(POWER-POINT)
Però
Jesús els digué: Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
Ells respongueren: Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d';anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.
Ells respongueren: Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d';anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.
Cada
vegada que em mengeu i em beveu, anuncieu la mort del
Senyor.
Lectura
de la primera carta de l'apòstol sant Pau als cristians de
Corint 11,23-26
Germans
23La
tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del
Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué
el pa, 24
digué
l'acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos,
ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.» 25
I
havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és
la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en
beureu, feu això, que és el meu memorial.» 26
Perquè
cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la
mort del Senyor fins que ell vingui.
Paraula
de Déu.
EVANGELI
Tothom
en menjà tant com volgué.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 9,11b-17
11b
Jesús els acollí, els
parlava del Regne de Déu i guaria els qui en tenien necessitat. 12
El dia començava a
declinar, i els Dotze s'acostaren a dir-li:
--Acomiada
la gent, i que vagin als pobles i a les cases del voltant per trobar
allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat.
13 Però
Jesús els digué:
--Doneu-los
menjar vosaltres mateixos.
Ells
respongueren:
--Només
tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d'anar nosaltres
mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.
14
Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué
als seus deixebles:
--Feu-los
seure en grups de cinquanta.
15
Ells ho van fer així, i tothom s'assegué. 16Jesús
prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els
beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a
la gent.17 Tots en van menjar i quedaren
saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que
havien sobrat.
Paraula
de Déu
FER
MEMÒRIA DE JESÚS
En
menjaren tots.
Quan
contaven l'última Cena de Jesús amb els deixebles, les
primeres generacions cristianes recordaven el desig expressat
de manera solemne pel Mestre: “Feu
això en memòria meva”.
Així ho recullen l'evangelista Lluc i Pau, l'evangelitzador
dels gentils.
Des de l'origen, la Cena del Senyor s'ha celebrat pels
cristians per a fer memòria de Jesús, actualitzar sa
presència viva entre nosaltres i alimentar nostra fe en
ell, en son missatge i en sa vida entregada per nosaltres
fins a la mort. Recordem quatre moments significatius en
l'estructura actual de la missa.
Escoltar
l'Evangeli.
Fem
memòria de Jesús quan escoltem en els evangelis el relat
de sa vida i son missatge. Els evangelis foren escrits
per a guardar el record de Jesús i alimentar la fe i el
seguiment dels seus deixebles.
Del
relat evangèlic no aprenem doctrina sinó la manera de
ser i actuar de Jesús, que ha d'inspirar i modelar
nostra vida. Per això, cal escotar-lo en actitud de
deixebles que volen aprendre a pensar, sentir, estimar i
viure com ell.
Memòria
de la Cena.
Fem
memòria de l'acció salvadora de Jesús i escoltem amb
fe les seves paraules: “Això és el meu cos.
Vegeu-me en aquests trossos de pa entregat per vosaltres
fins a la mort... Aquest és el calze de la meva sang.
L'he vessada per al perdó dels vostres pecats. Així em
recordareu sempre. Us he estimat fins a l'extrem”.
En
aquest moment confessem nostra fe en Jesucrist i fem una
síntesi del misteri de nostra salvació: “Anunciem
la teva mort, proclamem la teva reusrrecció, Vine,
Senyor Jesús”. Ens sentim salvats per Crist, nostre
Senyor.
La
pregària de Jesús.
Abans
de combregar, pronunciem la pregària que Jesús ens ensenyà.
Primer, ens identifiquem amb els tres grans desitjos que
porta al cor: respecte absolut a Déu, vinguda del seu
regne de justícia i acompliment de la voluntat del Pare.
Després, quatre peticions al Pare: pa per a tots, perdó i
misericòrdia, superació de la temptació i alliberament de
tot mal.
La
comunió amb Jesús.
Ens
apropem com a pobres, amb la mà oberta; agafem el Pa de
la vida; combreguem i fem un acte de fe; acollim en silenci
a Jesús dins nostre cor i nostra vida: “Senyor,
vull combregar amb tu, seguir les teves petjades, viure
animat per ton esperit i col·laborar en ton projecte
de fer un món més humà”.
José
Antonio Pagola
La
festa tradicional de Corpus és com una repetició de la celebració
de la Cena del Senyor del Dijous Sant. Per què aquesta doble festa?
Al
voltant del primer mil·lenni aparegueren a l´Església algunes
heretgies que qüestionaven la presència real de Jesús a
l´eucaristia. Com a reacció saludable sorgí tot un moviment
eclesial, que defensà la presència real del Senyor a l´eucaristia,
accentuà la importància de la consagració i la elevació, de
l´adoració al sagrari y a la custodia, i instituí per a tota
l´església la festa litúrgica del Corpus amb processó pels
carrers de la ciutat.
Tot
això té un gran sentit eclesial i mereix respecte, però hi hauria
perill d'oblidar que el simbolisme central de l´eucaristia no és
l´adoració de la custòdia, sinó l`àpat, una taula, i que el nom
primitiu de l'eucaristia era la fracció del pa, que feia referència
a compartir un menjar. Però no és tracta d'un àpat qualsevol, sinó
de l´àpat pasqual, en el que fem memòria de la passió i
resurrecció de Jesús, del seu lliurament amorós per tots
nosaltres.
Això
apareix avui a la segona lectura de Pau al Corintis: “Cada vegada
que mengem aquest pa i bevem aquest calze, recordem i anunciem el
misteri de la Pasqua de Jesús, la seva mort i la seva resurrecció”.
Però
el simbolisme de l'àpat eucarístic inclou una dimensió, no només
personal, sinó comunitària i social: l´eucaristia, com àpat, és
una celebració comunitària, és el pa partit, repartit i compartit.
Això ho trobem a l´evangeli de Lluc d'avui: Jesús alçant els ulls
al cel, beneí uns pocs pans i peixos, els partí i compartí amb la
immensa gentada famolenca que el seguia. I encara sobraren dotze
coves.
Aquesta
multiplicació de pans i peixos i aquest àpat, és un signe clar de
l'eucaristia: el Cos i la Sang de Jesús són aliment i beguda, que
ens comuniquen la vida pasqual i divina, que Jesús comparteix amb
nosaltres, per tal que tinguem vida en abundància i mantinguem
comunió amb ell, però també amb els germans amb els qui formem la
comunitat eclesial. L'església neix de l´eucaristia, l´església
és el cos eclesial del Crist.
Però
a l'eucaristia, no només formem la comunitat eclesial, sinó que
l´eucaristia ens connecta i compromet amb la justícia de tot el
món, especialment amb els “famolencs” d'avui: pobres, emigrants,
gent sense treball ni sostre, refugiats, malalts, ancians solitaris,
dones excloses, nens víctimes d'abusos etc. Mentre hi hagi fam al
món, l'eucaristia no estarà mai completa.
Tornem
a la festa medieval del Corpus d'avui. Agraïm i adorem la presència
real de Jesús a l´eucaristia, anem, si cal, a la processó pels
carrers, però no oblidem que l´eucaristia és un àpat fratern en
el que el Senyor, mitjançant la seva presència en el Pa i el Vi,
parteix i comparteix la seva vida pasqual amb nosaltres, per tal que
nosaltres la compartim amb ell, amb el germans de la comunitat
cristiana i amb els pobres de nostre món. I que entre tots construïm
un món nou de fraternitat i justícia, on tothom pugui menjar.
Perquè, com diu el bisbe Casaldàliga, al nostre món només hi ha
dues coses importants: l existència de Déu i la fam del món.
La
festa tradicional de Corpus és com una repetició de la celebració
de la Cena del Senyor del Dijous Sant. Per què aquesta doble festa?
Al
voltant del primer mil·lenni aparegueren a l'Església algunes
heretgies que qüestionaven la presència real de Jesús a
l'eucaristia. Com a reacció saludable sorgí tot un moviment
eclesial, que defensà la presència real del Senyor a l´eucaristia,
accentuà la importància de la consagració i la elevació, de
l'adoració al sagrari i a la custòdia, i instituí per a tota
l´església la festa litúrgica del Corpus amb processó pels
carrers de la ciutat.
Tot
això té un gran sentit eclesial i mereix respecte, però hi hauria
perill d'oblidar que el simbolisme central de l'eucaristia no és
l'adoració de la custòdia, sinó l'àpat, una taula, i que el nom
primitiu de l'eucaristia era la fracció del pa, que feia referència
a compartir un menjar. Però no és tracta d'un àpat qualsevol, sinó
de l´àpat pasqual, en el que fem memòria de la passió i
resurrecció de Jesús, del seu lliurament amorós per tots
nosaltres.
Això
apareix avui a la segona lectura de Pau al Corintis: “Cada vegada
que mengem aquest pa i bevem aquest calze, recordem i anunciem el
misteri de la Pasqua de Jesús, la seva mort i la seva resurrecció”.
Però
el simbolisme de l'àpat eucarístic inclou una dimensió, no només
personal, sinó comunitària i social: l'eucaristia, com àpat, és
una celebració comunitària, és el pa partit, repartit i compartit.
Això ho trobem a l'evangeli de Lluc d'avui: Jesús alçant els ulls
al cel, beneí uns pocs pans i peixos, els partí i compartí amb la
immensa gentada famolenca que el seguia. I encara sobraren dotze
coves.
Aquesta
multiplicació de pans i peixos i aquest àpat, és un signe clar de
l´eucaristia: el Cos i la Sang de Jesús són aliment i beguda, que
ens comuniquen la vida pasqual i divina, que Jesús comparteix amb
nosaltres, per tal que tinguem vida en abundància i mantinguem
comunió amb ell, però també amb els germans amb els qui
formem la comunitat eclesial. L'església neix de l'eucaristia,
l'església és el cos eclesial del Crist.
Però
a l'eucaristia, no només formem la comunitat eclesial, sinó que
l'eucaristia ens connecta i compromet amb la justícia de tot el món,
especialment amb els “famolencs” d'avui: pobres, emigrants, gent
sense treball ni sostre, refugiats, malalts, ancians solitaris, dones
excloses, nens víctimes d´abusos etc. Mentre hi hagi fam al món,
l'eucaristia no estarà mai completa.
Tornem
a la festa medieval del Corpus d'avui. Agraïm i adorem la presència
real de Jesús a l'eucaristia, anem, si cal, a la processó pels
carrers, però no oblidem que l'eucaristia és un àpat fratern en el
que el Senyor, mitjançant la seva presència en el Pa i el Vi,
parteix i comparteix la seva vida pasqual amb nosaltres, per tal que
nosaltres la compartim amb ell, amb el germans de la comunitat
cristiana i amb els pobres de nostre món. I que entre tots construïm
un món nou de fraternitat i justícia, on tothom pugui menjar.
Perquè, com diu el bisbe Casaldàliga, al nostre món només hi ha
dues coses importants: l existència de Déu i la fam del món.
Víctor
Codina, aj.
CADA
DIUMENGE
Tothom
en menjà tant com volgué.
Per
a celebrar l'eucaristia dominical no basta seguir les
norrmes prescrites o pronunciar les paraules que toca. No
basta tampoc cantar, senyar-se o donar la pau en el moment
adequat. És fàcil anar a missa i no celebrar res dins el
cor; escoltar les lectures i no escoltar la veu de Déu;
combregar piadosament sense combregar amb Crist; donar-nos la
pau i no reconciliar-nos amb ningú. ¿Com viure la missa
del diumenge com una experiència que renova i enforteix
nostra fe ?
Cal
escoltar des de dintre amb atenció i alegria la Paraula
de Déu i l'evangeli de Jesús. Durant la
setmana hem vist televisió, escoltat radio i llegit
premsa. Vivim atordits per molts missatges, veus, renous,
notícies, informacions, publicitat. Necessitem escoltar una
altra veu diferent que ens guareixi per dedins.
Fem
un alè si escoltem les paraules directes i senzilles de
Jesús. Porten veritat a nostres vides. Ens alliberen
d'enganys, pors i egoismes que fan mal. Ens ensenyen a
viure amb més senzillesa i dignitat, amb més sentit i
esperança. Sort és poder fer el recorregut de la vida
guiats cada diumenge per la llum de l'evangeli.
La
pregària eucarística és el moment central.
No val distreure's. “Amunt els cors” per a
donar gràcies a Déu. És bo, just i necessari agrair a
Déu per la vida, per la creació sencera, pel regal que
és Jesucrist. La vida no és només feina, esforç i
agitació. És també celebració, acció de gràcies i
lloança a Déu. És un descans reunir-nos cada diumenge
per a sentir la vida com a regal i donar gràcies al
Creador.
La
comunió amb Crist és decisiva. És el moment
d'acollir Jesús en nostra vida per a experimentar-lo dins
nosaltres, per a identificar-nos amb ell i deixar-nos
treballar, consolar i enfortir pel seu Esperit.
Tot
això no ho vivim tancats en nostre petit món. Cantem
junts el Parenostre i ens sentim germans de tots. Li
demanem que a ningú la manqui el pa ni el perdó. Ens
donem la pau i la cerquem per a tots.
COMIAT
INOBLIDABLE
Tothom
en menjà.
Celebrar
l'eucaristia és reviure l'última cena que Jesús celebrà
amb els deixebles abans de la seva execució.. Cap explicació
teològica, cap ordenació litúrgica, cap devoció interessada
ens ha d'allunyar de la intenció original de Jesús.
Jesús
volia contagiar-los la seva esperança indestructible en
el regne de Déu. La seva mort era imminent; aquella cena
era la darrera. Però un dia s'asseuria a la taula amb una
copa a les mans per a beure un “vi novell”.
Res ni ningú podria impedir aquest banquet final del
Pare amb els seus fills i filles. Celebrar l'eucaristia és
revifar l'esperança: fruir des d'ara amb aquesta festa que
ens espera amb Jesús, a la vora el Pare.
Jesús
volia preparar-los per aquell mal glop de la seva
execució. No han de caure en la tristesa. La mort no
romprà l'amistat que els uneix. La comunió no es trencarà.
Celebrant aquella cena podran alimentar-se del seu record,
la seva presència i el seu esperit. Celebrar l'eucaristia
és nodrir nostra adhesió a Jesús, viure amb ell, seguir
units.
Jesús
vol que els seus no oblidin mai el que ha estat la seva
vida: entrega total al projecte de Déu. Mentre els
distribueix trossos de pa els ho diu: “Aquest és
el meu cos: recordeu-me així: entregat per vosaltres
fins al final per a fer-vos la benedicció de Déu”.
Celebrar l'eucaristía és combregar amb Jesús per a
viure cada día de manera més entregada: treballar per un món
més humà.
Jesús
volia que els seus es sentissin comunitat. Als deixebles
els sorprengué el que Jesús feu al final de la cena.
Enlloc de beure cadascú de la seva copa, com era costum,
Jesús els convida a beure tots d'una mateixa copa:
¡la seva!
Tots comparteixen la
“copa
de
salvació”
beneïda per ell. En ella Jesús veu quelcom nou: “Aquesta
és la nova aliança en la meva sang”.
Celebrar l'eucaristia és alimentar el vincle que ens uneix
entre nosaltres i amb Jesús.
PRIMERA
COMUNIÓ
Tothom
en menjà.
Un
gest repetit un cop i un altre es pot desgastar. La
pràctica rutinària ens porta a oblidar el vertader sentit i
desvirtuar el contingut. Això ens pot passar amb aquest
gest profund i entrenyable que és apropar-nos a rebre Crist
en la comunió. ¿Com combregar de manera nova ?
Primer,
desvetllar l'alegria. Ens sentim “ditxosos” de saber-nos
cridats a la taula del Senyor. No combreguem de genolls en
actitud penitencial, sinó dempeus, sabent que Crist
ressuscitat ens ha tornat la dignitat de fills de Déu.
Per això, és normal que ens acostem cantant.
Al
mateix temps, reconeixem nostra mediocritat repetint les
paraules de “centurió”: “Jo no som digne de que
entreu a ca- meva...” Per això, combreguem amb la
mà estesa com a pobres captaires que necessiten rebre el
pa de vida.
Combreguem
i fem un acte de fe. Qui dóna la comunió presenta el
pa i diu: “El cos de Crist”. Qui combrega
respon: “Amen”. Aquesta paraula hebrea
significa: “Jo crec”. El creient combrega i
diu dins ell: “Jo crec en la presència de Crist
en aquest gest humil: Crec que el Ressuscitat alimenta la
meva vida en aquesta comunió”.
Combregar
és més que introduir el pa consagrat a la boca.
Combreguem i acollim a Crist en nostra vida. Per això és
important retirar-nos en silenci per a obrir nostre cor
al Ressuscitat. “Jo t'acull, neteja mon
cor, transforma la meva vida. Vull viure de ta veritat i
de ton esperit. Vull ser com tu eres, viure i
estimar com tu vivies i estimaves”. En aquest
silenci profund combreguem amb Crist.
Parlava
així amb un cristià practicant ja gran. Em va dir:
“Després de tants anys de combregar cada diumenge, tinc
l'impressió de fer ara la “primera comunió”.
Tal volta, necessitem tots aprendre a combregar de manera
nova i més via. La nostra fe creixeria.
José
Antonio Pagola
A
CADA MOMENT
En
menjaren tots.
Molts
van a missa i no saben exactament com viure cada moment
de la celebració. Tanmateix, solament aquesta participació
personal pot fer de cada eucaristia una experiència viva
capaç de nodrir la vida del creient.
El
cant d'entrada i la salutació del sacerdot ens
ajuden a “entrar” en clima de celebració.
Després d'una setmana de treballs i preocupacions, ens
trobem amb altres creients. Junts viurem aquesta experiència
que ens desitja qui presideix. Vull acollir la “gràcia”
de Crist, recordar “l'amor” del Pare i
sentirme unit als altres per la ”comunió”
de l'Esperit Sant.
Entrem
en el
ritus penitencial.
Uns
moments per a recordar que durant la setmana he estat
egoista i mediocre:
“Senyor, teniu pietat”.
Ens apropem a Tu i cerquem gràcia
i perdó:
La
Litúrgia de la Paraula
és el moment d'asseure'ns per a escoltar la Paraula de
Déu. Cada dia veiem televisió,
escoltem radio,
llegim
periòdics
i parlem amb la gent. Però necessito escoltar quelcom
diferent. ¿Què em diu Déu? La lectura
de
l'evangeli.
Em
posem dempeus. Volem estar atents a les paraules de
Jesús. Em poden ajudar a viure la setmana que vé de
forma més humana i esperançada.
Despres
d'escoltar la
Paraula
de Déu,
recitem el
Credo.
És
un
gest
important de la comunitat creient.
Cada
diumenge,
dempeus, confessem
la nostra fe.
No
podem parar a cada frase, però vull
creure,
malgrat dubtes i debilitats:
“Crec, Senyor, però ajuda a ma poca fe”.
Ofertori
i comença la “Pregària
eucarística”,
moment central de la missa. El sacerdot ens convida a
“elevar
el cor”
per a donar gràcies a Déu. Vull fer-ho de veritat. És
bo, és just i necessari donar-te gràcies sempre i en
tot lloc a
Tu, Pare Sant i Bo.
A voltes no encertem a creure, però no vull que em passi
la vida sense donar-te gràcies per la creació, per la
vida, per Jesucrist nostre Salvador. És el més gran que
puc fer aquest diumenge.
S'acosta
el moment de la
comunió.
Vull preparar-me bé. Cantaré el
Parenostre
i em sentiré més germà de tots. Faré el
gest de la pau.
Vull viure i donar la mà a tots, cercar sempre la
unió i la pau. M'acostaré a combregar. No som digne,
però el Senyor m'enten. Necessito sentir-me reconfortat i
enfortit. Necessito sentir a Crist a prop, dintre meu.
Vull acollir-lo en la meva vida.
AMB
AFECTE I HUMOR
Tothom
en menjà.
Suggerències
amb estima i humor per a aquells als quals la missa “no
els diu res”...
En
sentir, al matí dels diumenge, la crida de les campanes
que conviden els creients a la pregària i acció de
gràcies a Déu, no deixis que ressonin dintre. Estàs ja
massa ocupat en organitzar bé el diumenge.
No
arribis mai a l'església amb temps per a estar uns
minuts en silenci i preparar-te per a viure la celebració.
Millor és entrar al darrer moment i apressat. Així serà
més curt.
Posa't
el més endarrera possible. Així no es pot seguir bé el
que es fa a l'altar, però es domina la situació, estàs
tranquil i sortiràs dels primers.
No
obris la boca durant la celebració, ni per cantar ni per
unir-te a la pregària. Això és pels “piadosos”. Tu
estàs amb postura sèria i digna.
Si
t'animes a cantar qualque cosa, no et fixis en la lletra
per saber el que dius. Important és que la cançó “soni
bé” i agradable. Ja et comunicaràs amb Déu més
tard.
Quan
t'asseguis per sentir la Paraula de Déu, no escoltis el
missatge de les lectures bíbliques. Bo és posar-te còmode
i descansar. Pots mirar les persones que van a missa. Les
paraules del lector són “música de fons”.
L'homilia
pot ser un moment interessant o un exercici de
“paciència”...Tanmateix, tu ja saps més o manco
que dirà el sacerdot. Pot i tot comentar-ho en sortir.
Però no pensis poder sentir cap interpel·lació o
cridada per a tu.
Als
moments de silenci (no solen ser molts...) aprofita per a
recordar el que has de fer en sortir de missa. No entris
dins tu per a donar gràcies a Déu o demanar perdó.
Aquestes coses no et van-...
En
combregar, demostra habilitat ràpida i àgil. Així passaràs
“revista” als que vénen darrera. Quan siguis a lloc, no
et recullis interiorment per a comunicar-te amb Crist. Això
es feia abans del Concili.
Sobretot,
al final rapidesa, ja saps que s'amuntega la gent per
sortir. No necessites esperar la benedicció de Déu. Ell
t'estima i et beneeix, inclús quan estàs defora del
temple.
Però,
això sí. Quan el sacerdot diu a la missa: “Amunt
els cors”, tu no badis boca. No diguis “els
elevem al Senyor”; no ho diguis perquè no és
veritat. Encara no has “elevat ton cor” cap al
Senyor; i, si no ha fas, difícilment et podrà dir qualque
cosa la missa.
EUCARISTIA
I CRISI
Tots
els cristians ho sabem. L'eucaristia dominical es pot
convertir fàcilment en un “refugi religiós” que ens
protegeix de la vida conflictiva en la qual ens movem
durant la setmana. És temptador anar a missa per a
compartir una experiència religiosa que ens permeti
descansar dels problemes, tensions i males notícies que
ens pressionen de tota banda.
A
voltes som sensibles a a dignitat de la celebració, però
oblidem fàcilment les exigències de celebrar la Cena del
Senyor. Ens enutja que un sacerdot no atanyi bé la
normativa ritual, però celebrem de rutina la missa, sense
fer cas a les crides de l'Evangeli.
El
risc és sempre el mateix: combregar amb Crist en l'íntim
del cor, sense tenir cura de combregar amb els germans que
sofreixen. Compartir el pa de l'eucaristia i ignorar la
fam de milions de germans mancats de pa, justícia i
futur.
En
pròxims anys els efectes de la crisi s'agreujaran més
del que pensem. L'allau de mesures que es dicten faran
créixer més la desigualtat injusta. Moltes persones del
nostre entorn més o menys pròxim es trobaran davant un
futur incert i imprevisible. Veurem immigrants mancats
d'assistència sanitària, malalts sense solució al seus
problemes de salut o medicació, famílies obligades a
viure de caritat, persones amenaçades per desnonament,
manca d'assistència, joves sense futur. És inevitable.
Ens endurim o ens fem solidaris.
La
celebració de l'eucaristia enmig d'aquesta societat en
crisi pot ser un lloc de conscienciació. Cal alliberar-nos
d'una cultura individualista que ens avesa a viure i
pensar només en els nostres interessos, i aprendre
senzillament a ser més humans. Tota eucaristia està
orientada a crear fraternitat.
No
podem escoltar a Jesús cada diumenge, i no reaccionar a
les seves cridades. No podem demanar al Pare “nostre
pa de cada dia”, i no pensar en aquells que no en
tenen. No podem combregar amb Jesús i no ser més
generosos i solidaris. No podem donar-nos la pau i no
allargar una mà als qui estàn tot sols i indefensos.
José
Antonio Pagola
LA
CENA DEL SENYOR
Preniu,
això és el meu cos.
Els
estudis sociològics ho destaquen amb dades contundents:
els cristians de les nostres esglésies occidentals van
deixant la missa dominical. La celebració, configurada al
llarg dels segles, no nodreix la seva fe ni vincula a
la comunitat de Jesús.
Sorprèn
que la missa “es
perdi” sense que aquest fet no susciti cap reacció. ¿ No és
l'Eucaristia el centre de la vida cristiana? ¿Com podem
romandre passius i no prendre cap iniciativa? ¿Per què la
jerarquia està callada i immòbil ? ¿ Per què els creients
no manifesten preocupació amb més força i dolor?
L'afecció
per la missa refreda en els que hi participen de
manera responsable i incondicional. La fidelitat d'aquestes
minories mantén les comunitats, però ¿ seguirà viva la
missa només a base de mesures protectores que
assegurin el complimet del ritu ? Preguntes:
¿
L'Església necessita en son centre una experiència més
viva i encarnada de la cena del Senyor que la que
ofereix la litúrgia actual ?
¿
Estem segurs de que fem avui el que Jesús volgué que
fessin en memòria seva ?
¿
La litúrgia que repetim des de fa segles és la que
millor pot ajudar en aquests temps als creents a viure
el que Jesús visqué en aquella cena memorable on es
concentra, es recapitula i es manifesta com i perquè va
viure i morir Jesús ?
Tot
sembla contrari a reformar la missa. Tanmateix, cada vegada
serà més necessari si l'Església vol viure del
contacte vital amb Jesucrist. La transformació serà
possible quan l'Església senti amb més força la
necessitat de recordar a Jesús i viure del seu
Esperit. Per això també ara és més responsable no
absentar-se de la missa sinó contribuir a la conversió
a Jesucrist.
TAULA
PARADA A TOTS
Mentre
menjaven.
Nosaltres
parlem de “missa” o “Eucaristia”. Els primers
cristians deien “la
cena del Senyor”
o inclús “la
taula del Senyor”. Celebrar
l'Eucaristia era actualitzar la cena que Jesús havia
compartit amb els deixebles la vetlla de la seva execució.
Però, com diuen els exégetes, aquell “darrer sopar”
fou només el darrer de les menjades que Jesús avesava
fer i compartir amb la gent. Els àpats entre els
jueus tenien un caràcter sagrat que no captem. Per als
jueus l'aliment ve de Déu. Per això, la millor manera de
prendre-lo està en asseure's a taula en actitud d'acció de
gràcies i compartir el pa i el vi com a germans. La
menjada és més que nodrir-se, és sentir-se units i en
comunió amb Déu, sobretot el dia sagrat del dissabte en
el qual es cantava, s'escoltava la Paraula de Déu i es
fruïa d'una llarga sobretaula.
Per
això, els jueus no s'asseien a taula amb qualsevol. No es
menja amb estranys i desconeguts. Ni pecadors, impurs,
menyspreables. ¿ Com compartir el pa, l'amistat i la pregària
amb els que viuen allunyats de Déu?
L'actuació
de Jesús sorpren i escandalitza. Jesús no selecciona els
seus comensals. S'asseu a taula amb publicans, deixa
apropar-se les prostitutes, menja amb gent impura i marginada,
exclosa de l'Aliança amb Déu. Els acull com amic, no com
a moralista. Sa taula està oberta a tots, sense excloure
ningú. Son missatge és clar: tots tenen un lloc en el
cor de Déu.
Vint
segles després, l'Eucaristia pot semblar una celebració
piadosa per persones exemplars i virtuoses. Sembla que
solament han de combregar amb Crist els que es senten
dignes de rebre'l amb ànima pura. Tanmateix, la “taula
del Senyor” està oberta a tots com sempre.
L'Eucaristia és per a persones
abatudes i humiliades que desitgen pau i respir; per a
pecadors que cerquen perdó i consol; per a gent que viu
amb el cor trencat i necessita amor i amistat. Jesús no ve
a l'altar per als justs, sinó per als pecadors; no
s'ofereix als sans, sinó als malalts. És bo recordar-ho
en la Festa del Corpus.
TROBADA
PERSONAL
Preniu,
això és el meu cos.
Fa
uns anys, s'acostaven a la comunió i adoptaven després
de combregar una actitud peculiar de silenci i
recolliment sagrat. Avui, no sol passar així. Càntics
de lloança i acció de gràcies, participació
comunitària, però risc de perdre comunió personal amb
Crist. Manca silenci i l'unció que permeti una trobada
més viva amb ell. El risc és evident: convertir la
comunió en un ritu extern i rutinari que “anuncia”
el final de la missa.
Tanmateix,
combregar no és “fer una cosa”, sinó “trobar-nos
amb qualcú”. La comunió sagramental és per al creient
una trobada personal amb Crist, carregada de misteri, de
gràcia i de fe. Crist surt a trobar-nos i nosaltres anem
a trobar Crist. Tota trobada interpersonal, demana també
atenció conscient, entrega confiada i amor.
En
la comunió eucarística Crist s'ofereix sempre, de manera
segura i idefectible. Però, perquè aquest oferiment objectiu
es faci realitat personal en cada creient, cal la
resposta lliure i conscient de qui combrega... (ex
opere operato...opus operantis...).
De
manera senzilla, la trobada amb Crist exigeix atenció
conscient. Recordar amb qui em vull trobar, què sé
de Crist, que esper d'ell, què significa per a mi. Cada
cristià té sa idea personal de Crist, més o manco
clara, més o manco interioritzada. La comunió amb Crist
no és un “trobar-se a les fosques”. Quan ens
apropem a combregar, sabem a qui cerquem.
Però la trobada demana amor i entrega confiada. Les
persones se troben plenament quan entre elles s'estableix un
diàleg confiat i una comunicació amistosa i cordial.
Passa el mateix en la comunió eucarística. L'important
és el diàleg entre Crist i el creient que cerca la
presència de la persona estimada.
Tot
això no són paraules. És l'experiència del qui combrega
amb fe. La presència de Crist es fa més real, la seva
Persona adquireix un significat més profund, creix la
confiança del creient. Crist és l'Absolut que no pot
faltar, l'horitzó de totes les experiències, la font que
omple la vida de fortalesa, pau i alegria interior. La
comunió de cada diumenge no és un ritu més. Pot ser
la trobada vital que nodreix i enforteix la nostra fe. És
bo recordar-ho en la Festa del Corpus Christi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada