DIUMENGE TRENTA TRES - XXXIII

 

33º domingo Tiempo ordinario (A)

EVANGELI

Has estat fidel en poca cosa; ….Entra al goig del teu Senyor.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 25, 14-30

Paràbola dels talents

(Lc 19,11-27)

14 »De manera semblant, un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. 15 A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se'n va anar.

»Immediatament, 16 el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. 17 Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. 18 Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.

19 »Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. 20 Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient:

»--Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més.

21 »L'amo li va dir:

»--Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor.

22 »Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué:

»--Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més.

23 »L'amo li va dir:

»--Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor.

24 »Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué:

»--Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. 25 Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu.

26 »Però l'amo li va respondre:

»--Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. 27 Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. 28 Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. 29 Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. 30 I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

Paraula de Déu.

RECERCA CREATIVA

Malgrat l'aparent innocència, la paràbola dels talents amaga una càrrega explossiva. Sorprenentment, el “tercer servent” és condemnat sense haver comès cap acció dolenta. Son únic error consisteix en “no fer res”: no arrisca el seu talent, no el fa fructificar, el conserva intacte en lloc segur.

El missatge de Jesús és clar. No al conservadurisme, sí a la creativitat. No a una vida estèril, sí a la respsta activa a Déu. No a l'obsessió per la seguretat, sí a l'esforç arriscat per transformar el món. No a la fe enterrada baix el conformisme, sí al treball compromès en obrir camins al regne de Déu.

El gran pecat dels seguidors de Jesús pot ser sempre el no arriscar-nos a seguir-lo de manera creativa. És significatiu observar el llenguatge que s'ha emprat entre els cristians durant els anys per a veure en què hem centrat sovint l'atenció: conservar el depòsit de la fe; conservar la tradició; conservar els bons costums; conservar; la gràcia; conservar la vocació...

Aquesta temptació de conservadorisme és més forta en temps de crisis religiosa. És fàcil aleshores invocar la necessitat de controlar l'ortodòxia, reforçar la disciplina i la normativa; assegurar la pertinença a la Església... Tot pot ser explicable, però ¿no és sovint una manera de desvirtuar l'evangeli i congelar la creativitat de l'Esperit?

Pels dirigents religiosos i els responsables de les comunitats cristianes pot ser més còmode “repetir” de manera monòtona els camins heretats del passat, ignorant els interrogants, les contradiccions i els plantejaments del home modern, però ¿de què serveix tot això si no som capaços de transmetre llum i esperança als problemes i sofriments que sacsegen als homes i dones dels nostres díes?

Les actituds de que hem de tenir cura avui en l'interior de la Església no se diuen “prudència”, “fidelitat al passat”, “resignació”... Tenen més tost un altre nom: “recerca creativa”, “audàcia”, “capacitat de risc”, “escolta a l'Esperit” que tot ho fa nou.

El més greu pot ser que, com passà al tercer servent de la paràbola, que també nosaltres creiem que responem fidelment a Déu amb nostra actitud conservadora, i defraudem les seves expectatives. El principal quefer de la Església avui no pot ser conservar el passat, sinó aprendre a comunicar la Bona Nova de Jesús en una societat sacsada per canvis soci-culturals sense precedents.

POR AL RISC

La paràbola dels talents és molt coneguda entre els cristians. Segons el relat, abans de sortir de viatge, un senyor confia la gestió dels bens a tres empleats. A un, cinc talents, a altre, dos i al tercer, un talent: «a cada qual segons la seva capacitat». De tots espera una resposta digna.

Els dos primers se posen «de seguida» a negociar amb els talents. Se'ls veu treballar amb decisió, identificats amb el projecte del seu senyor. No tenen por als riscs. Quan el senyor torna li entreguen amb orgull els fruits: han aconseguit duplicar els talents rebuts.

La reacció del tercer empleat és estranya. L'únic que se li ocorre és «fer un clot a terra i amagar-hi els diners amagar-hi els diners», el talent rebut, per conservar-lo segur. Quan torna el senyor, se justifica amb aquestes paraules: «Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu». El senyor el condemna com a «negligent».

DIUMENGE

Aquesta religió mena a una vida trista i estéril on l'important és viure segurs davant Déu, però on manca alegria i dinamisme.

Cal dir-ho sense embuts. En el fons d'aqueixa religió hi ha por. Qui cerca protegir-se de Déu és que li té por. Aqueixa persona no estima Déu, no confia en ell, no gaudeix de la seva misericòrdia. Sols el tem i per això cerca en la religió remei per les seves pors i fantasmes.

Després de Jesús, no tenim ja dret a entendre i viure així el religiós. Déu no és un tirà per atemorir els homes buscant el seu interès, sinó un Pare que confia a cada un el regal de la vida.

Per això, Jesús imagina els seus seguidors no com «observants piadosos» d'una religió, sinó com creients audaços disposts a córrer riscs i superar dificultats per a «inventar» una vida més digna i feliç per a tots. Un deixeble de Jesús es sent cridat a tot manco a enterrar sa vida de manera estèril.

El tercer servent de la paràbola és condemnat, no per fer res mal fet  sinó perquè, paralitzat pel temor a son Senyor, «enterra» els talents que se li han confiat. El missatge és clar. A Déu no se li pot tornar la vida dient: «Aquí tens el que és teu. La vida que me donares no ha servit per res». És un error viure una vida «religiosament correcta» sense arriscar-nos a viure l'amor de manera més audaç i creativa.

Qui només cerca cuidar sa vida, protegir-la i defensar-la, la fa malbé. Qui no segueix les aspiracions més nobles del seu cor per por a fracassar, ja ha fracassat. Qui no pren cap iniciativa per no equivocar-se, ja s'ha equivocat. Qui sols es dedica a conservar virtut i fe, corre el risc d'enterrar sa vida. Al final, no haurem comès grans errors, prò no haurem viscut..

Jesús és una invitació a viure intensament. El que hem de temer és a viure sempre amb por a arriscar-nos, amb temor a sortir-nos del «correcte», sense audàcia per a renova-nos, sense valor per actualitzar l'evangeli, sense fantasia per a inventar l'amor cristià.

ARRISCAR

Vaig amagar a terra el teu talent.

El quefer de la Església no és conservar el passat. Ningú pot posar en dubte la necessitat d'alimentar-se en la experiència fundant de Crist ni de revifar un cop i un altre el millor que l'Esperit ha generat al llarg dels segles, però la Església no s'ha de convertir en monument del que ha estat. De res serveix ser fidels al passat quan aqueix passat gairebé no té relación amb els interrogants i desafiaments del present.

L'objectiu de la Església no es tampoc sobreviure. Això vol dir oblidar la seva missió més profunda que és comunicar en cada moment històric la Bona Nova de Déu Pare, estímul, horitzó i esperança per al ser humà. De res serveix estratègies i adaptacions externes per restaurar seguretats si no es transmet quelcom significatiu als homes i dones de avui.

Per això les virtuts a desenvolupar en l'interior de la Església no són «prudència», «conformitat», «resignació», «fidelitat al passat». Més tost, «audàcia», «capacitat de risc», «recerca creativa», «escolta a l'Esperit» que tot ho fa nou. Arriscar no és un camí fàcil per a cap institució, tampoc per a la Església. Però no n'hi ha d'altre si volem comunicar la experiència cristiana en un món que ha canviat radicalment.

Quan se viu del Esperit creador de Déu, pertànyer a una institució que té dos mil anys no és excusa per no arriscar-se. Qualque cosa falla en la Església si la pròpia seguretat i la preocupació pel futur de les institucions se fa més important que la recerca creativa i arriscada per a servir a l 'home de avui l'Evangeli i la esperança cristiana.

El més greu del «tercer servent» de la paràbola no és que enterri el seu talent sense fer-lo fructificar, sinó que pensa que respon fidelment a Déu amb sa postura conservadora, fora de tot risc. No fer res que suposi un canvi de direcció no vol dir que siguem fidels a Déu. Nostra suposta fidelitat pot ocultar coses com rigidesa, covardia, immobilisme, comoditat i, en definitiva, falta de fe en la creativitat del Esperit. La vertadera fidelitat a Déu no se viu des de la passivitat i la inèrcia de qui no arrisca, sino des de la vitalitat i el risc de qui tracta d'escoltar avui les seves crides..

APRENDRE A MIRAR

Vaig amagar a terra el teu talent.

La mirada de molts se fa cada cop més pragmàtica i curta. Les preguntes més habituals davant la realitat són quasi sempre les mateixes: ¿Per què serveix?, ¿quant costa?, ¿quines avantatges me dóna? Si no volem empobrir-nos més, hem de mirar la existència de manera diferent.

Primer, aprendre a mirar des de nostre interior. Sols així se pot captar la vida amb prounditat. Ho deia P. Claudel: «Bona idea tancar els uls per a veure clar! Quan s'ha après a servir-se d'ells per endins, no hi ha res que no es vegi per fora molt millor.» Cal saber-ho qui tracta d'obrir-se al misteri de Déu. «Qui no troba a Déu en ell mateix, no el troba mai fora. Però l'home que ha vist a Déu en el temple de la pròpia anima, el veurà també en el temple de l univers» (G. CH. Ramacrisna).

És important prestar atenció a la inesgotable riquesa de la vida. No tot és rentabilitat, diners o eficàcia. Hi ha més que fútbol i tv. Està també la bellesa, l'emoció del cor, l'amor, el anhel del infinit, la amistat, el gratuït.

Decisiu, no tancar-se al misteri. «La ciència podrà eixamplar les dimensions de la gàbia en què estem tancats; però mai podrà treure'ns de la gàbia» (J. M. Zunzunegi). Cal aprendre a transcendir i transcendir-nos. Mirar rera les coses, en el fons de les persones, en la entranya de nostres vides. Sempre es poden percebre signes i crides que conviden a elevar el cor fins a la realitat última de Déu, origen i destí últim de nostre ésser.

Per últim, és de gran importància aprendre a mirar-ho tot sense ressentiment, en actitud amistosa i oberta, amb simpatia, cercar la comunió amb les persones i amb la creació entera. Tot se veu i assaboreix de manera diferent quan s'estima.

La paràbola dels talents és una invitació a desenvolupar totes les possibilitats que Déu ha sembrat en nosaltres. És un error viure amb una mirada curta cercant el segur, útil i profitós. La vida és una aventura en la qual la persona ha de respondre a la gràcia de Déu de forma creativa.

AUTOESTIMA

Vaig amagar a terra el teu talent.

Hi ha cada cop més un interès major per l'autoestima. Llibres que es publiquen i “cursos” que s''organitzen ho demostren..

Junt a aquest interés s'adverteix també en alguns sectors un cert recel, ja que es pensa que l'autoestima pot portar a una actitud d'individualisme insolidari i egoisme creixent, sobre tot, en una societat en la qual sembla imposar-se una cultura de signe narcisista.

L'interès per l'autoestima es remunta a W. James, del segle passat, però ha adquirit una importància central en la psicoteràpia humanista. Basta pensar en la contribució de C. Rogers per a qui l'arrel dels problemes de moltes persones està en que es menyspreen o se consideren éssers sense valor, indignes de ser estimats.

La importància de l'autoestima rau en que incideix directament en nostra manera de ser. Ningú pot desentendre-se o oblidar-se de ell mateix. Constantment ens percebem: pensem sobre nosaltres mateixos i nostres comportaments, ens avaluem, ens sentim bé o malament amb nosaltres, ens acceptem o rebutgem. I tot té repercusions sobre nostra vida.

Si no me valor en el que realment valc, sí no estimo de manera sana i realista les qualitats i talents que posseeixo, no creixeré com a persona ja que no descobriré mai les possibilitats que el Creador ha sembrat en meu.

Per altra banda, si no accepto amb pau mes limitacions i reconec amb serenor defectes, seré víctima fàcil de l'inseguretat i desconfiança en jo mateix. Em mancarà sana «humillitat» per a arriscar-me en projectes un poc compromesos, però accesibles a les meves possibilitats.

És un greu error «enterrar la vida» de manera estèril. La paràbola de Jesús condemnant al «tercer servent» per «enterrar el seu talent», sense arriscar-se a fer-lo fructificar, és una crida a la iniciativa, la creativitat y el compromís responsable.

Cal començar per aqueixa sana acceptació d'un mateix amb llums i ombres, amb els seus talents i limitacions. El teòleg Metz diu que aquest «sí a un mateix» pot considerar-se «com imperatiu categòric de la fe: “¡Acceptaràs la humanitat que t'han confiat!.¡T'abraçaràs a tu mateix»

Qui sap acceptar-se així, no viu «abstret», enamorat de sa pròpia imatge i tancat en un egoisme. Per contra, se sent responsable de sa vida i s'arrisca a crèixer com a persona i cerca una vida més humana per a tots.

LA POR AL RISC

Vaig amagar a terra el teu talent.

Ningú gosaria fer avui una crítica tan radical al conservadurisme cristià com la que fa Jesús en la paràbola dels talents. No oblidem que el tercer servent és condemnat, no perquè hagi comès maldat sinò perquè s'ha limitat a conservar estèril allò rebut sense fer-lo fructificar.

El que Jesús critica no és simplement «el pecat d'omissió», sinó l'actitud conservadora de qui, per por al risc, redueix la fe a mera auto-conservació, impedint son creixment i expansió.

No mirem els altres. La por al risc i la temptació fàcil del conservadurisme ens aguaiten a tots. Però aqueixa por no és cristiana, i pot amagar una falta de fe en la força que hi ha a l'evangeli.

És explicable que als dirigents eclesiàstics els preocupi en aquests moments assegurar l'ortodòxia i posar ordre en l'interior de la Església, però, ¿és això el que va a revitalitzarà l'esperit dels creients?

Per als teòlegs pot ser més còmode «repetir» una teología heretada ignorant els interrogants, intuïcions i valors de l'home modern, però ¿no se esterilitza així el cristianisme i se'l fa aparèixer com una relíquia històricament superada?

Per als pastors pot ser més fàcil i gratificant «restaurar» formes religioses tradicionals per a oferir-les als que encara s'acosten, però ¿és aqueixa la manera més evangèlica de fer fructificar avui la força salvadora de Jesucrist en les noves generacions?

A tots ens pot semblar avui més segur i prudent defensar nostra fe en una espècie de «ghetto» i esperar temps millors, però ¿no és més evangèlic viure enmig de la societat actual i esforçsr-se per construir un món millor i més humà?

Aquesta actitud defensiva és més perillosa perquè no se presenta baix son propi nom, sinó invocant a l'ortodòxia, el sentit de Església o la defensa dels valors cristians. Però, ¿no és, potser, congelar l'evangeli?

La Església no perd força i vigor evangèlic pels atacs que rep de fora, sinó perquè dins ella no som capaços de confiar en l'Esperit, i respondre de manera audaç i arriscada als reptes de nostre temps.

El més greu és que, igual que el servent de la paràbola, creiem respondre fidelment a Déu amb nostra postura conservadora, mentre podem defraudar en realitat les seves expectatives.

VIDA CREIXENT

Vaig amagar a terra el teu talent.

Quantes persones “moren” avui abans de que els arribi la hora de la morte. Els harán los funerales dentro de unos años, pero en realidad, ya «han muerto”. No crecen ni se desarrollan, no se abren a nada nuevo.

Són homes i dones que viuen repetint dia rere dia. Tancats en sus costumbres de siempre. Instalados en un bienestar decadente y estéril.

Què fàcil és al llarg dels anys retallar nostres ideals i aspiracions, acontentar-nos amb “conservar-nos” el millor possible, bloquejar les possibilitats amagades en nosaltres i resignar-nos en “anar fent”.

Què fàcil caure en el conformisme, adaptar-nos a la moda de torn, seguir els canins superficials dels altres.

A uns els paralitza la por a córrer riscs. A altres els espanta assumir responsabilitats que comploquen la vida. N'hi ha que s'han incapacitat per a tot el que demani esforçi s'esimen més viuresati sfent els instins de sempre.

Però aqueixa vida, en aparença més fàcil i còmoda, és trista i dura perquè, com deia Sant Gregori de Nisa:”és una vida morta”. Una vida sense vida i sense alegria vertadera.

En una paràbola sorprent, Jesús condemna de manera contundent a l'hom que només sap conservar la vida “enterrant-la” per por a riscs i complicacions possibles.

Seguir a Jesús és, més tost, viure creixent. Alliberar-nos dia rere dia de tot el des ee dins o des de fora ens bloqueja i paralitza. Rompre lligams, servituds i covardies que ens esterelitzen i maten com a home i com a creients.

Sempre podem canviar i ser millors. Sempre podem alliberar en nosaltres les forces d'una vida més noble i generosa. Intensificar nostre amor a cada persona. Generar més vida al nostre entorn.

Però aquesta vida només pot crèixer quan en nosaltres hi ha pau i amor. L'odi, l'enveja, l'agressivitat no poden ser mai font de vertader creixement i creativitat.

El creient, encara que ningú de fora ho entengui, troba en Déu “la font de vida». I encara en els moments més difócils acudeix a Ell confiat, amb aquelles paraules de salmista: “Senyor, conserva'm viu (Sal 142, 11).

MOLT MÉS QUE CONSERVAR

Vaig enterrar... el teu talent.

En poc temps hem vist enfonsar-se ideals solidaris i religiosos que fa uns anys exercien la generositat i entrega de homes i dones. Les noves generacions difícilment troben causes nobles per les quals valgui la pena lluitar. Millor és viure el present amb intensitat exprimint el màxim plaer.

Al mateix temps, valors tan importants com la família, l'autoritat, la tradició, el magisteri de la Església, han quedat enfosquits o s'han debilitat en la consciència de molts.

El desconcert s'ha fet encara més gros en caure a terra normes concretes de comportament i lleis de conducta que fa uns anys eren intocables.

La crisi ha provocat en molts una sensació de vèrtigen, buit i desorientació. Molts es demanen amb inquietud. ¿ Ha canviat la moral ? ¿ Ja no hi ha pecat ? ¿ Ens hem equivocat fins ara ? ¿Quan tornaran els nostres temps passats ?

No és estranya la reacció de molts que es defensen instal·lant-se en el passat, tancant-se a tota novetat i gastant quasi totes les seves energies en “conservar intacta la moral de semp

re”.

Tanmateix, la sorpresa del “tercer servent”, condemnat solament per tenir cura de “conservar el talent” sense arriscar res, ens recorda que seguir a Jesús és molt mes que conservar intacta nostra moralitat en front a tot i en front a tots.

La moral cristiana no consisteix en conserva fidelment la herència rebuda del passat, sinó cercar, moguts per l'Esperit de Jesús, com ser més humans precisament en el mó de avui.

Les lleis són necessàries. Ens mostren la direcció en que hem de cercar i ens senyalen els límits que no hem de botar. Però seria equivocat pensar que responem a les exigències profundes de Déu només perquè ens mantenim íntegres en el compliment d'unes lleis.

Ser creient és més gran i apassionant que enterrar nostra vida h en unes lleis per bé conservar-la. El seguiment a Jesús és sempre crida a cercar i crear una humanitat nova i sempre millor. Per això mateix, seguir a Jesús és risc més que seguretat. Exigència fecunda més que compliment estèril. Urgeència d'amor mes que satisfacció del deure acomplert.

ENTERRAR LA VIDA

Vaig amagar a terra el teu talent.

Malgrat la seva aparent “innocência”, la paràbola dels talents amaga una càrrega explosiva. pesar de su aparente «inocencia», la parábola de los talentos encierra una carga verdaderamente explosiva. Sorpenment, el “tercer servent” és codemnat sense haver comès cap acció dolenta. El seu pecat consisteix en “no haver fet res”, no arriscar el seu talent, conservar-lo del mode més segur possible. Segons Jesús, és una greu equivocació pensar que l'home dóna a Déu el seu con tal de no cometre cap mala acció. Per contra, el que no s'arrica de manera positiva i creadora a realitzar el bé, encara que no violi cap llei, està ja defraudant exigències profundes de Déu.

El pensament de Jesús és clar. Nostre gran pecat pot ser la omisió”, el no arriscar-nos en el camí de fer el bé, acontentar-nos amb “conservar el talent”..

Basta recordar un cert llenguatge “cristià” per a percebre en quines coses hem posat cura . “Conservar” el depòsit de la fe, “conservar” els bons costums, “conservar” la gràcia, “conservarla” la vocació. ¿ És aquest els cris cristianisme “en conserva” el volgut per Jesús ? Algú ha dit que l'apatia constiueix el pecat clau del món modern” (H.Cox) Apatia que vol dir abandó i renuncia a assumir els riscs de ser home. Negativa a assumir els riscs d'una vida responsable.

Els cristians hem vist sovint el pecador com l'home superb, d'actitud rebel i desafiant. Tal volta caldria recordar més aqueox altre pecat de qui “renuncia a les implicacions de la seva pròpia dignitat humana” (J. Pieper).

Cadascú té al davant un quefer al qual no pot renunciar. Una tasca en la qual ningú el pot substituir. En concret, tenim que començar per decidir qui vull ser jo en realitat, i en quina classe de societat vull viure. Cal escoltar l'evangeli com una crida a la iniciativa, a la creativitat, a la responsabilitat adulta.

Res ens pot excusar d'una actitud de passivitat, peresa i conservadurisme. No val dir que tenim bastant en “anar fent”, que només hem rebut un “petit talent”.

Tots rebem “gràcia”. No com una cosa màgica que ens ve de fora que s'afegeix als nostres esforços, sinó com un alè del Orejador que anima tota la nostra existència.

Renunciar a la creativitat, no arriscar-se a crèixer com a persones, no compronetre's a la construcció d'una societat millor, és “enterrar nostra vida i trair nostra dignitat humana i també els designis del Creador.