DIUMENGE DE LA TRINITAT

La Santísima Trinitat (A)

EVANGELI

Déu ha enviat el seu Fill al món perquè el món se salvi per mitjà d'ell.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 3, 16-18

16 Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna 17 Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell. 18 Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu.

Paraula de Déu

LA INTIMITAT DE DÉU

Si la Església digués un dia que Déu no és Trinitat, ¿canviaria la existència de molts creients? Probablement no. Per això un roman sorprès davant aquesta confessió del P. Varillon: «Penso que, si Déu no fora Trinitat, jo seria probablement ateu […] En qualsevol cas, si Déu no és Trinitat, jo no comprenc ja absolutament res».

La majoria dels cristians no sap que en adorar a Déu com a Trinitat confessem que Déu, en la seva intimitat més pregona, sols és amor, acollida, tendresa. Aquesta és la conversió que més necessiten no pocs cristians: el pas progressiu d'un Déu com a Poder a un Déu com a Amor.

Déu no és un ésser «omnipotent i sempitern» qualsevol. Un ésser poderós pot ser un déspota, un tirà, un dictador: una amenaça per la nostra llibertat. ¿Podríem confiar en un Déu sols omnipotent? És difícil abandonar-se a algú poderós. És més fàcil desconfiar, ser cauts i salvaguardar nostra independència.

Però Déu és Trinitat, és un misteri d' Amor. I sa omnipotència és la omnipotència de qui sol és amor, tendresa infinita. És l'amor de Déu que és omnipotent. Déu no ho pot tot. No pot sinó el que pot l'amor infinit. I sempre que ho oblidem i sortim de l'esfera de l'amor fem un Déu fals, un ídol estrany que no existeix.

Quan no hem descobert que Déu és sols Amor, ens relacionem des del interés o la por. Un interés que ens mou a utilitzar s' omnipotència per a nostre profit. O por que ens duu a buscar tota classe de mitjans per a defensar-nos de son poder amenaçador. Però aquesta religió feta d'interés i pors és més magia que vertadera fe cristiana.

Solament quan un intueix des de la fe que Déu és Amor i descobreix  que no pot ser altra cosa sinó Amor presente en el més pregon de nostra vida, comença a créixer lliure en nostre cor la confiança en un Déu Trinitat de qui sabem per Jesús que no pot sinó estimar-nos.

CONFIAR EN DÉU

L'esforç fet pels teòlegs durant segles per a exposar amb conceptes humans el misteri de la Trinitat no ajuda avui als cristians a revifar la confiança en Déu Pare, a reafirmar l'adhesió a Jesús, el Fill encarnat de Déu, i a acollir amb fe viva la presència de l' Esperit de Déu en nosaltres.

Per això pot ser bo fer un esforç per apropar-nos al misteri de Déu amb paraules senzilles i cor humil, i seguir el missatge, els gests i la vida entera de Jesús: misteri del Fill de Déu encarnat.

El misteri del Pare és amor entranyable i perdó. Ningú està exclòs del seu amor, a ningú es nega son perdó. El Pare ens estima i ens busca a cada un dels seus fills i filles per camins que sols ell coneix. Mira a tot ésser humà amb tendresa i compassió. Jesús l'invoca sempre: “Pare”.

Nostra actitud davant aquest Pare ha de ser la confiança. El misteri últim de la realitat, que els creients diem “Déu”, no ens ha de fer por o angoixa: Déu sols pot estimar-nos. Ell entén nostra fe petita i vacil·lant. No ens hem de sentir trists per nostra vida, quasi sempre mediocre, ni desanimar-nos en descobrir que hem viscut allunyats d'aquest Pare. Ens podem abandonar a ell amb senzillesa. Nostra poca fe basta.

També Jesús ens convida a la confiança. Aquestes són les seves paraules: “No visqueu amb el cor torbat. Creieu en Déu. Creieu també en mi”. Jesús és el viu retrat del Pare. En les seves paraules escoltem el que ens diu el Pare. En els gests i el seu mode d'actuar, entregat a fer la vida més humana, se'ns descobreix com ens vol Déu.

Per això, en Jesús podem encontrar-nos en qualsevol situació amb un Déu concret, amic i pròxim. Ell posa pau en nostra vida. Ens fa passar de la por a la confiança, del recel a la fe senzilla en el misteri últim de la vida que és sols Amor.

Acollir l' Esperit que anima al Pare i a son Fill Jesús, és acollir dins nosaltres la presència invisible, callada, però real del misteri de Déu. Quan ens fem conscients d'aquesta presència continua, comença a desvetllar-se en nosaltres una confiança nova en Déu.

Nostra vida és fràgil, plena de contradiccions i incerteses: creients i no creients, vivim envoltats de misteri. Però la presència de l' Esperit en nosaltres és suficient per a sostenir nostra confiança en el Misteri últim de la vida que és sols Amor.

EL CRISTIÀ DAVANT DÉU

No sempre se'ns fa fàcil als cristians relacionar-nos de manera viva amb el misteri de Déu confessat com a Trinitat. Tanmateix, la crisis religiosa ens convida a cuidar una relació personal, sana i gratificant. Jesús, el Misteri de Déu fet carn en el Profeta de Galilea, és el millor per a reavivar una fe senzilla.

¿Com viure davant el Pare? Jesús ens ensenya dues actituds bàsiques. Primer, una confiança total. El Pare és bo. Ens vol sempre. Res l'importa si no és el nostre bé. Podem confiar en ell sense pors, recels, càlculs o estratègies. Viure és confiar en l' Amor com a misteri últim de tot.

Segon, una docilitat incondicional. És bo viure atents a la voluntat d'aquest Pare, ja que vol una vida més digna per a tots. No hi ha una manera de viure més sana i encertada. Aquesta és la motivació secreta del que viu davant el misteri de la realitat des de la fe en un Déu Pare.

¿Què és viure amb el Fill de Déu encarnat? En primer lloc, seguir a Jesús: conèixer-lo, creure'l, sintonitzar amb ell, aprendre a viure seguint ses petjades. Mirar la vida com la mirava ell; tractar a les persones com ell les tractava; sembrar signes de bondat i llibertat creadora com feia ell. Viure fent la vida més humana. Així viu Déu quan s'encarna. Per a un cristià no hi ha altre mode de viure més apassionant.

En segon lloc, col·laborar en el Projecte de Déu que Jesús posà en marxa seguint la voluntat del Pare. No podem romandre passius. Els que ploren Déu els vol veure riure, els que tenen fam els vol veure menjar. Hem de canviar les coses perquè la vida sigui vida per a tots. Aquest Projecte que Jesús anomena "regne de Déu" és el marc, l'orientació i el'horitzó que ens proposa des del misteri últim de Déu per fer la vida més humana.

¿Qué es viure animats per l' Esperit Sant? En primer lloc, viure animats per l'amor. Així es desprèn de tota la trajectòria de Jesús. Essencial és viure'l tot amb amor i des de l'amor. Res és més important. L'amor és la força que posa sentit, veritat i esperança en nostra existència. És l'amor el que ens salva de tantes torpeses, errors i misèries.

Per últim, qui viu "ungit per l' Esperit de Déu" se sent enviat de manera especial a anunciar als pobres la Bona Nova. Sa vida té força alliberadora per als captius; posa llum en els que viuen cecs; és un regal per als que se senten desgraciats.

DÉU ESTIMA AQUEST MÓN

Tant estimà Déu al món.

Jesús pot ser considerat des de perspectives diverses. Pot ser vist com a problema històric, gran líder religiós, un dogma, l'inspirador d'un camí alliberador... L'evangelista Joan ens convida a acollir-lo com el «millor regal» que Déu ha fet al món.

Jesús parla amb un mestre jueu, Nicodem. No conversen sobre els problemes conflictius de la Llei jueva. Jesús centra l'atenció en temes dels quals se'n parla poc a Israel: com «renéixer» a una vida nova, quin camí seguir per a «tenir vida eterna»...

Jesús pronuncia unes paraules que transcendeixen una conversació humana, i resumeixen de manera grandiosa tot el misteri que se troba en ell: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.».

¿Què podem sentir, en escoltar aquestes paraules, els homes i dones d' avui, atrets per tot benestar immediat i escèptics davant promeses enfora de vida eterna? ¿Què ens pot dir l'amor de Déu en una societat plena d'interessos, objectius i lluites tan contraris a l'amor?

Les paraules de Jesús destaquen l'immens i universal de l'amor de Déu. No podia ser d'altra manera. Déu ha estimat al «món», no sols a Israel, a la Església, als cristians... Ha enviat el seu Fill, no per a «condemnar», sinó per a «salvar», no per a destruir, sinó per a donar vida eterna. Ho sàpiga o no, el món existeix, evoluciona i progressa baix la mirada amorosa de Déu.

Per a saber del Misteri d' Amor que sosté el món, el millor camí és el mateix Jesús. Acostant-nos al Fill, podem veure, palpar i intuir com és el Pare amb tots els seus fills. Veient-lo actuar, podem captar com és l' Esperit que anima a Déu.

Tots els gestos, símbols, paraules, doctrines, objectius i estratègies del cristianisme han de nàixer, alimentar-se i reflectar aquest misteri de l' Amor de Déu al món enter. Si no és així, la religió se tanca; l'anunci cristià perd el seu significat més autèntic; poden inventar-se pràctiques, costums i estils de viure allunyats de la veritat cristiana original.

VIURE A DÉU DES DE JESÚS

Tant estimà Déu el món.

Els teòlegs han escrit estudis profunds sobre la vida insondable de les persones divines en el si de la Trinitat. Jesús, per contra, no ofereix aquest tipus de doctrina sobre Déu: Déu és una experiència: se sent Fill estimat d'un Pare bo que entra en el món per a humanitzar la vida amb son Esperit.

Per a Jesús, Déu no és un Pare i res més. Ell descobreix en aquest Pare trets que no sempre recorden els teòlegs. En son cor hi són els més petits i indefensos, els oblidats per la societat i les religions: els que res bo esperen ja de la vida.

Aquest Pare no és propietat dels bons. «Fa sortir el sol sobre bons i dolents». A tots beneeix, a tots estima. Per a tots busca una vida més digna i feliç. Per això s'ocupa de manera especial pels que viuen «perduts». A ningú oblida, a ningú abandona. Ningú camina per la vida sense la seva protecció.

Jesús no és el Fill de Déu i res més. És el Fill estimat d'aquest Pare, però, és nostre amic i germà. És el gran regal de Déu a la humanitat. Seguint ses passes, gosem viure amb confiança plena en Déu. Imitant sa vida, aprenem a ser compassius com el Pare del cel. Units a ell, treballem per construir aquest món més just i humà que vol Déu.

Des de Jesús experimentem que l' Esperit Sant no és quelcom irreal i il·lusori. És senzillament l'amor de Déu que està en nosaltres i entre nosaltres animant sempre nostra vida, atraient-nos sempre cap all bé. Aquest Esperit ens convida a viure com Jesús que, «ungit» per sa força, passà sa vida fent el bé i lluitant contra el mal.

És bo culminar nostres pregàries dient «Glòria al Pare, al Fill i a l' Esperit Sant» per a adorar amb fe el misteri de Déu. I és bo senyar-se en el nom de la Trinitat per a viure en el nom del Pare, Jesús, son Fill, i deixar-nos guiar per son Esperit.

AMB EL COR AFLIGIT

Tant estimà Déu el món.

No vull viure la festa de la Trinitat decantant la mirada del món. No puc estar alegre i celebrar la «festa de Déu» oblidant els seus fills i filles, torturats, aterrits, violats i degradats de mil maneres. Se me fa impossible escriure qualque cosa suggerent sobre el misteri de Déu quan tinc el cor encongit per la força destructora del mal.

Necessito creure en Déu «Pare» de tots els pobles i religions, força creadora que ens vol bé a tots. Roca ferma i sòlida en qui podem posar nostres arrels amb confiança i sense temor en aquests temps d'inseguretat i brutalitat. L' «únic bo» com deia Jesús.

Necessito creure en Jesús, «Fill de Déu» i germà, a qui agafar per a no oblidar nostra dignitat. En ell veig el rostre i el cor de Déu. En ell sento a Déu a prop, torturat i crucificat junt a tants altres. A ell me vull aferrar en aquests temps de confusió en que se'ns vol enganyar de tantes maneres.

Necessito creure en l'«Esperit transformador» de Déu que no abandona mai cap ésser humà. Dador de vida i defensor de tots els pobres en aquests temps de tanta indefensió i esvaniment. Necessito deixar-me animar per ell per a no caure en la desesperança.

Vull estimar a Déu Pare, estimar la vida que neix d'ell i lluitar sempre a favor de les seves criatures. És millor construir que destruir, és millor fer el bé que danyar, és millor la pau que la guerra, és millor acollir que rebutjar, besar que no besar, ser que no ser.

Vull estimar a Jesús, Fill de Déu encarnat, defensar abans que res i part damunt de tot el seu projecte de vida. Jesús el deia «regne de Déu i sa justícia». Un projecte tantes vegades oblidat, traït, desfigurat i trivialitzat pels que ens diem la «Església de Jesús».

Vull acollir l' Esperit Sant de Déu per a mantenir sempre la meva resistència ferma davant els «amos del món». Vull pensar, sentir i actuar contra els seus projectes de mort i menyspreu als petits. No puc imaginar altra manera de viure i estimar Dios i lloar son misteri d' Amor.

SOLS AMOR

Tant estimà Déu el món.

¿És necessari creure en la Trinitat?, ¿se pot?, ¿serveix de res?, ¿no és una construcció intel·lectual innecessària?, ¿canvia en res nostra fe en Déu i nostra vida cristiana si no creiem en el Déu trinitari? Fa dos segles Kant escrivia aquestes paraules: «Des de el punt de vista pràctic, la doctrina de la Trinitat és perfectament inútil.»

Res més lluny de la realitat. La fe en la Trinitat canvia no solament nostra visió de Déu, sinó també nostra manera d'entendre la vida. Confessar la Trinitat de Déu és creure que Déu és un misteri de comunió i d'amor. Déu no és una Substància suprema compacta i freda, un Ser tancat i impenetrable, immòbil i indiferent. Déu és un focus d'amor insondable, la seva intimitat misteriosa és sols amor i comunicació. Conseqüència: en el fons últim de la realitat, dóna sentit i existència a tot i no hi ha sinó Amor. Tot l'existent ve de l' Amor.

El Pare és Amor originari, la font de tot amor. Ell comença l'amor. «Sols Ell comença a estimar sense motius; és més, és Ell qui des de sempre ha començat a estimar» (E. Jüngel). El Pare estima des de sempre i per a sempre sense ser obligat ni motivat des de fora. És l' «etern Amant». Estima i seguirà estimant sempre. Mai retirarà el seu amor i fidelitat. De Ell sols brota amor. Conseqüència: creats a la seva imatge estem fets per a estimar. Només estimant encertem en la existència.

El ser del Fill consisteix en rebre l'amor del Pare. Ell és l' «Estimat eternament» abans de la creació del món. El Fill és l' Amor que acull, la resposta eterna a l'amor del Pare. El misteri de Déu consisteix en donar i en rebre amor. En Déu, deixar-se estimar no és menys que estimar. ¡Rebre amor és també diví! Conseqüència: creats a imatge d'aquest Déu, estem fets no sols per a estimar, sinó per a ser estimats.

L' Esperit Sant és la comunió del Pare i del Fill. Ell és l' Amor etern entre el Pare amant i el Fill estimat, el que revela que l'amor diví no és entossudiment o possessió gelosa del Pare ni acaparament egoista del Fill. L'amor vertader és sempre obertura, do, comunicació desbordant. Per això, l' Amor de Déu no se queda en ell mateix, sinó que se comunica i esten cap a les seves criatures. «El amor de Déu ha estat vessat en nosstres cors per l' Esperit Sant que se'ns ha donat» (Rm 5, 5). Conseqüència: creats a imatge d'aquest Déu, estem fets per a estimar-nos sense acaparar i sense tancar-nos en amors ficticis i egoistes.

DÉU MARE

Entregà a son Fill únic.

«Que Déu et protegeixi i et beneeixi. Que Ella et concedeixi sa gràcia.» Aquestes paraules, pronunciades fa uns anys al final d'una celebració religiosa en Hamburg, provocaren diverses reaccions. Per a unes persones significaven una alliberació, altres es sentiren desconcertades i moltes no quedaren escandalitzades.

Tanmateix, no hi ha més motius per a usar el masculí que el femení quan parlem de Déu. Com ha afirmat sempre la teologia, «Déu no és baró perquè se parli d'ell com a Pare, ni és dona perquè se parli d'ell com a Mare» (S. del Cura). Déu és misteri sant que transcendeix nostre pobre llenguatge humà.

Amb agudesa, C.G. Jung observa que en la visió trinitària de Déu no se segueix l'esquema normal «Pare-Mare-Fill». Per això, Déu Pare no representa el masculí front al femení d'una Deessa Mare. El Déu cristià és Pare i és Mare (el XI concili de Toledo parla del «si matern del Pare»!). No ens ha d'estranyar que diccionaris teològics recents dediquin pàgines a considerar «allò patern» i «allò matern» en Déu.

En 1978, el Papa Joan Pau I va sorprendre amb unes paraules que se recorden com la millor llampada de son curt pontificat. Això és el que diu: «Déu és Pare; més encara, és Mare. No vol nostre mal; sols vol fer-nos bé a tots.» L'afirmació no representava cap novetat especial. Un teòleg poc sospitós de «feminisme» com sant Agustí s'expressà així: «Déu és Pare perquè crea, mana i governa; és Mare perquè alberga, alimenta, alleta i conserva.»

Aquestes reflexions no ha de portar-nos a propugnar quelcom com «la religió de la Deessa», pero sí, tal volta, a superar l'ús obligat i exclusiu de un llenguatge patriarcal que estrènyer i empobrir nostra experiència del Misteri de Déu.

Déu està part damunt de qualsevol llenguatge humà, però els noms que donem són importants ja que d'ells depen el que representa per a nosaltres. Qui tingui una visió negativa del femení es resisteix a invocar-lo com Mare, i dirà «Roca», «Llum» o «Foc». A altres, tanmateix, confiar-se a un Déu d'entranyes maternals els pot ajudar a viure una experiència més rica i entranyable del Misteri de Déu.

Algú que ha recuperat la confiança en Déu des de que l'invoca com a Pare i com a Mare. Aquesta és la'experiència del salmista que, cerca pau, i se confia a Déu « Com un nen a la falda de la mare» (Salm 131, 2).

PENSAR A DÉU

Que tinguin vida eterna.

Molts cristians se representen a Déu com un ésser celestial més o menys indefinit. Si bé afirmen creure en Déu «Pare, Fill i Esperit Sant» no els diu gaire aquesta manera trinitària de pensar a Déu. Els sembla una espècie de «teorema diví» de caràcter abstracte i poc útil. Si fos eliminat, no ho notarien.

Tanmateix, per a un vertader cristià, res tan vital i de conseqüències tan profundes com la fe en un Déu Trinitat de imatge impresa en nostre ésser i en el misteri del qual assolim nostre vertader destí.

En contraposició amb altres religions de la humanitat, la fe cristiana no pensa a Déu com l' Absolut la existència del qual és pura contemplació de si mateix. Un Déu autosuficient, voltat vers ell mateix, ocupat en la contemplació de la pròpia perfecció, misteri fascinant de soledat infinita.

La manera cristiana de pensar a Déu segueix una direcció diferent. Déu no és auto-complaença solitària, sinó amor compartit, vida diferenciada. Déu és misteri de comunicació, font eterna d'on brollen vida i amor infinits.

Déu no és soledat narcisista, sinó dinamisme d'amor en tota sa riquesa. Déu, en sa realitat més pregona, es «estimar» i «deixar-se estimar», és «donar amor» i «rebre amor», és «donació» i és «acollida». Per a la fe cristiana, Déu és Misteri en el qual se fa realitat de manera infinita aquest doble moviment de l'amor.

Aquesta manera de pensar a Déu és determinant per a la concepció cristiana del ser humà, ja que, segons aquesta, el'home és imatge de Déu, el qual, al comunicar el ser a sa criatura, l'imprimeix el dinamisme de son amor trinitari.

Per això, creat a imatge de Déu Pare, font d'amor, l'home està fet per a estimar; no se saciarà mai tancant-se en ell mateix, sols serà feliç en l'entrega amorosa. Creat a imatge de Déu Fill, l'home està cridat a rebre amor, i el que no sap deixar-se estimar no serà mai vertader i ple humà. Porta en son ésser la empremta de l' Esperit de Déu, l'home està cridat a viure la vida com a misteri de comunió, créixer i desenvolupar-se en l'amor interpersonal.

Estimar no és simplement un mandat moral. L'amor és el que constitueix a l'home en sa veritat més profunda. Per contra, una cultura narcisista, insolidària i egoista allunya la humanidad de son vertader ser.

LA DANSA DE DÉU

Que tinguin vida eterna...

No m'equivoco molt quan penso que molts arraconen a Déu perquè el troben trist i avorrit. Un jove repetiria avui en el fons de s' ànima les paraules de F. Nietzsche: «Jo creuria únicament en un Déu que sabés ballar».

El que probablement desconeixia Nietzsche i desconeixen els joves d' avui és que, fa ja bastants segles, teòlegs cristians intuïren a Déu com a «dansa gojosa d'amor»., per a expressar la comunió de vida i l'expansió de amor i tendresa que es dóna en el Déu trinitari, els Pares grecs encunyaren un terme tècnic, «pericoresis», que evoca la dansa de la Trinitat.

La «pericoresis» tracta de suggerir el moviment etern d'amor amb el qual vibren les persones divines, la vida que circula entre elles, l'abraçada  d'amor en el que se entrellacen.

En la Trinitat tot és festa d'amor, coreografia divina de bellesa i joia transparent, comunicació gojosa de vida. Amb raó deia el teòleg K. Barth: «La Trinitat de Déu és el misteri de sa bellesa. Negar-la és tenir un Déu sense resplandor, sense alegria (¡ sense humor!), un Déu sense bellesa».

Cap filosofia cap religió ha tingut mai la idea de «introduir» el diàleg amorós, la dansa harmoniosa, l'abraçada afectuosa  en Déu.

Entre aquest misteri insondable de la Trinitat i nostra vida quotidiana, penetrada tota ella, ho confessem o no, pel desig d'estimar i ser estimats, hi ha un parentesc profund. Som «imatge de Déu». Estructurats des del més pregon de nostre ser per la vida de la Trinitat. Cridats a ser vestigi humil però real d'aquest amor infinit.

En el fons de tota tendresa, en l'interior de tot encontre amistós, en la solidaritat desinteresada, en el desig últim arrelat en la sexualitat humana, en l'entranya de tot amor, sempre vibra l'amor infinit de Déu.

Per això, la vida del ser humà no té sentit sense amor. Per a l'home o la dona, viure significa donar, acollir i compartir vida. Viure, en último término, és entrar en aquesta dansa misteriosa de Déu i deixar circular sa vida en nosaltres.

Sempre que tanquem a Déu en imatges i conceptes que no reflecten la «dansa trinitària», desfigurem a Déu. Sempre que vivim sense percebre en el sabor i la alegria de Déu, destruïm en nosaltres la seva imatge.

EL SECRET DE DÉU

Que tinguin vida eterna.

Els teòlegs sempre han estat conscients de que son llenguatge i precisions tècniques sols poden acostar l'home a Déu si els acompanya una experiència interior. Important no és discurrir sinó assaborir.

Passa aquí com amb el vi. Pot un estudiós investigar tot el que els filòsofs, literats i poetes han dit sobre el vi. Però, ¿què sap del vi vora aquell que el beu i assaboreix cada dia ?

El misteri insondable de la Trinitat desborda nostra intel·ligència i, tanmateix, no és una cosa totalment estranya a certes experiències de nostra vida ordinària.

Qui vulgui intuir, encara que sigui de manera dèbil i imperfecta, el secret de Déu i assaborir son misteri trinitari pot partir d'una experiència d'amistat o amor vertaders.

La raó és senzilla. Estem creats a imatge d'un Déu que és amor trinitari. Per això, quan experimentem el desig d'estimar i ser estimats o assaborim el goig de l'amor sincer, allà se'ns ofereix el millor punt de partida per a albirar aquest amor insondable que constitueix el misteri de la Trinitat.

Quan dos éssers encerten a estimar-se sincerament, surten de l'anonimat de la multitud, se troben com a persones i comencen a viure una experiència nova en la qual poden ser atrets cap el cor mateix de Déu.

Si saben purificar el seu amor  possessiu, egoismes i gelosia, aprendran el que és donar-se i rebre, entregar-se i acollir, i, en aquest intercanvi recíproc d'amor, podran captar, encara que sigui de manera obscura, el moviment mateix de l'amor intra-trinitari.

Si aprofundeixen en la seva experiència, descobriran que en el fons del seu amor hi ha quelcom més que l'amor que ells mateixos se poden intercanviar. De qualque manera, podran gustar l'amor infinit de Déu del qual hem nascut i vers el qual caminem tots.

En la seva humil experiència d'amor o amistat podran intuir la font oculta i misteriosa de la qual provenim i podrán assaborir ja la joia desbordant per a la qual hem estat creats i a la qual estem destinats.

Aquesta festa de la Trinitat tindria que recordar-nos que tot amor vertader, té en son interior «sabor de Déu”. Per això, els matrimonis cristians i els amics i amigues creients poden gaudir i celebrar el misteri del Déu trinitari en el fons del seu cor.

NOSTRE DÉU

El que creu en ell, no serà condemnat.

Els homes han estat propensos sempre a identificar a Déu amb la imatge que d'ell es fan. Voltaire ho deia ja amb ironia: «Déu creà l'home a sa imatge i semblança, i l' home l'ha pagat amb la mateixa moneda».

I tanmateix, nostra «imatge» personal de Déu no s'identifica mai amb sa realitat profunda, ni ha d'interposar-se o impedir nostra recerca sincera del Déu viu.

Els creients no som sempre conscients de que cap imatge tallada per nosaltres en fusta, en conceptes o paraules pot expressar adequadament la realitat última de Déu.

Nostres «imatges» cal agafar-les sempre com a camí i estímul per caminar a l'encontre de Déu com a realitat fonamental des d'on té sentit tota nostra vida. Tenia raó Teilhard quan deia que els místics són els més realistes dels homes.

La postura de les primeres comunitats cristianes no fou indagar l' essència de Déu sinó descobrir i viure el que Déu pot ser per a l'home.

Fa uns anys el teòleg I. Congar afirmava: «Tal volta la major desgràcia del catolicisme modern és haver-se convertit en teologia i catequesis sobre el «en sí» de Déu i la religió, sense insistir al mateix temps sobre la dimensió que inclou per a l'home».

I certament se pot constatar en la història última de la teologia una tendència, a vegades extrema, a intentar penetrar en el «misteri» de Déu, sense preocupar-se massa del que aquest Déu pot i ha de ser per a l'home.

I, tanmateix, el més important no és investigar «el món intra-trinitari» de Déu que «supera tot coneixement», sinó descobrir el que significa per a nosaltres creure en un Déu que és trinitat.

Aprendre a viure en l'horitzó d'un Déu que és amor infinit de Pare, i descobrir, com escriu X. Zubiri, que «el hombre consiste en estar viniendo de Dios».

Aprendre a viure i seguir a Jesús, el Fill de Déu i descobrir que la vertadera postura en la vida és l'actitud filial davant Déu i l'actitud fraterna davant els homes.

Aprendre a viure guiats per l' Esperit de Déu que ens convida a caminar sempre per camins de veritat, amor, justícia i pau.