Encara
tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa
pesada. Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la
veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el
que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà,
perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi.
EVANGELI
Tot
allò que és del Pare és meu; L'Esperit Sant rebrà d'allò
que és meu i us ho anunciarà.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 16,12-15
12»Encara
tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega
massa pesada.13Quan
vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat
sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que
senti dir i us anunciarà l'esdevenidor.14Ell
em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut
de mi.15Tot
el que és del Pare és meu; per això he dit: "Allò que us
anunciarà, ho rep de mi."
Paraula de Déu
|
OBRIR-NOS
AL MISTERI DE DÉU
Tot
allò que és del Pare és meu.
Durant
segles, els teòlegs han fet gran esforç per apropar-se
al misteri de Déu i formular, en construccions
conceptuals, les relacions que vinculen i diferencien les
persones divines en el si de la Trinitat. Esforç legítim
nat de l'amor i desig de Déu.
Jesús,
tanmateix, segueix un altre camí. Des de la pròpia
experiència, convida els seus seguidors a confiar en el
Pare, seguir les petjades del Fill de Déu encarnat, i
deixar-se guiar i alenar per l'Esperit Sant. Ens ensenya a
obrir-nos al mistei de Déu.
Jesús
convida els seus seguidors a viure com a fills i filles
d'un Déu proper, bo i entranyable, al qual tots podem
invocar com a Pare estimat. No són poder ni força els
seus trets sinó bondat i compassió infinites. Ningú està
tot sol. Tots tenim un Déu Pare que ens comprèn, ens
estima i ens perdona com ningú.
Jesús
ens desvetlla que aquest Pare té un projecte nat del seu
cor: construir amb tots els seus fills i filles un
món més humà i fratern, més just i
solidari. Jesús l'anomena “regne de Déu”
i convida a tots a entrar dins aquest projecte del Pare
i cercar una vida més justa i digna per a tots,
començant pels seus fills més pobres, indefensos i
necessitats.
Jesús
convida també els seus seguidors a confiar en ell:
“”Que
el
vostre cor tingui pau. Creieu en Déu, creieu també en
mi”.
Ell és el Fill de Déu, imatge viva de son Pare. Les
seves paraules i gests ens descobreixen com ens estima
el Pare a tots. Per això, convida a tots a seguir-lo.
Ell ens ensenyarà a viure amb confiança i docilitat al
servei del projecte del Pare.
Amb
els seus seguidors, Jesús vol formar una família nova
en la qual tots cerquin “acomplir la voluntat del
Pare”. Aquesta és la heretat que vol deixar a la
terra: un moviment de germans i germanes al servei
dels més petits i desvalguts. Aquesta família serà
símbol i germen del món nou volgut pel Pare.
Per
això necessitem acollir l'Esperit que alena al Pare i al
seu Fill Jesús: “Vosaltres
rebreu la força de l'Esperit Sant que vindrà
damunt
vosaltres i així sereu testimonis meus”.
Aquest Esperit és l'amor de Déu, l'alè que comparteixen
el Pare i el Fill Jesús, la força, l'impuls i l'energia
vital que farà dels seguidors de Jesús els seus
testimonis i col·laboradors al servei del gran projecte
de la Santa Trinitat.
MISTERI
DE BONDAT
Els
teòlegs s'han esmerçat per investigar el Misteri de Déu
amb conceptes. Jesús no parla molt de com és Déu. Ens
ofereix la seva experiència.
A
Déu l'anomena “Pare” i l'experimenta com
un misteri de bondat. Ho viu com una Presència bona que
beneeix la vida i atreu els seus fills i filles a
lluitar contra el que fa mal a l'esser humà. Per a ell,
aquest misteri últim de la realitat que els creients diem
“Déu” és una Presència pròxima i amistosa que obre
camí en el món per a construir, amb nosaltres i vora
nosaltres, una vida més humana.
Jesús
mai separa aquest Pare del seu projecte de transformar
el món. No pot pensar en ell com algú tancat en son
misteri insondable, d'esquena al sofriment dels seus fills i
filles. Per això, demana als seus seguidors obrir-se al
misteri d'aquest Déu, creure en la Bona Nova del seu
projecte, unir-nos a ell per a treballar per un món més
just i feliç per a tots, i cercar sempre que la seva
justícia, veitat i pau regnen cada vegada més entre
nosaltres.
A
banda, Jesús s'experimenta ell mateix com a “Fill”
d'aquest Déu, nat per a impulsar a la terra el projecte
humanitzador del Pare i portar-ho a plenitud definitiva
més enllà de la mort. Per això, cerca sempre el que vol
el Pare. La seva fidelitat a ell el mena a cercar sempre
el bé dels seus fills i filles. La seva passió per Déu
esdevé compassió per a tots els que sofreixen.
Per
això, tota l'existència de Jesús, el Fill de Déu, és
tenir cura de la vida i alleugerir el sofriment, defensar
les víctimes i reclamar per la justícia, sembrar gestos de
bondat, i oferir a tots misericòrdia i perdó gratuit
de Déu: la salvació que prové del Pare.
Jesús
actua sempre impulsat per “l'Esperit” de Déu. És
l'amor del Pare el que l'envia a anunciar als pobres la
Bona Nova de son projecte salvador. És l'alè de Déu
que el mou a guarir la vida. És la força salvadora la
que es manifesta en tota la trajectòria profètica.
Aquest
Esperit no s'apagarà en el món quan Jesús s'absenti.
Ell mateix ho promet així als deixebles. La força de
l'Esperit els farà testimonis de Jesús, Fill de Déu, i
col·laboradors del projecte salvador del Pare. Així vivim
els cristians pràcticament el misteri de la Trinitat.
MINIATURA
DE DÉU.
Tot
allò que és del Pare és meu.
Vint
segles de cristianisme. Teòlegs han escrit estudis profunds
sobre la Trinitat. Tanmateix, ellls diuen que per a saber
de Déu, l'important no és “parlar” molt, sinó
“saber” qualque cosa de l'amor.
La
teologia cristiana diu, en definitiva, que Déu és Amor.
No una realitat freda i impersonal, un esser trist,
solitari i narcisista. No imaginar com quelcom impenetrable,
tancat dins ell mateix. Dins el més íntim, Déu és amor,
vida compartida, amistat gojosa, diàleg, entrega mutua,
abraçada, comunió de persones.
La
gran cosa és que nosaltres estem fets a imatge d'aquest
Déu. L'esser humà és una espècie de “miniatura”
de Déu. Sempre que sentim necessitat d'estimar i ser
estimats, sempre que sabem acollir i cerquem ser acollits,
quan fruim per compartir amistat, quan sabem donar i rebre
vida, assaborim l'amor “trinitari” de Déu.
Aquest amor que brolla dins nosaltres pové d'ell.
Per
això, el camí per aproximar-nos al misteri de Déu no
són els llibres que parlen d'ell, sinó les experiències
amorosos que ens dóna la vida. Quan dos joves es
besen, quan dos enamorats s'entreguen mutuament, quan dos
esposos fan brollar una nova vida, viven experiències
que, encara que imperfectes, apunten cap a Déu.
El
que no sap donar i rebre amor, el que no sap compartir i
dialogar, el que només s'escolta a ell mateix, el que es
tanca a tota amistat, que cerca son interés, i només sap
guanyar diners, competir i triomfar, ¿ que sap sap de Déu
?
L'amor
trinitari de Déu no és un amor excloent, un “amor
egoista” entre tres. És amor que s'escampa i es regala
a les criatures. Per axò, qui viu l'amor des de Déu,
apren a estimar als que no poden correspondre, sap donar
sense rebre, pot inclús “enamorar-se” dels més pobres i
petits, pot esmerçar la vida per construir un món més
amable i digne de Déu.
¿CÓM
VIURE LA TRINITAT?
Tot
el que és del Pare és meu.
El
Pare és el misteri indsondable d'amor que dóna origen a
tot el que viu. Ell és la font sense origen i de la qual
neix tot bé, bellesa i misericòrdia. En ell comença el
que és vida i amor.. El Pare no és sinó donar-se i
donar-se gratuïtament i sense condicions. Ell és així. Ell
ho mena tot a la victòria definitiva de la vida.
Creure
en Déu Pare és saber-se acollit. Déu m'accepta com som.
Sols vol la meva vida i benaurança eterna.. Puc viure amb
confiança i sense por. No coneixeré l'experiència terrible i
insoportable per a un esser humà: sentir-se rebutjat per
tots, no ser acceptat per ningú. Déu és mon Pare. Mai
seré un estrany per Déu, sinó un fill.
El
Fill és rebre tot el Pare. Ell és així. Pura acollida,
resposta perfecta al Pare, reflexe fidel del seu amor. Per
això, no s'apropìa res. Reb la vida com a regal i
l'escampa sobre nosaltres i la creació sencera. El Fill
és nostre germà major, el que ens revela el rostre
vertader del Pare i ens ensenya el camí cap a ell.
Creure
en Déu Fill és saber-se acompanyat. No estem sols davant
Déu, perduts i desorientats, sense saber com situar-nos
davant el misteri. El Fill de Déu fet home ens ensenya
a viure acollint i escampant l'amor del Pare. Arrelats en
ell no coneixerem l'experiència destructora de la soledat.
Qui no sap rebre amor, no sap el que és viure. Qui no
sap donar amor, és mort.
L'Esperit
Sant és comunió del Pare i del Fill, abraç ensems,
amor compartit, compenetració mutua. Ell és així.
Desbordament d'amor, força creadora i renovadora, energia
amorosa que ho transforma tot.
Creure
en Déu Esperit Sant és saber-se habitat per l'amor.
No estem buits i sense nucli interior, indefensos davant
nostre egoisme. Ens habita el dinamisme de l'amor. L'Esperit
ens manté en comunió amb el Pare i amb el Fill. Ell
ens consola, ens renova i manté viu en nosaltres el desig
de Déu regnant en un món més humà i fratern.
Els
textos de les lectures d'avui apunten subtilment en dues direccions,
l'íntima relació de les divines persones entre si i l'aposta per la
comunió amorosa amb els humans.
La
primera presenta
la saviesa, descrivint-la enjogassada al costat de Déu creador i
deliciosament feliç en la companyia humana. Retrata Jesús?
La
segona expressa
el paper cabdal de l'Esperit que és el vessament de l'amor de Déu
en els nostres cors.
El
tercer és
un breu fragment dels llargs parlaments del Sant Sopar segons
l'evangeli de Joan. Els hem estat llegint aquests darrers dies, amb
l'emoció d'un comiat ple a vessar de dons i d'estimació de les tres
Persones.
Com
a reflexió proposo la consideració de tres punts.
Primer,
en quina mida en l'eucaristia dominical o diària el centre de
l'acció litúrgica és la Santíssima Trinitat.
En
segon lloc, de quina manera la vida trinitària pot suggerir-nos la
manera de correspondre i ser-li servidors en el món.
En
tercer lloc la proposició d'una imatge del contacte diví.
1.
Quin sentit particular té la festa d'avui? No és cada eucaristia de
cap a cap una festa trinitària?
De
fet, en tota eucaristia, des del senyal de la creu inicial fins a la
benedicció final, tot el tracte orant i familiar és amb la
Santíssima Trinitat, ara adreçant-nos al Pare, o al Fill o a
l'Esperit, o ara a les tres persones.
En
el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant,
Glòria
al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant,
Us
ho demanem pel vostre fill, nostre Senyor Jesucrist, que amb Vós
viu i regna en unió amb l'Esperit Sant pels segles dels segles,
amen.
Que
us beneeixi Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant.
El
senyal de la creu és molt anterior a la festa. Fins i tot és
anterior als concilis que van establir la doctrina trinitària de
Nicea (325) i Calcedònia (386). Tertulià, el pare de
l'església primitiva (160-220 d.C.) va deixar escrit: "En tots
els nostres viatges i moviments, en marxar i en tornar, en
calçar-nos, en prendre un bany, a taula, en encendre l'espelma, en
anar a dormir, en asseure'ns, en qualsevol de les tasques en què ens
ocupem, marquem el front amb el signe de la creu. "
Hi
ha constància el segle XI d'haver-se passat del senyal al front al
senyal actual als quatre costats del cos.
La
referència trinitària de la litúrgia és constant, començant pel
mateix baptisme comandat per Jesús a tots els pobles en nom de la
Trinitat. Tant és així que va costar molt que s'acceptés una festa
especial dedicada a la Santíssima Trinitat. No calia. Era baldera.
Potser fins i tot amagaria la plenitud trinitària de cada eucaristia
i de tota la vida cristiana. Els segles VII-VIII hi hagué gran
controvèrsia. A la fi, el Papa Joan XXII la va instaurar per a tota
l'església (any 1334). Ja abans des de la fundació de l'Orde dels
trinitaris i dels captius -subratllem en el nom de l'orde la unió de
l'oposició extrema, Trinitat i captius- (1198) va donar una empenta
popular a la celebració de la festa.
Sant
Ignasi tenia una devoció immensa a la Trinitat. Patge de palau reial
com havia estat, vivia l'Eucaristia com el moment sublim de tenir
audiència personal i familiaritat amb les divines persones. "Déu
m'estima més que no pas jo a mi mateix" es deia. Durant la
missa atenia, demanava, s'oferia, lloava, gaudia, plorava... Pretenia
servir Déu amb una humilitat amorosa absoluta. Preparava la missa
molt delicadament i en vivia la resta del dia.
2.
Com traduir a la nostra vida la devoció a la Santíssima Trinitat?
St
Agustí diu que el millor culte consisteix a imitar el que adores.
Creats com som a imatge de Déu, si no cohibim el do rebut i, encara
menys, si no el pervertim, cada u de nosaltres pot perllongar
l'actuació de Déu en el món.
Valgui
una petita comparança. La planta necessita el sol com a font de vida
i direcció cap on expandir el seu brancam. Déu Pare. La planta
necessita una terra on arrelar i nodrir-se i sostenir-se per a
créixer cap al Pare. Jesús és el pa de vida i la roca fonament. La
planta necessita aigua que l'entendreixi i impulsi de la terra al cel
i del cel al profund de la terra. L'Esperit hoste vivificador.
Cada
persona a imatge divina podem ser sol, terra i aigua pels altres.
Donadors de vida, suport dels febles i animadors dels temorosos.
3.
Imatges trinitàries
Històricament
hi ha hagut diferents representacions trinitàries. És d'una finor
extrema la icona d'Andrei Rublev, amb els tres pelegrins que inspira
el relat de la visita a Abraham amb la profecia d'una descendència
immensa.
Joan
de la Creu, en la poesia Oh llama de amor viva veu la Trinitat com
una carícia, on una mà -el Pare- frega la galta -encarnació del
Fill- transmetent ambdós un foc -l'Esperit Sant-.
"¡Oh
cauterio suave!
¡Oh
regalada llaga!
¡Oh
mano blanda! ¡Oh toque delicado
que
a vida eterna sabe,
y
toda deuda paga!
Matando,
muerte en vida la has trocado".
Explica
Joan de la Creu que el cauteri, la mà i el toc són en substància
el mateix, però que posa tres noms convenients per l'efecte. El
cauteri és l'Esperit Sant; la mà, el Pare; el toc, el Fill. Aquesta
carícia trinitària l'experimenta l'ànima com un pas de mort a
vida, divinament transformada.
SOLS AMOR
L'Esperit de veritat us
conduirà a la veritat sencera.
La
paraula “Déu” prové dels sànscrit “Dyau”
सुप्रभा,
i
significa “dia”. En grec esdevé “Theos” θεός
, que vol dir “la llum”, “llustre”. A l'origen del
terme “Déu” subjau l'idea de la llum que dóna vida i
permet veure.
El
cristianisme introdueix un llenguatge insòlit i
revolucionari quan parla de un Déu Trinitat.
A la base d'aquesta nova terminologia hi ha una nova
concepció: “Déu
és amor”.
Aquesta divinitat que sosté la vida i dóna sentit a la
realitat és amor i sols amor. En confessar un Déu
trinitari toquem el “moll”
de la fe cristiana. Les altres coses en són conseqüència.
Quan s'oblida o es deforma aquesta fe en un
Déu-Amor,
se buida la religió cristiana de la seva essència.
L'amor
no és una activitat més de Déu, sinó que tota la
seva activitat és estimar. Si crea, crea per amor; si salva
, salva per amor; si jutja, jutja amb amor. Tot son ser
i son actuar és amor. Déu no té amor, sinó que és
Amor.
En nostre llenguatge, sempre limitat, diem que “Déu
ni sap ni vol ni pot fer altra cosa que estimar”
(Torres
Queiruga).
De Déu sols ens arriba amor. Podem dubtar de tot, però
mai d'això: cap a mi Déu
solament pot sentir amor.
Tanmateix,
després de vint segles, els cristians ens resistim a
creure-ho i treure-ne conseqüències. Confesem que Déu és
amor, però projectem sobre Ell fantasmes; deformem i
retallem son amor amb nostra visió egoista de tot;
l'enfosquim amb nostra por. No gosem creure que Déu és amor
sense restriccions, amor incondicional i indestructible. Ens
sembla “increïble”, quelcom massa bell per
ser cert.
Per
a molts teòlegs, tasca urgent del cristianisme actual és
afirmar, sense límits ni temors a “ires, venjances i
càstigs”, l'amor de Déu. No permetre que es
segueixi alimentant la idea d'un Déu menys humà que
qualsevol de nosaltres.
Confessar
un Déu trinitari ens ha de fer creure de manera pràctica
en un Déu-Amor. Hem estat creats per amor, estem pastats
d'amor, destinats a estimar-nos i estimar la vida. Res més
important i decisiu. Essencial és: “manteniu-vos
en l'amor”
(Jn 15,10)
VULL
CREURE
Us
menarà fins a la veritat plena.
Temps
de confusió religiosa. El cristianisme esdevé per a molts
complicat i carregat. Volen viure la fe amb honestedat, però
ho fan de manera dispersa i fragmentària. Dins la
consciència tot està mesclat: Crist, els sagraments, Déu,
la resurrecció, el Papa, La Verge.
Tanmateix,
no tot és igual ni té la mateixa importància. Per
moltes persones seria bo captar on està l'essencial de la
fe per a viure-la de manera unificada i senzilla. Una
religió complicada i confusa no pot desvetllar goig en el
creient. Suggerències per a viure la fe en Déu Trinitat
de manera cordial i càlida.
“Crec
en Déu Pare, creador del cel i de la terra”.
No estic sol ni oblidat . Déu és mon Pare, Ell és mon
origen i mon destí. Ell m'ha creat sols per amor, ell
m'espera amb cor de Pare. No sols a mi, sinó a tots els
homes i dones que són els meus germans. El seu nom és
avui oblidat, negat i fins i tot menyspreat. Jo mateix
l'oblid sovint. Però Ell és la meva única esperança, el
millor que tinc. Encara que dubti de moltes coses, no vull
perdre la meva fe en aquest Déu Pare, ja que intueix
que perdria l'essencial.
“Crec
en Jesucrist, son únic Fill”.
Sé
que Jesús fou un home
extraordinari,
però enclou quelcom més. No és només un model a
imitar o un mestre a seguir. És el Fill de Déu enviat
pel Pare. En ell trobo el rostre de Déu i també son
cor. Quantes coses s'escriuen i diuen avui de Jesús. Per a
mi, mai serà un home més. En ses paraules escolto la
veu de Déu, en sos gestos intueixo son amor. En ell sento
Déu proper, humà, amic. Encara que oblidi altres coses, no
vull oblidar Jesucrist. ¿ Qui podria ocupar el buit i
oferir-me la llum i l'esperança que d'ell reb?
“Crec
en l'Esperit Sant, Senyor i dador de vida”.
Crec
en la
seva
presència viva en mi i en tots els homes i dones. Sé
que és dador de vida perquè posa en mi amor, llum,
fortalesa i creativitat. Però el major regal és saber que
aquest misteri de Déu que em sembla llunyà i insondable,
està en el pregon del meu esser. Conec la meva
superficialitat, però no vull viure només des de fora, i
ignorar el millor que hi ha dintre meu.
Avui
és al festa de la Trinitat. No sé el que hi ha darrera
aquestes paraules. Penso moltes coses. Però, malgrat la
meva
mediocritat
i poca fe, vull viure i morir
“en
el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant”.
Voldria recordar-ho cada vegada que faig la senyal de la
creu.
MISTERI DE BONDAT
Al
llarg dels segles, els teòlegs s’han esforçat per aprofundir en
el misteri de Déu aprofundint conceptualment en la seva naturalesa i
exposant les seves conclusions amb diferents llenguatges. Però,
sovint, les nostres paraules amaguen el seu misteri més que no pas
revelar-lo. Jesús no parla gaire de Déu. Ens ofereix senzillament
la seva experiència.
A
Déu Jesús l’anomena «Pare»
i
l’experimenta com un misteri de bondat. El viu com una Presència
bona que beneeix la vida i atreu als seus fills i filles a lluitar
contra el que fa mal a l’ésser humà. Per a ell, aquest misteri
últim de la realitat que els creients anomenem «Déu» és una
Presència propera i amistosa que està obrint-se camí en el món
per a construir, amb nosaltres i al costat nostre, una vida més
humana.
Jesús
no separa mai aquest Pare del seu projecte de transformar el món. No
pot pensar en ell com algú tancat en el seu misteri insondable,
d’esquena al sofriment dels seus fills i filles. Per això, demana
als seus seguidors obrir-se al misteri d’aquest Déu, creure en la
Bona Notícia del seu projecte, unir-se a ell per treballar per un
món més just i feliç per a tothom, i buscar sempre que la seva
justícia, la seva veritat i la seva pau regnin cada vegada més en
el món.
D’altra
banda, Jesús s’experimenta a si mateix com «Fill» d’aquest
Déu, nascut per impulsar a la terra el projecte humanitzador del
Pare i per portar-lo a la seva plenitud definitiva per sobre fins i
tot de la mort. Per això, cerca en tot moment el que vol el Pare. La
seva fidelitat a ell el condueix a cercar sempre el bé dels seus
fills i filles. La seva passió per Déu es tradueix en compassió
per tots els que pateixen.
Per
això, l’existència sencera de Jesús, el Fill de Déu, consisteix
a guarir la vida i alleujar el sofriment, defensar les víctimes i
reclamar per a elles justícia, sembrar gestos de bondat, i oferir a
tothom la misericòrdia i el perdó gratuït de Déu: la salvació
que ve del Pare.
Finalment,
Jesús actua sempre impulsat per l’«Esperit»
de
Déu. És l’amor del Pare el que l’envia a anunciar als pobres la
Bona Notícia del seu projecte salvador. És l’alè de Déu el que
el mou a guarir la vida. És la seva força salvadora la que es
manifesta en tota la seva trajectòria profètica.
Aquest
Esperit no s’apagarà en el món quan Jesús sigui absent. Ell
mateix ho promet als seus deixebles. La força de l’Esperit els
farà testimonis de Jesús, Fill de Déu, i col·laboradors del
projecte salvador del Pare. Així vivim els cristians pràcticament
el misteri de la Trinitat.
José
Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Traductor: Francesc Bragulat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada