dijous, 28 de novembre del 2019

ADVENT - PRIMER DIUMENGE


Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor.













1º diumenge d'Advent (A)
EVANGELI
Vetllau i estigueu a punt.

Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 24,37-44
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:
37»Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l'home. 38 Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca; 39 no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se'ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l'home. 40 Llavors hi haurà dos homes al camp: l'un serà pres i l'altre deixat; 41 i dues dones que moldran a la mola: l'una serà presa i l'altra deixada. 42 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. 43 Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa 44Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada.
Paraula de Déu.




AMB ELS ULLS OBERTS
Les primeres comunitats cristianes visqueren anys molt difícils. Perduts dins l' Imperi de Roma, enmig de conflictes i persecucions, aquells cristians cercaven força i ànim esperant la pròxima vinguda de Jesús i recordant les seves paraules: “Vigileu. Viviu desperts. Teniu els ulls oberts. Estigueu a punt”.
¿Encara volen dir quelcom per a nosaltres les crides de Jesús? ¿Que vol dir per als cristians posar l'esperança en Déu i viure amb els ulls oberts?
¿S'acabarà dins nostre món secular l'esperança en una última justícia de Déu per a aqueixa immensa majoria de víctimes innocents que sofreixen sense cap culpa?
La manera més fàcil de falsejar l'esperança cristiana és esperar de Déu nostra salvació eterna, mentre donem l'esquena al sofriment que hi ha en nostre món. Haurem que reconèixer nostra ceguesa devant Crist Jutge. ¿Quan et vérem famolenc o assedegat, estranger o nuu, malalt o a la presó, i no t'assistirem? Aquest serà el nostre diàleg final amb ell si vivim amb els ulls tancats.
Cal desvetllar-nos i obrir els ulls. Viure vigilants per a mirar més enllà dels nostres petits interessos i preocupacions. L'esperança del cristià no és una actitud cega, ja que no oblida mai els que sofreixen. L'espiritualitat cristiana no és només una mirada cap a l'interior, ja que el cor està atent als que viuen abandonats a sa sort.
En les comunitats cristianes hem de tenir cura cada cop més del nostre mode de viure l'esperança que no ens dugui a la indiferència o oblit dels pobres. No podem aïllar-nos en la religió per a no sentir el clam dels que moren cada dia de fam. No  està permès nodrir nostra il·lusió d'innocència per a defensar nostra tranquil·litat.
Una esperança en Déu, que s'oblida dels que viuen en aquesta terra sense poder esperar res, ¿no pot ser com una versió religiosa de cert optimisme, viscut sense lucidesa ni responsabilitat? Una recerca de la pròpia salvació eterna d'esquena als que sofreixen, ¿ no pot ser acusada de ser subtil “egoisme allargat cap al més allà” ?
La poca sensibilitat al sofriment immens que hi ha en el món és un símptoma d'envelliment del cristianisme actual. Quan el Papa reclama “una Església més pobre i dels pobres”, ens crida el missatge més important pels cristians dels països del benestar.
José Antonio Pagola






SIGNES DELS TEMPS
Esteu a punt.
Els evangelis han recollit la crida insistent de Jesús a viure desperts i vigilants, molt atents als signes del temps. Al començament, els primers cristians donaren importància a aquesta “vigilància” per a estar a punt davant la vinguda del Senyor. Més tard prengueren consciència de que viure amb lucidesa, atents als signes de cada època, és imprescindible per a mantenir-nos fidels a Jesús al llarg de la història.
Així recollia el Concili aquesta preocupació: “És deure permanent de l' Església escrutar a fons els signes d'aquesta època i interpretar-los a la llum de l' Evangeli, de forma que, acomodant-se a cada generació, pugui respondre als perennes interrogants de l' humanitat sobre el sentit de la vida present i futura...”
Entre els signes d'aquests temps, el Concili senyala un fet penòs: “Creix de dia en dia el fenomen de masses que, en la pràctica, es desentenen de la religió”. ¿Com llegir aquest signe greu? ¿Som conscients del que passa ? ¿És suficient atribuir-ho al materialisme, la secularització o el rebuig social de Déu? ¿Cal escoltar en l'interior de l'Església una crida a la conversió?
La majoria han partit silenciosament, sense fer renou. Sempre han estat muts en l'Església. Ningú els ha preguntat res important. Mai han pensat que podien tenir qualque cosa a dir. Se'n van calladament. ¿ Què bhi ha en el fons del seu silenci ? ¿Qui els escolta? ¿S'han sentit mai acollits, escoltats i acompanyats dins nostres comunitats?
Molts eren cristians senzills, avesats a complir per costum els seus deures religiosos. La religió que havien rebut s'ha esbucat. No han trobat en ella la força que necessitaven per fer front als nous temps. ¿Quin aliment han rebut de nosaltres ? ¿On podran escoltar l' Evangeli? ¿ On podran topar-se amb Crist?
Altres se'n van decebuts. Cansats d'escoltar paraules que no arriben al cor ni responen als seus interrogants. Penats en descobrir “l'escàndol permanent” de l' Església. Alguns segueixen cercant a palpentes ¿ Qui els farà creïble la Bona Nova de Jesús?
El Papa ha dit que el perill més gros per a l' Església no prové de fora, sinó que està dins ella mateixa, en son pecat i infidelitat. És el moment de reaccionar. La conversió de l' Església és possible, però comença per nostra conversió, la de cada cristià.
José Antonio Pagola








DESVETLLAR
Estigueu a punt.
Jesús ho va repetir un cop i un altre: “esteu sempre a punt”. Era la seva preocupació: que el foc inicial s'apagaria i els seus seguidors se dormirien. És el gran risc dels cristians: instal·lar-nos còmodament en nostres creences, “avesar-nos” a l'evangeli i viure adormits en l'observança tranquil·la d'una religió apagada. ¿ Com despertar ?
Primer, retornar a Jesús i sintonitzar amb l'experiència primera que ho desfermà tot. No val instal·lar-nos “correctament” en la tradició. Hem d'arrelar nostra fe en la persona de Jesús, tornar a néixer de son Esperit. Res més important dins l' Església. Sols Jesús ens pot menar de bell nou a l'essencial.
Necessitem revifar l'experiència de Déu. L'essencial de l' Evangeli no s'aprèn des de fora. Ho descobreix cada un en son interior com a Bona Nova de Déu. Cal aprendre i ensenyar camins per a trobar-nos amb Déu. Poc serveix desenvolupar temes didàctics de religió o discutir qüestions de “moral sexual”, si no desvetllem en ningú el gust per un Déu amic, font de vida digna i feliç.
Més encara. La clau des de la qual Jesús vivia a Déu i mirava la vida sencera no era el pecat, la moral o la llei, sinó el sofriment de la gent. Jesús no només estimava als desgraciats sinó que no estimava res més o part damunt d'ells. No seguim les petjades de Jesús si vivim més preocupats per la religió que pel sofriment de les persones. Res desvetllarà l' Església de sa rutina, immobilisme o mediocritat si no ens commou més la fam, la humiliació i el sofriment.
Important per a Jesús és sempre la vida digna i feliç de les persones. Per això, si nostre “cristianisme” no serveix per a fer viure i créixer, no serveix per l'essencial per noms pietosos i venerables amb el qual el vulguem designar.
L'Advent és un temps apropiat per a reaccionar. No hem de mirar els altres. Cada un hem de sacsejar-nos del damunt la indiferència, la rutina i la passivitat que ens fa viure adormits.
José Antonio Pagola



REORIENTAR LA VIDA
Esteu sempre a punt.
No sempre és fàcil posar nom al malestar profund i persistent que podem sentir en qualque moment de la vida. Moltes persones que cercaven “quelcom diferent”, una llum nova, tal volta una experiència capaç de donar color nou al viure diari.
Podem dir “buit interior”, insatisfacció, incapacitat de trobar quelcom sòlid que ompli el desig intens de viure. Tal volta podríem dir “tedi”, cansament de viure sempre el mateix, sensació de no encertar amb el secret de la vida: ens equivoquem en qualque cosa essencial i no sabem ben bé que és.
A voltes, la crisi agafa to religiós. ¿ Podem parlar de “pèrdua de fe ?” No sabem ja en què creure, res ens il·lumina per dintre, hem abandonat la religió ingènua d'altre temps però no ml'hem substituïda per res millor. Pot créixer aleshores en nosaltres una sensació estranya de culpabilitat: ens quedem sense clau per a orientar nostra vida. ¿Què podem fer ?
Primer, no deixar-nos a la tristesa ni a la crispació: tot ens crida a viure. Dintre d'aquest malestar persistent hi ha qualque cosa important: nostre desig de viure quelcom més gran i manco postís, quelcom més digne i manco artificial. Necessitem reorientar nostra vida. No és corregir un aspecte concret de nostra persona. L'important és anar a l'essencial, trobar una font de vida i de salvació.
Aquest diumenge d'Advent, comencem un any nou litúrgic. La crida urgent que s'escolta és : “Estigueu a punt”, “Adoneu-vos del moment que viviu”, “És hora de desvetllar-nos”. Tots hem de demanar-nos què és el que descuidem en nostra vida, què cal canviar, a què parar més atenció i més temps.
Les paraules de Jesús van per a tots i per cada un de nosaltres: “Vigileu”. Hem de reaccionar. Si ho fem, viurem moments en els qual ens sentirem “desperts” des del més progon de nostre esser.





La celebració d' avui, que inaugura un nou any litúrgic, empra múltiples imatges per a engrescar-nos, tant a esperar una irrupció espiritual, com a posar-nos en camí. Ens espera durant l'any una experiència de doble cara, passiva i activa. Comprovarem fins on arriba l'amor de Déu que inunda tots  els racons de la nostra vida, ni que siguin ben recòndits, i serem convidats a participar en l'exquisida solidaritat divina. 
Sant Ignasi recull aquest doble moviment en la petició definitiva del seu llibre d'exercicis: poder reconèixer en tot l'amor tan gran rebut de Déu per a en tot estimar-lo i servir-lo.
Desgranem el fet. Estem davant un repte i una oferta espiritual. L'any litúrgic que proposa l'Església és el record i l'actualització del pla salvador de Déu dut a terme en Jesús de Natzaret. Cada diumenge el poble celebra la resurrecció de Jesús. Ell viu i fa camí amb la comunitat, que creu en el valor definitiu de la seva passió. Ho recordàvem el diumenge passat, l'últim de l'any litúrgic, amb la bella escena del bon lladre. Enfilat a la creu, el bon pastor trobà l'ovella perduda: Aquest vespre estaràs amb mi al Paradís.
Justament al bell mig d'aquest llarg pelegrinatge, que és l'any litúrgic, celebrem la Pasqua, el pas de Jesús ben puntual a l'hora de fundar la Jerusalem celestial. A l'entorn de la celebració pasqual s'organitzen tots els diferents moments de l'any litúrgic, començant per l'Advent, i el seu primer diumenge que és avui.
La litúrgia l'omple d'imatges, començant per la finor i rotunditat d'Isaïes: mai més ningú s'ensinistrarà per la guerra; de les espases en faran relles, i de les llances, falçs. Si ho traduíssim a la nostra esbojarrada carrera d'armament! Quantes escoles, quanta sanitat, quant equilibri ecològic!
Aquesta lliçó de pau s'aprèn a Jerusalem, al cor de la ciutat que resplendeix a la muntanya més alta. Cal anar-hi, entrem en la ruta de l'any litúrgic guiats pel mateix Déu. El salmista en viu l'alegria: anem a la casa del Senyor!.
Sant Pau escrivint el text que hem llegit dirigit als romans pinta dues imatges més. Despertar i vestir-se. Ha esclatat el dia. La salvació és a tocar, el Regne ja és aquí. Proposa un cop més, tal com fa sovint a les seves cartes, que ens  revestim de Jesús. Assenyala clarament la pretensió de l'Any litúrgic.
L'evangeli rebla el clau, comparant la vinguda del fill de l'home amb el diluvi. En la comparació se subratllen diversos elements. Primer la distracció del poble. Està adormit, està dispers, està enfangat. Després, la irrupció impensada a l'hora imprevista. En acabat, la globalitat absoluta de la inundació. En el cas de Jesús la collita i tria absoluta de tot. Una tria que discriminarà, fins i tot, entre dos homes o dues dones que estiguin fent la mateixa feina. Però és que hi ha dues maneres d'estar en aquest món. A punt o adormits; llests en l'amor i servei o enganxats als bens moridors.
En tot cas la litúrgia convida a viure un any espiritual d'espera i compromís.
Per a alguns, aquesta repetició anual se'ls fa avorrida, cíclica, un sant-tornem-hi allà mateix.
Pensem que per l'experiència de la vida, segurament per sort o potser per desgràcia, no és mai el mateix. Ja no som els qui érem l'any anterior. Ni personalment, ni en  comunitat, ni mundialment. Estem a més de sis mil milions de quilòmetres d'on érem el dos de desembre de 2018!
Com diu l'Apocalipsi: Jesús és a la porta i truca. Amén! Vine, Senyor Jesús! Que la gràcia de Jesús sigui amb tothom (Ap 22,20-21).














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada