dijous, 27 de juny del 2019

DIUMENGE XIII DURANT L'ANY


DOMINGO XIII



13º setmana del temps ordinari (C)
EVANGELI
Jesús tomó la decisión de ir a Jerusalén. Te seguiré adonde vayas.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 9,51-62
Jesús comença a fer camí cap a Jerusalem
51 Quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, resolgué de fer camí cap a Jerusalem. 52 Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per preparar la seva arribada. 53 Però no el volgueren acollir, perquè ell s'encaminava a Jerusalem.
54 En veure-ho, els deixebles Jaume i Joan van dir-li:
--Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?
55 Però Jesús es va girar i els renyà.56 I se n'anaren en un altre poble.
Seguir Jesús
(Mt 8,19-22)
57 Mentre feien camí, un li digué:
--Et seguiré arreu on vagis.
58 Jesús li respongué:
--Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap.
59 A un altre li digué:
--Segueix-me.
Ell respongué:
--Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare.
60 Jesús li contestà:
--Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu.
61 Un altre li digué:
--Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adéu als de casa meva.
62 Jesús li va respondre:
--Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu.
Paraula de Déu.




NI INSTAL·LAR-SE NI MIRAR ENRERA
Seguir a Jesús és el moll de la vida cristiana. Essencial. Important i decisiu. Per això, Lluc descriu tres escenes perquè les comunitats que llegeixen l'evangeli tinguin consciència que, als ulls de Jesús, res és més urgent i inajornable.
Jesús usa imatges fortes i escandaloses. Vol sacsejar les consciències. No cerca més seguidors, sinó seguidors compromesos, que el segueixin sens reserva, renunciïn a falses seguretats i assumeixin les ruptures necessàries. Les seves paraules plantegen una qüestió: ¿quina relació tenir amb ell els que es diuen seguidors seus ?
Primera escena. Un acompanyant Jesús es sent tan atret que agafa la iniciativa: “Et seguirè on vagis”. Jesús vol que toqui de peus a terra i li diu: ”Les guineus tenen caus, i els ocells, nius” però jo no tinc on reposar el cap”.
Seguir a Jesús és tota una aventura. Ell no ofereix als seus seguretat o benestar. No ajuda a gunyar diners o poder. Seguir Jesús és “viure de camí”, sense instal·lar-nos en el benestar, sense cercar fals refugi en la religió. Una Església manco poderosa i més vulnerable no és una desgràcia. És el millor que ens pot passar per a purificar la nostra fe i confiar més en Jesús.
Segona escena. Un està disposat a seguir-lo, però vol primer “anar a casa fins que haurà enterrat son pare”. Obligació important pels jueus. La resposta de Jesús és desconcertant: “Deixa que els morts enterrin els seus morts., i tu ves a a anunciar el regne de Déu”.
Obrir camins al regne de Déu, treballar per una vida més humana és sempre tasca urgent. Res pot retardar aquesta decisió: Ning ens ha de retenir o frenar. Els “morts”, que no viuen al servei del regne de la vida, ja es dedicaran a les altres obligacions religioses manco apremiants que el regne de Déu i sa justicia.
Tercera escena. A un que vol dir adéu la família abans de seguir-lo, Jesús li diu: “Ningú que mira darrera quan ja té la mà a l'arada no és apte pel regne de Déu. No és pot seguir a Jesus i mirar enrera. No és possible obrir camins al regne de Déu i romandre en el passat. Treballar en el projecte de Pare demana dedicació total, confiança en el futur de Déu i coratge per a caminar darrera les petjades de Jesús.
José Antonio Pagola



COM SEGUIR A JESÚS
Jesús amb decisió va cap a Jerusalem. Sap que hi ha perill a la capital però no es fa enrera. La seva vida té un objectiu: anunciar i promoure el projecte del regne de Déu. La marxa comença malament: els samaritans els rebutgen. Hi està avesat: a Natzaret ha passat igual.
Jesús sap que no és bo de fer acompanyar-lo en la vida de profeta itinerant. No pot oferir als seus seguidors la seguretat i prestigi que prometen els lletrats als seus deixebles. Jesús no enganya ningú. Els que el vulguin seguir tindran que aprendre a viure com ell.
Mentre va de camí, un desconegut s'apropa, ple d'entusiasme: “Us seguiré per tot arreu on anireu”. Jesús l'avisa que no cerqui seguretat, avantatges ni benestar. Ell “no té on reposar el cap”. No té casa, menja del que li ofereixen, dorm allà on pot.
No ens enganyem. El que ens impedeix avui als cristians seguir de veres a Jesús és el benestar en el qual vivim instal·lats. Temem agafar-lo seriosament perquè ens exigiria viure de manera generosa solidària. Som esclaus del nostre petit benestar.
Un altre demana a Jesús poder anar a enterrar son pare abans de seguir-lo: Jesús és enigmàtic i provocatiu en la resposta: “Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu ves a anunciar el regne de Déu”. Aquestes paraules desconcertants qüestionen el nostre estil de viure.
Cal eixamplar l'horitzó en el qual ens movem. La família no ho és tot. Hi ha quelcom més important. Si ens decidim a seguir Jesús, hem de pensar també en la família humana: ningú tindria que viure sense llar, sense pàtria, sense papers, sense drets. Tots podem fer qualque cosa més per un món més just i fratern.
Un altre està disposat a seguir-lo, però abans vol dir adéu a la família. Jesús el sorpren amb aquestes paraules: “Ningú que mira enrera quan ja té la mà a l'arada no és apte per al Regne de Déu”. Col·laborar en el projecte de Jesús exigeix dedicació total, mirar endavant, caminar cap al futur sense tancar-nos en el passat.
Tenim por que Déu ens meni per camins nous, ens tregui dels nostres horitzons limitats, tancats i egoistes...Ens ho adverteix el Papa Francesc.



MOURE'S
Mentre feien camí.
Les primeres generacions cristianes no oblidaren mai que ser cristià és “seguir” Jesús i viure com ell. Per això Lluc dóna importància a tres dites de Jesús.
En Jesús no es pot cercar seguretat, ja que ell “no té on reposar el cap”. Per a seguir Jesús, cal oblidar-se d'altres obligacions ja que el primer és “anunciar el regne de Déu”. A Jesús no se'l pot seguir “mirant enrera” ja qui el segueix així “no és apte per al regne de Déu”.
Seguir” a Jesús és una metàfora que els deixebles aprengueren pels camins de Galilea. Per a ells volia dir: no perdre de vista a Jesús; no romandre aturats lluny d'ell; caminar, moure's i fer passes darrera ell. “Seguir” a Jesús exigeix una dinàmica de moviment. Per això, l'immobilisme dins l'Església és malaltia de mort: mata la passió per seguir Jesús i compartir sa vida, sa causa, son destí.
L'instint per a sobreviure enmig de la societat moderna ens porta als cristians a cercar seguretat. La jerarquia malda per retrobar un recolzament social que ha minvat. Les comunitats cristianes perden pes i força per a influir dins l'ambient. No sabem “on reposar el cap”. És el moment d'aprendre a seguir Jesús de manera més despullada i vulnerable, però més autèntica i real.
A l'Església vivim sovint distrets per costums i obligacions que vénen del passat però no ajuden a generar vida evangèlica. Hi ha pastors que es senten com a “morts que enterren morts”. És el moment de tornar a Jesús i cercar primer el regne de Déu. Només així ens posarem en la vertadera perspectiva per a entendre i viure la fe cristiana com ell volia.
Però els que miren enrera, no són aptes per al regne de Déu. Quan s'ofega la creativitat, se mata la imaginació evangèlica i es controla tota novetat com a perillosa, es promou una religió estàtica que impedeix el seguiment viu a Jesús. És el moment de cercar un cop més “vi nou en odres nous”. Jesús ho demanava.





DÉU NO ÉS VIOLENT
Es girà i els renyà.
Jesús no accepta cap mena de violència. Per contra, la vol erradicar de soca a rel. Sempre ho han proclamat així els cristians i ho afirma l'investigació actual. La no violència és un tret essencial de l'actuació i missatge de Jesús. En el relat de Lluc, Jesús reacciona amb energia i reprèn els deixebles perquè volen que “foc del cel” destroci els odiats samaritants que no l'han acollit.
Tanmateix, aquesta no violència de Jesús no ha estat considerada normativa ni revelant per al cristianisme. Durant segles, els cristians l'han considerada com quelcom desconectat de la fe o del comportament cristià. S'ha beneït croades i posicions militaristes i no s'ha tingut consciència d'anar contra la fe cristiana.
¿ On està l'arrel d'aquesta contradicció? Segons teòlegs, el cristianisme segueix agafat per la idea del Déu violent de la Bíblia, sense gosar seguir Jesús. Se coneix i admira la no violència del Mestre de Galilea, però en la consciència social dels pobles “cristians” segueix viu i operant l'arquetipus d'un Déu justicier i castigador que s'imposa a tots perquè és més fort que cap. És aquest Déu que ens porta un cop i un altre a la gurerra.
Jesús volgué arrabassar de les consciències la imatge d'un Déu violent. Els seus gestos i paraules, la seva vida sencera revelen un Déu Pare que no s'imposa per la violència. Per a Jesús, acollir el Regne de Déu significa eliminar tota forma de violència entre els individus i entre els pobles. El seu missatge és sempre el mateix: “Déu és un Pare que està a prop”. Només vol una vida més digna i feliç per a tots. Canvieu vostra manera de pensar i d'actuar, i creieu aquesta Bona Nova”
La fe de Jesús no ha assolit encara canviar la inclinació humana per la violència. Els que dominen el món només entenen el llenguatge de la guerra. Pensen “imposar la justícia” actuant a imatge del Déu violent de l'Antic Testament. Cal canviar i creure en el Déu de Jesús. No és absurd intentar camins no violents. Absurd és creure encara en la guerra malgrat tants segles de bàrbara inutilitat.




¿ CAP A ON ?
Us seguirè per tot arreu on anireu.
És difícil que una persona faci el recorregut de sa vida sense demanar-se mai pel sentit de l'existència. Per monótona i rutinària que sigui sa vida, prest o tard escoltarà les preguntes que porta en el pregon del seu esser. ¿d'on vinc? ¿ què m'espera?, ¿quin sentit té tot ?
Aquestes pregunte poden brollar en moment de crisi i desgràcia o en hores de goig intens. Poden sorprendre durant el silenci de la nit o en el trull d'una festa. Se les planteja l'espòs feliç envoltat de dona i fills, i el captaire que va solitari pels carrers. La dona que sofreix al llit d'un hospital i la que es colra a una platja de moda.
Inútil és que filòsofs ens diguin que “no té sentit cercar sentit a la vida” (J. Sàdaba). L'esser humà vol saber d'on ve i a on va. En el nostre mil·lenni demanarem el mateix que en mil·lennis anteriors, ja que la qüestió del sentit de la vida no és un entreteniment per a persones desenfeinades, sinó un assumpte en el qual “se'ns va la vida”.
Per això és greu que l'home modern es quedi sense Déu i sense res que doni coherència i sentit, fonament i finalitat a la vida. Ja no s'accepten veritats ni metes absolutes. Cal aprendre a viure sense un sentit últim. Segons el filòsof de Turin, Gianni Vattimo, la tasca actual de la filosofia és “ensenyar a viure en la condició de qui no va enlloc”.
Però, ¿ com viure sense anar enlloc ?, ¿ què li espera a l'esser humà si ja no sap quan progressa i quan torna enrera, quan construeix i quan destrueix? L'home d'avui no sembla sentir necessitat d'una “salvació religiosa” del pecat i de la mort, però necessita ser salvat del nihilisme i el “sensesentit” que sembla envair-ho tot.
Prest o tard, el vertader creient es posa davant Crist amb aquestes preguntes: ¿què és per a Jesús viure?, ¿com entendre la vida ?, ¿on està el secret del seu estil de viure? No cerca receptes amb les quals resoldre problemes concrets de sa vida, sinó per a orientar i donar sentit a la seva existència. És més endavant quan, atret per la vida de Jesús, diu convençut: “Us seguirè per tot arreu on anireu”.




HIVERN A L'ESGLÉSIA
Tu ves a anunciar el Regne de Déu.
Al final de sa vida, el teòleg K. Rahner deia que a Europa la fe es troba en “temps d'hivern”. Altres teòlegs han usat la mateixa metàfora per a descriure el moment actual de l'Església. És una expressió dura, però la suggereixen indicis greus. El que més es senyala:
Molts cristians es senten sacsejats en llur mateixa identitat. No estan segurs de ser creients. No encerten tampoc a comunicar-se amb Déu. La teòloga I.F Gómes parlava fa uns anys de la “secreta increença” que augmenta a l'interior de l'Església. A banda, no sembla que les Esglésies assoleixin transmetre la fe a les noves generacions.
Una altra “dada” és la pèrdua de credibilitat dels cristianisme. L'Esglesia ja no desvetlla la confiança de fa uns anys. La seva paraula, sovint autoritària i exigent, no té ja pes moral. L'autoritat religiosa està qüestionada cap a dins i cap a fora de l'Església. Al cristianisme li demanen fets i no discursos.
Endemés, “el cristià” sembla, cada cop més, socialment irrelevant. Un teòleg de Tubinga, N. Greinacher afirma que “l'Església es converteix cada cop més en un fenomen marginal de nostra societat”. Hi ha ambients en els quals la seva actuació ni tan sols és considera digna de discussió o de crítica.
La imatge de K. Rahner amaga, tanmateix, un sentit més profund que el de la “rigidesa hivernal”. A cada hivern s'anuncia la primavera i, sota els camps gelats, la vida es prepara per un nou naixement. Però, res important neix de forma fàcil. El mateix Ranher demanava radicalitat, retorn a les arrels espirituals. “És difícil saber de quina manera i amb quins mitjans fer-ho, però si els cistianisme estigués marcat per la radicalitat, brollaria la primavera en l'Església”. Manquen sants entre nosaltres i tal volta no els saben reconéixer.
Endemés, l'Església ha d'apropar-se al dolor de l'home actual, al seu buit interior, a la seva impotència per a trobar-se amb Déu. Per a ningú és bo de fer creure. L'Església s'ha de desprendre de falses seguretats per acompanyar els homes i dones d'avui a cercar sentit i esperança. El“restauracionisme” només porta a “embossaments” perillosos, enduriments i crispacions. Calen conversions individuals i col·lectives al Déu viu de Jesucrist.
Tal volta ha arribat el moment en el qual l'Església, oblidant qüestions secundàries, escolti la cridada de Jesús: “Deixa que els morts enterrin els seus morts”; tu ves a anunciar el Regne de Déu”.



CONTRA LA VIOLÈNCIA
Els renyà.
La primera reacció de molts en sentir parlar de la “no-violència” és una reacció d'escepticisme o desconfiança. En el fons, pocs són els que creuen de veres que els conflictes que enfronten els homes puguin resoldre's sense anar a la violència.
Som hereus d'una llarga tradició en la qual la violència ha jugat un paper decisiu. La història que se'ns ha ensenyat és una història de guerres. Des de nins se'ns ha fet creure que les armes són l'únic mitja eficaç per a assolir la victòria.
Les mateixes esglésies han contribuit a que la història d'Europa hagi estat una història violenta. Allunyats de l'Esperit de Crist han elaborat teologies que justificaven la violència o permetien als combatents emprendre “guerres santes” o “justes”.
La humanitat no encerta a alliberar-se de la fatalitat de la violència. Després d'un segle que ha conegut guerres horribles, ningú sembla conmoure's massa si es mouen nous combats dins la mateixa Europa per a resoldre els conflictes entre els pobles, o que es prediqui entre nosaltres la necessitat de violència.
Per això, un signe esperançador és el naixement de grups i moviments compromesos en crear una nova cultura de “no-violència”. Una cultura que no consisteix en estèrils condemnes de la violència sinó en la creació d'un pensament nou sobre conflictes i la recerca de camins i estratègies per a lluitar amb eficàcia per la justícia sense introduir noves violències.
Tal volta, la primera passa sigui desemmascarar la maldat que s'amaga en tota violència. Duren les ideologies que ens porten a pensar que la violència no només és necessaria, sinó inclús honorable. Dins el nostre subsconscient col·lectiu la violència apareix associada a les causes més nobles de justícia i de llibertat, com la reacció natural d'homes moguts per la noblesa, el sacrifici, la generositat o l'honor.
Cal prendre consciència de que anem equivocats. La violència engendra sempre un procés deshumanitzador que perverteix radicalment les relacions entre els homes, introdueix dins la història noves injustócoes i obstaculitza el camí cap a la reconciliació.
D'aquí la necessitat de cercar alternatives eficaces a la violència en la pràctica de mètodes i estratègies que duguin a resoldre els conflictes per “vies” de diàleg, apropament de postures i acords.
L'Església s'ha de comprometre per aquesta cultura de la “no-violència” destructora d'uns deixebles que demanaven “foc del cel” per acabar amb un poblet qu no els havia acollit.




LA NO-VIOLÈNCIA DE JESÚS
Els renyà.
L'escena és significativa. Els samaritans, poble hostil als jueus, rebutgen Jesús i li neguen la hospitalitat de costum. La reacció de Jaume i Joan és ràpida: “Senyor, ¿ voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?” Jesús els renyà i se n'anaren a un altre poblet.
Sovint els cristians no sabem veure allò que M. Gandhi descobrí amb goig quan llegí l'evangeli: la profunda convicció de Jesús de que només la “no-violència” pot salvar la humanitat.
Després de trobar-se amb l'evangeli, Gandhi escrivia aquestes paraules: “Llegint tota la història d'aquesta vida... em sembla que el cristianisme encara està per fer... Mentre no arrabassem de soca rel la violència de nostra civilització, Crist no ha nascut encara”.
La vida tota de Jesús ha estat, des del principi fins al final, una crida a resoldre els problemes de la humanitat per camins no violents.
La violencia tendreix a destruir sempre. Porta dins ella la tendència a l'excés. Preten solucionar els problemes de la convivència humana, arrasa el que considera enemic, i posa en marxa una reacció en cadena que no té fi.
Jesús urgeix a “fer violència a la violència”. El vertader enemic de l'home al qual cal agredir és nostre propi “jo” egoista, capaç de destruir al que s'hi oposa.
És una equivocació creure que el mal es pot aturar amb el mal i la injustícia amb la injustícia. El respecte total a cada home i cada dona, talment com ho enten Jesús, demana un esforç constant per reduir progressivament la violència i estendre la cooperació, el diàleg i la recerca comú de la justícia.
Els cristians ens hem de demanr per què no hem sabut encara extreure de l'evangeli totes les conseqüències de la “no-violència” de Jesús ni li hem donat el paper central en la vida i la predicació de les esglésies.
Paradoxalment, els països de tradició cristiana han estat els primers a fer possible el desig dels deixebles. Ja tenim aqjueix “paraigües nuclear” que pot fer baixar foc del cel a arrasar-nos a tots.
Tal volta, el pecat més gros de l'Església actual sigui no promoure i impulsar amb força i convicció un moviment de no violència que desenvolupi una cultura diferent de la que imposen els profetes de l'armamentisme i l'equilibri del “terror”.



FER-SE CRISTIÀ
Vine amb mi.
Sovint, entenem la vida cristiana d'una manera estàtica i no vivim el procés de creixement i seguiment constant a Jesús.
Tanmateix, un és cristià quan camina darrera les petjades del Mestre. Per això, caldria dir que som cristians, però ens anem fent cristians a mesura que gosem seguir a Jesús.
Per a molts, la vida cristiana es redueix a viure més o manco una moral general que consisteix en “fer el bé i evitar el mal”. Això és tot.
No han entès que seguir a Jesús és quelcom més profund i viu, i d'exigències més concretes. És obrir-se dòcilment a l'esperit de Jesús per a viure com va viure ell i passar per on va ell passà.
Per això, el cristià no només evita el mal, sinó que lluita contra el mal i la injustícia com feu Jesús, per a eliminar-los i suprimir-los d'entre els homes. No sols fa el bé, sinó que lluita per un món millor, adoptant la postura concreta de Jesús i prenint les mateixes opcions.
No basta cercar la voluntat de Déu de qualsevol manera sinó cercar-la seguint les petjades de Jesús. Com diu un teòleg, “la qüestió no està en si algú cerca a Déu o no, sinó si el cerca on ell va dir que es trobava”.
A voltes pensem que és difícil saber quina és la voluntat de Déu en nostra vida. I tanmateix, sabem molt bé quin és l'estil de vida senzill, auster, fratern, proper als pobres, que cal reproduir cada dia i seguir a Jesús.
Hi ha coses molt clares si seguim a Jesús. “La voluntat de Déu no és cap misteri pel que afecta al germà i a estimar” (E. Kasemann)
És arriscat i exigent seguir a Jesús. No es pot servir a Déu i als diners, no es pot posar la mà a l'arada i mirar endarrera, es pot romandre sense recolzament on reclinar el cap.
Però és l'únic que dóna alegria vertadera a nostra vida. Quan el creient malda per a seguir Jesús dia a dia, experimenta de manera creixent que, sense aquest “seguir a Jesús”, sa seria manco vida, més inerta, més buida i més sense sentit.





UN CRISTIÀ DE SEGUIMENT
Vine amb mi.
Vivim moments de crisis i la temptació de cercar seguretats és gran, retornar a posicions fàcils, i tocar a la porta d'una religió que ens “protegeixi” dels problemes i conflictes.
Per això, un creient de veres s'ha de demanar: ¿ Com ser cristià avui? I la resposta és la de sempre: Cal tornar a Jesús. Cal tornar a una espiritualitat de seguiment de Jesús.
Configurar tota nostra vida cristiana en el seguiment a Jesús, no caure en la temptació de seguir altres interessos i altres corrents que semblen oferir una “seguretat religiosa”, però que ens allunyen de l'esperit de l'evangeli.
J. B. Metz ens deia que el desafiament més greu que afrontem els cristians d'Europa és decidir entre “una religió burguesa” o “un cristianisme de seguiment”.
Seguir a Jesús no vol dir fugir a un passat ja mort, sinó tractar de viure avui amb l'esperit que l'encoratjà. Com s'ha dit amb ingeni, es tracta de viure avui “amb l'aire de Jesús” i no “l'aire que més bufa”.
Aquest seguiment no és apropiar-nos d'un conjunt d'idees noves, ni pertànyer a un grup de selectes, sinó fer de Jesús l'eix únic de nostre viure diari i posar-nos al servei dels que ell anomenava regne de Déu.
Aquest seguiment a Jesús és quasi sempre “caminar contra corrent” en actitud de rebeldia i ruptura davant els usos, modes, corrents d'opinió que no van d'acord amb l'esperit de l'evangeli.
Això demana resistir a deixar-se domesticar per una societat superficial i consumista, sinó saber contradir els propis amics i familiars quan ens conviden a anar per camins contraris a l'evangeli.
Per això, seguir a Jesús implica estar disposat a la conflictivitat i a la creu. Estar disposat a compartir la seva sort. Acceptar lliutramen el risc d'una vida crucificada com la seva, i saber que ens espera la resurrecció.
¿ Ja no som els cristians d'avui capaços d'escoltar la cridada sempre viva de Jesús “Vine amb mi” ?
José Antonio Pagola

El seguiment de Jesús és exigent, Ho comprovem llegint o escoltant aquest text de sant Lluc, que sembla dir-nos: Seguir Jesús val la pena, però et costarà.
No pensem que és una cosa difícil, perquè exigeix ​​duresa i capacitat de lluita. La lluita cristiana és contra nosaltres mateixos, contra els nostres propis defectes, i no contra els dels altres. Jesús, en sentir que els seus deixebles estaven demanant a Déu que un foc baixés del cel per castigar els que no els rebien com es devia, es va enfadar d'aquesta duresa i d'aquesta manera de parlar dels seus deixebles.
Per què seguir Jesús no és fàcil? Perquè seguim més els nostres propis desitjos, de ser més, i Jesús ens demana de renunciar a força coses que ens semblen normals, evidents.
Gairebé tothom fa esforços i passa hores estudiant, si es tracta d'una matèria important que ens faciliti l'obtenció d'un títol. O bé fa hores d'un dur entrenament per ser un gran esportista, de fama. El que em valora davant els meus ulls i sobretot davant els altres, això val la pena un esforç, un sacrifici.
Jesús dóna una resposta desconcertant a una persona, un jove probablement, que li diu amb generositat: "Et seguiré allà on vagis". Una paraula de disponibilitat, que suposa una generositat reial. Jesús no vol desanimar, però li fa comprendre que seguir-lo suposa passar moltes nits a la intempèrie, ja que Ell, Jesús, no té sempre un llit còmode o un dinar a punt, dependrà de qui l’ allotgi. Cosa no sempre fàcil.
El problema més difícil és la relació amb la família. Hi ha coses, en relació amb usos nostres, que ens semblen prioritàries. Sobretot cuidar bé dels que una malaltia o un accident se'ls ha emportat abans d'hora. El normal, el correcte, és ocupar-se de ben enterrar els seus morts.
Com pot dir Jesús a algú: "Deixa que els morts enterrin els seus morts”? Com si Jesús no donés importància al culte dels morts, que és prioritari en totes les cultures. ¿No hi ha en aquesta paraula de Jesús com una exageració, per desanimar tots els que vulguin anar amb ell? Jesús és molt humà, el veiem a l'Evangeli ressuscitant el fill d'una vídua o un amic que es deia Llàtzer. No oblidem que la manera oriental d'expressar-se inclou paraules que semblen xocants, però és una manera oriental de dir alguna cosa que mereix l'atenció, com quan diu a l'evangeli de Mateu: "Si el teu ull et escandalitza, arranca-te’l i llença'l lluny de tu” comprenem que és una manera hiperbòlica, d'imatge forta, però que no es pot entendre-la a la lletra.
 El que ens importa avui és posar-nos en oració davant d’Ell, i preguntar-li: "Què voleu Senyor de mi"? Potser Ell em mostrarà que he de ser generós en una decisió difícil, però que pot donar-li glòria i fer molt de bé als altres. Em demanarà esforç i generositat, però sé que Ell ha fet molt més per mi.
Caminar amb Jesús i seguir-lo, demana molta fe. És el que ens costa més: creure que fer alguna cosa per Ell, val la pena.
Demanem-li més fe i generositat. Això no ens traurà l'alegria, al contrari: Jesús ens donarà molt més del que li hem demanat o ofert. La seva amistat i un cor nou; això és millor que tot el que nosaltres podem oferir-li.
Agustín Goytisolo, sj.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada