dimecres, 6 de novembre de 2019

DIUMENGE XXXII


Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.
















32º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI
Déu no és de morts, sinó de vius.
+ Lectura del sant evangelio segons sant Lluc 20, 27-38
Els saduceus i la resurrecció
(Mt 22,23-33; Mc 12,18-27)
27 Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat:
28 --Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. 29 Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. 30 També el segon 31 i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. 32 Finalment va morir també la dona. 33 Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?
34 Jesús els respongué:
--Els qui viuen en aquest món es casen, 35 però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; 36 ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu.
37 »I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. 38 Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.
Paraula de Déu





A DÉU NO SE LI MOREN ELS FILLS
Per a ell tots estan vius.
Jesús sempre parlà de la vida després de la resurrecció amb  sobrietat. Tanmateix, quan uns aristòcrates saduceus volen ridiculitzar la fe en la resurrecció dels morts, Jesús reacciona i eleva la qüestió al vertader nivell. Fa dues afirmacions fonamentals.
Primer, Jesús rebutja la idea pueril dels saduceus que imaginen la vida dels ressuscitats com a prolongació d'aquesta vida que coneixem. És un error representar-nos la vida ressuscitada per Déu des de les nostres experiències.
Hi ha una diferència radical entre nostra vida terrestre i aquesta vida plena, sustentada directement per l'amor de Déu després de la mort. Aquesta Vida és absolutament “nova”. Per això, la podem esperar però mai descriure o explicar.
Les primeres generacions cristianes tingueren aquesta actitud humil i honesta davant el misteri de la “vida eterna”. Pau diu als creients de Corint que és quelcom que “l'ull mai ha vist ni l'orella sentit ni cap home imaginat, quelcom que Déu ha preparat als que l'estimen”.
Aquestes paraules són una advertència sana i d'orientació gojosa. Per una banda, el cel és una “novetat” que està més enllà de qualsevol experiència terrestre, però, per altra, és una vida “preparada” per Déu per al compliment de nostres aspiracions més profundes. Propi de la fe no és satisfer ingènuament la curiositat, sinó alimentar el desig, l'expectació i l'esperança confiada en Déu.
Això és el que cerca Jesús apel·lant amb senzillesa a un fet acceptat pels saduceus: a Déu, en la tradició bíblica, se'l nomena “Déu d'Abraham, Isaac i Jacob”. Malgrat que aquests patriarques han mort, Déu és el seu Déu, el seu protector, el seu amic. La mort no ha pogut desfer l'amor i fidelitat de Déu cap a ells.
Jesús conclou amb una afirmació decisiva per a la nostra fe: “Déu no és Déu de morts, sinó de vius; perquè per a Ell tots viuen”. Déu és font inesgotable de vida. La mort no deixa a Déu sense els fills i filles estimats. Quan nosaltres els plorem perquè els hem perdut en aquesta terra, Déu els contempla plens de vida perquè els ha acollit en l'amor de Pare.
Segons Jesús, la unió de Déu amb els seus fills no pot ser desfeta per la mort. El seu amor és més fort que nostra extinció biològica. Per això, amb fe humil gosem invocar-lo: En tu confio, Déu meu: que no en tingui un desengany” (salm 25,1-2).
"Tres visions del “més enllà” (que alguns ja ens fem grans...!)
Avui l’evangeli ens presenta (i ben jocosament!) la incredulitat dels saduceus sobre el Cel que s’enriuen de les ingenuïtats d’alguns dels pietosos fariseus.
Els primers diuen: no hi ha cel, els segons pensen en un cel de xauxa i materialista: com el nostre món, però millor i arregladet. Jesús va molt més enllà: el cel és la plenitud de la creació, quan “som iguals als àngels i som fills de Déu”!
1. Els aristòcrates Saduceus: “cel? de què vas! pures falòrnies vostres”
Els saduceus provoquen Jesús amb una novel·leta ingènua d’una vídua que es torna a casar. Els teòlegs saduceus es gloriaven de conèixer amb exactitud el pensament de Moisès i de menyspre­ar el que ells consideraven novel·les apocalíptiques de judicis i resurreccions. No acceptaven el pensament del profetes d’Israel i les reflexions teològiques dels darrers segles sobre la resurrecció. (Notem que el tema té gran interès per al lector grecoromà els dies de Lluc, que viu un ambient que rebutja la resu­rrecció dels morts).
Els saduceus gent rica i enriquida amb el negoci del Temple, el seu problema no és la retribució a l’altra vida, ja la reben prou en la present. Fan una lectura literal de la Llei de Moisès i refusen la resurrecció.
Diuen els saduceus: Cel?, de què vas!. No ens interessa el tema! Quines representacions tan “naïf” les que feu del vostre ce!
Els saduceus són un grup religiós significatiu i ben situat, al costat d’altres grups com els fariseus, els apocalíptics, els essenis, els baptistes, etc. L’Israel dels dies de Jesús era ben plural de maneres de ser, costums i creences. El saduceus no creuen en cels, ni en el més enllà, com hi creuen fariseus i molts altres jueues. Ells creuen en Déu, però no en el “més enllà”.
I avui ens diverteixen amb una historieta jocosa i grotesca que, al seu entendre, mostra que és impossible que hi hagi cel: una viuda que s’ha anat casant successivament amb cadascun dels seus cunyats que tots han anat morint; en el cel, qui serà el seu espòs si tots set ho han estat? Aquesta juguesca els fa dir: “veieu com això del cel no té cap sentit!”. Per ells, la veritat és que “no hi ha altre món, tot es juga aquí”.
Potser avui en dia n’hi ha molts de saduceus...! Enganxats a la terra, al que és palpable... Només ens mana l’ara i aquí, perdem la visió de futur i d’utopia. Encaixem la finitud estoicament, no sabem mirar enlaire, som de volada curta (“el vuelo gallináceo”). Parlar del cel és impertinent (“de què vas tiu!”) i objecte de la burleta, com fan els saduceus..
Això és creure en un cel molt prosaic... buidat d’Utopia: “más vale pájaro en mano!”
2. Algunes pietats ingènues dels fariseus: un cel de Xauxa
Els fariseus i bona majoria del poble sí que creuen en la resurrecció, però se n’han fet una imatge a cops ingènua (potser com força gent avui dia) que porta a no creure-hi, i que devia exasperar als saduceus. Se n’han fet una imatge molt materialista, com una mena de “reanimació” del cos, suposen la continuïtat entre aquest món i el proper. Un famós rabí fariseu arribava a ensenyar que la dona en el cel tindria el goig de donar a llum cada dia, la gaubança de tenir un fill seria portada a l’extrem. Manera ben grotesca de concebre la resurrecció.
La veritat és que les bajanades d’aquest rabí, les disneylàndies celestials que alguns esperen, fan que la persona il·lustrada no pugui creure en el cel. Imaginen el cel com aquest món, però... més maco! Com un paradís de xauxa, un altre món com aquest, però lliure de dolors, pressions, conflictes. La  síntesi de totes les coses que he desitjat en aquesta vida.
Per tant aquests no pensen en el “Cel” sinó en la “Terra”. Per això Joan Maragall demanava uns nous ulls per veure: “obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa. Sia’m la mort una major naixença!”.
3. El cel de Jesús: L’home i dona esdevinguts “déu”, “fills en el Fill”
La resposta de Jesús desfà les concepcions grotesques de resurrecció incapaces de captar la diferència radical entre la vida terrestre i la Vida nova, la discontinuïtat entre ambdues: la resurrecció serà no conèixer la mort, una vida del tot recreada. La resurrecció cristiana és tota una altra cosa. (El teòleg Pau ho formularà preciosament a 1Cor 15,35-44, on fa notar que la llavor no pot ni imaginar que serà l’espiga granada.).
Déu ha creat l’home i la dona perquè siguin “imatge” seva, com qui diu: “déus com ell”. Els ha creat perquè tinguin la seva plenitud, de vida, de goig, perquè siguin com una mena de “còpia” de Déu. Els ha fet fills, i no de paraula, sinó de debò. Els ha fet hereus... de totes les seves riqueses, Déu els ha donat tota la seva herència: ell mateix!
La nostra “herència”, el món de Déu que esperem, la vida que anomenem “l’altra vida” (perquè no tenim paraules per anomenar-la), certament que és una situació agradable, plaent, però no la mirem amb ulleres mundanes, és d’un altre paradigma, d’unes altres coordenades, més enllà de les nostres coordenades espacio-temporals. És la perfecta unió amb Déu. Unió amb la font de la vida (xopats de VIDA, regalimant la vida de Déu, regalimant Déu). És la immersió en el Misteri de Déu, la plenitud del ser, de la pau, de l’amor amb tota la seva tendresa...
Nosaltres voldríem que Jesús ens donés una fotografia del Cel (en el fons volem una fotografia materialista com la que critiquen els saduceus). Jesús no descriu el cel... l’insinua. Jesús ens fa olorar el “misteri” del cel.
O potser: Jesús és el Cel mateix...! Els seus deixebles experimentaren que amb Jesús eren llançats a quelcom infinit, etern, que rebien capacitat de somniar que un altre món és possible, el món on regna Déu.
Nosaltres creiem que Déu s’ha pres seriosament l’home, que l’ha fet fill i hereu. Creiem que hi ha Cel on Déu ens acull i ens abraça, on som combregat per Déu.
On és oh mort la teva victòria!”



DECISIÓ DE CADASCÚ
Jesús no va parlar molt de la vida eterna. No pretenia enganyar ningú amb descripcions fantasioses de la vida més enllà de la mort. Tanmateix, tota la seva vida desvetllava esperança. Viu alleugerint el sofriments i alliberant de la por. Contagia una confiança total en Déu. La seva passió és fer la vida més humana i feliç per a tots, tal com la vol el Pare de tots.
Només quan uns saduceus se li atansen amb la idea de ridiculitzar la fe en la resurrecció, brolla del seu cor creient la convicció que manté i anima la seva vida: Déu “no és un Déu de morts, sinó de vius, perquè per a ell tots viuen”.
La seva fe és senzilla. Nosaltres plorem als nostres éssers estimats perquè, quan moren, els hem perdut aquí a la terra, però Jesús no pot imaginar-se que a Déu se li morin els fills que estima tant. No pot ser. Déu comparteix sa vida amb ells perquè els ha acollit en son amor insondable.
El tret més preocupant del nostre temps és la crisi d'esperança. Hem perdut l'horitzó d'un Futur últim i les petites esperances d'aquesta vida no ens consolen del tot. Aquest buit d'esperança genera la pèrdua de confiança en la vida. Res val la pena. Fàcil és el nihilisme total.
Aquests temps de desesperança, ¿ no demanen a tots, creients i no creients, fer-nos les preguntes més radicals que portem dintre ? Aquest Déu del qual molts dubten, al qual molts han abandonat i pel qual molt també es demanen, ¿ no serà el fonament últim en el qual poder recolzar nostra confiança radical en la vida? Al final de tots els camins, en el fons de tos nostres anhels, a l'interior de nostres interrogants i lluites, ¿no estarà Déu com a Misteri últim de la salvació que cerquem ?
La fe queda aquí, arraconada en nostre interior, com una cosa de poca importància, de qual no val la pena tenir esment ja en aquest temps. ¿ Serà així ? Cert, creure no és bo de fer, i difícil és no creure. Mentre, el misteri últim de la vida ens demana una resposta lúcida i responsable.
Aquesta resposta és decisió de cada un. ¿ Vull esborrar de ma vida tota esperança última més enllà de la mort, com una falsa il·lusió que no ens ajuda a viure ? ¿ Vull romandre obert al Misteri últim de l'existència i confiar que allí trobarem la resposta, l'acollida i la plenitud que cerquem ja des d'ara ?



¿ÉS RIDÍCULA L'ESPERANÇA?
No és Déu de morts sinó de vius.
Els saduceus no eren gaire populars entre la gent dels llogarets. Eren un sector compost de famílies riques pertanyents a la elit de Jerusalem, de tendència conservadora, per la manera de viure la religió i per la política de cercar l'enteniment amb el poder de Roma.
Podem dir que negaven la resurrecció. La consideraven una “novetat” pròpia de gent ingènua. No els preocupava la vida més enllà de la mort. Els anava bé en aquesta vida. ¿ Per què tenir cura de res més ?
Quan s'acosten a Jesús és per ridiculitzar la fe en la resurrecció. La tenen per una cosa absolutament irreal, fruit de la “fantasia masclista”. Parlen del cas de set germans que s'han casat, un rera l'altre amb la mateixa dona, per a assegurar la continuïtat del llinatge, l'honor i l herència a la rama masculina d'aquelles poderoses famílies saduceus de Jerusalem. Només s'entenen d' això.
Jesús critica la seva visió de la resurrecció: ridícul és pensar que la vida definitiva amb Déu serà reproduir i perllongar la situació d'aquesta vida i d'aquestes estructures patriarcals de les quals es beneficien el barons rics.
La fe de Jesús en l'altra vida no consisteix en quelcom tan ridícul i injust: El Déu d'Abraham, d' Isaac i de Jacob, no és un Déu de morts sinó de vius. Jesús no pot ni imaginar-se que a Déu se li morin ses criatures; Déu no viu per tota l'eternitat envoltat de morts. Tampoc pot imaginar que la vida junt a Déu consisteixi en perpetuar les desigualtats, injustícies i abusos d'aquest món.
Quan se viu de manera frívola i satisfeta, dins el propi benestar i oblidant els que no saben el que és viure, és fàcil pensar només en aquesta vida. Pot semblar ridícul alimentar altra esperança.
Quan es comparteix el sofriment dels pobres, les coses canvien: ¿ que dir de tantes vides malanades o sacrificades injustament? ¿ És ridícul alimentar l'esperança amb Déu ?

AMIC DE LA VIDA

Un Déu de vius.
Déu és amic de la vida”. Aquesta era una de les conviccions bàsiques de Jesús. Per això, discutint un dia amb un saduceus que negaven la resurrecció, els confessà la fe: “Déu no és Déu de morts, sinó de vius”.
Jesús no se podia ni imaginar que a Déu se li vagin morint ses criatures; que, després d'uns anys de vida, la mort el deixi sense sos fills i filles estimats. No és possible. Déu és font inesgotable de vida. Déu crea els vivents, els cuida, els defensa, es compateix d'ells i rescata sa vida del pecat i de la mort.
Jesús no llegí el llibre de la Saviesa, escrit l'any 50 a.C. a Alexandria, però la seva manera d'actuar amb els pecadors i el seu missatge sobre Déu recorden una pàgina inoblidable d'aquest savi jueu que escriu així: “Però, justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia de tothom i apartes la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se.24 És que estimes tot el que existeix i no et repugna res del que has creat, ja que no has fet res sense estimar-ho. 25 Què podria subsistir si tu no ho volguessis? Què es podria mantenir si no ho haguessis cridat a l'existència?26Tractes amb gran mirament totes les coses, perquè totes són teves, Senyor que estimes la vida”. (Sav. 11, 23-26)
Déu és amic de la vida
Déu és amic de la vida. Per això es compadeix de tots els que no saben o no poden viure de manera digna. “Tanca els ulls” als pecats dels homes per què descobreixin de bell nou el camí de la vida. No avorreix res del que ha creat. Estima a tots els éssers; sinó, no els hauria fet. Perdona a tots, es compadeix de tots, vol la vida de tots, perquè tots som seus.
¿Com no estimem amb més passió tota la creació ? ¿ Per què no tenim cura i defensem amb més força la vida de tots els éssers de tanta depredació i agressió? ¿ Per què no ens compadim de tants “exclosos” pels quals aquest món no és casa seva ? ¿ Com podem seguir pensant que nostre benestar és més important que la vida de tants homes i dones que es senten estranys i sense lloc en aquesta terra creada per a ells ?
Increïble és que no ens adonem de l'absurd de nostra religió quan cantem al Creador i Ressuscitador de la vida i, al mateix temps, contribuïm a generar fam, sofriment i degradació en les seves criatures.


AMOR I FESTA
Un Déu de vius.
Al llarg dels segles s'han divulgat formes molt diverses de “imaginar” el cel. A voltes s'ha considerat el paradís com una espècie de “país de meravelles” situat més enllà de les estrelles, el “happy end” de la pel·lícula terrestre, oblidant pràcticament a Déu com a font del compliment definitiu de l'ésser humà.
A voltes, per contra, s'ha insistit quasi exclusivament en la “visió beatífica de Déu”, com si la contemplació de l'essència divina exclogués o fes supèrflua tota altra felicitat o experiència plaent que no fos la comunió de Déu amb les ànimes.
Sovint es parla també de la “pau eterna” que expressa la fi de les fatigues d'aquesta vida, però que minva indegudament el ric contingut de la plenitud final a una existència inerta, monótona i poc atractiva.
La teologia contemporània és sòbria al parlar del cel. Els teòlegs tenen cura de no descriure'l amb representacions ingènues. La nostra plenitud final està més enllà de qualsevol experiència terrestre malgrat la puguem evocar, esperar i anhelar com fascinant compliment en Déu d'aquesta vida que avui alena en nosaltres. Els teòlegs recorren al llenguatge de l'amor i de la festa.
L'amor és l'experiència més pregona i planificant de l'ésser humà. Poder estimar i poder ser estimat de manera íntima, plena, lliure i total: aquesta és l'aspiració més radical que espera ple compliment. Si el cel és, ha de ser experiència plena d'amor: estimar i ser estimats, conèixer la comunió gojosa amb Déu i amb les criatures, experimentar el gust de l'amistat i l'èxtasi de l'amor en totes les seves dimensions.
Però, “on es gaudeix l'amor, neix la festa”. Sols en el cel s'acompliran plenament aquestes paraules de sant Ambrosi de Milà. Allí serà “la festa de l'amor reconciliador de Déu”. La festa d'una creació sense mort, ruptures ni dolor; la festa de l'amistat entre tots els pobles, races, religions i cultures; la festa de les ànimes i dels cossos; la plenitud de la creativitat i la bellesa; el goig de la llibertat total.
Els cristians d' avui mirem poc al cel. No sabem aixecar nostra mirada més enllà de l'immediat de cada dia. No gosem esperar molt ni res de ningú, tampoc d'aquest Déu revelat com Amor infinit i salvador en Crist ressuscitat. Se'ns oblida que Déu “no és un Déu de morts, sinó de vius”. Un Déu que sols vol una vida feliç i plena per a tots i per tota l'eternitat.


¿PER QUÈ?
No és Déu de morts, sinó de vius.
¿Per què hem de morir, si, des del més pregon de nostre esser, ens sentim fet per a viure ? Quelcom es rebel·la dins nosaltres devant la mort. La vida tindria que ser per a tots, més bella, més feliç, més segura, més llarga. En el fons vivim i anhelem vida eterna.
És fàcil entendre l'actitud, prou generalitzada, de viure sense pensar en “l'altra vida”. ¿Per què, si només estem segurs d'aquesta? ¿No és millor concentrar les energies en fruir al màxim de nostra existència actual? ¿No és hora d'escoltar el professor Tierno Galván, «instalarnos perfectamente en la finitud» i aprendre a viue i morir sense refugiar-nos en il·lusions de resurrecció o vida eterna?
Són preguntes que estan en la consciència de l'home contemporani. Però aqueixa actitud, que sembla sensata i realista, ¿és la postura més sàvia o és, més aviat, la resignació del que es tanca al misteri últim de l'existència mentre, dins son interior, tot és protesta ?
Sens dubte, aquesta vida finita amaga un gran valor. És molt gran viure encara que només siguin uns anys. És molt gran estimar, fruir, crear una llar, lluitar per un món millor. Però, honestament, una cosa no podem eludir: la veritat última de tot procés - ho afirma la ciència en tots els camps - sols es capta en profunditat des del final. Si l'únic que ens espera a tots i a cadascun de nosaltres és el no-res, ¿quin sentit últim poden tenir els treballs, esforços i progressos ?, ¿com fer justícia als que han mort sense haver fruit de felicitat ?, ¿com fer justícia als que han mort per defensar-la ?, ¿què dir de tantes vides malmeses, perdudes o sacrificades?, ¿quina esperança pot haver-hi per a ells?, i ¿quina esperança pot haver-hi per a nosaltres mateixos que prest o tard desapareixerem d'aquesta vida sense haver vist acomplerts els nostres desitjos de felicitat i plenitud?
El misteri últim de la vida exigeix resposta. En una ocasió, E. Chillida deia així: “De la mort, la raó em diu que és definitiva. De la raó, la raó em diu que és limitada”. Des dels límits i la foscor de la raó humana, els creients ens obrim amb confiança al misteri de Déu. La invocació del salmista ho diu tot: «En tu confio, Déu meu: que no en tingui un desengany» (Sal 25, 1-2).
L'únic que sosté el creient és sa fe en el poder salvador d'aquest Déu que, segons Jesús, “no és Déu de morts, sinó de vius”. Déu no és sols el creador de la vida; és el resucitador que la porta a plenitud.


UN DÉU DE VIUS
No de morts, sinó de vius.
Moltes persones experimenten la religió com una càrrega suplementària que fa més difícil la vida de l'home. Més o manco, això és el que senten: la vida ja és dura per ella mateixa, i endemés, Déu, amb els seus manaments i imposicions, ho fa tot més complicat i costós. La religió és una càrrega de la qual ens podríem alliberar.
Hi ha hagut i hi ha formes concretes d'entendre i viure la religió que agobien l'individu i fan d'ella un pes insoportable i deshumanitzador. Tanmateix, el que més desfigura i perverteix la fe cristiana és la idea d'un Déu que ve a espanyar i aclaparar la vida de l'ésser humà.
Jesús no va elaborar una teologia precisa per a “explicar” com és Déu; Jesús més aviat “viu” Déu, l'invoca com a Pare i cerca amb passió el bé dels seus fills. Tanmateix, amb la discussió amb els saduceus, fa aquesta afirmació aclaridora: Déu “no és un Déu de morts, sinó de vius”.
Cal saber captar el rerefons que tenen aquestes paraules. Per a Jesús, com per a tota la tradició bíblica, Déu és “l' Amic de la vida”, el Creador que estima la vida i crea l'home perquè visqui, i visqui de manera plena i feliç. Per això, la teologia contemporània cita tant aquestes paraules de sant Ireneu, que resumeixen aquesta fe fonamental de manera molt bella: “Gloria Dei, vivens homo”. El que dóna glòria a Déu és un home ple de vida. Tant millor viu l'home, tant millor acompleix el que Déu vol.
Malauradament, hem empobrit la idea de la creació. Per al cristianisme, la creació no és una cosa que va passar una vegada, allà, a l'inici dels temps; un espècie d'empenta inicial Déu que després s'ha desentès del món i de la humanitat perquè fessin el seu camí per inèrcia. La creació és quelcom permanent i actual. Déu està ara i aquí i sosté nostre esser i crea vida en cada moment de nostra existència. “En ell vivim, ens movem i som”, com diu Sant Pau (Fets, 17, 28..)
Aquesta fe constitueix el nucli d'una experiència religiosa autèntica. L'home religiós no està tot sol, entregat a la pròpia debilitat. Se sap acompanyat i sustentat. Déu no agrava la vida; no estalvia tampoc la dura tasca d'existir. Però el creient sap que no està sol. Algú més gran que ell i que totes les forces adverses està al seu costat. Pot viure amb confiança. Déu està sempre aquí cercant ja ara mateix el millor per a sa vida i, en qualsevol cas, la vida eterna. Tota forma de viure la religió que mati la vida i no sigui estímul per a viure de manera mes plena, responsable i alliberada, és falsa. Déu sempre allibera, potencia i desenvolupa la vida, no la mort. És “Déu de vius, no de morts”.



CONTRA LA MORT
No és Déu de morts.
A mesura que els homes perden una fe que dóna esperança i sentit a nostra vida, és bo de fer abusar de la mort. Basta mirar la realitat de cada dia per a constatar, amb pena, com augmenta el que K. Martí ha anomenat el mutu assassinat”.
Els homes ens matem uns als altres en les guerres, en el tràfic, en la lluita pels propis interessos. Ens avesem a cercar solució eficaç als nostres problemes i anem ràpidament a la supressió de l'adversari.
Entre nosaltres, molts defensen i recolzen sense massa reserves polítiques que usen l'assassinat de l'altre en la mesura que l'execució pugui ser rentable i eficaç per a la pròpia estratègia.
Molts més encara aproven fredament de manera desconcertant la mort dels que no han nascut encara i pensen que l'avortament és la millor solució i la més eficaç per a resoldre la tragèdia que s'amaga darrera cada mare que avorta.
Però, ens matem també una als altres, quan no reaccionem davant el tràfic de droga que destrossa els nostres joves, quan permetem situacions que arrosseguen al suïcidi, quan abandonem els vells a la soledat i els empenyem prematurament a la mort.
Tot això no pot ser jutjat de la mateixa manera, però, ¿ no ens mostra que en la consciència social se mor, a poc a poc , l'amor a la vida i la defensa apassionada de tot vivent ?
És ara quan els creients hem de recordar que creure en la resurrecció és més que “cultivar un optimisme barat en l'esperança d'un final feliç”.
El Déu en el qual creiem “no és un Déu de morts sinó de vius”. Quan una roman “pres” per la força de la resurrecció de Jesús, descobreix en Déu un Pare apassionat per la vida i comença a estimar i defensar la vida d'una manera nova.
El creient sent que, ja des d'ara i aquí mateix, som cridats a la resurreció i la vida. Per això, pren partit per la vida allà on la vida és lesionada, ultratjada i destruïda.
Qui creu en la resurrecció estima la vida, la defensa, la fa créixer, lluita sempre per què sigui més humana, bella, sana i ditxosa. «La resurrección se hace presente y se manifiesta allí donde se lucha y hasta se muere por evitar la muerte que está a nuestro alcance» (J.M. Castillo).









Cap comentari:

Publica un comentari