19º diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
Estigueu
a punt.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 12,32-48
32
»No
tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos
el Regne. 33
Veneu
els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos
bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no
s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no
destrossen res. 34
Perquè
on teniu el tresor, hi tindreu el cor.
Invitació
a vetllar
35
»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. 36
Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la
festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. 37
Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi
vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es
posarà a servir-los. 38 Feliços d'ells
si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així!
39 »Prou
que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de
la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a
casa. 40 Estigueu a punt també
vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada.
41
Aleshores Pere li digué:
--Senyor,
¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?
42
El Senyor continuà:
--¿Qui
és l'administrador fidel i assenyat a qui l'amo confiarà els seus
servents perquè els doni al temps degut l'aliment que els pertoca?
43 Feliç aquell servent que l'amo, quan
arriba, troba que ho fa així! 44 Us
asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. 45
Però si aquell servent es deia: "El meu amo tarda a
venir", i començava a pegar als criats i a les criades, a
menjar, a beure i a embriagar-se, 46 vindrà
l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el
castigarà i li farà compartir la sort dels infidels.
47
»El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha
preparat o no ha fet allò que l'amo volia, rebrà molts assots. 48
En canvi, el qui, sense conèixer-la, s'ha fet mereixedor d'un
càstig, rebrà menys assots. Déu demanarà molt d'aquells a qui ha
donat molt, reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més.
Paraula
de Déu.
ELS NECESSITEM MÉS QUE MAI
Els
llums encesos.
Les
primeres generacions cristianes tingueren que plantejar-se una
qüestió decisiva. La vinguda de Crist ressuscitat tardava
més del que havien pensat al començament. L'espera es feia
llarga. ¿ Com mantenir viva l'esperança ? ¿ Com no caure
en la frustració, el cansament o el desànim ?
Als
evangelis hi trobem exhortacions, paràboles i crides que
tenen un mateix objectiu: mantenir viva la responsabilitat de
les comunitats cristianes. Una de les crides més conegudes
diu així: »Estigueu
a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos” . ¿Quin
sentit poden tenir aquestes paraules per a nosaltres,
després de vint segles de cristianisme ?
Les
dues imatges són expressives. Indiquen l'actitud que han
de tenir els criats que esperen de nit el retorn del
senyor, per a obrir-li el portell de casa quan cridi.
Han d'estar amb “el
cos cenyit”,
és a dir, amb la túnica arromangada per a poder-se
moure i actuar amb agilitat. Han d'estar amb
“els llums encesos”
per a tenir la casa il·luminada i mantenir-se desperts.
Aquestes
paraules de Jesús són també avui una crida a viure
amb lucidesa i responsabilitat, sense tombar en la passivitat
o letargia. En la història de l'Església hi ha moments
en que sembla de nit. Tanmateix, no és hora d'apagar els
llums i dormir. És l'hora de reaccionar, desvetllar
nostra fe i seguir caminant cap al futur, inclús en
una Església vella i cansada.
Un
obstacle per a impulsar la transformació que necessita
avui l'Església és la passivitat dels cristians.
Malauradament, durant segles els hem educat per a la
submissió i la passivitat. Avui encara sembla que no els
necessitem per a pensar, projectar i promoure camins nous
de fidelitat cap a Jesucrist.
Per
això, cal valorar, cuidar i agrair el desvetllar d'una
nova consciència en no pocs laics i laiques que viuen
llur adhesió a Crist i pertinença a l'Església d'una
manera lúcida i responsable. Fruit valuós del Vaticà II,
primer concili que s'ocupà directament d'ells.
Aquests
creients poden ser el llevat d'unes parròquies i
comunitats renovades en torn del seguiment fidel a Jesús.
Són el potencial del cristianisme.. Els necessitem més
que mai per a construir una església oberta i propera
als homes i dones d'avui i als problemes del món
actual.
- A totes les persones que avui som aquí, Déu ens ha fet un gran do: la vida. Li hem d'agrair: perquè la vida és el signe més clar que mostra l'amor que Déu ens té. Si Ell no ens hagués estimat, nosaltres no existiríem. Som el fruit de l'amor de Déu.Però no tothom pren la mateixa actitud enfront de la vida. N'hi ha que "es deixen portar". Viuen senzillament, a remolc dels esdeveniments: s'abandonen passivament. Però viure així, no és viure de forma humana, i encara menys, cristiana.
L'evangeli d'avui ens suggereix una actitud molt diferent: ens diu que hem d'estar "sempre vetllant".És a dir, cal estar atents prenent el timó de la pròpia vida, per orientar-la de manera que no sigui estèril, sinó que sigui una vida que doni fruit.
Tots nosaltres portem ja uns quants anys caminant per aquest món. Ha valgut la pena que jo hi vingués? Quins fruits ha donat la meva vida? Qui hi ha sortit guanyant?
2. Però hem de ser molt conscients que nosaltres, deixats a les nostres pròpies forces, només donaríem fruits bords.Perquè la nostra vida no sigui estèril, necessitem estar vitalment connectats al Senyor, el Cep veritable, a través del qual ens arriba la saba vivificant.
Necessitem el seu ajut. I Ell, està disposat a donar-nos-el. Per això, constantment, es fa present en la nostra vida.El que passa és que nosaltres no som conscients del pas del Senyor. Ell ve disposat a vitalitzar-nos, però nosaltres estem distrets i no l'acollim. I llavors, la nostra vida s'empobreix.
Per evitar aquesta pèrdua, el Senyor que ens estima, ens fa una advertència que "vindrà a l'hora menys pensada"No ens vol pas dir que visquem psicològicament tensos i angoixats, sinó atents a la vida, a la realitat que ens envolta, a les situacions de les persones que tenim a prop.Vol que estiguem atents per acollir-lo, perquè Ell constantment ens surt a l'encontre. Per exemple, Ell ve a l'eucaristia de cada diumenge. Em preparo de veritat per acollir-lo?Suposa arribar a l'hora, fer silenci interior per escoltar la seva veu, participar en les pregàries i cants... Altrament, que hi vinc a fer aquí?
El Senyor ve també a través de qualsevol persona que passa alguna necessitat: perquè està sola, perquè està trista o té penúria econòmica...
Estic atent a les necessitats de les persones que m'envolten? No oblidem que Ell s'identifica amb les persones que pateixen.
Si no em preocupés dels altres, el Senyor passaria pel meu costat sense que jo me n'adonés: no valdrien, per a mi, aquelles paraules seves: "Feliços si els trobava sempre vetllant".
3. Avui és un bon moment per preguntar-nos en què gastem la vida. Nosaltres consumim moltes energies i esforços. Per aconseguir què?
El Senyor ens ha dit a l'evangeli: "Feu-vos bosses que no s'envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s'esgotarà".
Qui estima, qui es dóna als altres, qui s'esforça per ser feliç als qui té a prop, acumula un tresor al cel, que ni els lladres poden robar, ni les arnes fer malbé.Quina és la riquesa que més valoro, que més desitjo aplegar? Realment val la pena?
4. I no tinguem por d'empobrir-nos. Qui dóna al Senyor amb generositat, sempre hi surt guanyant. L'evangeli diu que l'amo farà seure a taula els servents que trobi vetllant i "Ell mateix passarà a servir-los d'un a un".
És a dir, el Senyor donarà resposta a les necessitats personals de cada u. Mai no ens penedirem d'haver esperat i acollit el Senyor. Perquè Ell és l'únic que, malgrat tot, pot omplir de llum i d'esperança la nostra vida.
I Ell és l'únic que mai decep. Sempre compleix allò que promet. Avui mateix, ara mateix, ens servirà personalment en aquesta eucaristia.
Reflexionem-hi i disposem-nos a acollir-lo.
VIURE
EN MINORIA
Lluc
ha recopilat en son evangeli unes paraules, plenes d'afecte
i estima, dirigides per Jesús als seus seguidors. Sovint
passen desapercebudes. Tanmateix, llegides amb atenció des de
nostres parròquies i comunitats cristianes, agafen molta
actualitat. És el que necessitem escoltar de Jesús en
temps difícils per la fe.
“Petit
ramat”. Jesús mira amb tendresa el petit grup de
seguidors. Són pocs. Tenen vocació de minoria. No han de
pensar en grandeses. Així els imagina Jesús sempre: com
un poc de “llevat” amagat dins la pasta,
una petita “llum” enmig de la fosca, un
grapat de “sal” per a assaborir la vida.
Després
de segles de
“imperialisme cristià”,
els deixebles de Jesús hem d'aprendre a viure en minoria.
És un error enyorar una Església forta i potent. És un
engan cercar poder mundà o pretendre dominar la societat.
L'evangeli no s'imposa per la força. El contagien els que
viuen a l'estil de Jesús fent la vida més humana.
“No
tingueu por”. És la preocupació de Jesús. No
vol veure els seus seguidors paralitzats per la por ni
enfonsats en el desànim. No ha de perdre mai la confiança
i la pau. Avui també som un petit ramat, però podem
mantenir-nos units a Jesús, el Pastor que ens guia i ens
defensa. Ell ens pot fer viure aquests temps amb pau.
“El
vostre Pare es complau en donar-vos el regne”.
Jesús Ho recorda un
cop més. No s'han de sentir orfes. Tenen a Déu com a
Pare. Ell els ha confiat el projecte del regne. És un
regal. El millor que tenim en nostres comunitats: la tasca
de fer una vida més humana i l'esperança d'encaminar la
història cap a la salvació definitiva.
“Veneu
els vostres béns i doneu els diners com a almoina”.
Els
seguidors de Jesús són un petit ramat, però mai han
de ser una secta tancada dins els propis interessos. No
viuran d'esquena a les necessitats de ningú. Seràn
comunitats de portes obertes. Compartiran els seus bens amb
els que necessiten ajuda i solidaritat. Donaran almoina, és
a dir “misericòrdia”.
Aquest és el significat original del terme grec.
Els
cristians necessitem encara temps per a aprendre a viure
en minoria enmig d'una societat secular i plural. Però hi
ha una cosa que podem i hem de fer sense esperar res:
tgransformar el clima que es viu en nostres comunitats i
fer-lo més evangèlic. El Papa Francesc ens mostra el camí
amb els s eus gests o el seu estil de vida.
ALERTA ALS DINERS
No
podeu servir alhora Déu i el diner.
Jesús
tenia una visió molt lúcida sobre els diners. La resumia
en una frase breu i contundent: “No
es pot servir alhora Déu i el
Diner”.
És impossible. Aquest Déu que cerca amb passió una vida
més digna i justa per als pobres, no pot regnar en la
vida d'una persona dominada pels diners.
Però
no romania en aquest principi de caràcter general. Amb la
seva vida i la seva paraula s'esmerçava per a ensenyar als
rics de Galilea i als camperols pobres dels llogarets
quina era la manera més humana de “atresorar”.
En
realitat no tots podien fer-se amb un tresor. Sols els rics
de Séforis i Tiberíades podien acumular monedes d'or i
argent. Aquest tresor es deia
“mammón”,
és a dir diner que està segur o que dóna seguretat. En
els llogarets no circulaven aqueixes monedes de gran valor.
Alguns camperols tenien monedes de bronze o coure, però la
majoria vivia intercanviant productes o serveis de règim de
subsistència.
Jesús
explica que hi ha dues maneres de
“atresorar”. Uns
tracten d'acumular cada cop més “mammón”.
No pensen en els necessitats. No donen almoina a ningú:
la seva obsessió és acaparar més i més. Hi ha una
altra manera de “atresorar”
diferent.
No és acumular monedes sinó compartir els bens amb els
pobres per a “fer-se
un tresor en el cel”,
és a dir, davant Déu.
Sols
aquest tresor és segur i pot romandre intacte en el cor
de Déu. Els tresors de la terra, per molt que els
diguem “mammón” sòn caducs, no donen
seguretat i sempre estan amenaçats. Per això Jesús crida:
“alerta”. Guardeu-vos del diner ja que
“on està vostre tresor, allà estarà vostre
cor”. El diner estira el cor i ens sedueix perquè
dóna poder, seguretat, honor i benestar. La riquesa genera
necessitat insaciable de tenir sempre més
Per
contra, si ajudem als necessitats, ens enriquim davant Déu,
aquest Déu Pare dels pobres que ens atreurà cada cop més
cap a una vida més solidària. Emmig d'una societat
que té el cor posat en els diners, es pot viure de
manera més austera i compartida
VIURE
ENDORMITS
Estigueu
a punt.
Un
risc que amenaça l'home de la societat actual és tombar
en una vida superficial, mecànica, rutinària, massificada...
Passen els anys i els projectes, les metes i els ideals es
redueixen i empobreixen. No pocs es lleven cada dia sols
per “fer la viu-viu”
¿On
trobar un principi humanitzador, desalienant, capaç
d'alliberar la persona de la superficialitat, la massificació,
la banalitat, l'atordiment i el buit interior?
Sorprèn
l'insistència de Jesús per parlar de la postura vigilant i
desperta amb que cal que l'home faci front a la vida.
Es podria dir que sembla concebre la fe com una actitud
vigilant que pot alliberar-nos de la superficialitat i el
“sense-sentit” que domina molts homes i dones que
caminen per la vida sense meta ni objectiu.
Tal
volta els cristians, avesats a viure nostra fe com una
tradició familiar, una herència sociològica o una etiqueta
més, no som capaços de descobrir la força que té per
a humanitzar, personalitzar i donar sentit i esperança
nova a nostres vides.
Tal
volta és un espectacle trist, observar com no pocs homes
i dones abandonen una fe viscuda de manera insconscient i
poc responsable per a adoptar una actitud d'increença tan
insconscient i poc responsable com la postura d'abans.
La
crida de Jesús a la vigilància ens ha d'ajudar als
cristians a despertar de l'indiferència, la passivitat i
el descuit amb que vivim sovint la nostra fe. Per a
viure-la de manera lúcida, necessitem redescobrir-la,
conéixer-la amb més profunditat, confrontar-la amb altres
actituds possibles davant la vida, agrair-la i viure-la amb
totes les consqüències.
Aleshores
la fe és llum que inspira nostres criteris d'actuació,
força que impulsa nostre compromís en cosntruir una
societat més humana, esperança que anima tot el nostre
viure de cada dia.
L'HORA
DELS LAICS
Amb
el cos cenyit.
Molts
teòlegs consideren molt positiu i prometedor que dins
l'Església s'hagi donat: els laïcs prenen cosnciència
cada cop més de la seva responsabilitat en la vida i la
marxa de les comunitats esglesials. L'Església ha deixat
de ser “un assumpte de capellans i monges”
per a esdevenir en la comunitat de tots els que es senten
seguidors de Crist.
Les
dades són aquí: La trasnsmissió de la fe a nins i
joves seria impensable sense la labor generosa de
catequistes, monitors i educadors cristians. El treball
pastoral de moltes parròquies no seria sense la participació
de homes i dones en les diverses tasques i organismes.
La seva presència a l'altar per a proclamar la Paraula
de Déu o distribuir la comunió és un exponent visible
de la seva intervenció cada cop més decisiva en la
comunitat cristiana.
Tanmateix,
no és fàcil alliberar-se de la inèrcia i el pes de
llargs segles de clericalisme. Els laics que se senten
membres actius i responsables són encara pocs. A banda,
inclús quan els laics prenen part activa, la
responsabilitat segueix en mans dels preveres. No és exagerat
dir que la vida de moltes parròquies està encara
pensada, dirigida i canalitzada quasi exclusivament pels
sacerdots.
No
basta introduir un llenguatge nou que parla de
“col·laboració”, “complementarietat”
i “corresponsabilitat” de preveres i laics.
És necessari un canvi profund en tots. Els preveres han
de renunciar a un protagonisme indegut que va més enllà
de la pròpia missió sacerdotal. L'Església no és seva.
No val acaparar-ho tot. Per contra, una tasca important dels
preveres és animar i estimular la responsabilitat de tots.
Els laics han de superar la passivitat i l'inhibició
còmoda dels qui s'instal·la en l'Església com a
“espectador” o “client”, dispost a rebre,
però no a aportar.
L'Església
és de tots i l'hem de fer entre tots. Laics, religiosos
i preveres, homes i dones, tots formem un únic Poble de
Déu, compartim la mateixa fe, hem rebut el mateix
baptisme, tenim el mateix Senyor i ens recolzem en la seva
promesa. Tots hem d'escoltar d'ell la crida a la
vigilància i a la creativitat evangèlica, sense romandre
en la comoditat passiva de qui es desentén:
“Amb
el
cos cenyit i els llums encesos”.
VERTIGEN
Els
llums encesos.
Durant
l'estiu és més fàcil advertir aqueis estil de vida cada
cop m´s freqüent en la societat occidental que ha estat
qualificat com a “experiència del vertigen”.
Sabem
que passa quan pugem a una torre alta i mirem per
avall. El “buit” ens arrastra i si no ens agafem fort
risquem de caure a l'abisme. Això pot passar a la vida
de l'individu. El buit interior provoca un vertigen que
estira la persona cap a la ruïna.
Quan
no hi ha conviccions profundes o manquen vertaders ideals, es
fa un buit interior que deixa la persona a l'arbitri de
totes les impressions passatgeres. Aleshores, el que dóna
eufòria o plaer immediat sedueix i arrastra. L'individu es deixa
dur per qualsevol experiència que ompli el buit. Necessita
posseir i fruir-ho tot.
Un
tret d'aquest “vertigen existencial” és la recerca
de soroll. La persona no pot resistir el silenci. Odia el
recolliment. Necessita perdre's en bullici i cridòria. Així
és més fàcil viure sense escoltar cap veu interior.
Aquest
vertigen mena a un estil de vida on tot queda desfigurat.
És confon l'alegria amb l'eufòria, la festa amb
l'orgia, l'amor amb el sexe, el descans amb la deixadesa.
La persona vol viure intensament cada moment, però no pot
evitar la sensació de que li fuig la vida...
I
és així certament. En la “experiència del vertigen”
s'amaga un engany. López Quintàs ho resumeix així:
«Las experiencias fascinantes de vértigo lo prometen todo, no
exigen nada y acaban quitándolo todo. »
Per
a viure una vida de vertigen, no calen esforços. Només
deixar-se dur per les pulsions instintives i cedir a la
satisfacció immediata. Passa que una vida de “disbauxa”
porta fàcilment a la dispersió, l'embotament i la
tristesa interior.
Cal
escoltar l'invitació de Jesús a viure vigilants; “amb
el cos cenyit i els llums encesos”.
Per a viure de forma més humana i més cristiana és
necessari cuidar més “dintre” i nodrir
millor la vida interior. Un mestre espiritual del nostre
temps afirma que l'home d'avui necessita escoltar la
consigna de sant Agustí: “Redeamus ad cor”,
“retornem al cor”.
¿QUÈ
BUSCO JO?
On
està vostre tresor...
Conferència
de Teilhard
de Chardin,
a Pekin 1943, en torn al tema de la felicitat. Segons el
científic i pensador, es poden distingir tres postures
diferents davant la vida.
Primer,
els pessimistes. Per aquestes persones, la vida és una
cosa perillosa i dolenta. Important és fugir dels
problemes, defensar-se de la millor manera. Segons Teilhard,
aquesta actitud mena a l'escepticisme oriental o al
pessimisme existencialista. De forma atenuada apareix en
moltes persones: “¿què
viure ?”, “tot dóna el mateix”, “¿què cercar ?”
Segon,
els vividors que només es preocupen de gaudir de cada
moment i de cada experiència. El seu ideal consisteix en
organitzar-se la vida de la forma més plaent possible.
Aquesta actitud mena a l'hedonisme. La vida és plaer, i si
no, no és vida.
També,
els ardents (“les ardents”). Són les persones que
entenen la vida com un creixement constant. Sempre cerquen
més, quelcom millor. Per a ells, la vida és inagotable.
Un descobriment en el qual sempre es pot avançar.
A
aquestes tres actituds diferents davant la vida corresponen,
segons Teilhard,
tres formes diferents d'entendre i cercar la felicitat.
Els
pessimistes entenen la felicitat com a tranquil·litat. És
l'únic que cerquen. Fugir dels problemes, els conflictes i
compromisos. La felicitat es troba fugin cap a la
tranquil·litat.
Els
vividors entenen la felicitat com a plaer. L'important de
la vida és assaborir-la. La meta de l'existència no és
altra que disfrutar de tot plaer. Aquí es troba la
felicitat.
Els
ardents entenen la felicitat com a creixement. En realitat,
no cerquen la felicitat com una cosa a conquistar. La
felicitat s'experimenta quan la persona viu, creix i
desplega amb encert son propi esser.
Segons
Teilhard de Chardin, “home feliç és
aquell que, sense cercar directament la felicitat, troba
l'alegria en el fet d'anar cap a la plenitud, cap a la
realització, cap endavant”
Aquestes
reflexions de Theilard
poden ajudar a descobrir millor a què donar importància
en la vida i què és el que cerquem enmig de
l'existència. No oblidem la sàvia advertència de Jesús:
“Perquè
on teniu el tresor, hi tindreu el cor”.
¿
ON POSAR EL COR ?
Un
tresor inagotable al cel...
L'home
actual ha perdut la fe ingenua en les possibilitats
il·limitades del desenvolupament tecnològic. Molts prenen
consciència de que el mateix poder que permet a l'home
crear nous estils de vida, porta també un potencial
d'autodestrucció i degradació.
No
és estrany que creixi l'escepticisme, la manca de fe en
les ideologies, la desconfiança en els grans sistemes. A
l'home actual se li fa difícil ceure en quelcom que sigui
vàlid i vertader per a sempre. No sap on “posar
el cor”.
Molts
viuen “a la deriva” sense esperança ni
desesperació. Víctimes passives i indiferents d'un món que
els resulta cada cop més dislocat.
La
vida es buida de sentit. L'home perd la font de la pròpia
creativitat. No sap per què treballar. Viure es redueix a
una cadena d'esdeveniments, situacions i incidents, sense
que res viu li doni sentit i continuïtat.
Enmig
d'aquest “comportament erràtic” l'important sembla
ser disfrutar de cada fragment de temps i cercar la
resposta més satisfactòria en cada situació fugaç.
R.Lifton
considera que el problema central de l'home contemporani
és la pèrdua del sentit d'immortalitat. Aqueixa consciència
d'immortalitat “que representa un estímul irresistible
i universal a conservar un sentit interior de continuïtat,
més enllà de l'espai i el temps”.
Tanmateix,
l'home d'avui, com sempre, necessita posar el cor en
un “tresor
que no pugui ser pres pels lladres, ni fet malbé per
les arnes”.
Des
de la fe cristiana, no existeix altre camí sinó el de
penetrar fins al centre mateix de nostra existència, no
evitar l'encontre amb l'invisible, sinó obrir nostre cor
al misteri de Déu que dóna sentit i vida a tot el
nostre esser.
Això
que pot semblar, a molts de fora, estúpid i il·lús,
és per al creient font d'alliberació gojosa que arrela
en el fonament, central i definitiu.
A
voltes, una paraula hostil basta per a sentir-nos trists i
sols. És suficient un gest de rebuig o un fracàs per
enfonsar-nos en una depressió destructiva. ¿ No ens haurem
de demanar on tenim posat nostre cor ?
Estigueu
a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats que
esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la
porta tan bon punt arribi i truqui. Feliços aquells servents que
l'amo, quan arribi, trobi vetllant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada