dimecres, 21 d’agost de 2019

LA PORTA ESTRETA






NO TOT VAL..
Esforceu-vos a entrar per la porta estreta.
Jesús va cap a Jerusalem. El seu camí no és d'un pelegrí que puja al temple per a complir deures religiosos. Segons Lluc, Jesús recorre ciutats i poblets “ensenyant”. Té quelcom a comunicar a aquella gent: Déu és un Pare bo que ofereix a tots la salvació. Tots són convidats a acollir els seu perdó.
El seu missatge sorprèn a tots. Els pecadors estan plens d'alegria quan el senten parlar de la bondat insondable de Déu: ells també poden esperar la salvació. En els sectors farisaics, tanmateix, critiquen els seu missatge i la seva acollida a recaudadors, prostitutes i pecadors: ¿ no obri Jesús el camí a una relaxació religiosa i moral inacceptables ?
Segons Lluc, un desconegut irromp i demana pel nombre dels que es salvaran: ¿seran pocs?, ¿ seran molts ?, ¿ es salvaran tots ?, ¿només els justs?. Jesús no respon directament. Important no és saber quants se salvaran. Decisiu és viure amb actitud lúcida i responsable per a collir la salvació d'aquest Déu Bo. Jesús ho recordar a tots: “Esforceu-vos per a entrar per la porta estreta”.
Així, talla d'arrel la reacció dels que entenen el missatge com una invitació al laxisme: Seria burlar-se del Pare. La salvació no és una cosa que es rep de manera irresponsable d'un Déu permissiu. No és tampoc el privilegi d'uns elegits. No basta ser fills d'Abraham. No és suficient haver conegut el Messies.
Per acollir la salvació de Déu cal esforçar-nos, lluitar, imitar el Pare, confiar en el seu perdó. Jesús no rebaixa les exigències: “Sigueu misericordiosos com vostre Pare és misericordiós”; “No jutgeu i no sereu jutjats”; “Perdoneu setanta vegades set” com vostre Pare; “Cerqueu el regne de Déu i sa justícia”
Per entendre correctament la invitació a “entrar per la porta estreta”, cal recordar les paraules de Jesús: “Jo som la porta; els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurament i trobaran pasturatges”. (Jn10,9) Entrar per la porta estreta és «seguir a Jesús»; aprendre a viure com ell; agafar la creu i confiar en el Pare que l'ha ressuscitat.
En aquest seguiment de Jesús no val tot, no tot és igual; hem de respondre a l'amor de Pare amb fidelitat. El que Jesús demana no és rigorisme legalista, sinó amor radical a Déu i al germà. Per això, la seva crida és font d'exigència, però no angoixa. Jesús és una porta sempre oberta. Ningú la pot tancar. Només nosaltres si ens tanquem al seu perdó.
José Antonio Pagola



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada