divendres, 1 de maig de 2020

VIURE





EL MANDAT DE VIURE
Jo he vingut perquè tinguin vida.
Ens queixem tant dels problemes, treballs i penalitats de nostre viure diari que arrisquem de oblidar que la vida és un regal. El gran regal que tots hem rebut de Déu
Si no haguéssim nascut, ningú ens trobaria a faltar. Ningú hauria notat nostra absència. Tot hauria seguit la marxa i nosaltres haguéssim quedat oblidats per a sempre en el no res.
I, tanmateix, vivim. S'ha donat aquest miracle únic i irrepetible que és la meva vida. Com diu el pensador jueu M. Buber, «cada un dels homes representa quelcom nou, quelcom que mai abans va existir, quelcom original i únic».
Ningú abans de mi, ha estat igual que jo ni ho serà mai. Ningú veurà mai el món amb els meus ulls. Ningú acaronarà amb les meves mans. Ningú resarà a Déu amb els meus llavis. Ningú estimarà mai amb el meu cor.
Ma vida és insubstituïble. És tasca meva i només jo la puc viure. Si jo no ho faig, quedarà per a sempre sense fer. Hi haurà en el món un buit que ningú podrà omplir.
Per això, encara que sovint ho oblidem, el primer mandat que els homes rebem de Déu és viure. Mandat que no està escrit en taules de pedra, sinó gravat en el més pregon de nostre ésser.
Nostre primer gest d'obediència a Déu és viure, estimar la vida, acollir-la amb cor agraït, cuidar-la amb sol·licitud, desplegar totes les possibilitats amagades.
Però viure no significa sols assegurar un bon funcionament de nostre organisme físic o assolir un desenvolupament harmoniós de nostre psiquisme, sinó créixer com éssers plenament humans.
El ideal de «mens sana in corpore sano» pot ser una cosa perfectament inhumana i empobridora, si no vivim escoltant la cridada del Absolut, oberts a l'amor, creant en nostre entorn una vida sempre més humana.
Molts cristians que no arriben ni a sospitar que la fe és un principi de vida i vida sana. Els manca descobrir per experiència personal que Déu no és algú que, de totes maneres, ha d'existir i a qui convé tenir en compte por si ve el cas sinó que Déu és precisament i abans que res «algú que fa viure».
Malgrat tots els dubtes i incerteses, el creient descobreix a Déu com algú que sostén la vida inclús en els moments més adversos, algú que dóna forces per a començar sempre de nou, algú que alimenta en nosaltres una esperança indestructible quan la vida sembla apagar-se per a sempre.

En escoltar les paraules de Jesús: «Jo he vingut par a que tinguin vida i la tinguin abondant», el creient no necessita acudir a altres per a que li expliquin el seu sentit. Ell sap que són veritat.


Cap comentari:

Publica un comentari