NOSTRA POR

NOSTRES PORS

Quan nostre cor no està habitat per un amor fort o una fe ferma nostra vida està a mercè de pors. A voltes és la por a perdre prestigi, seguretat, comoditat o benestar el que ens priva de prendre les decisions. No gosem arriscar nostra posició social, nostres diners o nostra petita felicitat.

A voltes ens atura la por a no ser acollits. Ens atemoreix la possibilitat de quedar-nos tot sols, sense la amistat o l'amor de les persones. Enfrontar-nos a la vida diària sense la companyia propera de ningú.

Sovint vivim preocupats per quedar bé. Ens fa por el ridícul, confessar nostres conviccions, donar testimoni de nostra fe. Temem les crítiques, els comentaris i el rebuig dels altres. No volem ser classificats. Ens envaeix el temor al futur. No veiem clar nostre avenir. No tenim seguretat en res. No confiem en ningú. Ens fa por afrontar el demà.

Sempre ha estat temptador pels creients buscar en la religió un refugi segur que ens alliberi de pors, incerteses i temors. Però seria error veure en la fe l'ansa fàcil dels pusil·lànimes, els covards i atemorits.

La fe confiada en Déu, quan és ben entesa, no mena el creient a defugir la pròpia responsabilitat davant els problemes. No porta a fugir dels conflictes per a tancar-se còmode en l'aïllament. Per contra, és la fe en Déu la que omple el cor de força per a viure amb més generositat i de manera més arriscada. És la confiança viva en el Pare la que li ajuda a superar covardies i pors per a defensar amb audàcia i llibertat el regne de Déu i sa justícia.

La fe no crea homes covards, sinó persones resoltes i audaces. No tanca als creients en ells mateixos, sinó que els obre més a la vida problemàtica i conflictiva de cada dia. No els envolta en la peresa i la comoditat, sinó que els anima per al compromís.

Quan un creient escolta de veritat en son cor les paraules de Jesús: «No tingueu por», no se sent convidat a defugir els compromisos, sinó animat per la força de Déu per a afrontar-se a ells.