dimecres, 24 de juliol del 2019

DIUMENGE XVII TPO



17 Temps ordinari (C)
EVANGELI
Demaneu i Déu us donarà.
+ Lectura del santo evangelio según san Lucas 11,1-13
La pregària dels deixebles
(Mt 6,9-15; 7,7-11)
11
1 Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué:
--Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles.
2 Ell els digué:
--Quan pregueu, digueu:
Pare,
santifica el teu nom,
vingui el teu Regne.
3 Dóna'ns cada dia
el pa que necessitem;
4perdona els nostres pecats,
que nosaltres també perdonem
tots els qui ens han ofès,
i no permetis
que caiguem en la temptació.
5 I els digué encara:
--Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, 6 que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li" 7 segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls." 8 Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.
9 »I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, 10 perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. 11 Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? 12 I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? 13 Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen.
Paraula de Déu.




RECOBRAR LA CONFIANÇA
Qui demana, rep.
Lluc i Mateu han recollit paraules de Jesús que estaven ben gravades entre els seus seguidors més propers. Dites pels llogarets de Galilea, tocant a la porta dels veïns o demanant hostatge.
No sempre rebien la resposta desitjada, però Jesús no perd el coratge. La seva confiança en el Pare és total. Els seus seguidors també han de confiar: “Us dic: demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà”. Jesús sap el que diu ja que s'experiència és aquesta: el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren”.
Hem d'aprendre de Jesús, en aquests temps de crisi i desconcert dins l'Església, la confiança. No una actitud ingenua dels que es tranquil·litzen esperant temps millors. No una postura passiva i irresponsable, sinó comportament evangèlic i profètic de seguir a Jesús, el Crist. De fet, tres invitacions seves apunten cap a la mateixa actitud bàsica de confiança en Déu.
Demanar”
És l'actitud pròpia del pobre que necessita rebre d'altri el que no pot assolir amb son esforç. Així imaginava Jesús els seus seguidors: homes i dones pobres, conscients de llur fragilitat i indigència, sense senya d'orgull o auto-suficiència. No és una desgràcia viure en una Església pobre, dèbil i manca de poder. Deplorable és pretenir seguir a Jesús i demanar al món la protecció que només ens pot venir del Pare.
Cercar”
Moure's, donar passes per a atènyer quelcom que se'ns amaga perquè està encobert. Així veu Jesús els seus seguidors: “cercadors del regne de Déu i sa justícia”. És normal viure avui en una Església desconcertada davant un futur incert. Estrany és no movilitzar-nos per a cercar camins nous per a sembrar l'Evangeli dins la cultura moderna.
Trucar”
Cridar a qui no sentim a prop però creièm que ens pot escoltar i atendre. Així cridava Jesús al Pare en la soledat de la creu. Explicable és que s'enfosqueixi la fe de no pocs cristians que aprengueren a dir, celebrar i viure-la en una cultura pre-moderna. Lamentable és que no maldar per a aprendre a seguir Jesús avui trucant a Déu des de les contradiccions, conflictes i interrogants del món actual.



DEMANAR, CERCAR, TRUCAR
Qui demana, rep.
En les primeres comunitats cristianes recordaven unes paraules de Jesús als seus seguidors en les qual els indica quina actitud han de tenir: “Jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, ..perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren”.
No es diu què demanar, què cercar, a on trucar. L'important és l'actitud de viure demanant, cercant i trucant. Com que després Lluc diu que el Pare “donarà l'Esperit Sant als qui li demanin”. Sembla que el primer que cal demanar, cercar i cridar és l'Esperit Sant de Déu.
Demaneu i Déu us donarà”
En l'Església se planifica, s'organitza i es treballa cercant eficàcia i rendiment. Però, sovint, només comptem amb el nostre esforç. No hi ha lloc per l'Esperit. No el demanem ni el rebem.
Demanem vocacions sacerdotals i religioses i pensem que és el que necessitem perquè l'Església funcioni, però no demanem vocacions de profetes, plens de l'Esperit de Déu, que promoguin la conversió a l'Evangeli.
Cerqueu i trobareu”.
Sovint, no sabem cercar més enllà de nostre passat. Ens fa por obrir camins nous. No gosem deixar el que ja no genera vida i ofeguem la creativitat per a iniciar quelcom nou i bo.
Sense cercadors és difícil que l'Església trobi camins per a evangelitzar el món d'avui. Mentre, els joves tenen dret a saber si a l'Església tenim cura del seu futur i del món nou el qual viuran.
Truqueu i Déu us obrirà”.
Si ningú crida l'Esperit, no s'obriran noves portes. Defensarem el present amb totes nostres forces. Tindrem por als canvis ja que aquest present se'ns va per terra. Ens manca fe en l'Esperit creador de nova vida.
Construirem una Església segura, defensada de perills i amenaces, però serà una Església sense alegria i aire, perquè mancarà l'Esperit Sant de Déu.




NECESSITEM PREGAR
Qui demana, rep.
Una tragèdia greu de l'home d'avui pot ser sigui la seva incapacitat per a la pregària. L'home actual oblida què és pregar. Les noves generacions han abandonat les pràctiques de pietat i les fórmules d'oració que nodrien la fe dels seus pares. Hem reduit el temps dedicat a la pregària i la reflexió interior. L'hem exclòs de la nostres vides.
Més greu encara. Sembla que l'home actual hagi perdut la capacitat de silenci interior i d'encontre sincer amb ell mateix i amb Déu. Distret per mil sensacions, esmussat interiorment, encadenat a un ritme de vida deshumanitzador, abandona l'actitud orant davant Déu.
En una societat que accepta com a criteri primer i únic l'eficàcia, el rendiment i la utilitat immediata, la pregària queda desvaloritzada com cosa inútil i no important. S'afirma que l'important és “la vida”, com si l'oració pertanyés al món de “la mort”.
I, tanmateix, necessitem pregar. No és possible viure amb vigor la fe cristiana i la vocació humana, infra-alimentats interiorment. Prest o tard la persona experimenta la insatisfacció que dóna en el cor humà, el buit interior, la banalitat del quotidià, el tedi de la vida i la incomunicació amb el misteri.
Necessitem pregar per a trobar silenci, serenor i descans que ens permetin mantenir el ritme del nostre quefer diari. Necessitem pregar per a viure en actitud lúcida i vigilant enmig d'una societat superficial i deshumanitzadora.
Necessitem pregar per fer front amb coratge la nostra pròpia veritat i ser capaços d'una auto-crítica personal sincera. Necessitem pregar per a no desanimar-nos en l'esforç d'alliberar-nos individual i col·lectivament de tot el que ens inpedeix ser més humans.
Necessitem pregar per a alliberar-nos de la soledat interior i poder viure davant un Pare, en actitud més festiva, agraïda i creadora.
Benaurats també en nostres dies els que són capaços d'experimentar en el més pregon la veritat de les paraules de Jesús: “Qui demana obté, qui cerca troba i a qui truca li obren”.



CERCADORS
Cerqueu i trobareu.
No són molts, però en un ambient d'indiferència, hi ha homes i dones que s'interessen per Déu. A voltes ni ells mateixos troben les paraules per a explicar el que viuen: s'ha desvetllat en ells una inquietud que els crida a la fe. Dins una societat frívola i uni-dimensional, ells són testimonis d'una recerca espiritual.
Obstacles i dificultats no manquen. A voltes es senten estranys inclús entre els seus: ningú entén llur inquietud. A voltes no saben on anar o amb qui parlar. No coneixen gaire l'Església, i el que coneixen no els diu res. No desitgen ser “recuperats” per ningú. Cerquen llum, veritat i pau, però no saben a quina porta trucar.
El que cerquen no és “tornar al passat”. No guarden bons records de l'experiència religiosa. No volen reprendre les creences i pràctiques d'altre temps. Cerquen quelcom més autèntic i joiós. Volen comprendre millor la fe, però desitgen experimentar si Déu té força per a donar sentit, alegria i esperança a la vida. Els atreu més la crida de Déu que la doctrina dels teòlegs.
Necessiten revisar la trajectòria de sa vida per aprendre a creure d'altra manera. Intueixen que sa vida canviarà si troben gust amb Déu. Volen comunicar-se amb ell però no saben com. Desitgen conéixer millor Crist però no saben quin camí seguir. Es nota que tots volen començar des del principi, “refondre” la fe sobre bases noves i donar una direcció deiferent a la vida. Sa recerca ens interpel·la als que vivim, tal volta, una religió rutinària, avesats a Déu i sords a la seva crida.
Un error damnós que podem cometre en la vida és tancar-nos dins nostre món petit i deixar de cercar. Cal escoltar des de dintre les paraules de Jesús: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren.”


EL PARE DEL CEL
Demaneu, i Déu us donarà.
Quan els cristians resen el Parenostre no obliden que es dirigeixen a un Pare “que està en el cel”. Un Pare proper i atent a cada esser humà, però que no s'ha de confondre amb un pare qualsevol. Jesús ho adeverteix:perquè de pare només en teniu un, que és el del cel” (Mt 23,9) ¿Què vol dir pregar a un Pare que “està en el cel”?
En cosmologia elemental els hebreus concebien el món com dividit en tres regions. Els cels (samayin), on habita Déu; la terra (ha’ares), on vivim els humans; el que queda davall terra, el país poblat per les ombres de la mort (scheol). Dins aquesta copcepció, el cel és per l'home bíblic símbol de la transcendència de Déu que no pot estar tancat dins nostre petit món. Així, diu el rei Salomó a la inauguració del templ de Jerusalem: “Però, ¿és que Déu podria veritablement residir a la terra? Si ni el cel ni el cel del cel no poden contenir la teva immensitat, molt menys aquest temple que jo t'he construit” (1Re 8,27).
Per això, invocar a un Pare “que està en el cel” és recordar que Déu no està lligat a cap lloc sagrat, no roman tancat en cap temple ni és propietat de cap religió. En qualsevol moment i des de qualsevol lloc, de dia i de nit, de dalt una muntanya, des del banc d'una església o dels del llit d'un hospital es poden alçar els ulls al cel per a invocar-lo com Pare estimat
A banda, resar al Pare del cel és pregar al que és Déu de tots, sense exclusió ni discriminació. El Pare dels que l'invoquen amb fe i dels que viuen d'esquena. El pare que espera el fill pròdig que ve de lluny i el fill major que no sap estimar al germà. El Déu bo vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt. 5,45).
Encara més. Jesús acostumava resar “alçant els ulls al cel”, gest no freqüent al seu temps, ja que els jueus pregaven dirigint la mirada al Temple. Quan una dona samaritana li demana on cal adorar Déu: si en el Temple jueu de Jerusalem o en el samarità del mont Garizim, Jesús contesta:
Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. (Jn 4,21-23)

En el temple o fora d'ell, a Déu se li dóna culte vertader quan vivim amb esperit de fills i escoltem amb veritat la seva crida a ser germans.
L'oració del Parenostre ha estat recollida de forma diferent en Mateu i en Lluc. Només Mateu recorda des del començament que la pregària va dirigida al Pare del cel. Els cristians han fet bé en seguir aquesta versió, ja que ens situa millor davant el Pare de tots, que només sap “donar coses bones als seus fills”.




TOT SOLS
Cerqueu i trobareu.
Hi ha qualque cosa que no es diu quan s'estudia la crisi religiosa del nostre temps. Uns s'allunyen de la religió, altres la redueixen a mínims, altres viuen una fa apagada. Tot això es dóna sense que les persones es plantegin de manera conscient quina actitud adoptar davant Déu i perquè. Actuen així sense criteri ni punts de referència.
A banda, podem observar que sovint es parla de Déu com “de nom”. No hi ha experiència personal. S'oblida, com diu W. Scmidt que “la religió només es pot captar de veres des de dintre”, tenim doncs el perill de parlar d'ella “com parlaria un cec dels colors”.
La fe en Déu es pot debilitar o apagar de moltes maneres, però hi ha un camí per revifar-la: l'oració personal. Aquest “posar-se davant Déu” en silenci i a soles. Ningú que hagi tornat a Déu ha deixat de sentir-lo com amic en el pregon del son esser. La fe es desvetlla quan la persona invoca Déu, el cerca, el crida, l'interroga, el desitja. Déu no s'amaga al qui així el cerca. Més encara. Està ja present en le recerca.
En aquesta oració personal es dóna “una certa ruptura de nivell” que permet al subjecte viure una experiència diferent, que està més enllà d'altres vivéncies centrades en l'utilitat, la possessió, l'interés econòmic, que formen la vida ordinària. En aquesta oració, la persona “es col·loca davant Déu”. Això és decisiu. El cor de tota religió. Qui ho ha conegut acaba i diu com Job: “Jo només et coneixia d'oïda, però ara t'he vist amb els meus ulls”. (Job 42, 5)
No oblidem les conegudes paraules de Jesús: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, 10 perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren”. Hi ha molts camins per a trobar-se amb Déu, però cap tan decisiu com la pregària. La fe es desvetlla parlant a soles amb ell.







PARENOSTRE”
Quan pregueu, digueu: Pare...
Del “Pare nostre” s'ha dit tot. És l'oració per excel·lència. El millor regal que ens ha deixat Crist. L'invocació més sublim a Déu, pronunciada per llavis humans. I, tanmateix, repetida un cop i un altre, pot devenir en res rutinari. Paraules que es repeteixen sense alçar el cor a Déu.
Per això, bo és que ens aturem a reflexionar sobre aquesta pregària en la qual s'amaga tota la vida de Jesús. Ens adonarem que només poden resar el “Pare nostre” els que viuen amb son Esperit.
Pare nostre”. És el primer crit que brolla del cor humà quan l'home viu habitat per la confiança plena en l'amor creador, i no per la por i el temor de Déu. Crit en plural, al que és Pare de tots. Una invocació que ens arrela en la fraternitat universal i ens fa responsables davant tots els homes.
Santifica el teu Nom”. Aquesta primera petició no és una més. És l'ànima de tota la pregària de Jesús, el seu objectiu i la seva aspiració suprema. Que el “Nom de Déu”, és a dir, son misteri insondable, son amor i sa força salvadora es manifestin en tota la seva glòria i el seu poder. I dit això no des de la passivitat o la indiferència, sinó des del desig i el compromís de configurar la nostra pròpia vida des d'aquesta aspiració de Jesús.
Vingui el vostre Regne”. Que no regnin en el món la violència i l'odi destructor. Que regni Déu i la seva justícia. Que no regni el Primer Món sobre el Tercer, els europeus sobre els africans, els poderosos sobre els dèbils. Que no domini el baró a la dona, ni al ric al pobre. Que s'apoderi del món la veritat. Que s'obrin camins a la pau, al perdó i a la vertadera allberació.
Que es faci la teva voluntat”. Que no trobi tans obstacles i resistències en nosaltres. Qu el humanitat tota obeeixi a la crida de Déu que des del fons de la vida, convida a l'home a la vertadera salvació. Que ma vida sigui avui mateix recerca d'aquesta voluntat de Déu.
Doneu-nos cada dia el nostre pa”. El pa i tot el que necessitem per a viure de manera digna, no sols els del Primer Món, sinó tots els homes de la Terra. I dit això no des de l'egoisme acaparador o el consumisme irresponsablde, sinó des d la voluntat de compartir més el nostgre amb els necessitats.
Perdoneu-nos els pecats”. El món necessita el perdó de Déu. Els homes només podem viure demanant perdó i perdonant. Només el que renuncia a la venjança des d'una actitud oberta de perdó pot fer-se cada dia més humà.
No permeteu que caiguem en la temptació”. No és tracta de les petites temptacions de cada dia, sinó de la gran temptació d'abandona Déu, oblidar l'evangeli de Jesucrist i seguir un camí equivocat. Aquest és el crit de socors que ressona en nostra vida. Déu està amb nosaltres en front de tot mal.


APRENDRE A ORAR
Cerqueu i trobareu.
Molts creients hem viscut l'experiència de l'abandó de la pregària, que descriu P. Guilbert a “La prière retrouvé”. Sense adonar-nos omplim nostra vida de coses, activitats, preocupacions, i ens buidem i evadim de Deú.
Sempre tenim una altra cosa més important per fer, quelcom més urgent o més útil. ¿ Com pregar quan un té cura de tantes coses ?
I acabem per “viure bé” sense necessitat de pregar. Tal volta qualque enyorança desiara però cada vegada més apagada i ineficaç.
¿És possible sortir-ne d'aqueixa mediocritat en que ens hem instal·lat? ¿ És possible experimentar en nostra pròpia vida les paraules de Jesús: “Cerqueu i trobareu, truqueu i us obrirà” ?
Tal volta, el que s'ens demanen és dir interiorment un “si” a Déu. Un “sí” petit, humil, minúscul, que aparentment no canvia en res nostra vida, però ens posa a la recerca de Déu.
L'experiència ens diu que ho hem intentat moltes vegades i sempre hem retornat a nostra mediocritat anterior.
Necessitem una pregària sincera: “No em puc recolzar en la meva fidelitat a Déu ja que l'experiència em diu que no som fidel. Senyor, m'abandon a la teva fidelitat. Ensenya'm a pregar”
Una pregària com aquesta és sempre escoltada. L'important és ser sincer. No fugir. Cercar a Déu més enllà dels métodes, llibres, oracions i frases. Repetir de manera senzilla aquestes oracions que les gents feien a Jesús: “Senyor, que hi vegi”, “Senyor, compatiu-vos de mi que som pecador, “Senyor, crec, però augmenta la meva fe”.
No veiem a Déu ni sentim la seva veu ni les seves mans. Simplement el cerquem i ens obrim a la seva presència en una actitud semblant a la de Charles Foucauld: “Déu meu, si existeixes, ensenya'm a conéixer-te”
Aquest Déu no suprimeix nostres sofriment ni resol nostres problemes, però “una cura de pregària” ens pot oferir la pau i la llum que necessitem per a situar les coses en les vertaderes dimensions i donar a nostra vida son vertader sentit.
Déu no és una conquesta sinó un regal. “Qui cerca troba i al que truca li obren”.



APRENDRE EL PARENOSTRE
Quan pregueu digueu...
Hem dit tantes vegades el Parenostre i, sovint, apressats que, a voltes, l'hem buidat del seu sentit més profund. Oblidem que aquesta oració l'ens ha regalada Jesucrist com la pregària que recull millor el que vivia en el més íntim o la que millor expessa els sentir dels seus vertaders deixebles.
Esser cristià és, en certa manera, aprendre a recitar i viure el Parenostre. Per això, en les primeres comunitats cristianes, resar el Parenostre era privilegi reservat als que es comprometien a seguir Jesucrist.
Tal volta, necessitem “aprendre” de bell nou el Parenostre. Fer que aquestes paraules que pronunciem amb rutina, brollin amb vida nova en nosaltres o arrelin en nostra existència.
Pare nostre que esteu en el cel.
Déu no és el nostre Jutge i Senyor, i manco Rival i Enemic. És el Pare que des del fons de la vida, escolta el clam dels seus fills.
I és nostre, de tots. No som jo el qui resa a Déu. Aïllats o junts, som nosaltres els que invoquem a Déu i Pare de tots els homes. Impossible invocar-lo sense que creixi i s'eixampli en nosaltres el desig de fraternitat.
Estar en el cel com a lloc obert, de vida i plenitud, cap on es dirigeix la nostra mirada enmig de les lluites de cada dia.
Santificat sigui el teu Nom.
L'únic nom que no és un terme buit. El Nom del que viuen els homes i la creació sencera. Beneït, santificat i reconegut sigui en totes les consciències i allà on batega quelcom de vida.
Vingui a nosaltres el vostre Regne.
No demanem anar abans al cel. Cridem que el Regne de Déu vingui a la Terra: un orde nou de justícia i fraternitat on ningú domini damunt l'altre i el Pare sigui Senyor de tots.
Es faci la vostra voluntat així a la terra com en el cel.
No demanem que Déu adapti sa voluntat a la nostra. Som nosaltres els que ens obrim a la voluntat d'alliberar i agermanar els homes.
Doneu-nos cada dia el nostre pa.
Confessem amb goig nostra dependència de Déu i li demanem el necessari per a viure, sense pretenir acaparar el superflu i innecessari que perverteix nostre esser i ens tanca als necessitats.
Perdoneu-nos les nostres ofenses.
Egoismes i injustícies ja que estem dispots a estendre aquest perdó teu a tots els que ens ha pogut fer qualque mal.
No permeteu que caiguem en la temptació.
D'oblidar ton rostre i explotar nostres germans. Preserva'ns en ton si de Pare i ensenya'ns a viure com a germans.
I allíbera'ns del mal.
De tot mal. Del mal que cometem cada dia i del mal que som víctimes constants. Orienta nostra vida cap al Bé i la Felicitat.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada