dimecres, 5 de juny de 2019

PENTECOSTA











Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres.

Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.
Esperit Sant consolador, acollim la teva presència en plenitud.
Jesús havia promès als seus amics que tu els transmetries la joia perdurable, i nosaltres esperem rebre-la de tu.
Tu ens uneixes en comunió els uns als altres, amb tota la nostra diversitat.
Et demanem: vessa la teva pau a tota la humanitat.


Diumenge de Pentecosta (C)
EVANGELI
Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l'Esperit Sant.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 20,19-23
    Jesús s'apareix als deixebles
19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:
--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
--Rebeu l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

    Paraula de Déu.
També
L'Esperit Sant us farà entendre tot el que us he dit.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 14,15-16.23b-26
La promesa de l'Esperit
15»Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, 16i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre.….
Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. 24 El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat.
25 »Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres,26 però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.
Paraula de Déu.





INVOCACIÓ
Rebeu l'Esperit Sant.
Veniu Esperit Creador i infoneu en nosaltres la força i l'alè de Jesús. Sense el teu impuls i la teva gràcia, no sabem creure en ell; no gosem seguir les petjades; l'Església no es renovarà; nostra esperança s'apagarà. ¡Veniu i contagieu-nos l'alè vital de Jesús !
Veniu Esperit Sant i recordeu-nos les paraules bones que deia Jesús. Sense ta llum i ton testimoni sobre ell, oblidarem el rostre bo de Déu; l'Evangeli serà lletra morta; l'Església no podrà anunciar cap bona nova. ¡ Veniu i ensenyeu-nos a escoltar només a Jesús !
Veniu Esperit de Veritat i feu-nos caminar en el veritat de Jesús. Sense la teva llum i el teu guiatge, mai ens alliberarem dels nostres errors i mentides; res de nou i vertader neixerà entre nosaltres; serem com cecs que pretenen guiar altres cecs. ¡ Veniu i convertiu-nos en deixebles i testimonis de Jesús !
Veniu Esperit del Pare i ensenyeu-nos a cridar “Abba” com ho feia Jesús. Sense la calor i la teva alegria, viurem com orfes que ha perdut son Pare; invocarem a Déu amb els llavis, però no amb el cor; la nostra pregària seran paraules buides. ¡ Veniu i ensenyeu-nos a pregar amb les paraules i el cor de Jesús !
Veniu Esperit Bo i convertiu-nos al projecte del “regne de Déu” inaugurat per Jesús. Sense la teva força renovadora, ningú convertirà nostre cor cansat; no tindrem coratge per a construir un món més humà, segons els desitjos de Déu; a la teva Església els darrers mai seran primers; i nosaltres restarem endormits en una religió burguesa, ¡ Veniu i feu-nos col·laboradors del projecte de Jesús !
Veniu Esperit d'Amor i ensenyeu-nos a estimar-nos us als altres amb l'amor que Jesús estimava. Sense la teva presència viva entre nosaltres, la comunió de l'Església farà estelles; la jerarquia i el poble s'allunyaran cada cop més; creixeran les divisions, s'apagarà el diàleg i augmentarà la intolerància. ¡ Veniu i revifeu en nostre cor i nostres mans l'amor fratern que ens assembla a Jesús !
Veniu Esperit Alliberador i recordeu-nos que per a ser lliures ens ha alliberat Crist i no per deixar-nos oprimir per esclavituds. Sense la teva força i veritat, nostre seguici gojós a Jesús esdevé moral d'esclaus; no conéixem l'amor que dóna vida, sinó els nostres egoismes que maten; s'apagarà en nosaltres la llibertat que fa créixer els fills i filles de Déu i serem, altra volta, víctimes de pors, covardies i fanatismes. ¡ Veniu Esperit Sant i contegieu-nos la llibertat de Jesús !


Avui, dia de Pentecosta, la litúrgia ens ofereix dos relats que ens expliquen el do de l’Esperit Sant: el relat dels Fets dels Apòstols, i el de l’evangeli de Joan que acabem de llegir. En realitat, podríem invertir l’odre, perquè l’Evangeli ens diu d’on ve l’Esperit Sant, i els Fets expliquen els efectes de l’Esperit, com també fa la segona lectura d’avui.
Un Jesús que irromp en les nostres vides
Comencem doncs amb l’Evangeli. La situació és ben plàstica: poc després de la mort de Jesús, els deixebles estan tancats en si mateixos, tancats per la por que tenen. La por i la tristor es van apoderar d’aquestes persones, que es van tancar en una paràlisi que no els portaria enlloc.
I enmig d’aquesta situació de tristor, de por, de paràlisi, Jesús irromp.
Ens podem preguntar si potser algun cop ens hem trobat així, tancats en nosaltres mateixos, en aquells bucles que no s’acaben mai, de tancaments estèrils que només porten a més tancaments, a carrerons sense sortida…
I podem recordar si algun cop el Senyor potser s’ha posat al mig, si a través d’alguna persona, o d’alguna pregària, o a través d’alguna lectura potser, d’un text de l’Evangeli o un salm, o d’alguna experiència inesperada, s’ha presentat el Senyor amb la seva sorprenent força, s’ha posat al bell mig, i ens ha portat una pau inesperada, una sortida que pensàvem impossible, un consol o un suport d’algú que no esperàvem… ¿Potser encara hem de descobrir la força i la capacitat de sorprendre del Jesús que és el senyor de la història?
Un Jesús que ens dóna l’Esperit de vida
El que és veritablement una bona notícia no és que Jesús es posi al mig de la nostra vida. La bona notícia és que ell ens dóna l’Esperit de vida, l’Esperit Sant.
És perquè alena sobre els deixebles aquest Esperit que ells poden ser enviats “com el Pare m’ha enviat a mi”. Sense aquest Esperit de vida la nostra missió, el que fem, els nostres esforços i projectes, serien buits, serien estèrils, serien vanitat de vanitats. Sense aquest Esperit de vida, nosaltres ens podríem organitzar els nostres projectes, les nostres missions, però serien això: quelcom nostre, fet amb la nostra manera de fer. I no serien el projecte, la missió, el servei del Senyor, realitzats com Jesús els faria, duts a terme amb els criteris, prioritats, tendresa i estil de Jesús.
Només podem ser enviats “com el Pare m’ha enviat” si ens deixem portar per aquest Esperit que Jesús ens dóna, ens ofereix, ens regala.
Per això, ens podem preguntar si en la nostra vida tenim espais per aturar-nos, per pregar, per deixar-nos configurar per la Paraula, per carregar el cor d’estimació, de desigs de bé, de bondat, de desigs de tenir cada cop més un aire de família amb Jesús, de manera que ens disposem millor per deixar-nos portar per l’Esperit...
I com puc preparar-me per rebre l’Esperit Sant
Si veiem que l’Esperit és necessari per la nostra missió com l’aire és necessari per viure, ens podem preguntar: ¿com podem preparar-nos per rebre l’Esperit?
Els Fets dels Apòstols ens donen una pista: quan reben l’Esperit Sant, estan junts en un mateix lloc. No està cadascú pel seu aire, dispersos, sinó junts, units, reunits.
Potser és que l’Esperit necessita la mediació de la comunitat per poder irrompre? També els deixebles, encara que plens de por i tancats, estaven junts. Potser la comunitat és el lloc on de manera natural l’Esperit ens és donat?
Potser avui tenim una crida especial a cuidar la dimensió comunitària de la nostra vivència de la fe…? Potser avui el Senyor ens insinua alguna cosa referent a la manera de viure la dimensió comunitària de la nostra vida, de la nostra fe?
I així, si ens preparem per rebre aquest Esperit de vida, podrem arribar als cors de les persones tan diverses, parlant-los la llengua del seu cor. Només amb l’Esperit podrem posar al servei de l’Església i del món, en la seva diversitat però alhora en la seva profunda unitat, els nostres carismes, els nostres talents, els nostres serveis. Només amb l’Esperit nosaltres serem com les sarments plenes de fruit perquè circula per elles la saba vivificadora que ve del Cep veritable, del Senyor… Només amarats en aquesta saba viva, l’Esperit vivificador, podrem portar fruits dolços, nutritius, que alimenten i alegren el cor de les persones.
Vine, Esperit Sant, al nostre cor, obre el nostre cor perquè et pugui rebre, i fes que ens deixem portar pel teu poder vivificador.
Que així sigui.



NECESSITATS DE SALVACIÓ.
L'Esperit de Déu no és propietat de l'Església. No pertany en exclusiva a les religions. Cal invocar sa vinguda al món sencer tan necessitat de salvació.
Veniu Esperit creador de Déu. En el món no hi ha pau. Els teus fills es maten de manera cega i cruel. No sabem resoldre els conflictes sense anar a la força destructora de les armes. Ens hem avesat a viure en un món ensangonat per les guerres. Desvetlla en nosaltres el respecte a tot esser humà. No ens deixis en poder del mal.
Veniu Esperit alliberador de Déu. Molts fills i filles teus vivim esclaus dels diners. Agafats per un sistema que ens impedeix caminar junts cap a un món més humà. Els poderosos són cada cop més rics, els dèbils cada cop més pobres. Allibera en nosaltres la força per a treballar per un món més just. Feu-nos més responsables i solidaris. No ens deixis en mans de l'egoisme.
Veniu Esperit renovador de Déu. La humanitat està trencada i fragmentada. Uns pocs fills i filles teus fruim de benestar que ens deshumanitza cada vegada més. Una majoria immensa mor de fam, misèria i desnutrició. Entre nosaltres creix la desigualtat i l'exclusió social. Desvetlla en nosaltres la compassió que lluita per la justícia. Ensenya'ns a defensar sempre els darrers. No ens deixis viure amb cor malalt.
Veniu Esperit consolador de Déu. Molts fills i filles teus viuen sense conéixer l'amor, una llar o l'amistat. Altres caminen perduts i sense esperança. No coneixen vida digna, només incertesa, por o depressió. Revifa en nosaltres l'atenció als que viuen en sofriment. Ensenya'ns a estar més a prop dels que estan tot sols. Guareix-nos de la indiferència.
Veniu Esperit bo de Déu. Molts fills i filles teus no coneixen la misericòrdia. S'allunyen de Tu perquè et temen. Nostres joves ja no saben parlar amb tu. El teu nom s'esborra de les consciències. Desvetlla en nosaltres la fe i la confiança . Feu-nos portadors de la Bona Nova. No ens deixis orfes.
Veniu Esperit vivificador de Déu. Els teus fills i filles no sabem creixer sense acaparar. Fem del teu món un lloc més insegur i perillós. En molts es dóna la por i s'apaga l'esperança. No sabem cap on anem. Infon en nosaltres ton alè creador. Feu-nos caminar cap a una vida més sana. No ens deixis sols. ¡ Salveu-nos !

ALÈ DE VIDA
Rebeu l'Esperit Sant.
Els hebreus tenien una idea molt bella i real del misteri de la vida. Així descriu la creació de l'home un relat antic del segle IX a Crist: “El Senyor Déu modelà l'home del fang de la terra. Després, bufà en el nas alè de vida. I així l'home es convertí en esser vivent”.
Això diu l'experiència. L'esser humà és fang. En qualsevol moment es pot enfonsar. ¿ Com caminar amb peus de fang ? ¿ Com mirar la vida amb ulls de fang ? ¿Com estimar amb cor de fang ? Tanmateix, aquest fang ¡ viu ! Dins son interior hi ha un alè que el fa viure. És l'Alè de Déu. El seu Esperit vivificador.
Al final del seu evangeli, Joan ha descrit una escena grandiosa. És el moment cim de Jesús ressuscitat. Segons el relat, el naixement de l'Església és una nova creació. En enviar els seus deixebles, Jesús “bufa son alè damunt ells i els diu: Rebeu l'Esperit Sant”.
Sense l'Esperit de Jesús, l'Església és fang sense vida: una comunitat incapaç de donar esperança, consol i vida al món. Podrà dir paraules sublims sense comunicar “res” de Déu als cors. Podrà parlar amb seguretat i fermesa sense refermar la fe de les persones. ¿ D'on treurà l'esperança si no és de l'alè de Jesús ? ¿ Com es defensarà de la mort sense l'Esperit del ressuscitat ?
Sense l'Esperit creador de Jesús, podem acabar sense que ningú dins l'Església cregui quelcom diferent. Tot ha de ser com sempre. No es poden somniar grans novetats. El més segur és una religió estàtica i controlada, que canvii poc. El que hem rebut d'altre temps és també el millor per ara. Les nostres generacions han de celebrar un fe vacil·lant amb llenguatge i ritus de fa segles. Els camins estan marcats. No cal fer-se preguntes.
Cal cridar amb força: ¡ Veniu, Esperit Sant ! Veniu a vostra església. Veniu a alliberar-nos de la por, la mediocritat i la manca de fe en ta força creadora. No mirem els altres. Obrim cada un nostre cor.




OBRIR EL COR
Rebeu l'Esperit Sant.
Segons la tradició bíblica, el pecat més gros d'una persona és viure amb un “cor tancat” i endurit, un “cor de pedra” i no de carn: un cor obstinat i retorçut, un cor poc net. Qui viu “tancat”, no pot acollir l'Esperit de Déu; no es pot deixar dur per l'Esperit de Jesús.
Quan el nostre cor està “tancat”, els nostres ulls no veuen, les nostres orelles no senten. Vivim separats de la vida, desconectats. El món i les persones estan “allà fora” i jo estic “aquí dintre”. Una frontera invisible ens separa de l'Esperit de Déu que ho alena tot; és impossible sentir la vida com la sentia Jesús. Només quan nostre cor s'obri, comencem a captar-ho tot a la llum de Déu.
Quan el nostre cor està “tancat”, vivim girats sobre nosaltres mateixos, insensibles a l'admiració i l'acció de gràcies. Déu ens sembla un problema i no el Misteri que l'omple tot. Només quan nostre cor s'obri, comencem a albirar aquest Déu “en el qual vivim, ens movem i existim”. Només aleshores l'invoquem com a “Pare”, amb el mateix Esperit de Jesús.
Quan nostre cor està “tancat”, en nostra vida no hi ha compassió. No sabem sentir el sofriment dels altres. Vivim indiferents als abusos i injustícies que destrocen la felicitat de tanta gent. Només quan nostre cor s'obre, albirem la tendresa i compassió de Déu. Només aleshores escoltem la principal crida de Jesús: “Sigueu compassius com vostre Pare”.
Pau de Tars formulà de forma atractiva una convicció que vivien els primers cristians: “L'amor de Déu ha estat vessat en nostres cors per l'Esperit Sant que se'ns ha donat”. ¿ Ho podem experimentar avui ? Decissiu és obrir nostre cor. Per això, la nostra primera invocació a l'Esperit ha de ser aquesta: “Doneu-nos un cor nou, un cor de carn, sensible i compassiu, un cor transformat per Jesús”.
José Antonio Pagola



OBERTS A L'ESPERIT
Rebeu l'Esperit Sant.
No parlen molt. No es fan notar. Llur presència és modesta i callada, però són la “sal de la terra”. Mentre hi hagi dones i homes atents a l'Esperit i oberts a Déu, serà possible tenir esperança. Són el regal millor per a una Església amenaçada per la mediocritat.
La seva influència no prové del que fan ni del que diuen o escriuen, sinó d'una realitat més pregona. Estan retirats a monestirs o amagats enmig de la gent. No destaquen per l'activitat i, , tanmateix, emeten energia interior allà on estan.
No viuen d'aparences. Llur vida neix del més pregon del seu esser. Viuen en harmonia amb ells mateixos, atents a fer coincidir l'existència amb la crida de l'Esperit que els habita. Sense que ells se n'adonin, són damunt la terra reflexe del Misteri de Déu.
Tenen defectes i limitacions. No estan immunitzats contra el pecat. Però no resten absorts pels problemes i conflictes de la vida. Un cop i un altre tornen al fons del ser. S'esforcen per a viure en presència de Déu. Ell és el centre i la font que unifica els desitjos, paraules i decisions.
Basta tenir contacte amb ells per prendre consciència de la dispersió i agitació que portem dintre. Vora ells és fàcil percebre la manca d'unitat interior, el buit i la superficialitat de nostres vides. Ells ens fan intuir dimensions que no coneixem.
Aquests homes i dones oberts a l'Esperit són font de llum i de vida. Llur influència és misteriosa. Estableixen amb els altres una relació que neix de Déu. Viuen en comunió amb persones a qui mai han vist. Estimen amb tendresa i compassió persones que no coneixen. Déu els fa viure en unió profunda amb la creació entera.
Enmig d'una societat materialista i superficial que desqualifica i maltracta el valors de l'esperit, vull, en aquesta festa de Pentecosta, fer memòria i elogi d'aquestes persones “espirituals”. Ells ens recorden l'anhel més gran del cor humà i la Font última on s'apaga tota set.

L'ART D'ESTAR SOL
Rebeu l'Esperit Sant.
Tot són presses i aglomeracions en la vida moderna. Vivim a un ritme tan estret que no tenim temps d'estar sols. I, tanmateix, cada cop som més els que sentim el pes de la soledat. A banda, la soledat és una experiència complexa. Hi ha una soledat dolenta que empobreix i destroça l'individu. Hi ha una soledat enriquidora que ajuda a créixer. Per això hi ha persones que sofreixen la soledat mentre altres la cerquen.
Segons els experts, les situacions poden ser diverses. Hi ha persones que “estan soles i se troben totes soles”. Senten la manca de companyia. No tenen amb qui desfogar-se. No coneixen l'experiència de la comunicació confiada amb algú que els escolti i comprengui. Fàcilment surt la tristesa, el pesimisme o la depressió.
Hi ha persones que “estan acompanyades, però es troben soles”. Viuen envoltades de gent, però es senten terriblement totes soles. No encerten a comunicar-se. Han perdut la fe en els altres. Viuen enclaustrades dins elles mateixes. Aquesta soletat mata l'alegria de viure.
Hi ha, tanmateix, persones que “estan soles, però no es troben soles”. No són els “solitaris” que cerquen el “desert” per a viure la pròpia experiència. Són els que cerquen moments de soledat per a trobar-se amb ells mateixos i sentir-se en contacte més profund amb el món que els envolta. Aquesta soledat enriqueix la persona.
Per això, per a alliberar-se d'una soledat damnosa és necessari obrir-se als altres, crear llaços, enriquir-se pels altres. Per això és important saber trobar-se amb un mateix, escoltar el millor que duim dedins, acollir la vida que brolla des des dintre.
En aquest silenci interior viu el creient la presència de l'Esperit de Déu. Sense por. Amb confiança il·limitada. Sols amb ell que és amor i força per a viure. Estimar i saber-se estimat. Aquest temps dedicat a calmar nostre sistema nirviós i prendre consciència de nostre arrelament en Déu no és temps perdut. En aquest silenci habitat per l'Esperit, Déu ens treballa, el nostre jo més pregon es recupera, creix al nostra pau interior, la nostra vida s'unifica. D'aquesta experiència treu el creient les millors forces per a viure.
En la festa de Pentecosta demanem a Déu el do de son esperit, recordem aquestes paraules de Sant Joan de la Creu: «Olvido de lo creado; memoria del Creador; atención a lo interior; y estarse amando al amado.»



ESSENCIAL
Rebeu l'Esperit Sant.
L'Església té fortes preocupacions. La gent abandona la pràctica religiosa. Déu interessa cada dia manco. Les comunitats cristianes envelleixen. Problemes i dificultats ¿ Quin futur ens espera ? ¿ Què passarà amb la fe a la societat de demà ?
Reaccions diverses. Uns enyoren amb nostalgia quan la religió semblava tenir resposta per tot. Altres han tombat dins el pessimisme: no val posar adobs, el cristianisme s'estavella. Altres cerquen solucions dràstiques: cal recobrar les seguretats fonamentals, enfortir l'autoritat, defensar l'ortodòxia. Només una Església disciplinada i forta afronatarà el futur,
Però, ¿ on està la força dels creients ? ¿ D'on pot rebre l'Església vigor i ànims nous ? A les primeres comunitats cristianes veiem un fet essencial: els creients viuen una experiència que ells diuen “l'Esperit” i que és la comunicació interior del mateix Déu. Ell és el “dador de vida”. El principi vital. Sense l'Esperit, Déu és absent, Crist roman lluny com personatge del passat, l'evangeli esdevé lletra morta, l'Església, organització. Sense l'Esperit, l'esperança dóna lloc a la xerrameca, la missió evangelitzadora és només propaganda, la liturgia es congela, l'audàcia de la fe s'esvaeix.
Sense l'Esperit, les portes de l'Església se tanquen, l'horitzó del cristianisme torna petit, la comunió se clivella, el poble i la jerarquia se separen. Sense l'Esperit, la catequesi se fa adoctrinament, teologia i espiritualitat es divorcien, la vida cristiana es degrada a “moral d'esclaus”. Sense l'Esperit, la llibertat s'ofega, brosten l'apatia o fanatisme, la vida s'apaga.
El pecat més gros de l'Església d'ara és “la mediocritat espiritual”. El problema pastoral és l'oblit de l'Esperit. Pretendre substituir la força de l'Esperit amb l'organització, el treball, l'autoritat o l'estratègia. No basta reconéixer-ho. Cal reaccionar i obrir-nos a la seva acció
Essencial avui és donar lloc a l'Esperit. Sense Pentecosta no hi ha Església. Sense Esperit no hi ha evangelització. Sense Déu en nostres vides, no es crea res nou ni vertader. Deixar-se recrear i revifar per l'Esperit Sant de Déu i l'Església podrà respondre a l'anhel del home d'avui.




UNA VIDA DIFERENT
Rebeu l'Esperit Sant.
Homes i dones d'avui volcats a l'exterior, als renous, presses i agitació. Costa entrar en el propi inteior. Fa por trobar-se amb un mateix, amb el buit interior o la mediorcritat.
A banda, s'han donat canvis tan profunds aquests anys que la fe ha estat sacsejada. Molts no saben resar. No senten res dintre. Déu ha quedat llunyà i poc real, algú amb el qual no es troben.
¿ Què pot significar parlar de Pentecosta o de l'Esperit Sant ? ¿ Pot l'Esperit alliberar-nos d'aqueixa temptació a viure sempre fugint de nosaltres mateixos ? ¿ pot desvetllar de bellnou en nosaltres la fe en Déu ? I, sobre tot, ¿ pot una persona obrir-se a l'acció de l'Esperit ?
Tal volta, primer és confiar en Déu que ens comprengui i aculli així com som, mediocres i mancats de fe. Déu no ha canviat, nosaltres hem canviat molt. Déu mira nostra vida amb amor.
Després, necessitem aturar-nos i, simplement, estar. Aturar-nos per a acceptar-nos a nosaltres mateixos amb pau i amor, i escoltar els desitjos i la necessitat que hi ha en nosaltres d'una vida diferent i més oberta a Déu.
Fàcilment ens trobarem plens de pors, preocupacions o confussió. Tal volta, necessitem purificar la nostra mirada interior. Desvetllar el desig de la veritat i la transparència davant Déu. Alliberar-nos d'allò que ens eterboleix per dintre i clarificar el que desitgem en nostra vida.
També pot ser que aquesta manca d'amor sigui la font del nostre malestar. Aqueix egoisme que ens entra per tot, ens tanca en nosaltres mateixos i ens impedeix ser més sensibles als sofriments, necessitats i problemes d'aquells a qui més estimem. ¿ No necessitem viure de manera més generosa i desinteressada ? ¿ No hi hauria més pau i alegria en nostra vida ?
No oblidem que l'Esperit Sant és “dador de vida”. Sempre que ens obrim a la seva acció, encara que de manera pobre i incerta, ell ens fa assaborir els fruits d'una vida més sana i encertada: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix.” (Ga 5, 22-23).






L'ESPERIT ÉS DE TOTS
Rebeu l'Esperit Sant.
Moltes experiències en nostra vida. Goigs i disgusts, èxits i fracassos, llums i ombres enmarquen nostre viure de cada dia, ens omplen de vida o afeixuguen nostre cor.
Però els homes no som capaços de percebre tot el que hi ha en nosaltres. Captem en nostra consciència com una illa petita dins la mar ampla i profunda de nostra vida. A voltes, se'ns fuig el més fonamental.
K. Rahner ens recorda en un llibre, “Experiència espiritual”, aquesta experiència diferent que es dóna sempre en nosaltres, encara que passi inapercebuda: la presència viva de l'Esperit de Déu que treballa des de dintre.
Una experiència que roman com a tapada per altres que ocupen nostre temps i nostra atenció. Una presència que és reprimida i oculta per impressions i preocupacions que envaixen nostre cor. Als homes ens sembla que allò gran i gratuit ha de ser poc freqüent, però, quan se tracta de Déu, no és així.
Hi ha en sectors del cristianisme la tendència a considerar aquesta presència viva de l'Esperit com una cosa reservada a persones elegides i selectes. Una experiència pròpia de creients privilegiats, separats de la majoria. K. Rahner ens recorda que l'Esperit de Déu està sempre viu en el cor de l'esser humà ja que l'Esperit és senzillament la comunicació del mateix Déu en el més pregon de nostra existència.
Aquest Esperit de Déu es comunica i regala allà on en aparença no passa res. Allà on s'accepta la vida i es compleix amb senzillesa l'obligació de cada dia.
L'Esperit de Déu treballa silenciosament en el cor de les persones normals i senzilles, contra l'orgull i les pretensions dels que es senten en possessió de l'Esperit.
La festa de Pentecosta és una invitació a cercar aquesta presència de l'Esperit de Déu en tots nosaltres, no com un trofeu que tenim davant els altres no elegits, sinó per acollir aquest Déu que està en la font de tota vida, per petita i pobre que ens pugui semblar a nosaltres.
L'esperit de Déu és de tots, perquè l'Amor immens de Déu no pot oblidar cap llàgrima, cap gemec ni anhel que neix del cor de l'home.




NOU ALÈ
Alenà damunt ells.
Vivim en una societat on el més significatiu és la caràcter paradoxal i fins i tot contradictori. Hem après a prolongar la vida amb tota classe de tècniques, però no encertem a donar-li contingut i sentit satisfactori. Hem elevat el nivell de benestar però cada dia són més els que experimenten la sensació de buit i malestar.
Les relacions i contactes s'han multiplicat pels mitjans de comunicació i creix l'experiència d'aïllament i soledat de motes persones. La nostra societat cada cop està més poblada de persones solitàries que cerquen estimar sense assolir-ho.
Hem aplicat racionalitat i tècnica a tots els sectors de la vida, però augmenta en el món l'irracional, l'explotació absurda, la violència i la destrucció.
Mogut per l'ànsia de tenir, acumulem coses i “posseïm” persones, però experimentem que no és el camí encertat per a assolir la plenitud.
L'home contremporani demana i crida per una vida nova. La humanitat actual té “un cap massa gros per a l'ànima” (H.Bergson). Necessitem un alè nou per a humanitzar nostre progrés. Una ànima nova capaç de vivificar nostra existència.
No és una revolució socio-política, ni de dretes ni d'esquerres. Necessitem una transformació radical d'actitud.
Ho digué R. Garaudy: “Una de les condicions preliminars de la revolució és un canvi radical de la consciència. El problema central és saber com es pot assolir aquest canvi radical dels homes abans del canvi revolucionari de les institucions de base social i política”.
Els creients no ens sentim orfes davant tal empresa. Creiem en l'Esperit com a proximitat personal de Déu als homes i com a força, energia, llum i poder de gràcia per a orientar nostra història cap endavant, cap a la consumació final.
Necessitem augmentar nostra sensibilitat davant l'Esperit i acollir l'acció de Déu que, des del fons de la vida i el millor del nostre ser, ens crida a caminar des de l'hostilitat a l'hospitalitat, des de l'aïllament egoista a la fratenitat, d'acumular per a tenir a la plenitud de l ser.
Però aquesta revolució no es farà si no escoltem amb cura i amor l'accó profunda de l'Esperit de Déu en Nosaltres. “El que passa en la profunditat de nostre ser és digne de tot nostre amor(R.M. Rilke).




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada