dimecres, 13 de novembre del 2019

DIUMENGE XXXIII TPO DURANT L'ANY


Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!







33º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI
Amb la vostra perseverança salvareu la vida ¡
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 21,5-19
5 Alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes
votives. Jesús digué:
6 --De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat.
7 Llavors li preguntaren:
--Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?
8 Ell digué:
--Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.
10 Després els va dir:
--Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; 11 hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel.
12 »Però abans de tot això us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. 13 Serà una ocasió de donar testimoni. 14 Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: 15 jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. 16 Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. 17 Tothom us odiarà per causa del meu nom. 18 Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. 19 Amb la vostra perseverança salvareu la vida!
Paraula de Déu



PER A TEMPS DIFÍCILS
Una ocasió de donar testimoni.
Els profunds canvis socio-culturals que es donen en nostre temps i la crisi religiosa que sacseja les arrels del cristianisme a Occident, ens urgeixen més que mai a cercar en Jesús la llum i la força que necessitem per a llegir i viure aquests temps de manera lúcida i responsable.
Crida al realisme
En cap moment Jesús augura als seus seguidors un camí fàcil d'èxit i glòria. Per contra, els dóna a entendre que la seva vida estarà plena de dificultats i lluites. Contrari a l'esperit de Jesús és cultivar el triumfalisme o alimentar la nostàlgia de grandeses. Aquest camí que a nosaltres ens sembla estrany i dur és el més d'acord en una Església fidel al Senyor.
No ser ingenus
En moments de crisi, desconcert i confusió no és estrany escoltar missatges i revelacions que proposen camins nous de salvació. Aquestes són les consignes de Jesús. En primer lloc, “no us deixeu enganyar”: no caure en la ingenuïtat de donar crèdit a missatges aliens a l'evangeli, ni de fora ni de dins de l'Església. Per tant, “no hi aneu amb ells”: No seguir als que ens separen de Jesucrist, únic fonament i origen de nostra fe.
Centrar-nos en l'essencial
Cada generació cristiana té sos propis problemes, dificultats i recerques. No perdre la calma, sinó assumir nostra pròpia responsabilitat. No se'ns demana res part damunt nostres forces. Comptem amb l'ajuda del mateix Jesús: «Jo us donaré paraules i saviesa» Inclús en un ambient hostil de rebuig o desafecte, podem practicar l'evangeli i viure amb sensatesa cristiana.
Hora del testimoni
Els temps difícils no han de ser per lamentacions, nostàlgies o desànims. No és l'hora de la resignació, passivitat o dimisió. La idea de Jesús és tot una altra: en temps difícils “serà una ocasió de donar testimoni”. És ara quan hem de revifar entre nosaltres la crida a ser testimonis humils però convincents de Jesús, de son missatge i son projecte.
Paciència
Aquesta és l'exhortació de Jesús per a moments durs: Amb la vostra perseverança salvareu la vida!”. El terme original pot ser traduït indistintament com «paciència» o «perseverança». Entre els cristians parlem poc de la paciència, pero la necessitem més que mai. És el moment de cultivar un estil de vida cristiana, pacient i tenaç, que ens ajudi a respondre a nove¡s situacions reptes sense perdre la pau ni la lucidesa.
Ens trobem ja en la recta final de l’any litúrgic, abans de començar l’Advent. I en aquests darrers dies, l’Església ens proposa cada any uns textos que parlen sobre el final d’aquest món tal i com el coneixem i, per contrast, ens parlen de la manifestació final d’allò que encara no veiem més que per la fe: que el Crist és el Senyor.
1) Un món que trontolla
 El primer punt que veiem avui és que el món no és estable, que tot trontolla, que res del nostre món és absolutament ferm. I potser podem veure que això és important que ho considerem.
És el que va passar amb els contemporanis de Jesús, admirats per la bellesa del Temple. Jesús els recorda que “això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra”. Paraules dures, que segurament van incomodar a aquells admirats i confiats seguidors que feien camí amb Jesús.
Us convido que penseu per uns instants en quines seguretats ‘del món’ tenim. Quines coses ens donen seguretat, tranquil·litat, estabilitat...
I us convido, tot seguit, que veieu, a partir de les notícies, o de coses que ens han passat els darrers anys, algunes ‘seguretats’ que ens semblaven ‘eternes’ i que han trontollat, que han desaparegut, que s’han esfumat amb més facilitat de la que un pensava.
I és que el nostre món contemporani ens està fent veure a vegades dramàticament que sí, que tot trontolla, que efectivament tot canvia, tot és posat en crisi.
Això ens pot generar certa angoixa, perquè ens podem trobar amb la sensació que el terra, que ens sosté vitalment, tampoc no és tan sòlid i inamovible com pensàvem...
2) Però tampoc espantar-se...
Si bé en un principi Jesús provoca els que el sentien massa segurs, en dir-los que ‘no quedarà pedra sobre pedra’, veiem com de seguida s’avança a asserenar els alarmistes. En efecte, Jesús tampoc vol que caiguem alarmismes que no condueixen a res. Si és cert que tot trontolla, també és cert que hem de sentir aquestes paraules: “no us deixeu enganyar... no us alarmeu; això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida”. 
És com si Jesús ens volgués recordar que no ens vol excessivament confiats en les falses seguretats d’aquest món, però tampoc no ens vol espantadissos o alarmistes.
Potser la clau és que Jesús vol que estiguem ‘alerta’, desperts, atents al que passa en el nostre món, per llegir els signes dels temps. “Estigueu alerta, no us deixeu enganyar”...
Em puc preguntar si jo caic potser en algun dels dos costats: el de posar falses il·lusions en les realitats d’aquest món, o pel contrari, si em deixo portar massa pel desànim en veure la dificultat dels reptes, que tenim com a societat, i com a humanitat que habita aquest petit, però preciós planeta...
Què vol dir, per a mi,  “estigueu alerta” que ens esbotza Jesús?
3) Jesús, el Senyor, és i serà amb nosaltres
A l’Evangeli apareix, com qui no vol la cosa, una frase molt profunda i provocadora, quan un pensa que la proclamaven les primeres comunitats cristianes després de la mort i resurrecció de Jesús: quan sigueu perseguits, “feu el propòsit de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres acusadors podrà resistir-la”.
Paraules fortes i provocadores, certament, ja que Jesús parla no d’algú altre, o del fet que una força indeterminada ens animarà en els moments de dificultats. No. Ens diu provocativament que ‘jo mateix us donaré...’
Potser sí, entre caure en la falsa confiança en les seguretats d’aquest món, o l’alarmisme i la por, Jesús ens proposa una altra cosa: confiar. Confiar en Ell, en el fet que Ell és Senyor, que com a ressuscitat és viu, i no és simplement viu per viure la seva vida, sinó que és proper i vol actuar amb nosaltres.
Potser avui les lectures ens conviden a repassar la nostra fe i, sobretot, la nostra confiança  que  Jesús no només va ser ‘un bon home, que va passar fent el bé’, sinó que és viu. I no només és viu, sinó que és amb nosaltres, proper, impulsant la nostra vida i les nostres accions, perquè puguem treballar pel Regne fins i tot en les dificultats. Ell és amb nosaltres.
Demanem al Senyor que sapiguem reconèixer i agrair la seva presència vivent i enfortidora en la nostra vida. Que això ens ajudi a confiar, a posar la nostra confiança en ell.
Que així sigui.


TEMPS DE CRISIS
Els Evangelis recullen alguns texts de caràcter apocalíptic que fan difícil diferenciar el missatge de Jesús i dels neguits de les primeres comunitats cristianes, rodejades de situacions tràgiques mentre esperen amb angoixa i persecucions la fi del temps.
Segons el relat de Lluc, els temps difícils no han de ser temps de lamentacions i desànims. No és tampoc l'hora de resignar-se o fugir. La idea de Jesús és una altra. En temps de crisi “serà ocasió de donar testimoni”. Aleshores és quan se'ns ofereix la millor ocasió de demostrar la nostra adhesió a Jesús i al seu projecte.
Estem en temps de crisi que afecta a molts. Coneixem amb realisme el dany social i el sofriment que genera ¿No és el moment de plantejar-nos com reaccionar ?
Tal volta, el primer és revisar nostra actitud profunda: ¿Hem pres postura de manera responsable, o vivim d'esquena al que pugui pertorbar nostra tranquil·litat? ¿Què fem des de les comunitats cristianes? ¿Ens hem marcat una actuació generosa, o vivim i celebrem nostra fe al marge del que passa?
La crisi obre una fractura social injusta entre els que podem viure sense por al futur i aquells que estan exclosos de la societat i no en poden sortir dignament. ¿No sentim la crida a introduir “retalls” en nostra vida per a poder viure els pròxims anys de manera sòbria i solidària ?
Coneixem els que queden indefensos i sense recursos (famílies sense cap ingrés, aturats de mllarga durada, immigrants malalts...) ¿No obrim els ulls per a veure si podem comprometre'ns en alleugerir la situació d'alguns ? ¿Podem pensar qualque iniciativa realista, des de les comunitats cristianes ?
No oblidem que la crisi crea empobriment material i genera inseguretat, por, impotència i experiència de fracàs. Trenca projectes, enfonsa famílies, destroça l'esperança. ¿No hem de recobrar la importància de l'ajuda entre familiars, el recolzament entre veïnats, l'acollida i l'acompanyament des de la comunitat cristiana...? Pot ser molt noble en aquests moments aprendre a tenir cura mutuament uns dels altres.



DONAR PER ACABAT
No quedará pedra sobre pedra.
És la darrera visita de Jesús a Jerusalem. Alguns que l'acompanyen s'admiren en contemplar la bellesa del Temple. Jesús, por contra, sent una cosa molt diferent. Els seus ulls de profeta veuen el temple de manera més profunda: en aquell lloc grandiós no se acull el regne de Déu. Per això, Jesús ho dóna per acabat: --De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat”.
Cop en sec, les seves paraules han trencat la insensibilitat i l'auto-engany que es viu entorn del Temple. Aquell edifici esplèndid nodreix una il·lusió falsa d'eternitat. Aquella manera de viure la religió sense acollir la justícia de Déu ni escoltar el clamor dels que sofreixen és enganyosa o perible: “tot serà enderrocat”.
Les paraules de Jesús no naixen de la ira. Manco, del menyspreu o el resentiment. El mateix Lluc ens diu, abans, que, a l'apropar-se a Jerusalem i veure la ciutat, Quan Jesús va arribar prop de Jerusalem i veié la ciutat, arrencà a plorar per ella”(Lluc 19,41). El seu plor és profétic. Els poderosos no ploren. El profeta de la compassió, sí.
Jesús plora devant Jerusalem perquè estima la ciutat més que ningú. Plora per una «religió vella» que no s'obre al regne de Déu. Les llàgrimes expressen la solidaritat amb el sofriment del seu poble, i sa crítica radical a aquell sistema religiós que obstaculitza la visita de Déu: Jerusalem (la ciutat de la pau!) no coneix allò que mena a la pau perquè està amagat als seus ulls.
L'actuació de Jesús llança llum sobre la situació actual. A voltes, en temps de crisi, com els nostros, la única manera d'obrir camins a la novetat creadora del regne de Déu és donar per acabat allò que alimenta una religió caduca, però no genera la vida que Déu vol introducir en el món.
Donar per acabada una cosa viscuda de manera sacra durant segles no és bo de fer. No és condemnant els que ho volen conservar com etern i absolut. Se fa plorant ja que els canvis exigits per la conversió al regne de Déu fan sofrir a molts. Els profetes denuncien el pecat de l'Església plorant



NO ENDIMONIAR LA CRISIS
Sofrint amb constància.
¿Com viure aquests temps de “crisi religiosa” amb lucidesa i responsabilitat, sense desviar-se de l'Evangeli i sense enfonsar-nos en la desesperança? Aquesta és, tal volta, una de les preguntes més inquietants que es desvetllen avui entre els que creiem en Jesucrist.
Clar que la fe cristiana no es pot viure ni comunicar des d'actituds negatives. És inútil alimentar el victimisme, viure de la nostàlgia o acumular resentiments. Tot això ens allunya de l'esperit amb que vivia Jesús. Hem d'aprendre a llegir i viure aquests temps de manera positiva, confiada i evangèlica.
La crida de Jesús a “perseverar” ens ha de fer pensar. És un error “endimoniar” la crisi actual vivint-la com una situació impossible. Déu no està en crisi. Déu actua en cada esser humà. Cap crisi pot impedir que el Creador segueixi oferint-se, comunicant-se i salvant els seus fills i filles per camins que a nosaltres se'ns escapen.
Aquesta humanitat estimada per Déu sofreix. No encerta amb el camí que la podria menar a nuna vida més digna i més feliç. La crisi religiosa de la qual parlem els creients és sols un fragment d'una crisi més global que tot ho sacseja. Ens podem preguntar què serà de l'Església entre nosaltres, però, si mirem des de Déu, el que ens ha de preocupar és què serà del món.
L'important és «perseverar»: no desviar-nos de l'Evangelio; buscar sempre el Regne de Déu i sa justícia, no nostres petits interessos; actuar des de l'esperit de Jesús, no des de nostre instint de conservació; buscar el bé de tots i no sols el nostre. No ens enganyem: el qui realment pensa en la felicitat de tots és Déu, no nosaltres.
«Perseverar» no es repetir de manera buida paraules que ja no diuen res, sinó encendre nostra fe en contacte directe i personal amb Crist. «Perseverar» no és posar-nos a la defensiva devant qualsevol canvi, sinó mantenir la capacitat d'escoltar l'acció de Déu en nostres dies. «Perseverar» no és exigir a altres, sinó viure nosaltres en contínua conversió.



AMB PERSEVERANÇA
Amb vostra perseverança...
¿Desapareixerà un dia el que els homes construeixen amb esforç, suor i lluites ? Els científics no tenen dubtes: l'espècie humana, el planeta Terra, el sistema solar i les galàxies no existiran sempre. Es discuteix si serà per excés de calor o de fred, però un dia tot acabarà. La llunyania d'aquest final no lleva que surtin en nosaltres preguntes no frívoles. Si això és així, ¿què serà de nostra vida?, ¿quin és el destí de la Humanitat?, ¿què dir d'aquest Déu a qui cerquen les diferents religions?
Mentre, en les societats modernes d'Occident, assentades en el benestar, no es vol sentir parlar de cap final. Es viu des d'una sensació de seguretat inamovible. Malgrat tots els conflictes i tragèdies, el món sempre millora. No és imaginable la destrucció, només el progrés. Parlar de la “fi del món” és cosa de pessimistes impenitents o visionaris apocalíptics.
Les paraules de Jesús recollides en “l'apocalipsi sinòptic” són d'un realisme sorprenent: la història estarà teixida de guerres, odis, fams i morts, i després arribarà el Final. Tanmateix, el seu missatge és d'una confiança increïble: Hi ha que cercar el regne de Déu i sa justícia, hi ha que treballar per un “home nou”, hi ha que creure en l'amor. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!”




MÉS NECESSÀRIA QUE MAI
Amb la vostra perseverança salvareu la vida!”
Avui en dia es parla poc de la paciència. No està de moda. Atreu més l'actitud rebel i agressiva, la reacció vehement devant qualsevol adversitat. Desprestigiada socialment i mal entesa, la paciència roman relegada com una cosa sense importància, pròpia tal volta d'esperits dèbils. Tanmateix, sense aprendre la paciència no és possible l'art de viure.
La paciència no és fruit de la debilitat. Per contra, suposa fortalesa interior. La persona pacient movilitza totes ses energies per a no doblegar-se devant l'adversitat i seguir lluitant amb fermesa, sense deixar-se pertorbar pel mal. Se necessita molta enteresa per a mantenir l'ànim serè i confiat quan tot se posa en contra.
Malgrat sembli fort i violent, l'impacient és una persona dèbil, incapaça de suportar-se a ell mateix i aguantar les contrarietats de la vida. Els nins són impacients. No han après encara a viure amb pau i assossec les realitats de l'existència.
La vertadera paciència, res a veure amb una resignació passiva, és ser pacient amb un mateix i amb els altres, i no és suportar la vida de forma apàtica i sense esperit d'iniciativa.No és «aguantar» perquè un no sap o no gosa fer altra cosa. La persona pacient se manté activa, cerca el millor, respon a noves situacions i reptes inesperats, però ho fa sens perdre la pau ni la lucidesa.
La paciència no és virtut d'un moment, sinó un estil de perseverar de forma pacífica però tenaç, sense rendir-se devant l'adversitat. Per això, en les primeres comunitats cristianes, el terme «hypomone» se tradueix com a «paciència» o «perseverança». Aquesta és l'exhortació de Jesús: «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!» (Lucas 21, 19). El creient alimenta sa paciència en aquest Déu que té paciència inmensa amb totes sues criatures.
Ben entesa, la paciència és tal volta més necessària que mai entre nosaltres. No és possible deixar enrera la violència i promoure un procés de pacificació sense una actitud pacient i tenaç per tots. No es recobra en un dia la confiança trencada pels enfrontaments. No és pòssible apropar postures i cercar el millor per a tots sense una feina pacient, serena i lúcida. Per això, ni impaciència ni desànim. Senzillament, paciència activa.



PACIÈNCIA
Amb la vostra perseverança salvareu la vida!”
Lluc recull les paraules de Jesús sobre les persecucions i la tribulació futures subrallant de manera especial la necessitat d'enfrontar-se a la crisi amb paciència. El terme usat per l'evangelista (hypomone) vol dir enteresa, aguant, perseverança, capacitat de mantenir-se ferms devant les dificultats de la vida, paciència activa.
Al nostre temps es parla poc de la paciència i, tanmateix, és més necessària que mai en temps de crisi socio-cultural, incertesa i frustració existencial
Molts viuen a la intempèrie, no troben aixopluc en res que doni sentit, seguretat i esperança, i tomben en el desànim, la crispació o l'apatia.
La paciència de la qual es parla a l'evangeli no és una virtut pròpia de l'home fort i aguerrit com en Plató o Aristótil. És, més tost, l'actitud serena del que creu en un Déu pacient i fort que deixa desenvolupar-se la història, a voltes tan incomprensible per a nosaltres, amb tendresa i amor compassiu.
L'home animat per aquesta paciència no se deixa pertorbar per les tribulacions crisis de l'existència. Manté l'ànim serè i confiat. Son secret és la paciència forta i fidel d'aquest Déu que, a pesar de tanta injustícia absurda i tanta contradicció, segueix la seva obra fins a complir ses promeses.
A l'impacient l'espera se li fa llarga. Per això se crispa i es torna tan intolerant. Encara que sembli violent, agressiu i fort, en realitat és un home dèbil i sense arrels. S'agita molt, però construeix poc; critica constantement, però sols no sembra res; condemna, però no allibera. L'impacient pot acabar en el desànim, fatiga o la resignació amarga. Ja no espera res. Ja no espera de ningú.
L'home pacient, per contra, no s'irrita ni es deixa deprimir per la tristesa. Contempla la vida amb respecte i amb simpatia. Deixa ser els altres, no anticipa el judici de Déu, no preten imposar la pròpia justícia a la seva manera.
No per això tomba en l'apatia, l'escepticisme o la deixadesa. L' home pacient lluita i combat dia a dia, precisament perquè viu animat per una esperança. «si lluitem i treballem, és perquè tenim posada l'esperança en el Déu viu,» (1 Tm 4, 10).
La paciència del creient arrela en aquest Déu Amic de la vida. Malgrat les injustícies que trobem en el camí i els cops que ens dóna la vida, malgrat tant sofriment absurd o inútil, Déu segueix la seva obra. En ells posem nostra esperança.



SENSE PERSECUCIÓ
Us perseguiran...
Els cristians de les Esglésies occidentals ja no parlem de persecució ni de martiri. I tanmateix, segons Jesús, la persecució és ingredient normal de la vida cristiana.
Tota la tradició evangèlica és unánime en afirmar que la fidelitat a Crist produeix persecució. El rebuig i el conflicte no han estat solament el destí històric de Jesús sinó que, de ordinari, és el destí que espera als seus seguidors: “Si a mí m'han perseguit, també a vosoaltres us perseguiran».
Per això, si la persecució no està present de cap forma i en cap grau en els cristians i en l'Església, hem de demanar-nos, al manco, quina pot ser la raó. Què pot haver passat perquè ja ningú persegueixi avui a les comunitats cristianes del Primer Món.
La persecució no és una cosa que passa, de cop, degut a la maldat o ceguetat d'alguns perseguidors. La vertadera persecució comença a gestionar-se quan l'Església se converteix en amenaça per als interessos egoïstes i injusts dels sectors més poderosos i influents d'una societat.
Per això, la persecució no es dirigeix normalment a tots els cristians per igual, sinó més bé a aquells que, moguts per l'esperit de Jesucrist, posen en perill un determinat «orde de coses» establert. Inclús, pot passar que, mentre uns cristians són víctimes d'una persecució més o manco declarada, altres siguin lloats i privilegiats.
Tot això s'explica perquè en l'arrel de tota persecució a les Esglésies cristianes s'amaga sempre la voluntat de neutralitzar la força transformadora que té el cristianisme quan es viu pels creients amb totes les conseqüències.
Per això, l'absència d'una vertadera persecució en el món occidental pot significar que ningú sente necessitat d'acorralar avui la fe per a tractar de anul·lar-la, ja que els mateixos cristians ens encarreguem de buidar-la de la seva força amb la mediocritat i rutina de nostres vides.
Pot ser també signe de que vivim aqueixa fe de manera privada i intimista, sense cap repercusió en la vida pública i social.
Per això, hem de saber valorar des de la fe certs rebuigs, atacs i agressivitat que l'Església comença a sofrir entre nosaltres aqusts últims anys. És un bon símptoma per a una Església que busca romandre fidel a Jesucrist.




ESPERANCES INSUFICIENTS
Amb la vostra perseverança salvareu la vida!
L'home té esperança quan creu que les coses poden canviar i pensa que és possible transformar la situació i gaudir d'una vida més humana.
Per això, són moltes les preguntes es comencen a desvetllar en el cor de l'home modern: ¿Quina esperança podem tenir avui els homes? ¿Què podem esperar ? ¿On es pot recolzar la seva esperança? ¿Hi ha res que ens pugui permetre una vida més alliberada i humana?
Tots experimentem la necessitat de viure més intensament, més lliurement, amb més plenitud i seguretat. Instintivament cerquem “qualque cosa” apte per omplir nostres aspiracions. Quan trobem quelcom que pot assolir nostres esperances ho “sagralitzem”, l'absolutitzem i li entreguem nostre esser.
Per això, són molts els que, abandonen la religió i la fe en Déu, i “sacralitzen” la ciència, el progrés, la política, els diners, el benestar, com si fossin “nous déus” que ens ofereixen la “salvació”. Deia Bossuet: “Tot és Déu manco Déu mateix”.
Però la humanitat sofreix avui una profunda crisi de realisme. Les nostres esperances no s'acompleixen. Les nostres aspiracions romanen insatisfetes. Cada cop és més difícil posar lesperança en qualque cosa que doni vertadera “salvació”.
No hi ha ciència capaç de garantir un final feliç de l'aventura humana sobre la terra. Ni sistema econòmic capaç d'oferir un futur més segur. Cap ideologia capaç d'obrir un horitzó d'esperança nova. Ni el col·lectivisme marxista ni el desenvolupament capitalista desvetllen una esperança raonable a les noves generacions.
L'esperança cristiana no es nodreix del fracàs d'altres esperances que poden alimentar l'home. No brolla tampòc del resentiment o el menyspreu als esforços de la ciència, l'economia o la política. Senzillament descobreix que són esperances insuficients.
La fe ens permet descobrir amb més claretat que la slavació que cerquem i necessitem supera tot el que els homes ens podem donar a nosaltres mateixos.
La nostra tasca és perseverar en aqueixa recerca d'una salvació final. Orientar els esforços de la humanitat cap a la meta definitiva d'una societat fratenal i lliure. Lluitar, amb paciència,, sense defallir. Déu ens ha fet creadors.La seva promesa ens sosté: “Sofrint amb constància guanyareu la vostra vida”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada