EVANGELI
Jesús
tomó la decisión de ir a Jerusalén. Te seguiré adonde vayas.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 9,51-62
Jesús
comença a fer camí cap a Jerusalem
51
Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al
cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. 52
Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant,
entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. 53
Però no el volgueren acollir, perquè ell s'encaminava a
Jerusalem.
54 En
veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li:
--Senyor,
¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?
55
Però Jesús es va girar i els renyà.56
I se n'anaren en un altre poble.
Seguir
Jesús
57
Mentre feien camí, un li digué:
--Et
seguiré arreu on vagis.
58
Jesús li respongué:
--Les
guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té
on reposar el cap.
59
A un altre li digué:
--Segueix-me.
Ell
respongué:
--Senyor,
deixa'm anar primer a enterrar el meu pare.
60
Jesús li contestà:
--Deixa
que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de
Déu.
61
Un altre li digué:
--Et
seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa
meva.
62
Jesús li va respondre:
--Ningú
que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne
de Déu.
Paraula
de Déu.
NI
INSTAL·LAR-SE NI MIRAR ENRERA
Seguir
a Jesús és el moll de la vida cristiana. Essencial.
Important i decisiu. Per això, Lluc descriu tres escenes
perquè les comunitats que llegeixen l'evangeli tinguin
consciència que, als ulls de Jesús, res és més urgent i
inajornable.
Jesús
usa imatges fortes i escandaloses. Vol sacsejar les
consciències. No cerca més seguidors, sinó seguidors
compromesos, que el segueixin sens reserva, renunciïn a
falses seguretats i assumeixin les ruptures necessàries. Les
seves paraules plantegen una qüestió: ¿quina relació
tenir amb ell els que es diuen seguidors seus ?
Primera
escena. Un acompanyant Jesús es sent tan atret que agafa
la iniciativa: “Et seguirè on vagis”. Jesús
vol que toqui de peus a terra i li diu: ”Les
guineus tenen caus, i els ocells, nius” però jo no tinc
on reposar el cap”.
Seguir
a Jesús és tota una aventura. Ell no ofereix als seus
seguretat o benestar. No ajuda a gunyar diners o poder.
Seguir Jesús és “viure de camí”, sense
instal·lar-nos en el benestar, sense cercar fals refugi en
la religió. Una Església manco poderosa i més vulnerable
no és una desgràcia. És el millor que ens pot passar
per a purificar la nostra fe i confiar més en Jesús.
Segona
escena. Un està disposat a seguir-lo, però vol primer
“anar
a casa fins que haurà enterrat son pare”.
Obligació important pels jueus. La resposta de Jesús és
desconcertant: “Deixa
que els
morts
enterrin els seus morts.,
i
tu ves a a anunciar el regne
de
Déu”.
Obrir
camins al regne de Déu, treballar per una vida més
humana és sempre tasca urgent. Res pot retardar aquesta
decisió: Ning ens ha de retenir o frenar. Els “morts”,
que no viuen al servei del regne de la vida, ja es
dedicaran a les altres obligacions religioses manco apremiants
que el regne de Déu i sa justicia.
Tercera
escena. A un que vol dir adéu la família abans de
seguir-lo, Jesús li diu: “Ningú
que mira darrera quan ja té la mà a l'arada no és
apte pel regne de Déu.
No és pot seguir a Jesus i mirar enrera. No és possible
obrir camins al regne de Déu i romandre en el passat.
Treballar en el projecte de Pare demana dedicació total,
confiança en el futur de Déu i coratge per a caminar
darrera les petjades de Jesús.
José
Antonio Pagola
COM
SEGUIR A JESÚS
Jesús
amb decisió va cap a Jerusalem. Sap que hi ha perill a
la capital però no es fa enrera. La seva vida té un
objectiu: anunciar i promoure el projecte del regne de
Déu. La marxa comença malament: els samaritans els
rebutgen. Hi està avesat: a Natzaret ha passat igual.
Jesús
sap que no és bo de fer acompanyar-lo en la vida de
profeta itinerant. No pot oferir als seus seguidors la
seguretat i prestigi que prometen els lletrats als seus
deixebles. Jesús no enganya ningú. Els que el vulguin
seguir tindran que aprendre a viure com ell.
Mentre
va de camí, un desconegut s'apropa, ple d'entusiasme: “Us
seguiré per tot arreu on anireu”. Jesús l'avisa
que no cerqui seguretat, avantatges ni benestar. Ell “no
té on reposar el cap”. No té casa, menja del
que li ofereixen, dorm allà on pot.
No
ens enganyem. El que ens impedeix avui als cristians
seguir de veres a Jesús és el benestar en el qual vivim
instal·lats. Temem agafar-lo seriosament perquè ens exigiria
viure de manera generosa solidària. Som esclaus
del nostre petit benestar.
Un
altre demana a Jesús poder anar a enterrar son pare
abans de seguir-lo: Jesús és enigmàtic i provocatiu en la
resposta: “Deixa que els morts enterrin
els seus morts, i tu ves a anunciar el regne de Déu”.
Aquestes paraules desconcertants qüestionen el nostre estil
de viure.
Cal
eixamplar l'horitzó en el qual ens movem. La família no
ho és tot. Hi ha quelcom més important. Si ens decidim a
seguir Jesús, hem de pensar també en la família humana:
ningú tindria que viure sense llar, sense pàtria, sense
papers, sense drets. Tots podem fer qualque cosa més per
un món més just i fratern.
Un
altre està disposat a seguir-lo, però abans vol dir adéu
a la família. Jesús el sorpren amb aquestes paraules:
“Ningú que mira enrera quan ja té la
mà a l'arada no és apte per al Regne de Déu”.
Col·laborar en el projecte de Jesús exigeix dedicació
total, mirar endavant, caminar cap al futur sense
tancar-nos en el passat.
Tenim
por que Déu ens meni per camins nous, ens tregui dels
nostres horitzons limitats, tancats i egoistes...Ens ho
adverteix el Papa Francesc.
MOURE'S
Mentre
feien camí.
Les
primeres generacions cristianes no oblidaren mai que ser
cristià és
“seguir”
Jesús i viure com ell. Per això Lluc dóna importància
a tres
dites
de Jesús.
En
Jesús no es pot cercar seguretat, ja que ell “no
té on
reposar
el cap”.
Per a seguir Jesús, cal oblidar-se d'altres obligacions ja
que el primer és “anunciar
el regne de Déu”.
A Jesús no se'l pot seguir “mirant
enrera”
ja qui el segueix així
“no
és
apte per al regne de Déu”.
“Seguir”
a Jesús és una metàfora que els deixebles aprengueren
pels camins de Galilea. Per a ells volia dir: no perdre
de vista a Jesús; no romandre aturats lluny d'ell; caminar,
moure's i fer passes darrera ell. “Seguir”
a Jesús exigeix una dinàmica de moviment. Per això,
l'immobilisme dins l'Església és malaltia de mort: mata
la passió per seguir Jesús i compartir sa vida, sa
causa, son destí.
L'instint
per a sobreviure enmig de la societat moderna ens porta
als cristians a cercar seguretat. La jerarquia malda per
retrobar un recolzament social que ha minvat. Les comunitats
cristianes perden pes i força per a influir dins
l'ambient. No sabem “on reposar el cap”.
És el moment d'aprendre a seguir Jesús de manera més
despullada i vulnerable, però més autèntica i real.
A
l'Església vivim sovint distrets per costums i
obligacions que vénen del passat però no ajuden a generar
vida evangèlica. Hi ha pastors que es senten com a
“morts que enterren morts”. És el moment de
tornar a Jesús i cercar primer el regne de Déu. Només
així ens posarem en la vertadera perspectiva per a
entendre i viure la fe cristiana com ell volia.
Però
els que miren enrera, no són aptes per al regne de Déu.
Quan s'ofega la creativitat, se mata la imaginació
evangèlica i es controla tota novetat com a perillosa, es
promou una religió estàtica que impedeix el seguiment
viu a Jesús. És el moment de cercar un cop més “vi
nou en odres nous”.
Jesús ho demanava.
DÉU
NO ÉS VIOLENT
Es
girà i els renyà.
Jesús
no accepta cap mena de violència. Per contra, la vol
erradicar de soca a rel. Sempre ho han proclamat així els
cristians i ho afirma l'investigació actual. La no violència
és un tret essencial de l'actuació i missatge de Jesús.
En el relat de Lluc, Jesús reacciona amb energia i
reprèn els deixebles perquè volen que “foc
del cel”
destroci els odiats samaritants que no l'han acollit.
Tanmateix,
aquesta no violència de Jesús no ha estat considerada
normativa ni revelant per al cristianisme. Durant segles, els
cristians l'han considerada com quelcom desconectat de la fe o
del comportament cristià. S'ha beneït croades i posicions
militaristes i no s'ha tingut consciència d'anar contra la
fe cristiana.
¿
On està l'arrel d'aquesta contradicció? Segons teòlegs, el
cristianisme segueix agafat per la idea del Déu violent de
la Bíblia, sense gosar seguir Jesús. Se coneix i admira
la no violència del Mestre de Galilea, però en la
consciència social dels pobles “cristians”
segueix viu i operant l'arquetipus d'un Déu justicier i
castigador que s'imposa a tots perquè és més fort que
cap. És aquest Déu que ens porta un cop i un altre a la
gurerra.
Jesús
volgué arrabassar de les consciències la imatge d'un Déu
violent. Els seus gestos i paraules, la seva vida sencera
revelen un Déu Pare que no s'imposa per la violència.
Per a Jesús, acollir el Regne de Déu significa eliminar
tota forma de violència entre els individus i entre els
pobles. El seu missatge és sempre el mateix: “Déu
és un Pare que està a prop”. Només vol una
vida més digna i feliç per a tots. Canvieu vostra manera
de pensar i d'actuar, i creieu aquesta Bona Nova”
La
fe de Jesús no ha assolit encara canviar la inclinació
humana per la violència. Els que dominen el món només
entenen el llenguatge de la guerra. Pensen “imposar la
justícia” actuant a imatge del Déu violent de
l'Antic Testament. Cal canviar i creure en el Déu de
Jesús. No és absurd intentar camins no violents. Absurd és
creure encara en la guerra malgrat tants segles de bàrbara
inutilitat.
¿
CAP A ON ?
Us
seguirè per tot arreu on anireu.
És
difícil que una persona faci el recorregut de sa vida
sense demanar-se mai pel sentit de l'existència. Per
monótona i rutinària que sigui sa vida, prest o tard
escoltarà les preguntes que porta en el pregon del seu
esser. ¿d'on vinc? ¿ què m'espera?, ¿quin sentit té tot
?
Aquestes
pregunte poden brollar en moment de crisi i desgràcia o
en hores de goig intens. Poden sorprendre durant el silenci
de la nit o en el trull d'una festa. Se les planteja
l'espòs feliç envoltat de dona i fills, i el captaire
que va solitari pels carrers. La dona que sofreix al llit
d'un hospital i la que es colra a una platja de moda.
Inútil
és que filòsofs ens diguin que “no té sentit cercar
sentit a la vida” (J. Sàdaba). L'esser humà vol
saber d'on ve i a on va. En el nostre mil·lenni
demanarem el mateix que en mil·lennis anteriors, ja que
la qüestió del sentit de la vida no és un entreteniment
per a persones desenfeinades, sinó un assumpte en el
qual “se'ns va la vida”.
Per
això és greu que l'home modern es quedi sense Déu i
sense res que doni coherència i sentit, fonament i
finalitat a la vida. Ja no s'accepten veritats ni metes
absolutes. Cal aprendre a viure sense un sentit últim.
Segons el filòsof de Turin, Gianni Vattimo, la tasca
actual de la filosofia és “ensenyar a viure en la
condició de qui no va enlloc”.
Però,
¿ com viure sense anar enlloc ?, ¿ què li espera a
l'esser humà si ja no sap quan progressa i quan torna
enrera, quan construeix i quan destrueix? L'home d'avui no
sembla sentir necessitat d'una “salvació religiosa” del
pecat i de la mort, però necessita ser salvat del
nihilisme i el “sensesentit”
que sembla envair-ho tot.
Prest
o tard, el vertader creient es posa davant Crist amb aquestes
preguntes: ¿què és per a Jesús viure?, ¿com entendre la
vida ?, ¿on està el secret del seu estil de viure? No
cerca receptes amb les quals resoldre problemes concrets de
sa vida, sinó per a orientar i donar sentit a la seva
existència. És més endavant quan, atret per la vida de
Jesús, diu convençut: “Us seguirè per tot arreu on
anireu”.
HIVERN
A L'ESGLÉSIA
Tu
ves a anunciar el Regne de Déu.
Al
final de sa vida, el teòleg K.
Rahner
deia que a Europa la fe es troba en
“temps d'hivern”.
Altres teòlegs han usat la mateixa metàfora per a
descriure el moment actual de l'Església. És una
expressió dura, però la suggereixen indicis greus. El que
més es senyala:
Molts
cristians es senten sacsejats en llur mateixa identitat. No
estan segurs de ser creients. No encerten tampoc a
comunicar-se amb Déu. La teòloga I.F
Gómes
parlava fa uns anys de la “secreta
increença”
que augmenta a l'interior de l'Església. A banda, no
sembla que les Esglésies assoleixin transmetre la fe a les
noves generacions.
Una
altra “dada” és la pèrdua de credibilitat dels
cristianisme. L'Esglesia ja no desvetlla la confiança de fa
uns anys. La seva paraula, sovint autoritària i exigent,
no té ja pes moral. L'autoritat religiosa està
qüestionada cap a dins i cap a fora de l'Església. Al
cristianisme li demanen fets i no discursos.
Endemés,
“el
cristià”
sembla, cada cop més, socialment irrelevant. Un teòleg de
Tubinga,
N. Greinacher
afirma que “l'Església
es converteix cada cop més en un fenomen marginal de
nostra societat”.
Hi ha ambients en els quals la seva actuació ni tan
sols és considera digna de discussió o de crítica.
La
imatge de K.
Rahner
amaga, tanmateix, un sentit més profund que el de la
“rigidesa
hivernal”.
A cada hivern s'anuncia la primavera i, sota els camps
gelats, la vida es prepara per un nou naixement. Però, res
important neix de forma fàcil. El mateix Ranher
demanava radicalitat,
retorn a les arrels espirituals.
“És
difícil saber
de
quina manera i amb quins mitjans fer-ho,
però si els cistianisme estigués marcat
per la radicalitat, brollaria la primavera en l'Església”.
Manquen
sants entre nosaltres i tal volta no els saben
reconéixer.
Endemés,
l'Església ha d'apropar-se al dolor de l'home actual, al
seu buit interior, a la seva impotència per a trobar-se
amb Déu. Per a ningú és bo de fer creure. L'Església
s'ha de desprendre de falses seguretats per acompanyar els
homes i dones d'avui a cercar sentit i esperança.
El“restauracionisme”
només
porta a “embossaments”
perillosos,
enduriments i crispacions. Calen conversions
individuals i col·lectives al Déu viu de Jesucrist.
Tal
volta ha arribat el moment en el qual l'Església, oblidant
qüestions secundàries, escolti la cridada de Jesús:
“Deixa
que els morts enterrin els seus morts”; tu ves a
anunciar el Regne de Déu”.
CONTRA
LA VIOLÈNCIA
Els
renyà.
La
primera reacció de molts en sentir parlar de la
“no-violència” és una reacció d'escepticisme o
desconfiança. En el fons, pocs són els que creuen de
veres que els conflictes que enfronten els homes puguin
resoldre's sense anar a la violència.
Som
hereus d'una llarga tradició en la qual la violència
ha jugat un paper decisiu. La història que se'ns ha
ensenyat és una història de guerres. Des de nins se'ns
ha fet creure que les armes són l'únic mitja eficaç
per a assolir la victòria.
Les
mateixes esglésies han contribuit a que la història
d'Europa hagi estat una història violenta. Allunyats de
l'Esperit de Crist han elaborat teologies que justificaven la
violència o permetien als combatents emprendre “guerres
santes” o “justes”.
La
humanitat no encerta a alliberar-se de la fatalitat de la
violència. Després d'un segle que ha conegut guerres
horribles, ningú sembla conmoure's massa si es mouen nous
combats dins la mateixa Europa per a resoldre els
conflictes entre els pobles, o que es prediqui entre
nosaltres la necessitat de violència.
Per
això, un signe esperançador és el naixement de grups i
moviments compromesos en crear una nova cultura de
“no-violència”. Una cultura que no consisteix en
estèrils condemnes de la violència sinó en la creació
d'un pensament nou sobre conflictes i la recerca de
camins i estratègies per a lluitar amb eficàcia per la
justícia sense introduir noves violències.
Tal
volta, la primera passa sigui desemmascarar la maldat que
s'amaga en tota violència. Duren les ideologies que ens
porten a pensar que la violència no només és necessaria,
sinó inclús honorable. Dins el nostre subsconscient
col·lectiu la violència apareix associada a les causes més
nobles de justícia i de llibertat, com la reacció
natural d'homes moguts per la noblesa, el sacrifici, la
generositat o l'honor.
Cal
prendre consciència de que anem equivocats. La violència
engendra sempre un procés deshumanitzador que perverteix
radicalment les relacions entre els homes, introdueix dins la
història noves injustócoes i obstaculitza el camí cap
a la reconciliació.
D'aquí
la necessitat de cercar alternatives eficaces a la
violència en la pràctica de mètodes i estratègies que
duguin a resoldre els conflictes per “vies” de
diàleg, apropament de postures i acords.
L'Església
s'ha de comprometre per aquesta cultura de la “no-violència”
destructora d'uns deixebles que demanaven “foc
del cel”
per acabar amb un poblet qu no els havia acollit.
LA
NO-VIOLÈNCIA DE JESÚS
Els
renyà.
L'escena
és significativa. Els samaritans, poble hostil als jueus,
rebutgen Jesús i li neguen la hospitalitat de costum. La
reacció de Jaume i Joan és ràpida: “Senyor,
¿ voleu que manem que baixi foc del cel i els
consumeixi?”
Jesús els renyà i se n'anaren a un altre poblet.
Sovint
els cristians no sabem veure allò que M.
Gandhi descobrí
amb goig quan llegí l'evangeli: la profunda convicció de
Jesús de que només la “no-violència” pot salvar la
humanitat.
Després
de trobar-se amb l'evangeli, Gandhi
escrivia aquestes paraules: “Llegint
tota la història d'aquesta vida...
em
sembla que
el
cristianisme encara està per fer...
Mentre
no arrabassem de soca rel la violència de nostra
civilització, Crist no ha nascut encara”.
La
vida tota de Jesús ha estat, des del principi fins al
final, una crida a resoldre els problemes de la humanitat
per camins no violents.
La
violencia tendreix a destruir sempre. Porta dins ella la
tendència a l'excés. Preten solucionar els problemes de la
convivència humana, arrasa el que considera enemic, i posa
en marxa una reacció en cadena que no té fi.
Jesús
urgeix a “fer violència a la violència”. El
vertader enemic de l'home al qual cal agredir és nostre
propi “jo” egoista, capaç de destruir al que s'hi
oposa.
És
una equivocació creure que el mal es pot aturar amb el
mal i la injustícia amb la injustícia. El respecte total
a cada home i cada dona, talment com ho enten Jesús,
demana un esforç constant per reduir progressivament la
violència i estendre la cooperació, el diàleg i la
recerca comú de la justícia.
Els
cristians ens hem de demanr per què no hem sabut encara
extreure de l'evangeli totes les conseqüències de la
“no-violència” de Jesús ni li hem donat el
paper central en la vida i la predicació de les esglésies.
Paradoxalment,
els països de tradició cristiana han estat els primers
a fer possible el desig dels deixebles. Ja tenim aqjueix
“paraigües nuclear” que pot fer baixar foc del cel a
arrasar-nos a tots.
Tal
volta, el pecat més gros de l'Església actual sigui no
promoure i impulsar amb força i convicció un moviment
de no violència que desenvolupi una cultura diferent de la
que imposen els profetes de l'armamentisme i
l'equilibri del “terror”.
FER-SE
CRISTIÀ
Vine
amb mi.
Sovint,
entenem la vida cristiana d'una manera estàtica i no
vivim el procés de creixement i seguiment constant a
Jesús.
Tanmateix, un és cristià quan
camina darrera les petjades del Mestre. Per això, caldria
dir que som cristians, però ens anem fent
cristians a mesura que gosem seguir a Jesús.
Per
a molts, la vida cristiana es redueix a viure més o
manco una moral general que consisteix en
“fer el bé i evitar el mal”.
Això és tot.
No
han entès que seguir a Jesús és quelcom més profund i
viu, i d'exigències més concretes. És obrir-se
dòcilment a l'esperit de Jesús per a viure com va
viure ell i passar per on va ell passà.
Per
això, el cristià no només evita el mal, sinó que
lluita contra el mal i la injustícia com feu Jesús, per
a eliminar-los i suprimir-los d'entre els homes. No sols
fa el bé, sinó que lluita per un món millor, adoptant
la postura concreta de Jesús i prenint les mateixes
opcions.
No
basta cercar la voluntat de Déu de qualsevol manera
sinó cercar-la seguint les petjades de Jesús. Com diu un
teòleg, “la qüestió no està en si algú
cerca a Déu o no, sinó si el cerca on ell va dir que
es trobava”.
A
voltes pensem que és difícil saber quina és la voluntat
de Déu en nostra vida. I tanmateix, sabem molt bé quin
és l'estil de vida senzill, auster, fratern, proper als
pobres, que cal reproduir cada dia i seguir a Jesús.
Hi
ha coses molt clares si seguim a Jesús. “La
voluntat de Déu no és cap misteri pel que
afecta al germà i a estimar” (E. Kasemann)
És
arriscat i exigent seguir a Jesús. No es pot servir a
Déu i als diners, no es pot posar la mà a l'arada i
mirar endarrera, es pot romandre sense recolzament on
reclinar el cap.
Però
és l'únic que dóna alegria vertadera a nostra vida.
Quan el creient malda per a seguir Jesús dia a dia,
experimenta de manera creixent que, sense aquest
“seguir a Jesús”,
sa seria manco vida, més inerta, més buida i més
sense sentit.
UN
CRISTIÀ DE SEGUIMENT
Vine
amb mi.
Vivim
moments de crisis i la temptació de cercar seguretats és
gran, retornar a posicions fàcils, i tocar a la porta
d'una religió que ens “protegeixi” dels
problemes i conflictes.
Per
això, un creient de veres s'ha de demanar: ¿ Com ser
cristià avui? I la resposta és la de sempre: Cal tornar a
Jesús. Cal tornar a una espiritualitat de seguiment
de Jesús.
Configurar
tota nostra vida cristiana en el seguiment a Jesús, no
caure en la temptació de seguir altres interessos i altres
corrents que semblen oferir una “seguretat
religiosa”,
però que ens allunyen de l'esperit de l'evangeli.
J.
B. Metz ens deia que el desafiament més greu que
afrontem els cristians d'Europa és decidir entre “una
religió burguesa” o “un cristianisme de
seguiment”.
Seguir
a Jesús no vol dir fugir a un passat ja mort, sinó
tractar de viure avui amb l'esperit que l'encoratjà.
Com
s'ha dit amb ingeni, es tracta de viure avui “amb
l'aire de Jesús”
i no “l'aire
que més bufa”.
Aquest
seguiment no és apropiar-nos d'un conjunt d'idees noves,
ni pertànyer a un grup de selectes, sinó fer de Jesús
l'eix únic de nostre viure diari i posar-nos al servei
dels que ell anomenava regne de Déu.
Aquest
seguiment a Jesús és quasi sempre “caminar contra
corrent” en actitud de rebeldia i ruptura davant
els usos, modes, corrents d'opinió que no van d'acord amb
l'esperit de l'evangeli.
Això
demana resistir a deixar-se domesticar per una societat
superficial i consumista, sinó saber contradir els propis
amics i familiars quan ens conviden a anar per camins
contraris a l'evangeli.
Per
això, seguir a Jesús implica estar disposat a la
conflictivitat i a la creu. Estar disposat a compartir la
seva sort. Acceptar lliutramen el risc d'una vida
crucificada com la seva, i saber que ens espera la
resurrecció.
¿
Ja no som els cristians d'avui capaços d'escoltar la
cridada sempre viva de Jesús “Vine amb mi”
?
José
Antonio Pagola
El
seguiment de Jesús és exigent, Ho comprovem llegint o escoltant
aquest text de sant Lluc, que sembla dir-nos: Seguir Jesús val la
pena, però et costarà.
No
pensem que és una cosa difícil, perquè exigeix duresa i
capacitat de lluita. La lluita cristiana és contra nosaltres
mateixos, contra els nostres propis defectes, i no contra els dels
altres. Jesús, en sentir que els seus deixebles estaven demanant a
Déu que un foc baixés del cel per castigar els que no els rebien
com es devia, es va enfadar d'aquesta duresa i d'aquesta manera de
parlar dels seus deixebles.
Per
què seguir Jesús no és fàcil? Perquè seguim més els nostres
propis desitjos, de ser més, i Jesús ens demana de renunciar a
força coses que ens semblen normals, evidents.
Gairebé
tothom fa esforços i passa hores estudiant, si es tracta d'una
matèria important que ens faciliti l'obtenció d'un títol. O bé fa
hores d'un dur entrenament per ser un gran esportista, de fama. El
que em valora davant els meus ulls i sobretot davant els altres, això
val la pena un esforç, un sacrifici.
Jesús
dóna una resposta desconcertant a una persona, un jove probablement,
que li diu amb generositat: "Et
seguiré allà on vagis".
Una paraula de disponibilitat, que suposa una generositat reial.
Jesús no vol desanimar, però li fa comprendre que seguir-lo suposa
passar moltes nits a la intempèrie, ja que Ell, Jesús, no té
sempre un llit còmode o un dinar a punt, dependrà de qui l’
allotgi. Cosa no sempre fàcil.
El
problema més difícil és la relació amb la família. Hi ha coses,
en relació amb usos nostres, que ens semblen prioritàries. Sobretot
cuidar bé dels que una malaltia o un accident se'ls ha emportat
abans d'hora. El normal, el correcte, és ocupar-se de ben enterrar
els seus morts.
Com
pot dir Jesús a algú: "Deixa
que els morts enterrin els seus morts”?
Com si Jesús no donés importància al culte dels morts, que és
prioritari en totes les cultures. ¿No hi ha en aquesta paraula de
Jesús com una exageració, per desanimar tots els que vulguin anar
amb ell? Jesús és molt humà, el veiem a l'Evangeli ressuscitant el
fill d'una vídua o un amic que es deia Llàtzer. No oblidem que la
manera oriental d'expressar-se inclou paraules que semblen xocants,
però és una manera oriental de dir alguna cosa que mereix
l'atenció, com quan diu a l'evangeli de Mateu: "Si
el teu ull et escandalitza, arranca-te’l i llença'l lluny de
tu” comprenem
que és una manera hiperbòlica, d'imatge forta, però que no es pot
entendre-la a la lletra.
El
que ens importa avui és posar-nos en oració davant d’Ell, i
preguntar-li: "Què
voleu Senyor de mi"?
Potser Ell em mostrarà que he de ser generós en una decisió
difícil, però que pot donar-li glòria i fer molt de bé als
altres. Em demanarà esforç i generositat, però sé que Ell ha fet
molt més per mi.
Caminar
amb Jesús i seguir-lo, demana molta fe. És el que ens costa més:
creure que fer alguna cosa per Ell, val la pena.
Demanem-li
més fe i generositat. Això no ens traurà l'alegria, al contrari:
Jesús ens donarà molt més del que li hem demanat o ofert. La seva
amistat i un cor nou; això és millor que tot el que nosaltres podem
oferir-li.
Agustín
Goytisolo, sj.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada