Tot
fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i
ensenyava. Algú li preguntà: Senyor, ¿són pocs els qui se salven?
Jesús
els contestà: Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us
dic que molts voldran entrar-hi i no podran.
EVANGELI
Vindrà
gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula en el
regne de Déu.
Lectura
del sant evangeli segons sant Lluc 13,22-30
L'entrada
al Regne de Déu
22Tot
fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i
ensenyava. 23 Algú li preguntà:
--Senyor,
¿són pocs els qui se salven?
Jesús
els contestà:
24--Esforceu-vos
a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran
entrar-hi i no podran.
25
»Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la
porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient:
"Senyor, obre'ns." Ell us respondrà: "No sé d'on
sou." 26 Llavors us posareu a dir:
"Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres
places!" 27 Ell us respondrà: "No
sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!"
28 Allà hi haurà els plors i el
cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els
profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret
fora. 29 I vindrà gent d'orient i
d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de
Déu.30 Hi ha darrers que seran primers,
i primers que seran darrers.
Paraula
de Déu.
NO
TOT VAL..
Esforceu-vos
a entrar per la porta estreta.
Jesús
va cap a Jerusalem. El seu camí no és d'un pelegrí
que puja al temple per a complir deures religiosos. Segons
Lluc, Jesús recorre ciutats i poblets “ensenyant”.
Té quelcom a comunicar a aquella gent: Déu és un Pare bo
que ofereix a tots la salvació. Tots són convidats a
acollir els seu perdó.
El
seu missatge sorprèn a tots. Els pecadors estan plens
d'alegria quan el senten parlar de la bondat insondable de
Déu: ells també poden esperar la salvació. En els sectors
farisaics, tanmateix, critiquen els seu missatge i la seva
acollida a recaudadors, prostitutes i pecadors: ¿ no obri
Jesús el camí a una relaxació religiosa i moral
inacceptables ?
Segons
Lluc, un desconegut irromp i demana pel nombre dels que es
salvaran: ¿seran pocs?, ¿ seran molts ?, ¿ es salvaran tots
?, ¿només els justs?. Jesús no respon directament.
Important no és saber quants se salvaran. Decisiu és
viure amb actitud lúcida i responsable per a collir la
salvació d'aquest Déu Bo. Jesús ho recordar a tots:
“Esforceu-vos per a entrar per la porta
estreta”.
Així,
talla d'arrel la reacció dels que entenen el missatge
com una invitació al laxisme: Seria burlar-se del Pare. La
salvació no és una cosa que es rep de manera
irresponsable d'un Déu permissiu. No és tampoc el
privilegi d'uns elegits. No basta ser fills d'Abraham. No és
suficient haver conegut el Messies.
Per
acollir la salvació de Déu cal esforçar-nos, lluitar,
imitar el Pare, confiar en el seu perdó. Jesús no rebaixa
les exigències: “Sigueu misericordiosos com vostre
Pare és misericordiós”; “No jutgeu
i no sereu jutjats”; “Perdoneu setanta
vegades set” com vostre Pare; “Cerqueu el
regne de Déu i sa justícia”
Per
entendre correctament la invitació a “entrar
per la porta
estreta”,
cal recordar les paraules de Jesús: “Jo
som la porta; els qui entrin per mi se salvaran, podran
entrar i sortir lliurament
i trobaran pasturatges”.
(Jn10,9)
Entrar
per la porta estreta és «seguir
a Jesús»;
aprendre a viure com ell; agafar la creu i confiar en el
Pare que l'ha ressuscitat.
En
aquest seguiment de Jesús no val tot, no tot és igual;
hem de respondre a l'amor de Pare amb fidelitat. El que
Jesús demana no és rigorisme legalista, sinó amor
radical a Déu i al germà. Per això, la seva crida és
font d'exigència, però no angoixa. Jesús és una porta
sempre oberta. Ningú la pot tancar. Només nosaltres si
ens tanquem al seu perdó.
José
Antonio Pagola
- Algú- ens ha dit l'evangeli- va fer a Jesús aquesta pregunta: "Senyor, ¿són pocs els qui se salven?".Però fixem-nos que Jesús no dóna una resposta directa. Vol que entenguem que l'important no és saber quants se salven, sinó saber què hem de fer per salvar-nos.N'hi ha que són molt amants de les estadístiques; però al cel no s'hi entra per càlculs matemàtics. Allò que veritablement ens interessa és saber si jo estic fent el camí que porta a la salvació. Això és l'important.
I aquest camí, cadascun de nosaltres l'ha fet personalment: no podem delegar a ninú perquè ens el faci. La vida, me la jugo jo sol.
Entrar per la "porta estreta" vol dir que només s'hi pot passar d'un a un: cadascú amb el seu propi cor i amb el seu comportament.
Tinc un cor i un historial apte per entrar per aquesta porta? Per què?
2. El Senyor ofereix la seva salvació a tothom. "Vindrà gent d'Orient i d'Occident, del Nord i del Sud" - ens ha dit. Però ningú se salvarà per força, ni per casualitat. Només se salvaran aquells que de veritat vulguin salvar-se: aquells que apreciïn la salvació que ens ofereix Jesús i s'esforcin sincerament per seguir el camí que Ell va fer. No n'hi ha prou de dir-se cristià, o si voleu, de "fer" de cristià. "Menjàvem i bevíem amb vós"- diuen aquells de l'evangeli. Però el Senyor els respon: "No sé d'on sou". Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal".
El camí de salvació no consisteix, per tant, en "fer" de cristià, sinó en "ser-ho" de veritat.Vull dir, que no és suficient estar batejat i anar a missa, sinó que comporta una transformació de la pròpia vida, fent un esforç sincer per assemblar-nos a Jesús, que va passar per tot arreu fent el bé i estimant.
3. Però tot això que hem dit, no suposa de cap manera que nosaltres hàgim de viure la nostra vida amb el cor angoixat, amb por. No seria aquesta una actitud cristiana, pròpia d'un fill estimat de Déu.
Cert que hem d'intentar de viure la nostra vida amb gran sentit de responsabilitat, perquè la salvació és una cosa seriosa que ha costat molt cara a Jesús, i amb això no s'hi pot jugar.Però també l'hem de viure amb pau i amb esperança, perquè sabem que el Senyor ens estima. Ens ho ha recordat molt clarament el salm d'avui: "El seu amor per nosaltres és immens" - hem llegit. És immens. No té límit.
Mai no ens deixarà sols ni ens demanarà que anem més enllà de les nostres possibilitats. Fem-li confiança.4. Intentem, doncs, de viure la nostra vida amb esperit de fidelitat al Senyor, sense deixar-nos condicionar pel nostre passat, que ja no podem canviar, i que hem de saber deixar en mans de Déu que és misericordiós.
I sense angoixar-nos tampoc pel futur, que igualment és en els mans d'aquest Déu que ens estima.Demanem perdó amb humilitat quan ens adonem que hem fallat, ben convençuts que allò que ens ha de salvar, no són els nostres mèrits, sinó la misericòrdia de Déu, molt superior a les nostres mesquineses.
I tirem endavant, un instant darrer l'altre, perquè la vida està feta de moments presents i no pas de passats ni de futurs. Sapiguem gaudir cada instant de la nostra vida com un do de Déu, perquè ho és: el sol, la muntanya, la família, les vacandes, l'amistat ...Tot.
Sapiguem aplicar aquella dita de la Mare Teresa de Calcuta, que és evangeli pur: "Que ningú s'acosti a vosaltres, sense que se'n torni millor i més feliç".Sapiguem deixar una empremta positiva en totes les persones amb qui ens relacionem. Que ningú no s'hagi de penedir d'haver-nos conegut.
I visquem en pau, posada la nostra confiança en el Senyor.
Aquest és el camí de salvació: un camí que demana esforç, sens dubte, perquè tot el que val, costa. Però és un camí que no porta angoixa, sinó pau, joia i esperança, perquè ens apropa al Senyor que n'és la font d'on brollen.
Reflexionem-hi.
CONFIANÇA,
SÍ. FRIVOLITAT, NO
La
societat moderna imposa cada cop més un estil de vida
marcat pel pragmatisme de l'immediat. Les grans qüestions de
l'existència no interessen gaire. Ja no tenim certeses
fermes ni conviccions profundes. A poc a poc, ens convertim
en essers trivials, carregats de tòpics, sense consistència
interior ni ideals pel nostre viure de cada dia, més
enllà del benestar i la seguretat del moment.
Significatiu
és observar l'actitud generalitzada de molts cristians
davant la qüestió de la “salvació eterna”
que tant preocupava abans: molts l'han borrat de la seva
consciència; alguns es senten amb dret a un “final
feliç”; altres no volen recordar experiències
religioses que els han fet molt mal.
Segons
el relat de Lluc, un desconegut pregunta a Jesús “¿seran
pocs els que es salvin?” Jesús no respon a la
pregunta. No l'interessa especular sobre qüestions estèrils.
Va directament a l'essencial i decisiu: ¿ com actuar per
no quedar exclosos de la salvació que Déu ofereix a tots
?
“Esforceu-vos
en entrar per la porta estreta”. Aquestes són les
primeres paraules. Déu ens obre a tots la porta de la
vida eterna, però ens hem d'esforçar i treballar per a
entrar per ella. Aquesta és l'actitud sana. Confiança en
Déu, sí; frivolitat, despreocupació i falses seguretats,
no.
Jesús
insisteix en que no ens enganyem amb falses seguretats. No
basta pertànyer al poble d'Israel; no és suficient haver
conegut a Jesús pels camins de Galilea. Decisiu és entrar
des d'ara en el regne de Déu i sa justícia. De fet, els
que queden fora del banquet final són
“els que practiquen la injustícia”.
Jesús
convida a la confiança i la responsabilitat. En el banquet
final del regne de Déu no seuran a taula sols els
patriarques i profetes d'Israel. Hi estaran també pagans
vinguts de tots els racons del món. Estar dintre o
estar fora depén de com respon cada un a la salvació
que Déu ofereix a tots.
Jesús
acaba amb un proverbi que resumeix el missatge. En relació
al regne de Déu, “hi ha darrers que seran
primers, i primers que seran darrers”.
L'advertència és clara. Alguns que es senten segurs de
ser admesos poden romandre fora. Altres que semblaven
exclosos poden entrar dintre.
SANTA
SOSPITA
Esforceu
en entrar per la porta estreta.
La
nostra vida a voltes és una contradicció. Ens queixem de
quasi tot però no volem res millor. Adormim nostre cor i
ens tapem les orelles per no escoltar cap cridada que ens
mogui a canviar. Seria arriscat. Tot abans que reflexionar
seriosament sobre nostra vida. Tot abans que meditar sobre
els sentit del que vivim.
Cadascú
té ses excuses però les raons amb les quals intentem
legitimar nostra mediocritat són iguals: tots fem el
mateix, no puc ser una excepció, m'han ensenyat a viure
així, és difícl viure d'altra manera, ¿ què puc fer ?
Mentre,
agafats per afanys i preocupacions diàries, ens allunyem
del nostre esser més pregon. Perdem el sentit del que
és important i del que no ho és. Nodrim el que ens fa
mal i no tenim cura del que ens podria fer viure de
manera més digna i feliç.
A
poc a poc tombem en la resignació: “jo som així,
això és tot”. És vere que sentim un cert malestar.
No és només culpabilitat moral o consciència de pecat.
És quelcom més pregon: infidelitat a nosaltres mateixos.
Però no gosem pensar com podria ser nostra vida si la
poguèssim començar de bell nou. No volem viure amb
metes més elevades.
Per
a iniciar un canvi de direcció en nostra vida cal
començar per alimentar una sospita santa: “La meva
vida no ha acabat encara, ¿ per què no puc canviar ? Tal
volta, estic perdent qualque cosa important. Hi ha una
felicitat que no conec. La meva ànima és més bella del
que imagino. ¿ Per què no assaborir la vida d'una altra
manera ?”
Condicionats
per una cultura que cerca sempre el benestar i la
comoditat, es fa difícil escoltar l'invitació de Jesús a
“entrar
per la
porta
estreta”.
Ens sembla un camí tenebrós i absurd que porta a la
infelicitat i la mort. No és així. Jesús ens crida a
una vida més responsable i digna. Un estil de viure que
molts rebutgen, però que mena a la plenitud de
l'existència.
UNA
FRASE DURA
Per
la porta estreta.
La
frase més dura de Jesús per les orelles de l'home
contemporani: “Esforceu-vos en entrar per
la porta estreta”. ¿Què pot significar avui aquesta
exhortació evangèlica?, ¿hem d'entrar altra volta pel camí
dle moralisme estret?
No
és bo de fer captar amb precisió l'intenció de la
imatge usada per Jesús. Difereixen les interpretacions, però
tots coincideixen en afirmar que Jesús exhorta a l'esforç
i la renúncia personal com actitud indispensables per a
salvar la vida.
Encara
que la societat permissiva sembla oblidar-lo, l'esforç i la
disciplina són necessaris per a assolir la maduresa
personal. No hi ha altre camí. Si algú pretèn assolir la
seva realització pel camí de l'agradable i plaent, se
n'adonarà de que cada cop és manco amo d'ell mateix i
dels seus actes. Ningú abasta en la vida una meta realment
valuosa sense renúncia i sacrifici.
Aquesta
renúncia s'ha d'entendre no com a manera de fer-se mal i
privar-se de la dimensió plaent que porta el viure sà.
Per contra, cal assumir les renúncies necessàries per a
viure de manera intensa i positiva.
La
vertadera vida és harmonia. Harmonia entre el que crec,
el que penso i el que faig. No sempre és bo de fer.
Viure de manera coherent amb un mateix demana renunciar
a tot el que entorpeix o impedeix aquesta harmonia. Però,
sense aquesta renúncia, la persona no creix.
La
vida també és veritat. Té sentit quan la persona estima
la veritat, la cerca i camina amb ella. Però això demana
esforç i disciplina; renunciar a la mentida i engany
que desfiguren la nostra persona i ens fan viure en una
realitat falsa.
La
vida és amor. Qui viu tancat en els propis interessos,
esclau de ses ambicions, podrà assolir moltes coses, però
sa vida és un fracàs. L'amor demana renunciar a egoismes,
enveges i ressentiments. Però, sense aquesta renúncia no
hi ha amor, i sense amor no hi ha creixement de la
persona.
La
vida és un regal però és una tasca. Ser humà és una
dignitat però és també un treball. No hi ha creixement
sense desprendiment; no hi ha llibertat sense sacrifici; no
hi ha vida sense renúncia. Un error és confondre la
“felicitat”
amb la
“facilitat”.
L'advertència de Jesús val també al nostre temps. Sense
renúncia no es guanya aquesta vida ni l'eterna.
EROTISME
Esforceu-vos
en entrar per la porta estreta.
L'actitud
social davant el sexe ha canviat. Qui vulgui pertànyer a
aquesta societat moderna ha de rebutjar tota por o tabú
sexual i defensar dins aquest camp una llibertat absoluta.
Qualsevol
normativa o prohibició és considerada repressió
inaceptable en una societat que no tolera cap imposició.
L'únic criteri que val és “la prohibició de
prohibir”, ja que cada persona s'ha de comportar
com li plagui i vingui de gust.
El
clima actual demana una clarificació. Si era ingènua i
equivocada aquella condemna absoluta que veia en el sexe
quelcom negatiu i degradant, també ho és la postura dels
que no veuen els riscs del sexe viscut sense criteri
orientador.
Un
element positiu de la cultura moderna de la sexualitat és
el descobriment de l'erotisme com a força enriquidora de
la persona, que movilitza la fantasia, desvetlla l'emoció,
cerca l'encontre gratificant i satisfà la necessitat de
comunió amorosa amb l'altre.
L'home
modern ha redescobert els cos com “signe eròtic de
desig amorós”. El cos suggereis, expressa, atreu
i estimula l'encontre gojós i plaent.. Un cos que no és
mer instrument de plaer, sinó curs d'una comunicació
amorosa que no acaba en el goig de la possessió sinó en
la comunicació profunda amb l'altre.
Ja
Plató descrivia en el “Banquet”,
“Eros”
és fill de “Poros”
(riquesa) i de “Penia”
(pobresa).
L'erotisme crea misteri, encant, goig i admiració perquè
és regal i do plaent que neix de la riquesa de la
persona. Però, pot desvetllar l'egoisme, la manipulació i
la set de possessió, ja que neix també de la indigència
i pobresa de l'individu.
Aquí
està tota l'ambigüitat. L'erotismne pot enriquir fins a
límits insospitats l'encontre amorós, però pot reduir-lo
també a mer interés, on l'altre deixa de ser persona per
a convertir-se en objecte de possessió i utilitat per a
satisfer un plaer.
Per
això, cal també avui afirmar i defensar que tot el que
sigui instrumentalitzar la persona, fomentar la recerca
instintiva del mer plaer sense cap respecte a l'altre,
incitar a la violència sexual, convertir el sexe en font
de ganància econòmica... és indigne i deshumanitzador.
Cap persona sensata acceptarà que un projecte com aquest
sigui model de sexualitat que s'imposi en nostra cultura.
Cal
recordar també que no és la via ampla i relaxada la
que mena a la salvació de l'esser humà. Molts homes i
dones fruirien més de l'encontre amorós i descobririen
tot el goig humà de l'erotisme si escoltassin aquestes
paraules de Jesús:
“Esforceu-vos en entrar per la porta estreta”.
LA
PORTA ESTRETA
Esforceu-vos
en entrar per la porta estreta.
Hi
ha frases a l'evangeli que ens resulten tan dures i molestes que
les tanquem en un còmode parèntesi i les oblidem per a no
sentir-nos massa interpel.lats. La que escoltem avui:
”Esforceu-vos
en entrar per la porta estreta”.
Estem
en una societat cada cop més tolerant i permisiva, i
això, que té aspectes vàlids i enriquidors, provoca el
que diuen “involució moral”. Comportaments
èticament reprobables que abans romanien en l'esfera del
privat, són airejats i exhibits públicament.
A
banda, s'imposa en àrees determinades (infiddelitat
matrimonial, avortament...) una permissivitat jurídica més
grossa cada vegada Quan la llei civil se suavitza o es fa
tolerant, se dóna un “buit moral”
en tots aquells que prenen la llei civil com a guia de
conducta.
Però,
la crisi moral té arrels més profundes. La societat
actual està fent néixer un tipus de “home amoral”.
Aquesta societat de consum ataca el nucli moral de la
persona i el des-moralitza, posant en primer terme el valor
de les coses i empobrint l'esperit humà de les persones.
Donen
importància a banalitats i es perd el sentit profund. La
persona s'afanya per moltes coses i l'ànima li fuig. «Es
difícil en verdad que en el hombre-masa crezcan los valores éticos»
(López
Ibor).
La
competència es transforma en agressivitat. Les relacions
humanes es desintegren. La producció es redueix a lucre.
L'amor es degrada i la sexualitat es converteix en un
producte més de consum.
Però,
en aquesta societat hi ha homes i dones que descobreixen
que cal entrar per la “porta
estreta”,
que no és moralisme raquític i sense horitzons, sinó
comportament lúcid i responsable. La porta per la qual
entren els que s'esforcen per viure fidelment l'amor, els
que cerquen viure al servei del germà i no darrera la
possessió de les coses, els que saben viure amb sentit
de solidaritat i no desencadenen agressivitat ni violència.
José
Antonio Pagola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada