AVUI AMB MI AL PARADÍS

RECORDEU-VOS DE MI

Segons el relat de Lluc, Jesús ha agonitzat enmig de burles i menyspreus dels que l'envolten. Ningú sembla haver entès la seva vida. Ningú sembla haver captat la seva entrega als que sofreixen ni el seu perdó als culpables. Ningú ha vist en el seu rostre la mirada compassiva de Déu. Ningú sembla intuir en aquella mort cap misteri.

Les autoritats religioses se burlen amb gestos despectius: ha pretès salvar-ne d'altres; que es salvi ara a ell mateix. Si és el Messies de Déu, “l'Elegit” per ell, ja vindrà Déu en defensa.

Els soldats també s'afegeixen a les burles. Ells no creuen en cap Enviat de Déu. Se'n riuen de rètol que Pilat ha manat col·locar a la creu: “Aquest és el rei dels jueus”. És absurd que ningú pugui regnar sense poder. Que demostri sa força salvant-se a ell mateix.

Jesús roman callat, però no baixa de la creu. ¿Què fariem nosaltres si l'enviat de Déu cerqués la pròpia salvació escapant d'aquesta creu que l'uneix per a sempre a tots els crucificats de la història ? ¿ Com podríem creure en un Déu que ens abandona per a sempre a la nostra sort ?

De cop, enmig de tantes burles i menyspreus, una sorprenent invocació: “Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne”. No és un deixeble ni un seguidor de Jesús. És un dels delinqüents crucificats vora ell. Lluc el proposa com un exemple admirable de fe en el Crucificat.

Aquest home, a punt de morir ajusticiat, sap que Jesús és home innocent, que no ha fet més que bé a tots. Intueix en sa vida un misteri que a ell li escapa, però està convençut que Jesús no és derrotat per la mort. De son cor brolla una súplica. Sols demana a Jesús que no s'oblidi: qualque cosa podrà fer per ell.

Jesús respon de seguida: “T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís”. Ara ambdós units per l'angoixa i la impotència, però Jesús l'acull com a company inseparable. Moriran crucificats, però entraran junts en el misteri de Déu.

Enmig de la societat descreguda del nostrs temps, molts viuen desconcertats. No saben si creuen o no creuen. Sense saber-ho, porten en el cor una fe petita i fràgil. A voltes, sense saber perquè ni com, agobiats pel pes de la vida, invoquen a Jesús a la seva manera. “Jesús, recordeu-vos de mi” i Jesús els escolta: “Tu seràs sempre amb mi”. Déu té camins per a trobar-se amb cada persona i no sempre passen per on indiquen els teòlegs. Decisiu és tenir un cor que escolta la pròpia consciència.