dimarts, 18 de juny del 2019

EL CORPUS

(POWER-POINT)


Però Jesús els digué: Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
Ells respongueren: Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d';anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.
Santíssim Cos i Sang de Crist (C)




Cada vegada que em mengeu i em beveu, anuncieu la mort del Senyor.
Lectura de la primera carta de l'apòstol sant Pau als cristians de Corint 11,23-26
Germans 23La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, 24 digué l'acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.» 25 I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.» 26 Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui.
Paraula de Déu.
EVANGELI
Tothom en menjà tant com volgué.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 9,11b-17
11b Jesús els acollí, els parlava del Regne de Déu i guaria els qui en tenien necessitat. 12 El dia començava a declinar, i els Dotze s'acostaren a dir-li:
--Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les cases del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat.
13 Però Jesús els digué:
--Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
Ells respongueren:
--Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.
14 Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles:
--Feu-los seure en grups de cinquanta.
15 Ells ho van fer així, i tothom s'assegué. 16Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent.17 Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat.
Paraula de Déu


FER MEMÒRIA DE JESÚS
En menjaren tots.
Quan contaven l'última Cena de Jesús amb els deixebles, les primeres generacions cristianes recordaven el desig expressat de manera solemne pel Mestre: “Feu això en memòria meva”. Així ho recullen l'evangelista Lluc i Pau, l'evangelitzador dels gentils.
Des de l'origen, la Cena del Senyor s'ha celebrat pels cristians per a fer memòria de Jesús, actualitzar sa presència viva entre nosaltres i alimentar nostra fe en ell, en son missatge i en sa vida entregada per nosaltres fins a la mort. Recordem quatre moments significatius en l'estructura actual de la missa.
Escoltar l'Evangeli.
Fem memòria de Jesús quan escoltem en els evangelis el relat de sa vida i son missatge. Els evangelis foren escrits per a guardar el record de Jesús i alimentar la fe i el seguiment dels seus deixebles.
Del relat evangèlic no aprenem doctrina sinó la manera de ser i actuar de Jesús, que ha d'inspirar i modelar nostra vida. Per això, cal escotar-lo en actitud de deixebles que volen aprendre a pensar, sentir, estimar i viure com ell.
Memòria de la Cena.
Fem memòria de l'acció salvadora de Jesús i escoltem amb fe les seves paraules: “Això és el meu cos. Vegeu-me en aquests trossos de pa entregat per vosaltres fins a la mort... Aquest és el calze de la meva sang. L'he vessada per al perdó dels vostres pecats. Així em recordareu sempre. Us he estimat fins a l'extrem”.
En aquest moment confessem nostra fe en Jesucrist i fem una síntesi del misteri de nostra salvació: “Anunciem la teva mort, proclamem la teva reusrrecció, Vine, Senyor Jesús”. Ens sentim salvats per Crist, nostre Senyor.
La pregària de Jesús.
Abans de combregar, pronunciem la pregària que Jesús ens ensenyà. Primer, ens identifiquem amb els tres grans desitjos que porta al cor: respecte absolut a Déu, vinguda del seu regne de justícia i acompliment de la voluntat del Pare. Després, quatre peticions al Pare: pa per a tots, perdó i misericòrdia, superació de la temptació i alliberament de tot mal.
La comunió amb Jesús.
Ens apropem com a pobres, amb la mà oberta; agafem el Pa de la vida; combreguem i fem un acte de fe; acollim en silenci a Jesús dins nostre cor i nostra vida: “Senyor, vull combregar amb tu, seguir les teves petjades, viure animat per ton esperit i col·laborar en ton projecte de fer un món més humà”.
José Antonio Pagola
La festa tradicional de Corpus és com una repetició de la celebració de la Cena del Senyor del Dijous Sant. Per què aquesta doble festa?
Al voltant del primer mil·lenni aparegueren a l´Església algunes heretgies que qüestionaven la presència real de Jesús a l´eucaristia. Com a reacció saludable sorgí tot un moviment eclesial, que defensà la presència real del Senyor a l´eucaristia, accentuà la importància de la consagració i la elevació, de l´adoració al sagrari y a la custodia, i instituí per a tota l´església la festa litúrgica del Corpus amb processó pels carrers de la ciutat.
Tot això té un gran sentit eclesial i mereix respecte, però hi hauria  perill d'oblidar que el simbolisme central de l´eucaristia no és l´adoració de la custòdia, sinó l`àpat, una taula, i que el nom primitiu de l'eucaristia era la fracció del pa, que feia referència a compartir un menjar. Però no és tracta d'un àpat qualsevol, sinó de l´àpat pasqual, en el que fem memòria de la passió i resurrecció de Jesús, del seu lliurament amorós per tots nosaltres.
Això apareix avui a la segona lectura de Pau al Corintis: “Cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze, recordem i anunciem el misteri de la Pasqua de Jesús, la seva mort i la seva resurrecció”.
Però el simbolisme de l'àpat eucarístic inclou una dimensió, no només personal, sinó comunitària i social: l´eucaristia, com àpat, és una celebració comunitària, és el pa partit, repartit i compartit. Això ho trobem a l´evangeli de Lluc d'avui: Jesús alçant els ulls al cel, beneí uns pocs pans i peixos, els partí i compartí amb la immensa gentada famolenca que el seguia. I encara sobraren dotze coves.
Aquesta multiplicació de pans i peixos i aquest àpat, és un signe clar de l'eucaristia: el Cos i la Sang de Jesús són aliment i beguda, que ens comuniquen la vida pasqual i divina, que Jesús comparteix amb nosaltres, per tal que tinguem vida en abundància i mantinguem comunió amb ell, però també amb els germans amb els qui formem la comunitat eclesial. L'església neix de l´eucaristia, l´església és el cos eclesial del Crist.
Però a l'eucaristia, no només formem la comunitat eclesial, sinó que l´eucaristia ens connecta i compromet amb la justícia de tot el món, especialment amb els “famolencs” d'avui: pobres, emigrants, gent sense treball ni sostre, refugiats, malalts, ancians solitaris, dones excloses, nens víctimes d'abusos etc. Mentre hi hagi fam al món, l'eucaristia no estarà mai completa.
Tornem a la festa medieval del Corpus d'avui. Agraïm i adorem la presència real de Jesús a l´eucaristia, anem, si cal, a la processó pels carrers, però no oblidem que l´eucaristia és un àpat fratern en el que el Senyor, mitjançant la seva presència en el Pa i el Vi, parteix i comparteix la seva vida pasqual amb nosaltres, per tal que nosaltres la compartim amb ell, amb el germans de la comunitat cristiana i amb els pobres de nostre món. I que entre tots construïm un món nou de fraternitat i justícia, on tothom pugui menjar. Perquè, com diu el bisbe Casaldàliga, al nostre món només hi ha dues coses importants: l existència de Déu i la fam del món.
La festa tradicional de Corpus és com una repetició de la celebració de la Cena del Senyor del Dijous Sant. Per què aquesta doble festa?
Al voltant del primer mil·lenni aparegueren a l'Església algunes heretgies que qüestionaven la presència real de Jesús a l'eucaristia. Com a reacció saludable sorgí tot un moviment eclesial, que defensà la presència real del Senyor a l´eucaristia, accentuà la importància de la consagració i la elevació, de l'adoració al sagrari i a la custòdia, i instituí per a tota l´església la festa litúrgica del Corpus amb processó pels carrers de la ciutat.
Tot això té un gran sentit eclesial i mereix respecte, però hi hauria  perill d'oblidar que el simbolisme central de l'eucaristia no és l'adoració de la custòdia, sinó l'àpat, una taula, i que el nom primitiu de l'eucaristia era la fracció del pa, que feia referència a compartir un menjar. Però no és tracta d'un àpat qualsevol, sinó de l´àpat pasqual, en el que fem memòria de la passió i resurrecció de Jesús, del seu lliurament amorós per tots nosaltres.
Això apareix avui a la segona lectura de Pau al Corintis: “Cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze, recordem i anunciem el misteri de la Pasqua de Jesús, la seva mort i la seva resurrecció”.
Però el simbolisme de l'àpat eucarístic inclou una dimensió, no només personal, sinó comunitària i social: l'eucaristia, com àpat, és una celebració comunitària, és el pa partit, repartit i compartit. Això ho trobem a l'evangeli de Lluc d'avui: Jesús alçant els ulls al cel, beneí uns pocs pans i peixos, els partí i compartí amb la immensa gentada famolenca que el seguia. I encara sobraren dotze coves.
Aquesta multiplicació de pans i peixos i aquest àpat, és un signe clar de l´eucaristia: el Cos i la Sang de Jesús són aliment i beguda, que ens comuniquen la vida pasqual i divina, que Jesús comparteix amb nosaltres, per tal que tinguem vida en abundància i mantinguem comunió amb ell, però també  amb els germans amb els qui formem la comunitat eclesial. L'església neix de l'eucaristia, l'església és el cos eclesial del Crist.
Però a l'eucaristia, no només formem la comunitat eclesial, sinó que l'eucaristia ens connecta i compromet amb la justícia de tot el món, especialment amb els “famolencs” d'avui: pobres, emigrants, gent sense treball ni sostre, refugiats, malalts, ancians solitaris, dones excloses, nens víctimes d´abusos etc. Mentre hi hagi fam al món, l'eucaristia no estarà mai completa.
Tornem a la festa medieval del Corpus d'avui. Agraïm i adorem la presència real de Jesús a l'eucaristia, anem, si cal, a la processó pels carrers, però no oblidem que l'eucaristia és un àpat fratern en el que el Senyor, mitjançant la seva presència en el Pa i el Vi, parteix i comparteix la seva vida pasqual amb nosaltres, per tal que nosaltres la compartim amb ell, amb el germans de la comunitat cristiana i amb els pobres de nostre món. I que entre tots construïm un món nou de fraternitat i justícia, on tothom pugui menjar. Perquè, com diu el bisbe Casaldàliga, al nostre món només hi ha dues coses importants: l existència de Déu i la fam del món.
Víctor Codina, aj.




CADA DIUMENGE
Tothom en menjà tant com volgué.
Per a celebrar l'eucaristia dominical no basta seguir les norrmes prescrites o pronunciar les paraules que toca. No basta tampoc cantar, senyar-se o donar la pau en el moment adequat. És fàcil anar a missa i no celebrar res dins el cor; escoltar les lectures i no escoltar la veu de Déu; combregar piadosament sense combregar amb Crist; donar-nos la pau i no reconciliar-nos amb ningú. ¿Com viure la missa del diumenge com una experiència que renova i enforteix nostra fe ?
Cal escoltar des de dintre amb atenció i alegria la Paraula de Déu i l'evangeli de Jesús. Durant la setmana hem vist televisió, escoltat radio i llegit premsa. Vivim atordits per molts missatges, veus, renous, notícies, informacions, publicitat. Necessitem escoltar una altra veu diferent que ens guareixi per dedins.
Fem un alè si escoltem les paraules directes i senzilles de Jesús. Porten veritat a nostres vides. Ens alliberen d'enganys, pors i egoismes que fan mal. Ens ensenyen a viure amb més senzillesa i dignitat, amb més sentit i esperança. Sort és poder fer el recorregut de la vida guiats cada diumenge per la llum de l'evangeli.
La pregària eucarística és el moment central. No val distreure's. “Amunt els cors” per a donar gràcies a Déu. És bo, just i necessari agrair a Déu per la vida, per la creació sencera, pel regal que és Jesucrist. La vida no és només feina, esforç i agitació. És també celebració, acció de gràcies i lloança a Déu. És un descans reunir-nos cada diumenge per a sentir la vida com a regal i donar gràcies al Creador.
La comunió amb Crist és decisiva. És el moment d'acollir Jesús en nostra vida per a experimentar-lo dins nosaltres, per a identificar-nos amb ell i deixar-nos treballar, consolar i enfortir pel seu Esperit.
Tot això no ho vivim tancats en nostre petit món. Cantem junts el Parenostre i ens sentim germans de tots. Li demanem que a ningú la manqui el pa ni el perdó. Ens donem la pau i la cerquem per a tots.


COMIAT INOBLIDABLE
Tothom en menjà.
Celebrar l'eucaristia és reviure l'última cena que Jesús celebrà amb els deixebles abans de la seva execució.. Cap explicació teològica, cap ordenació litúrgica, cap devoció interessada ens ha d'allunyar de la intenció original de Jesús.
Jesús volia contagiar-los la seva esperança indestructible en el regne de Déu. La seva mort era imminent; aquella cena era la darrera. Però un dia s'asseuria a la taula amb una copa a les mans per a beure un “vi novell”. Res ni ningú podria impedir aquest banquet final del Pare amb els seus fills i filles. Celebrar l'eucaristia és revifar l'esperança: fruir des d'ara amb aquesta festa que ens espera amb Jesús, a la vora el Pare.
Jesús volia preparar-los per aquell mal glop de la seva execució. No han de caure en la tristesa. La mort no romprà l'amistat que els uneix. La comunió no es trencarà. Celebrant aquella cena podran alimentar-se del seu record, la seva presència i el seu esperit. Celebrar l'eucaristia és nodrir nostra adhesió a Jesús, viure amb ell, seguir units.
Jesús vol que els seus no oblidin mai el que ha estat la seva vida: entrega total al projecte de Déu. Mentre els distribueix trossos de pa els ho diu: “Aquest és el meu cos: recordeu-me així: entregat per vosaltres fins al final per a fer-vos la benedicció de Déu”. Celebrar l'eucaristía és combregar amb Jesús per a viure cada día de manera més entregada: treballar per un món més humà.
Jesús volia que els seus es sentissin comunitat. Als deixebles els sorprengué el que Jesús feu al final de la cena. Enlloc de beure cadascú de la seva copa, com era costum, Jesús els convida a beure tots d'una mateixa copa: ¡la seva! Tots comparteixen la “copa de salvació” beneïda per ell. En ella Jesús veu quelcom nou: “Aquesta és la nova aliança en la meva sang”. Celebrar l'eucaristia és alimentar el vincle que ens uneix entre nosaltres i amb Jesús.



PRIMERA COMUNIÓ
Tothom en menjà.
Un gest repetit un cop i un altre es pot desgastar. La pràctica rutinària ens porta a oblidar el vertader sentit i desvirtuar el contingut. Això ens pot passar amb aquest gest profund i entrenyable que és apropar-nos a rebre Crist en la comunió. ¿Com combregar de manera nova ?
Primer, desvetllar l'alegria. Ens sentim “ditxosos” de saber-nos cridats a la taula del Senyor. No combreguem de genolls en actitud penitencial, sinó dempeus, sabent que Crist ressuscitat ens ha tornat la dignitat de fills de Déu. Per això, és normal que ens acostem cantant.
Al mateix temps, reconeixem nostra mediocritat repetint les paraules de “centurió”: “Jo no som digne de que entreu a ca- meva...” Per això, combreguem amb la mà estesa com a pobres captaires que necessiten rebre el pa de vida.
Combreguem i fem un acte de fe. Qui dóna la comunió presenta el pa i diu: “El cos de Crist”. Qui combrega respon: “Amen”. Aquesta paraula hebrea significa: “Jo crec”. El creient combrega i diu dins ell: “Jo crec en la presència de Crist en aquest gest humil: Crec que el Ressuscitat alimenta la meva vida en aquesta comunió”.
Combregar és més que introduir el pa consagrat a la boca. Combreguem i acollim a Crist en nostra vida. Per això és important retirar-nos en silenci per a obrir nostre cor al Ressuscitat. “Jo t'acull, neteja mon cor, transforma la meva vida. Vull viure de ta veritat i de ton esperit. Vull ser com tu eres, viure i estimar com tu vivies i estimaves”. En aquest silenci profund combreguem amb Crist.
Parlava així amb un cristià practicant ja gran. Em va dir: “Després de tants anys de combregar cada diumenge, tinc l'impressió de fer ara la “primera comunió”. Tal volta, necessitem tots aprendre a combregar de manera nova i més via. La nostra fe creixeria.
José Antonio Pagola



A CADA MOMENT
En menjaren tots.

Molts van a missa i no saben exactament com viure cada moment de la celebració. Tanmateix, solament aquesta participació personal pot fer de cada eucaristia una experiència viva capaç de nodrir la vida del creient.
El cant d'entrada i la salutació del sacerdot ens ajuden a “entrar” en clima de celebració. Després d'una setmana de treballs i preocupacions, ens trobem amb altres creients. Junts viurem aquesta experiència que ens desitja qui presideix. Vull acollir la “gràcia” de Crist, recordar “l'amor” del Pare i sentirme unit als altres per la ”comunió” de l'Esperit Sant.
Entrem en el ritus penitencial. Uns moments per a recordar que durant la setmana he estat egoista i mediocre: “Senyor, teniu pietat”. Ens apropem a Tu i cerquem gràcia i perdó:
La Litúrgia de la Paraula és el moment d'asseure'ns per a escoltar la Paraula de Déu. Cada dia veiem televisió, escoltem radio, llegim periòdics i parlem amb la gent. Però necessito escoltar quelcom diferent. ¿Què em diu Déu? La lectura de l'evangeli. Em posem dempeus. Volem estar atents a les paraules de Jesús. Em poden ajudar a viure la setmana que vé de forma més humana i esperançada.
Despres d'escoltar la Paraula de Déu, recitem el Credo. És un gest important de la comunitat creient. Cada diumenge, dempeus, confessem la nostra fe. No podem parar a cada frase, però vull creure, malgrat dubtes i debilitats: “Crec, Senyor, però ajuda a ma poca fe”.
Ofertori i comença la “Pregària eucarística”, moment central de la missa. El sacerdot ens convida a “elevar el cor” per a donar gràcies a Déu. Vull fer-ho de veritat. És bo, és just i necessari donar-te gràcies sempre i en tot lloc a Tu, Pare Sant i Bo. A voltes no encertem a creure, però no vull que em passi la vida sense donar-te gràcies per la creació, per la vida, per Jesucrist nostre Salvador. És el més gran que puc fer aquest diumenge.
S'acosta el moment de la comunió. Vull preparar-me bé. Cantaré el Parenostre i em sentiré més germà de tots. Faré el gest de la pau. Vull viure i donar la mà a tots, cercar sempre la unió i la pau. M'acostaré a combregar. No som digne, però el Senyor m'enten. Necessito sentir-me reconfortat i enfortit. Necessito sentir a Crist a prop, dintre meu. Vull acollir-lo en la meva vida.




AMB AFECTE I HUMOR
Tothom en menjà.
Suggerències amb estima i humor per a aquells als quals la missa “no els diu res”...
En sentir, al matí dels diumenge, la crida de les campanes que conviden els creients a la pregària i acció de gràcies a Déu, no deixis que ressonin dintre. Estàs ja massa ocupat en organitzar bé el diumenge.
No arribis mai a l'església amb temps per a estar uns minuts en silenci i preparar-te per a viure la celebració. Millor és entrar al darrer moment i apressat. Així serà més curt.
Posa't el més endarrera possible. Així no es pot seguir bé el que es fa a l'altar, però es domina la situació, estàs tranquil i sortiràs dels primers.
No obris la boca durant la celebració, ni per cantar ni per unir-te a la pregària. Això és pels “piadosos”. Tu estàs amb postura sèria i digna.
Si t'animes a cantar qualque cosa, no et fixis en la lletra per saber el que dius. Important és que la cançó “soni bé” i agradable. Ja et comunicaràs amb Déu més tard.
Quan t'asseguis per sentir la Paraula de Déu, no escoltis el missatge de les lectures bíbliques. Bo és posar-te còmode i descansar. Pots mirar les persones que van a missa. Les paraules del lector són “música de fons”.
L'homilia pot ser un moment interessant o un exercici de “paciència”...Tanmateix, tu ja saps més o manco que dirà el sacerdot. Pot i tot comentar-ho en sortir. Però no pensis poder sentir cap interpel·lació o cridada per a tu.
Als moments de silenci (no solen ser molts...) aprofita per a recordar el que has de fer en sortir de missa. No entris dins tu per a donar gràcies a Déu o demanar perdó. Aquestes coses no et van-...
En combregar, demostra habilitat ràpida i àgil. Així passaràs “revista” als que vénen darrera. Quan siguis a lloc, no et recullis interiorment per a comunicar-te amb Crist. Això es feia abans del Concili.
Sobretot, al final rapidesa, ja saps que s'amuntega la gent per sortir. No necessites esperar la benedicció de Déu. Ell t'estima i et beneeix, inclús quan estàs defora del temple.
Però, això sí. Quan el sacerdot diu a la missa: “Amunt els cors”, tu no badis boca. No diguis “els elevem al Senyor”; no ho diguis perquè no és veritat. Encara no has “elevat ton cor” cap al Senyor; i, si no ha fas, difícilment et podrà dir qualque cosa la missa.


EUCARISTIA I CRISI
Tots els cristians ho sabem. L'eucaristia dominical es pot convertir fàcilment en un “refugi religiós” que ens protegeix de la vida conflictiva en la qual ens movem durant la setmana. És temptador anar a missa per a compartir una experiència religiosa que ens permeti descansar dels problemes, tensions i males notícies que ens pressionen de tota banda.
A voltes som sensibles a a dignitat de la celebració, però oblidem fàcilment les exigències de celebrar la Cena del Senyor. Ens enutja que un sacerdot no atanyi bé la normativa ritual, però celebrem de rutina la missa, sense fer cas a les crides de l'Evangeli.
El risc és sempre el mateix: combregar amb Crist en l'íntim del cor, sense tenir cura de combregar amb els germans que sofreixen. Compartir el pa de l'eucaristia i ignorar la fam de milions de germans mancats de pa, justícia i futur.
En pròxims anys els efectes de la crisi s'agreujaran més del que pensem. L'allau de mesures que es dicten faran créixer més la desigualtat injusta. Moltes persones del nostre entorn més o menys pròxim es trobaran davant un futur incert i imprevisible. Veurem immigrants mancats d'assistència sanitària, malalts sense solució al seus problemes de salut o medicació, famílies obligades a viure de caritat, persones amenaçades per desnonament, manca d'assistència, joves sense futur. És inevitable. Ens endurim o ens fem solidaris.
La celebració de l'eucaristia enmig d'aquesta societat en crisi pot ser un lloc de conscienciació. Cal alliberar-nos d'una cultura individualista que ens avesa a viure i pensar només en els nostres interessos, i aprendre senzillament a ser més humans. Tota eucaristia està orientada a crear fraternitat.
No podem escoltar a Jesús cada diumenge, i no reaccionar a les seves cridades. No podem demanar al Pare “nostre pa de cada dia”, i no pensar en aquells que no en tenen. No podem combregar amb Jesús i no ser més generosos i solidaris. No podem donar-nos la pau i no allargar una mà als qui estàn tot sols i indefensos.
José Antonio Pagola

LA CENA DEL SENYOR
Preniu, això és el meu cos.
Els estudis sociològics ho destaquen amb dades contundents: els cristians de les nostres esglésies occidentals van deixant la missa dominical. La celebració, configurada al llarg dels segles, no nodreix la seva fe ni vincula a la comunitat de Jesús.
Sorprèn que la missa “es perdi” sense que aquest fet no susciti cap reacció. ¿ No és l'Eucaristia el centre de la vida cristiana? ¿Com podem romandre passius i no prendre cap iniciativa? ¿Per què la jerarquia està callada i immòbil ? ¿ Per què els creients no manifesten preocupació amb més força i dolor?
L'afecció per la missa refreda en els que hi participen de manera responsable i incondicional. La fidelitat d'aquestes minories mantén les comunitats, però ¿ seguirà viva la missa només a base de mesures protectores que assegurin el complimet del ritu ? Preguntes:
¿ L'Església necessita en son centre una experiència més viva i encarnada de la cena del Senyor que la que ofereix la litúrgia actual ?
¿ Estem segurs de que fem avui el que Jesús volgué que fessin en memòria seva ?
¿ La litúrgia que repetim des de fa segles és la que millor pot ajudar en aquests temps als creents a viure el que Jesús visqué en aquella cena memorable on es concentra, es recapitula i es manifesta com i perquè va viure i morir Jesús ?
Tot sembla contrari a reformar la missa. Tanmateix, cada vegada serà més necessari si l'Església vol viure del contacte vital amb Jesucrist. La transformació serà possible quan l'Església senti amb més força la necessitat de recordar a Jesús i viure del seu Esperit. Per això també ara és més responsable no absentar-se de la missa sinó contribuir a la conversió a Jesucrist.


TAULA PARADA A TOTS
Mentre menjaven.
Nosaltres parlem de “missa” o “Eucaristia”. Els primers cristians deien “la cena del Senyor” o inclús “la taula del Senyor”. Celebrar l'Eucaristia era actualitzar la cena que Jesús havia compartit amb els deixebles la vetlla de la seva execució. Però, com diuen els exégetes, aquell “darrer sopar” fou només el darrer de les menjades que Jesús avesava fer i compartir amb la gent. Els àpats entre els jueus tenien un caràcter sagrat que no captem. Per als jueus l'aliment ve de Déu. Per això, la millor manera de prendre-lo està en asseure's a taula en actitud d'acció de gràcies i compartir el pa i el vi com a germans. La menjada és més que nodrir-se, és sentir-se units i en comunió amb Déu, sobretot el dia sagrat del dissabte en el qual es cantava, s'escoltava la Paraula de Déu i es fruïa d'una llarga sobretaula.
Per això, els jueus no s'asseien a taula amb qualsevol. No es menja amb estranys i desconeguts. Ni pecadors, impurs, menyspreables. ¿ Com compartir el pa, l'amistat i la pregària amb els que viuen allunyats de Déu?
L'actuació de Jesús sorpren i escandalitza. Jesús no selecciona els seus comensals. S'asseu a taula amb publicans, deixa apropar-se les prostitutes, menja amb gent impura i marginada, exclosa de l'Aliança amb Déu. Els acull com amic, no com a moralista. Sa taula està oberta a tots, sense excloure ningú. Son missatge és clar: tots tenen un lloc en el cor de Déu.
Vint segles després, l'Eucaristia pot semblar una celebració piadosa per persones exemplars i virtuoses. Sembla que solament han de combregar amb Crist els que es senten dignes de rebre'l amb ànima pura. Tanmateix, la “taula del Senyor” està oberta a tots com sempre.
L'Eucaristia és per a persones abatudes i humiliades que desitgen pau i respir; per a pecadors que cerquen perdó i consol; per a gent que viu amb el cor trencat i necessita amor i amistat. Jesús no ve a l'altar per als justs, sinó per als pecadors; no s'ofereix als sans, sinó als malalts. És bo recordar-ho en la Festa del Corpus.



TROBADA PERSONAL
Preniu, això és el meu cos.
Fa uns anys, s'acostaven a la comunió i adoptaven després de combregar una actitud peculiar de silenci i recolliment sagrat. Avui, no sol passar així. Càntics de lloança i acció de gràcies, participació comunitària, però risc de perdre comunió personal amb Crist. Manca silenci i l'unció que permeti una trobada més viva amb ell. El risc és evident: convertir la comunió en un ritu extern i rutinari que “anuncia” el final de la missa.
Tanmateix, combregar no és “fer una cosa”, sinó “trobar-nos amb qualcú”. La comunió sagramental és per al creient una trobada personal amb Crist, carregada de misteri, de gràcia i de fe. Crist surt a trobar-nos i nosaltres anem a trobar Crist. Tota trobada interpersonal, demana també atenció conscient, entrega confiada i amor.
En la comunió eucarística Crist s'ofereix sempre, de manera segura i idefectible. Però, perquè aquest oferiment objectiu es faci realitat personal en cada creient, cal la resposta lliure i conscient de qui combrega... (ex opere operato...opus operantis...).
De manera senzilla, la trobada amb Crist exigeix atenció conscient. Recordar amb qui em vull trobar, què sé de Crist, que esper d'ell, què significa per a mi. Cada cristià té sa idea personal de Crist, més o manco clara, més o manco interioritzada. La comunió amb Crist no és un “trobar-se a les fosques”. Quan ens apropem a combregar, sabem a qui cerquem.
Però la trobada demana amor i entrega confiada. Les persones se troben plenament quan entre elles s'estableix un diàleg confiat i una comunicació amistosa i cordial. Passa el mateix en la comunió eucarística. L'important és el diàleg entre Crist i el creient que cerca la presència de la persona estimada.
Tot això no són paraules. És l'experiència del qui combrega amb fe. La presència de Crist es fa més real, la seva Persona adquireix un significat més profund, creix la confiança del creient. Crist és l'Absolut que no pot faltar, l'horitzó de totes les experiències, la font que omple la vida de fortalesa, pau i alegria interior. La comunió de cada diumenge no és un ritu més. Pot ser la trobada vital que nodreix i enforteix la nostra fe. És bo recordar-ho en la Festa del Corpus Christi.













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada