dimecres, 20 de novembre de 2019

DIUMENGE DE CRIST REI


Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: ¿No ets el Messies? Doncs salva't a tumateix i a nosaltres!
Però l'altre, renyant-lo, li respongué: ¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal. I deia: Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne.
Jesús li digué: T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís.

34º diumenge Tiemps ordinari (C)
Jesucrist Rei de l'Univers
EVANGELI
Senyor, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre regne.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 23,35-43

35 El poble era allà mirant-ho, però les autoritats se'n reien dient:
--Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit!
36 També els soldats l'escarnien: se li acostaven a oferir-li vinagre 37 i deien:
--Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix!
38 Sobre d'ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus.»
39 Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient:
--¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!
40 Però l'altre, renyant-lo, li respongué:
--¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? 41 I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal.
42 I deia:
--Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne.
43 Jesús li digué:
--T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís.
Paraula de Déu.







CARREGAR AMB LA CREU
Aquest és el rei dels jueus,
El relat de la crucifixió, proclamat en la festa de Crist Rei, ens recorda als seguidors de Jesús que el seu regne no és un regne de glòria i de poder, sinó de servei, amor i entrega total per a rescatar l'esser humà del mal, dels pecat i de la mort.
Avesats a proclamar la “victòria de la Creu”, arrisquem d'oblidar que el Crucificat no té res a veure amb un fals triumfalisme que buida de contingut el gest més sublim de servei de Déu a les criatures. La Creu no és una espècie de trofeu que mostrem amb orgull, sinó el símbol de l'Amor crucificat de Déu que ens convida a seguir el seu exemple.
Cantem, adorem i besam la Creu de Crist perquè en el pregon de nostre esser sentim la necessitat de donar gràcies a Déu pel seu amor insondable, però sense oblidar que el que ens demana Jesús de manera insistent no és besar la Creu sinó carregar amb ella. I això és senzillament seguir les seves petjades de manera responsable i compromesa, sabent que aquest camí ens portarà prest o tard a compartir son destí dolorós.
No ens està permès apropar-nos al misteri de la Creu de manera passiva, sense intenció de carregar amb ella. Per això, hem de tenir cura de certes celebracions que poden crea en torn a la Creu una atmósfera atractiva però perillosa, si ens desviem del seguiment fidel al Crucificat i ens fem la il·lusió d'un cristianisme sense Creu. Quan besem la Creu hem d'escoltar la crida de Jesús: Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi.”
Per als seguidors de Jesús, reivindicar la Creu és apropar-se servicialment als crucificats; introduir justícia allà on s'abusa dels indefensos; reclamar compassió allà on hi ha indiferència devant els que sofreixen. Això ens durà conflictes, rebuig i sofriment. Serà nostra manera humil de carregar amb la Creu de Crist.
El teòleg catòlic J. Bp. Metz adverteix del perill que la imatge del Crucificat ens oculti el rostre dels que viuen avui crucificats. En el cristianisme del països del benestar passa un fenómen molt greu: “La Creu no intranquil·litza a ningú, no té agulló; ha perdut la tensió del seguiment a Jesús, no crida a cap responsabilitat, sinó que descarrega d'ella”.
¿No hem de revisar tots quina és la nostra vertadera actitud devant el Crucificat ? ¿ No hem d'apropar-nos a ell de manera més responsable i compromesa ?

Ser REI
és el Gran Cap d'un país, la persona, la més important i que el dirigeix.
  Abans  anomenaven a tots els "personatges" de dalt, Reis o Emperadors. Actualment encara existeixen els anomenats Rei o Reina de tal país, però ha canviat la manera de considerar aquestes persones. El poder real sobre un poble l'exerceixen els Presidents.
  ¿Com es pot dir a Jesús REI, quan ell va venir sobre la terra com un nen qualsevol, d'una família humil, i mai no va acceptar que li diguessin Rei d'Israel? Probablement perquè era també l'anomenat Messies,un títol atribuït al Rei David o als seus descendents, però amb un aspecte més místic, de Salvador de la Humanitat
  Jesús, esperat pel seu poble com EL MESSIES, va haver de dir clarament, davant del procurador Pilat, que el seu regne no era d'aquest món.Tot i això, els soldats que el van clavar a la creu van posar un títol escrit a la part alta de la creu: “Jesús, rei dels jueus” Era una burla; però això no va impedir que un dels que havien estat crucificats amb Jesús, li digués: "Jesús, recordeu-vos de mi, quan  tornis a la terra com a veritable Rei." Ell tenia la fe en Jesús Salvador dels homes, pel do generós de la seva vida.
  A la història hi ha hagut pocs reis, pocs presidents d'un país que s'hagin comportat com Jesús. Ja ho veiem actualment: voler ser President és per fer-se valer, davant d'un poble que demana ser governat; sovint és la decepció per la poca qualitat o l'egoisme d'aquests anomenats reis o presidents, que no busquen més que valoritzar la seva pròpia persona, en lloc d'actuar pel bé de la població.
  Ho estem comprovant d'una manera que desconcerta. Els presidents i els polítics en general no actuen amb l'esperit de l'Evangeli, de servir i no ser servits. Molts mostren defectes seriosos, d'egoisme, orgull, mentides, etc. No cito noms ja que són de tots coneguts, personatges mediocres que no ajuden al progrés dels seus pobles.
  Sant Pau ens ha dit que Déu ens ha destinat a entrar al Regne del seu Fill estimat. Jesús li va dir al condemnat amb ell a la creu: "Avui seràs amb mi al Paradís". Nosaltres volem sentir aquesta mateixa paraula d'esperança, però hem de separar-nos dels ídols, que tants segueixen i veneren. Per això hem de seguir el camí de Jesús, que encara que ens porta a la creu, també ens farà ressuscitar amb Ell.
   Confiem en Jesús, a qui el Nou Testament diu Rei de Reis, l’ Únic que posseeix la Immortalitat, on seu a la dreta del Pare. Confiem-li la nostra Església, i el nou any litúrgic que comença aquest proper mes de desembre.    

                                             

RECORDEU-VOS DE MI
Segons el relat de Lluc, Jesús ha agonitzat enmig de burles i menyspreus dels que l'envolten. Ningú sembla haver entès la seva vida. Ningú sembla haver captat la seva entrega als que sofreixen ni el seu perdó als culpables. Ningú ha vist en el seu rostre la mirada compassiva de Déu. Ningú sembla intuir en aquella mort cap misteri.
Les autoritats religioses se burlen amb gestos despectius: ha pretès salvar-ne d'altres; que es salvi ara a ell mateix. Si és Messies de Déu, “l'Elegit” per ell, ja vindrà Déu en defensa.
Els soldats també s'afegeixen a les burles. Ells no creuen en cap Enviat de Déu. Se'n riuen de rètol que Pilat ha manat col·locar a la creu: “Aquest és el rei dels jueus”. És absurd que ningú pugui regnar sense poder. Que demostri sa força salvant-se a ell mateix.
Jesús roman callat, però no baixa de la creu. ¿Què fariem nosaltres si l'enviat de Déu cerqués la pròpia salvació escapant d'aquesta creu que l'uneix per a sempre a tots els crucificats de la història ? ¿ Com podríem creure en un Déu que ens abandona per a sempre a la nostra sort ?
De cop, enmig de tantes burles i menyspreus, una sorprenent invocació: “Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne”. No és un deixeble ni un seguidor de Jesús. És un dels delinqüents crucificats vora ell. Lluc el proposa com un exemple admirable de fe en el Crucificat.
Aquest home, a punt de morir ajusticiat, sap que Jesús és home innocent, que no ha fet més que bé a tots. Intueix en sa vida un misteri que a ell li escapa, però està convençut que Jesús no és derrotat per la mort. De son cor brolla una súplica. Sols demana a Jesús que no s'oblidi: qualque cosa podrà fer per ell.
Jesús respon de seguida: T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís”. Ara ambdós units per l'angoixa i la impotència, però Jesús l'acull com a company inseperable. Moriran crucificats, però entraran junts en el misteri de Déu.
Enmig de la societat descreguda del nostrs temps, molts viuen desconcertats. No saben si creuen o no creuen. Sense saber-ho, porten en el cor una fe petita i fràgil. A voltes, sense saber perquè ni com, agobiats pel pes de la vida, invoquen a Jesús a la seva manera. “Jesús, recordeu-vos de mi” i Jesús els escolta: “Tu seràs sempre amb mi”. Déu té camins per a trobar-se amb cada persona i no sempre passen per on indiquen els teòlegs. Decisiu és tenir un cor que escolta la pròpia consciència.


¿BURLAR-SE O INVOCAR?
Salva't a tu mateix.
Lluc descriu amb accents tràgics l'agonia de Jesús enmig de burles i bromes dels que l'envolten. Ningú sembla valorar son gest. Ningú ha captat son amor als darrers. Ningú ha vist en sa cara la compassió de Déu a l'esser humà.
Des de la distància, les autoritats religioses i el poble se'n riuen de Jesús i fan ganyotes: Ell que en salvava d'altres; que se salvi a ell mateix si és el Messies. Els soldats de Pilat, quan se n'adonen que té set, li ofereixen vinagre, popular entre ells, mentre es riuen d'ell: Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix. Igual diu un dels delinqüents, crucificat devora ell: ¿ No ets el Messies? Salva't a tu mateix i a nosaltres.
Fins a tres cops repeteix Lluc la burla: Salva't a tu mateix. ¿Quin Messies pot ser aquest si no té poder per a salvar-se a ell mateix? ¿Quina classe de Rei pot ser ? ¿Com salvar el seu poble de l'opressió de Roma si no pot escapar dels quatre soldats que guarden la seva agonia? ¿ Com estarà Déu de sa part si no l'allibera?
De cop, enmig de tanta burla, una invocació: Jesús recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre regne. És l'altre delinqüent que reconeix la innocència de Jesús, confessa la seva culpa i ple de confiança en el perdó de Déu, només demana a Jesús que es recordi d'ell. Jesús li respon tot d'una: Avui estàrà amb mi al paradís. Ara ambdós agonitzen, units en el desempar i la impotència. Però avui mateix estaran junts fruint de la vida del Pare.
¿Què seria de nosaltres si l'Enviat de Déu cerqués la pròpia salvació fugint d'aqueixa creu que l'uneix per a sempre a tots els crucificats de la història ? ¿ Com podríem creure en un Déu que ens deixes enfonsats en nostre pecat i en nostra impotència devant la mort ? També avui, se'n riuen del Crucificat. No saben el que fan. No ho farien amb Che Guevara ni amb M. Luther King. Es burlen de l'home més humà que ha donat la història. ¿ Quina és la postura més digna devant aquest Crucificat, revelació suprema de la proximitat de Déu al sofriment del món, burlar-se o invocar-lo?




MÀRTIR FIDEL
Aquest és el rei dels jueus.
Els cristians hem donat al Crucificat diferents noms: “redentor”, “salvador”, “rei”, “alliberador”. El podem contemplar commoguts: ningú ens ha estimat així. Podem abraçar-nos a ell, i trobar forces enmig dels nostres sofriments i penes.
Però,entre els primers cristians deien “màrtir”,és a dir “testimoni”. L'Apocalipsi, redactat al segle primer, veu en el crucificat el “màrtir fidel”, “testimoni fidel”. Des de la creu, Jesús se'ns presenta com a testimoni fidel d'una manera d'entendre i viure l'existència identificats amb els darrers.
S'identificà tant amb les víctimes innocents que acabà com ells. La seva paraula molestava. Havia anat massa lluny en parlar de Déu i sa justícia. Ni l'Imperi ni el Temple ho podien consentir. L'havien d'eliminar. Abans que Pau elaborés sa teologia de la Creu, entre els pobres de Galilea vivien aquesta convicció: “ha mort per nosaltres”, “per defensar-nos fins a la fi”, “per gosar parlar de Déu com a defensor dels últims”.
En mirar el Crucificat, cal recordar el dolor i la humiliació de tantes victimes desconegudes que han sofert, sofreixen i sofriran. Seria una burla besar el Crucificat, invocar-lo o adorar-lo com a Rei, mentre vivim idiferents al sofriment que no sigui nostre.
El Crucifixi es veu poc a nostres llars i institucions, però els crucificats segueixen. Els podem veure cada dia. Cal aprendre a venerar el Crucificat no en un crucifixi petit sinó en les víctimes innocents de la fam i de les guerres, en les dones assassinades per la parella, en els ofegats a les “pateres”.
Confessar el Crucificat com a Rei no és solament fer professions de fe. La millor manera d'acceptar-lo com a Senyor és imitar-lo identificat amb els que sofreixen injustament.



LA MALEDICCIÓ DE LA LLEI
Aquest és el rei dels jueus.
L'escena és cruel. Segons el relat de Lluc, Jesús és crucificat enmig de la burla general. Les “autoritats”, els “soldats” i el “poble” se'n riuen d'aquell que és crucificat, no per gents perverses, sinó pels representants autoritzats de la llei.
Pau de Tars mostra la força salvadora d'aquesta “execució” de Crist tenint com a “teló de fons” els dos intents més extraordinaris que s'han fet per a salvar el món del caos: la saviesa grega i la llei jueva: “Elsjueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa,23però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. 24 Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. (1 Co 1, 22-24).
Aquest és el pensament de Pau. La «saviesa grega» preten estructurar el món seguint la lògica de la racionalitat, però segons «sa» lògica, els savis de Grècia construeixen la República sobre un sector de innumerables esclaus i proscrits. La «llei jueva», per sa banda, preten posar justícia en el món imposant la llei però, seguint la llei, s'acaba matant a l'innocent Jesús.
A la creu se revela una altra dinàmica. «Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l'anunci de la reconciliació» (2 Co 5, 19). Seguint la lògica humana i la dinàmica de la llei, Déu tindría que destruir a qui crucifica a son Fill innocent. No ho fa perquè segueix una altra «saviesa»: la de salvar el món des de l'amor i la reconciliació. Pau afirma amb goig: «Crist ens ha rescatat de la maledicció de la Llei ...» (Ga 3, 13).


L'EXPERIENCIA DE L'INCURABLE
Jesús, recordeu-vos de mi.
Tots sabem que hem de morir. Però vivim com si la mort no anés per a nosaltres. Ens sembla natural que morin els altres, inclús essers estimats, la desaparició dels quals ens entristeix profundament. Però ens costa “imaginar” que nosaltres també morirem. No ho neguem amb el cap. És una altra cosa. Un pensador diu quer es tracta d'una “negació emocional” que ens permet viure i projectar el futur com si no haguessim de morir.
Tanmateix, la medicina moderna provoca cada vegada més situacions de persones que es veuen a viure l'experiència de saber o intuir que, en un temps, més o manco curt, viuran la pròpia mort. Qualsevol de nosaltres pot sofrir avui una intervenció “a via o mort” o veure's a llargs tractaments de malaltia terminal.
Les reaccions poden ser diverses. És normal que, de cop, se desvetlli la por. La persona se sent «atrapada». Impotent devant un mal que pot acabar amb la seva vida. De seguida comencen a sortir preguntes inquietants: ¿He de morir ja? I, ¿quan i com serà?, ¿què sentiré en aqueixos moments?, ¿què passarà després?, ¿acabarà tot en la mort?, ¿serà veritat que me trobaré amb Déu?
Aquestes preguntes, plantejadas des d'una actitud d'angoixa reprimida i formulades un pic i un altre en el secret d'un mateix, no fan bé. La postura ha de ser una altra. És el moment de viure més intensament que mai el regal de cada dia. És ara quan se pot viure amb més veritat i també amb més amor. Sense perdre la confiança en Déu, comunicant-se amb la persona amiga, col·laborant amb els metgescon per a viure amb dignitat i sense sofrir molt.
Un metge del segle passat deia que «los enfermos incurables pierden la vida, pero no la esperanza». Tal volta, aquest és el gran repte del incurable: no perdre l'esperança. Però, ¿esperança en què?, ¿esperança en qui ? En un Congrés recent, el professor Laín Entralgo ens parlava d'aquesta «esperança genuina» que, segons els estudis del metge de Heilderberg, H. Plügge, habita a la persona devant la mort, i que se dóna inclús en qui no professa cap religió. Una esperança oculta que no s'orienta cap a aquest món ni cap a les coses d'aquesta vida, sinó que tendeix cap a quelcom indeterminat i apunta a la vida com aspiració ferme i segura de l'esser humà.
L'incurable creient confía tot aquest anhel de vida en mans de Déu. Tot el demés torna secundari. No importen els errors passats, la infidelitat o la vida mediocre. Ara només compta la bondat i la força salvadora de Déu. Per això, de son cor brolla una oració semblant a la del malfactor moribund en la creu: «Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne» Una oració que es invocació confiada, petició de perdó i, sobre tot, acte de fe viva en un Déu salvador.



DESPRÉS DE LA BURLA
Se'n reien d'ell...
Molts avui se'n riuen de les creences religioses i fan caricatura permanent del creient. Basta encendre el televisor o mirar les revistes i setmanaris de moda, per a trobar burles i paròdies de tota classe sobre el fet religiós.
Diriem que una actitud de modernitat i permissivitat progessista porta el sarcasme i la irreverència vers tot el sagrat.
A voltes dóna la impressió que el creient és considerat com estúpid, a qui se'l tolera però que la seva postura religiosa diu poc en favor de la maduresa humana i cultural.
Si la fe és “això” que ens presenta sovint la petita pantalla, està destinada a ser aliment de persones malaltes i poc desenvolupades.
Els atacs i les burles augmenten més encara quan es tracta de presentar l'Església com un institució reaccionària, totalitèria i lligada sempre al poder.
Certament, en la història passada i present de l'Església, hi ha no poques facetes ombrívoles i a ningú estranya que bastants pensin tenir el dret de “passar factura”.
Però, ¿es pot, sense ignorància o mala fe, silenciar tants aspectes positius del cristianisme i reduir la història de l'Església a la vida del Borgia, l'actuació de la Inquisició espanyola, la condemna de Galileu o altres episodis semblants presentats de manera simplista i sense rigor?
Important és demanar-os que hem de fer després de burlar-nos del sagrat. Perquè les preguntes fonamentals segueixen vives en el cor de l'home: ¿ Què som ? ¿D'on venim ? ¿ On anem ? ¿ Què ens espera ?
¿ Fins a on continuar la farsa? ¿És més humà aquest home superficial que se defensa de Déu, burlant-se d'ell o aquell que cerca un sentit últim al misteri de l'existència disposat a obrir-se a tot oferiment de salvació ?
¿Quina és la postura més humana davant Crist crucificat, culmen de la proximitat de Déu als homes ? ¿ La postura dels soldats que se burlen d'ell o l'oració del malfactor que crida: “Recorda't de mi” ?



AMB LA PRÒPIA SANG
Aquest és el Rei...
De manera paradoxal, celebrem a Crist com a Rei, i se'ns ofereix als creients la imatge de Jesús regnant des d'un creu. Un Rei que estableix el seu regne de justícia i pau per la pròpia sang.
Hi ha en la creu un missatge que no sempre hem escoltat els cristians i és aquest: A l'home se'l salva derramant per ell nostra pròpia sang i no la dels altres.
¿Pot aquest Jesús crucificat dir-nos quelcom vàlid, viu, concret als que vivim envoltats per la violència i el terrorisme?
¿És el missatge de la creu inservible? ¿És una utopia inútil i perjudicial recordar que des de la fe en el crucificat és més humà deixar- se matar per una causa que matar per ella?
Tots sabem que la violència deshumanitza profundament a qui la practica i que desferma una lógica de violència sempre major.
La violència terrorista no sembla tenir límits ni control. L'execució inútil d'un segrestat, sens la mínima consideració de sa vida, está més allà de tota violència que se posi al servici d'una causa. Qui mata amb aquesta fredor se degrada com home i no pot ajudar-nos a construir cap societat més humana.
Per altra banda, l'exasperació i l'agressivitat creixen de manera incontenible. Hem començat a escoltar paraules de maledicció sobre els assasins. Se parla de «guerra bruta» i de nova llei del talió «vida per vida, segrest per segrest». Creix el desig quasi instintiu d'esclafar el terrorisme de qualsevol manera.
Però, ¿és així com vindrà una convivència més pacífica? La violència no queda erradicada només per haver estat esclafada per una violència més poderosa. Una aparent victòria sobre el terrorisme a base d'un terror major només genera nova violència i agressivitat.
Jesús no ha cregut mai en la força, la violència o el terror com a solució per a establir una societat més justa, lliure i fraternal. Important no és ferir esclafar a l'altre, sinó desarmar-lo com enemic. Lluitar per tots els mitjans perquè la violència no sia necessària. Buscar tota classe de camins perquè el del terrorisme sia cada vegada més injustificable.
Jesús mort a la creu en actitud de respecte total a l'home ens desenmascara i interpel·la a tots. No avencem cap a una societat més humana si, per a assolir-la, comencem nosaltres mateixos per violar els drets de l'home, i trepitjar la seva dignitat i destruir inclús sa vida.
José Antonio Pagola

MANIPULACIÓ DE UN REI
Aquest és el Rei dels jueus.
La imatge que cada un dels cristians ens fem de Crist té importància decisiva ja que condiciona essencialment nostra manera d'entendre i viure la cristiana
Una imatge unilateral falsificada de Crist ens durà inevitablement a viure la fe d'una manera unilateral i falsa. D'aquí la importància de prendre consciència de les possibles deformacions i manipulacions que conscient o inconscientement adulteren nostra fe.
Pot passar que, en lloc d'adherir-nos a Crist i escoltar son missatge interpel·lador, projectem sobre Jesús nostres desitjos, anhels i aspiracions, i convertiguem Crist en simple símbol de nostra ideologia als servei dels nostres interessos.
Això ha passat amb Crist Rei. Sovint, una imatge falsa d'un Crist Rei poderós ha servit per a personificar i exaltar el poder absolut, i legitimar i sacralitzar sistemes totalitaris aliens a la concepció cristiana de l'home.
Aquest Crist Rei venerat amb devoció en els altars, adorat com a Senyor a l'Eucaristia, passejat en processó pels carrers com a Rei de reis, i present en nostres ciutats des d'imatges i monuments, no és, tanmateix, principi de renovació i transformació d'aqueixa societat.
Al contrari, la nació és consagrada a Crist Rei, però no en una actitud de conversió individual i col·lectiva, sinó en un gest que enforteix, confirma i sacralitza una situació ideològica i un sistema social determinats.
Aleshores, el «viva Crist Rei» ja no és una confessió de fe, sinó un crit de guerra per a atacar a tot el que tracti de canviar el sistema o defensi una causa diferent a «els guerrillers de Crist Rei».
I així, una vegada més Crist és instrumentalitzat al servei de moviments, “creuades” i guerres santes que no tenen res a veure amb l'evangeli de Jesús.
La reacció contrària és clara. Un Crist proletari, subversiu i revolucionari servirà per a impulsar i sacralitzar accions violentes de signe contrari.
I, mentre, seguirà sense escoltar-se el minssatge d'aquel Jesús que trià morir abans que matar. Aquell Crist que regna des de la creu i no des del poder.
És una manipulació matar a un home en nom de Crist Rei o de Jesús Revolucionari. No se pot sacralitzar en nom de Crist cap terrorisme de dretes ni d'esquerres. No se pot legitimar cap violència destructora ni de dalt ni d'abaix en nom de aquell que ens crida a construir una societat de germans.










Cap comentari:

Publica un comentari