PRIMER D'ADVENT

1º diumenge d' Advent (B)

EVANGELI

Vetlau, ja que no sabeu quan vindrà l'amo de la casa...

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 13,33-37

33 »Estigueu alerta,vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. 34 Passa com amb un home que se'n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. 35 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; 36 no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. 37 El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!

Paraula de Déu.

LA CASA DE JESÚS

Jesús està en Jerusalem, assegut a la muntanya de les Oliveres, mirant cap al Temple i conversa confidencialment amb quatre deixebles: Pere, Jaume, Joan i Andreu. Els veu preocupats per saber quan arribarà el final dels temps. A ell, per contra, el preocupa com viuran els seus seguidors quan ja no el tinguin.

Per això, un cop més els descobreix la seva inquietud: «Mireu, viviu desperts». Després, deixa el llenguatge terrorífic dels visionaris apocalíptics, els conta una paràbola que ha passat gairebé desapercebuda entre els cristians.

«Un senyor se'n va anar de viatge i deixa la casa». Però, abans d'absentar-se, «confià a cada un dels seus criats la tasca». En acomiadar-se, els insistí en una cosa: «Vigileu, ja que no sabeu quan vendrà l'amo de la casa». Que quan vingui, no vos trobi dormits.

El relat suggereix que els seguidors de Jesús formaran una família. La Església serà "la casa de Jesús" que substituirà a "la casa de Israel". En ella tots són servidors. No hi ha senyores. Tots viuran esperant al Senyor de la casa: Jesús el Crist. No l'oblidaran mai.

En la casa de Jesús ningú ha de romandre passiu. Ningú s'ha de sentir exclòs, sense cap responsabilitat. Tots són necessaris. Tots tenen qualque missió confiada per ell. Todos estan cridats a contribuir a la gran tasca de viure com Jesús a qui han conegut sempre dedicat a servir al regne de Déu.

Els anys passaran. ¿Se mantindrà viu l'esperit de Jesús entre els seus? ¿Recordaran el seu estil servicial als més necessitats i desvalguts? ¿El seguiran pel camí obert per ell ? Sa gran preocupació és que la seva Església se dormi. Per això, els insisteix fins a tres vegades: «viviu desperts". No és una recomanació als quatre deixebles que l'escolten, sinó un mandat als creients de tots els temps: «El que us dic a vosaltres, ho dic a tots: vetlleu».

El tret més generalitzat dels cristians que no han abandonat la Església és segurament la passivitat. Durant segles hem educat els fidels per a la submissió i la obediència. En la casa de Jesús de Jesús sols una minoria se sent avui amb qualque responsabilitat eclesial.

Ha arribat el moment de reaccionar. No podem seguir augmentant encara més la distància entre "els que manen" i "els que obeeixen". És pecat promoure el desafecte, la mútua exclusió o la passivitat. Jesús ens volia veure a tots desperts, actius, col·laborant amb lucidesa i responsabilitat.

UNA ESGLÉSIA DESPERTA

Ho dic a tots: vetlleu.

Les primeres generacions cristianes van viure obsessionades per la ràpida vinguda de Jesús. El ressuscitat no podía tardar. Vivien tan atrets per ell que volien encontrar-se de nou el més prest millor. Els problemes començaren quan van veure que el temps passava i la vinguda del Senyor trigava.

Prest se n'adonaren de que aquesta tardança amagava un perill mortal. Se podia apagar la primera ardor. Amb el temps, aquelles petites comunitats podien caure a poc a poc en la indiferència i l'oblit. Els preocupava una cosa: «Que, en arribar, Crist no ens trobi dormits».

La vigilància es var convertir en la paraula clau. Els evangelis la repeteixen constantment: «vigileu», «estigueu alerta», «viviu desperts». Segons Marc, la orde de Jesús no és sols pels deixebles que l'escolten. «Això que us dic a vosaltres ho dic a tothom: Vetlleu». No és una crida més. La orde és per a tots els seus seguidors de tots els temps.

Han passat vint segles de cristianisme. ¿Què ha estat d'aquesta orde de Jesús? ¿Com vivim els cristians? ¿Seguim desperts? ¿Es manté viva nostra fe o s'ha apagat en la indiferència i la mediocritat?

¿No veiem que la Església necessita un cor nou ? ¿No sentim la necessitat de sacsejar la apatia ? ¿No desvetllem el millor que hi ha en la Església? ¿No revifem la fe humil i neta de tants creients senzills?

¿No hem de recuperar el rostre viu de Jesús, que atreu, crida, interpel·la i desvetlla? ¿Com podem parlar, escriure i discutir tant de Crist, sense que sa persona ens enamori i transformi un poc més? ¿No ens adonem de que una Església «dormida» a la qual Jesucrist no sedueix ni toca el cor, és una Església sense futur, que s'apagarà i envellirà per falta de vida?

¿No sentim la necessitat de despertar i intensificar nostra relació amb ell ? ¿Qui com ell pot despertar nostre cristianisme de la immobilitat, de la inèrcia, del pes del passat, de la falta de creativitat ? ¿Qui podrà contagiar-nos la seva alegria? ¿Qui ens donarà la seva força creadora i sa vitalitat?

DESPERTAR

Ho dic a tothom: ¡vetlleu!

Un día la història apassionant dels homes acabarà, com acaba inevitablement la vida de cada un de nosaltres. Els evangelis posen en boca de Jesús un discurs sobre aquest final, i sempre destaquen una exhortació: «vigileu», «esteu alerta», «viviu desperts». Les primeres generacions cristianes donaren força importància a aquesta vigilància. La fi del món no arribava tan aviat com pensaven alguns. Sentien el risc d'oblidar a Jesús i no volien que els trobés un día «dormits».

Han passat molts segles... ¿Com vivim els cristians de avui? ¿Seguim desperts o ens hem dormit a poc a poc? ¿Vivim atrets per Jesús o distrets per tota mena de qüestions secundàries? ¿El seguim a ell o hem après a viure al estil de tots?

Vigilar és el primer i despertar de la inconsciència. Vivim el somni de ser cristians quan, en realitat, sovint els nostres interessos, actituds i estil de viure no són els de Jesús. Aqueste somni ens protegeix de buscar nostra conversió personal i la de la Església. Sense «despertar ens enganyem a nosaltres mateixos.

Vigilar és viure atents a la realitat. Escoltar els gemecs dels que sofreixen. Sentir l'amor de Déu a la vida. Viure més atents a la seva vinguda a nostra vida, a nostra societat i a la terra. Sense aquesta sensibilitat, no és possible caminar darrera les petjades de Jesús.

Vivim immunitzats a les cridades de l'evangeli. Tenim cor, però endurit. Tenim orelles obertes, però no escoltem el que Jesús escoltava. Tenim ulls oberts, però ja no veiem la vida com la veia ell, no mirem les persones com les mirava ell. Pot pasar llavors el que Jesús volia evitar entre els seus seguidors: veure'ls com a «cecs conduint altres cecs».

Si no despertem, a tots ens pot passar allò d'aquells de la paràbola que encara, al final dels temps, preguntaven: «Senyor, ¿quan et vam veure afamat o amb set o foraster, despullat o malalt o a la presó, i no vam fer res per a vós?».

VIURE DESPERT

Estigueu en vela...

La falta de esperança genera canvis profunds que no sempre sabem captar. Quasi sense adonar-nos, desapareixen del horitzó polítiques orientades a una vida més humana. Cada cop es parla menys de programes d'alliberació, o de polítiques que cerquin noves fronteres socials entre els pobles.

Quan el futur se torna ombrívol, tots busquem seguretat. Que res canviï, a nosaltres ens va bé. Que ningú posi en perill nostre benestar. No és el moment de pensar en grans ideals de justícia per a tots, sinó de defensar el orde i la tranquil·litat.

Sembla que no sabem anar més enllà d'aquesta reacció quasi instintiva. Els experts ens diuen que els greus problemes medio-ambientals, el fenomen del terrorisme desesperat, l'agressió preventiva o l'assetjament creixent dels famolencs penetrant en les societats del benestar, no provoquen, sembla, cap canvi profund en la vida personal dels individus. Només por i recerca de seguretat. A banda, cadascú tracta de fruir al màxim del seu petit benestar.

Sens dubte, molts sentim una estranya sensació de culpa, vergonya i tristesa. Sentim, endemés, una espècie de complicitat per nostra indiferència i nostra incapacitat de reacció. En el fons, no volem saber res d'un món nou, sinó de nostra seguretat.

Les fonts cristianes han conservat una crida de Jesús per a moments catastròfics: «desperteu, viviu vigilants». ¿Què signifiquen ara aquestes paraules? ¿Despertar d'una vida que discorre suaument en l'egoisme? ¿Despertar de la xerrameca que ens envolta en tot instant impedint-nos escoltar la veu de la consciència? ¿Alliberar-nos de la indiferència i la resignació?

¿No haurien de ser les comunitats cristianes un lloc per a aprendre a viure desperts, sense tancar els ulls, sense fugir del món, sense pretendre estimar a Déu d'esquena als que sofreixen?

Pot ser una bona pregunta en començar el Advent cristià.

DESIG DE COSA NOVA

¡ Vetlleu !

Hi ha un crit que es repeteix en el missatge evangèlic i es condensa en una sola paraula: «Vigileu !». É una crida a viure de manera lúcida, sense deixar-nos arrossegar per la insensatesa que sembla invadir-ho quasi tot. Una invitació a mantenir desperta nostra resistència i rebel·lia, a no actuar com tot el món, a ser diferents, a no identifica-nos amb tal mediocritat. ¿És possible?

Primer, tal volta, és aprendre a mirar la realitat amb ulls nous. Les coses no són sols com surten en els mitjans de comunicació. En el cor de les persones hi ha més bondat i tendresa que el que captem a primera vista. Hem de reeducar nostra mirada, fer-la més positiva i benèvola. Tot canvia quan mirem les persones amb simpatia, i comprenem les limitacions i possibilitats.

És important, endemés, no deixar que se apagui en nosaltres el gust per la vida i el desig del bo. Aprendre a viure amb cor i estimar a les persones i buscar el seu bé. No cedir a la indiferència. Viure amb passió la petita aventura de cada dia. No desentendre'ns dels problemes de la gent: sofrir amb els que sofreixen i gaudir amb els que gaudeixen.

Per altra banda, pot ser decisiu donar vertadera importància a aquests petits gests que aparentment no serveixen per a res, però que sostenen la vida de les persones. Jo no puc canviar el món però puc fer que vora meu la vida sigui més amable i suportable, que les persones «respirin» i se sentin menys soles i més acompanyades.

¿És tan difícil, llavors, obrir-se al misteri últim de la vida que els creients anomenem «Déu»? No penso en una adhesió de caràcter doctrinal a un conjunt de veritats religioses, sinó en aqueixa recerca serena de veritat última i en aqueix desig confiat d'amor ple que de alguna manera apunten vers Déu. Segons passen els anys, penso que un se fa més profundament creient i, al mateix temps, té cada con menys «creences».

REACCIONAR

¡ Vetlleu !

Se diu que en les societats desenvolupades es dissol la fe en Déu. No es nota, tanmateix, que el que es perd no es solament la dimensió religiosa, sinó les mateixes arrels on s'assenta el ser humà.

El que roman fora de la ciència, la tècnica o la economia sembla sempre menys real i important. Allò material s'ha apoderat de moltes vides arrasant qualsevol altre tipus de ideals estètics, espirituals o altruistes. Ser «humà» ja no és una aspiració noble, sinó un llenguatge cada cop més anacrònic.

El progrés, tal com se desenvolupa, no genera persones més fortes, sinó més dèbils. No creix la capacitat per a una comunicació més profunda; el que s'estén cada vegada més és l'aïllament, els contactes fugaços i les relacions passatgeres i superficials. No s'enforteix la llibertat interior, sinó que augmenten les dependències. De fet, es debilita la «responsabilitat moral», ja que les gents se sotmeten a modes i corrents de opinión sense capacitat per a escoltar sa pròpia consciència.

¿Què fer? ¿Resignar-se, maleir el progrés, recolzar la inconsciència? Sens dubte, important és curar les arrels del ser humà i la seva capacitat de reacció. I és precisament aleshores quan apareix en tota su gravetat una dada de la qual Europa comença a prendre consciència.

Vivim ja, segons molts, en aqueix «món simulat» del qual parla el pensador francès Brouillard, cada vegada amb menys capacitat per a distingir el món real i el reproduït artificial pels mitjans de comunicació. Però hi ha una cosa més greu. La televisió ens priva de nostres pròpies imatges, nostre llenguatge i nostre propi pensament.

Tot s'ns imposa des de fora, i arrisquem de convertir-nos en aquests «analfabets satisfets» dels quals parla el sociòleg nord-americà N. Postman, expert en mass media.

En aquest context cobra nova força la cridada de Jesús: «Vigileu». No basta alimentar-se del últim «flash» televisiu. No tot ha de ser entreteniment o diversió. Per a ser humana, la persona necessita cultivar l'esperit, escoltar la consciència, alimentar altres dimensions, obrir-se al misteri, acollir a Déu. Aquesta és la crida profunda d'aquest temps d'Advent que avui comença.

¿ INTERESSA DÉU ?

¡ Vetlleu !

No és fàcil celebrar avui el'Advent. ¿Com desitjar, demanar o esperar la vinguda de Déu enmig de una societat en la qual Déu ja no interessa? Més que parlar d'un Déu que ve (adveniens), ¿no hauríem de reflexionar sobre un Déu que s'allunya, s'oculta i se fa cada cop més estrany?

En molts ambients, Déu s'ha ido reduït a un record del passat. Ja no es parla d'ell a les llars. En moltes consciències, Déu no és sinó una ombra poc agradable. Fins i tot molts que es diuen creients, tot just l'invoquen. L'actitud més generalitzada és una indiferència frívola i que és segons el J Moingt, «la experiència cultural més cruel de la mort de Déu».

Pot semblar, Déu avui no atreu ni preocupa. No suscita inquietud ni alegria. Senzillament deixa indiferents a les persones. La vida humana pot discórrer tranquil·lament, sense que ningú el trobi a faltar. Però, ¿és veritat que l'home no necessita de Déu?

Des del segle divuit, s'estén la idea de que la ciència i la tècnica alliberaran l'home de tot allò que la religió no l'havia pogut alliberar: la fam, les guerres, la pobresa o la tirania. La fe en Déu semblava cridada a desaparèixer com una cosa pròpia d'una fase de ignorància i obscurantisme de la història de la humanitat.

Avui, quan albirem el segle nou, un fet sembla inqüestionable: els grans problemes, lluny de desaparèixer, han crescut amenaçadors. La culpa no és de la ciència ni de la tècnica, que han fet possibles èxits admirables. El qui està malament és l'home que utilitza aquest poder científic i tecnològic. Cert és que ni la ciència ni la tècnica fan l'home ni més savi ni més bo.

Ha arribat el moment de fer-se una pregunta senzilla però radical. ¿Què és que pot fer més humans els homes i dones de avui? ¿Què és el que pot donar sentit, orientació ètica i esperança als seus esforços?

Cert, Déu no és necessari per a fonamentar la ciència ni desenvolupar la tècnica. Déu no és la resposta a nostres preguntes científiques ni la solució màgica per a nostres problemes. Però, Déu, cregut i acollit com a Creador i Pare, pot ser el millor estímul per a viure amb sentit, el millor impuls per a actuar de manera responsable, l'horitzó més vàlid per a viure amb esperança.

Però no hem de ser ingenus. Vint segles de cristianisme posen davant els nostres ulls un fet que no cal eludir. Tampoc la religió fa automàticament als cristians més humans que als altres. Sols un Déu acollit de forma responsable en el fons del cor pot transformar l'ésser humà. Per això, celebrem els cristians l'Advent.

DESPERTAR L' ESPERANÇA

¡Vetlleu !

Algú ha pogut dir que “el segle XX ha resultat ser un immens cementiri d'esperances”. La història dels últims anys s'ha encarregat de desmitificar el mite del progrés. No s'han complert les grans promeses de la Il·lustració. El món modern segueix ferit de crueltats, injustícies i inseguretat.

Per altra banda, el debilitament de la fe religiosa no ha portat cap major fe en l'home. Al contrari, l'abandonament de Déu sembla deixar l'home contemporani sense horitzó, sense meta i sense punts de referència. Els esdeveniments se xafen uns a altres, però no menen a res nou. La civilització del consumisme produeix novetat de productes, però només per a mantenir el sistema en el més absolut immobilisme. Els filòsofs post-moderns ens adverteixen que cal aprendre a “viure en la condició de qui no es dirigeix enlloc” (G. Váttimo).

Quan no s'espera res del futur, millor és viure al dia i fruir al màxim del moment present. És l'hora del hedonisme i pragmatisme. Instal·lats en el sistema amb certa seguretat, intel·ligent és retirar-se al “santuari de la vida privada” i gaudir de tot plaer “ara mateix” (just now).

Per això, són pocs els que es comprometen a fons perquè les coses siguin diferents. Creix la indiferència vers les qüestions col·lectives i el bé comú. La democràcia no genera ja il·lusió ni concita els esforços de la gent per a crear un futur millor. Cadascú es preocupa d'ell mateix. És la consigna: “ Campi qui pugui”.

Aquesta crisi d'esperança està configurada per molts factors, però, probable, té l'arrel més fonda en la falta de fe del home contemporani en ell mateix i en son progrés, la falta de confiança en la vida. Eliminat Déu, sembla que l'ésser humà es converteix cada vegada més en una pregunta sense resposta, un projecte impossible, un caminar cap enlloc.

¿No estarà l'home de avui necessitat més que mai del "Déu de l'esperança” (Rm 15,13) ? Aquest Déu del qual molts dubten, al qual bastants han abandonat, però un Déu pel qual tants pregunten. Un Déu que pot tornar-nos la confiança radical en la vida i descobrir-nos que l'home segueix essent “un ésser capaç de projecte i futur” (J.L. Coelho).

La Església no hauria d'oblidar “la responsabilitat de l'esperança” ja que aquesta és la missió que ha rebut de Crist ressuscitat. Abans que “lloc de culte” o “instància moral”, la Església s'ha d'entendre a ella mateixa i viure com a “comunitat de l'esperança” (J. Moltmann).

Una esperança que no és una utopia més, ni una reacció desesperada enfront de les crisis i incerteses del moment. Una esperança que se fonamenta en Crist ressuscitat. En ell descobrim els creients el futur últim que espera a la humanitat, el camí que pot i ha de recórrer l'home vers la plena humanització i la garantia última enfront dels fracasos, la injustícia i la mort.

Comencem avui l'Advent, escoltem una vegada més el crit de Jesús: “Vetlleu, vigileu”. És una crida a despertar l'esperança.

REACCIONAR

Vigileu.

No sempre és la desesperació la que destrueix en nosaltres l'esperança i el desig de seguir caminant dia a dia plens de vida.

Per contra se podria dir que l'esperança se dilueix en nosaltres quasi sempre de manera silenciosa i ni tot just perceptible.

Tal volta sense adonar-nos, nostra vida perd color i intensitat. Poc a poc sembla que tot comença a ser pesat i avorrit. Fem més o manco el que hem fer, però la vida no ens “omple”.

Un dia comprovem que la vertadera alegria ha desaparegut de nostre cor. Ja no som capaços d'assaborir el bo, el bell i gran que hi ha en l'existència.

A poc a poc tot s'ha complicat. Potser ja no esperem gran cosa de la vida ni de ningú. Ja no creiem ni tan sols en nosaltres mateixos. Tot ens sembla inútil i gairebé sense sentit.

L'amargor i el malhumor s'apoderen de nosaltres cada vegada amb més facilitat. Ja no cantem mai. De nostres llavis no surten sinó somriures forçats. Fa temps que no encertem a resar.

Potser comprovem amb tristesa que nostre cor s'ha endurit i avui ni tan sols estimem de veres a ningú. Incapaços d'acollir i escoltar als que trobem cada dia a dia en nostre camí, només sabem queixar-nos, condemnar i desqualificar.

Insensiblement hem caigut en l'escepticisme, la indiferència o “la peresa total». Cada vegada amb manco forces per tot el que exigeixi vertader esforç i superació, ja no volem córrer nous riscs. No val la pena.

Preocupats per moltes coses que ens semblaven importants, la vida se'ns ha escapat. Hem envellit interiorment i quelcom està a punt de morir dins nosaltres. ¿Què podem fer?

Primer és despertar i obrir els ulls. Tots aquests símptomes són indici clar de que tenim la vida mal plantejada. Aqueix malestar que sentim és la cridada d'alarma que ha començat a sonar dins nostre.

Res està perdut. No podem de cop sentir-nos bé amb nosaltres mateixos però podem reaccionar. Hem de demanar-nos què és el que hem descuidat fins ara, què és el que hem de canviar, a quines coses dedicar més atenció i més temps.

Avui no és un diumenge més per als cristians. Amb aquest primer diumenge d'Advent comencem un nou any litúrgic. Per això les paraules que escoltem avui de boca de Jesús són una invitació a reaccionar per a viure amb més lucides

Les paraules de Jesús estan dirigides a tots i a cada un de nosaltres: «Vigileu». Tal volta, avui mateix hem de prendre alguna decisió.

VIURE SENSE DROGA

Us dic a tots: Vigileu...

Són molts els que no estimen la seva vida concreta. Tampoc saben viure-la. Tal volta perquè no troben ni cerquen, potser, raons per a viure.

La vida quotidiana se'ls fa dura i penosa. Excessivament avorrida, monótona, rutinària i vulgar. Viuen atrapats per les coses. Massa agitats, atordits i buits per a poder aturar a aprofundir en sa vida i respondre a sa vertadera vocació de ser persones.

Quan a això s'afegeix un clima social conflictiu i un horitzó de inseguretat i crisi, és fàcil la temptació d'evasió a un «món feliç» que ens consoli de la vida real anestesiï dels disgusts i amargors de cada dia.

Cada un busca la seva «via d'escapament» i consumeix la seva pròpia droga. Seria equivocació creure'ns lliures de tota «droga-addicció» per no ser esclaus de cap substància tòxica.

No és fàcil calcular el nombre de «tele-addictes» que devoren dia a dia dues o tres hores de televisió (més de mil hores a l'any). Asseguts passius davant el televisor troben un alè sense el qual no sabrien viure.

Altres recorren al got de «whisky» o als sopars de cap de setmana. Hi ha addictes al bingo o a la modesta màquina “escurabutxaques». Creix el nombre dels que no poden prescindir de la pel·lícula del video.

Important és fugir, oblidar, «deixar-se dur», diluir-se fora d'un mateix, no afrontar un projecte de vida personal, no assumir responsables la pròpia vida.

Poques vegades haurà tingut tanta actualitat la crida de Jesús a la vigilància, la lucidesa i la llibertat d'esperit. «A tots us dic: vigileu».

No se pot viure una vida humana sota l'esclavitud d'una droga. Tots necessitem despertar de la inconsciència, l'evasió i la superficialitat en que caiem constantment. Se pot i s'ha de viure sense droga.

En la última Carta Pastoral, els Bisbes ens han recordat el que sovint oblidem. «La vida és bona, és un regal de Déu. Conté en ella mateixa les fonts de satisfacció necessària per a viure-la amb alegria: amor, amistat, la realització professional, el plaer estètic, el benestar corporal, el goig de servir i ser útil, la pau de la consciència, la relació viva amb Déu».

Quan un home sap aprofundir en tot allò, no necessita recórrer a fonts artificials i nocives de satisfacció.

DESPERTAR

Vigileu.

En contra del que, sovint, pugui semblar, arrisquem de passar-nos la vida entera esmussats i adormits per mil interessos accidentals, estranys a nostre ser, incapaços de despertar al sentit més profund de nostra vida.

Molts són els homes i dones que caminen per la vida sense meta ni objectiu, amb el risc de no descobrir mai una força que els desperti de la indiferència, la passivitat i superficialitat quotidiana.

Sorprèn contemplar com l'home pot enriquir els seus coneixements i acréixer el seu poder tècnic fins a límits insospitats, sense obtenir per això un domini major del seu esperit i una lucidesa més penetrant sobre el misteri últim de la vida.

És trist haver de confessar que, a nivell general, nostre coneixement sobre vida interior, domini de nostres instints, i esforç seriós per cultivar els valors del esperit, són precaris.

Molts subscriurien la fosca descripció que G. Hourdin fa del home contemporani: «L'home s'està fent incapaç de voler, de ser lliure, de jutjar per ell mateix, de canviar el seu mode de vida. S'ha convertit en el robot disciplinat que treballa per a guanyar el diner, que després fruirà en unes vacacions col·lectives. Llegeix les revistes de moda, escolta les emissions de T. V. que tot el món escolta. Aprèn així el que és, el que vol, com ha de pensar i viure».

Necessitem tornar despertar nostra vida interior. Tenen actualitat les palabras de H.Hesse: «Qualsevol que sigui el rumb del món, no trobaràs metge ni ajuda, no trobaràs futur ni nou impuls més que en tu mateix, en ta pobre ànima maltractada i indestructible».

Els creients podem afegir quelcom més. Nostra ànima no trobarà descans, assossec i alegria vertadera, mentre no encertem a obrir-nos amb humilitat i coratge al misteri de Déu.

Qui tracti d'escoltar amb fidelitat el missatge de Jesús, és fàcil que ho percebi en el més pregon, com una crida a despertar i viure amb lucidesa, i com una força capaç d'humanitzar, personalitzar i donar sentit i goig insospitat a nostres vides.

I és fàcil també que, en deixar-nos interpel·lar sincerament per la seva paraula, visquem un d'aquests moments en que ens sentim desperts en el més pregon de nostre ésser.