POEMA
DE NADAL
Alguns
diuen que el desembre celebren el solstici;
jo
també –la llum m’agrada tant!–,
però
enllà d’aquest desfici celebro més encara:
Déu
en el món,
Déu
adolorit que li diguin el més gran
mentre
van matant en el seu nom,
Déu
que es fa petit, proper, infant,
ofrena
i paradoxa, acompanyament i cant,
llei
de l’univers i solitud desemparada.
Alguns
celebren el solstici, jo n’espero un de més gran:
tanta
llum dins nostre, menystinguda i eclipsada!:
el
coratge, la tendresa, l’alegria, l’abraçada,
la
bona voluntat, la humanitat pacificada:
aquesta
llum, quan brillarà?
La
claror que celebrem, com desborda la de l’alba,
la
del dia, la del vespre: és Nadal, etern demà!
Déu
infant sacseja el món amb una mà petita i balba,
trontollen
els poders i tan sols l’Amor se salva,
única
claror que sap salvar.
David
Jou
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada