FESTIVITAT DE JESUCRIST REI - Diumenge XXXIV

34º diumenge Temps ordinari

Solemnitat de JESUCRIST, REI DEL UNIVERS (A)

EVANGELI

• Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 25,31-46

• El judici final

31 »Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. 32 Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, 3 i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. 34 Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:

»--Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. 35 Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; 36 anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.

37 »Llavors els justos li respondran:

»--Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure 38 ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? 39 ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?

40 »El rei els respondrà:

»--Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.

41 »Després dirà als de la seva esquerra:

»--Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. 42 Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; 43 era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.

44 »Llavors ells li respondran:»--Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

45 »Ell els contestarà:

»--Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.

46 »I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna.

Paraula de Déu

UN JUDICI ESTRANY

Les fonts no tenen dubtes. Jesús viu bolcat vers als que veu necessitats d'ajuda. És incapaç de passar de llarg. Cap sofriment li és aliè. Se identifica amb els més petits i desvalguts i per a ells tot el que pot. Per a ell la compassió és el primer. L'únic mode de semblar-nos a a Déu: “Sigueu compassius com vostre Pare és compassiu”.

¿ Com ens estranyarà que, en parlar del Judici final, Jesús presenti la compassió com el criteri últim o decisiu que jutjarà nostres vides i nostra identificació  amb ell ? ¿Com ens estranyarà que es presenti identificat amb tots els pobres i desgraciats de la història ?

Segons el relat de Mateu, compareixen davant el Fill del Home, és a dir, davant Jesús, el compassiu, “totes les nacions”. No es fan diferències entre “poble elegit” i “poble pagà”. Res es diu de les diferents religions i cultes. Es parla de quelcom molt humà i que tots entenen: ¿Què n'hem fet dels que han viscut sofrint ?

L'evangelista no es detura a descriure els detalls d'un judici. El que destaca és un doble diàleg que llança una llum immensa sobre nostre present, i ens obre els ulls per a veure que, en definitiva, hi ha dues maneres de reaccionar davant els que sofreixen: ens compadim i els ajudem, o ens desentenem i els abandonem.

El que parla és un Jutge que està identificat amb tots els pobres i necessitats: “Cada vegada que ajudàreu a un a un d'aquests germans més petits, m'ho vau fer a mi”. Els que s'han apropat a ajudar a un necessitat, s'han apropat a Ell. Per això han d'estar vora seu en el regne: “Veniu, beneïts del meu Pare”.

Llavors es dirigeix als que han viscut sense compassió: “Cada vegada que no vau ajudar a un d'aquests petits, ho vau deixar de fer per mi”. Els que s'han apartat dels que sofreixen, s'han apartat de Jesús.

És lògic que ara els digui: “Aparteu-vos de mi”. Seguiu vostre camí...

Nostra vida es juga ara mateix. No cal esperar cap judici. Ara ens acostem o allunyem dels que sofreixen. Ara ens apropem o allunyem de Crist. Ara decidim nostra vida.

DECISIU

El relat no és pròpiament una paràbola sinó una evocació del judici final de tots els pobles. Tota la escena se concentra en un diàleg llarg entre el Jutge que no és altre que Jesús ressuscitat i dos grups de persones: els que han alleujat el sofriment dels més necessitats i els que han viscut negant la seva ajuda.

Al llarg dels segles, els cristians han vist en aquest diàleg fascinant “la millor recapitulació del Evangeli”, “l'elogi absolut de l'amor solidari” o “l'advertència més greu als que viuen refugiats falsament en la religió”. Afirmacions bàsiques:

• Tots els homes i dones, sense excepció, seran jutjats pel mateix criteri.

• El que dóna valor a la vida no és la condició social, el talent personal o l'èxit assolit al llarg dels anys.

• Decisiu és l'amor pràctic i solidari als necessitats d'ajuda.

• Aquest amor es tradueix en fets concrets:

  - “Vestir el despullat,...”donar menjar”, “donar beure”, acollir l''emigrant”, “vestir al que va nuu”, “visitar el malalt o empresonat”.

Decisiu davant Déu no són les accions religioses, sinó aquest gests humans d'ajuda als necessitats. Poden brollar d'una persona creient o del cor d'un agnòstic que pensa en els que sofreixen.

El grup del que han ajudat als necessitats que han trobat en el camí, no ho han fet per motius religiosos. No han pensat en Déu ni en Jesucrist. Senzillament han cercat alleujar un poc el sofriment que hi ha en el món. Ara, convidats per Jesús, entren en el regne de Déu dels que han ajudat als necessitats que han trobat pel camí, no ho han fet per motius religiosos. No han pensat en Déu ni en Jesucrist. Senzillament han cercat alleujar un poc el sofriment que hi ha en el món.. Ara, convidats per Jesús, entren en regne de Déu com a “beneïts del Pare”.

¿ Per què és tan decisiu ajudar als necessitats i tan condemnable negar-lis ajuda? Perquè, segons revela el Jutge, el que es fa o es deixa de fer a ells, es fa o deixa de fer al mateix Déu, encarnat en Crist. Quan abandonem a un necessitat, abandonem a Déu. Quan alleugem son sofriment, ho fem a Déu.

Aquest sorprenent missatge ens posa a tots mirant als que sofreixen. No hi ha religió vertadera, no hi ha política progressista, no hi ha proclamació responsable dels drets humans si no defensem els més necessitats, alleugem el sofriment i restaurem llur dignitat.

En cada persona que sofreix Jesús surt al nostre encontre, ens mira, ens interroga i ens suplica. Res ens apropa més a ell que aprendre a mirar el rostre dels que sofreixen amb compassió. En cap altre lloc podrem reconèixer amb més veritat el rostre de Jesús.

UN JUDICI SORPRENENT

M'ho vau fer a mi...

Les fonts no admeten dubtes. Jesús viu bolcat cap aquells que veu necessitats d'ajuda. És incapaç de passar de llarg. Cap sofriment li és aliè. S'identifica amb els més petits i desvalguts, i fa per ells tot el que pot. Per a ell la compassió és el primer. L'únic mode de semblar-nos a Déu: “Sigueu compassius com vostre Pare és compassiu”..

¿Com ens va a estranyar que, en parlar del Judici final, Jesús presenti la compassió com el criteri últim i decisiu que jutjarà nostres vides i nostra identificació amb ell? ¿Com ens estranyarà que se presenti identificat amb tots els pobres i desgraciats de la història?

Segons el relat de Mateu, compareixen davant el Fill del Home, és a dir, davant Jesús, el compassiu, “totes les nacions”. No es fan diferències entre “poble elegit” i “poble pagà”. Res es diu de les diferents religions i cultes. Es parla d'una cosa molt humana que tots entenen: ¿Què hem fet amb tots els que vivien i sofrien?

L'evangelista no s'atura pròpiament a descriure els detalls d'un judici. El que destaca és un doble diàleg que llança llum sobre el nostre present, i ens obre els ulls per a veure que, en definitiva, hi ha dues maneres de reaccionar davant els que sofreixen: ens compadim i el ajudem, o ens desentenem i els abandonem.

El que parla és un Jutge que està identificat amb tots els pobres i necessitats: “Cada vegada que vau ajudar a un d'aquests germans més petits, m'ho vau fer a mi”. Els que s'han acostat a ajudar a un necessitat, s'han acostat a ell. Per això han d'estar vora ell en el regne: “Veniu beneïts del meu Pare”.

Llavors es dirigeix als que han viscut sense compassió: “Cada vegada que no vau ajudar a un d'aquests petits, vau deixar de fer-ho amb mi”. Els que s'han apartat dels que sofreixen, s'han apartat de Jesús. És lògic que ara els digui: “Aparteu-vos de mi”. Seguiu vostre camí....

Nostra vida se juga ara. No cal esperar cap judici. Ara ens apropem o allunyem de Crist. Ara decidim nostra vida.

DECISIU

Vaig tenir fam i em donareu menjar...

La paràbola del «judici final» és, en realitat, una descripció grandiosa del veredicte final sobre la història humana. No és fàcil reconstruir el relat original de Jesús, però l'escena ens permet captar la «revolució» que ha introduït en la orientació del món.

Allà estan gents de totes les races i pobles, de totes les cultures i religions. S'escoltarà la última paraula que ho aclarirà tot. Dos grups emergeixen d'aquella multitud. Uns cridats a rebre la benedicció de Déu: són els que s'han acostat amb compassió als necessitats i han fet el que podien. Altres, són convidats a apartar-se: han viscut indiferents al sofriment dels altres.

El que va a decidir la sort final no és la religió en la que un ha viscut ni la fe que ha confessat durant sa vida. Decisiu és viure amb compassió i ajudar a qui sofreix i necessita nostra ajuda. El que se fa a gents famolenques, immigrants indefensos, malalts desvalguts o empresonats oblidats per tots, se fa al mateix Déu. La religió més agradable al Creador és l'ajuda al que sofreix. o sa vida.

En l'escena evangèlica no se pronuncien grans paraules com «justícia», «solidaritat» o «democràcia». Sobren totes, si no hi ha ajuda real als que sofreixen. Jesús parla de menjar, roba, beure, sostre per a protegir-se.

No es parla tampoc de “amor”. A Jesús li resultava un llenguatge massa abstracte. No el va usar mai. Aquí es parla de coses tan concretes com “donar menjar”, “vestir”, allotjar, “visitar”, “acudir”. En el “capvespre de la vida” no s'examinarà de l'amor; s'ens demanarà què hem fet en concret davant les persones que necessitaven nostra ajuda.

Aquest és el crit de Jesús a tota la humanitat: teniu cura dels que sofreixen, ocupeu-vos dels petits. En cap banda es construirà la vida tal com la vol Déu si no és alliberant les gents del sofriment. Cap religió serà beneïda per ell si no genera compassió cap els darrers.

AQUESTA PRESÓ NO EM SERVEIX

Vaig ser a la presó , i no vingueres a veure'm...

Tot el món ho sap. La presó no rehabilita al delinqüent. Els penalistes parlen de que la pena ha de contribuir a la re-socialització del penat, a la “re-inserció” o “integració” en la societat. De fet no és així. Per contra, en molts casos la presó l'envileix, destrueix encara més sa personalitat i fins i tot l'arrela més en el camí de la delinqüència.

El fracàs de la re-socialització no es deu als pocs resultats obtinguts, sinó a objeccions de fons que alguns penalistes exposen amb rigor. Per una banda, sembla contradictori pretendre reinserir en la societat a qui s'aparta d'ella mitjançant una dràstica presó. Per altra banda, si el tancament del reclús es redueix a una inversió externa, no es poden assolir canvis fonamentals en la personalitat del pres, en l'esquema de valors o en la seva actitud davant la vida.

Mentrestant, és general dins la societat l'oblit i la indiferència. Els presos no interessen. Són pocs i la defensa de la seva causa no dóna vots. Els col·lectius que els recolzen molesten. Socialment funcionen més tost dos principis simples: “cal defensar-se dels infractors del orde” (seguretat ciutadana), “qui la fa la paga”(justícia estricta).

En aquesta societat que es diu progressista, ningú es vol assabentar de que l'origen de nostres presons més que culpabilitat és malaltia, deteriorament humà i exclusió social. Molts dels empresonats, basta tractar amb ells, provenen de la marginació, la droga, dolenta salut física o mental, privació d'afecte, futur incert, abocament  a una destrucció progressiva en no rebre l'ajuda que necessiten.

Molts treballen per a millorar el seu tractament mèdic i assistència psicològica, la gestió dels permisos i sortides terapèutiques o l'aplicació de mesures a que tenen dret. No basta. Aquesta presó no ajuda a la recuperació humana i social dels presos. La societat ha de conèixer millor el sofriment i la destrucció que pateix aquest grup de persones. Els penalistes han de suscitar un ample debat social. Els responsables públics han de cercar alternatives eficaces.

Mentrestant, en la consciència dels creients ha de ressonar el crit de Crist: “Era a la presó i no em visitares”.

VERTADER PROGRÉS

Vaig tenir fam i no em donares menjar...

En teoria totes les persones gaudim dels mateixos drets fonamentals. Així ho proclamen les Declaracions internacionals i els Congresos. En realitat no és així. En aquestes altures de la història hem de dir amb P Casaldáliga que «hi ha una Humanitat de primera classe, que té el dret de viure en el malbaratament, i una Humanitat de tercera classe, que té el deure de morir-se de fam ».

Nosaltres solem parlar del Món com si n'hi hagués un de sol. En realitat hi ha dos Mons ben diferents: el que compta, que és nostre món, i el que sobra, que són tots aquests pobles que malviuen per baix del nivell de pobresa, i lluiten per sobreviure de la fam o la desnutrició.

Aquest és el resultat real del progrés humà en el planeta Terra. El «no va més» que hem assolit els homes. I per aquest camí s'ha de seguir. Al manco, així ho decreten les lleis intocables del “Mercat Total”, que executaran sense compassió el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o els Set Grossos. En això consisteix el progrés: en desenvolupar sense límits el benestar dels privilegiats i excloure els més dèbils i desfavorits.

Enmig de tot això estan les grans religions parlant de Déu, i les diferents Esglésies predicant a Jesucrist. Aquí estem nosaltres, els cristians, que celebrem dos mil anys d'evangeli viscut o suposat. Entre la complicitat i la inconsciència. Sense força per a generar una solidaritat més eficaç entre els pobles.

Tanmateix, no és difícil resumir el nucli del evangeli. Basten dues frases: “Déu és Pare de tots els éssers humans” i “la única manera d'orientar la vida humana segons Déu és promoure la fraternitat i la justícia entre els homes”. Això és substancial: que entre els homes regni Déu i sa justícia. Tota la resta ve després. S'entén bé aquest text pragmàtic en el qual Jesús recull el significat i l'orientació essencial de la seva existència: «El Esperit del Senyor està sobre mí, ell me ha ungit i m'ha enviat per a donar la Bona Nova als pobres »

Seria imperdonable no captar que Crist posa a la Humanitat a mirar en una nova direcció: vers els últims, els exclosos, els pobres. El vertader progrés no consisteix en que una minoria privilegiada assoleixi un benestar il·limitat excloent els més dèbils. La Humanitat progressa realment com a tal quan avança en solidaritat i vida digna per a tots. Per a ser més humans no basta mirar cap a Maastrich. Ho ha que mirar cap a Rwanda, Etiopía i altres pobles pobres de la Terra. Són ells els que decidiran nostra sort final: «Veniu beneïts del meu Pare...perquè vaig tenir fam i me donares menjar... Allunyeu-vos de mi maleïts... perquè vaig tenir fam i no em donares menjar »

GRATIS

Vaig tenir fam i em donares menjar..

Criden l'atenció els estudis recents sobre el caràcter individualista i insolidari del home contemporani. Segons anàlisis, l'europeu es fa cada cop més narcisista. Viu pendent dels seus interessos i s'oblida dels vincles que l'uneixen als altres.

C.B. Macpherson parla del «individualisme possessiu” que impregna quasi tot. Cada un cerca el seu benestar, seguretat o plaer. El que no l'afecta no en té cura. L. Lies afirma que el «solter» (single), liure d'obligacions i dependències, representa cada vegada m´rs el ideal de llibertat i autonomia en la societat actual.

Darrera totes les dades i sondeigs apunta una realitat aterridora. El home modern perd capacitat de sentir i expressar amor. No encerta a sentir sol·licitud, cura i responsabilitat pels altres éssers humans que no tombin dins els seus interessos. Viu “abstret” en les seves coses i el seu món, en una actitud narcisista que ja Freud considerà com un estat inferior en el desenvolupament de la persona.

Però, dins aquesta societat individualista hi ha un col·lectiu admirable que ens recorda també avui la grandesa que s'amaga en l'ésser humà. Són els voluntaris. Homes i dones que saben acostar-se als que sofreixen, moguts solament per sa voluntat de servir. Enmig del món competitiu i pragmàtic, ells són portadors d'una «cultura de la gratuïtat».

No treballen per guanyar diners. La seva vocació és fer el bé gratuïtament. Els trobareu acompanyant toxicòmans, alleugerint ancians sols, atendre vagabunds, escoltar persones desesperançades, cuidar nens “semi-abandonats” o treballar en diferents serveis socials.

No són éssers vulgars, ja que llur treball està mogut sols per l'amor. Per això, no pot qualsevol ser un vertader voluntari. Ho recordava bellament Leon Tolstoi amb aquestes paraules: «Se poden talar arbres, fabricar maons i forjar ferro sense amor. Però és precís tractar amb amor els éssers humans...Si no sents afecte pels homes, ocupa't en el que vulguis però no d'ells.»

Al final, no se'ns jutjarà per nostres belles teories ni grans paraules, sinó per l'amor concret als necessitats. Aquestes són les paraules de Jesús: “Veniu, beneïts del meu Pare...perquè vaig tenir fam i em donares menjar, vaig tenir set i em donares beure...» Aquí està la veritat última de nostra vida.

QUALITAT HUMANA

Vaig tenir fam i em donares menjar...

No és la misericòrdia un «valor progressista» que tinguem que cultivar per estar al dia. Basta defensar la democràcia, l'exercici de les llibertats i la racionalitat ètica.

Deplorable és que, darrera paraules belles, s'amaga sovint un home carregat de cinisme, avidesa i mediocritat, incapaç de reaccionar davant el sofriment aliè.

Important és situar-se el millor possible dins del “estat de benestar”, d'esquena a aqueix altre “estat de malestar” en el qual marginem els més dèbils i desgraciats.

Cal lluitar, competir i guanyar sempre més. Això és tot. ¿ Qui té temps per a pensar en “les víctimes” ? ¿ Qui pot tenir el mal gust de recordar la misericòrdia en una societat immisericorde i despietada ?

Tanmateix, és la misericòrdia que, segons Jesús, defineix radicalment l'home. Sense misericòrdia, la persona roman viciada d'arrel i deixa de ser humana.

Per això, en la paràbola del “judici de les nacions” se'ns diu que la sort de tot home es decideix en virtut de la seva capacitat de reaccionar amb misericòrdia davant els que pateixen fam, set, desemparament, malaltia o presó.

Però, cal entendre això bé. Viure “amb entranyes de misericòrdia” no és tenir un cor sensibler ni practicar tampoc, adesiara, qualque “obra de misericòrdia” que aquieti la consciència i ens permeti seguir tranquils nostre camí egoista de sempre.

Per evitar malentesos, J.Sobrino parla del “Principi-Misericòrdia”, és a dir, d'un principi intern, sempre present i actiu en la persona, que dóna direcció i estil a tota sa conducta.

El que viu mogut pel “Principi-Misericòrdia”, reacciona davant el sofriment aliè i sentir-lo interior, deixant-lo entrar en ses entranyes i son cor, amb totes les seves conseqüències. I és el sofriment dels altres, captat cordialment, el que es converteix en principi conductor de tota actuació.

És aquesta misericòrdia que dóna “categoria humana” a la persona, No hi ha sortida. Podem triomfar professionalment, ocupar càrrecs rellevants, moure'ns amb èxit en les relacions socials. Si no sé reaccionar amb misericòrdia davant el sofriment dels altres, no soc humà.

És fàcil, per això, conèixer ma qualitat humana, Basta respondre a aquestes preguntes: ¿ Sé veure el sofriment de la gent ? ¿ Com reacciono davant aqueix sofriment ? ¿ Què faig per erradicar-lo ?

CONTRA LA DEPRESSIÓ

M'ho vau fer a mi...

Tot sembla indicar que cada vegada és major el nombre de persones que sofreixen crisis depressives i lluiten per recuperar el gust per la vida.

Sens dubte, és important l'ajuda psicològica i la teràpia de recolzament que les poden prestar els experts. Però, en definitiva, és la mateixa persona la que ha de donar passos encertats.

En general, qui pateix una depressió se sent arrossegat a cavil·lar una i altra vegada sobre les seves angoixes, pors i impotència. Però mentre gira al voltant d'ell mateix sense acabar mai en les seves reflexions, el setge s'estreny cada cop més i la persona s'enfonsa en un remolí sense sortida.

Mentre només pensa en els seus problemes i es turmenta a ell mateix, es demana: “on trobaré pau?” “on trobaré qui em comprengui ?”, no obre la porta que pugui donar-li pau i salut.

El doctor Gerhard Nebel diu que “estar plenament a disposició del proïsme és l'únic medicament eficaç per a la neurosis i la depressió».

Sovint, no ens n'adonem fins on som nosaltres mateixos els que ofeguem en nosaltres la vida i generem nostres crisis depressives dedicant-nos exclusivament a les nostres coses i oblidem totalment els altres.

Jesús convida a tothom que vulgui encaminar-se ver la vida vertadera a viure sempre obert a tot home que trobem en nostre camí i pugui necessitar nostra ajuda.

Si li oferim nostre recolzament som nosaltres mateixos que més rebem. Perquè en trobar-nos amb aqueixes persones famolenques, malaltes, nues, empresonades o desvalgudes, connectem amb Aquell que és fonament, font i la meta de la vida.

Aquesta és la promesa de Jesús: “Us asseguro que el que faceu a un d'aquests germans més petits, m'ho fareu a mi”. Qui està amb el germà necessitat està en contacte amb Aquell que és la Vida.

Aquesta promesa no és una cosa llunyana i no verificable, sinó una experiència real per a qui sap apropar-se amb fe als que sofreixen.

El que allibera els altres de problemes i preocupacions es veu alliberat dels seus. El que ajuda a altres a viure s'ajuda a ell mateix. El que dóna amistat i recolzament rep força i alè per a viure.

LA SORPRESA FINAL

Aleshores dirà el rei..

Els cristians fa vint segles que parlem del amor. Repetim constantment que el amor és el criteri últim de tota actitud i comportament. Afirmem que des del amor serà pronunciat el judici definitiu sobre totes les persones, estructures i realitzacions dels homes.

Tanmateix, amb a queix llenguatge tan bell del amor podem ocultar sovint el missatge autèntic de Jesús, més directe, senzill i concret..

És sorprenent observar que Jesús ni tan sols pronuncia en els evangelis la paraula «amor». Tampoc en aquesta paràbola que ens descriu la sort final dels homes.

Al final, no se'ns jutjarà de manera general sobre el amor, sinó sobre quelcom més concret: ¿Qué hem fet quan hem trobat algú que ens necessitava? ¿Com hem reaccionat davant els problemes i sofriments de persones concretes que hem trobat pel camí ?

Decisiu en la vida no és el que diem o pensem, el que creiem o escrivim. No basten tampoc els sentiments bells, la compassió o les protestes estèrils. L'important és ajudar al qui necessita.

La majoria dels cristians ens sentim satisfets i tranquils perquè no fem cap mal greu a ningú.

Se'ns oblida que, segons l'advertència de Jesús, preparem nostre fracàs final, sempre que tanquem nostres ulls a les necessitats dels altres o eludim qualsevol responsabilitat que no sigui en benefici propi o ens acontentem en criticar-ho tot, sense donar mai una mà.

La paràbola de Jesús ens obliga a fer-nos preguntes: ¿faig res per qualcú ? ¿a quines persones puc prestar ajuda? ¿què faig perquè regni més justícia, solidaritat i amistat entre nosaltres ? ¿què més podria fer?

La última i decisiva ensenyança de Jesús és aquesta: el regne de Déu és i serà sempre dels que estimen al pobre i li ajuden en sa necessitat. Això és essencial i definitiu.

Sols que, com diu Saint-Exupéry, «l'essencial és invisible als ulls» i queda ocult per als que no saben estimar gratis. Un dia se'ns obriran els ulls i descobrirem amb sorpresa que el amor és la única veritat i que Déu regna allà on hi ha homes i dones capaces d'estimar i preocupar-se pels altres.

MÉS QUE UNA ALMOINA

Vaig tenir fam, i em vau donar menjar...

És bo recordar el test definitiu de nostra existència, malgrat ens molesti trobar-nos davant la paraula de Jesús.

Nostra sort es decidirà a partir de nostre comportament pràctic davant el sofriment alié dels pobres, famolencs, malalts, empresonats..Aqueixa serà la pregunta: ¿ Què has fet tu davant aquest germà que trobares sofrent ?

Nosaltres, hem volgut resoldre-ho de manera molt senzilla: donars diners, aportar nostra almoina i contribuir en les col·lectes...

Però, les coses no són tan senzilles. «Les exigències del amor que aquí se demanen no se satisfan amb el sagrament del diners, per la senzilla raó de que la mateixa manera d'adquirir aquests diners torna incrementar la pobresa que amb ells es vol posar remei» (J. B. Metz).

L'amor a als necessitats no pot quedar reduït a “donar diners”, entre altres coses perquè no té sentit expressar nostra solidaritat i compassió al necessitat amb un diner adquirit de manera insolidària i sense compassió de cap classe.

Per a l'home bíblic, l'almoina tenia un contingut profund que avui s'ens escapa. L'almoina se designa hebreu amb el terme נְדָבָה "sedaka» que significa «justícia». Podríem dir que “donar almoina” equival a “fer justícia” en nom de Déu a qui no la rep dels homes.

Nostre amor als necessitats no se pot reduir a una acció assistencial, encara que imprescindible davant situacions que no admeten demores.

Tenim que descobrir la injustícia que s'amaga en nostres vides, aprendre a mirar-nos a nosaltres mateixos i mirar nostres bens des dels ulls de les classes i els pobles pobres.

Avui, com sempre, se'ns demana donar un tassó d'aigua a qui té set. Però, se'ns demana endemés, transformar nostra societat al servei dels més necessitats i desposseïts.

Davant les injustícies concretes de nostra societat, un cristià no pot pretendre una neutralitat ingènua, i dir que no es vol “ficar en política”

D'una manera o d'altra, amb les nostres actuacions o amb nostra passivitat, tots “fem política”, els individus i les institucions.

Per això, no es tracta de decidir això, no es tractar de decidir si farem política o no, sinó plantejar-sr a favor de qui farem política. Un creient que escolta les paraules de Jesús, sigui del partit que sigui, només pot fer una política: la que afavoreix als més necessitats i abandonats.

ACOMPANYAR

No és fàcil estar vora al llit d'un ésser estimat quan s'acosta el final. Ningú ens ha preparat a familiars o amics per a acollir la seva mà i recórrer junts el darrer tram de la vida. Volem encertar però no sabem què fer.

Primer, centrar nostra atenció en la persona malalta, no en la malaltia. Els metges i infermeres tindran cura del seu mal. Nosaltres hem d'estar atents al que viu en son interior. Nostre és no deixar-lo sol, acompanyar-lo(la) de prop amb afecte i tendresa.

Acompanyar-lo vol dir escoltar la seva pena i impotència, entendre els seus desitjos de curar-se, comprendre el seu desconcert i les seves pors. A voltes, tindrem que patir llur irritació i enutjos. No importa. Alleugem així la tensió. Cal evitar sempre el que pugui crear en el malalt estimat torbació, ressentiment o tristesa. Cal desvetllar en ell la pau, confiança i serenor. Quina sort és poder conversar des de la fe per ajudar-li,també en aquesta hora terrible, a sentir-se envoltat per l'amor de Déu.

No cal utilitzar tòpics ni frases buides de veritat. No cal dir-li que està bé si ell es sent malament. No cal enganyar-lo quan sospita que és inevitable Són hores sagrades. Cal fer-li preguntes encertades: ¿vol qualque cosa més ? ¿vols parlar amb qualcú ? ¿vols que t'ajudi millor?

Quan el final s'acosta, les paraules resulten pobres. L'important són els gests: la mirada afectuosa, el bes suau, la carícia sentida, les nostres mans que estrenyen la seva. Què consolador poder suggerir al malalt una invocació senzilla i confiada a Déu que pot repetir amb el cor.

Jesús declara «beneïts del seu Pare» als que ajuden al necessitat, acullen al estranger, vesteixen a qui va nuu o s'acosten al malalt i a l'empresonat, encara que no ho facin motivats per cap fe religiosa.

Ningú tan pobre, necessitat i desvalgut com el que està ja prop dia mort. Encara que no siguem molt religiosos o creients, Déu ens beneeix quan ens veu ajudar-nos mútuament a morir amb pau.