DIUMENGE XXII DURANT L'ANY

DIUMENGE XXII

Senyor, Déu meu, no tinc ni idea

vers on estic anant.

No veig el camí davant meu.

No puc saber amb certesa on acabarà.

Tampoc em conec realment,

i el fet de pensar

que estic seguint la teva voluntat

no significa que en realitat ho estigui fent.

Però creo que el desig mateix de complaure-te

et complau.

I espero tenir aquest desig en tot el que faci.

Espero no realitzar res

que no sigui aquest desig.

I sé que, si faig això,

em duràs pel camí correcte,

encara que jo no me n’adoni

Per això, confiaré en tu, encara

que em veig perdut i a l’ombra de la mort.

No tindré por perquè estàs sempre amb mi,

i mai no deixaràs que afronti sol els perills.

Amen.

 Thomas Merton

...Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.

22º diumenge Temps ordinari (C)

Tothom qui s'enalteix serà humiliat; però el qui s'humilia serà enaltit.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 14,1. 7-14

1 Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant.

Escollir els últims llocs 7 Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: 8 --Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, 9 i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. 10 Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. 11 Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit. Convidar els pobres 12 Després digué al qui l'havia convidat: --Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. 13 Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs.14 Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos! Paraula de Déu.

SENSE ESPERAR RES A CANVI

Convida els pobres.

Jesús és convidat per un fariseu principal de la regió. Lluc ens indica que els fariseus l'espien. Jesús, tanmateix, se sent lliure per a criticar els convidats que cerquen els primers llocs i suggerir al que l'ha convidat a qui ha de convidar en endavant.

Aquesta interpel·lació a l'amfitrió els desconcerta. Amb paraules clares i senzilles, Jesús li indica com ha d'actuar: “No convidis els teus amics ni els teus germans ni els teus parents ni els veïnats rics”. Però, ¿ hi ha res més llegítim i natural que estrènyer els llaços amb les persones que ens volen bé? ¿ No ha fet Jesús el mateix amb Llàtzer, Marta i Maria, els s eus amics de Betània ?

Al mateix temps, Jesús li senyala en les persones que ha de pensar: “Convida els pobres, esgarrats, coixos i cecs”. Els pobres no tenen mitjans per a correspondre a la invitació. Dels esgarrats, coixos i cecs, res es pot esperar. Per això, ningú els convida. ¿ No és una cosa normal i inevitable?

Jesús no rebutja l'amor familiar ni les relacions amistoses. El que no accepta és que siguin sempre les prioritàries, privilegiades i exclussives. El que entren en la dinàmica del regne de Déu cerquen un món més humà i fratern, i Jesús els recorda que l'acollida als pobes i desvalguts ha de ser anterior a les relacions i convencionalismes socials.

¿És possible viure de manera desinteressada ? ¿ Es pot estimar sense esperar res a canvi? Estem lluny de l'Esperit de Jesús que, a voltes, fins l'amistat i l'amor familiar estan mediatitzats per l'interés. No ens enganyem. El camí de la gratuïtat és quasi sempre dur i difícil. És necessari aprendre coses com aquestes: donar sense esperar molt, perdonar sense exigir, ser pacients amb les persones poc agradables, ajudar i pensar amb el bé de l'altre.

Sempre és possibles retallar un poc els nostres interessos, renunciar de tan en quan a petites avantatges, posar alegria en la vida del que viu necessitat, regalar del nostre temps sense reserva per a nosaltres, col·laborar en petits serveis gratuïts.

Jesús gosa dir al fariseu que l'ha convidat: “Feliç tu si no poden pagar-te”. Aquesta benaurança ha romàs tan oblidada que molts cristians no n'han sentit parlar. Tanmateix, conté un missatge molt estimat per Jesús:

“Feliços els que viuen per als altres sense rebre recompensa.

El Pare del cel els recompensarà”.

José Antonio Pagola

Ecl 3, 17-18. 20. 28-29 He 12, 18-19. 22-24a Lc 14, 1. 7-14

1. Segurament que, per a molts de nosaltres, l'estiu ha suposat algunes estones de contacte més íntim amb la natura.
   I la natura ens dóna ensenyances. Perquè la natura ha sortit de les mans de Déu i està en sintonia amb allò que ens ha dit Jesús a l'evangeli: que siguem humils. La natura és senzilla: l'aigua del rierol, el cant dels ocells, el raig de sol que entra silenciós per portar llum i fer créixer la vida... En la natura tot és senzill i, en la seva senzillesa, tot és meravellós.
   Per això, contemplar la natura en silenci i amb esperit de pau, ens ajuda a trobar Déu.
   
   2. Però també, quan les persones es presenten amb senzillesa, resulten agradables, meravelloses, perquè transparenten el reflex de Déu que són.
   Només quan algú es deixa corrompre per l'egoisme, pel desig d'estar per damunt dels altres, és quan es perd la senzillesa, i comencen les enveges, el malestar i les baralles.
   Jesús, conscient de la importància de la senzillesa, ens ha adverit: "Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit". Això mateix ja ho havia dit a les benaurances: "Feliços els humils: són ells qui posseiran el país". (Mt 5,5) Val a dir que, fins i tot, en un món tan sofisticat i materialista com el nostre, continuem admirant les persones senzilles: fàcilment ens guanyen el cor.
   Els autosuficients i orgullosos, en canvi, ens resulten repel·lents.
   
   3. Però no confonguem la humilitat, amb la timidesa o l'encongiment. No és això. La humilitat, tal com diu santa Teresa, és la veritat. Ser humil, suposa reconèixer tot allò de bo que hi ha en nosaltres. No faltaria més. No fer-ho, significaria ser desagraït, perquè tot és un do de Déu.
   Però suposa, igualment, reconèixer els nostres defectes i limitacions. I és en això on més fàcilment fallem: ens costa, de vegades, de reconèixer-ho. I llavors, fàcilment podem caure en la temptació de creure'ns millors que els altres. I això no és bo.
   
   4. La persona orgullosa és exigent, intolerant. Té por de ser igualada o superada pels altres. I si pot, ho impedeix. Per això, difícilment té amics vertaders. Pot tenir alguns admiradors, potser sí. Però mai amics. La persona orgullosa viu en una gran soledat interior.
   I, sovint viu també amb tensió, sense pau al cor. Perquè constantment s'ha d'esforçar per dissimular els seus defectes, que també té com tota persona humana, però que no vol que els altres descobreixin.
   La persona humil, en canvi, no s'enorgulleix de les seves qualitats, perquè sap que no són mérit seu, sinó do gratuït de Déu. I té comprensió perquè sap que tots fallem, que tots tenim defectes. Fàcilment estima, perquè s'alegra del bé dels altres: no li sap greu que vagin endavant.
   Al contrari: desitja que tothom creixi i es perfeccioni, perquè sap que tot és obra de Déu i, per tant, tot serveix, tant per al propi bé particular, com per al comunitari.
   És plenament conscient que, si algú creix, hi guanyem tots. Tothom en surt beneficiat: tota la humanitat s'enriqueix. Per això, al costat d'una persona humil, t'hi trobes bé: s'hi conviu en pau, perquè no té exigències desproporcionades.
   
   En una paraula, és una persona que estima i es fa estimar, que fa créixer el regne de Déu al seu entorn.
   Aquestes són les raons per les quals vol Jesús que siguem humils: perquè vol que convisquem en pau, perquè vol que siguem feliços.
   Sóc humil? Sóc feliç? Per què?
   
   5. I diguem, per acabar, que la persona humil és l'única capaç de complir allò que també ens demana Jesús a l'evangeli: saber donar gratuïtament. Perquè la persona humil és conscient que tot el que som i posseïm, és do gratuït de Déu. Per això sap donar i donar-se a canvi de res.
   I així, fa present enmig del món, la bondat de Déu.
   Demanem al Senyor un cor senzill i humil com el seu.
   Reflexionem-hi.

SENSE EXCLOURE

Jesús assisteix a un banquet convidat per “un dels principals fariseus” de la regió. És un àpat especial de dissabte, preparat des de la vigília amb tota cura. Com és costum, els convidats són amics de l'amfitrió, fariseus de prestigi, doctors de la llei, model de vida religiosa per a tot el pobles.

Jesús no s'hi troba a gust. Manquen els seus amics, els pobres. Aquelles persones que troba captant pels camins. Els que mai són convidats per ningú. Els que no compten: exclosos de la convivència, oblidats per la religió, menyspreats per tothom. Ells són els que habitualment seuen amb ell a taula.

Abans d'acomiadar-se, Jesús escomet el qui l'ha convidat. No és per agrair el banquet, sinó per sacsejar la consciència i convidar-lo a viure un estil de vida manco convencional i més humà: “No convidis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents ni els veïnats rics perquè correspondrien convidant-te... Convida els pobres, coixos, esgarrats i cecs; feliç tu perquè no et podran pagar; et pagaran quan ressuscitin els justs”. 

Un cop més Jesús s'esforça per humanitzar la vida trencant esquemes i criteris d'actuació que ens poden semblar molt respectables, però que mostren la nostra resistència a construir aquest món més humà i fratern, volgut per Déu.

Solem viure instal·lats en un cercle de relacions familiars, socials, polítiques, religioses, amb les quals ens ajudem a cuidar nostres interessos i deixem fora els que no poden aportar res. Convidem a la nostra vida els que ens poden convidar. Això és tot.

Esclaus de les nostres relacions interessades, no som conscients de que el nostre benestar es mantén excloent els que més necessiten de solidaritat gratuita per a poder viure. Escoltem el Papa Francesc a Lampedusa: “La cultura del benestar ens fa insensibles als crits dels altres”. “Hem tombat en la globalització de la "indiferència”. “Hem perdut el sentit de la responsabilitat”.

Els seguidors de Jesús hem de recordar que obrir camins al Regne de Déu no consisteix en construir una societat més religiosa o en promoure un sistema polític alternatiu a altres també possibles, sinó, abans de tot, en generar i desenvolupar unes relacions més humanes que facin possible unes condicions de vida digna per a tots començant pels darrers.

VA SER L'OPCIÓ DE JESÚS

Quan donis un dinar, convida els pobres.

S'ha parlat molt de “l'opció preferencial pels pobres”. La teologia de l'alliberació estava viva. Es captava una nova sensibilitat dins la Església. Semblava que els cristians volíem escoltar de veres la crida del  Evangeli a viure al servei dels desheretats de la Terra.

Malauradament, les coses han canviat. Uns pensen que “l'opció pels pobres” és un llenguatge perillós inventat pels teòlegs de l'alliberació i condemnat per Roma. No és així. L'opció preferencial pels pobres és una consigna que brolla de molt endins a Jesús.

Segons Lluc, aquestes foren les seves paraules: “Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. 13 Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs.14 Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!

¿Es poden agafar seriosament aquestes provocatives paraules de Jesús? ¿ Ho digué seriosament o era una manera d'impactar als oients? Jesús parla de convidar els exclosos, marginats i desemparats. Són els dissortats als que ell es dedica amb cos i ànima pels poblets de Galilea.

Sap bé que això no és habitual. Els “pobres” no tenen mitjans per a correspondre amb dignitat. Els invàlids, coixos i cecs senzillament no poden. A Qumram són els que estan exclosos del dinar comunitari.

Jesús parla en sèrio. Prioritari pel que cerca Jesús no és privilegiar la relació amb els rics, ni atendre les obligacions familiars o els convencionalismes socials, oblidant els pobres. Qui escolta el cor de Déu, comença a privilegiar en sa vida els més necessitats.

Havent escoltat de llavis de Jesús la seva opció preferencial pels pobres, no és possible evitar la nostra responsabilitat. Dins l'Església hem de prendre una decisió: o no la tenim em compte, o cerquem com donar-li una aplicació generosa.

EL CONTRARI

Convida els pobres.

Fa uns anys, CH. Lasch sacsejà la consciència de la societat nortemarican amb una obra “La cultura del narcisisme”. No veu en l'individualisme actual aquell moviment que cercava salvar l'autonomia de la persona del poder invasor de l'estat desenvolupant la força de la voluntat i la raó de l'individu. L'individualisme d'avui no és una auto-afirmació, sinó una pèrdua d'identitat, buit interior i empobriment. Notar uns trets.

La personalitat narcisista centra l'individu damunt ell mateix. La meta única és el propi benestar i l'equilibri emocional. Fora problemes. L'important és viure en pau i tranquil evitant tot el que complica les coses.

Per tant, es viu a distància d'allò que pot comprometre. Res que pugui significar exigència i esforç s'agafa seriosament. Es parla de drets, no d'obligacions. L'individu defensa part damunt de tot el seu interés personal.

El resultat és empobridor. La persona no creix ni desplega les possibilitats. Cerca seguretat i benestar. Tota la seva identitat consisteix en viure còmodament cada moment. Tot val si fa viure bé: creences de tota mena, religió a la carta, ètica de conveniència. Els problemes personals s'hipertrofien. L'individu tomba en l'apatia i indiferència davant els sofriments aliens.

L'evangeli convida a orientar la vida d'una altra manera. Una frase sorprenent de Jesús: “Hi ha més alegria en donar que en rebre”. Una frase absolutament contracultural, però l'experiència mostra que és veritat per a aquell que té un esperit humà. Més contràries a l'esperit dels temps són les paraules recollides per l'evangeli de Lluc: “Quan facis un dinar o un sopar, ....convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te....”

Tenim por a la vertadera felicitat perquè creim que aquesta es troba només en el plaer i no en l'entrega generosa. Tanmateix, la saviesa de ser feliç suposa la llibertat de desprendre's. Hi ha una felicitat que només coneix el que sap donar sense rebre res a canvi, estimar a fons perdut. Tot el contrari del que s'ensenya, però profundament humà i gratificant. Cadascú ha de triar el seu camí.

ENCARA QUE NO SIGUI RENTABLE

Felíç tu perquè no podran recompensar-te.

La terra pertany a tots els seus habitants, però no tots poden gaudir d'ella. No és la “Humanitat” qui té els bens de la creació sinó uns pocs que ho acaparen pel seu interés exclusiu. No cal aportar cifres. Una dada esfereidora. Cada dia moren de fam unes 30.000 persones. Mentre disfrutem de les vacances, n'han mort en agost un milió.

Mai haviem tingut tants recursos, mai haviem tingut tantes vies de comunicació, però mai haviem tingut tants pobres i tanta fam en el món. Som la primera generació en la història de l'Humanitat que té capacitat i mitjans per acabar amb la fam i tan poca voluntat per fer-ho. Podem, però no volem.

Fins a la dècada dels vuitanta, la fam era atribuida a les calamitats climàtiques, creixement demogràfic o retard en les tècniques agrícoles. No és així. La causa de la fam és la injustícia i insolidaritat que hi ha entre els homes. No manquen aliments. La fam és dóna perquè hi ha pobles i col·lectius que no hi tene accés perquè ningú els ajuda a produir-los o adquirir-los.

Els països rics no troben rentable invertir en els països pobres de Sud. Les grans multinacionals cerquen el seu propi interés. Després de declaracions i programes, la veritat és aqueixa: la tranferència neta de recursos és de uns 500.000 mmilions de dòlars cada any, però del Sud al Nord. (els recursos van de l'hemisferi pobre a l'hemisferi ric)

Mentre, desapareixen del nostre llenguatge conceptes com “bé comú” o “funció social dels bens”. El concepte “necessitat” és substituït pel de “demanda”. Al Mercat no interessen les necessitats dels pobres, sinó les demandes dels que tenen “poder adquisitiu”.

L'Evangeli és una crida a canviar de rumb. Hi ha que “convidar al nostre banquet el pobre que no ens podrà pagar”. Hi ha que cercar el bé de qui sofreix malgrat no sigui rentable per nostre benestar egoista. Això és el que salva i allibera l'esser humà.

DE FRANC

Feliç tu si no et poden recompensar.

Hi ha una “benaurança” de Jesús perduda dins l'evangeli i de la qual n'hem parlat poc els cristians: “Quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!”

Se'ns fa difícil entendre aquestes paraules perquè el llenguatge de la gratuïtat ens és estrany i incomprensible.

Hem oblidat el que és viure gratuïtament i ja no n'encertem ni ens adonem. Hem construit una societat on predomina l'ntercanvi, el profit, el guany o l'interés.

En nostra “civilització del posseir” quasi res és de franc. Tot s'intercanvia, es presta, es deu o s'exigeix. Ningú creu que “és millor donar que rebre” (Act. 20, 35). Només saben prestar serveis remunerats i “cobrar interessos” de diverses maneres per tot el que fem durant els dies.

Tanmateix, els moments intensos i culminats de nostra vida són els que sabem viure en la gratuïtat. Només en la donació de franc i desinteressada es pot assaborir el vertader amor, el goig, la solidaritat, la confiança mútua.

Diu Sant Gregori Naciancé que “Déu ha fet l'home, cantor de la seva irradiació” i mai l'home és tan humà com quan sap reflexar en el seu esser i actuar l'amor de franc i desinteressat a les persones i a totes les criatures.

Però, ¿es pot viure de manera ”desinteressada” avui entre nosaltres? No ens enganyem. El camí de la gratuïtat és dur, difícil i esgotador. És necessari un esforç constant per a estimar amb paciència, donar sense correspondència, acollir sense condicions, perdonar sense exigències.

Però és possible retallar els nostres interessos, renunciar a petites avantatges, aprendre a perdre per a posar alegria en la vida dels necessitats, regalar un poc de temps sense reservar-lo per nosaltres, comprometre's en petits serveis gratuïts.

Pero, tal volta, tot això és possible quan se sap que un mateix és un regal immerescut de l'amor de Déu i que en la vida “el que perd guanya” com deia Ch. Peguy,

Avesats a córrer darrera tota classe de goigs i satisfaccions, ¿gosarem assaborir la felicitat oculta però autèntica que s'amaga en la entrega gratuïta a qui ens necessita?

CONVIDAR ALS POBRES

Quan donis un banquet.

Jesús va viure un estil de vida diferent. Qui vulgui seguir-lo amb sinceritat, es sent convidat a viure de manera nova i revolucionària, en contradicció amb la manera “normal” de comportar-se que veim al nostre entorn.

¿Com no estar desconcertats i interpel·lats si escoltem aquestes paraules clares i senzilles? “Quan donis un dinar o un sopar, no convidis els teus amics ni els teus germans ni els teus parents ni els veïnats rics, perquè també ells et convidaran i ja tindries la recompensa...convida pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç tu, ells no tenen res per recompensar-t'ho, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitaran els justos”.

Se'ns convida a actuar des d'una actitud de gratuïtat i comunió amb el pobre, oposada a la lògica de qui cerca acumular, aprofitar-se i excloure els altres des de la pròpia riquesa.

Se'ns demana compartir els nostres bens de franc, sense seguir la lògica de qui cerca sempre cobrar deutes i humiliar aqueix pobre «que siempre está en deuda frente al sistema que lo exprime» (H. Echegaray).

Jesús pensa en unes relacions humanes basades en un esperit nou de llibertat, gratuïtat i amor. Un esperit que està en contradicció amb la pràctica i comportament normal del sistema.

Unes relacions pròpies d'una humanitat nova, germen d'una comunitat diferent a aqueixa societat que sembra mort i menyspreu al pobre.

D'aqueixa manera, els creients hem de sentir-nos cridats a perllongar l'actuació de Jesús, encara que en gests modests i humils.

Aquesta és la nostra missió evangelitzadors. Dinamitzar la història des d'aquest esperit revolucionari de Jesús. Contradir la lògica de la cobdícia i l'acumulació egoista. Rompre amb nostre comportament aqueixa escala de valors que deshumanitza a tothom.

Tal volta no assolirem canvis espectaculars, però, amb la nostra actuació solidària, gratuïta i fraterna, criticarem el comportament social actual com a caduc i anunciarem l'home nou que neixerà un dia en la plenitud del Regne.

Qui segueix de prop Jesús sap que la seva actuació sembla absurda, incòmoda i intolerable per la “lògica” de la majoria. Però sap també que amb el seu actuar apunta a la salvació definitiva, quan, a la fi, l'home podrà ser humà.

L 'AMOR GRATUÏT

Convida els pobres.

Vivim en una societat en la qual practicament tot es compra i es paga. El treball, els serveis, l'ensenyança, l'esport, l'oci...

La nostra societat genera sovint un tipus d'home egoista, insolidari, consumista, de cor petit i horitzó estret, incapaç d'estimar amb autèntica generositat.

Costa veure en nostra societat gests desinteressats i gratuïts. Sovint, fins i tot l'amistat i l'amor apareixen directament o indirecta mediatitzats per l'interés i l'egoisme.

Per això és dur escoltar l'invitació desconcertant de Jesús: “Quan donis un dinar o un sopar, no convidis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni els veïnats rics; perquè correspondran convidant-te i romandrà pagat. Quan donis un dinar, convida els pobres...”

Jesús no critica l'amistat, les relacions familiars ni l'amor gojosament correspost. Però ens convida a reflexionar sobre la veritat última de la nostra conducta.

Estimar a qui ens estima, ser amable amb qui ho és, pot ser encara el comportament normal d'un home egoista en el qual el propi interés és el criteri de nostres preferències i predileccions.

Seria equivocat creure que se sap estimar de veritat i amb generositat pel fet de viure en harmonia i saber portar-se en el cercle d'amistats i relacions familiars. L'home egoista també “estma” molt els que l'estimen molt.

Saber estimar no és simplement saber tractar degudament a qui em lliga una amistat, una simpatia o una relació social. Saber estimar és no passar de llarg davant qui em necessita pròxim.

Jesús pensava en una societat en la qual cadascú es sentís servidor dels més necessitats. Una societat molt distinta a l'actual, en la qual els homes aprenguéssim a estimar no a qui millor paga soinó a qui més ens necessita.

Bo és demanar-nos amb sinceritat què cerquem quan ens apropem als altres. ¿Cerquem donar o cerquem rebre ? Només estima qui és capaç de comprendre aquelles paraules de Jesús: “Hi ha més felicitat en donar que en rebre”.