CONFIANÇA

CONFIANÇA

No tingueu por als homes.

Parlem sovint amb lleugeresa d' allò religiós que acabem per oblidar que Déu és sempre un Déu ocult i silenciós, un Déu, el misteri últim del qual sempre ens supera i transcendeix. Però Déu és Déu. Presència silenciosa i gratuita de la qual no podem disposar i a la qual no podem manipular al nostre capritx. Per això, no se pot provar la existència de Déu amb arguments racionals, com no se pot provar tampoc la no existència.

Ni el creient ni l'ateu poden justificar científicament les seves respectives postures. El creient creu que hi ha Déu però no pot provar la seva fe. L'ateu creu que no n'hi ha, però no pot verificar tampoc el seu ateisme. Ambdós caminen a les fosques, envoltats en el misteri últim de la vida.

Aquest misteri amb el qual ens trobem els homes de tots els temps obliga a agafar una actitud, la més radical i decisiva de totes, ja que d' ella depen en part l'orientació de nostra vida. Les postures poden ser diferents.

El misteri pot dur a l'ateisme. En no poder comprovar la existència de Déu com se comproven altres coses de nostre món, se pot arribar a la conclusió de que Déu no existeix. Els homes estem sols. La existència termina on termina nostra capacitat d'entendre i verificar. No hi ha més. Fora del que nosaltres captem no hi ha sinó vacu i no res.

El misteri pot portar, per contra, a una postura religiosa d'abandó i acollida, però sense un encontre personal amb Déu. És la experiència de les religions orientals. L' individu se submergeix en el misteri i cerca la profunditat del ser, però no invoca a un Déu personal. No se comunica amb ningú, no se confia a un Pare. Senzillament s'abandona al misteri. No és Déu el que salva a l'home. És l' individu el que se redimeix a ell mateix i s'abisma en la profunditat de son ésser.

Però el misteri pot desvetllar també en el cor humà la invocació a un Déu personal. És la postura del cristià que s'abandona i se confia a un Déu sentit com a Pare. Aquesta és la major originalitat i la major gosadia del cristianisme. El cristià no sols s'abandona al misteri, sinó que se confia a un Pare. Se sap estimat, comprès, perdonat i acollit per un Déu que és Pare.

Aquesta es la revelació nuclear que se'ns ofereix en Jesucrist. No estem orfes. El silenci de Déu en nostres vides no significa la seva absència. Se pot confiar en Déu inclús en el moment del silenci suprem de la mort. Aquesta confiança radical en un Déu Pare és el tret més característic del cristià. Si l'oblida, deixa de ser-ho. Per això, la vida del que creu en Jesucrist se conclou sempre amb un acte de confiança total. « En Tu, Senyor, espero, no deixis que mai em confongui.» In te, Domine, speravi: non confundar in aeternum. (Te Deum)