DIUMENGE XIII DURANT L'ANY

13º diumege Temps ordinari(A)

EVANGELI

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 10,37-42

Disposicions dels seguidors de Jesús 37 »Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. 38 Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. 39 Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà.

Acollir els enviats de Jesús

40 »Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. 41 Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justs. 42 I tothom qui doni un got d'aigua fresca a un d'aquests petits només perquè és deixeble meu, us asseguro que no quedarà sense recompensa.

Paraula de Déu.

LA FAMÍLIA NO ÉS INTOCABLE

Sovint, els creients hem defensat la «família» en abstracte, sense aturar-nos a reflexionar sobre el contingut concret d'un projecte familiar entès i viscut des de l' Evangeli. I, tanmateix, no basta defensar el valor de la família i res més, perquè la família pot plasmar-se en la realitat de maneres molt diverses.

Hi ha famílies obertes al servei de la societat i famílies replegades en sos propis interessos. Famílies que eduquen en l'egoisme i families que ensenyen solidaritat. Famílies alliberadores i famílies opressores.

Jesús ha defensat la institució familiar i l'estabilitat del matrimoni. I ha criticat els fills que es desentén dels pares. Però la família no és per Jesús absoluta i intocable. Hi ha quelcom que està part damunt: el regne de Déu i sa justícia.

Decisiu no és la família de carn, sinó aquesta gran família que hem de construir entre tots i amb Jesús obrir camins al regnat del Pare. Si la família és obstacle per seguir a Jesús, Jesús exigirà la ruptura i l'abandó de la relació familiar: «El que estima a son pare o a sa mare més que a mi no és digne de mi. El que estima a son fill o a sa filla més que a mi no és digne de mi».

Quan la família impedeix la solidaritat i fraternitat amb els altres i no deixa als seus membres treballar per la justícia volguda per Déu entre els homes, Jesús exigeix una llibertat crítica, encara que porti conflictes i tensions familiars.

¿Són les nostres llars escola de valors evangèlics com la fraternitat, la recerca d'una societat més justa, austeritat, servei, oració, perdó? ¿O són lloc de «des-evangelització» i corretja de transmissió dels egoismes, injustícies, convencionalismes, alienacions i superficialitat de nostra societat?

¿Què dir de la família on s'orienta al fill cap a un classisme egoista, una vida instal·lada i segura, un ideal del màxim lucre ? ¿S'educa el fill quan l'estimulem sols per a la competència i rivalitat, i no pel servei i la solidaritat?

¿És aquesta la família que hem de defensar els catòlics? ¿És aquesta la família on les noves generacions poden escoltar l' Evangeli? ¿O és aquesta la família que hem de «abandonar», de qualque manera, per a ser fidels al projecte de vida volgut per Jesús?

SENSE ESPERÓ

Qui no agafa la seva creu i me segueix, no es digne de mi.

Un risc del cristianisme actual és passar de la «religió de la Creu» a una «religió del benestar». Fa uns anys, unes paraules de Reinhoid Niebuhr, que feren pensar molt. Parlava el teòleg del perill d'una «religió sense esperó» que predicarà «un Déu sense còlera que mena a uns homes sense pecat vers un regne sin judici per mitjà d'un Crist sense creu». El perill és real i ho hem d'evitar.

Insistir en l'amor incondicional d'un Déu Amic no ha de significar mai fer-nos un Déu a nostra conveniència, el Déu permissiu que legitima una «religió burguesa» (J. B. Metz). Ser cristià no és cercar el Déu que me convé i me diu «sí» a tot, sinó el Déu que, precisament per ser Amic, desvetlla la meva responsabilitat i me fa, a voltes, sofrir, cridar i callar.

Descobrir l'evangeli com a font de vida i estímul de creixement sa no vol dir entendre la fe cristiana com una «immunització» davant al sofriment. L'evangeli no és un complement tranquil·litzant per a una vida organitzada al servei de nostres fantasmes de plaer i benestar. Crist fa gaudir i fa sofrir, consola i inquieta, recolza i contradiu. Sols així és camí, veritat i vida

Creure en un Déu Salvador que, ja des d'ara i sense esperar al més allà, busca alliberar-nos del que ens fa mal, no ha de dur-nos a entendre la fe cristiana com una religió d'ús privat al servei dels propis problemes i sofriments. El Déu de Jesucrist ens posa sempre a mirar al que sofreix. L'evangeli no centra a la persona en son propi sofriment sinó en el dels altres. Solament així se viu la fe com experiència de salvació.

En la fe com en l'amor tot sol anar mesclat: l'entrega confiada i el desig de possessió, la generositat i l'egoisme. Per això, no hem d'esborrar de l'evangeli aqueixes paraules de Jesús que, per fortes que semblin, ens posen davant la veritat de nostra fe: «El que no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb mi. El que vulgui guardar sa vida, la perdrà i el que perdi sa vida per causa meva la retrobarà».

DISPOSTS A SOFRIR

El que no agafa sa creu.

Jesús no volia veure sofrir a ningú. El sofriment és dolent. Jesús mai el cercà ni per a ell ni per als altres. Per contra, tota sa vida consistí en lluitar contra el sofriment i el mal que tant fan sofrir a les persones.

Les fonts el presenten sempre combatent el sofriment que s'amaga en la malaltia, les injustícies, la soledat, la desesperança o la culpa. Així fou Jesús: un home dedicat a eliminar el sofriment, suprimir injustícies i donar força per a viure.

Però cercar el bé i la felicitat per a tots porta problemes. Jesús ho sabia. No se pot estar amb els que sofreixen i cercar el bé dels últims, sense provocar el rebuig i la hostilitat d'aquells als quals no interessa cap canvi. És impossible estar amb els crucificats i no veure-se un dia «crucificat».

Jesús no ho amagà mai als seus seguidors. Usà en ocasions una metàfora inquietant que Mateu ha resumit així: « Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi ». No podia haver elegit un llenguatge més gràfic. Tots coneixien la imatge terrible del condemnat que, despullat i indefens, era obligat a portar sobre les espatlles el tronc horitzontal de la creu fins al lloc de l'execució on esperava el tronc vertical fixat a terra.

«Portar la creu» era part del ritual de la crucifixió. L'objectiu era que el condemnat aparegués davant la societat com culpable, un home indigne de seguir vivint entre els seus. Tots descansarien veient-lo mort.

Els deixebles tractaven d'entendre'l. Jesús els venia a dir més o menys el següent: «Si me seguiu, heu d'estar disposts a ser rebutjats. Us passarà el mateix que a mi. Als ulls de molts, semblareu culpables. Us condemnaran. Buscaran que no molesteu. Tindreu que portar vostra creu. Aleshores us semblareu més a mi. Sereu dignes seguidors meus. Compartireu la sort dels crucificats. Amb ells entrareu un dia en el regne de Déu». Portar la creu no és cercar «creus», sinó acceptar la «crucifixió» que ens arribarà si seguim les petjades de Jesús. Així de clar.

DONANTS DE TEMPS LLIURE

Encara que no sigui més que un tassó d'aigua fresca.

Un fet positiu i esperançador de nostra societat és, sens dubte, el creixement del voluntariat social. Són cada vegada més les persones que dediquen son temps lliure a activitats i serveis de caràcter gratuït. ¿Com se desvetlla aqueixa sorprenent vocació a viure gratuïtament al servei dels altres?

Primer és obrir els ulls i prendre consciència de que no tots gaudeixen de benestar. La mirada del futur voluntari se deté sobre el sofriment, la marginació i els problemes de tantes persones necessitades de recolzament i companyia. En son cor se desvetlla el desig de «fer qualque cosa» por alleugerir llur sofriment.

Però no basten els bons desitjos. El voluntari pren una decisió: comprometre's a servir als necessitats en un camp concret. No ho fa per moda, tampoc per sentimentalismes banals, sinó per coherència amb llurs conviccions humanes o inspirat per sa fe cristiana. Son compromís no és una espècie d'entreteniment o «hobby». És una forma concreta de viure, que el marcarà cada cop més.

El voluntari no dóna coses, se dóna a ell mateix. Ofereix sa persona, llurs qualitats, son temps lliure. En sa vida hi ha un temps que és per als altres. Un temps entregat als que sofreixen i necessiten qualque tipus d'ajuda. Aquesta és sa manera concreta de viure la solidaritat o l'amor cristià.

El voluntari no cerca cap retribució. Actua mogut per un amor desinteressat i gratuït. Per això, sa vida interpel·la: el diner no ho és tot. Mentre molts viuen pendents de son propi benestar, ell se dedica a posar amor, companyia i ajuda en aqueixes vides on tot sembla sofriment, marginació i desgràcia.

El voluntari no treballa de forma esporàdica. Sap que son servei serà eficaç si se integra en una associació concreta. A banda, el voluntari cristià alimenta i sostén son compromís en la vida d'una comunitat cristiana.

En tot això, no basta la bona voluntat. El voluntari necessita preparació teòrica i pràctica. La preocupació por sa capacitació personal és signe i prova de la serietat de son compromís per oferir un servei eficaç.

Per a alleugerir el dolor humà no basta el servei tècnic ni professió. Ancians sols i malalts, crònics mal atesos, disminuïts físics i psíquics sense recolzament familiar, depressius, enfonsats en la soledat.. Necessitat de companyia, recolzament proper i seguiment afectuós demanen qualque cosa més que el servei tècnic del professional. Segons Jesús, res quedarà sense recompensa. Ni tan sols el «tassó d'aigua fresca» que se dóna a «un d'aquests pobres».

MÉS ALLÀ DE LA VIDA

El que doni a beure...

Segons dades recents, creix el nombre de donants d'òrgans (vint per cada milió de habitants), gràcies, sobre tot, a una millor coordinació estatal i a una major sensibilització social.

Tanmateix, cada any es perden mils de vides per manca de donants. La desinformació, la desconfiança i determinats prejudicis culturals i religiosos impedeixen que aquesta forma de solidaritat humana s'estengui en nostra societat en la mesura desitjable.

Molts pacients que viuen depenent d'una màquina o condemnats a una qualitat de vida molt pobre podria fruir de noves possibilitats si poguessin rebre un òrgan. Molts altres recobrarien una esperança de vida que avui els està vedada.

El transplant d'un òrgan és la culminació d'un procés minuciós i complex que requereix coordinació i dispositius àgils, segurs i eficaços. És necessari superar dificultats de tipus tècnic, sanitari i burocràtic. Però, junt a tot això, cal promoure una consciència social que faci de la donació d'òrgans un gest habitual.

La raó principal de la mancança d'òrgans és la manca de generositat en els moments decisius. Però és necessària una informació que elimini la desconfiança i la por. Molts ciutadans desconeixen que són requisits l'anàlisi clínic exhaustiu del possible donant, la confirmació de la mort cerebral per «electro-encefalograma» plànol i el certificat de defunció de tres metges.

Per altra banda, tots i, en especial, els creients, hem de maldar per a que se superin prejudicis morals, religiosos o culturals que porten a una falsa sacralització del cos, una cop mort, ei impedeixen aquest gest de donació que va més allà de la vida.

Tal volta, hem de començar cada un per agafar nostra pròpia decisió. Qualsevol persona pot ser donant una vegada comprovada sa mort cerebral. No hi ha límits d'edat. Cada órgan té les pròpies condicions que els metges sabran valorar. Els creients hem de recordar les paraules de Jesús: «El que doni a beure encara que no sigui més que un tassó d'aigua fresca a un d'aquests pobres... no perdrà sa paga.»

El que podem fer és sensibilitzar a nostres familiars i donar nostre nom com a donants de qualsevol part de nostre cos que pugui ser útil a qualcú. En ALCER o en qualsevol centre sanitari ofereixen la informació necessària. ¿No és un gest noble poder regalar vida a un altre quan acaba la nostra?

ARTISTES ANÒNIMS

El que doni a beure...

Els seus rostres no apareixen en la televisió. Ningú aireja el seu nom en la radio o la premsa. Però són homes i dones grans, perquè llur vida és una benedicció enmig d'aquesta societat.

Ells formen aquest exèrcit pacific de voluntaris que treballen de manera gratuïta i callada, sols perquè els neix del cor estar junt als que sofreixen.

Joves que passen el cap de setmana amb el minusvàlid necessitat d'amistat i companyia. Dones que se fan càrrec d'aquests ancians que no tenen a ningú que s'ocupi. Matrimonis que acullen a casa a un toxico-man per a sa rehabilitació.

Els he trobat servint als vagabunds en el menjador social «Aterpe» o en els albergs per a transeünts. Els he vist escoltant a través del «Telèfon de la Esperança» a persones enfonsades en la depressió o l'angoixa. Conec sa constància per a acostar-se a la presó a compartir unes hores amb els presos.

Els voluntaris no són persones de qualitats excepcionals. Són senzillament humans. Tenen ulls per a descobrir les necessitats de la gent, orelles pera escoltar son sofriment, pies para acostar-se a qui està sol, mans per a atendre a qui necessita ajuda i, sobre tot, un cor on cap tot ser desvalgut.

Això és el més important: els voluntaris posen vertader amor en la societat actual. Ens ajuden a descobrir que no s'ha de confondre l'amor amb el sentimentalisme o l'almoina. Que la solidaritat se construeix amb gests, i no amb paraules.

Els voluntaris ens ensenyen que estimar al ser humà vol dir estimar a les persones concretes, i no simplement als sistemes, els partits o les estructures.

Els voluntaris no cobren diners, però guanyen molt. Guanyen el somrís del malalt, l'afecte del pres, les llàgrimes agraïdes de l'ancià. Guanyen, sobre tot, el plaer d'alleugerir el sofriment del germà.

Gloria Fuertes, amb sa tendresa de poeta, diu que el premi del voluntari és que se converteixi en un artista: «El voluntario no ha pintado un cuadro, no ha hecho una escultura, no ha inventado una música, no ha escrito un poema, pero ha hecho una obra de arte con sus horas libres».

Jesús pensa en un premi encara més gran per a ells: «El que doni a beure, en que sigui un tassó d'aigua fresca a un d'aquests pobres... no perdrà sa paga, us ho amb tota veritat».

COMPLIR ELS CINQUANTA

El que perdi sa vida por mi.

Complir els cinquanta anys pot ser una bona ocasió per a aturar-se a meditar.

Tal volta, el primer sigui acceptar que entrem en el coster de la vida. Les forces ja no ens responen com en altre temps. Nostra capacitat de treball, nostra vitalitat i salut se ressenten. Un sap que quelcom irrecuperable se perd.

Per altra banda, els anys ens han descobert nostres possibilitats i limitacions i ens ajuden a veure ara l'existència amb més realisme i veritat.

Pot ser el moment d'acceptar humilment nostra caducitat i dir amb el salmista: “Els meus anys es mesuren amb pocs pams,.... L'home dura tant com un respir i passa com una ombra” (Salm 38).

Sí. Nostra vida passa ràpidament. Hem repassat amplament la meitat de nostre caminar. ¿Què ens espera en endavant? ¿L'enfonsament i deterioro? ¿La maduresa i plenitud final?

Per al creient pot esser aquest el moment de la saviesa i la confiança total: «Fes-me conèixer, Senyor, la meva fi, els anys de vida que em queden: que m'adoni que passo de pressa. Tu ets la meva confiança» (Salm 38).

Tal volta, sols ara comencem a percebre que nostra trajectòria per la vida té un sentit més profund que tot el que hem fet o deixat de fer al llarg dels anys.

Important ha estat, és i serà l'amor d'aquest Déu que dirigeix nostra vida i la cuida des de dintre. Sols en torn a sa gràcia se teixeix nostra vera existència. Més allà de tot està la fe en la promesa de Jesús: “El que perdi sa vida per mi la trobarà”.

És l'hora de seguir i caminar amb pau. Sense ingenuïtats ni ravates fàcils. Sense presses ni protagonismes. Amb una comprensió creixent vers tot i amb molta compassió. Pas a pas, deixant que Déu ens vagi madurant des de l'interior de la vida ordinària de cada dia.

Complir així els cinquanta anys no és sentir que la vida s'escapa. És ara quan la vida pot créixer més liure vers la seva plenitud. Cada experiència dolça o amarga, cada èxit gran o petit, cada pecat notable o mediocre, ocupa son vertader lloc. En l'horitzó i al final de tot: la tendresa i l'amor insondable de Déu.

DONAR UN TASSÓ D'AIGUA

El que doni a beure...

A voltes, no és fàcil respondre a les preguntes més senzilles. Hem sentit dir, sovint, que estimar és donar. Però ¿què és donar?

Molts suposen que donar és sols privar-se, renunciar a qualque cosa, «sacrificar-se», desprendre's.

Estem tan condicionats per nostra societat industrial i tan inclinats a posseir, acumular i guanyar, que «donar» ens sembla quelcom improductiu. Un empobriment dolorós que no estem disposts a fer en qualsevol moment.

En nostra societat, l'home que dóna sense rebre, és un home poc pràctic, sense futur, sense sentit realista, incapaç de realitzar una operació productiva.

Tanmateix, donar és quelcom distint. El gest de donar és la pressió més rica de vitalitat, de força, riquesa i poder creador.

Quan donem qualque cosa de veritat, ens experimentem a nosaltres mateixos plens de vida, desbordants, amb capacitat d'enriquir-nos, encara que sigui en un grau modest. «Sols l'amor fa que vida meresqui ser viscuda. Solament l'ajuda als altres procura la gran alegria de viure» (K. Tillmann).

Donar significa estar viu i ser ric. El que té molt i no sap donar, no és ric. És un home petit, impotent, empobrit, per molt que tingui. En realitat, sols és ric el que és capaç de regalar qualque cosa d'ell mateix als altres i enriquir a altres.

Necessitem tots escoltar amb més atenció i profunditat les paraules de Jesús. No quedarà sense recompensa ni tan sols el tassó d'aigua fresca que sapiguem donar a un pobre assedegat.

Hem d'aprendre a donar. Regalar el que està viu en nosaltres i pot fer bé als altres. Donar nostra alegria, nostra comprensió, ànim, esperança, acollida i proximitat.

Moltes vegades, no se tracta de coses grans ni espectaculars. Senzillament, «un tassó d'aigua fresca». Un somrís acollidor, un escoltar sense presses, una ajuda a aixecar l'ànim decaigut, un gest de solidaritat una visita, un signe de recolzament i amistat.

No l'oblidem. En el fons de la vida hi ha una gran força que beneeix, acull i recompensa tot gest d'amor. Se diu Déu Nostre Pare.