(Power-Point)
Quin
d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home
que va caure en mans dels bandolers?
Ell
respongué: El qui el va tractar amb amor.
Llavors
Jesús li digué: Vés, i tu fes igual.
A
vegades donem per perdudes les persones, diem: "aquell, o tal
altre és així i no canviarà pas". No confiem en que, en
contacte amb realitats més o menys fraternals, tota persona canvia.
És
una cosa que ens ensenyen les persones que fan mitja. El fil
utilitzat pot no ser gens elàstic, però segons el tipus de punt
utilitzat per a la mitja, crearem un teixit amb diferents graus
d'elasticitat. Igualment amb les persones: algú pot tenir una
personalitat ben difícil, però quan procurem crear un entorn
acollidor que el reconegui i l'acompanyi (el lligui a la resta de
mitja), aleshores la seva "elasticitat" pot canviar
notablement.
Déu
nostre, et demanem la confiança de mirar les persones segons la teva
mirada, i no segons els nostres prejudicis, per tal que no t'impedim
teixir miracles amb qualsevol fil.
EVANGELI
Per
a mi, ¿ qui són els altres?
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 10,25-37
Paràbola
del bon samarità
25
Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús,
li va fer aquesta pregunta:
--Mestre,
què haig de fer per a posseir la vida eterna?
26
Jesús li digué:
--Què
hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?
27
Ell va respondre:
– Estima
el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes
les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a
tu mateix.
28
Jesús li digué:
--Has
respost bé: fes això i viuràs.
29
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
--I
qui són els altres que haig d'estimar?
30
Jesús va contestar dient:
--Un
home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns
bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren
deixant-lo mig mort. 31 Casualment
baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg
per l'altra banda.32 Igualment un levita
arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra
banda.
33
»Però un samarità que anava de viatge va arribar prop
d'ell, el veié i se'n compadí. 34 S'hi
acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà;
després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal
i se'n va ocupar. 35 L'endemà va
treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:
»--Ocupa't
d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de
més.
36
»Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a
proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
37
Ell respongué:
--El
qui el va tractar amb amor.
Llavors
Jesús li digué:
--Vés,
i tu fes igual.
Paraula
de Déu.
TU FES IGUAL
Fes
tu igual.
Per
no sortir malparat d'una conversa amb Jesús, un mestre
de la Llei fa una pregunta: “I ¿ qui són aquests
altres ?”. És la pregunta de qui només es
preocupa de complir la llei. L'interessa saber a qui
estimar i a qui pot excloure del seu amor. No pensa amb
els sofriments de la gent.
Jesús
alleugera el sofriment dels que troba pel camí i trenca
si fa falta la llei del dissabte o les normes de puresa,
i respon amb un relat que denuncia de manera provocativa el
legalisme religiós que no té en compte l'amor al
necessitat.
En
el camí que baixa de Jerusalem a Jericó, un home ha
estat assaltat per uns bandolers. Agradit i despullat de
tot, roman en la sèquia mig mort, deixat a sa sort. No
sabem qui és, només que és “un home”.
Podria ser qualsevol de nosaltres. Qualsevol esser humà
abatut per la violència, la malaltia, la desgràcia o la
desesperança.
“Casualment”
baixava pel camí un sacerdot. Els text indica que és per
atzar, com si res tingués a veure allà un home dedicat
al culte. La seva feina no és acostar-se als ferits que
estan a la vorera. El seu lloc és el temple. La seva
ocupació, les celebracions sagrades. Quan arriba vora al
ferit, “el veu i passa de llarg per l'altra banda”.
La
manca de compassió no és només una reacció personal,
ja que també un levita del temple que passa vora el ferit
“fa el mateix”. És una actitud i perill
que afecta als que es dediquen al món del sagrat: viure
lluny del món real on la gent lluita, treballa i
sofreix.
Quan
la religió no està centrada en un Déu, Amic de la vida
i Pare dels que sofreixen, el culte sagrat es por convertir
en una experiència que allunya de la vida profana,
guarda del contacte directe amb el sofriment de la gent i
ens fa caminar sense reacció davant els ferits que trobem
a les cunetes. Segons Jesús, no són els homes del
culte els que millor ens poden indicar com tractar els
que sofreixen, sinó les persones que tenen cor.
Pel
camí passa un samarità. No ve ni va al temple. No
pertany al poble escollit. Viu d'una cosa tan poc sagrada con
és un petit comerç. Però, quan veu el ferit, no demana
res. Es commou i fa per ell tot el que pot. A n'aquest
cal imitar. Així diu Jesús al legista: “Ves i fes
igual”.
- L'Evangeli d'avui comença amb aquella pregunta que fa el mestre de la Llei: "¿Què he de fer per tenir l'herència de la vida eterna?". Convé, de tant en tant, parar-nos i plantejar-nos aquesta qüestió: preguntar-nos sincerament si estem avançant en la direcció encertada. Seria llàstima que caminéssim per la vida mig adormits o desbordats per les activitats, sense saber realment cap a on anem.
Si volem ser persones lliures, cal que sapiguem portar el timó de la pròpia vida: cal que tinguem ben definida la meta final que volem assolir. Sé realment cap a on vaig?
Jesús, a l'evangeli, ens ensenya quina és la bona direcció. I ho fa amb una paràbola, una de les més boniques de tot l'evangeli, i que és una reproducció de la nostra vida.
La nostra vida és un camí. I al llarg d'aquest camí ens anem trobant amb persones de tota mena i de tota situació.
Quina actitud prenc amb elles?
2. L'evangeli ens parla d'un sacerdot i d'un levita que, malgrat veure aquell home necessitat, van "passar de llarg, per l'altra banda". El samarità, en canvi, "se'n compadí" i "s'hi acostà". Aquesta és l'actitud fonamental per estimar i per sentir-me proïsme dels altres: ser sensible a les necessitats de les persones que m'envolten i acostar-m'hi. Després ja miraré com puc concretar el meu ajut, d'acord amb les meves possibilitats. Però, de moment acostar-m'hi.
Perquè, si ja d'entrada restés indiferent, tot està perdut: sempre passaré de llarg i per altra banda, com ho van fer el sacerdot i el levita de la paràbola. Sóc sensible a les necessitats dels altres? Quina mena de cor tinc: estimador o indiferent?
3. No podem ser persones tancades egoistament en nosaltres mateixos, sinó obertes a les persones que ens envolten. Això és el que ens demana Crist. El meu proïsme són tots aquells que la vida em posa al meu costat: aquells amb qui em trobo i veig que em necessiten. I començant pels de la pròpia família, pels que tinc més a la vora. Seria absurd estimar els qui viuen lluny o han mort, i no fer-ho amb els que tinc a casa. Actuar així seria "fugir d'estudi".
He d'estimar, sobretot, aquells amb qui el fregadís de la vida em posa en contacte. Ells són, sobretot, el meu proïsme: la parella, els fills, els avis... especialment, si no es poden valer per ells mateixos.
Potser nosaltres ens sentim satisfets, dient que no els falta res, que tenen cobertes totes les seves necessitats. Però, n'estem segurs que no els falta res? Segurament que nosaltres actuem amb correcció. Però potser ens falta saber donar un pas més: fer-los sentir, de forma entenedora per a ells, que els estimem, que els valorem.
Perquè, qui no se sent estimat, per més coses que tingui, no és feliç. Un cor buit no és mai feliç. Mai. En som conscients?
4. I volia acabar amb dues observacions. Recordeu que l'evangeli de fa dos diumenges ens parlava d'uns samaritans que no volien acollir Jesús i els seus deixebles?
Doncs avui Jesús ens presenta un samarità com un model a imitar per tots nosaltres.
Potser l'evangeli ho remarca expressament perquè vegem que, en aquest món, hi ha de tot i que hem d'evitar fer judicis massa generals, com si tots fossin iguals: els polítics, els immigrants, els policies, els empresaris, els treballadors...
I l'altra observació que volia fer és que, a més de preocupar-nos de les persones properes, no hem d'oblidar tampoc les del Tercer Món que viuen en la misèria més espantosa. Hi ha organitzacions que garanteixen que el nostre ajut arribarà a qui ho necessita. Reflexionem-hi.
NO
PASSAR DE LLARG
”Sigueu
compassius com vostre Pare és compassiu”.
Aquesta és l'herència que Jesús ha deixat a la
humanitat. Per a comprendre la revolució que vol introduir
en la història, cal llegir amb atenció el seu relat del
“bon samarità”.
Descriu l'actitud que hem de promoure, més enllà de
nostres creences i posicions ideològiques o religioses, per
a construir un món més humà.
A
la cuneta d'un camí solitari jeu un esser humà, robat,
agredit, despullat de tot, mig mort, abandonat a sa
sort. En aquest ferit sense nom i sense pàtria Jesús
resumeix la situació de tantes víctimes innocents
injustament maltractades i deixades a les cunetes dels
camins de la història.
A
l'horitzó apareixen dos viatgers: primer un sacerdot,
després un levita. Ambdós pertanyen al món respectat de
la religió oficial de Jerusalem. Ambdós actuen d'igual
forma: “veuen el ferit, i passen de llarg
per l'altra banda”. Ambdós tanquen els ulls i el
cor, aquell home no existeix per a ells, passen i no
s'aturen. Aquesta és la crítica radical de Jesús a tota
religió incapaç de generar dins els seus membres un cor
compassiu. ¿Quin sentit té una religió tan poc humana?
Pel
camí ve un tercer personatge. No és sacerdot ni levita.
No pertany a la religió del Temple. Tanmateix, quan “veu
el ferit, es commou i s'acosta”. Després,
fa per aquell desconegut tot el que pot per a rescatar-lo
amb vida i restaurar la seva dignitat. Aquesta és la
dinàmica que Jesús vol introduir en el món.
Primer,
no tancar els ulls. Saber “mirar” de manera
atenta i responsable al que sofreix. Aquesta mirada ens pot
alliberar de l'egoisme i la indiferència que ens permeten
viure amb la consciència tranquil·la i la il·lusió
d'innocència enmig de tantes víctimes innocents. Al mateix
temps, “commoure'ns” i deixar que el seu sofriment ens
dolgui també a nosaltres.
Decisiu
és reaccionar i “apropar-nos” al que sofreix, no
per a demanar-nos si tinc obligació d'ajudar, sinó per a
descobrir de prop que és un esser necessitat que ens
crida. La nostra actuació concreta ens revelerà la nostra
qualitat humana.
Això
no és teoria. El samarità del relat no se sent obligat
a complir un còdig religiós o moral. Senzillament, respon
a la situació del ferit i fa tots els gests pràctics
per a alleugerir el seu sofriment i restaurar la seva vida
i la seva dignitat. Jesús acaba amb aquestes paraules: “Tu
fes igual”.
José
Antonio Pagola
SECTARISMES
El
veié, se'n compadí.
No
som conscients dels rebuigs, menyspreus i condemnes que
alimentem dintre nosaltres a causa dels prejudicis heretats
del passat o construits per nosaltres mateixos. Tanmateix,
són prejudicis “institucionalitzats” que modelen
sovint la nostra manera de sentir, pensar i comportar-nos amb
altres grups que nos son dels “nostres”.
En
totes les cultures, antigues o modernes, l'esser humà cerca
afirmar la seva pertinença al propi grup social, polític
o religiós i posa límits als altres. Elevem fronteres per
a marcar les diferències i assegurar la nostra pròpia
identitat.
Greu
és que considerem com a “inferiors” els que són
diferents i no pertanyen a nostra raça, nació, religió o
partit. La “lleialtat” al propi grup ens pot
menar a hostilitat o rebuig que no passa desapercebut, però
que forma part del nostre esser. Quan això passa,
desapareix la mirada amistosa i compassiva amb la qual un
esser humà ha de mirar a l'altre.
La
paràbola del bon samarità és un desafiament del
sectarisme que emmetzina les nostres relacions. L'home caigut
en el camí veu angoixat com es desentenen d'ell aquells
dels quals podia esperar ajuda: els “seus”,
els representants de la seva religió, del seu poble. Quan
s'acosta un samarità, enemic proverbial d'Israel, podia
espera el pitjor. Tanmateix, és ell que s'apropa, el mira amb
compassió i el salva.
Aquest
home és capaç de reaccionar contra prejudicis seculars i
ser “deslleial” al propi poble per a identificar-se
amb un esser humà que sofreix i necessita ajuda. El
missatge de Jesús és clar. No ha der ser el propi grup,
la pròpia religió o el propi poble els que ens indiquin
a qui estimar i a qui odiar, a qui apropar-nos o a qjui
ignorar. L'amor evangèlic exigeix lleialtat, no al propi
grup, sinó a l'home que sofreix encara que no comparteixi
nostra identitat. La paràbola és revolucionària: ¿ Perquè
serveix una religió si no fa rompre sectarismes i crea
fraternitat ?
L'ESSENCIAL
Estimaràs.
L'esser
humà esta fet per estimar i ser estimat. Ningú ho
dubta. El desig més profund és viure en comunió. Passa
que l'oblidem un cop i un altre. Aleshores, aquesta
necessitat de viure estimant roman obscurida, deformada i
desviada per mil problemes, preocupacions i centres
d'interés.
L'amor
és quelcom constitutiu de la persona. A qui li manca
capacitat de donar i rebre amor li manca l'essencial.
Podríem dir que està “malalt”. Per això, una
persona intel·ligent, activa i eficaç, sense capacitat
d'estimar, fa por. Un individu hàbil i poderós, insensible
a l'amor, és un perill.
Sempre
passa igual. Volem ser independents, salvaguardar la nostra
petita felicitat sense dependre de ningú, ser amos de
nosaltres mateixos i de nostra vida. Cerquem nostre propi
interés i tombem dins un túnel construit amb els nostres
problemes, inquietuts i fantasmes. L'erotisme, la diversió i
totes les formes d'evasió no ens alliberem d'un malestar
clavat en el fons del nostre esser: ens manca l''essencial.
L'experiència
ens diu prest, a voltes a crits, a voltes de manera
callada però persistent: Sense amor, la vida s'asseca,
l'alegria s'apaga. És difícil créixer i sentir plenitud
quan es viu en funció d'un mateix. La persona no sap bé
que li passa, però no es sent a gust: viu sola, tancada
en les seves coses, un aïllament estèril.
Gran
encert de Jesús és recordar l'essencial de la vida i de
tota religió: “Estimaràs al Senyor el teu Déu
amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima,
amb totes les teves forces i amb tot el teu esser.
I al proisme com a tu mateix”. D'això depèn tot.
Això és sempre l'essencial i decisiu.
“Estimaràs
a Déu”.
No
es diu creuràs en Déu, el respectaràs, el temeràs,
l'obeiràs, li resaràs... el primer i essencial és una
altra cosa: l'acolliràs amb amor, li obriràs ton esser,
t'enamoraràs d'ell. No et sentirà jutjat o controlat, sinó
enamorat. Quan manca amor a Déu la religió queda
fossilitzada.
«Estimaràs
el teu proïsme”.
No
t'apropiaràs de les persones per a la teva utilitat,
fruició o poder. Viuràs acollint, acompanyant, servint,
donant i rebent amor. Sense això la vida queda mutilada
i pervertida. És la convicció més pregona de Jesús.
ESGLÉSIA
SAMARITANA
El
veié se'n compadí i s'hi acostà.
La
misericòrdia es pot entendre, a voltes com un sentiment
de compassió propi de persones sensibles. Altres,
com una “ajuda paternal” que es dóna als
necessitats per a tranquil·litzar la consciència. Altres,
recorda les “obres de misericòrdia” del catecisme,
com una cosa que cal practicar per ser virtuós.
Des
de la fe cristiana podem dir, per contra, que la
misericòrdia és la única reacció vertaderament humana
davant el sofriment aliè que es converteix en principi
d'actuació i ajuda alliberadora al que sofreix. Per
això, el teòleg Jon Sobrino parlava del
principi-misericòrdia, no com una virtut més,
sinó com a l'actitud radical d'amor que imprimeix una
determinada direcció al ser i actuar d'una persona davant
el sofriment.
El
relat del
“bon samarità”
no és una paràbola més, sinó la paràbola que expressa,
segons Jesús, el que és un vertader esser humà. El
samarità és una persona que veu en el camí el que està
ferit, s'apropa, reacciona amb misericòrdia i li ajuda en
tot el que pot. Aquesta és la única manera de ser humà:
reaccionar amb misericòrdia. Per contra, “passar
de llarg”
davant el que sofreix és romandre deshumanitzat.
Jon
Sobrino
estudia com la misericòrdia és el principi fonamental de
l'actuació de Déu i el que configura tota la vida, la
missió i el destí de Jesucrist. Davan el sofriment, la
misericòrdia és davant tot. És el primer i l'últim. El
principi al qual tot el demés es subordina. L'Església
també.
Una
Esglesia vertadera és una Església que “se sembla”
a Jesús. I una Església que se sembla a Jesús, ha de
ser necessàriament una “Església samaritana”, que
sap reaccionar davant el sofriment humà amb misericòrdia.
Això és el que demana també a l'Església: que sigui
bona, que tingui entranyes de misericòrdia, que no
discrimini a ningú, que no passi de llarg davant
els que sofreixen, que ajudi als que pateixen tota mena de
ferides físiques, morals i espirituals.
Si
vol semblar-se a Jesús i ser més humana, l'Església ha
de rellegir la paràbola del “bon
samarità”
i desvetllar en ella la misericòrdia. És important
l'ortodòxia. És decisiu cercar camins nous d'evangelització
del món modern. Però, ¿perquè serveix tot això si els
homes i dones d'avui no poden descobrir en ella el
rostre misericordiós de Déu ni sentir proximitat i ajuda
en el sofriment.
VIRTUT
DELS FORTS
Passà
de llarg per l'altra banda.
La
misericòrdia no té avui bona reputació. La consideren
“virtut dels dèbils”.
Les persones fortes i madures no necessiten rebre
misericòrdia ni oferir-la. Només la gent mediocre fomenta
aquestes coses: Una societat evolucionada reclama mes tost
competició i lluita, no compassió. La competitivitat
engendra homes forts. La compassió produeix essers dèbils.
Avui
en dia es fomenta l'esperit competitiu fins a límits poc
humans. Per a molts, viure és sinònim de competir.
L'escola, les oposicions, la carrera consumista i fins i
tot l'amor són competició i rivalitat. S'imposa cada cop
més una espècie de “darvinisme
social”.
Només estan cridats a sobreviure els forts, els hàbils,
els durs.
Dins
aquest clima no hi cap la compassió.
Els
“truimfadors” no solen ser propensos a la
misericòrdia. No conecten amb la tragèdia o el sofriment
dels dèbils; ells frueixen del seu èxit i benestar, per
qualque cosa han lluitat tant. Darrera aquesta “cultura
del fort” ressona l'eco llunyà de F. Nietzsche.
Mentre,
creix el nombre de persones marcades pel fracàs escolar,
professional, matrimonial o familiar. Quan més competitiva i
insolidària esdevé la societat, més dura és l'experiència
dels fracassats. Molts viuen avui dubtant de la pròpia
valia, amb un nivell molt baix d'autoestima, necessitats
d'algú que reconegui la seva dignitat o els acompanyi en
la desgràcia.
La
misericòrdia és avui més necessària que mai. No una
caricatura de misericòrdia de qui, per tranquil·litzar la
cosnciència o fomentar el paternalisme, fa un donatiu, sinó
aquest sentiment viu i operant de solidaritat amb els més
necessitats.
La
misericòrdia no és virtut de persones dèbils sinó signe
de maduresa, de persones que saben sintonitzar amb els
maltractats per la vida ja que són capaços de reconéixer
la seva dignitat. La misericòrdia és un triumf sobre aqueix
narcisisme que deshumanitza a tantes persones que només
viuen voltant als seus interessos i ambicions. Compatir-se no
és fer-se dèbil sinó fort. Només la persona madura sap
viure en una actitud de comunió i empatia amb els que
sofreixen, comprometre's en allò que pot ajudar-los a viure
de manera més digna.
En
la paràbola de Jesús, el personatge dèbil no és el
samarità que s'acosta a donar auxili al viatger robat i
ferit. Els de cor petit i actitud mesquina són el sacerdot
i el levita que “passen
de llarg per l'altra banda”
davant aquell home i segueixen el seu camí i acallen
les consciències.
José
Antonio Pagola
CAMÍ
D'EUROPA
Passà
de llarg per l'altra banda.
Cada
vegada està més clar. No hi ha recuperació econòmica
per a tots, ja que la reconversió relega a la pobresa
sectors que podrien beneficiar-se del benestar material que
es vol assolir. La “sortida de la crisi” només
sol ser per als més privilegiats, i s'endinsa en el
treball intermitent, l'atur i la crisi aguda els més
débils i desafortunats.
No
tots caminem cap a la mateixa Europa. Mentre uns assoleixen
el benestar europeu, altres es queden pel camí, despenjats
del progrés i sense possibilitat de fruir d'ell.
Es
repeteix la paràbola de Jesús. A la vorera del camí
romanen homes i dones despullats, empobrits i maltractats.
Un cop i un altre hem d'escoltar l'interpel·lació de
l'Evangeli o seguim tranquils nostre camí, com el
sacerdot i el levita, “passant pel l'altra banda”
i abandonant aqueixa gent a sa sort, o actuem com el
“bon samarità” i ens comprometem activament
a resoldre la necessitat.
Sense
adonar-nos tombem en la pràctica del “campi
qui pugui”.
Cadascú cerca fer-se un lloc en la societat. El que importa
és entrar en el sector “guai”
d'Europa, ja que el que s'instal·la allí fruirà d'un
“status”
social cada cop millor.
A
poc a poc s'imposa una “cultura economicista”
que fa créixer l'individualisme exacerbat i la recerca
cega de seguretat material. No preocupa la sort dels més
dèbils. “Competitivitat”, aquesta és la paraula
clau. Lluitar pels propis interessos. Els altres només són
un obstacle i un adversari potencial qu em pot desbancar.
La
paràbola del Bon Samarità és una crida a
substituir la competitivitat per aqueixa solidaritat que,
segos el Papa, ens ha de fer a tots responsables de tots.
Tal
volta, cal que aprenguem a mirar Europa des de la
perspectiva dels més dèbils i marginats per a sentir en
nostra pròpia carn l'impotència i inseguretat dels nous
pobres.. Irrita sentir encara entre nosaltres que “el
que no treballa ès perquè no vol”
i que el problema dels aturats és perquè “són
un ganduls”.
En
nostra societat hi ha massa consum inútil, superficial i
egoista. El cristià ha de recordar avui a tots que l'home
no pot fer amb el seu el que li ve de gana. És injust
i inhumà seguir fruint sense límit quan altres no tenen
el necessari per viure amb dignitat.
UNA
ALTRA MANERA DE VIURE
S'hi
acostà.
No
és difícil resumir l'ensenyament d'aquesta inoblidable
paràbola del samarità. Segons Jesús, l'important en la
vida no és teoritzar molt o cavil·lar sobre el sentit de
l'existència, sinó saber caminar com el samarità: amb els
ulls oberts per a veure com podem ajudar a qualsevol home
que ens necessita.
Per
això, abans de discutir què creiem cadascú o quina
ideologia defensem, ens hem de demanar a què ens
dediquem, a qui estimem i què fem en concret per aquests
homes i dones que necessiten l'ajuda d'algú proper.
Aquesta
és la vertadera conversió que necessitem tots. La
d'apropar-nos desinteressadament a les persones que trobem en
la vida per oferir la nostra amistat fraternal i nostra
ajuda generosa. Les altres conversions són sempre
“conversions teòriques” de les quals millor és
desconfiar fins que es tradueixin en amor pràctic i concret
al germà.
Podem
renunciar a viure de manera fraternal, podem perdre el gust
per l'amistat i la solidaritat i avesar-nos a caminar per
la vida tancats en l'egoisme o utilitzant els altres. Però,
així és dificil trobar la vertadera alegria.
A.Paoli
resumeix el trist destí de qui renuncia a la
fraternitat: “Quan un deixa sense resoldre el problema de
l'amor, quan no fa front amb valor a l'aventura de la
fraternitat, tapa sa nuesa, son fracàs, el no ser
vertaderament home, amb dues caretes, que són
dèbils com la boira del matí: els diners i el poder”.
Per
contra, la vida adquireix color i alegria diferents quan
som capaços d'eliminar de nostra vida els interessos
egoistes i gosem actuar de manera fraterna i solidària.
Quan
es té el coratge de creure en la fraternitat, s'enten el
fons de l'existència i es capta millor la veritat de la
fe cristiana.
En
el llibre “Amor a Jesús, amor al germà”,
K-Rahner ens interpel·la així als creients: “¿No
brolla la vida cristiana a una llum distinta quan l'axioma
“Salva la teva ànima” s'enten,
espontàneament i sense voler, com “Salva el
teu proïsme” ?
En
nostra vida quotidiana, a voltes mediocre i vulgar, pot
esdevenir encara
“el miracle de la fraternitat”.
Basta gosar en renunciar a petites i mesquines avantatges i
ens apropem a les persones amb els ulls i el cor del
samarità.
SENSE EMBULLS
S'hi
acostà...
No
cal un analisi social massa profund per a descobrir les
actituds d'auto-defensa, recel i evasió que adoptem davant
les persones que poden pertorbar la nostra tranquil·litat.
Quantes
“passades de llarg” per a evitar els que ens són
molests o incòmodes. Com apressem per no deixar-nos abastar
per aquells que ens agobien amb problemes, penes i amargors
Vivim
en actitud de guàrdia permanent davant aquell que pot ser
un perill en potència per a la nostra felicitat.
I
quan volem justificar la nostra evasió davant els
problemes i sofriments de persones que ens necessiten, sempre
podem recórrer al fet de que “estem massa ocupats”.
Estar
ocupats, actius, en moviment constant, s'ha convertit en una
cosa que forma part del nostre esser. Quelcom que ens tanca
en el nostre petit món de preocupacions i bloquetja i
impedeix la nostra relació amistosa i fraternal amb els que
trobem en el camí de la vida.
En
aquesta societat d'homes i dones “ocupats” cobra
actualitat la “paràbola del samarità”.
Segons
Jesús, només hi ha una manera de “tenir vida”.
I no és la del sacerdot i el levita que veuen el
necessitat i “passen de llarg per l'altra banda”
per a seguir el camí, sinó la del samarità que
camina per la vida amb els ulls i el cor oberts per a
aturar-se davant el que pot necessitar proximitat.
Quan
s'escolten les paraules de Jesús, sabem que s'ens crida a
passar de l'hostilitat a l'hospitaliat. Sabem que s'ens
urgeix viure d'altra manera, crear en nostra vida i en
nostre cor un espai més ample per als que ens necessiten.
Sabem
que no podem amagar-nos darrera de “nostres
ocupacions” ni refugiar-nos en belles teories.
S'estima la humanitat quan s'estimen els homes concrets
que caminen al nostre costat.
El
que ha comprès la fraternitat cristiana, sap que tots som
“companys de viatge” que compartim una
mateixa condició de fragilitat humana i ens necessitem uns
i altres.
El
que ha comprès això i viu atent a cada esser amenaçat
que troba en el camí, és un home que troba un gust nou
a la vida. És un home que “heretarà vida eterna”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada