Ell
no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots
viuen.
32º
diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
Déu
no és de morts, sinó de vius.
+
Lectura del sant evangelio segons sant Lluc 20, 27-38
Els
saduceus i la resurrecció
27
Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els
saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar
aquesta dificultat:
28
--Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat
mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar
descendència al germà difunt. 29 Doncs
bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense
fills. 30 També el segon 31
i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al
setè: tots van morir sense deixar fills. 32
Finalment va morir també la dona. 33
Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà
muller, si tots set s'hi havien casat?
34
Jesús els respongué:
--Els
qui viuen en aquest món es casen, 35 però
els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la
resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; 36
ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són
com els àngels i són fills de Déu.
37
»I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica
clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és
el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. 38
Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a
ell tots viuen.
Paraula
de Déu
A
DÉU NO SE LI MOREN ELS FILLS
Per
a ell tots estan vius.
Jesús
sempre parlà de la vida després de la resurrecció amb sobrietat. Tanmateix, quan uns aristòcrates saduceus volen
ridiculitzar la fe en la resurrecció dels morts, Jesús
reacciona i eleva la qüestió al vertader nivell. Fa dues
afirmacions fonamentals.
Primer,
Jesús rebutja la idea pueril dels saduceus que imaginen
la vida dels ressuscitats com a prolongació d'aquesta
vida que coneixem. És un error representar-nos la vida
ressuscitada per Déu des de les nostres experiències.
Hi
ha una diferència radical entre nostra vida terrestre i
aquesta vida plena, sustentada directement per l'amor de Déu
després de la mort. Aquesta Vida és
absolutament “nova”. Per això, la podem esperar
però mai descriure o explicar.
Les
primeres generacions cristianes tingueren aquesta actitud
humil i honesta davant el misteri de la “vida
eterna”. Pau diu als creients de Corint que és
quelcom que “l'ull mai ha vist ni l'orella sentit
ni cap home imaginat, quelcom que Déu ha preparat als
que l'estimen”.
Aquestes
paraules són una advertència sana i d'orientació
gojosa. Per una banda, el cel és una “novetat”
que està més enllà de qualsevol experiència terrestre,
però, per altra, és una vida “preparada”
per Déu per al compliment de nostres aspiracions més
profundes. Propi de la fe no és satisfer ingènuament la
curiositat, sinó alimentar el desig, l'expectació i
l'esperança confiada en Déu.
Això
és el que cerca Jesús apel·lant amb senzillesa a un
fet acceptat pels saduceus: a Déu, en la tradició
bíblica, se'l nomena “Déu d'Abraham, Isaac i
Jacob”. Malgrat que aquests patriarques han mort,
Déu és el seu Déu, el seu protector, el seu amic. La
mort no ha pogut desfer l'amor i fidelitat de Déu cap
a ells.
Jesús
conclou amb una afirmació decisiva per a la nostra fe:
“Déu
no és Déu de morts, sinó de vius; perquè per a Ell
tots
viuen”.
Déu és font inesgotable de vida. La mort no deixa a
Déu sense els fills i filles estimats. Quan nosaltres els
plorem perquè els hem perdut en aquesta terra, Déu els
contempla plens de vida perquè els ha acollit en l'amor
de Pare.
Segons
Jesús, la unió de Déu amb els seus fills no pot ser
desfeta per la mort. El seu amor és més fort que
nostra extinció biològica. Per això, amb fe humil gosem
invocar-lo: “En
tu confio, Déu
meu:
que no en tingui un desengany”
(salm
25,1-2).
"Tres
visions del “més enllà” (que
alguns ja ens fem grans...!)
Avui
l’evangeli ens presenta (i ben jocosament!) la incredulitat dels
saduceus sobre el Cel que s’enriuen de les ingenuïtats d’alguns
dels pietosos fariseus.
Els
primers diuen: no hi ha cel, els segons pensen en un cel de xauxa i
materialista: com el nostre món, però millor i arregladet. Jesús
va molt més enllà: el cel és la plenitud de la creació, quan “som
iguals als àngels i som fills de Déu”!
1.
Els aristòcrates Saduceus: “cel? de què vas! pures falòrnies
vostres”
Els
saduceus provoquen Jesús amb una novel·leta ingènua d’una vídua
que es torna a casar. Els teòlegs saduceus es gloriaven de conèixer
amb exactitud el pensament de Moisès i de menysprear el que
ells consideraven novel·les apocalíptiques de judicis i
resurreccions. No acceptaven el pensament del profetes d’Israel i
les reflexions teològiques dels darrers segles sobre la resurrecció.
(Notem que el tema té gran interès per al lector grecoromà els
dies de Lluc, que viu un ambient que rebutja la resurrecció
dels morts).
Els
saduceus gent rica i enriquida amb el negoci del Temple, el seu
problema no és la retribució a l’altra vida, ja la reben prou en
la present. Fan una lectura literal de la Llei de Moisès i refusen
la resurrecció.
Diuen
els saduceus: Cel?, de què vas!. No ens interessa el tema! Quines
representacions tan “naïf” les que feu del vostre ce!
Els
saduceus són un grup religiós significatiu i ben situat, al costat
d’altres grups com els fariseus, els apocalíptics, els essenis,
els baptistes, etc. L’Israel dels dies de Jesús era ben plural de
maneres de ser, costums i creences. El saduceus no creuen en cels, ni
en el més enllà, com hi creuen fariseus i molts altres jueues. Ells
creuen en Déu, però no en el “més enllà”.
I
avui ens diverteixen amb una historieta jocosa i grotesca que, al seu
entendre, mostra que és impossible que hi hagi cel: una viuda que
s’ha anat casant successivament amb cadascun dels seus cunyats que
tots han anat morint; en el cel, qui serà el seu espòs si tots set
ho han estat? Aquesta juguesca els fa dir: “veieu com això del cel
no té cap sentit!”. Per ells, la veritat és que “no hi ha altre
món, tot es juga aquí”.
Potser
avui en dia n’hi ha molts de saduceus...! Enganxats a la terra, al
que és palpable... Només ens mana l’ara i aquí, perdem la visió
de futur i d’utopia. Encaixem la finitud estoicament, no sabem
mirar enlaire, som de volada curta (“el vuelo gallináceo”).
Parlar del cel és impertinent (“de què vas tiu!”) i objecte de
la burleta, com fan els saduceus..
Això
és creure en un cel molt prosaic... buidat d’Utopia: “más vale
pájaro en mano!”
2.
Algunes pietats ingènues dels fariseus: un cel de Xauxa
Els
fariseus i bona majoria del poble sí que creuen en la resurrecció,
però se n’han fet una imatge a cops ingènua (potser com força
gent avui dia) que porta a no creure-hi, i que devia exasperar als
saduceus. Se n’han fet una imatge molt materialista, com una mena
de “reanimació” del cos, suposen la continuïtat entre aquest
món i el proper. Un famós rabí fariseu arribava a ensenyar que la
dona en el cel tindria el goig de donar a llum cada dia, la gaubança
de tenir un fill seria portada a l’extrem. Manera ben grotesca de
concebre la resurrecció.
La
veritat és que les bajanades d’aquest rabí, les disneylàndies
celestials que alguns esperen, fan que la persona il·lustrada no
pugui creure en el cel. Imaginen el cel com aquest món, però... més
maco! Com un paradís de xauxa, un altre món com aquest, però
lliure de dolors, pressions, conflictes. La síntesi de totes
les coses que he desitjat en aquesta vida.
Per
tant aquests no pensen en el “Cel” sinó en la “Terra”. Per
això Joan Maragall demanava uns nous ulls per veure: “obriu-me’n,
Senyor, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç
immensa. Sia’m la mort una major naixença!”.
3.
El cel de Jesús: L’home i dona esdevinguts “déu”, “fills en
el Fill”
La
resposta de Jesús desfà les concepcions grotesques de resurrecció
incapaces de captar la diferència radical entre la vida terrestre i
la Vida nova, la discontinuïtat entre ambdues: la resurrecció serà
no conèixer la mort, una vida del tot recreada. La resurrecció
cristiana és tota una altra cosa. (El teòleg Pau ho formularà
preciosament a 1Cor 15,35-44, on fa notar que la llavor no pot ni
imaginar que serà l’espiga granada.).
Déu
ha creat l’home i la dona perquè siguin “imatge” seva, com qui
diu: “déus com ell”. Els ha creat perquè tinguin la seva
plenitud, de vida, de goig, perquè siguin com una mena de “còpia”
de Déu. Els ha fet fills, i no de paraula, sinó de debò. Els ha
fet hereus... de totes les seves riqueses, Déu els ha donat tota la
seva herència: ell mateix!
La
nostra “herència”, el món de Déu que esperem, la vida que
anomenem “l’altra vida” (perquè no tenim paraules per
anomenar-la), certament que és una situació agradable, plaent, però
no la mirem amb ulleres mundanes, és d’un altre paradigma, d’unes
altres coordenades, més enllà de les nostres coordenades
espacio-temporals. És la perfecta unió amb Déu. Unió amb la font
de la vida (xopats de VIDA, regalimant la vida de Déu, regalimant
Déu). És la immersió en el Misteri de Déu, la plenitud del ser,
de la pau, de l’amor amb tota la seva tendresa...
Nosaltres
voldríem que Jesús ens donés una fotografia del Cel (en el fons
volem una fotografia materialista com la que critiquen els saduceus).
Jesús no descriu el cel... l’insinua. Jesús ens fa olorar el
“misteri” del cel.
O
potser: Jesús és el Cel mateix...! Els seus deixebles
experimentaren que amb Jesús eren llançats a quelcom infinit,
etern, que rebien capacitat de somniar que un altre món és
possible, el món on regna Déu.
Nosaltres
creiem que Déu s’ha pres seriosament l’home, que l’ha fet fill
i hereu. Creiem que hi ha Cel on Déu ens acull i ens abraça, on som
combregat per Déu.
“On
és oh mort la teva victòria!”
DECISIÓ
DE CADASCÚ
Jesús
no va parlar molt de la vida eterna. No pretenia enganyar
ningú amb descripcions fantasioses de la vida més enllà
de la mort. Tanmateix, tota la seva vida desvetllava
esperança. Viu alleugerint el sofriments i alliberant de la
por. Contagia una confiança total en Déu. La seva
passió és fer la vida més humana i feliç per a
tots, tal com la vol el Pare de tots.
Només
quan uns saduceus se li atansen amb la idea de ridiculitzar
la fe en la resurrecció, brolla del seu cor creient la
convicció que manté i anima la seva vida: Déu “no
és un Déu de morts, sinó de vius, perquè per a ell
tots viuen”.
La
seva fe és senzilla. Nosaltres plorem als nostres éssers
estimats perquè, quan moren, els hem perdut aquí a la
terra, però Jesús no pot imaginar-se que a Déu se li
morin els fills que estima tant. No pot ser. Déu
comparteix sa vida amb ells perquè els ha acollit en son
amor insondable.
El
tret més preocupant del nostre temps és la crisi
d'esperança. Hem perdut l'horitzó d'un Futur últim i les
petites esperances d'aquesta vida no ens consolen del tot.
Aquest buit d'esperança genera la pèrdua de confiança en
la vida. Res val la pena. Fàcil és el nihilisme total.
Aquests
temps de desesperança, ¿ no demanen a tots, creients i
no creients, fer-nos les preguntes més radicals que portem
dintre ? Aquest Déu del qual molts dubten, al qual molts
han abandonat i pel qual molt també es demanen, ¿ no serà
el fonament últim en el qual poder recolzar nostra
confiança radical en la vida? Al final de tots els camins,
en el fons de tos nostres anhels, a l'interior de nostres
interrogants i lluites, ¿no estarà Déu com a Misteri
últim de la salvació que cerquem ?
La
fe queda aquí, arraconada en nostre interior, com una cosa
de poca importància, de qual no val la pena tenir esment
ja en aquest temps. ¿ Serà així ? Cert, creure no és bo
de fer, i difícil és no creure. Mentre, el misteri últim
de la vida ens demana una resposta lúcida i responsable.
Aquesta
resposta és decisió de cada un. ¿ Vull esborrar de ma
vida tota esperança última més enllà de la mort, com
una falsa il·lusió que no ens ajuda a viure ? ¿ Vull
romandre obert al Misteri últim de l'existència i confiar
que allí trobarem la resposta, l'acollida i la plenitud
que cerquem ja des d'ara ?
¿ÉS
RIDÍCULA L'ESPERANÇA?
No
és Déu de morts sinó de vius.
Els
saduceus no eren gaire populars entre la gent dels
llogarets. Eren un sector compost de famílies riques
pertanyents a la elit de Jerusalem, de tendència
conservadora, per la manera de viure la religió i per la
política de cercar l'enteniment amb el poder de Roma.
Podem
dir que negaven la resurrecció. La consideraven
una “novetat” pròpia de gent ingènua. No
els preocupava la vida més enllà de la mort. Els anava bé
en aquesta vida. ¿ Per què tenir cura de res més ?
Quan
s'acosten a Jesús és per ridiculitzar la fe en la
resurrecció. La tenen per una cosa absolutament irreal,
fruit de la “fantasia
masclista”.
Parlen del cas de set
germans que s'han casat, un rera l'altre
amb
la mateixa dona,
per a assegurar la continuïtat del llinatge, l'honor i l
herència a la rama masculina d'aquelles poderoses famílies
saduceus de Jerusalem. Només s'entenen d' això.
Jesús
critica la seva visió de la resurrecció: ridícul és
pensar que la vida definitiva amb Déu serà reproduir i
perllongar la situació d'aquesta vida i d'aquestes
estructures patriarcals de les quals es beneficien el barons
rics.
La
fe de Jesús en l'altra vida no consisteix en quelcom tan ridícul i
injust: El
Déu d'Abraham, d' Isaac i de Jacob, no és un Déu de morts sinó
de
vius.
Jesús no pot ni imaginar-se que a Déu se li morin ses criatures;
Déu no viu per tota l'eternitat envoltat de morts. Tampoc pot
imaginar que la vida junt a Déu consisteixi en perpetuar les
desigualtats, injustícies i abusos d'aquest món.
Quan
se viu de manera frívola i satisfeta, dins el propi benestar i
oblidant els que no saben el que és viure, és fàcil
pensar només en aquesta vida. Pot semblar ridícul alimentar
altra esperança.
Quan
es comparteix el sofriment dels pobres, les coses canvien:
¿ que dir de tantes vides malanades o sacrificades
injustament? ¿ És ridícul alimentar l'esperança amb Déu ?
AMIC
DE LA VIDA
Un
Déu de vius.
”Déu
és amic de la vida”.
Aquesta era una de les conviccions bàsiques de Jesús.
Per això, discutint un dia amb un saduceus que negaven la
resurrecció, els confessà la fe: “Déu
no és Déu de morts, sinó de vius”.
Jesús
no se podia ni imaginar que a Déu se li vagin morint ses criatures;
que, després d'uns anys de vida, la mort el deixi sense sos fills
i filles estimats. No és possible. Déu és font inesgotable de
vida. Déu crea els vivents, els cuida, els defensa, es compateix
d'ells i rescata sa vida del pecat i de la mort.
Jesús
no llegí el llibre de la Saviesa, escrit l'any 50 a.C. a
Alexandria, però la seva manera d'actuar amb els pecadors i
el seu missatge sobre Déu recorden una pàgina
inoblidable d'aquest savi jueu que escriu així: “Però,
justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia de tothom i apartes
la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se.24
És
que estimes tot el que existeix i no et repugna res del que has
creat, ja que no has fet res sense estimar-ho. 25
Què
podria subsistir si tu no ho volguessis? Què es podria mantenir si
no ho haguessis cridat a l'existència?26Tractes
amb gran mirament totes les coses, perquè totes són teves, Senyor
que estimes la vida”. (Sav. 11, 23-26)
Déu
és amic de la vida
Déu
és amic de la vida. Per això es compadeix de tots els
que no saben o no poden viure de manera digna. “Tanca
els ulls” als pecats dels homes per què
descobreixin de bell nou el camí de la vida. No avorreix
res del que ha creat. Estima a tots els éssers; sinó, no
els hauria fet. Perdona a tots, es compadeix de tots, vol
la vida de tots, perquè tots som seus.
¿Com
no estimem amb més passió tota la creació ? ¿ Per què
no tenim cura i defensem amb més força la vida de tots
els éssers de tanta depredació i agressió? ¿ Per què no
ens compadim de tants “exclosos” pels quals
aquest món no és casa seva ? ¿ Com podem seguir pensant
que nostre benestar és més important que la vida de
tants homes i dones que es senten estranys i sense lloc
en aquesta terra creada per a ells ?
Increïble
és que no ens adonem de l'absurd de nostra religió quan
cantem al Creador i Ressuscitador de la vida i, al
mateix temps, contribuïm a generar fam, sofriment i
degradació en les seves criatures.
AMOR
I FESTA
Un
Déu de vius.
Al
llarg dels segles s'han divulgat formes molt diverses de
“imaginar”
el cel. A voltes s'ha considerat el paradís com una
espècie de
“país de meravelles”
situat més enllà de les estrelles, el
“happy end”
de la pel·lícula terrestre, oblidant pràcticament a Déu
com a font del compliment definitiu de l'ésser humà.
A
voltes, per contra, s'ha insistit quasi exclusivament en la
“visió
beatífica
de Déu”,
com si la contemplació de l'essència divina exclogués o
fes supèrflua tota altra felicitat o experiència plaent
que no fos la comunió de Déu amb les ànimes.
Sovint
es parla també de la “pau eterna” que
expressa la fi de les fatigues d'aquesta vida, però que
minva indegudament el ric contingut de la plenitud final a
una existència inerta, monótona i poc atractiva.
La
teologia contemporània és sòbria al parlar del cel. Els
teòlegs tenen cura de no descriure'l amb representacions
ingènues. La nostra plenitud final està més enllà de
qualsevol experiència terrestre malgrat la puguem evocar,
esperar i anhelar com fascinant compliment en Déu
d'aquesta vida que avui alena en nosaltres. Els teòlegs
recorren al llenguatge de l'amor i de la festa.
L'amor
és l'experiència més pregona i planificant de l'ésser
humà. Poder estimar i poder ser estimat de manera íntima,
plena, lliure i total: aquesta és l'aspiració més radical
que espera ple compliment. Si el cel és, ha de ser
experiència plena d'amor: estimar i ser estimats, conèixer
la comunió gojosa amb Déu i amb les criatures,
experimentar el gust de l'amistat i l'èxtasi de l'amor
en totes les seves dimensions.
Però,
“on es gaudeix l'amor, neix la festa”. Sols
en el cel s'acompliran plenament aquestes paraules de sant
Ambrosi de Milà. Allí serà “la festa de
l'amor reconciliador de Déu”. La festa d'una creació
sense mort, ruptures ni dolor; la festa de l'amistat entre
tots els pobles, races, religions i cultures; la festa
de les ànimes i dels cossos; la plenitud de la
creativitat i la bellesa; el goig de la llibertat total.
Els
cristians d' avui mirem poc al cel. No sabem aixecar nostra
mirada més enllà de l'immediat de cada dia. No gosem
esperar molt ni res de ningú, tampoc d'aquest Déu revelat
com Amor infinit i salvador en Crist ressuscitat. Se'ns
oblida que Déu “no
és un
Déu
de morts, sinó de vius”.
Un Déu que sols vol una vida feliç i plena per a
tots i per tota l'eternitat.
¿PER
QUÈ?
No
és Déu de morts, sinó de vius.
¿Per
què hem de morir, si, des del més pregon de nostre
esser, ens sentim fet per a viure ? Quelcom es rebel·la
dins nosaltres devant la mort. La vida tindria que ser per
a tots, més bella, més feliç, més segura, més llarga.
En el fons vivim i anhelem vida eterna.
És
fàcil entendre l'actitud, prou generalitzada, de viure sense
pensar en “l'altra
vida”.
¿Per què, si només estem segurs d'aquesta? ¿No és
millor concentrar les energies en fruir al màxim de
nostra existència actual? ¿No és hora d'escoltar el
professor Tierno
Galván,
«instalarnos
perfectamente en la finitud»
i
aprendre a viue i morir sense refugiar-nos en
il·lusions de resurrecció o vida eterna?
Són
preguntes que estan en la consciència de l'home contemporani.
Però aqueixa actitud, que sembla sensata i realista, ¿és
la postura més sàvia o és, més aviat, la resignació
del que es tanca al misteri últim de l'existència
mentre, dins son interior, tot és protesta ?
Sens
dubte, aquesta vida finita amaga un gran valor. És molt
gran viure encara que només siguin uns anys. És molt
gran estimar, fruir, crear una llar, lluitar per un món
millor. Però, honestament, una cosa no podem eludir: la
veritat última de tot procés - ho afirma la ciència en
tots els camps - sols es capta en profunditat des del final.
Si l'únic que ens espera a tots i a cadascun de nosaltres
és el no-res, ¿quin sentit últim poden tenir els
treballs, esforços i progressos ?, ¿com fer justícia als
que han mort sense haver fruit de felicitat ?, ¿com fer
justícia als que han mort per defensar-la ?, ¿què dir de
tantes vides malmeses, perdudes o sacrificades?, ¿quina
esperança pot haver-hi per a ells?, i ¿quina esperança pot
haver-hi per a nosaltres mateixos que prest o tard
desapareixerem d'aquesta vida sense haver vist acomplerts
els nostres desitjos de felicitat i plenitud?
El
misteri últim de la vida exigeix resposta. En una ocasió,
E.
Chillida
deia així: “De
la mort, la raó em diu que és definitiva. De la raó,
la raó em diu que és limitada”.
Des dels límits i la foscor de la raó humana, els
creients ens obrim amb confiança al misteri de Déu. La
invocació del salmista ho diu tot:
«En
tu confio,
Déu
meu:
que
no en tingui un desengany»
(Sal 25, 1-2).
L'únic
que sosté el creient és sa fe en el poder salvador
d'aquest Déu que, segons Jesús, “no
és Déu de morts, sinó de
vius”.
Déu no és sols el creador de la vida; és el
resucitador que la porta a plenitud.
UN
DÉU DE VIUS
No
de morts, sinó de vius.
Moltes
persones experimenten la religió com una càrrega
suplementària que fa més difícil la vida de l'home. Més
o manco, això és el que senten: la vida ja és dura
per ella mateixa, i endemés, Déu, amb els seus manaments
i imposicions, ho fa tot més complicat i costós. La
religió és una càrrega de la qual ens podríem alliberar.
Hi
ha hagut i hi ha formes concretes d'entendre i viure la
religió que agobien l'individu i fan d'ella un pes insoportable
i deshumanitzador. Tanmateix, el que més desfigura i
perverteix la fe cristiana és la idea d'un Déu que ve a
espanyar i aclaparar la vida de l'ésser humà.
Jesús
no va elaborar una teologia precisa per a “explicar”
com és Déu; Jesús més aviat “viu”
Déu, l'invoca com a Pare i cerca amb passió el bé
dels seus fills. Tanmateix, amb la discussió amb els
saduceus, fa aquesta afirmació aclaridora: Déu “no
és un Déu de morts, sinó de vius”.
Cal
saber captar el rerefons que tenen aquestes paraules. Per
a Jesús, com per a tota la tradició bíblica, Déu és
“l' Amic de la vida”, el Creador que estima
la vida i crea l'home perquè visqui, i visqui de manera
plena i feliç. Per això, la teologia contemporània cita
tant aquestes paraules de sant Ireneu, que resumeixen aquesta
fe fonamental de manera molt bella: “Gloria Dei,
vivens homo”. El que dóna glòria a Déu és un
home ple de vida. Tant millor viu l'home, tant millor
acompleix el que Déu vol.
Malauradament,
hem empobrit la idea de la creació. Per al cristianisme,
la creació no és una cosa que va passar una vegada,
allà, a l'inici dels temps; un espècie d'empenta inicial
Déu que després s'ha desentès del món i de la
humanitat perquè fessin el seu camí per inèrcia. La
creació és quelcom permanent i actual. Déu està ara i
aquí i sosté nostre esser i crea vida en cada moment
de nostra existència. “En
ell vivim, ens movem i som”,
com diu Sant Pau (Fets, 17, 28..)
Aquesta
fe constitueix el nucli d'una experiència religiosa
autèntica. L'home religiós no està tot sol, entregat a la
pròpia debilitat. Se sap acompanyat i sustentat. Déu no
agrava la vida; no estalvia tampoc la dura tasca d'existir.
Però el creient sap que no està sol. Algú més gran
que ell i que totes les forces adverses està al seu
costat. Pot viure amb confiança. Déu està sempre aquí
cercant ja ara mateix el millor per a sa vida i, en
qualsevol cas, la vida eterna. Tota forma de viure la
religió que mati la vida i no sigui estímul per a
viure de manera mes plena, responsable i alliberada, és
falsa. Déu sempre allibera, potencia i desenvolupa la
vida, no la mort. És “Déu
de vius, no de morts”.
CONTRA
LA MORT
No
és Déu de morts.
A
mesura que els homes perden una fe que dóna esperança
i sentit a nostra vida, és bo de fer abusar de la
mort. Basta mirar la realitat de cada dia per a constatar,
amb pena, com augmenta el que K. Martí ha anomenat
“el mutu assassinat”.
Els
homes ens matem uns als altres en les guerres, en el
tràfic, en la lluita pels propis interessos. Ens avesem a
cercar solució eficaç als nostres problemes i anem
ràpidament a la supressió de l'adversari.
Entre
nosaltres, molts defensen i recolzen sense massa reserves
polítiques que usen l'assassinat de l'altre en la mesura
que l'execució pugui ser rentable i eficaç per a la
pròpia estratègia.
Molts
més encara aproven fredament de manera desconcertant la mort
dels que no han nascut encara i pensen que l'avortament
és la millor solució i la més eficaç per a resoldre
la tragèdia que s'amaga darrera cada mare que avorta.
Però,
ens matem també una als altres, quan no reaccionem davant
el tràfic de droga que destrossa els nostres joves, quan
permetem situacions que arrosseguen al suïcidi, quan
abandonem els vells a la soledat i els empenyem
prematurament a la mort.
Tot
això no pot ser jutjat de la mateixa manera, però, ¿
no ens mostra que en la consciència social se mor, a poc
a poc , l'amor a la vida i la defensa apassionada de tot
vivent ?
És
ara quan els creients hem de recordar que creure en la
resurrecció és més que “cultivar un optimisme
barat en l'esperança d'un final feliç”.
El
Déu en el qual creiem
“no és un Déu de morts sinó de vius”.
Quan una roman “pres”
per la força de la resurrecció de Jesús, descobreix en
Déu un Pare apassionat per la vida i comença a estimar
i defensar la vida d'una manera nova.
El
creient sent que, ja des d'ara i aquí mateix, som
cridats a la resurreció i la vida. Per això, pren partit
per la vida allà on la vida és lesionada, ultratjada i
destruïda.
Qui
creu en la resurrecció estima la vida, la defensa, la fa
créixer, lluita sempre per què sigui més humana, bella,
sana i ditxosa.
«La resurrección se hace presente y se manifiesta allí donde se
lucha y hasta se muere por evitar la muerte que está a nuestro
alcance»
(J.M.
Castillo).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada