DIUMENGE TRENTA DOS - XXXII

 

32º diumenge Temps ordinari (A)

EVANGELI

¡L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!

Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 25, 1-13

Paràbola de les deu verges

1 »Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. 2 N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren asse yades. 3 Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. 4 En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes

5 »Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. 6 A mitjanit es va sentir un clam:

»--L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!

7»Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. 8 Les noies sense seny van dir a les assenyades:

»--Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen.

9 »Les assenyades respongueren:

»--Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu.

10 »Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada.

11»Finalment arribaren també les altres noies i deien:

»--Senyor, Senyor, obre'ns!

12 »Però ell va respondre:

»--Us asseguro que no us conec.

13 »Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora.

Paraula de Déu.

ENCENDRE UNA FE GASTADA

La primera generació cristiana va viure convençuda de que Jesús, el Senyor ressuscitat, tornaria aviat ple de vida. No va ser així. A poc a poc, els seguidors de Jesús es van haver de preparar per a una llarga espera.

És fàcil imaginar les preguntes que se desvetllaren entre ells. ¿Com mantenir viu l'esperit dels començaments? ¿Com viure desperts mentre arriba el Senyor? ¿Com alimentar la fe sense deixar que s'apagui? Un relat de Jesús sobre el fet d'unes noces els ajudava a pensar la resposta.

Deu joves, amigues de la núvia, encenen les seves torxes i es preparen per rebre a l'espòs. Quan, en tombar el sol, arribi per prendre a l'esposa, acompanyaran a ambdós en el seguici fins a casa de l'espòs on es celebrarà el banquet nupcial.

Hi ha un detall que el narrador vol destacar des del començament. Entre les joves hi ha cinc «assenyades» i previsores que porten oli para impregnar les seves torxes a mida que es es consumeixi la flama. Les altres cinc són unes «capbuits» i descurades que s'obliden de portar oli amb risc de que s'apaguin les torxes.

Aviat descobriran el seu error. L'espòs tarda i no arriba fins a mitjanit. Quan es sent la crida a rebre'l, les assenyades alimenten amb oli la flama de les torxes i acompanyen l'espòs fins a entrar la festa. Les capbuits no saben més que queixar-se: «Que s'apaguen les torxes». Cercant oli, arriben al banquet quan la porta està tancada. Massa tard.

Comentaristes cerquen un significat secret al símbol del «oli». ¿Parla Jesús del fervor espiritual, de l'amor, de la gràcia baptismal…? Tal volta és més senzill recordar son gran desig: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!». ¿Hi ha res que pugui encendre més nostra fe que el contacte viu amb ell?

¿No és una insensatesa pretendre conservar una fe gastada sense revifar-la amb el foc de Jesús? ¿No és una contradicció creure'ns cristians sense conèixer el seu projecte ni sentir-nos atrets pel seu estil de vida?

Necessitem una qualitat nova en nostra relació amb ell. Cuidar tot el que ens ajudi a centrar nostra vida en la seva persona. No gastar energies en el que ens distreu o desvia de son Evangeli. Encendre cada diumenge nostra fe, rumiar les seves paraules i combregar vitalment amb ell. Ningú pot transformar nostres comunitats com Jesús.

ENCENDRE ELS LLUMS

Les nostres torxes s'apaguen.

Entre els primers cristians hi havia, sens dubte, deixebles «bons» i deixebles «dolents». Tanmateix, quan escriu l'evangeli, Mateu es preocupa de recordar que, dins de la comunitat cristiana, hi ha deixebles «assenyats» que actuen de manera responsable i intel·ligent, i deixebles «necis» que actuen de manera frívola i descurada. ¿Què vol dir això?

Mateu ho explica en recollir dues paràboles de Jesús. La primera és molt clara. N'hi ha que «escolten les paraules de Jesús», i «les posen en pràctica». Agafen seriosament el Evangeli i el tradueixen en vida. Són com el «home assenyat» que construeix sa casa sobre roca. És el sector més responsable: els que construeixen sobre l'autenticitat i la veritat de Jesús.

Però hi ha també els que escolten les paraules de Jesús, i «no les posen en pràctica». Són tan «necis» com l'home que «edifica sa casa sobre arena». La seva vida és un disbarat. Construeixen sobre el buit. Si fos sols per ells, el cristianisme seria pura façana, sense fonament real en Jesús.

Aquesta paràbola ens ajuda a captar el missatge fonamental de l'altre relat en el qual unes joves van, plenes d'alegria, a esperar l'espòs, per la festa de noces. Se'ns adverteix que unes són «assenyades» i altres «capbuits».

Les «assenyades» duen oli per mantenir enceses les torxes; les «nècies» res de això. L'espòs tarda, arriba a mitjanit. Les «assenyades» surten amb les torxes a il·luminar el camí, acompanyen l'espòs i «entren amb ell» a la festa. Les «capbuits», no saben com resoldre el problema: «se'ls apaguen les torxes». No poden acompanyar l'espòs. Arriben tard. La porta està tancada.

El missatge és clar. És una insensatesa seguir escoltant el Evangeli, i no fer un esforç major per a convertir-lo en vida: és construir un cristianisme sobre arena. I és una niciesa confessar a Jesucrist amb una vida apagada, buida de son esperit i sa veritat: és esperar a Jesús amb les «torxes apagades». Jesús pot tardar, però no podem retardar més nostra conversió.

ABANS QUE ES FACI TARD

Les nostres torxes s'apaguen.

Mateu va escriure son evangeli en uns moments crítics pels seguidors de Jesús. La vinguda de Crist s'anava retardant massa. La fe de no pocs es relaxava. Calia revifar de nou la conversió primera.

Mogut per aquesta preocupació, recollí tres paràboles de Jesús i les treballà profundament per a cridar a tots a la responsabilitat: «No esperis que altres te donin “oli” per a encendre ta “llum”, tu has de cuidar ta fe; no t'acontentis amb conservar el teu “talent” baix terra, t'has d'arriscar a fer-lo fructificar; no esperis que Crist t'aparegui, el pots trobar ara en “el que sofreix».

La primera paràbola ens parla d'una festa de noces. Plenes d'alegria, un grup de joves «surten a esperar a l'espòs». No totes van ben preparades. Unes duen oli amb elles per encendre les torxes; a les altres ni hi han pensat. Creuen que basta dur torxes en les seves mans.

Com que l'espòs tarda a arribar, «els vingué son a totes i es van adormir». Els problemes comencen quan s'anuncia l'arribada de l'espòs. Les joves previsores encenen les seves torxes i entren amb ell al banquet. Les inconscients se veuen obligades a sortir a comprar-lo. Quan tornen «la porta està tancada». És massa tard.

És un error cercar un significat secret a l' «oli»: ¿serà una al·legoria per a parlar del fervor espiritual, de la vida interior, de las bones obres, de l'amor...? La paràbola és senzillament una crida a viure l'adhesió a Crist de manera responsable ara, abans que es faci tard. Cadascú sabrà què ha de cuidar.

És una irresponsabilitat dir-nos cristians i viure la pròpia religió, sense fer més esforços per semblar-nos a ell. És un error viure amb auto-complaença en la pròpia Església, i no plantejar-nos una vertadera conversió als valors evangèlics. És propi de inconscients sentir-nos seguidors de Jesús, i no «entrar» en el projecte de Déu que ell va voler posar en marxa.

En aquests moments en que és tan fàcil «relaxar-se», caure en el escepticisme i «anar fent» pels camins segurs de sempre, sols hi ha una manera d'estar en la Església: convertir-nos a Jesucrist.

POC ASSENYATS

Les nostres torxes s'apaguen.

En bastants paràboles, Jesús repeteix d'una manera o altra el mateix missatge: «El millor que teniu és l'esperança. No la espatlleu. Mantenia-la viva. No apagueu vostre anhel de vida eterna. Espereu amb el cor encès. Sigueu lúcids. No hi ha més trist que una persona «acabada» que ha perdut l'esperança en Déu”.

Jesús no utilitza un llenguatge moral. Per a ell, deixar que s'apagui en nosaltres l'esperança no és un pecat, és una insensatesa Les joves de la paràbola que deixen que s'apagui la torxa abans de que arribi l'espòs són «nècies» ja que no han sabut mantenir viva l'espera. No s'han ocupat del més important que ha de fer el ser humà: esperar a Déu fins al final.

No és fàcil escoltar avui aquest missatge. Hem perdut capacitat per a viure alguna cosa intensament de manera duradora. El pas del temps ho desgasta tot. A l'home de nostres dies sols sembla fascinar-lo allò nou, actual, el moment present. No encertem a viure qualque cosa de manera viva i permanent sense deixar-la llanguir. ¿Com mantenir viva l'esperança fins al final?

Nosaltres hem trobat un altra manera més raonable i sensata per a viure amb tranquil·litat. Som mestres en fer tota classe de càlculs i previsions per a no córrer riscs i allunyar de nostra vida la inseguretat. Ens preocupem d'assegurar nostra salut i garantir nostre nivell de vida; planifiquem nostra jubilació i ens organitzem una vellesa serena i tranquil·la. Tot això està molt bé, però, no deixem de ser insensats si no reconeixem una cosa que és clara i evident: totes aquestes seguretats fabricades per nosaltres són insegures.

La advertència evangèlica no és irracional o absurda. Jesús convida senzillament a viure en l'horitzó de la vida eterna, sense enganyar-nos ingènuament sobre la caducitat i els límits d'aquesta vida: «,Quines previsions feu més enllà del que és visible i perible?, ¿on penseu trobar seguretat quan se desplomin vostres seguretats?»

Mantenir desperta la esperança vol dir no acontentar-se amb qualsevol cosa, no desesperar del ésser humà, no perdre mai l'anhel de «vida eterna» per a tots, no deixar de buscar, de creure i confiar. Encara que no ho sàpiguen, els que viuen així estan esperant la vinguda de Déu.

AMB ESPERANÇA INCANSABLE

Les nostres torxes s'apaguen.

Sorprèn la insistència amb que Jesús ha parlat de la vigilància. Nombroses paràboles ens conviden a adoptar una actitud vigilant i atenta davant la existència. Nostra insensatesa seria viure «sense horitzó». Submergir-nos en el present sense altra perspectiva més ampla. Ofegar nostra vocació de infinit en la vulgaritat d'una vida superficial i satisfeta.

L'esperança cristiana no és cosa desfasada. Ens pot alliberar d'un optimisme ingenu que creu que l'home pot donar-se a ell mateix tot el que busca, i desvetllar del immobilisme propi de qui se sent resignat o satisfet.

L'home no sols té necessitats que s'esfumen quan han quedat satisfetes. Propi de l'home és «el desig» que mai s'assacia, ja que està obert al infinit i universal. L'home és desig d'amor, veritat, plenitud, felicitat total. «Nunca hay nada logrado para el hombre» (L. Aragón). Res pot satisfer-lo per complet.

Però també és veritat que l'home pot arribar a instal·lar-se i romandre atrapat en la satisfacció d'algunes de ses necessitats. ¿Homes i dones «acabats», sense cap afany de superació, instal·lats avorrits en una vida satisfeta? ¿Gents que no desitgen que res canviï? Individus replegats sobre ells mateixos, insensibles al dolor aliè persones a les quals s'ha «apagat» fa molt temps «la llum» de l'amor gratuït i generós.

El Evangeli ens convida a la vigilància. L'esperança cristiana no instal·la en l'immobilisme. Per contra, inquieta. Crea en nosaltres un dinamisme major. Anima nostra responsabilitat i creativitat. No ens deixa descansar. Un home que manté encesa la llum de la fe i l'esperança és un home eternament insatisfet, que mai està content del tot ni de ell ni del món en que viu. Per això se'l veu compromès allà on se lluita per una vida millor i més alliberada.

Aquests són els homes «savis» que necessita nostra societat. Persones d'esperança. Homes i dones que saben que el creixement del nivell de vida no és la «última salvació» que calmarà a l'home. Creients que lluiten per un món més humà, però que saben que aquest mai serà un simple desenvolupament de nostres esforços i projectes, sinó gràcia i regal de Aquell amb qui ens trobarem un dia.

¿NOMÉS      EL   MÉS      AQUÍ?

Les nostres torxes s'apaguen.

Encara que pugui semblar sorprenent, no és estrany avui trobar-se amb persones que diuen creure en Déu i, al mateix temps, pensen que tot s'acaba en la mort. No els preocupa la vida del més enllà. El que els interessa de veres és viure sempre millor en aquesta terra.

Altres que creuen en la resurrecció de Crist i en sa pròpia resurrecció, però aquesta fe tot just influeix en la vida i comportament. Es diria que pertany simplement a son patrimoni cultural. Afirmen que hi ha resurrecció més o menys com diuen que el món és rodó. Sense cap repercussió en llurs vides.

¿A què es deu aquesta falta d'interès per la vida després de la mort ? No sembla fruit d'una reflexió sòlida. Menys encara, d'una mala voluntat. Senzillament, a moltes persones se'ls fa difícil creure. Desitjarien poder-ho fer, creure des del fons de l'ésser, però no els surt.

Són diversos els factors culturals que fan més difícil la fe en la resurrecció, però n'hi ha un d'especial importància en aquest punt concret: ha canviat radicalment la manera de pensar la mort. Com ha dit E. Schillebeeckx, l'home de avui «ja no tracta la mort metafísicament, sinó de mode funcional». Dit d'una altra manera, la mort no provoca avui, de manera tan directa com en el passat, la pregunta sobre el que passa després de morir. Preocupen altres coses més pràctiques i immediates.

Davant la mort, el més important sembla quasi sempre retardar-la al màxim, fer-la més suportable, mitigar el dolor. Per altra banda, el que preocupa és com queden aquí els éssers estimats.

Aquesta manera funcional d'abordar la mort ha contribuït a desenvolupar de forma més adequada l'ajuda mèdica al malalt fent més suportable el morir des del punt de vista físic i psicològic. Però, ¿no és també una forma menys sàvia i profunda d'enfrontar-se al misteri de la mort ?, ¿per què enganyar-nos davant el fet brutal inevitable de morir?, ¿per què evitar el problema de fons: hi ha o no hi ha un Déu que acull a aquest ésser humà que mor ?

PRIMOR ESPIRITUAL

Les nostres torxes s'apaguen.

A voltes pensem que el contrari de l'esperança és la desesperació. No sempre és així. En una poca de crisis com la nostra, la pèrdua d'esperança se manifesta, sobre tot, en una actitud de desesperança que ho penetra tot. Fàcil és observar aquest «desgast» de l'esperança en bastants persones.

A voltes, el tret més evident és l'actitud negativa davant la vida. El que perd l'esperança, ho veu tot de manera cada vegada més negativa. No és capaç de captar allò bo i bell que hi ha en la existència. No encerta a veure el costat positiu de les coses, les persones o els esdeveniments. Tot està malament, tot és inútil. En aqueixa actitud negativa i desesperançada malgasta la persona les seves millors energies.

La falta de esperança se manifesta en una pèrdua de confiança. La persona no espera ja gran cosa de la vida, de la societat, dels altres. Sobre tot, no espera ja molt de ella mateixa. Per això, rebaixa poc a poc les seves aspiracions. Se sent malament amb ella mateixa, però no és capaç de reaccionar. No sap on trobar forces per a viure. És més fàcil llavores caure en la passivitat i l'escepticisme.

La desesperança ve altres vegades acompanyada de la tristesa. Desapareix l'alegria de viure La persona se'n riu i diverteix per fora, però qualque cosa ha mort dins l'interior. El mal humor, el pessimisme y la amargor, cada vegada més presents. Res val la pena. No hi ha un «perquè» per a viure. L'únic que queda és deixar-se dur per la vida.

A voltes, la falta de esperança se manifesta senzillament en cansament. La vida se converteix en una càrrega feixuga, difícil de portar. Falta empenta i entusiasme. La persona se sent cansada de tot. No és la fatiga normal després de una feina o activitat concreta. És un cansament vital, un avorriment profund que neix des de dins i envolta tota l'existència.

Sens dubte, són molts els factors que poden generar aquest enfonsament de l'esperança, però moltes vegades, tot comença amb la pèrdua de «vida interior». El problema de moltes persones no és «tenir problemes», sinó no tenir força interior per a enfrontar-se a ells.

Un filòsof agnòstic diu: «Crec que baix nostra aparença de fortalesa material i tècnica, hi ha una debilitat substancial. S'aprima la silueta espiritual de l'home» Segons ell, aqueixa “primor espiritual” està a l'origen de la por, la inseguretat i inconsistència de l 'home contemporani.

Són moments de recordar la paràbola de Jesús i l'advertència. És una insensatesa deixar que s'apagui «l'oli de nostres llums». Un home, buit d'esperit i empobrit interiorment, no pot caminar cap a son vertader progrés ni orientar-se vers la seva salvació definitiva.

INCREDULITAT DELS CREIENTS

Les nostres torxes s'apaguen.

Des de fa uns anys es designa així la paradoxal situació de homes i dones que se confessen creients, però en els quals la fe ja no és una força que influeixi en llurs vides. Cristians de fe lànguida, esperança tan apagada i vida tan pagana com la de molts contemporanis que ja no se diuen creients.

Són persones que viuen en un estat intermedi entre el cristianisme tradicional que conegueren de nens i la "descristianització" que respiren avui en el seu entorn. Se confessen cristians, però sa vida quotidiana es nodreix de fonts, conviccions i impuls molt allunyats de l'esperit de Crist.

Mal cuidada i pitjor alimentada, la fe perd força en ells, mentre la incredulitat s'estén en les consciències de manera quasi imperceptible, però cada cop més ferma.

Cristians de rostre  irrreconeixible, son estat està descrit en aqueixes joves de la paràbola evangèlica que deixen que s'apaguin les llums abans de que arribi l'espòs.

¿És possible revifar de nou aqueixa fe abans de que sigui massa tard? ¿ És possible que torni a il·luminar la vida de qui llisca cap a la incredulitat total?

Abans que res, és necessari reconèixer la pròpia incoherència i reaccionar. No és sa viure en la contradicció sense plantejar-la explícitament i resoldre-la. Cal passar del «cristianisme per naixement» al «cristianisme per elecció». ¿Com serà un creient en una societat laica i plural, si no és per decisió conscient i lliure?

Però, cal, a més, cuidar la fe, conèixer-la cada cop millor, cultivar-a. Un cristià s'ha de preocupar de llegir personalment l'evangeli i interessar-se per l'estudi de la persona de Crist i el seu missatge. Difícilment se sostindrà avui «la fe del carboner» en una societat on el cristianisme està exposat a un examen cada vegada més crític.

Però, el més decisiu és alimentar l'experiència religiosa. La fe consisteix bàsicament en fonamentar nostra existència, no en nosaltres mateixos sinó en Déu. Quan manca aquesta entrega confiada a Déu, la fe queda reduïda a un afegit artificial i enganyós.

¿Com pot dir-se creient un home que no invoca a Déu ni s'atura mai a escoltar-lo viu en son interior? ¿Com pot  créixer  l'esperança d'un cristià que no celebra mai el diumenge ni s'alimenta mai de la eucaristia? El cristià sols creix quan encerta a alimentar «la llum» de sa fe.

ENVELLIR AMB SAVIESA

Les nostres torxes s'apaguen.

Envellir no és una desgràcia. Nostra vida te el seu ritme no el podem alterar. La vertadera saviesa consisteix en acceptar-la sense amargor ni enutjos inútils, tal com Déu ha volgut per a cada un de nosaltres.

Saber caminar en pau, al ritme de cada edat, fruir de l'encant i les possibilitats que ens ofereix cada dia que vivim.

En una senzilla paràbola, Jesús ens posa en guàrdia davant un perill que aguaita sempre a l'ésser humà però que pot accentuar en els últims anys. El perill de gastar-nos, «quedar-nos sense oli», deixar que l'esperit s'apagui en nosaltres.

Sens dubte, la vellesa porta limitacions inevitables. Nostre cos no ens respon com voldríem. Nostra ment no és tan lúcida com en altres temps. El contacte amb el món que ens envolta pot fer-se més difícil.

Però nostre món interior pot créixer i eixamplar-se. Quan han acabat ja altres preocupacions i treballs que ens han allunyat de nosaltres mateixos, pot ser el moment de trobar-nos a la fi amb nosaltres i amb Déu.

És el moment de dedicar-nos a allò realment important. Tenim temps per a fruir de cada cosa per petita que ens sembli. Podem viure més poc a poc. Descansar. Fer balanç de les experiències acumulades al llarg dels anys.

Tal volta, sols l'ancià pot viure amb vertadera saviesa, amb seny i fins i tot amb humor. Ell sap millor que ningú com funciona la vida, quina importància donem a coses que no la tenen. Els seus anys li permeten mirar-ho tot amb més realisme, amb més comprensió i tendresa.

Important és no perdre la energia interior. Quan romanem buits per dins, és bo de fer caure en l'amargor, l'avorriment, el desequilibri emocional i mental.

Per això, quin bé pot fer-li a l'home avançat en anys aturar-se a pregar a poc a poc i sense presses, amb confiança total en Déu que mira nostra vida i nostres debilitats amb amor i comprensió infinits. Aquest Déu que comprèn nostra solitud i nostres penes. El Déu que ens espera amb els braços oberts.

Jesús tenia raó. Hem de cuidar que no se'ns apagui per dins la vida. Si no trobem la pau i la felicitat dins nosaltres, no les trobarem enlloc. Com ha dit algú, important no és afegir anys a la vida sinó vida als anys.

DESGAST DE L'ESPERANÇA

Les nostres torxes s'apaguen.

Els homes no podem viure sense esperar, qualque cosa o algú. D'alguna manera, sempre cerquem una felicitat, una seguretat o una satisfacció que no tenim.

Naturalment, les «esperances» que marquen nostra vida de cada dia poden ser molt distintes i variades. Mentre un espera trobar feina, un altre espera sortir curat del centre sanitari. Mentre un espera el descans del cap de setmana, un altre viu esperant el naixement del seu fill.

Però totes aquestes «esperes» no són «la esperança» que importa.

L'home necessita una esperança més profunda i fonamental quan sent la vida com cosa cruel i pesada, insuportable que no val la pena ser viscuda.

En aquests moments en que no trobem ja res gran ni segur enmig de nostres pors i sofriments, fàcilment se desvetlla en nosaltres una pregunta: ¿Això és tot? ¿No hi ha que esperar res més?

Els especialistes afirmen que baix nostres pors, sotjau en una por fonamental a la soledat i a la pèrdua de l'amor. Aquesta por a no ser estimats és el que destrueix d'arrel l'esperança de l'home.

Però, fins i tot en les experiències més gojoses de la vida, quan es pot gaudir de la proximitat misteriosa del altre i sentir-se comprès, acceptat i estimat, tot i llavors sorgeix en el cor humà l'interrogant: ¿No manca aquí res? ¿ És tot plenitud?

La veritat és que quan reduïm l'horitzó de nostra vida i ens limitem a viure de «petites esperes», ens empobrim. Les «esperances» se desgasten un dia, l'optimisme se'ns consumeix, el mal humor s'apodera cada vegada més de nosaltres.

Aleshores, podem actuar moguts per l'ambició, la enveja o el desig de triomfar, però sabem que ens falta el més gran: la esperança.

La paràbola de Jesús sobre aquelles joves a les qual se gasta l'oli dels seus llums mentre esperen a l'espòs, ens recorda als creients que ser cristià és saber esperar en Déu.

Si aquesta esperança s'apaga en nosaltres, hem perdut el més important. Nostra vida se fa atea. Sant Pau ens diria que aleshores vivim «sense esperança i sense Déu en el món» (Ef 2, 12).

ADULTERAR   LA   LITÚRGIA

Un factor que portà a Jesús a la seva execució fou el seu atac frontal a la litúrgia del temple jueu. Criticar l'estructura del temple era posar en qüestió un dels pilars fonamentals de la societat jueva.

En pujar a Jerusalem, Jesús troba el temple ple de «venedors i canvistes», homes que no cerquen a Déu, sinó que s'afanyen egoistes pels seus propis interessos. Aquella litúrgia no és un encontre sincer amb Déu, sinó un culte hipòcrita que encobreix injustícies, opressions, interessos i explotacions mesquines als pelegrins.

La crítica profunda de Jesús desemmascara aquell culte fals. El temple no compleix la seva missió de ser signe de la presència salvadora de Déu enmig del poble. No és la casa d'un Pare que pertany a tots. No és el lloc on tots s'han de sentir acollits i on tots poden viure l'experiència de l'amor i la fraternitat.

S'explica la reacció de malestar i les queixes que pot provocar en alguns creients veure que algunes celebracions litúrgiques no s'ajusten en tots els seus detalls a una determinada normativa ritual. Però abans que res, si no volem adulterar d'arrel la litúrgia de nostres temples, hem de saber escoltar la crítica de Jesús que no s'atura a analitzar el ritual jueu sinó que condemna un culte on el temple ja no és la casa del Pare.

Sols recordarem un fet que se repeteix constantment entre nosaltres. Vivim en una societat en on els homes se maten uns a altres i on tots porten els seus morts al temple cristià per a plorar i pregar per ells a Déu. Sovint són celebracions exemplars on la fe, l'esperança cristiana i el perdó sincer prevalen sobre els sentiments de impotència, ràbia i venjança que poden apoderar-se dels familiars i amics de les víctimes.

Però, ¿què dir d'altres celebracions que deformen el significat profund de la litúrgia cristiana? ¿Se pot pregar a un mateix Pare, plorar la mort de germans i demanar la destrucció d'altres? ¿Se pot instrumentalitzar la Eucaristia i servir-se del que seria el signe més expressiu de la fraternitat, per acréixer els sentiments d'odi i venjança davant de l'enemic? ¿Se pot sentir fidelment la paraula de Déu, escoltar sols una condemna pels altres? ¿Se pot intentar «monopolitzar» a Déu, i identificar-lo amb nostra causa i interessos parcials i fins i tot partidistes?

La tràgica situació que vivim, fa encara més urgent la necessitat de trobar en el temple un àmbit on tots ens deixem jutjar pel Unic que ho fa justament, un lloc en on ens trobem com a germans davant un mateix Pare, un espai on busquem en el Creador de la vida força per a alliberar-nos de l'odi i la venjança. No fem de la casa del Pare un lloc de divisió, enfrontaments i mútua destrucció.

EL CULTE AL DINERS

Hi ha una cosa alarmant en nostra societat que mai denunciarem prou. Vivim en una civilització que té com a eix de pensament i criteri d'actuació, la secreta convicció de que important no és ser sinó tenir.

S'ha dit que els diners és «el símbol i ídol de nostra civilització» (M. Delibes). De fet, són molts que es rendeixen i sacrifiquen son ésser.

J. Galbraith, teòric del capitalisme modern, descriu així el poder del diners en «La sociedad de la abundancia». El diners «trae consigo tres ventajas fundamentales: primero, el goce del poder que presta al hombre; segundo, la posesión real de todas las cosas que pueden comprarse con dinero; tercero, el prestigio o respeto de que goza el rico gracias a su riqueza».

Quantes persones, sense gosar confessar-ho, saben que en sa vida, decisiu, lo important i definitiu és guanyar diners, adquirir benestar material, aconseguir un prestigi econòmic.

Aquí està sens dubte, una de les fallides greus de la nostra civilització. L'home occidental s'ha fet materialista i, tot i les seves grans proclames sobre la llibertat, la justícia o la solidaritat, amb prou feines creu en altra cosa que no siguin els diners.

I, tanmateix, hi ha poca gent feliç. Amb diners se pot muntar un pis agradable, pero no crear una llar càlida. Amb diners se pot comprar un llit còmode, però no un son tranquil. Amb diners se poden adquirir noves relacions però no desvetllar una vertadera amistat. Amb diners se pot comprar plaer però no felicitat.

Però, els creients hem de recordar qualque cosa més. Els diners obrin totes les portes, però mai obri la porta de nostre cor a Déu.

No estem avesats els cristians a la imatge violenta d'un Messies fustigant a la gent amb flagell a les mans. I, tanmateix, aqueixa és la reacció de Jesús en trobar-se amb homes que, fins i tot en el temple, no saben buscar altra cosa que el propi negoci.

El temple deixa de ser lloc de encontre amb el Pare quan nostra vida és un mercat on només es dóna culte als diners. I no pot haver-hi una relació filial amb Déu Pare quan nostres relacions amb els altres estan mediatitzades sols per interessos de diners.

Impossible entendre qualque cosa de l'amor, la tendresa i la acollida de Déu als homes quan es viu comprant o venent tot, moguts únicament pel desig de «negociar» el propi benestar.