17
Temps ordinari (C)
EVANGELI
Demaneu
i Déu us donarà.
+
Lectura del santo evangelio según san Lucas 11,1-13
La pregària dels deixebles
11
1
Una vegada, Jesús pregava en un cert indret.
Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué:
--Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va
ensenyar als seus deixebles.
2
Ell els digué:
--Quan pregueu, digueu:
Pare,
santifica el teu nom,
vingui el teu Regne.
3
Dóna'ns cada dia
el pa que necessitem;
4perdona
els nostres pecats,
que nosaltres també perdonem
tots els qui ens han ofès,
i no permetis
que caiguem en la temptació.
5
I els digué encara:
--Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a
trobar a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, 6
que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha
presentat a casa i no tinc res per a donar-li" 7
segur que no li respondrà de dins estant:
"No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els
meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls."
8
Us asseguro que, si no s'aixeca a
donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest
l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.
9
»I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà;
cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, 10
perquè el qui demana, rep; el qui cerca,
troba; i a qui truca, li obren. 11
Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill
li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? 12
I si li demana un ou, ¿li donarà potser un
escorpí? 13
Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents,
sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del
cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen.
Paraula de Déu.
|
RECOBRAR
LA CONFIANÇA
Qui
demana, rep.
Lluc
i Mateu han recollit paraules de Jesús que estaven ben
gravades entre els seus seguidors més propers. Dites pels
llogarets de Galilea, tocant a la porta dels veïns o
demanant hostatge.
No
sempre rebien la resposta desitjada, però Jesús no perd el
coratge. La seva confiança en el Pare és total. Els seus
seguidors també han de confiar: “Us dic: demaneu, i Déu
us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i
Déu us obrirà”. Jesús sap el que diu ja que
s'experiència és
aquesta: “el
qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren”.
Hem
d'aprendre de Jesús, en aquests temps de crisi i
desconcert dins l'Església, la confiança. No una actitud
ingenua dels que es tranquil·litzen esperant temps millors.
No una postura passiva i irresponsable, sinó comportament
evangèlic i profètic de seguir a Jesús, el Crist. De fet,
tres invitacions seves apunten cap a la mateixa actitud
bàsica de confiança en Déu.
“Demanar”
És
l'actitud pròpia del pobre que necessita rebre d'altri el
que no pot assolir amb son esforç. Així imaginava Jesús
els seus seguidors: homes i dones pobres, conscients de llur
fragilitat i indigència, sense senya d'orgull o
auto-suficiència. No és una desgràcia viure en una
Església pobre, dèbil i manca de poder. Deplorable és
pretenir seguir a Jesús i demanar al món la protecció que
només ens pot venir del Pare.
“Cercar”
Moure's,
donar passes per a atènyer quelcom que se'ns amaga perquè
està encobert. Així veu Jesús els seus seguidors:
“cercadors
del regne de Déu i sa
justícia”.
És normal viure avui en una Església desconcertada davant
un futur incert. Estrany és no movilitzar-nos per a cercar
camins nous per a sembrar l'Evangeli dins la cultura
moderna.
“Trucar”
Cridar
a qui no sentim a prop però creièm que ens pot escoltar
i atendre. Així cridava Jesús al Pare en la soledat de
la creu. Explicable és que s'enfosqueixi la fe de no pocs
cristians que aprengueren a dir, celebrar i viure-la en una
cultura pre-moderna. Lamentable és que no maldar per a
aprendre a seguir Jesús avui trucant a Déu des de les
contradiccions, conflictes i interrogants del món actual.
DEMANAR,
CERCAR, TRUCAR
Qui
demana, rep.
En
les primeres comunitats cristianes recordaven unes paraules
de Jesús als seus seguidors en les qual els indica quina
actitud han de tenir: “Jo
us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i
Déu us obrirà, ..perquè
el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren”.
No
es diu què demanar, què cercar, a on trucar. L'important
és l'actitud de viure demanant, cercant i trucant. Com que
després Lluc diu que el Pare “donarà
l'Esperit Sant als qui li
demanin”.
Sembla que el primer que cal demanar, cercar i cridar és
l'Esperit Sant de Déu.
“Demaneu
i Déu us donarà”
En
l'Església se planifica, s'organitza i es treballa cercant
eficàcia i rendiment. Però, sovint, només comptem amb el
nostre esforç. No hi ha lloc per l'Esperit. No el demanem
ni el rebem.
Demanem
vocacions sacerdotals i religioses i pensem que és el que
necessitem perquè l'Església funcioni, però no demanem
vocacions de profetes, plens de l'Esperit de Déu, que
promoguin la conversió a l'Evangeli.
“Cerqueu
i trobareu”.
Sovint,
no sabem cercar més enllà de nostre passat. Ens fa por
obrir camins nous. No gosem deixar el que ja no genera
vida i ofeguem la creativitat per a iniciar quelcom nou i
bo.
Sense
cercadors és difícil que l'Església trobi camins per a
evangelitzar el món d'avui. Mentre, els joves tenen dret a
saber si a l'Església tenim cura del seu futur i del
món nou el qual viuran.
“Truqueu
i Déu us obrirà”.
Si
ningú crida l'Esperit, no s'obriran noves portes.
Defensarem el present amb totes nostres forces. Tindrem por
als canvis ja que aquest present se'ns va per terra. Ens
manca fe en l'Esperit creador de nova vida.
Construirem
una Església segura, defensada de perills i amenaces, però
serà una Església sense alegria i aire, perquè mancarà
l'Esperit Sant de Déu.
NECESSITEM
PREGAR
Qui
demana, rep.
Una
tragèdia greu de l'home d'avui pot ser sigui la seva
incapacitat per a la pregària. L'home actual oblida què és
pregar. Les noves generacions han abandonat les pràctiques
de pietat i les fórmules d'oració que nodrien la fe dels
seus pares. Hem reduit el temps dedicat a la pregària i
la reflexió interior. L'hem exclòs de la nostres vides.
Més
greu encara. Sembla que l'home actual hagi perdut la
capacitat de silenci interior i d'encontre sincer amb ell
mateix i amb Déu. Distret per mil sensacions, esmussat
interiorment, encadenat a un ritme de vida deshumanitzador,
abandona l'actitud orant davant Déu.
En
una societat que accepta com a criteri primer i únic
l'eficàcia, el rendiment i la utilitat immediata, la
pregària queda desvaloritzada com cosa inútil i no
important. S'afirma que l'important és “la vida”,
com si l'oració pertanyés al món de “la mort”.
I,
tanmateix, necessitem pregar. No és possible viure amb vigor
la fe cristiana i la vocació humana, infra-alimentats
interiorment. Prest o tard la persona experimenta la
insatisfacció que dóna en el cor humà, el buit interior,
la banalitat del quotidià, el tedi de la vida i la
incomunicació amb el misteri.
Necessitem
pregar per a trobar silenci, serenor i descans que ens
permetin mantenir el ritme del nostre quefer diari. Necessitem
pregar per a viure en actitud lúcida i vigilant enmig
d'una societat superficial i deshumanitzadora.
Necessitem
pregar per fer front amb coratge la nostra pròpia veritat
i ser capaços d'una auto-crítica personal sincera. Necessitem
pregar per a no desanimar-nos en l'esforç d'alliberar-nos
individual i col·lectivament de tot el que ens inpedeix
ser més humans.
Necessitem
pregar per a alliberar-nos de la soledat interior i poder
viure davant un Pare, en actitud més festiva, agraïda i
creadora.
Benaurats
també en nostres dies els que són capaços d'experimentar en
el més pregon la veritat de les paraules de Jesús: “Qui
demana obté, qui cerca troba i a qui truca li obren”.
CERCADORS
Cerqueu
i trobareu.
No
són molts, però en un ambient d'indiferència, hi ha
homes i dones que s'interessen per Déu. A voltes ni ells
mateixos troben les paraules per a explicar el que viuen:
s'ha desvetllat en ells una inquietud que els crida a la
fe. Dins una societat frívola i uni-dimensional, ells són
testimonis d'una recerca espiritual.
Obstacles
i dificultats no manquen. A voltes es senten estranys
inclús entre els seus: ningú entén llur inquietud. A
voltes no saben on anar o amb qui parlar. No coneixen
gaire l'Església, i el que coneixen no els diu res. No
desitgen ser “recuperats” per ningú. Cerquen llum,
veritat i pau, però no saben a quina porta trucar.
El
que cerquen no és “tornar al passat”. No guarden
bons records de l'experiència religiosa. No volen reprendre
les creences i pràctiques d'altre temps. Cerquen quelcom més
autèntic i joiós. Volen comprendre millor la fe, però
desitgen experimentar si Déu té força per a donar
sentit, alegria i esperança a la vida. Els atreu més la
crida de Déu que la doctrina dels teòlegs.
Necessiten
revisar la trajectòria de sa vida per aprendre a creure
d'altra manera. Intueixen que sa vida canviarà si troben
gust amb Déu. Volen comunicar-se amb ell però no saben
com. Desitgen conéixer millor Crist però no saben quin
camí seguir. Es nota que tots volen començar des del
principi,
“refondre”
la fe sobre bases noves i donar una direcció deiferent a
la vida. Sa recerca ens interpel·la als que vivim, tal
volta, una religió rutinària, avesats a Déu i sords a la
seva crida.
Un
error damnós que podem cometre en la vida és tancar-nos
dins nostre món petit i deixar de cercar. Cal escoltar des
de dintre les paraules de Jesús: “Demaneu,
i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà,
perquè
el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren.”
EL
PARE DEL CEL
Demaneu,
i Déu us donarà.
Quan
els cristians resen el
Parenostre
no obliden que es dirigeixen a un Pare “que
està en el cel”.
Un Pare proper i atent a cada esser humà, però que no
s'ha de confondre amb un pare qualsevol. Jesús ho
adeverteix:
”perquè
de pare només en teniu un, que és el del cel” (Mt 23,9) ¿Què
vol dir pregar a un Pare que “està
en el
cel”?
En
cosmologia elemental els hebreus concebien el món com
dividit en tres regions. Els cels (samayin),
on habita Déu; la terra (ha’ares),
on vivim els humans; el que queda davall terra, el país
poblat per les ombres de la mort (scheol).
Dins aquesta copcepció, el cel és per l'home bíblic
símbol de la transcendència de Déu que no pot estar
tancat dins nostre petit món. Així, diu el rei Salomó a
la inauguració del templ de Jerusalem: “Però,
¿és que Déu podria veritablement residir a la terra? Si
ni el cel ni el cel del cel no poden contenir la teva
immensitat, molt menys aquest temple que jo t'he construit”
(1Re
8,27).
Per
això, invocar a un Pare “que
està en el cel”
és recordar que Déu no està lligat a cap lloc sagrat,
no roman tancat en cap temple ni és propietat de cap
religió. En qualsevol moment i des de qualsevol lloc, de
dia i de nit, de dalt una muntanya, des del banc d'una
església o dels del llit d'un hospital es poden alçar els
ulls al cel per a invocar-lo com Pare estimat
A
banda, resar al Pare del cel és pregar al que és Déu
de tots, sense exclusió ni discriminació. El Pare dels que
l'invoquen amb fe i dels que viuen d'esquena. El pare que
espera el fill pròdig que ve de lluny i el fill major
que no sap estimar al germà. El Déu bo “vostre
Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure
sobre justos i injustos” (Mt. 5,45).
Encara
més. Jesús acostumava resar “alçant els ulls al cel”,
gest no freqüent al seu temps, ja que els jueus pregaven
dirigint la mirada al Temple. Quan una dona samaritana li
demana on cal adorar Déu: si en el Temple jueu de
Jerusalem o en el samarità del mont Garizim, Jesús
contesta:
“Creu-me, dona, arriba l'hora que el
lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni
Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí
que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus.
Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics
adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són
els adoradors que vol el Pare. (Jn 4,21-23)
En el temple o fora
d'ell, a Déu se li dóna culte vertader quan vivim amb
esperit de fills i escoltem amb veritat la seva crida a
ser germans.
|
L'oració
del Parenostre ha estat recollida de forma diferent en
Mateu i en Lluc. Només Mateu recorda des del començament
que la pregària va dirigida al Pare del cel. Els cristians
han fet bé en seguir aquesta versió, ja que ens situa
millor davant el Pare de tots, que només sap “donar
coses bones als seus fills”.
TOT
SOLS
Cerqueu
i trobareu.
Hi
ha qualque cosa que no es diu quan s'estudia la crisi
religiosa del nostre temps. Uns s'allunyen de la religió,
altres la redueixen a mínims, altres viuen una fa apagada.
Tot això es dóna sense que les persones es plantegin de
manera conscient quina actitud adoptar davant Déu i perquè.
Actuen així sense criteri ni punts de referència.
A
banda, podem observar que sovint es parla de Déu com “de
nom”.
No hi ha experiència personal. S'oblida, com diu
W. Scmidt que
“la
religió només es pot captar de veres des de dintre”,
tenim doncs el perill de parlar d'ella “com
parlaria un cec dels colors”.
La
fe en Déu es pot debilitar o apagar de moltes maneres,
però hi ha un camí per revifar-la: l'oració personal.
Aquest “posar-se
davant
Déu”
en silenci i a soles. Ningú que hagi tornat a Déu ha
deixat de sentir-lo com amic en el pregon del son esser. La
fe es desvetlla quan la persona invoca Déu, el cerca, el
crida, l'interroga, el desitja. Déu no s'amaga al qui així
el cerca. Més encara. Està ja present en le recerca.
En
aquesta oració personal es dóna
“una certa ruptura de nivell”
que permet al subjecte viure una experiència diferent, que
està més enllà d'altres vivéncies centrades en
l'utilitat, la possessió, l'interés econòmic, que formen la
vida ordinària. En aquesta oració, la persona “es
col·loca davant Déu”.
Això és decisiu. El cor de tota religió. Qui ho ha
conegut acaba i diu com Job: “Jo
només et
coneixia
d'oïda, però ara t'he vist amb els meus ulls”.
(Job 42, 5)
No
oblidem les conegudes paraules de Jesús:
“Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu
us obrirà, 10
perquè
el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren”.
Hi
ha molts camins per a trobar-se amb Déu, però cap tan
decisiu com la pregària. La fe es desvetlla parlant a soles
amb ell.
|
“PARENOSTRE”
Quan
pregueu, digueu: Pare...
Del
“Pare nostre” s'ha dit tot. És l'oració per
excel·lència. El millor regal que ens ha deixat Crist.
L'invocació més sublim a Déu, pronunciada per llavis
humans. I, tanmateix, repetida un cop i un altre, pot
devenir en res rutinari. Paraules que es repeteixen sense
alçar el cor a Déu.
Per
això, bo és que ens aturem a reflexionar sobre aquesta
pregària en la qual s'amaga tota la vida de Jesús. Ens
adonarem que només poden resar el “Pare nostre”
els que viuen amb son Esperit.
“Pare
nostre”. És el primer crit que brolla del cor
humà quan l'home viu habitat per la confiança plena en
l'amor creador, i no per la por i el temor de Déu. Crit
en plural, al que és Pare de tots. Una invocació que ens
arrela en la fraternitat universal i ens fa responsables
davant tots els homes.
“Santifica
el teu Nom”. Aquesta primera petició no és una
més. És l'ànima de tota la pregària de Jesús, el seu
objectiu i la seva aspiració suprema. Que el “Nom de
Déu”, és a dir, son misteri insondable, son amor i sa
força salvadora es manifestin en tota la seva glòria i el
seu poder. I dit això no des de la passivitat o la
indiferència, sinó des del desig i el compromís de
configurar la nostra pròpia vida des d'aquesta aspiració de
Jesús.
“Vingui
el vostre Regne”. Que no regnin en el món la
violència i l'odi destructor. Que regni Déu i la seva
justícia. Que no regni el Primer Món sobre el Tercer, els
europeus sobre els africans, els poderosos sobre els dèbils.
Que no domini el baró a la dona, ni al ric al pobre.
Que s'apoderi del món la veritat. Que s'obrin camins a la
pau, al perdó i a la vertadera allberació.
“Que
es faci la teva voluntat”. Que no trobi tans
obstacles i resistències en nosaltres. Qu el humanitat tota
obeeixi a la crida de Déu que des del fons de la vida,
convida a l'home a la vertadera salvació. Que ma vida
sigui avui mateix recerca d'aquesta voluntat de Déu.
“Doneu-nos
cada dia el nostre pa”. El pa i tot el que
necessitem per a viure de manera digna, no sols els del
Primer Món, sinó tots els homes de la Terra. I dit això
no des de l'egoisme acaparador o el consumisme
irresponsablde, sinó des d la voluntat de compartir més el
nostgre amb els necessitats.
“Perdoneu-nos
els pecats”. El món necessita el perdó de Déu.
Els homes només podem viure demanant perdó i perdonant.
Només el que renuncia a la venjança des d'una actitud
oberta de perdó pot fer-se cada dia més humà.
“No
permeteu que caiguem en la temptació”.
No és tracta de les petites temptacions de cada dia,
sinó de la gran temptació d'abandona Déu, oblidar
l'evangeli de Jesucrist i seguir un camí equivocat. Aquest
és el crit de socors que ressona en nostra vida. Déu
està amb nosaltres en front de tot mal.
APRENDRE
A ORAR
Cerqueu
i trobareu.
Molts
creients hem viscut l'experiència de l'abandó de la
pregària, que descriu P. Guilbert a “La prière retrouvé”.
Sense adonar-nos omplim nostra vida de coses, activitats,
preocupacions, i ens buidem i evadim de Deú.
Sempre
tenim una altra cosa més important per fer, quelcom més
urgent o més útil. ¿ Com pregar quan un té cura de
tantes coses ?
I
acabem per “viure
bé”
sense necessitat de pregar. Tal volta qualque enyorança
desiara però cada vegada més apagada i ineficaç.
¿És
possible sortir-ne d'aqueixa mediocritat en que ens hem
instal·lat? ¿ És possible experimentar en nostra pròpia
vida les paraules de Jesús:
“Cerqueu i trobareu, truqueu i us obrirà”
?
Tal
volta, el que s'ens demanen és dir interiorment un “si”
a Déu. Un “sí” petit, humil, minúscul,
que aparentment no canvia en res nostra vida, però ens
posa a la recerca de Déu.
L'experiència
ens diu que ho hem intentat moltes vegades i sempre hem
retornat a nostra mediocritat anterior.
Necessitem
una pregària sincera: “No em puc recolzar en la
meva fidelitat a Déu ja que l'experiència em diu que no
som fidel. Senyor, m'abandon a la teva fidelitat. Ensenya'm a
pregar”
Una
pregària com aquesta és sempre escoltada. L'important és
ser sincer. No fugir. Cercar a Déu més enllà dels
métodes, llibres, oracions i frases. Repetir de manera
senzilla aquestes oracions que les gents feien a Jesús:
“Senyor, que hi vegi”, “Senyor, compatiu-vos de mi
que som pecador, “Senyor, crec, però augmenta la meva
fe”.
No
veiem a Déu ni sentim la seva veu ni les seves mans.
Simplement el cerquem i ens obrim a la seva presència en
una actitud semblant a la de Charles Foucauld:
“Déu meu, si existeixes, ensenya'm a conéixer-te”
Aquest
Déu no suprimeix nostres sofriment ni resol nostres
problemes, però
“una cura de pregària”
ens pot oferir la pau i la llum que necessitem per a
situar les coses en les vertaderes dimensions i donar a
nostra vida son vertader sentit.
Déu
no és una conquesta sinó un regal. “Qui
cerca troba i al que truca li obren”.
APRENDRE
EL PARENOSTRE
Quan
pregueu digueu...
Hem
dit tantes vegades el Parenostre i, sovint, apressats que,
a voltes, l'hem buidat del seu sentit més profund. Oblidem
que aquesta oració l'ens ha regalada Jesucrist com la
pregària que recull millor el que vivia en el més íntim
o la que millor expessa els sentir dels seus vertaders
deixebles.
Esser
cristià és, en certa manera, aprendre a recitar i viure
el Parenostre. Per això, en les primeres comunitats
cristianes, resar el Parenostre era privilegi reservat
als que es comprometien a seguir Jesucrist.
Tal
volta, necessitem “aprendre” de bell nou el
Parenostre. Fer que aquestes paraules que
pronunciem amb rutina, brollin amb vida nova en nosaltres o
arrelin en nostra existència.
Pare
nostre que esteu en el cel.
Déu
no és el nostre Jutge i Senyor, i manco Rival i Enemic.
És el Pare que des del fons de la vida, escolta el clam
dels seus fills.
I
és nostre,
de tots. No som jo el qui resa a Déu. Aïllats o junts,
som nosaltres els que invoquem a Déu i Pare de tots els
homes. Impossible invocar-lo sense que creixi i s'eixampli en
nosaltres el desig de fraternitat.
Estar
en el
cel
com a lloc obert, de vida i plenitud, cap on es dirigeix
la nostra mirada enmig de les lluites de cada dia.
Santificat
sigui el teu Nom.
L'únic
nom que no és un terme buit. El Nom del que viuen els
homes i la creació sencera. Beneït, santificat i reconegut
sigui en totes les consciències i allà on batega quelcom
de vida.
Vingui
a nosaltres el vostre Regne.
No
demanem anar abans al cel. Cridem que el Regne de Déu
vingui a la Terra: un orde nou de justícia i fraternitat
on ningú domini damunt l'altre i el Pare sigui Senyor de
tots.
Es
faci la vostra voluntat així a la terra com en el cel.
No
demanem que Déu adapti sa voluntat a la nostra. Som nosaltres
els que ens obrim a la voluntat d'alliberar i agermanar
els homes.
Doneu-nos
cada dia el nostre pa.
Confessem
amb goig nostra dependència de Déu i li demanem el
necessari per a viure, sense pretenir acaparar el superflu i
innecessari que perverteix nostre esser i ens tanca als
necessitats.
Perdoneu-nos
les nostres ofenses.
Egoismes
i injustícies ja que estem dispots a estendre aquest
perdó teu a tots els que ens ha pogut fer qualque mal.
No
permeteu que caiguem en la temptació.
D'oblidar
ton rostre i explotar nostres germans. Preserva'ns en ton si
de Pare i ensenya'ns a viure com a germans.
I
allíbera'ns del mal.
De
tot mal. Del mal que cometem cada dia i del mal que som
víctimes constants. Orienta nostra vida cap al Bé i la
Felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada