Tothom
us odiarà per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un de sol
dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!
EVANGELI
Amb
la vostra perseverança salvareu la vida ¡
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 21,5-19
5
Alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres
precioses i amb ofrenes
votives.
Jesús digué:
6
--De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà
pedra sobre pedra; tot serà enderrocat.
7
Llavors li preguntaren:
--Mestre,
¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de
succeir?
8
Ell digué:
--Estigueu
alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del
meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps
arriba." No aneu darrere d'ells. 9 Quan
sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que
això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.
10
Després els va dir:
--Un
poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre
regne; 11 hi haurà grans terratrèmols
i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel.
12
»Però abans de tot això us agafaran, us perseguiran, us
portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer
davant els reis i els governadors per causa del meu nom. 13
Serà una ocasió de donar testimoni. 14
Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: 15
jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap
dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir.
16 Sereu traïts fins i tot pels vostres
pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. 17
Tothom us odiarà per causa del meu nom. 18
Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. 19
Amb la vostra perseverança salvareu la vida!
Paraula
de Déu
PER A TEMPS DIFÍCILS
Una
ocasió de donar testimoni.
Els
profunds canvis socio-culturals que es donen en nostre
temps i la crisi religiosa que sacseja les arrels del
cristianisme a Occident, ens urgeixen més que mai a cercar
en Jesús la llum i la força que necessitem per a llegir
i viure aquests temps de manera lúcida i responsable.
Crida
al realisme
En
cap moment Jesús augura als seus seguidors un camí
fàcil d'èxit i glòria. Per contra, els dóna a entendre
que la seva vida estarà plena de dificultats i lluites.
Contrari a l'esperit de Jesús és cultivar el triumfalisme
o alimentar la nostàlgia de grandeses. Aquest camí que a
nosaltres ens sembla estrany i dur és el més d'acord en
una Església fidel al Senyor.
No
ser ingenus
En
moments de crisi, desconcert i confusió no és estrany
escoltar missatges i revelacions que proposen camins nous de
salvació. Aquestes són les consignes de Jesús. En primer
lloc, “no
us deixeu enganyar”:
no caure en la ingenuïtat de donar crèdit a missatges
aliens a l'evangeli, ni de fora ni de dins de l'Església.
Per tant, “no
hi aneu amb ells”:
No seguir als que ens separen de Jesucrist, únic fonament
i origen de nostra fe.
Centrar-nos
en l'essencial
Cada
generació cristiana té sos propis problemes, dificultats i
recerques. No perdre la calma, sinó assumir nostra pròpia
responsabilitat. No se'ns demana res part damunt nostres forces.
Comptem amb l'ajuda del mateix Jesús: «Jo
us donaré paraules i saviesa»…
Inclús en un ambient hostil de rebuig o desafecte, podem
practicar l'evangeli i viure amb sensatesa cristiana.
Hora
del testimoni
Els
temps difícils no han de ser per lamentacions, nostàlgies
o desànims. No és l'hora de la resignació, passivitat o
dimisió. La idea de Jesús és tot una altra: en temps
difícils “serà
una ocasió de
donar
testimoni”.
És ara quan hem de revifar entre nosaltres la crida a
ser testimonis humils però convincents de Jesús, de son
missatge i son projecte.
Paciència
Aquesta
és l'exhortació de Jesús per a moments durs: “Amb
la vostra
perseverança
salvareu la vida!”.
El
terme original pot ser traduït indistintament com «paciència» o
«perseverança». Entre els cristians parlem poc de la paciència,
pero la necessitem més que mai. És el moment de cultivar un estil
de vida cristiana, pacient i tenaç, que ens ajudi a respondre a
nove¡s situacions reptes sense perdre la pau ni la lucidesa.
Ens
trobem ja en la recta final de l’any litúrgic, abans de començar
l’Advent. I en aquests darrers dies, l’Església ens proposa cada
any uns textos que parlen sobre el final d’aquest món tal i com el
coneixem i, per contrast, ens parlen de la manifestació final d’allò
que encara no veiem més que per la fe: que el Crist és el Senyor.
1)
Un món que trontolla
El
primer punt que veiem avui és que el món no és estable, que tot
trontolla, que res del nostre món és absolutament ferm. I potser
podem veure que això és important que ho considerem.
És
el que va passar amb els contemporanis de Jesús, admirats per la
bellesa del Temple. Jesús els recorda que “això que veieu,
vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra”.
Paraules dures, que segurament van incomodar a aquells admirats i
confiats seguidors que feien camí amb Jesús.
Us
convido que penseu per uns instants en quines seguretats ‘del món’
tenim. Quines coses ens donen seguretat, tranquil·litat,
estabilitat...
I
us convido, tot seguit, que veieu, a partir de les notícies, o de
coses que ens han passat els darrers anys, algunes ‘seguretats’
que ens semblaven ‘eternes’ i que han trontollat, que han
desaparegut, que s’han esfumat amb més facilitat de la que un
pensava.
I
és que el nostre món contemporani ens està fent veure a vegades
dramàticament que sí, que tot trontolla, que efectivament tot
canvia, tot és posat en crisi.
Això
ens pot generar certa angoixa, perquè ens podem trobar amb la
sensació que el terra, que ens sosté vitalment, tampoc no és tan
sòlid i inamovible com pensàvem...
2)
Però tampoc espantar-se...
Si
bé en un principi Jesús provoca els que el sentien massa segurs, en
dir-los que ‘no quedarà pedra sobre pedra’, veiem com de seguida
s’avança a asserenar els alarmistes. En efecte, Jesús tampoc vol
que caiguem alarmismes que no condueixen a res. Si és cert que tot
trontolla, també és cert que hem de sentir aquestes paraules: “no
us deixeu enganyar... no us alarmeu; això ha de succeir primer, però
la fi no vindrà de seguida”.
És
com si Jesús ens volgués recordar que no ens vol excessivament
confiats en les falses seguretats d’aquest món, però tampoc no
ens vol espantadissos o alarmistes.
Potser
la clau és que Jesús vol que estiguem ‘alerta’, desperts,
atents al que passa en el nostre món, per llegir els signes dels
temps. “Estigueu alerta, no us deixeu enganyar”...
Em
puc preguntar si jo caic potser en algun dels dos costats: el de
posar falses il·lusions en les realitats d’aquest món, o pel
contrari, si em deixo portar massa pel desànim en veure la
dificultat dels reptes, que tenim com a societat, i com a humanitat
que habita aquest petit, però preciós planeta...
Què
vol dir, per a mi, “estigueu alerta” que ens esbotza Jesús?
3)
Jesús, el Senyor, és i serà amb nosaltres
A
l’Evangeli apareix, com qui no vol la cosa, una frase molt profunda
i provocadora, quan un pensa que la proclamaven les primeres
comunitats cristianes després de la mort i resurrecció de Jesús:
quan sigueu perseguits, “feu el propòsit de no preparar-vos la
defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap
dels vostres acusadors podrà resistir-la”.
Paraules
fortes i provocadores, certament, ja que Jesús parla no d’algú
altre, o del fet que una força indeterminada ens animarà en els
moments de dificultats. No. Ens diu provocativament que ‘jo mateix
us donaré...’
Potser
sí, entre caure en la falsa confiança en les seguretats d’aquest
món, o l’alarmisme i la por, Jesús ens proposa una altra cosa:
confiar. Confiar en Ell, en el fet que Ell és Senyor, que com a
ressuscitat és viu, i no és simplement viu per viure la seva vida,
sinó que és proper i vol actuar amb nosaltres.
Potser
avui les lectures ens conviden a repassar la nostra fe i, sobretot,
la nostra confiança que Jesús no només va ser ‘un
bon home, que va passar fent el bé’, sinó que és viu. I no només
és viu, sinó que és amb nosaltres, proper, impulsant la nostra
vida i les nostres accions, perquè puguem treballar pel Regne fins i
tot en les dificultats. Ell és amb nosaltres.
Demanem
al Senyor que sapiguem reconèixer i agrair la seva presència vivent
i enfortidora en la nostra vida. Que això ens ajudi a confiar, a
posar la nostra confiança en ell.
Que
així sigui.
TEMPS
DE CRISIS
Els
Evangelis recullen alguns texts de caràcter apocalíptic
que fan difícil diferenciar el missatge de Jesús i dels
neguits de les primeres comunitats cristianes, rodejades de
situacions tràgiques mentre esperen amb angoixa i
persecucions la fi del temps.
Segons
el relat de Lluc, els temps difícils no han de ser temps
de lamentacions i desànims. No és tampoc l'hora de
resignar-se o fugir. La idea de Jesús és una altra. En
temps de crisi “serà ocasió de donar
testimoni”. Aleshores és quan se'ns ofereix la
millor ocasió de demostrar la nostra adhesió a Jesús i
al seu projecte.
Estem
en temps de crisi que afecta a molts. Coneixem amb
realisme el dany social i el sofriment que genera ¿No és
el moment de plantejar-nos com reaccionar ?
Tal
volta, el primer és revisar nostra actitud profunda: ¿Hem
pres postura de manera responsable, o vivim d'esquena al que
pugui pertorbar nostra tranquil·litat? ¿Què fem des de les
comunitats cristianes? ¿Ens hem marcat una actuació
generosa, o vivim i celebrem nostra fe al marge del que
passa?
La
crisi obre una fractura social injusta entre els que podem
viure sense por al futur i aquells que estan exclosos de la
societat i no en poden sortir dignament. ¿No sentim la
crida a introduir “retalls” en nostra vida
per a poder viure els pròxims anys de manera sòbria i
solidària ?
Coneixem
els que queden indefensos i sense recursos (famílies sense
cap ingrés, aturats de mllarga durada, immigrants malalts...)
¿No obrim els ulls per a veure si podem comprometre'ns en
alleugerir la situació d'alguns ? ¿Podem pensar qualque
iniciativa realista, des de les comunitats cristianes ?
No
oblidem que la crisi crea empobriment material i genera
inseguretat, por, impotència i experiència de fracàs.
Trenca projectes, enfonsa famílies, destroça l'esperança.
¿No hem de recobrar la importància de l'ajuda entre
familiars, el recolzament entre veïnats, l'acollida i
l'acompanyament des de la comunitat cristiana...? Pot ser
molt noble en aquests moments aprendre a tenir cura
mutuament uns dels altres.
DONAR
PER ACABAT
No
quedará pedra sobre pedra.
És
la darrera visita de Jesús a Jerusalem. Alguns que l'acompanyen
s'admiren en contemplar la
bellesa del Temple.
Jesús, por contra, sent una cosa molt diferent. Els seus ulls de
profeta veuen el temple de manera més profunda: en aquell lloc
grandiós no se acull el regne de Déu. Per això, Jesús ho dóna
per acabat:
“
--De
tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre
pedra; tot serà enderrocat”.
Cop
en sec, les seves paraules han trencat la insensibilitat i
l'auto-engany que es viu entorn del Temple. Aquell edifici
esplèndid nodreix una il·lusió falsa d'eternitat. Aquella
manera de viure la religió sense acollir la justícia de
Déu ni escoltar el clamor dels que sofreixen és enganyosa
o perible: “tot
serà enderrocat”.
Les
paraules de Jesús no naixen de la ira. Manco, del menyspreu o el
resentiment. El mateix Lluc ens diu, abans, que, a l'apropar-se a
Jerusalem i veure la ciutat, “Quan
Jesús va arribar prop de Jerusalem i veié la ciutat,
arrencà
a plorar per ella”(Lluc
19,41).
El seu plor és profétic. Els poderosos no ploren. El profeta de
la compassió, sí.
Jesús
plora devant Jerusalem perquè estima la ciutat més que ningú.
Plora per una «religió
vella»
que no s'obre al regne de Déu. Les llàgrimes expressen la
solidaritat amb el sofriment del seu poble, i sa crítica radical a
aquell sistema religiós que obstaculitza la visita de Déu:
Jerusalem (la
ciutat de la pau!) no
coneix allò que mena a la pau perquè està amagat als seus ulls.
L'actuació
de Jesús llança llum sobre la situació actual. A voltes, en temps
de crisi, com els nostros, la única manera d'obrir camins a la
novetat creadora del regne de Déu és donar per acabat allò que
alimenta una religió caduca, però no genera la vida que Déu vol
introducir en el món.
Donar
per acabada una cosa viscuda de manera sacra durant segles
no és bo de fer. No és condemnant els que ho volen
conservar com etern i absolut. Se fa plorant
ja que els canvis exigits per la conversió al regne de
Déu fan sofrir a molts. Els profetes denuncien el pecat de
l'Església plorant
NO ENDIMONIAR LA CRISIS
Sofrint
amb constància.
¿Com
viure aquests temps de “crisi religiosa” amb
lucidesa i responsabilitat, sense desviar-se de l'Evangeli i
sense enfonsar-nos en la desesperança? Aquesta és, tal
volta, una de les preguntes més inquietants que es
desvetllen avui entre els que creiem en Jesucrist.
Clar
que la fe cristiana no es pot viure ni comunicar des
d'actituds negatives. És inútil alimentar el victimisme,
viure de la nostàlgia o acumular resentiments. Tot això
ens allunya de l'esperit amb que vivia Jesús. Hem d'aprendre
a llegir i viure aquests temps de manera positiva,
confiada i evangèlica.
La
crida de Jesús a “perseverar” ens ha de
fer pensar. És un error “endimoniar” la crisi actual
vivint-la com una situació impossible. Déu no està en
crisi. Déu actua en cada esser humà. Cap crisi pot
impedir que el Creador segueixi oferint-se, comunicant-se i
salvant els seus fills i filles per camins que a nosaltres
se'ns escapen.
Aquesta
humanitat estimada per Déu sofreix. No encerta amb el camí
que la podria menar a nuna vida més digna i més
feliç. La crisi religiosa de la qual parlem els creients
és sols un fragment
d'una crisi més global que tot ho sacseja. Ens podem
preguntar què serà de l'Església entre nosaltres, però,
si mirem des de Déu, el que ens ha de preocupar és
què serà del món.
L'important
és «perseverar»:
no desviar-nos de l'Evangelio; buscar sempre el Regne de Déu i sa
justícia, no nostres petits interessos; actuar des de l'esperit de
Jesús, no des de nostre instint de conservació; buscar el bé de
tots i no sols el nostre. No ens enganyem: el qui realment pensa en
la felicitat de tots és Déu, no nosaltres.
«Perseverar»
no
es repetir de manera buida paraules que ja no diuen res, sinó
encendre nostra fe en contacte directe i personal amb Crist.
«Perseverar»
no és posar-nos a la defensiva devant qualsevol canvi, sinó
mantenir la capacitat d'escoltar l'acció de Déu en nostres dies.
«Perseverar»
no és exigir a altres, sinó viure nosaltres en contínua conversió.
AMB
PERSEVERANÇA
Amb
vostra perseverança...
¿Desapareixerà
un dia el que els homes construeixen amb esforç, suor i
lluites ? Els científics no tenen dubtes: l'espècie humana,
el planeta Terra, el sistema solar i les galàxies no
existiran sempre. Es discuteix si serà per excés de calor
o de fred, però un dia tot acabarà. La llunyania d'aquest
final no lleva que surtin en nosaltres preguntes no
frívoles. Si això és així, ¿què serà de nostra vida?,
¿quin és el destí de la Humanitat?, ¿què dir d'aquest
Déu a qui cerquen les diferents religions?
Mentre,
en les societats modernes d'Occident, assentades en el
benestar, no es vol sentir parlar de cap final. Es viu des
d'una sensació de seguretat inamovible. Malgrat tots els
conflictes i tragèdies, el món sempre millora. No és
imaginable la destrucció, només el progrés. Parlar de la
“fi del món” és cosa de pessimistes
impenitents o visionaris apocalíptics.
Les
paraules de Jesús recollides en “l'apocalipsi
sinòptic” són d'un realisme sorprenent: la
història estarà teixida de guerres, odis, fams i morts, i
després arribarà el Final. Tanmateix, el seu missatge és
d'una confiança increïble: Hi ha que cercar el regne de
Déu i sa justícia, hi ha que treballar per un “home
nou”, hi ha que creure en l'amor. “Amb
la vostra perseverança salvareu la vida!”
MÉS
NECESSÀRIA QUE MAI
“Amb
la vostra perseverança salvareu la vida!”
Avui
en dia es parla poc de la paciència. No està de moda.
Atreu més l'actitud rebel i agressiva, la reacció vehement
devant qualsevol adversitat. Desprestigiada socialment i
mal entesa, la paciència roman relegada com una cosa sense
importància, pròpia tal volta d'esperits dèbils. Tanmateix,
sense aprendre la paciència no és possible l'art de
viure.
La
paciència no és fruit de la debilitat. Per contra, suposa fortalesa
interior. La persona pacient movilitza totes ses energies per a no
doblegar-se devant l'adversitat i seguir lluitant amb fermesa, sense
deixar-se pertorbar pel mal. Se necessita molta enteresa per a
mantenir l'ànim serè i confiat quan tot se posa en contra.
Malgrat
sembli fort i violent, l'impacient és una persona dèbil,
incapaça de suportar-se a ell mateix i aguantar les
contrarietats de la vida. Els nins són impacients. No han
après encara a viure amb pau i assossec les realitats de
l'existència.
La
vertadera paciència, res a veure amb una resignació passiva, és
ser pacient amb un mateix i amb els altres, i no és suportar
la vida de forma apàtica i sense esperit d'iniciativa.No
és «aguantar» perquè un no sap o no gosa fer altra cosa. La
persona pacient se manté activa, cerca el millor, respon a noves
situacions i reptes inesperats, però ho fa sens perdre la pau ni
la lucidesa.
La
paciència no és virtut d'un moment, sinó un estil de perseverar
de forma pacífica però tenaç, sense rendir-se devant l'adversitat.
Per això, en les primeres comunitats cristianes, el terme «hypomone»
se tradueix com a
«paciència»
o «perseverança».
Aquesta és l'exhortació de Jesús: «Amb
la vostra perseverança salvareu la vida!»
(Lucas 21, 19).
El creient alimenta sa paciència en aquest Déu que té paciència
inmensa amb totes sues criatures.
Ben
entesa, la paciència és tal volta més necessària que
mai entre nosaltres. No és possible deixar enrera la
violència i promoure un procés de pacificació sense una
actitud pacient i tenaç per tots. No es recobra en un
dia la confiança trencada pels enfrontaments. No és
pòssible apropar postures i cercar el millor per a tots
sense una feina pacient, serena i lúcida. Per això, ni
impaciència ni desànim. Senzillament, paciència activa.
PACIÈNCIA
“Amb
la vostra perseverança salvareu la vida!”
Lluc
recull les paraules de Jesús sobre les persecucions i la
tribulació futures subrallant de manera especial la necessitat
d'enfrontar-se a la crisi amb paciència. El terme usat per
l'evangelista (hypomone)
vol dir enteresa, aguant, perseverança, capacitat de
mantenir-se ferms devant les dificultats de la vida,
paciència activa.
Al
nostre temps es parla poc de la paciència i, tanmateix,
és més necessària que mai en temps de crisi
socio-cultural, incertesa i frustració existencial
Molts
viuen a la intempèrie, no troben aixopluc en res que doni
sentit, seguretat i esperança, i tomben en el desànim, la
crispació o l'apatia.
La
paciència de la qual es parla a l'evangeli no és una virtut pròpia
de l'home fort i aguerrit com en Plató
o
Aristótil.
És, més tost, l'actitud serena del que creu en un Déu pacient i
fort que deixa desenvolupar-se la història, a voltes tan
incomprensible per a nosaltres, amb tendresa i amor compassiu.
L'home
animat per aquesta paciència no se deixa pertorbar per les
tribulacions crisis de l'existència. Manté l'ànim serè i
confiat. Son secret és la paciència forta i fidel d'aquest Déu
que, a pesar de tanta injustícia absurda i tanta contradicció,
segueix la seva obra fins a complir ses promeses.
A
l'impacient l'espera se li fa llarga. Per això se crispa i es torna
tan intolerant. Encara que sembli violent, agressiu i fort, en
realitat és un home dèbil i sense arrels. S'agita molt, però
construeix poc; critica constantement, però sols no sembra res;
condemna, però no allibera. L'impacient pot acabar en el desànim,
fatiga o la resignació amarga. Ja no espera res. Ja no espera de
ningú.
L'home
pacient, per contra, no s'irrita ni es deixa deprimir per la
tristesa. Contempla la vida amb respecte i amb simpatia. Deixa ser
els altres, no anticipa el judici de Déu, no preten imposar la
pròpia justícia a la seva manera.
No
per això tomba en l'apatia, l'escepticisme o la deixadesa. L' home
pacient lluita i combat dia a dia, precisament perquè viu animat per
una esperança. «si
lluitem i treballem, és perquè tenim posada l'esperança en el Déu
viu,»
(1 Tm 4, 10).
La
paciència del creient arrela en aquest Déu Amic
de la vida. Malgrat les injustícies que trobem en el camí
i els cops que ens dóna la vida, malgrat tant sofriment
absurd o inútil, Déu segueix la seva obra. En ells posem
nostra esperança.
SENSE
PERSECUCIÓ
Us
perseguiran...
Els
cristians de les Esglésies occidentals ja no parlem de
persecució ni de martiri. I tanmateix, segons Jesús, la
persecució és ingredient normal de la vida cristiana.
Tota
la tradició evangèlica és unánime en afirmar que la fidelitat a
Crist produeix persecució. El rebuig i el conflicte no han estat
solament el destí històric de Jesús sinó que, de ordinari, és el
destí que espera als seus seguidors: “Si a mí m'han
perseguit, també a vosoaltres us perseguiran».
Per
això, si la persecució no està present de cap forma i en cap grau
en els cristians i en l'Església, hem de demanar-nos, al manco,
quina pot ser la raó. Què pot haver passat perquè ja ningú
persegueixi avui a les comunitats cristianes del Primer Món.
La
persecució no és una cosa que passa, de cop, degut a la maldat o
ceguetat d'alguns perseguidors. La vertadera persecució comença a
gestionar-se quan l'Església se converteix en amenaça per als
interessos egoïstes i injusts dels sectors més poderosos i
influents d'una societat.
Per
això, la persecució no es dirigeix normalment a tots els cristians
per igual, sinó més bé a aquells que, moguts per l'esperit de
Jesucrist, posen en perill un determinat «orde de
coses» establert. Inclús, pot passar que, mentre uns
cristians són víctimes d'una persecució més o manco declarada,
altres siguin lloats i privilegiats.
Tot
això s'explica perquè en l'arrel de tota persecució a les
Esglésies cristianes s'amaga sempre la voluntat de neutralitzar la
força transformadora que té el cristianisme quan es viu pels
creients amb totes les conseqüències.
Per
això, l'absència d'una vertadera persecució en el món occidental
pot significar que ningú sente necessitat d'acorralar avui la fe per
a tractar de anul·lar-la, ja que els mateixos cristians ens
encarreguem de buidar-la de la seva força amb la mediocritat i
rutina de nostres vides.
Pot
ser també signe de que vivim aqueixa fe de manera privada i
intimista, sense cap repercusió en la vida pública i social.
Per
això, hem de saber valorar des de la fe certs rebuigs, atacs i
agressivitat que l'Església comença a sofrir entre nosaltres aqusts
últims anys. És un bon símptoma per a una Església que busca
romandre fidel a Jesucrist.
ESPERANCES INSUFICIENTS
Amb
la vostra perseverança salvareu la vida!
L'home
té esperança quan creu que les coses poden canviar i
pensa que és possible transformar la situació i gaudir
d'una vida més humana.
Per
això, són moltes les preguntes es comencen a desvetllar en
el cor de l'home modern: ¿Quina esperança podem tenir avui
els homes? ¿Què podem esperar ? ¿On es pot recolzar la
seva esperança? ¿Hi ha res que ens pugui permetre una vida
més alliberada i humana?
Tots
experimentem la necessitat de viure més intensament, més
lliurement, amb més plenitud i seguretat. Instintivament
cerquem “qualque cosa” apte per omplir
nostres aspiracions. Quan trobem quelcom que pot assolir
nostres esperances ho “sagralitzem”,
l'absolutitzem i li entreguem nostre esser.
Per
això, són molts els que, abandonen la religió i la fe
en Déu, i “sacralitzen” la ciència, el
progrés, la política, els diners, el benestar, com si
fossin “nous déus” que ens ofereixen la
“salvació”. Deia Bossuet: “Tot és Déu
manco Déu mateix”.
Però
la humanitat sofreix avui una profunda crisi de realisme.
Les nostres esperances no s'acompleixen. Les nostres
aspiracions romanen insatisfetes. Cada cop és més difícil
posar lesperança en qualque cosa que doni vertadera
“salvació”.
No
hi ha ciència capaç de garantir un final feliç de
l'aventura humana sobre la terra. Ni sistema econòmic capaç
d'oferir un futur més segur. Cap ideologia capaç d'obrir un
horitzó d'esperança nova. Ni el col·lectivisme marxista
ni el desenvolupament capitalista desvetllen una esperança
raonable a les noves generacions.
L'esperança
cristiana no es nodreix del fracàs d'altres esperances
que poden alimentar l'home. No brolla tampòc del resentiment
o el menyspreu als esforços de la ciència, l'economia
o la política. Senzillament descobreix que són esperances
insuficients.
La
fe ens permet descobrir amb més claretat que la slavació
que cerquem i necessitem supera tot el que els homes ens
podem donar a nosaltres mateixos.
La
nostra tasca és perseverar en aqueixa recerca d'una
salvació final. Orientar els esforços de la humanitat cap
a la meta definitiva d'una societat fratenal i lliure.
Lluitar, amb paciència,, sense defallir. Déu ens ha fet
creadors.La seva promesa ens sosté: “Sofrint
amb constància guanyareu la vostra vida”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada