(POWER-POINT)
Després
d'això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de
dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per
on ell mateix havia de passar. Els deia: La collita és abundant,
però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats
que hi enviï més segadors.
EVANGELI
Reposará
damunt ells la vostra pau.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Luc 10,1-12. 17-20
Missió
dels setanta-dos deixebles
1Després
d'això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià
de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada
lloc per on ell mateix havia de passar. 2
Els deia:
--La collita és abundant,
però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels
sembrats que hi enviï més segadors.3
Aneu: jo us envio com anyells enmig de
llops.4
No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i
no us atureu a saludar ningú pel camí.5
Quan entreu en una casa, digueu primer: "Pau
en aquesta casa." 6
Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau
que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a
vosaltres. 7
Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent
el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No
aneu de casa en casa.
8
»Si entreu en una població i us acullen,
mengeu el que us ofereixin, 9
cureu els malalts que hi hagi i digueu a la
gent: "El Regne de Déu és a prop vostre." 10
Però si entreu en una població i no us
acullen, sortiu a les places i digueu: 11
"Fins i tot la pols del vostre poble que
se'ns ha encastat als peus, ens l'espolsem i us la deixem. Però
sapigueu això: el Regne de Déu és a prop!" 12
Us asseguro que el dia del judici serà més
suportable per a Sodoma que per a aquella població.
|
Retorn
dels setanta-dos de la missió
17Els
setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien:
--Senyor,
fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del teu nom.
18
Jesús els digué:
--Jo
veia Satanàs que queia del cel com un llamp. 19
Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer
tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal.20
Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten;
alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el
cel.
Paraula
de Déu.
PORTADORS
DE L'EVANGELI
Aneu.
Lluc
recull en son evangeli un discurs important de Jesús,
dirigit no als Dotze sinó al grup més nombrós de
deixebles. Els envia perquè col·laborin amb ell en el
projecte del regne de Déu. Les paraules de Jesús
constitueixen una mena de carta fundacional on els
seguidors han de nodrir la tasca evangelitzadora. Subratllem
unes línies mestres.
”Aneu”
Ho
oblidem un cop i un altre, l'església està marcada per
l'enviament de Jesús. Per això és perillós concebre-la com
una institució fundada per a cuidar i desenvolupar la
pròpia religió. Respon al desig original de Jesús la
imatge d'un moviment profètic que camina per la història
segons la lògica de l'enviament: sortir d'ella mateixa,
pensar amb els altres, servir al món la Bona Nova de Déu.
“L'Església no està per
ella mateixa, sino per a l'humanitat” (Benet
XVI)
Per
això és perillosa la temptació de replegar-nos sobre
nostres interessos, el nostre passat, les nostres adquisicions
doctrinals, les nostres pràctiques i costums. Més encara,
si ho fem endurim nostra relació amb el món. ¿ Què és
una església rígida, anquilosada, tancada en ella mateixa,
sense profetes de Jesús ni portadors de l'Evangeli ?
«Quan
entreu en una població… cureu els malalts i digueu: “El
Regne de Déu és a prop vostre.»
Aquesta
és la gran notícia: Déu és a prop nostre i ens
encoratja a fer més humana la vida. Però no basta afirmar
una veritat perquè sigui atractiva i desitjable. És
necessari revisar nostra actuació: ¿què és el que pot dur
avui les persones cap a l'Evangeli ?, ¿com poden captar a
Déu com quelcom nou i bo?
Segurament,
ens manca amor al món actual i no sabem arribar al cor
de l'home i la dona d'avui. No basta predicar sermons
des de l'altar. Cal que aprenguem a escoltar més,
acollir, guarir la vida dels que sofreixen... Només així
trobarem paraules humils i bones que apropin a Jesús la
tendresa insondable del qual ens posa en contacte amb Déu,
el Pare Bo de tots.
«Quan
entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa”.
La
Bona Nova de Jesús se comunica amb respecte total, des
d'una actitud amistosa i fraternal, contagia pau. És un
error pretenir imposar-la des de la superioritat, l'amenaça
o el ressentiment. És antievangèlic tractar sense amor a les
persones perquè acceptin nostra missatge. Però ¿ com
l'acceptaran si no se senten compresos pels que es presentem
en nom de Jesús?
SENSE
POR A LA NOVETAT
El
Papa Francesc crida a l'Església a sortir d'ella mateixa i
oblidar pors i interessos propis per a posar-se en
contacte amb la vida real de la gent i fer present
l'Evangeli allà on els homes i dones d'avui sofreixen i
gaudeixen, lluiten i treballen.
Amb
llenguatge inconfundible i paraules vives i concretes,
ens obre els ulls per advertir-nos del risc d'una
Església que s'ofega en actituds autodefensives: “quan
l'Església se tanca, emmalalteix”, “prefereixo
una Església accidentada a una malalta”.
La
consigna de Francesc és clara: “L'Església ha de
sortir d'ella mateixa a la perifèria, a donar
testimoni de l'Evangeli i trobar-se amb els
altres”. No pensa en plantejaments teòrics, sinó
en passes concretes: “Sortiguem de nosaltres mateixos
per a trobar-nos amb la pobresa”.
El
Papa sap el que diu. Vol atreure l'Església actual cap a
una renovació evangèlica profunda. No és fàcil. “La
novetat ens fa sempre por, perquè ens sentim més segurs,
si ho controlem tot, si som nosaltres els que construim,
programem i planifiquem la nostra vida segons esquemes,
seguretats i gustos”.
Però
Francesc no té por a la “novetat de Déu”.
En la festa de Pentecosta ha formulat a tota
l'Església una pregunta decisiva a la qual respondre els
pròxims anys: “¿Estem decidits a recórrer els
camins nous que la novetat de Déu ens presenta o ens
protegim amb estructures caduques que han perdut capacitat de
resposta?”.
Em
dóna alegria veure que el Papa Francesc ens crida a
revifar dins l'Església l'alè evangelitzador que Jesús
volgué que encoratjàs sempre als seus seguidors.
L'evangelista Lluc ens recorda les seves consignes: “Aneu”...
No cal esperar. No retenir Jesús dins nostres parròquies.
Donar-lo a conéixer en la vida.
“No
porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies...”
Sortir a la vida de manera senzilla i humil. Sense
privilegis ni estructures de poder. L'Evangeli no s'imposa
a la força. Es contagia des de la fe en Jesús i la
confiança amb el Pare.
Quan
entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa."
Això és el primer: Deixar a banda les condemnes, guarir
els malalts, alleugerir els sofriments que hi ha en el
món. Digueu a tots que Déu és a prop i ens vol
veure traballar per una vida més humana. Aquesta és la
gran nova del regne de Déu.
DUES
CONSIGNES DE JESÚS
Els
envià que s'avancessin.
Després
de vint segles de cristianisme és difícil escoltar amb
honestedat les instruccions de Jesús als seus sense
enrogir. No es tracta de viure-les al peu de la lletra. Es
tracta de no actuar en contra de l'esperit que tenen. Retenim
dues consignes.
Jesús
envia els seus deixebles pels poblets de Galilea com
“anyells enmig de llops”. ¿Qui pensa que
aquesta ha de ser avui nostra identitat dins una societat
penetrada per tota mena de conflictes i enfrontaments ? I,
tanmateix, entre nosaltres no necessitem més llops, sinó
anyells. Cada vegada que des de l'Església se promou
l'agressivitat i el ressentiment, s'insulta i ataca i es fa
difícil el mutu enteniment, actuem contra l'esperit de
Jesús.
Els
deixebles de Jesús, en entrar a una casa, han de
comunicar “Pau
en aquesta casa”.
La pau és la primera senyal del regne de Déu. Si
l'Església no introdueix pau en la convivència, els
cristians anul·lem d'arrel la nostra missió.
L'altra
consigna és deconcertant: “No
porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies”. Els
seguidors de Jesús viuran com els vagabunds que troben
pel camí. Ni diners ni provisions. Caminaran descalços com
tants pobres que no tenen un parell de “sandàlies”
de pell. No portaran “sarró”
com fan els filòsofs itinerants.
Es
veu plasmada aquí la seva passió pels darrers. Sorprenent
és que Jesús no pensa en el que portaran sino en el no
ha de portar; no fos cosa que s'allunyin massa dels més
pobres.
¿Com
traduir avui aquest esperit de Jesús dins una societat
del benestar? No recórrer a un abillament que ens
identifiqui com a membres d'una associació religiosa o
responsables d'un càrrec o tasca dins l'Església. Cadascú
ha de revisar amb humilitat quin nivell de vida, quin
comportament, quina paraula, quina actitud ens identifica amb
els darrers.
UN
DESTÍ SORPRENENT
Com
anyells entre llops.
Hi
ha expressions de Jesús a les quals ens hi hem avesat
sense aturar-nos mai a extreure el contingut. Paraules que,
quan sabem escoltar-les interiorment, toquen nostre esser, ens
il·luminen amb llum nova i ens revelen quan lluny estem
d'entendre i acollir l'Evangeli.
¿Com
reaccionar si escoltem amb sinceritat, amb cor, aquest destí
inaudit del qual Jesús parla als seus deixebles: “Jo
us envio com anyells enmig de llops”?
En
una societat que s'ens presenta, sovint, tan mesquina, tan
insensible, tan agressiva i tan cruel. ¿es pot viure
d'altra manera que no sigui la de defensa i atac del
llop? (homo
homini lupus).
En una convivència amenaçada per agitació, interessos,
rivalitats i enfrontaments, ¿pot significar res viure
“com un anyell”?
I
tanmateix, hi ha quelcom atractiu en aquest destí
sorprenent dels deixeble cristià. S'ens crida a viure de
manera que els homes pugui descobrir que la bondat i la
benevolència existeixen i que la vida, “malgrat
tot”,
pot ser bona.
No
tot és rivalitat, competència i enfrontament destructor.
És possible apropar-se a la vida i a les persones amb
una altra actitud de respecte, veneració i tendresa. L'home
pot ser per l'altre no un llop, sinó senzillament un esser
humà.
Mes
encara. Donem importància a moltes coses i l'únic
important és passar per aquesta vida escampant bondat, amor
i tendresa.
La
nostra cultura necessita humanitat. Cada paraula odiosa que
es pronuncia, cada mentida que es diu, cada violència que
es comet, ens empeny a tots a una confusió més profunda
i destructiva.
No
és bo de fer viure avui aquesta actitud de respecte,
comprensió i acollida. Més fàcil és endurir-se cada dia
més i defensar-se, atacar i fer mal.
Tal
volta, haurem de començar per pronunciar amb humilitat i
sinceritat aquella bella pregària del teòleg hongarès,
Ladislav Boros: “Senyor,
he ocasionat molt mal en el teu món bell; he de suportar
amb paciència que els altres són i el que som jo mateix;
doneu-me poder fer qualque cosa perquè la vida sigui una
mica millor allà on tu m'has col·locat”.
José
Antonio Pagola
LA
PAU DE DÉU
Pau
a n'aquesta casa.
De
poques paraules s'ha abusat tant com de la paraula
“pau”. Tothom parla de “pau”, però
el significat d'aquest terme ha canviat profundament i
s'allunya cada cop més del seu sentit bíblic. L'ús
interessat ha fet de la pau un terme ambigu i problemàtic.
Avui, sovint, els missatges de pau resulten sospitosos i
de poca credibilitat.
Quan
a les primeres comunitats cristianes es parla de pau, no
pensen en una vida tranquil·la i sense problemes, que vagi
amb un cert orde per camins de progrés i benestar. A
l'origen de tota pau individual o social hi ha la
convicció de que tots som acceptats per Déu malgrat
nostres errors i contradiccions, tots podem viure
reconciliats i en amistat amb ell. Això és el primer i
decisiu: “Estem en pau amb Déu” (Rm 5, 1).
Aquesta
pau no és absència de conflictes, sinó vida més plena
que neix de la confiança total en Déu i afecta al
centre mateix de la persona. Aquesta pau no depèn de
circunstàncies externes. És una pau que brolla en el cor,
envaeix tota la persona i des d'ella s'estèn als altres.
Aquesta
pau és do de Déu però és fruit també d'un treball
que es pot allargar a tota la vida. Acollir la pau de Déu,
guardar-la fidelment en el cor, mantenir-la enmig de
conflictes i contagiar-la als altres exigeix l'esforç
apassionant però fàcil d'unificar i arrelar la vida en
Déu.
Aquesta
pau no és una compensació sicològica devant la manca
de pau en la societat; no és una evasió pragmàtica que
allunya dels problemes i conflictes; no és un refugi
còmode per a persones desenganades i escèptiquesen front
d'una pau social quasi “impossible”. La
vertadera pau de Déu és estímul per a
viure i treballar per una convivència pacífica feta
entre tots i per a bé de tots.
Jesús
demana als seus deixebles que, en anun ciar el Regne de
Déu, el primer missatge sigui per a oferir pau a tots:
“Digueu
primer:
pau en aquesta casa”.
Si la pau és acollida, s'estendrà pels poblets de
Galilea. Per contre, “tornarà”
a ells, però mai romandrà desfeta en el cor, ja que és
un regal de Déu.
1-
No podíem pas escoltar un evangeli més adient per aquest diumenge
d'estiu. Els camps de blat estan ja madurs. Tot està a punt per
omplir els graners. Només falten els segadors. L'home va sembrar i
la natura ha fet la resta. El gra sembrat, en caure a terra, va
morir. I precisament per això, ara ha donat fruit. Quin misteri més
gran: la mort és portadora de vida!
Així
ho veiem també en Jesús: morint ens dóna vida.
Per
que ens consta tant d'entendre que el nostre sofriment també es
portador de vida?
2.
Però si ara els treballadors no arribessin a temps per segar, la
collita es faria malbé i el treball del sembrador i de la natura
hauria estat inútil.
Quina llàstima si fos així!
Quina llàstima si fos així!
Jesús
posa aquest exemple perquè era molt conscient del treball que Déu
va fent en el cor de totes les persones.
Tota
persona humana, per més malejada que estigui, guarda en el seu cor
un fons de bondat que res ni ningú no podrà mai esborrar.
Totes
els persones de bona voluntat, conscientment o no, troben en el seu
interior la presència amorosa de Déu que les estimula a ser
millors, i les ajuda a créixer i a donr bons fruits.
Per
això Jesús demana als seus deixebles que vagin per pobles i camins
anunciant la seva Bona Nova: que tots sàpiguen que Déu treballa en
els seus cors.
Cal que ho descobreixin, perquè aquest impuls que porten dins no es malversi i es perdi.
Cal que ho descobreixin, perquè aquest impuls que porten dins no es malversi i es perdi.
3-
Aquí hem de veure també una invitació que ens fa Jesús ara que
comencem les vacances: ajudar els altres a prendre consciència
d'allò de bo que tenen, perquè no es perdi, sinó que doni fruit.
L'estiu
suposa, gairebé per a tothom, canvis en el seu tarannà de vida.
Cert que, per algunes persones, l'estiu suposarà, sens dubte, més
feina: són, sobretot, aquelles que treballen en sectors relacionats
amb el turisme. Però, per a la major part de la gent, l'estiu
suposa una disminució del seu ritme de treball: la calor, el
cansament, les vacances, fa baixar aquest ritme.
4- No obstant, els cristians hauríem de tenir molt clar que hi ha un aspecte de la nostra vida que no pot quedar mai parat.
Nosaltres,
tant a l'estiu com a l'hivern, tant si som a la nostra ciutat o
poble com a fora, hem d'anar irradiant per tot arreu el missatge de
fe i d'esperança que Jesús ens ha deixat.
És
a dir: pertot arreu on hi ha un creient, s'ha de manifestar i
encomanar la joia de ser homes i dones salvats. Això és
irrenunciable: aquí no hi ha vacances.
5- Jesús ens concreta, a l'evangeli com ha de ser aquesta tasca. Ell ens diu: "Demaneu a l'amo dels sembrats que enviï homes a segar-los". En comptes de queixar-nos que el món està malament, comencem pregant. Significarà que ens sentim responsables de la salvació de les persones que ens envolten: que és una qüestió que ens preocupa. És un primer pas.
5- Jesús ens concreta, a l'evangeli com ha de ser aquesta tasca. Ell ens diu: "Demaneu a l'amo dels sembrats que enviï homes a segar-los". En comptes de queixar-nos que el món està malament, comencem pregant. Significarà que ens sentim responsables de la salvació de les persones que ens envolten: que és una qüestió que ens preocupa. És un primer pas.
Però
no n'hi ha prou amb la pregària: cal passar a l'acció. No es
tracta de discursos per convèncer. Avui la gent "passa"
dels discursos. Però segueix sent sensible a la pedagogia de
l'impacte. És a dir: es tracta de prendre certes actituds enfront
de la vida, que "xoquin" que facin impacte, que
sorprenguin.
Per exemple: no ser violents. Hem de ser "com anyells enmig de llops"- com ha dit Jesús. La seva Bona Nova s'escampa per mitjà de la serenor, de la bondat, de la comprensió, l'esperit de servei. I no pas per la violència, ni que sigui verbal.
Sobretot, Jesús ens demana que siguem aquells que "curen" feides i "porten pau". Aquest és l'encàrrec que fa Jesús als deixebles. I és també l'encàrrec que ens fa a nosaltres, ara que comença l'estiu.
Per exemple: no ser violents. Hem de ser "com anyells enmig de llops"- com ha dit Jesús. La seva Bona Nova s'escampa per mitjà de la serenor, de la bondat, de la comprensió, l'esperit de servei. I no pas per la violència, ni que sigui verbal.
Sobretot, Jesús ens demana que siguem aquells que "curen" feides i "porten pau". Aquest és l'encàrrec que fa Jesús als deixebles. I és també l'encàrrec que ens fa a nosaltres, ara que comença l'estiu.
Com
penso viure les meves vacances?
Reflexionem-hi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada