12º
diumenge Temps ordinari(A)
EVANGELI
Lectura
del sant evangeli segons sant Mateu 10,26-33
Invitació
a la confiança
26»Per
tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que
no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. 27
Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò
que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats. 28
I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar
l'ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l'ànima i el cos es
consumeixin a l'infern. 29 ¿No es venen
dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no
ho permet el vostre Pare. 30 I pel que
fa a vosaltres, fins i tot els cabells, us té comptats. 31
Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els
ocells.32
»A
tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el
reconeixeré davant el meu Pare del cel. 33
Però
al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu
Pare del cel.
Paraula
de Déu.
NOSTRES
PORS
Quan
nostre cor no està habitat per un amor fort o una fe ferma nostra
vida està a mercè de pors. A voltes és la por a perdre prestigi,
seguretat, comoditat o benestar el que ens priva de prendre les
decisions. No gosem arriscar nostra posició social, nostres diners o
nostra petita felicitat.
A
voltes ens atura la por a no ser acollits. Ens atemoreix la
possibilitat de quedar-nos tot
sols, sense la amistat o l'amor de les persones. Enfrontar-nos a la
vida diària sense la companyia propera de ningú.
Sovint
vivim preocupats per quedar bé. Ens fa por el ridícul, confessar
nostres conviccions, donar testimoni de nostra fe. Temem les
crítiques, els comentaris i el rebuig dels altres. No volem ser
classificats. Ens envaeix el temor al futur. No veiem clar nostre
avenir. No tenim seguretat en res. No confiem en ningú. Ens fa por
afrontar el demà.
Sempre
ha estat temptador pels creients buscar en la religió un refugi
segur que ens alliberi de pors, incerteses i temors. Però seria
error veure en la fe l'ansa fàcil dels pusil·lànimes, els covards i morts de por.
La
fe confiada en Déu, quan és ben entesa, no mena el creient a
defugir la pròpia responsabilitat davant els problemes. No porta a
fugir dels conflictes per a tancar-se còmode en l'aïllament. Per
contra, és la fe en Déu la que omple el cor de força per a viure
amb més generositat i de manera més arriscada. És la confiança
viva en el Pare la que li ajuda a superar covardies i pors per a
defensar amb audàcia i llibertat el regne de Déu i sa justícia.
La
fe no crea homes covards, sinó persones resoltes i audaces. No tanca
als creients en ells mateixos, sinó que els obre més a la vida
problemàtica i conflictiva de cada dia. No els envolta en la peresa
i la comoditat, sinó que els anima per al compromís.
Quan
un creient escolta de veritat en son cor les paraules de Jesús: «No
tingueu por», no se sent convidat a defugir els compromisos, sinó
animat per la força de Déu per a afrontar-se a ells.
SENSE
POR
El
record de la execució de Jesús estava recent. Per les comunitats
cristianes circulaven diverses versions de sa Passió. Tots sabien
que era perillós seguir a algú que havia acabat malament.
Recordaven una frase de Jesús: «El deixeble no
està part damunt del mestre». Si a ell li han dit Belcebú,
¿què no diran dels seus seguidors?
Jesús
no volia que se fessin falses il·lusions. Ningú pot pretendre seguir-lo de veres, sense compartir de qualque manera la seva
sort. En qualque moment, algú el rebutjarà, maltractarà, insultarà
o condemnarà. ¿Què cal fer?
La
resposta surt a Jesús de dedins: «No els tingueu por».
La por no és bona. No ha de paralitzar mai als deixebles. No han de
callar. No han de deixar de propagar el missatge de Jesús per cap
motiu.
Jesús
els explicà com han de situar-se davant la persecució. Amb ell ha
començat ja la revelació de la Bona Nova de Déu. Han de confiar.
El que encara està «encobert» i «amagat» a
molts, un dia quedarà patent: se coneixerà el Misteri de Déu, son
amor a l'ésser humà i son projecte d'una vida més feliç per a
tots.
Els
seguidors de Jesús estan cridats a prendre part activa des d'ara en
aquest procés de revelació: « Allò
que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a
cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats ».
El que els xiuxiueja a l'orella perquè penetri en el cor, ho han de
fer públic.
Jesús
insisteix en que no tinguin por. «Qui se posa de la meva
part», res ha de témer. El últim judici serà per a ell
una sorpresa gojosa. El jutge serà «el meu Pare
del cel», el que us estima sens fi. El defensor seré jo
mateix, que «me posaré de sa part». ¿Qui pot
infondre-nos més esperança enmig de les proves?
Jesús
imaginava els seus seguidors com un grup de creients que saben
«posar-se de sa part» sense por. ¿Per què som tan
poc lliures per obrir nous camins més fidels a Jesús? ¿Per què no
gosem plantejar de manera senzilla, clara i concreta l'essencial de
l'evangeli?
ALLIBERAR
DE LA POR
No
tingueu por.
Les
fonts cristianes presenten a Jesús dedicat a alliberar a la gent de
la por. Penava en veure a les persones atemorides pel poder de Roma,
intimidades per les amenaces dels mestres de la Llei, distanciades de
Déu per la por a la seva ira, culpades per llur poca
fidelitat a la Llei. De son cor, ple de Déu, sols podia brotar un
desig: «No
tingueu por». Són
paraules de Jesús que se repeteixen sovint en els evangelis. Les que
més s'han de repetir en la Església.
La
por s'apodera de nosaltres quan en nostre cor creix la desconfiança,
la inseguretat o la falta de llibertat interior. Aquesta por és el
problema central del ser humà i només ens podem alliberar arrelant
nostra vida en un Déu que sols cerca nostre bé.
Així
ho veia Jesús. Per això, se dedicà a desvetllar la confiança en
el cor de les persones. Sa fe profunda i senzilla era contagiosa: «Si
Déu cuida amb tendresa als gorrions del camp, els ocells més petits
de Galilea, ¿com no us cuidarà a vosaltres? Per a Déu sou més
importants i estimats que tots els
ocells del cel».
Un cristià de la primera generació recollí bé son missatge:
«Descarregueu
en Déu tota angoixa, que a ell li interessa vostre bé».
Amb
quina força parlava Jesús a cada malalt: «Tingues
fe. Déu no s'ha
oblidat
de tu».
Amb quina alegria els acomiadava quan els veia curats: «Vés
en
pau.
Viu bé».
Era el seu gran desig. Que la gent visqués amb pau, sense pors ni
angoixes: «No
us jutgeu, no us condemneu, no us faceu mal. Viviu de manera
amistosa».
Moltes
són les pors que fan sofrir en secret a les persones. La por fa mal,
molt mal. On creix la por, se perd de vista a Déu i s'ofega la
bondat que hi ha en el cor de les persones. La vida s'apaga, la
alegria desapareix.
Una
comunitat de seguidors de Jesús ha de ser, abans que altres coses,
un lloc on la gent s'allibera de les seves pors i aprèn a viure i
confiar en Déu. Una comunitat on se respira una pau contagiosa i se
viu una amistat entranyable que fan possible escoltar avui la crida
de Jesús: «No
tingueu por».
CONFIAR
No
tingueu por.
Nostre
cor està ple d'inquietuds, pors i inseguretats. Un poeta alemany
aconsella tenir paciència amb tot quant queda encara per resoldre en
nostres cors, però és cert que nostre ser cerca un descans, una
serenitat i harmonia que difícilment poden proporcionar unes bones
vacacions.
La
experiència de Déu tal com s'ofereix i comunica en Jesús pot
contribuir a conèixer la pau i l'assossec però aquesta experiència
és personal. Cadascun ha d'escoltar la crida de Jesús: «No
tingueu por, no hi ha comparació entre
vosaltres
i els gorrions».
Tal
volta, primer és parar-nos a experimentar a Déu sols com amor. Tot
el que neix d'ell és amor. D'ell sols ens arriba vida, pau i bé. Me
puc apartar d'ell i oblidar son amor, però ell no canvia. El canvi
és sols en mi. Ell mai deixa d'estimar-me.
Hi
h encara una cosa més commovedora. Puc fruir meditant que Déu
m'estima tal com soc. No he de guanyar son amor. No tinc que
conquistar el seu cor. No he de canviar ni créixer ni ser bo per a
ser estimat per ell. M'estima així, puc canviar, créixer i ser
millor.
Puc
ara pensar en ma vida. ¿Què me demana Déu?, ¿què espera de mi?
Sols que aprengui a estimar. No sé en quines circumstàncies me puc
trobar i quines decisions prendre, però Déu sols espera de mi que
estimi a les persones i cerqui el seu bé, que m'estimi a mi mateix i
me tracti bé, que estimi la vida i m'esforci per fer-la sempre més
digna i més humana per a tots. Que sigui sensible a l'amor. Estima
i encertaràs..
Hi
ha una cosa a no oblidar. Mai estaré sol. Tots «vivim,
ens movem i
existim»
en
Déu. Ell serà sempre aqueixa presència comprensiva i exigent que
necessito, aqueixa mà forta que me sostindrà en la debilitat,
aqueixa llum que me guiarà pels seus camins. Ell me convidarà
sempre a caminar i dir «Sí» a la vida. Un dia, quan acabi ma
peregrinació per aquest món, coneixeré junt a Déu la pau i el
descans, la vida i la llibertat.
CONFIAR
No
tingueu por als que maten el cos.
En
totes les èpoques hi ha hagut «profetes de desgràcies» dedicats a
anunciar tota casta de mals per al futur. També avui apareixen aquí
o allà persones poc equilibrades que profetitzen catàstrofes i
desgràcies —inclús la fi del món—, tal volta perquè ells
mateixos viuen sa vida com a catàstrofe i projecten sobre el món
els seus propis desitjos destructius.
Aquests
falsos profetes poden tocar un punt sensible en l'ànima fràgil
d'alguns, però no són els més perillosos. Fan més mal aquells
que, constants, destil·len llur pessimisme i enverinen la vida
quotidiana amb la seva visió ombriva i el seus pronòstics
pessimistes.
El
creient no se fa il·lusions sobre la situació del món. No
s'enganya «resolent»
els problemes des d'una fe ingènua. Coneix la força del mal, però
la seva fe en Déu li ajuda a no oblidar que el món no està
abandonat a la desgràcia. Més allà dels titulars de la premsa i
los dades de les estadístiques, el creient veu la realitat en sa
fondària última que és la salvació que ve de Déu.
Aquesta
és la confiança fonamental que Jesús vol transmetre als seus
deixebles: «No
tingueu por als que maten el cos, però no poden matar l'ànima»
És
cert que la vida està plena d'experiències negatives i la fe no
ofereix receptes màgiques per a resoldre els problemes. Però la
existència de l'ésser humà està en mans de Déu. Sols en Ell està
nostra salvació de la mort i del fracàs final.
Aquesta
fe robusta en Déu no porta a l'evasió o la passivitat. Se tradueix,
pel contrari, en coratge per a prendre decisions i assumir
responsabilitats. Condueix a afrontar riscs i acceptar sacrificis per
a ser fidel a un mateix i a la pròpia dignitat. Propi del vertader
creient no és la covardia i la resignació, sinó l'audàcia i la
creativitat.
Una
altra conseqüència de la confiança en Déu és la paciència,
aquest art d'assumir l'adversitat i resistir a l'agressivitat del mal
sense perdre la pròpia dignitat ni destruir-se. La paraula
«paciència»
en
el primitiu llenguatge grec de les primeres comunitats cristianes se
diu
υπομονή,
i
vol dir «romandre
dempeus»
i
suportar
el mal de cada dia. Aqueixa és l'actitud secreta del que posa la
confiança última en Déu.
NIHILISME
No
tingueu por.
El
nihilisme és un dels trets fonamentals de nostre temps. Heidegger
ho considera «la essència de la història occidental europea».
Estem finalitzant un segle que sap el que deixa al darrera com
quelcom acabat, però no sembla tenir clar cap a on s'encamina. Tot
està en crisis. Res s'aguanta.
És
clarificador analitzar el llenguatge d'aquest final de mil·lenni en
ses
variants.
Se parla de post-cristianisme,
post-moralisme,
post-modernisme...; tot el que semblava segur queda superat. Se parla
de la
«mort de Déu»,
el «final
de
la història», el
«ocàs
del progrés»,
la «crisis
de la raó»...;
tot sembla esvair-se: conceptes, valors, principis i ideals.
Se
dóna així una sensació de buit que se tradueix en desorientació i
sense sentit. Molts veuen en aquest buit el signe palpable d'una
època decadent. Altres, tanmateix, ho consideren com una experiència
profundament humana que sacsa i inquieta avui a la humanitat, però
pot ser el que la posi en moviment vers una veritat més profunda. La
vida també té llurs nits en les quals se'ns invita a buscar llum,
sentit i orientació.
La
caiguda de les grans idees, sistemes i creences en les quals, tal
volta, buscava una falsa seguretat, l'obliga avui a l'home modern a
col·locar-se de nou davant el misteri de la existència des de la
seva debilitat radical. Com insisteix G.
Amengual,
tot convida avui a la raó a que deixi de ser «dominant»
i prepotent per a fer-se «acollidora»
al misteri.
En
contra del que molts poden pensar, s'obre tal volta un espai nou per
al despertar de la vertadera fe. No hem d'oblidar que la fe no neix
de l'esforç de la raó ni és la conclusió d'una investigació o el
resultat d'una argumentació. Per a creure, important és deixar-se
interrogar, ser receptiu, saber escoltar el misteri. Déu no és un
problema que hem de resoldre, sinó un interrogant que hem
d'escoltar.
El
gran risc de la raó és atrinxerar-se en les pròpies idees,
creure's en possessió de tota la veritat, tancar-se en l'arrogància
intel·lectual, defensar-se del que pugui qüestionar d'arrel nostra
existència. La fe, per contra, neix en qui té un cor receptiu, que
s'obre amb honestedat a tota cridada. Creure és sempre, de qualque
manera, confiar en Déu.
L'evangeli
és una crida permanent a aquesta confiança radical en Déu. Nostra
vida està en mans del Pare. «No
tingueu por»,
Déu que cuida dels ocells del camp se preocupa de cada ésser humà.
CONFIANÇA
No
tingueu por als homes.
Parlem
sovint amb lleugeresa d' allò religiós que acabem per oblidar que
Déu és sempre un Déu ocult i silenciós, un Déu, el misteri últim del qual sempre ens supera i transcendeix. Però Déu és Déu.
Presència silenciosa i gratuita de la qual no podem disposar i a la
qual no podem manipular al nostre capritx. Per això, no se pot
provar la existència de Déu amb arguments racionals, com no se pot
provar tampoc la no existència.
Ni
el creient ni l'ateu poden justificar científicament les seves
respectives postures. El creient creu
que hi ha Déu però no pot provar la seva fe. L'ateu creu
que no n'hi ha,
però no pot verificar tampoc el seu ateisme. Ambdós caminen a les
fosques, envoltats en el misteri últim de la vida.
Aquest
misteri amb el qual ens trobem els homes de tots els temps obliga a
agafar una actitud, la més radical i decisiva de totes, ja que
d' ella depen en part l'orientació de nostra vida. Les postures poden
ser diferents.
El
misteri pot dur a l'ateisme. En no poder comprovar la existència de
Déu com se comproven altres coses de nostre món, se pot arribar a
la conclusió de que Déu no existeix. Els homes estem sols. La
existència termina on termina nostra capacitat d'entendre i
verificar. No hi ha més. Fora del que nosaltres captem no hi ha sinó
vacu i no res.
El
misteri pot portar, per contra, a una postura religiosa d'abandó i
acollida, però sense un encontre personal amb Déu. És la
experiència de les religions orientals. L' individu se submergeix
en el misteri i cerca la profunditat del ser, però no invoca a un Déu
personal. No se comunica amb ningú, no se confia a un Pare.
Senzillament s'abandona al misteri. No és Déu el que salva a
l'home. És l' individu el que se redimeix a ell mateix i s'abisma en
la profunditat de son ésser.
Però
el misteri pot desvetllar també en el cor humà la invocació a un
Déu personal. És la postura del cristià que s'abandona i se confia
a un Déu sentit com a Pare. Aquesta és la major originalitat i la
major gosadia del cristianisme. El cristià no sols s'abandona al
misteri, sinó que se confia a un Pare. Se sap estimat, comprès,
perdonat i acollit per un Déu que és Pare.
Aquesta
es la revelació nuclear que se'ns ofereix en Jesucrist. No estem
orfes. El silenci de Déu en nostres vides no significa la seva
absència. Se pot confiar en Déu inclús en el moment del silenci
suprem de la mort. Aquesta confiança radical en un Déu Pare és el
tret més característic del cristià. Si l'oblida, deixa de ser-ho.
Per això, la vida del que creu en Jesucrist se conclou sempre amb un
acte de confiança total. «
En
Tu, Senyor, espero, no
deixis que mai em confongui.»
In
te, Domine, speravi: non
confundar in aeternum. (Te
Deum)
¿AGNÒSTICS?
Si
un em nega davant els homes...
Pocs
ens han ajudat tant com Chnstian
Chabanis
a
conèixer l'actitud concreta de l'home contemporani davant el
problema de Déu. Ses famoses entrevistes són documents
imprescindibles per a saber què pensen avui els científics i
pensadors més reconeguts sobre Déu.
Poc
després de sa mort, s'ha publicat un llibre, «Obsession
de Dieu»
on
es recullen ses experiències impressions personals sobre Déu.
Chabanis
ens
confessa que, quan inicià les entrevistes als ateus més
prestigiosos, pensava trobar un ateisme rigorós i fonamentat. Va
descobrir que, darrera greus professions de lucidesa i honestedat
intel·lectual, s'amagava sovint una absència de «recerca
de veritat absoluta i una professió de fe fàcil en el progrés, la
ciència o l'avenir de l'home».
No
sorprèn massa la constatació de l'escriptor francès, ja que una
cosa semblant passa entre nosaltres. La majoria de les persones que
renuncien a creure en Déu, ho fan sense haver viscut cap procés de
recerca.
Penso,
en tants homes i dones que se confessen agnòstics, a voltes de
manera ostentosa, quan en realitat estan lluny de verdader
agnosticisme.
L'agnòstic
és una persona que se planteja el problema de Déu i, en no trobar
raons suficients per a creure en Ell, suspèn el judici.
L'agnosticisme és una recerca que termina en frustració. Sols
després d'haver cercat, adopta l'agnòstic la postura
que jutja més honesta: «No sé si existeix Déu. Jo no trobo
raons ni per creure ni per no creure».
La
postura més estesa avui consisteix més aviat en desentendre's de la
qüestió de Déu, no preocupar-se del sentit últim de la
existència. Molts dels que es diuen agnòstics són, en realitat,
persones que no busquen. Vides «sense
voluntat
de veritat real»,
que diria X.
Zubiri.
Els
resulta indiferent que Déu existesqui o no, que la vida tingui un
sentit últim o no. A ells les basta «deixar-se viure»,
abandonar-se «a allò que sigui», sense
aprofundir en la rel de les coses i de la vida.
¿És
aqueixa la postura més humana davant la realitat? ¿Se pot presentar
com a progressista una vida en la qual està absent la voluntat de
cercar la veritat última de tot?
La
pregunta radical de Jesús als deixebles ens interpel·la a tots:
«¿Què cerqueu?». Fer-se persona és buscar.
Fer-se creient és buscar a Déu com el sentit i fonament de tot.
L'actitud menys humana i menys creient és la despreocupació
frívola del que no cerca la veritat real.
MANUAL
D' INSTRUCCIONS
No
hi ha comparació entre vosaltres i els gorrions
El
major problema de moltes persones és que han rebut el regal de la
vida però desconeixen les instruccions pel seu bon funcionament.
El
problema es fa encara més agut en una societat que ofereix “un
manual d'instruccions», en molts casos, absolutament
desenraonat.
Així
com si, en estrenar cotxe, se'ns entregassin pel seu ús i
manteniment instruccions tan absurdes com aqueixes: “Per a
alimentar el motor, tira-li aigua». «En cas de mal
funcionament en el carburador, netegi bé els cendrers i catifes..». «Per a obtenir un frenat més segur, encengui la
calefacció”.
Tanmateix,
són conviccions i pautes de conducta tan habituals i comuns que
seguir-les ens sembla el més sensat i judiciós, sense advertir que
són la font més important de moltes de nostres desgràcies,
frustracions i pors.
¿Com
dubtar, per exemple, d'aqueixa convicció tan arrelada en nosaltres i
que dirigeix nostra conducta amb aqueixa consigna: “Si no
tens èxit, no vals»?
Creiem
que per a assolir l'estima i aprovació dels altres i, inclús, la
pròpia, hem d'aconseguir l'èxit en tot el que emprenem.
Programats
de manera tan equivocada, ja no podem sentir-nos bé si no ho
assolim. Ens torturem a nosaltres mateixos sempre que fracassem en
qualque cosa. Qualsevol contratemps ens omple d'irritació i ens
deprimeix.
Creiem
que, per a valer, hem de posseir coses, dominar persones, acumular
èxits. I si són altres els que ho fan, una enveja secreta i quasi
inconscient omple de tristesa nostra vida.
No
ens adonem que, cercant nostra dignitat fora de nosaltres mateixos i
desconnectats de la font autèntica de l'ésser, nostre viure diari
roman cada cop més amenaçat.
Vivim
encegats, sense valorar l'immens regal de la vida que batega en
nosaltres. Sense sospitar el que valem ni gaudir del que som, sense
necessitat d'afegir èxit o triomf a nostre ésser.
El
que en nosaltres val és aqueixa vida que brota de Déu i cap a Déu
es dirigeix. El que som davant aquest Pare que cuida i anima tot el
nostre ésser.
Aqueixa
és la convicció de Jesús: «No tingueu por.. Teniu un
Pare... Vosaltres valeu molt més que els gorrions que
Ell cuida”.
NOSTRES
PORS
No
tingueu por.
Quan
nostre cor no està habitat per un amor fort o una fe ferma,
fàcilment nostra vida roman a mercè de diferents pors.
Sovint,
la por a perdre prestigi, seguretat, comoditat o benestar, ens atura
a prendre decisions. No gosem arriscar nostra posició social,
nostres diners o nostra petita felicitat.
A
voltes, ens paralitza la por a no ser acollits. Ens atemoritza la
possibilitat de quedar-nos tot sols, sense l'amistat o l'amor de les
persones. Haver d'enfrontar-nos a la vida diària sense la companyia
propera d' algú.
Sovint,
vivim preocupats només per quedar bé. Ens fa por fer el ridícul,
confessar nostres vertaderes conviccions, donar testimoni de nostra
fe. Temem les crítiques, els comentaris i el rebuig dels altres. No
volem ser classificats.
A
voltes ens envaeix el temor al futur. No veiem clar nostre avenir. No
tenim seguretat en res. No confiem pot ser en ningú.En fa por
afrontar el demà.
Sempre
ha estat una temptació per als creients buscar en la religió un
refugi segur que alliberi de pors, incerteses i temors. Però seria
equivocació veure en la fe l'ansa fàcil de los pusil·lànimes, els
covards i espantats.
La
fe confiada en Déu, quan és ben entesa, no mena el creient a eludir
la pròpia responsabilitat davant els problemes. No el porta a
defugir els conflictes per a tancar-se còmode en l'aïllament.
Per
contra, és la fe en Déu la que omple son cor de força per a viure
amb més generositat i de manera més arriscada. És la confiança
viva en el Pare la que li ajuda a superar covardies i pors per a
defensar amb més audàcia i llibertat als que són injustament
maltractats en aquesta societat.
La
fe no crea homes covards sinó persones més resoltes i audaces. No
tanca els creients en ells mateixos sinó que els obri més a la
vida problemàtica i conflictiva de cada dia. No els envolta en la
peresa i la comoditat sinó que els anima per al compromís
Quan
un creient escolta en son cor les paraules de Jesús: «No tingueu
por», no se sent convidat a eludir els compromisos sinó penetrat
per la força de Déu per a afrontar-los.
NO
A LA POR
No
tingueu por.
No
és dramatisme constatar que creix entre nosaltres la
por social,
la sospita de tot, la inseguretat i la necessitat de defensar-se i
buscar cadascun la seva sortida en la vida.
La
vida està cada vegada més difícil o, al menys, així ho perceb
molta gent que se sente amenaçada de moltes maneres i no veu clar el
futur.
En
nostra societat hi ha por. No se tracta només de grups terroristes
que des d'interessos i postures ideològiques molt distintes
s'esforcen per crear un clima de por i inestabilitat que afavoreix
als seus projectes polítics.
La
por social és quelcom més profund. És la impressió quasi
imperceptible, però real, de que les institucions socials,
polítiques i econòmiques existents no són capaces de resoldre els
problemes actuals.
Aquesta
por no se manifesta sempre de la mateixa manera ni té els mateixos
efectes en tots.
Hi
ha els que senten necessitat de consumir més per a sentir-se més
protegits, i de llançar-se a una vida de divertiment que els permeti
oblidar els problemes de cada dia.
Hi
ha els que tomben en la passivitat, la resignació i el desencant, ja
que se senten dominats per una sensació de impotència, en tenir
poques possibilitats de protagonisme en una societat tan complexa i
tan sotmesa a l'interès dels privilegiats.
No
manquen els que, atemorits davant el risc que suposa una major
llibertat social, desitgen tornar a situacions més dictatorials i
anhelen un Estat fort, defensor d'un orde rígit i segur.
És
possible que algunes persones cerquin en la religió seguretat. Ara
bé, Quan el que ens empeny al religiós és el desig de seguretat i
no la recerca de sentit, la fe corre el risc de ser mal entesa i
inclús manipulada.
La
por fa impossible la construcció d'una societat més humana. Però
la superació de la por no és sols qüestió de bona voluntat.
El
home necessita descobrir una esperança definitiva i una força que
doni sentit al lluitar diari. Necessita trobar un principi perenne de
noves possibilitats, una raó per a viure, una confiança per a
morir.
Qui
ha comprès a Jesucrist, entén les seves paraules: «No
tingueu por».
La fe és abans que res, força contra tota por i audàcia per a
creure en el futur de l'home des d'un compromís humil i des d'una
confiança il·limitada en el Pare de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada