20º
diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
No
he vingut a portar la pau, sinó divisió.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 12,49-53
Jesús,
motiu de divisió
49
»He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja
estigués encesa! 50 Haig de rebre un
baptisme, i com desitjo que això es compleixi! 51
¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us
asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. 52
D'ara endavant els cinc membres d'una família estaran
dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. 53
Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el
pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare;
la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra.
Paraula
de Déu.
CALAR
FOC
Mots
cristians, arrelats en una situació de benestar, pensen
el cistianisme com una religió que ha de tenir cura de
mantenir la llei i l'ordre establert.
Per
això xoca escoltar en boca de Jesús dites que conviden,
no a l'immobilisme i conservadurisme, sinó a la
transformació profunda i radical de la societat:
»He vingut a
calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!.....¿Us
penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no.
He vingut a portar-hi divisió”.
Costa
veure a Jesús com qui porta foc destinat a desfer tanta
mentida, violència i injustícia. Un Esperit capaç de
tranformar el món, de manera radical, a costa d'enfrontar
i dividir les persones.
El
que creu en Jesús no és una persona fatalista que es
resigna davant la situació i cerca tranquil·litat i falsa
pau. No és un immobilista que justifica l'ordre de
coses, sense treballar amb ànim creador i solidari per
un món millor. No és un rebel que per resentiment ho
tira tot per avall i agafa el lloc dels que ha tombat.
Qui
ha entès Jesús actua mogut per la passió i aspiració
de col·laborar en un canvi total. El vertader cristià
porta la “revolució” dins el cor. Una revolució
que no és “cop d'estat”, canvi de govern,
insurrecció o relleu polític, sinó recerca d'una
societat més justa.
L'ordre
que defensem és encara un desordre. Perquè no hem assolit
donar menjar a tots el famolencs, garantir els drets a
tota persona, eliminar les guerres o destruir les armes.
Necessitem
una revolució més pregona que les revolucions econòmiques.
Una revolució que transformi les consciències dels homes
i dels pobles. H. Marcuse escrivia que necessitem un
món “en el qual la competència, la lluita dels
individus uns contra els altres, l'engan, la crueltat i la
masacre ja no tenguin raó per ser”.
Qui
segueix Jesús, viu cercant que el foc encès per ell
cremi cada cop més en aquest món. Però, s'exigeix a si
mateix una transformació radical: “només es demana
als cristians que siguin autèntics. Aquesta és
la vertadera revolució” (E. Mounier)
FOC
He
vingut a calar foc a la terra.
Fa
por utilitzar la paraula “amor”. Ha quedat
tan prostituïda que l'amor és avui una espècie de
“calaix de sastre” en el qual tot hi
cap.: el millor i el pitjor, el més sublim i el més
mesquí. I més si parlem de “caritat”.
Tanmateix, l'amor vertader està a la font de tot el que
il·lumina i excita nostre esser. L'amor fa créixer, dóna
vigor i sentit al nostre viure diari, ens recrea.
Quan
manca l'amor, manca el foc que mou la vida. Sense amor la
vida s'apaga, vegeta i s'extingeix. Qui no estima es tanca
i aïlla cada cop més. Dóna voltes alocadament sobre
problemes i ocupacions, roman presoner de les trampes del
sexe, tomba en la rutina de la feina de cada dia: li
manca el motor que mou la vida.
L'amor
està en el centre de l'evangeli, no com a llei a
complir, sinó com un “foc” que Jesús
desitja veure “cremar” sobre la terra més
enllà de la passivitat, la mediocritat o la rutina de
l'orde. Segons el profeta de Galilea, Déu està a prop i
cerca fer germinar, créixer i fructifica l'amor i la
justícia del Pare. Aquesta presència del Déu que no
parla de venjança sinó d'amor apassionat i de justícia
fraternal és l'essencial de l'Evangeli.
Jesús
sentia aquesta presència secreta en la vida de cada dia:
el món està ple de la gràcia i de l'amor del Pare.
Aquesta força creadora és com el llevat
que fermenta la massa,
un foc encès que ha de fer cremar el món. Jesús
somniava amb una família humana habitada
per l'amor i la set de justícia.
Una societat que cerca amb passió una vida més digna i
feliç per a tots.
El
gran pecat dels deixebles de Jesús serà sempre deixar que
el foc s'apagui. Substgituir l'ardor de l'amor per la
doctrina religiosa, l'orde del culte: reduir el
cristianisme a una abstracció revestida d'ideologia; deixar
que es perdi el seu poder transformador. Tanmateix, Jesús
no tingué cura d'organitzar una nova religió ni
d'inventar una nova litúrgia, sinó que animà un
“nou esser”
(Tillich),
l'infantament d'un nou home mogut radicalment pel foc de
l'amor i de la justícia. Qui no s'ha deixat escalfar per
aquest foc no coneix encara el que Jesús volgué portar a
la terra. Practica una religió però no ha descobert el
més apassionant del missatge evangèlic.
FOC
He
vingut a calar foc.
La
seva paraula viva i penetrant, la frescor de les seves
imatges i paràboles, el seu llenguatge concret i
imprevisible no enganen. A Jesús li encanta viure i fer
viure. La seva passió és la vida: la vida íntegra,
puixant,
sana,
la vida viscuda en màxima intensitat:
“Jo som la vida” “Jo he vingut a calar foc a la
terra: “He vingut per a que tinguin vida i la tinguin en
abundància”.
Jesús
capta la vida des de les arrels. La seva mirada no està
obsessionada per l'èxit, l'útil o “raonable”,
convingut. Quan se sent a Déu com a Pare i a tots
com a germans i germanes, canvia la visió de tot. El
primer és la vida feliç de tots part damunt de
creences, costums i lleis.
Per
això, Jesús no es perd en teories abstractes ni
s'ajusta a sistemes tancats. La seva paraula desvetlla el
millor que hi ha en nosaltres. Sabem que té raó quan
crida a viure l'amor sense restriccions. No ve a abolir
la Llei, però no sent simpatia pels “perfectes”
que viuen correctament però no escolten la veu del cor.
Convida a “transgredir
per dalt”
(J.
Onimus)
els sistemes religiosos i socials. La llei i els profetes
depenen de l'amor: “Estimeu
els
enemics”.
Cerqueu el bé de tots.
El
seu missatge sacseja, impacta i transforma. Els seus
contemporanis capten en ell una cosa diferent. Marcus Borg
afirma que “Jesús
no fou un mestre de cap “credo” vertader ni de cap
moral recta. Fou més aviat mestre d'un estil de vida,
d'un camí, en concret, d'un camí de transformació”.
Les
societats modernes desenvolupen cegament una vida molt
racionalitzada i organitzada, però privada d'amor. Cal ser
pragmàtics. No hi ha lloc per a
“l'intel·ligencia del cor”.
Els diners i la competivitat manen. Cal ajustar-se a les
lleis del mercat. Tot es planifica, però s'oblida
l'essencial, el que respon a les necessitats més pregones
i entranyables de l'esser humà.
El
món actual necessita orientació, però desconfia dels
dogmes. Les ideologies no donen vida i el que cal és
una confiança nova per a transformar la vida i fer-la
més humana. Les religions estan en crisis, però Jesús
segueix viu. Segons les paraules de Proudhon,
ell és “l'únic
home de tota l'Antiguitat que
no
ha enxiquit el progrés”.
Les paraules de Jesús recollides per Lluc ens conviden
a reaccionar: “He
vingut a calar foc a la terra: com voldria ja veure-la
cremar”.
BAIX
MÍNIMS
He
vingut a calar foc a la terra.
Passa
sovint: Els debats d'interés per al futur no solen tenir
“eco”
social. Una cosa així passa amb “l'ètica
civil”. Dita
també
“ètica mínima”.
Es
pot entendre. Fa uns anys, la societat es regia per una
moral
derivada de la tradició cristiana. Avui ha canviat. Vivim
en pluralisme ètic. No tothom creu els mateixos valors ètics
ni els aplica igual. Polèmiques en torn a l'avortament o
l'eutanàsia activa.
¿
Com funcionar en una societat secular i pluralista en la
qual no tothom té la mateixa visió moral ? Sembla que cal
establir uns “mínims ètics”
exigibles poer a tots, un consens o “substracte
ètic comú”
assolit per a tota la societat. Això és “l'ètica
civil”.
Ningú
pot esquivar les qüestions greus que suscita aquest fet.
¿Quin és el fonament últim de l'ètica?, ¿ quin valor pot
tenir aquest consens social?, ¿la moralitat d'un acte
depenndrà de l'acord o desacord que es pugui donar a un
moment determinat? ¿ què dir si s'arriba a un pacte social,
no per preocupacions ètiques sinó per interessos de grups?
Aquesta
“ètica civil”, pròpia d'una societat democràtica
moderna, no preten definir la veritat absoluta sobre el que
ha de ser l'home. L'únic que cerca és un equilibri entre
el màxim respecte a la llibertat de cada un i la
necessitat de la convivència.
Per
això, és necessari insistir un cop i un altre que
aquesta “ètica civil” és insuficient per a
satisfer les exigències morals de cada persona concreta. És
una ètica que només marca els “mínims”. Si el
subjecte vol créixer com a esser humà, ha d'anar més
lluny i enfrontar-se a una “moral més alta”
( A.Cortina).
El
cristià no configura sa vida moral segons el fil de
“l'ètica
civil”
sinó escoltant
a
Déu en el fons de la consciència i interioritzant els
valors i l'esperit de Crist. Ajustar-se exclusivament a una
“ètica mínima”
o limitar-se
a
les
lleis
penals i el terreny del prohibit i actuar sense cura més
enllà d'aqueixa frontera, seria renunciar a ser cristià,
seguidor de Jesucrist. Crist convida a viure i cercar sempre
més veritat, més generositat, més amor. Tot menys viure
baix mínims. “He
vingut a calar foc a la terra”.
REBAIXES
RELIGIOSES
He
vingut a calar foc...
La
proliferació de sectes en el nostre temps no és
casualitat. Els movimnts sectaris troben clima propici en
una societat minada pel materialisme i el buit espiritual,
on no és fàcil trobar resposta a les grans preguntes i
aspiracions de l'esser humà.
El
desamparament i la crisi existencial mouen a moltes persones
a cercar una evasió que els alleugereixi de les
pressions de la vida i una seguretat interior que els
ajudi a suportar les tensions inevitables.
Els
experts senyalen tres fenómens sico-socials que són
terreny abonat per el resorgiment de les sectes: la
angoixa, la frustració i la pèrdua d'identitat.
L'angoixa
creada sobre tot pel ràpid i convulsiu canvi de la
societat i l'inestabilitat i la crisi d'importants institucions
com l'Església, la famíla o l'escola, que configuraven
altres temps la personalitat dels individus
La
frustració socio-cultural, que es dóna més en col·lectius
com els joves o les dones, i desvetlla en molts el desig
d'estructurar la seva vida d'una manera diferent.
El
sentiment de pèrdua d'identitat i la fredor de les
relacions funcionals, que porten molts a cercar el calor
d'una llar en l'interior d'un nou grup afectiu.
Si
les sectes resulten atractives és perquè semblen aportar
la resposta que l'home d'avui necessita.
La
secta ofereix seguretat en front del desconcert que regna.
Qui entre en la secta està salvat. Tot és simple i
clar. Tot el mal està fora de l'àmbit de la secta. Per
als membres del grup tot és llum i salvació.
La
secta ofereix una resposta al sentiment de frustració. El
nou membre és acollit com “algú important”.
Se li ofereix la vertadera revelació a la qual els
altres no tenen accés. Pot convertir-se en “salvador”
dels altres.
La
secta recobra, endemés, a l'individu de l'anonimat. Ràpidament
serà seduït, al manco en la primera fase, per l'afecte
càlid i la relació amorosa dins el grup.
La
frustració vindrà més tard. Quan l'individu se sent
esclau d'una organització fanàtica i intransigent que
desestructura la seva personalitat i el seu creixement humà.
Segons
els experts les sectes representen en la societat moderna
una “onada” de “rebaixes religioses” que
empobreixen la transcendència de Déu i posen l'experiència
religiosa a disposició de l'home d'avui baix diversos
métodes i climes emocinals.
Enmig
d'aquest clima, el cristianisme no pot oblidar que Jesús
no va venir a “portar
pau
al món”,
sinó a
“calar foc”. L'autèntica
experiència religiosa pot aportar pau espiritual i
equilibri emocional, però l'evangeli no és una notícia
tanquil·litzant i manco una droga. És inútil “descafeinar
“
la religió. L'important no és “disposar”
de Déu al nostre desig, sinó respondre fidelment al seu
Misteri
DEVALUACIÓ
DE L' AMOR
Calar
foc...
Sempre
els homes han parlat de l'amor i l'han cercat encara que
hagin caigut un cop i un altre en egoismes inconfessables.
Però mai s'havia perdut la fe en l'amor com sembla
passar ara en nostra societat.
Experiències
doloroses porten molts a veure en l'amor un sentiment
hipòcrita i sospitós que amaga un egoisme camuflat.
Per
altres, l'amor és quelcom retrógrad i ineficaç, inútil
en la societat actual. Sembla una ingenuïtat pensar en
l'amor com fonament de la vida col·lectiva. Realista i
eficaç és racionalitzar i regular els egoismes
individuals de manera que no ens facem massa mal els
uns als altres.
A
banda, la tecnologia sembla exigir regularitat, rigor,
repetició, eficàcia, seguretat. L'amor pot ser mitificat a
les novel·les romàntiques, però no “serveix”
per a funcionar en la vida real.
Decepciona
observar com es viu la mateixa sexualitat al marge de
l'amor, excitant, apaciguant, manipulant el sexe en funció
de les conveniències o interessos del moment.
Tanmateix,
sense amor la vida humana es desintegra i perd el
vertader sentit. I són molts que creuen descobrir baix
l'agressivitat, la frustració i la violència de la
societat actual, una necessitat d'unió i comunió.
El
sociòleg Sorokin afirma que l'amor és una poderosa
energia de la natura que roman bloquejada en el cor de
l'home com l'àtom en la matèria, i pensa que la gran
conquista de l'avenir seria l'alliberació d'aquesta energia
espiritual.
Jesús
pronuncià aquestes paraules: “He vingut a calar foc
a la terra. Com voldria ja veure-la cremar !”.
L'humanitat no sembla madura per a comprendre aquest
evangeli. Tal volta, com diu J. Onimus a
“Interrogations autour de l'essentiel” : “el
cristianisme està encara als començaments; sols fa dos mil
anys que treballem. La massa és pesada i es necessiten
segles de maduració abans de que la caritat faci
fermentar”.
Però
els creients no hauriem de perdre la confiança i l'ànim.
Aquesta societat necessita testimonis vivents que ens ajudin
a creure en l'amor ja que no hi ha avenir per als si
perden la fe i el respecte a l'amor.
José
Antonio Pagola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada