dimecres, 24 de juliol de 2019

PARE DEL CEL





EL PARE DEL CEL
Demaneu, i Déu us donarà.
Quan els cristians resen el Parenostre no obliden que es dirigeixen a un Pare “que està en el cel”. Un Pare proper i atent a cada esser humà, però que no s'ha de confondre amb un pare qualsevol. Jesús ho adeverteix:perquè de pare només en teniu un, que és el del cel” (Mt 23,9) ¿Què vol dir pregar a un Pare que “està en el cel”?
En cosmologia elemental els hebreus concebien el món com dividit en tres regions. Els cels (samayin), on habita Déu; la terra (ha’ares), on vivim els humans; el que queda davall terra, el país poblat per les ombres de la mort (scheol). Dins aquesta copcepció, el cel és per l'home bíblic símbol de la transcendència de Déu que no pot estar tancat dins nostre petit món. Així, diu el rei Salomó a la inauguració del temple  de Jerusalem: “Però, ¿és que Déu podria veritablement residir a la terra? Si ni el cel ni el cel del cel no poden contenir la teva immensitat, molt menys aquest temple que jo t'he construit” (1Re 8,27).
Per això, invocar a un Pare “que està en el cel” és recordar que Déu no està lligat a cap lloc sagrat, no roman tancat en cap temple ni és propietat de cap religió. En qualsevol moment i des de qualsevol lloc, de dia i de nit, de dalt una muntanya, des del banc d'una església o dels del llit d'un hospital es poden alçar els ulls al cel per a invocar-lo com Pare estimat
A banda, resar al Pare del cel és pregar al que és Déu de tots, sense exclusió ni discriminació. El Pare dels que l'invoquen amb fe i dels que viuen d'esquena. El Pare que espera el fill pròdig que ve de lluny i el fill major que no sap estimar al germà. El Déu bo vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt. 5,45).
Encara més. Jesús acostumava resar “alçant els ulls al cel”, gest no freqüent al seu temps, ja que els jueus pregaven dirigint la mirada al Temple. Quan una dona samaritana li demana on cal adorar Déu: si en el Temple jueu de Jerusalem o en el samarità del mont Garizim, Jesús contesta:
Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. (Jn 4,21-23)

En el temple o fora d'ell, a Déu se li dóna culte vertader quan vivim amb esperit de fills i escoltem amb veritat la seva crida a ser germans.
L'oració del Parenostre ha estat recollida de forma diferent en Mateu i en Lluc. Només Mateu recorda des del començament que la pregària va dirigida al Pare del cel. Els cristians han fet bé en seguir aquesta versió, ja que ens situa millor davant el Pare de tots, que només sap “donar coses bones als seus fills”.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada