dijous, 19 de novembre de 2020

DE FRANC

 


GRATIS

Vaig tenir fam i em donares menjar..

Criden l'atenció els estudis recents sobre el caràcter individualista i insolidari del home contemporani. Segons anàlisis, l'europeu es fa cada cop més narcisista. Viu pendent dels seus interessos i s'oblida dels vincles que l'uneixen als altres.

C.B. Macpherson parla del «individualisme possessiu” que impregna quasi tot. Cada un cerca el seu benestar, seguretat o plaer. El que no l'afecta no en té cura. L. Lies afirma que el «solter» (single), liure d'obligacions i dependències, representa cada vegada m´rs el ideal de llibertat i autonomia en la societat actual.

Darrera totes les dades i sondeigs apunta una realitat aterridora. El home modern perd capacitat de sentir i expressar amor. No encerta a sentir sol·licitud, cura i responsabilitat pels altres éssers humans que no tombin dins els seus interessos. Viu “abstret” en les seves coses i el seu món, en una actitud narcisista que ja Freud considerà com un estat inferior en el desenvolupament de la persona.

Però, dins aquesta societat individualista hi ha un col·lectiu admirable que ens recorda també avui la grandesa que s'amaga en l'ésser humà. Són els voluntaris. Homes i dones que saben acostar-se als que sofreixen, moguts solament per sa voluntat de servir. Enmig del món competitiu i pragmàtic, ells són portadors d'una «cultura de la gratuïtat».

No treballen per guanyar diners. La seva vocació és fer el bé gratuïtament. Els trobareu acompanyant toxicòmans, alleugerint ancians sols, atendre vagabunds, escoltar persones desesperançades, cuidar nens “semi-abandonats” o treballar en diferents serveis socials.

No són éssers vulgars, ja que llur treball està mogut sols per l'amor. Per això, no pot qualsevol ser un vertader voluntari. Ho recordava bellament Leon Tolstoi amb aquestes paraules: «Se poden talar arbres, fabricar maons i forjar ferro sense amor. Però és precís tractar amb amor els éssers humans...Si no sents afecte pels homes, ocupa't en el que vulguis però no d'ells.»

Al final, no se'ns jutjarà per nostres belles teories ni grans paraules, sinó per l'amor concret als necessitats. Aquestes són les paraules de Jesús: “Veniu, beneïts del meu Pare...perquè vaig tenir fam i em donares menjar, vaig tenir set i em donares beure...» Aquí està la veritat última de nostra vida.


Cap comentari:

Publica un comentari