dimecres, 11 de desembre del 2019

DIUMENGE ADVENT TERCER



                • A qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: "Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!" Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: "Té el dimoni"; ha vingut el Fill
                  de l'home, que menja i beu, i diuen: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors." Però les obres de la saviesa acrediten que és justa.





3º diumenge de Advent (A)

EVANGELI


¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?

Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 11,2-11

Els enviats de Joan Baptista

2 Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles 3 a preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?»
4 Jesús els respongué:
--Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: 5 els cecs hi veuen els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. 6 feliç aquell qui no em rebutjarà!
7 Mentre ells se n'anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds:
--Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? 8 Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats viuen als palaus dels reis! 9 Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. 10 És aquell de qui diu l'Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. 11 Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell.
Paraula de Déu.



SANAR FERIDES
L'actuació de Jesús desconcertà al Baptista. Ell esperava un Messies que extirparia del món el pecat imposant el judici rigorós de Déu, no un Messies dedicat a curar ferides i aliviar sofriments. Des de la presó de Maqueront envia un missatge a Jesús: ¿Ets tu el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre?”.
Jesús li respon amb sa vida de profeta curador: Digueu-li a Joan el que veieu i sentiu: els cecs hi veuen i els invàlids caminen; els leprosos queden nets i els sords hi senten; els morts ressusciten i als pobres se'ls anuncia la Bona Nova”. Aquest és el vertader Messíes: el que ve a aliviar el sofriment, curar la vida i obrir un horitzó d'esperança als pobres.
Jesús se sent enviat per un Pare misericordiós que vol per a tots un món més digne i feliç. Per això, s'esmerceix en curar ferides, guarir dolences i alliberar la vida. I per això demana tots: “Sigueu compassius com vostre Pare és compassiu”.
Jesús no se sent enviat per un Jutge rigorós per a jutjar als pecadors i condemnar el món. Per això, no atemoreix ningú amb gests justiciers, sinó qu ofereix a pecadors i prostitutes amistat i perdó. I per això demana a tots: “No jutgeu i no sereu judicats”.
Jesús no cura mai de manera arbitrària o per sensacionalisme. Cura mogut per la compassió, cerca restaurar la vida d'aquesta gent malalta, abatuda i trencada. Són els primers que experimentaran que Déu és amic d'una vida digna i sana.
Jesús no insisteix mai en el caràcter prodigiós de les curacions ni pensa en elles com a recepta fàcil per a suprimir el sofriment en el món. Presentà la seva activitat guaridora com a signe per a mostrar als seguidors en quina direcció actuar per a obrir camins a aquest projecte humanitzador del Pare que ell deia “regne de Déu”.
El Papa Francesc afirma que “curar ferides” és una tasca urgent: “Veig amb claredat que el que l' Església necessita avui és una capacitat de curar ferides i donar calor i proximitat als cors... Això és el primer: curar ferides, curar ferides”. Parla també de “adonar-nos de les persones, acompanyar-les com el bon samarità que renta, neteja i consola”. Parla també de “caminar amb les persones en la nit, saber dialogar i baixar a la seva nit i foscor sense perdre's.
Quan confia la missió als deixebles, Jesús no els imagina com a doctors, liturgistes o teòlegs, sinó com a guaridors. La seva tasca serà doble: anunciar que el regne de Déu és a prop i curar malalts.








Què poquet queda, ja, pel dia de Nadal! Deu dies. I curtets. Molt plens de coses!! Aprofitem-los. No els donem ja per vençuts. Ens poden ajudar a preparar el nostre cor per una bonica i senzilla trobada. Tant de bo!
1.- Alegria!
Potser la pressa, el neguit, o el corrent... ens poden dir que avui és dia de preparacions, llistes, plans, “aprofitem per...”, o qui sap quina altra cosa. No ens ve gens malament recordar-nos que, tradicionalment, avui és conegut com el diumenge de l’alegria. El diumenge del goig. D’alegrar-nos amb la vinguda propera del Senyor. (Possiblement, també farem bé de pensar que cada dia hauria de ser el dia de la alegria!). Però ens ve bé –molt bé- recordar-nos–ho avui. Dia de sentir-nos i renovar-nos com a persones del goig. Cristians alegres. Amb tot el realisme del món. Sense haver de negar res, oblidar res, ni mirar a una altra banda. El Senyor ve a trobar-nos. Ell ve a nosaltres. Eixamplem el cor. Respirem a fons. Quin goig!!
2.- I ens tornem a trobar Joan.
És una de les figures importants de l’Advent. Ja el vam trobar diumenge passat. Potser, diumenge passat, més al seu ambient i en la seva salsa. Avui, però, contrariat. Lligat i privat de llibertat. El precursor, el que ha d’obrir camins, tancat i barrat. Ben bé, el món a l’inrevés.
I, així estant, potser una mica desconfiant i pessimista. Envia els seus deixebles a preguntar a Jesús sobre ell mateix. Ets tu? Quin tipus d’esperança podem posar en marxa? Quins plantejaments tens, Jesús? Vas seriosament? Mira que ja tenim algunes experiències tristes i decebedores. ¿Que potser seràs un més dels qui han començat amb força i després es desinflen ràpidament? Després, caldrà tornar a començar? ...
Si fa o no fa, unes preguntes molt semblants a les que ens ronden a nosaltres de tant en tant. En moments de contrarietats i de cansaments. ¿Podem mantenir alçades les esperances en un món millor i més humà? Hi ha futur? De debò podem seguir somniant en un món com Déu vol? O, millor, rebaixem expectatives? Les preguntes del Joan que habita en nosaltres. A cops un xic desbocat, a cops quiet i a la gàbia. Ets tu?
I Jesús, home lliure, germà gran que ens vol lliures, no respon ni sí, ni no.
Mireu els signes, els senyals, fets incipients. I des del que veieu, decidiu. Vosaltres mateixos. Però honestament, eh! La decisió és personal. No hi ha opcions amb certificat de garantia. La decisió és personal. Fonamentada i recolzada amb fets i actuacions, sí. Confiada. Ben aventurada.
3.- I, avui, què veiem i què escoltem?
Preguntats pel que veiem i escoltem, segur que podem referir moltes coses. I molt diverses. Potser cal posar l’atenció en coses que no surten a la tele ni als diaris, però que són reals i ben importants. Molt importants, encara que no siguin sorolloses ni vistoses.
I, ben segur que en trobem unes quantes.
.- Veig molta gent bona. I molt bona gent.
.- Veig  gent gran que ho ha donat tot, i encara està agraïda. I es preocupen pels altres.
.- Veig qui fa la seva feina posant i donant mol més del toca.
.- Veig gent que, quan ja no pot més, encara pot més.
.- Veig famílies que són escoles d’estimació i de respecte.
.- Veig joves i grans que donen els seu temps i les seves energies en favor d’altres. Sense mandra a complicar-se la vida.
-. Veig mans que agafen mans, i abracen, i avancen juntes, al pas del més feble.
.- Veig rostres, esforços, braços de solidaritat que comparteixen i donen
.- Veig molta gent que surt de sí mateixa, i va a trobar a qui no té ningú.
.- Veig que hi ha qui no passa de llarg.
.- Veig joves que estimen. Amb tendresa. Que posen pau. Que nodreixen l’esperança dels veïns.
.- Veig qui perdona. I qui comença de nou.
.- ...
Ai!  Si veiéssim més sovint tot això!!
Potser fins i tot diríem que hem vist que Déu és entre nosaltres!
4.- Dos aprenentatges.
A deu dies de Nadal encara podem fer un parell d’aprenentatges importants. Fer-los, o reforçar-los!
El primer és que hem de reconèixer i acceptar la realitat. La que és. No la que imagino, ni la que desitjaria... El que és i s’escau.
Jesús no ve al nostre món de la manera com jo espero. Ni actua com m’agrada mi. Cal reconèixer i descobrir els signes de la seva presència. Allà on són. Petjades que permeten seguir-lo per allà per on passa. Indicis que només es descobreixen quan s’està disposat a acollir-los. Mirar i acollir la realitat.
I el segon va d’artesania.  La irrupció de Déu en el nostre món no és res automàtic. La salvació de Jesús no segueix els nostres calendaris, ni urgències. No fa dreceres ni estalvis mesquins. Pren els seus temps, els seus procediments, les seves mediacions, els seus processos... Ho fa a la seva manera. Artesanalment. Irrepetible i irreplicable. 
...I nosaltres en som testimonis... esperançadament!
Veniu, Senyor Jesús!




MÉS A PROP DELS QUE SOFREIXEN
¿Ets tu el qui ha de venir?
Tancat a la fortalesa de Maqueront, el Baptista viu desitjant la vinguda del judici terrible de Déu que extirparà d'arrel el pecat del poble. Per això, les notícies que li arriben a la presó sobre Jesús el deixen desconcertat: ¿ quan passarà a l'acció?, ¿quan mostrarà sa força justiciera?
Abans de ser executat, Joan pot enviar fins a Jesús uns deixebles perquè responguin a la pregunta que'l turmenta per dintre: «¿Ets tu el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre» ¿És Jesús el vertader Messies o hi ha que esperar a algú més poderós i violent?
Jesús no respon directament. No s'atribueix cap títol messiànic. El camí per a reconèixer la seva vertadera identitat és més viu i concret. Digueu-li a Joan «el que veieu i heu sentit dir». Per a conèixer com vol Déu que sigui son Enviat, hem d'observar bé com actúa Jesús i estar molt atents a son missatge. Cap confessió abstracta pot substituir aquest coneixement concret.
Tota l'actuació de Jesús està orientada a curar i alliberar, no a jutjar ni condemnar. Primer, li han de comunicar a Joan el que veuen: Jesús viu bolcat cao als que sofreixen, dedicat a alliberar-los del que els impedeix viure de manera sana, digna i feliç. Aquest Messies anuncia la salvació guarint.
Llavors, li han de dir el que senten a Jesús: un missatge d'esperança dirigit a aquells camperols empobrits, víctimes de tota classe d'abusos i injustícies. Aquest Messies anuncia la Bona Nova de Déu als pobres.
Si algú ens pregunta si som seguidors del Messies Jesús o n'han d'esperar d'altres, ¿quines obres les podem mostrar? ¿quin missatge poden escoltar? No tenim que pensar molt per a saber quins són els trets que no han de faltar a una comunitat de Jesús.
Primer, caminar vers una comunitat curadora: un poc més propera als que sofreixen, més atenta als malalts tot sols i desatesos, més acollidora dels necessitats de ser escoltats i consolats, més present en les desgràcies de la gent.
Segon, no construir la comunitat d'esquena als pobres: al contrari, conèixer més de prop els seus problemes, atendre les necessitats, defensar sos drets, no deixar-los desvalguts. Són ells els primers que han d'escoltar i sentir la Bona Nova de Déu.
Una comunitat de Jesús no és solament un lloc d'iniciació a la fe ni un espai de celebració. Ha de ser, de moltes maneres, font de vida més sana, lloc d'acollida i casa per a qui necessita llar.


IDENTITAT DE CRIST
¿Ets tu el qui ha de venir?
A la presó de Maqueront on està tancat per Antipes, el Baptista sap noves de Jesús. El que sent el deixa desconcertat. No respon a les seves expectatives. Ell espera un Messies que s'imposi amb la força terrible del judici de Déu, salvant als que han acollit el seu baptisme i condemnant als que l'ha rebutjat. ¿Qui és Jesús?
Per sortir de dubtes, el Baptista encarrega a dos deixebles que preguntin a Jesús sobre sa vertadera identitat: “¿Ets tu el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre?”. La pregunta era decisiva en els primers moments del cristianisme.
La resposta de Jesús no és teòrica, sinó molt concreta i precisa: comuniqueu a Joan “el que veieu i el que heu sentit dir”. Li pregunten per la identitat, i Jesús els respon amb un a actuació guaridora al servei dels malalts, els pobre i malaurats que troba pels llogarets de galilea, sense recursos ni esperança per a una vida millor: “els cecs hi veuen i els invàlids caminen: els leprosos queden nets i els sords hi senten; els morts ressusciten. I als desvalguts se'ls anuncia la Bona Nova”.
Per a conèixer Jesús, el millor és veure a qui s'acosta i a que es dedica. Per a captar la seva identitat, no basta confessar que és el Messies, Fill de Déu. Cal sintonitzar amb sa manera de ser Messies, que no és altra que aliviar el sofriment, curar la vida i obrir un horitzó d'esperança als pobres.
Jesús sap que sa resposta pot decepcionar als que somnien amb un Messies poderós, jutge i condemnador dels humans. Per això afegeix: “Feliç aquell que no quedarà decebut de mi”. Que ningú esperi altre Messies que faci un altre tipus de “obres”; que ningú inventi altre Crist més a son gust, ja que el Fill ha estat enviat per a fer la vida més digna i feliç per a tots fins a assolir la plenitud en la festa final del Pare.
¿Quin Messies seguim avui els cris¡tians? ¿Ens dediquem a fer “les obres” que feia Jesús? I si no les fem, ¿ que fem enmig del món? ¿ Què “veu i sent” la gent en l' Església de Jesús? ¿Que veu en nostres vides? ¿Que sent en nostres paraules?




FETS, NO PARAULES
El que veieu i sentiu a dir.
En pocs anys s'ha estès en les societats desenvolupades un llenguatge de caràcter tècnic, asèptic i eufèmic per a parlar dels que sofreixen problemes o malalties. S'ha publicat inclus a Amèrica un diccionari políticament correcte on se'ns indica cóm designar a certes personas i col·lectius.
Així, en la societat moderna ja no hi ha pobres, sinó gent «econòmicament dèbil», no hi ha vells, sinó persones que han arribat a la «tercera etat»; Els cecs són ara «in-vidents» i els moribunds sols «malalts en fase terminal»; els que viuen sense sostre s'han convertit en «transeünts»; els negres són ara afortunadament «persones de color» i las criades han assolit la dignitat de «col·laboradores domèstiques».
Aquest llenguatge reflexa, sens dubte, una actitud més respectuosa i cuidada vers aqueixes persones, però pot afavorir, al mateix temps, una postura més asèptica, distant i tranquil·litzadora ja que, de qualque manera, dissimula el sofriment i la tragèdia. No hem de preocupar-nos massa: se tracta de problemes dels que se n'ha d'ocupar l' Administració, la Seguretat Social o les institucions.
Per això, no és superflu recordar l'advertència cristiana: l'amor al que sofreix no consisteix en usar paraules correctes i amables, sinó en ajudar-li amb obres. Ho diu ja un escrit cristià del primer segle: «Fills meus, no estimeu de paraula ni amb els llavis, sinó amb fets i de veritat».
L'escena evangèlica és alliçonadora. El profeta Joan envia els seus deixebles per a fer a Jesús una pregunta decisiva: «¿Ets tu el que ha de venir o n'hem d'esperar un altre?». Jesús no respon amb un discurs teòric. L'important per a captar la identitat no són les paraules, sinó els fets. «Aneu a anunciar a Joan el que veieu i sentiu a dir: els cecs veuen i els invàlids caminen; els leprosos queden nets i els sords i senten; els morts resuciten i als pobres se'ls anuncia la Bona Nova».
El que identifica al vertader Messies i als que el segueixen és son servei als que sofreixen; no les belles paraules, sinó les obres.




CRIDAR A DÉU
Feliç el que no es quedi decebut de mi.
No són agnòstics. Menys encara ateus. En el fons del seu cor hi ha fe si bé avui se està tapada per capes de indiferència, oblit i descuit. Mai han pres la decisió d'allunyar-se de Déu, però fa anys que no es comuniquen amb ell.
Alguns voldrien reavivar sa vida, sentir-se d'una altra manera per dintre, viure amb més llum. Inclús, hi ha que senten necessitat de desvetllar de bell nou la fe. No és fàcil. No tenen temps per a dedicar-se a aquestes coses. Mai formaran part d'un grup de recerca. Viuen massa ocupats.
Quelcom, tanmateix, que tots podem fer ara, sense pensar en compromisos complicats, i és començar senzillament a comunicar-nos amb Déu de manera humil i sincera. No conec altre camí més eficaç per a reavivar la fe.
No és el mateix pensar de tan en quan en la religió, discutir de Déu amb els amics i plantejar-se si hi haurà altra vida més enllà de la mort, o parar-se uns minuts i dir des de dintre: «Crec en tu, Déu meu, ajuda'm a creure».
No és el mateix viure afeixugat per mil problemes i preocupacions, sofrir dia a dia una malaltia i seguir caminant sol i incomprès, o saber dir cada nit: «Déu meu, jo confio en tu. No m'abandonis».
No és el mateix sentir-se ple de vitalitat, gaudir de bona salut i viure satisfet dels propis logros i èxits, o saber-se alegrar des del més pregon i dir: «Déu meu, te dono gràcies per la vida».
Per altra part, hi ha una cosa a no oblidar. És important qüestionar-se la vida, reflexionar i buscar la veritat, però res apropa més a Déu que l'amor. Dir-li a Déu amb freqüència i de cor «Jo t'estimo i te busco», dóna poc a poc una consciència nova de sa Persona i de sa presència amorosa en nostra vida.
S'acosta Nadal. Dies de festa entranyable o jornades de consumisme esbojarrat. No és el mateix viure-les de qualsevol manera o invocar a Déu des del fons de nostre esser: «Déu meu, necessito que nasquis de nou en ma vida».


AQUEST DÉU NO EXISTEIX
Feliç aquell que no quedarà decebut.
Molts homes i dones viuen amb la fosca convicció de que Déu és una presència opressiva i damnosa per a l'home. Pensar en ell dóna malestar. Estan convençuts de que Déu no deixa ser ni fruir. I acaben per prescindir d'ell.
Són persones que durant anys han anat a missa cada diumenge, però mai “han celebrat l'eucaristia” en la vida. No han donat gràcies a Déu per l'existència ni s'han sentit nodrits interiorment.
Són homes i dones que, tal volta, s'han confessat dels pecats durant anys, però no han experimentat el goig, la força renovadora i l'alliberació que neix en la persona quan se sap perdonada en les mateixes arrels de son esser. Els semblava u càstig horrorós acostar-se a rebre el do que més hauria d'apreciar l'home.
La moral cristiana  sempre els ha semblat una càrrega insoportable i un fàstic. La millor manera de fer la vida de les persones més dura, pesada i enutjant del que és en realitat. Una imposició més o manco repressiva. Mai una alliberació i creixement personal.
La seva relació amb Déu ha estat impregnada de temor fosc i inevitable. ¿ Com apropar-se amb goig a Algú que ens pressiona amb càstigs infinits i inexplicables.
Aquestes persones necessiten escoltar avui una notícia important. La millor notícia que poden escoltar si saben entendre el que significa: Aqueix Déu que temen, NO EXISTEIX.
Monstruós seria pensar en un Déu que s'acosta als homes per a agreujar nostra situació i impedir nostra felicitat.
Déu no és càrrega, sinó mà estesa. No és repressió sinó expansió de nostra vertadera llibertat. Déu és ajuda, alleujament, força interior, llum.
El que no deixa veure la religió com a gràcia, recolzament a l'home, alegria per viure, alleujament devant la tasca feixuga de l'existència, és una deformació, una greu perversió, un immens malentès...per bona intenció que hi hagi.
Quan Jesús, encarnació del mateix Déu, es presenta al Baptista, s'anuncia com qui ajuda a veure, ofereix recolzament per a caminar, neteja nostra existència, ens fa sentir un missatge nou, posa una bona notícia en nostres vides: “Feliç el que no quedarà decebut de mi”.


GESTS ALLIBERADORS
Les obres de Crist.
L'actuació de Jesús no ha estat de força ni opressió. Las «obres» que presenta als enviats del Baptista no són gests justiciers, sinó servici alliberador als que necessiten vida.
El gest que millor descobreix sa vertadera identitat és sa tasca de curar, sanar i alliberar la vida. Podríem recollir així la resposta a Joan: «Jo som: los cecs veuen i els invàlids caminen; els leprosos queden nets i els sords hi senten; els morts resuciten i als pobres se'ls anuncia la bona nova».
La vida de Jesús és la d'un home proper als necessitats. Un home entregat totalment a alliberar homes i dones de tot el que bloqueja el creixement de la vida i impedeix a la humanitat viure amb esperança.
Un home que sap alliberar amb l'acollida, la proximitat, la paraula, la fe en el Pare, la recerca apassionada de fraternitat.
Pensem ingenus que el «poble nou, alliberat i solidari» naixerà solament de l'enfrontament, la lluita i la violència.
És necessari lluitar amb fermesa i tenacitat contra tota forma de injusticia i opressió, desemmascarant tots els mecanismes socials que els generen. Però no és suficient per a fer sorgir un «home nou».
Hi ha quelcom no pot ser resolt ni per la reforma més profunda ni per la revolució més radical: l'afecte que falta a tantes persones, la soledat, la crisi de sentit de la vida, el buit interior, la desafecció, la desesperança que experimenten molts. L'afecte a cada persona, la proximitat amistosa, el respecte i l'escolta a cada home, l'acollida i comprensió de cada vida, no poden ser garantits si no sorgeixen del cor d'homes i dones animats pel Esperit de Jesús.










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada