diumenge,
però mai “han celebrat l'eucaristia” en la
vida. No han donat gràcies a Déu per l'existència ni
s'han sentit nodrits interiorment.
Són
homes i dones que, tal volta, s'han confessat dels pecats
durant anys, però no han experimentat el goig, la força
renovadora i l'alliberació que neix en la persona quan
se sap perdonada en les mateixes arrels de son esser. Els
semblava u càstig horrorós acostar-se a rebre el do que
més hauria d'apreciar l'home.
La
moral cristiana sempre els ha semblat una càrrega
insoportable i un fàstic. La millor manera de fer la
vida de les persones més dura, pesada i enutjant del que
és en realitat. Una imposició més o manco repressiva.
Mai una alliberació i creixement personal.
La
seva relació amb Déu ha estat impregnada de temor fosc
i inevitable. ¿ Com apropar-se amb goig a Algú que ens
pressiona amb càstigs infinits i inexplicables.
Aquestes
persones necessiten escoltar avui una notícia important. La
millor notícia que poden escoltar si saben entendre el
que significa: Aqueix Déu que temen, NO EXISTEIX.
Monstruós
seria pensar en un Déu que s'acosta als homes per a
agreujar nostra situació i impedir nostra felicitat.
Déu
no és càrrega, sinó mà estesa. No és repressió sinó
expansió de nostra vertadera llibertat. Déu és ajuda,
alleujament, força interior, llum.
El
que no deixa veure la religió com a gràcia, recolzament
a l'home, alegria per viure, alleujament devant la tasca
feixuga de l'existència, és una deformació, una greu
perversió, un immens malentès...per bona intenció que hi
hagi.
Quan
Jesús, encarnació del mateix Déu, es presenta al
Baptista, s'anuncia com qui ajuda a veure, ofereix
recolzament per a caminar, neteja nostra existència, ens
fa sentir un missatge nou, posa una bona notícia en
nostres vides: “Feliç
el que no quedarà decebut de mi”.
GESTS
ALLIBERADORS
Les
obres de Crist.
L'actuació
de Jesús no ha estat de força ni opressió. Las «obres» que
presenta als enviats del Baptista no són gests justiciers, sinó
servici alliberador als que necessiten vida.
El
gest que millor descobreix sa vertadera identitat és sa tasca de
curar, sanar i alliberar la vida. Podríem recollir així la resposta
a Joan: «Jo som: los cecs veuen i els invàlids
caminen; els leprosos queden nets i els sords hi
senten; els morts resuciten i als pobres se'ls anuncia la bona
nova».
La
vida de Jesús és la d'un home proper als necessitats. Un home
entregat totalment a alliberar homes i dones de tot el que bloqueja
el creixement de la vida i impedeix a la humanitat viure amb
esperança.
Un
home que sap alliberar amb l'acollida, la proximitat, la paraula, la
fe en el Pare, la recerca apassionada de fraternitat.
Pensem
ingenus que el «poble nou, alliberat i solidari»
naixerà solament de l'enfrontament, la lluita i la violència.
És
necessari lluitar amb fermesa i tenacitat contra tota forma de
injusticia i opressió, desemmascarant tots els mecanismes socials
que els generen. Però no és suficient per a fer sorgir un «home
nou».
Hi
ha quelcom no pot ser resolt ni per la reforma més profunda ni per
la revolució més radical: l'afecte que falta a tantes persones, la
soledat, la crisi de sentit de la vida, el buit interior, la
desafecció, la desesperança que experimenten molts. L'afecte a cada
persona, la proximitat amistosa, el respecte i l'escolta a cada home,
l'acollida i comprensió de cada vida, no poden ser garantits si no
sorgeixen del cor d'homes i dones animats pel Esperit de Jesús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada