FE ...INCREDULITAT...

 

INCREDULITAT DELS CREIENTS

Les nostres torxes s'apaguen.

Des de fa uns anys es designa així la paradoxal situació de homes i dones que se confessen creients, però en els quals la fe ja no és una força que influeixi en llurs vides. Cristians de fe lànguida, esperança tan apagada i vida tan pagana com la de molts contemporanis que ja no se diuen creients.

Són persones que viuen en un estat intermedi entre el cristianisme tradicional que conegueren de nens i la descristianització que respiren avui en el seu entorn. Se confessen cristians, però sa vida quotidiana es nodreix de fonts, conviccions i impuls molt allunyats de l'esperit de Crist.

Mal cuidada i pitjor alimentada, la fe perd força en ells, mentre la incredulitat s'estén en les consciències de manera quasi imperceptible, però cada cop més ferma.

Cristians de rostre  irreconeixible , son estat està descrit en aqueixes joves de la paràbola evangèlica que deixen que s'apaguin les llums abans de que arribi l'espòs.

¿És possible revifar de nou aqueixa fe abans de que sigui massa tard? ¿ És possible que torni a il·luminar la vida de qui llisca cap a la incredulitat total?

Abans que res, és necessari reconèixer la pròpia incoherència i reaccionar. No és sa viure en la contradicció sense plantejar-la explícitament i resoldre-la. Cal passar del «cristianisme per naixement» al «cristianisme per elecció». ¿Com serà un creient en una societat laica i plural, si no és per decisió conscient i lliure?

Però, cal, a més, cuidar la fe, conèixer-la cada cop millor, cultivar-la. Un cristià s'ha de preocupar de llegir personalment l'evangeli i interessar-se per l'estudi de la persona de Crist i el seu missatge. Difícilment se sostindrà avui «la fe del carboner» en una societat on el cristianisme està exposat a un examen cada vegada més crític.

Però, el més decisiu és alimentar l'experiència religiosa. La fe consisteix bàsicament en fonamentar nostra existència, no en nosaltres mateixos sinó en Déu. Quan manca aquesta entrega confiada a Déu, la fe queda reduïda a un afegit artificial i enganyós.

¿Com pot dir-se creient un home que no invoca a Déu ni s'atura mai a escoltar-lo viu en son interior? ¿Com pot créixer l'esperança d'un cristià que no celebra mai el diumenge ni s'alimenta mai de la eucaristia? El cristià sols creix quan encerta a alimentar «la llum» de sa fe.