DIUMENGE IV PASQUA

4º diumenge de Pasqua (A)

EVANGELI

Jo soc la porta de les ovelles.

• Lectura del sant evangeli segons sant Joan 10, 1-10

La paràbola del pastor 1 »Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. 2 El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: 3 a ell, el guarda li obre la porta, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. 4 Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. 5 Però si és un estrany, en comptes de seguir-lo en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys. 6 Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava. 7 Per això Jesús continuà: --Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles. 8 Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se'ls escoltaven. 9 Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. 10 El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir. Paraula de Déu.

NOVA RELACIÓ AMB JESÚS

En les comunitats cristianes necessitem viure una experiència nova de Jesús revifar nostra relació amb ell. Posar-lo en el centre de nostra vida. Passar d'un Jesús confessat de manera rutinària a un Jesús acollit vitalment. L'evangeli de Joan fa algunes suggerències importants en parlar de la relació de les ovelles amb el seu Pastor.

Primer és “escoltar la seva veu” en tota la frescor i originalitat. No confondre-la amb el respecte a les tradicions ni amb la novetat de les modes. No deixar-nos distreure'ns ni atordir per altres veus estranyes que, encara que s'escolten en l'interior de la Església, no comuniquen sa Bona Nova.

És important sentir-nos cridats per Jesús “pel nostre nom”. Deixar-nos atreure per ell personalment. Descobrir poc a poc, i cada cop amb més alegria, que ningú respon com ell a nostres preguntes més decisives, nostres anhels més profunds i nostres necessitats últimes.

És decisiu “seguir“ a Jesús. La fe cristiana no consisteix en creure coses sobre Jesús, sinó en creure'l a ell: viure confiant en sa persona. Inspirar-nos en son estil de vida per a orientar nostra pròpia existència amb lucidesa i responsabilitat.

És vital caminar tenint a Jesús “devant nostre”. No fer el recorregut de nostra vida en solitari. Experimentar en algun moment, encara que de manera torpe, que és possible viure la vida des de s'arrel: des d'aquest Déu que se'ns ofereix en Jesús, més humà, més amic, més proper i salvador que totes les teories.

Aquesta relació viva amb Jesús no neix en nosaltres de manera automàtica. Se desvetlla en nostre interior de forma fràgil i humil. Al principi, és quasi sols desig. Creix voltada de dubtes, interrogants i resistències. Però, no se sap com, hi ha un moment en el qual el contacte amb Jesús comença a marcar decisiva nostra vida.

Estic convençut de que el futur de la fe entre nosaltres se decideix en la consciència dels que en aquests moments nos sentim cristians. Ara mateix, la fe se revifa o s'extingeix en nostres parròquies i comunitats, en el cor dels sacerdots i fidels que les formem.

La  no creença comença a penetrar en nosaltres des del moment en que nostra relació amb Jesús perd força, o queda adormida per la rutina, la indiferència i la despreocupació. Per això, el Papa Francesc ha reconegut que “necessitem crear espais motivants i sanadors... llocs on regenerar la fe en Jesús”. Hem d'escoltar la seva crida.

LA PORTA

Jesús proposa a un grup de fariseus un relat metafòric en el qual critica amb duresa als dirigents religiosos d'Israel. L'escena està presa de la vida pastoril. El ramat està recollit dintre d'una pleta, envoltada per una tanca o un petit mur, mentre un guarda vigila l'accés. Jesús centra l'atenció sobre aqueixa «porta» que permet arribar fins a les ovelles.

Hi ha dues maneres d'entrar a la pleta. Depen del que es pretén fer amb el ramat. Si algú s'acosta a la pleta i «no entra per la porta», sinó que bota «per altra banda», és evident que no és el pastor. No ve a cuidar a son ramat. És «un estrany» que ve a «robar, matar i fer mal».

L'actuació del vertader pastor és molt diferent. Quan s'acosta a la pleta «entra per la porta», crida a les ovelles pel seu nom i elles atenen la seva veu. Les treu fora i, quan les ha reunit a totes, se posa al capdavant i camina davant elles fins a les pastures on se podran alimentar. Les ovelles el segueixen perquè reconeixen la seva veu.

¿Quin secret s'amaga en aqueixa "porta" que legitima els vertaders pastors que passen per ella i que desenmascara els estranys que entren «per altra banda», no per a cuidar del ramat sinó per a fer-li mal? Els fariseus no entenen de què els parla aquell Mestre.

Llavores Jesús els dóna la clau del relat: «Us ho dic amb tota veritat que jo soc la porta de les ovelles». Els que entren pel camí obert per Jesús i el segueixen viuen son evangeli, són vertaders pastors: sabran alimentar a la comunitat cristiana. Els que entren a la pleta i deixen de banda a Jesús i ignoren la seva causa, són pastors estranys: faran mal al poble cristià.

En no poques Esglésies sofrim tots molt: els pastors i el poble de Déu. Les relacions entre la Jerarquia i el poble cristià se viuen sovint de manera recelosa, crispada i conflictiva: hi ha bisbes que se senten rebutjats; hi ha sectors cristians que senten marginats.

Seria massa fàcil atribuir-ho tot a l'autoritarisme abusiu de la Jerarquia o a la insubmissió inaceptable dels fidels. La rel és més profunda i complexa. Hem creat una situació molt difícil. Hem perdut la pau. Necessitarem cada vegada més a Jesús.

Hem de fer créixer entre nosaltres el respecte mutu i la comunicació, el diàleg i la recerca sincera de veritat evangèlica. Necessitem respirar un clima més amable en la Església. No sortirem d'aquesta crisis si no tornem tots a l'esperit de Jesús. Ell és "la Porta".

ENCERTAR AMB LA PORTA

Jo soc la porta.

L'evangeli de Joan presenta a Jesús amb imatges originals i belles. Vol que els seus lectors descobreixin que sols ell pot respondre a les necessitats més fonamentals de l'ésser humà. Jesús és «el pa de la vida»: el que s'alimenti d'ell no tindrà fam. És «la llum del món»: el que el segueixi, no caminarà a les fosques. És «el bon pastor»: qui escolti la seva veu, encontrarà la vida.

Entre aquestes imatges hi ha una, humil i quasi oblidada, que té un contingut profund. «Jo soc la porta». Així és Jesús. Una porta oberta. Qui el segueix, travessa un llindar que mena a un món nou: una manera nova d'entendre i viure la vida.

L'evangelista ho explica amb tres trets: «Qui entri per mi, se salvarà». La vida té moltes sortides. No totes porten a l'èxit ni garanteixen una vida plena. Qui, de alguna manera, «entén» a Jesús i tracta de seguir-lo, entra per la porta encertada. No perdrà sa vida. La salvarà.

L'evangelista diu qualque cosa més. Qui entra per Jesús, «podà sortir i entrar». Té llibertat de moviments. Entra en un espai on pot ser lliure, ja que sols se deixa guiar per l 'Esperit de Jesús. No és el país de l'anarquia o del llibertinatge. «Entra i surt» passant sempre a travers d'aquesta «porta» que és Jesús, i se mou seguint les seves petjades.

Encara afegeix l'evangelista un altre detall: qui entri per aquesta porta que és Jesús «encontrarà pastures», no passarà fam ni set. Encontrarà aliment sòlid i abundant per a viure.

Crist és la «porta» per la qual hem d'entrar també avui els cristians, si volem revifar nostra identitat. Un cristianisme format per batiats que se relacionen amb un Jesús mal conegut, vagament recordat, afirmat de tant en quan de manera abstracta, un Jesús mut que no diu res especial al món d 'avui, un Jesús que no toca els cors... és un cristianisme sense futur.

Solament Crist ens pot conduir a un nivell nou de vida cristiana, millor fonamentada, motivada i alimentada en l'evangeli. Cada un podem contribuir a que, en la Església de demà, se'l senti i se visqui a Jesús de manera més viva i apassionada. Podem fer que la Església sigui més de Jesús.

LA VEU

Les ovelles el segueixen perquè coneixen la seva veu.

En alguns àmbits de la Església s'insisteix més que mai en la necessitat d'un «magisteri eclesiàstic» fort per a dirigir als fidels enmig de la crisis actual. Aquestes crides no assoleixen, tanmateix, aturar sa creixent «devaluació» entre amples sectors de cristians.

De fet, no poques intervencions dels bisbes provoquen reaccions encontrades. Uns les alaben amb fervor, altres les critiquen durament i la majoria les oblida als pocs dies. Mentrestant, en el'evangeli se'ns recorden unes paraules de Jesús que ens interpel·len a tots: «Les ovelles segueixen al pastor perquè coneixen la seva veu».

Primer i decisiu és que, en la Església, els creients escoltem «la veu» de Jesucrist en tota la puresa original, no el pes de les tradicions ni la novetat de les modes, no les «preocupacions» dels eclesiàstics ni els «gusts» dels teòlegs, no nostres interessos, pors o acomodacions.

Això exigeix no confondre la veu de Jesucrist amb qualsevol paraula que se pronuncia en la Església. No hem de donar per suposat que en tota intervenció dels bisbes, en tota predicació dels capellans, en tot escrit dels teòlegs o en tota exposició dels catequistes s'escolti fidelment la veu de Jesús.

Sempre hi ha un risc. Que omplim la Església d'escrits i cartes pastorals, de documents i llibres de teologia, de catequesis i predicacions, substituint amb nostre «soroll» la veu inconfundible de Jesús, nostre únic mestre. Ho recordava un pic i un altre el bisbe sant Agustí: «Tenim un sol mestre. I, baix d'ell, tots som condeixebles. No ens constituïm en mestres pel fet de parlar des del púlpit. El vertader Mestre parla des de dintre».

RENOU

Les ovelles atenen a sa veu.

S'ha dit que el problema de l'home modern és un problema de renou. Envoltat en soroll exterior i interior, agitat per tota classe de estímuls i sensacions, enduit d'una banda a altra per l'ansietat i les presses, l'home de nostres dies s'ha quedat sense silenci i no sap com curar-se d'aquesta greu malaltia que comença a arruinar el seu ésser.

El renou impedeix a la persona conèixer-se degudament a ella mateixa ja que obstaculitza l'accés a son món interior. L'individu no té orelles per a escoltar el millor d'ell mateix. Així parlava fa uns anys aquell gran Papa Pau VI: «Nosaltres, homes moderns, estem massa extravertits, vivim fora de nostra casa i inclús hem perdut la clau per a tornar a entrar a ella.»

Al mateix temps, el renou aliena a la persona, ja que la disgrega, introdueix dins ella confusió i la fa viure des de l'exterior. L'home sense silenci i assossec interior corre el risc de viure dirigit des de fora. Se converteix en un ésser vulnerable al qual li manca consistència interior i profunditat. Qualsevol esdeveniment negatiu pot fer-li perdre estabilitat.

Per altra banda, a l'home renouer se li fa difícil l'encontre amb Déu. Perd el contacte amb son nucli interior; no encerta a escoltar amb claredat la veu de sa consciència ni son anhel d'infinit; sa religiositat se fa cada cop més superficial. El problema de no poques persones indiferents i desencantades de Déu és un problema de soroll interior.

El silenci és imprescindible si la persona vol viure amb pregonesa. L'assossec interior ajuda a la persona a encontrar-se amb ella mateixa i escoltar els seus vertaders desitjos. Un cos relaxat, una ment serena, un esperit pacificat ajuden a curar-se de molts problemes, ja que permeten enfrontar-se a ells amb més força interior. El silenci, l'atenció a nostre món interior, la meditació obren l'accés a tot allò més humà.

La fe en Jesucrist és possible, quan de qualque manera, s'escolta la seva veu encara que sigui de manera quasi imperceptible. En el quarto evangeli se recullen aquestes paraules de Jesús: «Les ovelles segueixen al pastor perquè coneixen la seva veu» (Jn 10, 4). Quan se viu ple de renou interior i soroll exterior és difícil escoltar aquesta veu.

NO SE IMPROVISA

Atenen sa veu.

No és rar trobar-se avui amb persones que valoren sincerament la religió i estan convençudes de que la fe en Déu no és una il·lusió. Tanmateix, la seva fe està com bloquejada. Fa temps que no resen ni prenen part en cap celebraci´religiosa. Tanmateix, el seu problema és més profund: no encerten a comunicar-se amb Déu.

Aquesta comunicació amb Déu no s'improvisa. No és quelcom que brota des de la superficie de la persona. Requereix una actitud interior d'obertura i un cert aprenentatge.

El primer és situar-se davant Algú. Déu no és una força temible, l'energia que dirigeix el cosmos o quelcom semblant. És Amic i Pare. L'important davant Déu és captar la seva presència amistosa. Tot l'altre ve després. Sentir a Déu com Amic ho canvia tot.

En segon lloc, cal que arriscar-se a confiar. La vida no és sempre fàcil.

Prest o tard, tots coneixem la experiència del vacu, la impotència o el sense sentit. Els dies se'ns llisquen de mode irrecuperable, sense que puguem encontrar descans i pau. Qui s'obre al Déu revelat en Jesucrist aprèn a escoltar en el fons del seu ésser aquestes paraules decisives: «No tingueu por.»

És important captar a Déu com el Creador de vida. En el més pregon de cada un de nosaltres habita son Esperit que és «Senyor i dador de vida». Aquest obrir-se a Déu no consisteix en viure de forma ingenua, infantil o irresponsable. Al contrari, és reforçar nostra vertadera identitat, creure com a persones, aprendre a viure la vida intensament, amb pregonesa, des de l'arrel.

El creient tracta, també, d'escoltar la voluntat de Déu, és a dir, «el bo, agradable, perfecte», el que pot estar en sintonia amb Aquell que sols vol el bé i la felicitat de tot ser humà. No és fàcil. Cal aprendre a aprofundir en el propi desig. Descobrir nostre desig més profund, no els desitjos que ho enmascaren i desfiguren, sinó «això» que realment cerca nostre cor des del més pregon. Aquest desig interior necessita ser purificat, pero no està lluny de la «voluntat de Déu».

Per a l'evangelista sant Joan, és decisiu en la fe cristiana «atendre a la veu» de Crist. Sols les ovelles que reconeixen la veu del Pastor i se senten cridades per ell, són capaces de seguir-lo fidelment.

UN FENOMEN NOU

Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin abondant

S'ha parlat molt aquests anys de l'abandó de la fe per molts cristians que, per diverses raons, s'han distanciat de la pràctica religiosa lliscant-se vers la indiferència religiosa. Se parla a Europa d'un fenomen encara minoritari però no menys significatiu: persones que se havien allunyat de la religió fan un camí de retorn cap la recuperació de llur fe. A França els diuen «les recommençants», els que «tornen començar».

No és bo de fer precisar el que cerquen. Volen encontrar de bell nou una base per a sostenir llur fe; senten necessitat de quelcom diferent en llurs vides; desitgen viure d'una altra manera. Per altra banda, no volen vincular-se massa a cap Església; tenen por a perdre la llibertat. S'interessen de nou per Déu. Se fan preguntes com aquesta que feia algú: «Podrem Déu i jo ser encara amics?»

A voltes, tot comença amb una experiència que desencadena el procés: el naixement d'un fill, una malaltia greu, la conversa amb un creient, la lectura de un article... Altres vegades, és un buit o nostalgia que agafa cos: «Una nit em vaig demanar per què no creia jo en Déu” (testimoni real d'un francès).

Aquestes persones senten necessitat de «aclarir el terreny»: desfer prejudicis, desmuntar falses idees sobre la religió, aclarir concepcions embrollades de la fe, descobrir qué és fonamental dins d'un cristianisme a voltes massa complicat i sobrecarregat. Alguns necessitaran a més curar ferides i decepcions passades per a superar una agressivitat que els impedeix viure el religiós amb serenitat.

«Tornar a creure» no vol dir retornar a la fe del passat. Aquestes persones no cerquen recobrar costums religiosos ja oblidats, ni viure de bell nou les experiències tal volta poc grates d'altres temps. Volen descobrir la fe d'una manera nova, més convincent i positiva. Volen comprendre millor les coses i creure d' una forma més intel·ligent i més personal.

Aquest recorregut vers la fe no sempre es fàcil, ja que se tracta de reconstruir la vida i el seu sentit més profund. És necessari que la persona estigui disposada a buscar amb sinceritat, que tingui una «relativa confiança» en la Església, que no se distregui en coses secundàries, que vagi a l'essencial: l'encontre amb un Déu viu.

Tanmateix, el testimoni dels que viuen aquesta experiència és unànime en parlar dels seus efectes positius: una alegria nova en les seves vides, una impressió de veritat i llibertat, una manera distinta de veure les qüestions religioses, una forma diferent de viure i, sobre tot, el poder dirigir-se a Déu amb una confiança i un goig nous. Aquestes persones entenen d'una manera nova les paraules de Jesús: «Jo he vingut per a que tinguin vida i la tinguin abondant.»

EL MANDAT DE VIURE

Jo he vingut perquè tinguin vida.

Ens queixem tant dels problemes, treballs i penalitats de nostre viure diari que arrisquem d'oblidar que la vida és un regal. El gran regal que tots hem rebut de Déu

Si no haguéssim nascut, ningú ens trobaria a faltar. Ningú hauria notat nostra absència. Tot hauria seguit la marxa i nosaltres haguéssim quedat oblidats per a sempre en el no res.

I, tanmateix, vivim. S'ha donat aquest miracle únic i irrepetible que és la meva vida. Com diu el pensador jueu M. Buber, «cada un dels homes representa quelcom nou, quelcom que mai abans va existir, quelcom original i únic».

Ningú abans de mi, ha estat igual que jo ni ho serà mai. Ningú veurà mai el món amb els meus ulls. Ningú acaronarà amb les meves mans. Ningú resarà a Déu amb els meus llavis. Ningú estimarà mai amb el meu cor.

Ma vida és insubstituïble. És tasca meva i només jo la puc viure. Si jo no ho faig, quedarà per a sempre sense fer. Hi haurà en el món un buit que ningú podrà omplir.

Per això, encara que sovint ho oblidem, el primer mandat que els homes rebem de Déu és viure. Mandat que no està escrit en taules de pedra, sinó gravat en el més pregon de nostre ésser.

Nostre primer gest d'obediència a Déu és viure, estimar la vida, acollir-la amb cor agraït, cuidar-la amb sol·licitud, desplegar totes les possibilitats amagades.

Però viure no significa sols assegurar un bon funcionament de nostre organisme físic o assolir un desenvolupament harmoniós de nostre psiquisme, sinó créixer com éssers plenament humans.

El ideal de «mens sana in corpore sano» pot ser una cosa perfectament  inhumana i empobridora, si no vivim escoltant la cridada del Absolut, oberts a l'amor, creant en nostre entorn una vida sempre més humana.

Molts cristians que no arriben ni a sospitar que la fe és un principi de vida i vida sana. Els manca descobrir per experiència personal que Déu no és algú que, de totes maneres, ha d'existir i a qui convé tenir en compte per si ve el cas sinó que Déu és precisament i abans que res «algú que fa viure».

Malgrat tots els dubtes i incerteses, el creient descobreix a Déu com algú que sostén la vida inclús en els moments més adversos, algú que dóna forces per a començar sempre de nou, algú que alimenta en nosaltres una esperança indestructible quan la vida sembla apagar-se per a sempre.

En escoltar les paraules de Jesús: «Jo he vingut par a que tinguin vida i la tinguin abondant», el creient no necessita acudir a altres per a que li expliquin  el seu sentit. Ell sap que són veritat.

ALLUNYAR-SE

A un estrany no el seguiran.

No és fàcil traçar la frontera entre creença i no creença. Menys encara saber quina és la raó última que mou a una persona a abandonar la fe que ha viscut durant anys.

De la comparació del pastor i les ovelles, Jesús diu que els seus el segueixen perquè coneixen la seva veu. Però que “a un estrany no el seguiran sinó fugiran d'ell”. ¿Què pot passar per a que Déu acabi essent un estrany?

Sens dubte, les causes que poden dur a la no creença són molt diverses i complexes com ho mostren els estudis existents. Però sempre hi ha un itinerari personal que el no creient ha recorregut dia rera dia fins a allunyar-se de Déu.

Alguns s'han instal·lat en una forma de viure que de fet impedeix l'exercici de la fe. El treball agitat, el món de preocupacions i interessos, la falta de silenci interior, la manera de consumir notícies i TV, no deixen sols cap escletxa per a alimentar la fe. Poc a poc Déu se dilueix en llurs consciències.

Altres, contagiats per un determinat ambient social, renuncien a sa pròpia veritat i no saben reaccionar front a un fals “progressisme científic”. Pensan que tot all que no pot ser controlat o verificat per la ciència, senzillament no existeix. Déu queda així fora de son horitzó, esborrat per una ciència a la qual se li dóna un caràcter diví que els mateixos científics li neguen.

Alguns han reduït la fe a una pràctica cultual purament externa. En canviar ara de costums de vida, abandonen les pràctiques i amb elles la mateixa fe. Déu desapareix així de les seves vides si no deixa rastre.

En altres tanmateix, l'allunyament de Déu ha deixat un buit i una espècie de nostàlgia difícil de definir. Avui viuen insatisfets, tractant d'omplir sa vida de coses, sense adonar-se de que, en el fons, busquen “substitutius” de quelcom insustituible que han arrencat del seu cor.

No pensem en altres. Tots podem donar passes que ens allunyin més o manco de la fe i poden apagar en nosaltres tot desig o necessitat de Déu.

Podem seguir per aquest camí. Som lliures i cadascun hem de decidir què volem ser. Però ens hauriem de fer alguna pregunta: ¿Som ara més felices després d'haver arraconat a Déu? ¿Hi ha més alegria i pau en nostre cor? ¿Hem crescut com a persones?

LLIURES PERÒ NO ALLIBERATS

Jo soc la Porta.

Poques vegades s'haurà parlat de la llibertat amb tanta ambigüitat i confusió com en nostres dies.

Hi ha una «alliberació» imposada pel nou context social que enlloc de ser un camí de creixement personal és repressió i anul·lació d'una vertadera personalitat humana.

«¿Encara no t'has alliberat?» Aquesta es la cridada que s'ns fa avui des de diversos àmbits de la societat, invitant-nos a rompre amb tradicions, costums o fidelitats passades, per a entrar en una altra esclavitud imposada per noves modes i pressions socials.

Hi ha els que se creuen més lliures pel fet de rompre amb tot allò prohibit anul·lant tota consciència de culpabilitat. Obliden que aquest és el camí millor per a caure en la irresponsabilitat, el narcisisme i l'esterilitat.

Altres volen ser «lliures com els ocells» i fugen de tot allò que pot exigir compromís i entrega. Obliden que estem fets per a ser lliures no com ocells sinó com homes.

Ser lliure és una il·lusió si no ens mena a ser més humans. ¿Què és la llibertat si no ens du a una major fidelitat a nosaltres mateixos, una coherència major amb nostres conviccions més profundes, una recerca sincera i sacrificada del que pot donar un sentit més digne i noble a nostra vida?

¿Se pot dir que un home «s'ha alliberat» pel fet d'haver superat escrúpols tradicionals en el camp religiós, moral i social, si viu avorrit, sense projecte ni cap horitzó, incapaç de donar sentit al seu viure diari?

¿Se pot dir que «s'ha alliberat» qui actúa mogut únicament per esperit de competència, eficàcia i èxit, utilitzant el seu poder per a imposar-se, ple d'horror davant el fracàs, incapaç de res que signifiqui entrega generosa i gratuïta a l'altre?

Molts són els contagiats per això que s'ha dit «el mal de la llibertat», és a dir, la recerca obsessiva d'una llibertat buida de contingut, que no vol saber res d'entrega, fidelitat, solidaritat, creixement personal i comunitari.

Ser creient és viure vinculat a Crist. Però, aquesta vinculació i adhesió a Crist és el que permet al cristià donar contingut humà a sa llibertat. Ell és la porta que dóna accés a la autèntica alliberació.

Aquesta és la promesa de Jesús: «Jo soc la porta. Qui entri per mi se salvarà i podrà entrar i sortir, i encontrarà pastures». Respondre a sa cridada, orientar la vida en la direcció que senyala son missatge, comprometre's en construir «el regne de Déu», és el que pot ajudar-nos a conèixer la vertadera alliberació.

VERTADER LÍDER

Les ovelles atenen a sa veu.

     És un fet constatat pels observadors. En aquests moments en que una greu crisis cultural i socio-política s'estén per tota la terra, no sembla fàcil encontrar líders convincents capaços de senyalar-nos camins de salvació i contagiar esperança en les gents.

Són els joves els qui senten com ningú aquesta falta de vertaders líders. Hem construït una societat en la qual ells se senten a la intempèrie, sense raons vàlides per a viure i sense que nostres normes de conducta i los models de vida que els oferim, els puguin servir per a poder donar un sentido últim a llurs vides.

Costa reconèixer que no troben en les generacions anteriors «mestres de vida» a qui poder mirar, ni models d'identificació que els puguin orientar.

Per això, la capacitat d'admiració i la necessitat inconscient de «idolatrar» que sembla amagar-se en l'home, se polaritzen amb freqüència en l'últim cantant que es llancen les cases discogràfiques, l'artista del moment en el cinema o la T. V., o en els esportistes que guanyen la màxima competició futbolística.

Fa uns anys sorgia en Norte-america el Moviment de Jesús o la «Jesus Revolution», que ha tingut una sort efímera com altres moviments juvenils nats en les costes calentes de San Francisco.

Mils de joves, decebuts per la societat de consum i farts de tant egoisme, violència, hipocresia, injustícies, superficialitat i interessos materialistes, se buscaven Jesús de Natzaret.

Se tracta d'un moviment ple d'ambigüitats, incoherències, simplismes i ingenuïtat, com tants altres que naixen quan una societat viu crisis de valors.

Però, tal volta, aquests joves ens han recordat als creients una gran veritat. Jesús pot ser el gran mestre de vida i líder espiritual que necessitem tots.

En llegir els testimonis d'aquests joves, s'observa sintonia amb les primeres comunitats cristianes que veren en Jesús al vertader pastor guía dels homes.

Sempre arrisquem els cristians de pretendre viure un cristianisme en el qual manca la persona de Crist.

I, tanmateix, ser cristià és creure'l a Crist i seguir les seves petjades. Acceptar-lo com a nostre vertader Pastor, com algú proper, capaç d'orientar nostra vida, transformar nostres cors, humanitzar nostres persones i reanimar nostra esperança.