6º
diumenge de Pasqua (A)
EVANGELI
Pregaré
al Pare que us doni un altre Defensor.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 14, 15-21
La
promesa de l'Esperit
15
»Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, 16
i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè
es quedi amb vosaltres per sempre. 17 Ell
és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no
és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el
coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres.
18 No us deixaré pas orfes; tornaré a
vosaltres. 19 D'aquí a poc temps, el
món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo
visc, i vosaltres també viureu. 20 Aquell
dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo
en vosaltres. 21 El qui m'estima és el
qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu
Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell.
Paraula
de Déu
L'
ESPERIT DE LA VERITAT
Jesús
s'acomiada dels seus deixebles. Els veu trists i abatuts. Aviat no el
tindran amb ells. ¿Qui podrà omplir son buit? Fins aleshores ha
estat ell qui ha cuidat d'ells, els ha defensat dels escribes i
fariseus, ha sostingut llur fe dèbil i vacil·lant, els ha descobert la veritat de Déu i els ha iniciat en son projecte
humanitzat.
Jesús
els parla apassionat de l' Esperit. No els vol deixar orfes. Ell
mateix demanarà al Pare que no els abandoni, que els doni “un
altre defensor” perquè “estigui
sempre amb ells”. Jesús el nomena “l'
Esperit de la veritat”. ¿Què hi ha davall aquestes
paraules de Jesús?
Aquest
“Esperit de la veritat”
no s'ha de confondre amb una doctrina. Aquesta veritat no s'ha de
cercar en els llibres dels teòlegs ni en els documents de la
jerarquia.
És
quelcom més profund. Jesús diu que “viu amb nosaltres i
està en nosaltres”. És alè, força, llum, amor... que
ens arriba del misteri últim de Déu. L'hem d'acollir amb cor
senzill i confiat.
Aquest
“Esperit de la veritat”
no ens converteix en “propietaris” de la veritat.
No ve perquè imposem a altres la nostra fe ni perquè controlem
l' ortodoxia. Ve per no deixar-nos orfes de Jesús, i ens convida a
obrir-nos a la veritat escoltar, acollir i viure l' Evangeli.
Aquest
“Esperit de la veritat”
no ens fa tampoc “guardians” de la
veritat, sinó testimonis. Nostre quefer no és disputar, combatre ni
derrotar adversaris, sinó viure la veritat de l' Evangeli i “estimar
a Jesús guardant els seus manaments”.
Este
“Esperit de la veritat”
està en l'interior de cada un de nosaltres
defensant-nos de tot el que ens pot apartar de Jesús. Ens convida a
obrir-nos amb senzillesa al misteri d'un Déu, Amic de la vida. Qui
busca a aquest Déu amb honradesa i veritat no està lluny d'ell.
Jesús va dir ocasión: “Tot el que és de la veritat,
escolta la meva veu”. És cert.
Aquest
“Esperit de la veritat”
ens convida a viure en la veritat de Jesús enmig
d'una societat sovint a la mentida se li diu estratègia; a
l'explotació, negoci; a la irresponsabilitat, tolerància; a la
injustícia, orde establert; a l'arbitrarietat, llibertat; a la falta
de respecte, sinceritat...
¿Quin
sentit pot tenir la Església de Jesús si deixem que es perdi en
nostres comunitats el
“Esperit de la veritat”?
¿Qui
podrà salvar-la de l'auto-engany, les desviacions i la mediocritat
generalitzada?
¿Qui
anunciarà la Bona Nova de Jesús en una societat tan necessitada
d'ànim i esperança?
José
Antonio Pagola
NO
ESTEM ORFES
Una
Església formada per cristians que se relacionen amb un Jesús mal
conegut, poc estimat i no recordat de manera ferma, és una Església
que corre el risc d'extingir-se. Una comunitat cristiana reunida en
torn a un Jesús apagat, que no sedueix ni toca els cors, és una
comunitat sense futur.
En
la Església de Jesús necessitem una qualitat nova en nostra relació
amb ell. Necessitem comunitats cristianes marcades per l'experiència
viva de Jesús. Tots podem contribuir a que en la Església se senti
i se visqui a Jesús de manera nova. Podem fer que sigui més de
Jesús, que visqui més unida a ell. ¿ Com ?
Joan
recrea en son evangeli el comiat de Jesús en la última cena. Els
deixebles intueixen que dins poc temps els serà pres. ¿Què
serà d'ells sense Jesús? ¿A qui seguiran? ¿On alimentaran la
seva esperança? Jesús els parla amb tendresa especial. Abans de
deixar-los, vol fer-lis veure com podran viure units a ell, inclús
després de sa mort.
Abans
de res, ha de quedar gravat en son cor una cosa que no han d'oblidar mai «No
us deixaré orfes. Tornaré».
No han de sentir-se mai sols. Jesús els parla d'una experiència
nova que els envoltarà i els farà viure perquè els arribarà al
més íntim del ser. No els oblidarà. Vindrà i estarà amb ells.
Jesús
no podrà ser vist amb la llum d'aquest món, però podrà ser
captat pel seus seguidors amb els ulls de la fe. ¿No hem de cuidar i
revifar molt més aquesta presència de Jesús ressuscitat enmig de
nosaltres? ¿Com treballarem per un món més humà i una Església
més evangèlica si no el sentim a ell vora nosaltres?
Jesús
els parla d'una experiència nova que fins aleshores no han conegut
els seus deixebles mentre el seguien pels camins de Galilea: «Sabreu
que jo estic amb el
meu
Pare i vosaltres amb mi».
Aquesta
és la experiència bàsica que sosté nostra fe. En el fons de
nostre cor cristià sabem que Jesús està amb el Pare i nosaltres estem amb ell. Això ho canvia tot.
Aquesta
experiència està alimentada per l'amor: «A
qui m'estima... jo també
l'estimaré
i me revelaré a ell».
¿És
possible seguir a Jesús agafar la creu cada día, sense estimar-lo i
sense sentir-nos estimats entranyable per ell? ¿És possible evitar
la decadència del cristianisme sense reavivar aquest amor? ¿Quina
força podrà moure a la Església si el deixem apagar? ¿Qui podrà
omplir el buit de Jesús? ¿Qui podrà substituir la seva presència
viva enmig de nosaltres?
VIURE
EN LA VERITAT DE JESÚS
El
Esperit de la veritat.
No
hi ha en la vida una experiència tan misteriosa i sagrada com la
despedida del ésser estimat que se'ns va més enllà de la mort. Per
això, l'evangeli de Joan tracta de recollir en la despedida última
de Jesús son testament: ¿què faran ara sense Jesús?
Una
cosa és clara per l'evangelista. El món no va a poder «veure»
ni «conèixer» la veritat que s'amaga
en Jesús. Per a molts, Jesús haurà passat per aquest món com si
res hagués passat; no deixarà cap rastre en les seves vides. Se
necessiten uns ulls nous. Sols els que l'estimen podrán experimentar
que Jesús està viu i fa viure.
Jesús
és la única persona que mereix ser estimada de manera absoluta. Qui
l'estima així, no pot pensar en ell com si fos algú que pertany al
passat. La seva vida no és un record. El que estima a Jesús viu les
seves paraules, «guarda
els seus manaments»,
se «omple»
de Jesús.
No
és fàcil expressar aquesta experiència. L'evangelista l'anomena
«Esperit de la
veritat».
.És una expressió encertada, ja que Jesús se converteix en
una força i una llum que ens fa «viure
en la veritat». Qualsevol que siga el punt en que ens
trobem en la vida, acollir en nosaltres a Jesús ens porta vers la
veritat.
Aquest
«Esperit de la veritat»
no hi ha que confondre amb una doctrina. No se troba en els estudis
dels teòlegs, ni en els documents del magisteri. Segons la promesa
de Jesús, «viu amb nosaltres i està en nosaltres».
L'escoltem en nostre interior i resplendeix en la vida del
que segueix les passes de Jesús de manera humil, confiada i fidel.
L'evangelista
l'anomena «Esperit defensor» perquè, ara que Jesús no està
física amb nosaltres, ens defensa del que ens podria separar d'ell.
Aquest Esperit «està sempre amb nosaltres».
Ningú el pot assassinar com a Jesús. Seguirà sempre viu en
el món. Si l'acollim en nostra vida, no ens sentirem orfes i
desemparats.
Tal
volta la conversió que més necessitem avui els cristians és passar
d'una adhesió verbal, rutinària i poc real a Jesús, vers la
experiència de viure arrelats en son «Esperit
de la veritat».
NO
DECANTAR-NOS DE LA VERITAT
L'
Esperit de la veritat.
La
gent del Primer Món no està avui per a escoltar veritats. El que de
veres interessa és viure tranquils nostre propi benestar. No volem
veure la realitat ni enterar-nos de com va el món. Ens molesta
pensar en els que sofreixen. Allò real som nosaltres; el món va bé.
Així pensem en nostra arrogància.
Quelcom
semblant passa en la Església. No estem per escoltar la veritat de
l'evangel. Temem dir en veu alta les exigències concretes que podría
tenir a Roma, a nostres Diòcesis i en nostres comunitats. Preferim
oblidar-la i buscar la seguretat que proporciona viure còmodes en
una tradició religiosa multisecular. ¿No som els catòlics la
religió més poderosa del món?
Si
una cosa caracteritza a Jesús és la voluntat de viure en la
realitat. No se deixa enganyar pel poder i benestar dels romans que
dominen el món. No se deixa seduir per la litúrgia del temple ni
l' ortodoxia de la religió jueva. Ell busca la veritat de Déu. Sols
creu en aquesta veritat perquè solament ella pot humanitzar-nos a
tots.
Per
això, Jesús va al fons de les coses. No roman en les aparences.
Mira a les persones com les mira Déu. Capta les seves pors,
sofriments i aspiracions com els capta ell. No viu de ideologies
polítiques ni de teories religioses. Busca el regne de Déu i sa
justícia. En això consisteix per a ell la veritat.
Segons
el quart evangeli, aquest és l' Esperit que vol Jesús perquè els
seus seguidors se defensin del que pot desviar-los. «Jo
le pregaré al Pare que us doni un
altre
Defensor que quedi per sempre amb vosaltres, l' Esperit de la
veritat». La
primera tasca de la Església és cuidar aquest «Esperit
de la veritat»,
no apartar-nos d'ell, deixar-nos transformar per sa força,
difondre'l i contagiar-lo entre nosaltres.
En
el llibre El
Déu de Jesucrist,
Benet XVI diu així: «La
font de l ' Esperit és Jesús.
Quant
més penetrem en Jesús, tant més realment penetrem en l' Esperit i
aquest penetra en nosaltres».
Segons ell, una Església «marcada
per l' Esperit»
és aquella
que sap recordar amb profunditat l'evangeli i compenetrar-se més amb
la paraula de Jesús per a fer-la més viva i més fecunda.
UN
ALTRE DEFENSOR
… que
us doni un altre Defensor.
La
veritat és que els humans som bastant complexes. Cada individu és
un cúmul de desitjos i frustracions, ambicions i pors, dubtes i
interrogants. Sovint no sabem qui som ni què volem. Desconeixem cap
a on ens movem en nostra vida. ¿Qui ens pot ensenyar a viure de
manera encertada?
Aquí
no serveixen els plantejaments abstractes ni les teories. No basta
aclarir les coses de manera racional. És insuficient tenir davant
nostres ulls normes i directrius correctes. Decisiu és l'art
d'actuar dia a dia de manera positiva, sana i creadora.
Per
a un cristià, Jesús és sempre el gran mestre de vida, però ja no
el tenim al nostre costat. Per això, tenen tanta importància
aquestes paraules de l'evangeli: «Jo
pregaré
al Pade que us doni un altre Defensor que estigui sempre amb
vosaltres l'
Esperit
de la veritat».
Necessitem
que algú ens recordi la veritat de Jesús. Si l'oblidem, no sabrem
qui som ni què estem cridats a ser. Ens desviarem de l'evangeli una
vegada i una altra. Defensarem en son nom causes i interessos que
tenen poc a veure amb Jesús. Ens creurem en possessió de la veritat
al mateix temps que la desfigurarem.
Necessitem
que l' Esperit Sant activi en nosaltres la memòria de Jesús, sa
presència viva, la seva imaginació creadora. No se tracta de
despertar un record del passat: sublim, commovedor, entranyable, però
record. El que l' Esperit del ressuscitat fa amb nosaltres és obrir
nostre cor a l'encontre personal amb Jesús com algú viu. Sols
aquesta relació afectiva i cordial amb Jesucrist és capaç de
transformar-nos i generar en nosaltres una manera nova de ser i de
viure.
A
l' Esperit se'l nomena a en el quart evangeli «defensor»
o
«paraclet»
perquè
ens defensa del que ens pot destruir. Hi ha moltes coses en la vida
de les quals no sabem defensar-nos per nosaltres mateixos. Necessitem
llum, fortalesa, alè sostingut. Per això invoquem l' Esperit. és
la millor manera de posar-nos en contacte amb Jesús i viure
defensats de tot quant ens pot desviar d'ell.
VIURE
EN LA VERITAT
L'
Esperit de la veritat.
Mai
els cristians s'han sentit orfes. El buit deixat per la mort de Jesús
s'ha omplert per la presència viva de l' Esperit del Ressuscitat.
Aqueste Esperit del Senyor omple la vida del creient. L' Esperit
de la veritat
que
viu amb nosaltres, està en nosaltres i ens ensenya l'art de viure
en la veritat.
El
que configura la vida d'un vertader creient no és l'ànsia de plaer
ni la lluita per l'èxit ni l'obediència estricta a una llei, sinó
la cerca gojosa de la
veritat de Déu
baix
l'impuls de l' Esperit.
El
vertader creient no tomba ni en el legalisme ni en l'anarquia, sinó
que busca amb el cor net la veritat. La seva vida no està
programada per prohibicions, sinó que ve animada i impulsada
positivament per l' Esperit.
Quan
viu aquesta experiència de l' Esperit, el creient descobreix que ser
cristià no és un pes que oprimeix i turmenta la consciència, sinó
que és deixar-se guiar per l'amor creador de l'Esperit que viu en
nosaltres i ens fa viure amb espontàniament que neix no de nostre
egoisme, sinó de l'amor. Actitud en la qual un renúncia als
interessos egoistes i se confía al goig de l' Esperit. Actitud que
és regeneració, renaixement i re-orientació continua vers la
veritat de Déu.
Aquesta
vida nova en l' Esperit no significa únicament vida interior de
pietat i oració. La
veritat de Déu
que
genera en nosaltres un estil de vida nou enfrontat a l'estil de vida
que sorgeix de la mentida i l'egoisme. Vivim en una societat en la
qual a la mentida se la diu diplomàcia, a la explotació negoci, a
l' irresponsabilitat tolerància, a la injustícia orde establert, a
la sensualitat amor, a l'arbitrarietat llibertat, a la falta de
respecte sinceritat.
Difícilment
pot aquesta societat entendre o acceptar una vida encunyada per l'
Espíritu. Però és aquest Esperit el que defensa el creient i le fa
caminar vers la veritat alliberar-se de la mentida social, la farsa i
la intolerància de nostres egoismes.
S'ha
dit que el cristià és un soldat sotmès a la llei cristiana. Es més
exacte dir que el cristià és un «artista».
Un home que baix l'impuls creador i gojós de l' Esperit aprèn l'art
de viure amb Déu i per a Déu.
DES
DE DINTRE
Viu
amb vosaltres i està en vosaltres.
Hi
ha una cosa que no sempre se senyala en estudiar la crisis religiosa
de nostres dies. Uns s'allunyen de la religió, altres l'han reduïda
al mínim, no pocs viuen una fe apagada. Però, sovint, tot això se
dóna sense que les persones se plantegin de forma conscient quina
actitud volen adoptar davant Déu i per què. Se actúa quasi sempre
sense criteris ni punts clars de referència.
Per
altra banda, és fàcil observar que moltes vegades se parla de Déu
com «de
nom».
No hi ha experiència personal. S'oblida, com adverteix W.
Schmidt,
que «la
religió
sols pot captar-se amb veritat des de dintre», per la qual cosa
tenim el perill de parlar d'ella «com parlaria un cec dels colors».
La
fe en Déu se pot debilitar o apagar de moltes maneres, però només
conec un camí per a reavivar-la: la oració personal. Ese «posar-se
davant Déu» en silenci i a soles. No sé de ningú que hagi
tornat a Déu sense haver-lo escoltat com a amic en el fons del seu
ser. La fe se desvetlla quan la persona invoca a Déu, el busca, el
crida, l'interroga, el desitja. Déu no s'oculta a qui el cerca així.
Més encara. Està ja present en aquesta recerca.
He
assistit a una Setmana de Teologia Pastoral, aquest
tema: «
On està Déu?
Itineraris
i llocs d'encontre.»
S'han
plantejat qüestions de no poco interés per a dissenyar una recerca
de Déu en nostres temps, però J.
Martín Velasco
ha
recordat que «Sin
oración personal, resulta extraordinariamente difícil hacer la
experiencia de Dios en las celebraciones comunitarias y en el
desarrollo de la vida ordinaria.»
En
aquesta oració personal se dóna, segons el teòleg, «una
cierta ruptura de
nivel»,
que permet al subjecte viure una experiència diferent, que està més
enllà d'altres vivències centrades en la utilitat, la possessió,
l'interés econòmic, que constitueixen la vida ordinària. En
aquesta oració, la persona «se col·loca davant Déu». Això és
lo decisiu, el cor de tota religió. Qui l'ha coneguda diu les
paraules de Job: «Fins
ara parlava de tu de sentit; ara t'han vist els meus ulls»
(Job
42, 5).
L'evangeli
de Joan ens recorda que dins de nosaltres viu «un
Defensor»
que
està sempre amb nosaltres. És l' Esperit de Déu. El món no el
veu ni el coneix, però ell viu amb els creients i està amb ells.
Hi ha molts camins per a encontrar-se amb Déu, però tots ells
porten a ell solament si escoltem en nostre interior a aquest
«Esperit
de la
veritat».
¿
CAL DIR-LI LA VERITAT ?
No
us deixaré orfes.
¿Cal
dir la veritat al malalt terminal? ¿Hi ha que ocultar-li la
proximitat de sa mort? Vet aquí una qüestió sempre difícil per
als professionals que atenen al malalt i per a tots els que
acompanyen de prop a un ésser estimat en sa última malaltia.
La
doctora E.
Kübler-Ross
arriba
a la conclusió de que els malalts prefereixen conèixer la veritat i
organitzar-se. Per altra banda, segons els seus estudis, no pocs
malalts arriben a saber son estat pel comportament dels seus
familiars i del personal sanitari.
Tanmateix,
l'actuació més generalitzada avui entre nosaltres és tenir
informada la família mentre se priva al malalt de qualsevol dada
realment greu. Se crea així en torn al malalt una «conspiració de
silenci», que ell acceptarà «deixant-se enganyar» o davant la
qual se rebel·larà mostrant son ressentiment. ¿Què se pot dir?
Hi
ha que partir del dret del malalt a conèixer la veritat. El fet de
morir és una cosa personal i íntima, que pertany al malalt. Ell és
el primer que té dret a la informació adequada per a prendre
decisions i ser protagonista de son propi morir.
Per
altra banda, sembla que cada cas requereix plantejament particular.
Hi ha que considerar quina veritat hi ha que comunicar, quanta
veritat, quan i qui ha de comunicar aquesta veritat Per això, les
primeres preguntes han de ser aquestes: ¿Vol el malalt més
informació? ¿Què vol saber? ¿Està preparat per a rebre
informació? ¿Com pot reaccionar?
En
qualsevol cas, hi ha que recordar que la comunicació de la veritat
no ha de ser una cosa puntual, sinó un procés continuat que
respecti el ritme i les condicions personals del malalt. Per altra
banda, encara que se doni información, és important no llevar mai
al malalt tota esperança.
Tots
els experts adverteixen que cal acompanyar-lo de prop i respondre a
les seves necessitats: ¿Què més el preocupa? ¿Desitja qualque
cosa més? ¿Com se sent? ¿Com vol esser ajudat? El malalt ha
d'estar segur de que no se l'abandonarà. Que se faran tots els
esforços per cuidar-lo, per aliviar son dolor, per ajudar-li a
sentir-se bé.
Important
pot ser pel malalt creient sentir de prop la presència de persones
que l'ajudin a viure aquests moments tan difícils des de la fe. El
passat, amb errors i pecats, pertany a la misericòrdia de Déu; el
present pot ser viscut des de la confiança total en Ell; el futur
queda en les seves mans.
El
relat evangèlic ens recorda un fragment de les converses de Jesús
amb els seus. Amb quin pau escolta el malalt creient las paraules de
Jesús: «No
us deixaré
orfes,
tornaré... Vosaltres me veureu i viureu, perquè jo visc. Aquell
dia sabreu que jo estic en el meu Pare, vosaltres en mi i jo en
vosaltres.»
LA
IMMORTALITAT
Vosaltres
viureu.
És
una experiència singular per a un creient llegir durant aquest temps
de Pasqua l'obra de Milán
Knndera, «La
immortalitat», impregnada tota ella d'escepticisme, desengany i
cínica desesperança.
Mentre
la litúrgia ens recorda la Bona Nova de la resurrecció, l'escriptor
xec ens predica sense pietat el caduc, absurd i efímer de
l'existència humana.
Segons
Kundera,
l'home
modern «ja ni tan sols veu sa vida com un camí, sinó com una
carretera: una línia que va d'un punt a un altre punt». Res més.
Viure s'ha convertit per a molts en «portar
pel món son dolorit jo».
Però
el ser humà no se contenta. Busca qualque cosa més. Així se
lamenta un personatge de la novel·la: «¿Per què he viscut durant
tots aquests anys, si no he deixat en ningú cap empremta, ni una?
¿Què ha quedat de ma vida? ¡Res, Agnes, res!».
Llavores
se busca la immortalitat. Alguns ho fan com Bettina, lluitant per
«una gran immortalitat»: trascendir-se a ells mateixos, arribar a
ser part de la història i ser recordats per a sempre. Altres, com
Laura, només aspiren a «la petita immortalitat»: fer qualque cosa
perquè la recordin tots els que l'han conegut.
Però
Kundera
insisteix
en que aquest afany de supervivència és absolutament inútil. «La
immortalitat és una il·lusió ridícula, una paraula vacua, un vent
atrapat en una
xarxa
de papellones».
Els que nosaltres diem inmortals ja no existeixen. A l'home no li
queda altre destí que «assaborir
el plaer del total no ser».
Això és tot.
La
fe del creient és diferent. Ell escolta en el fons de l'ànima
aquestes paraules de Jesús: «No
us deixaré orfes, tornaré... i vosaltres viureu perquè jo visc».
Tenia
raó Kundera.
La
immortalitat és «una il·lusió ridícula» i els homes busquen
l'impossible si parlem d'una immortalitat que els éssers humans han
de fabricar-se ells mateixos.
Però
hi ha una immortalitat que té origen en un Déu que ressuscita i que
l'home pot acollir i gaudir per a sempre, com a do i regal del
Creador.
Per
al creient, el món no és el final de tot. La vida que ha posat Déu
en nosaltres és més que aquesta vida que coneixem. La història
humana té un futur immortal perquè Déu la mira amb una tendresa
que Kundera
desconeix.
Déu
acull amb amor els esforços i treballs, les llàgrimes i les
alegries dels homes. Res que el ser humà ha cercat de bo, just i
digne quedarà perdut per a sempre en la mort.
Déu
vol vida, i vida eterna i feliç, per aquests homes i dones de nostre
temps que el novel·lista xec descriu com éssers que deambulen per
aquest món «traslladant l'ànima dolorida d'un lloc a un
altre amb l'esperança de que els dolgui manco».
UN
TRACTE MÉS HUMÀ
Si
m' estimeu...
Així
diu el lema d'aquest Dia
del Malalt
invitant a humanitzar nostre tracte i atenció a tot malalt.
Sens
dubte, front a generalitzacions superficials i injustes, hem de
reconèixer, valorar i agrair aquest treball honest i sofert de tants
professionals de la salut que assisteixen al malalt no solament amb
competència i professionalitat, sinó també amb dedicació i cura
sol·lícites.
Metges,
auxiliars, religioses i personal sanitari que saben apropar-se al
malalt, al minusvàlid o a l'ancià, amb respecte, comprensió i
paciència il·limitada, encara que, sovint, no se sentin degudament
valorats, reconeguts o estimulats en son quefer.
Tanmateix,
també en el camp sanitari se reflexa la deshumanització de nostra
societat. Resulta paradoxal que el progrés i desenvolupament de
l'assistència tècnica al malalt no estiguin acompanyats d'una
atenció humana cada vegada més cuidada a tota sa persona.
Sens
dubte, són molts els factors concrets a tenir en compte en valorar
el malestar, la desconfiança i les crítiques que se fan avui a la
institució sanitària. Però hi ha una cosa que no s'ha d'oblidar:
l'assistència sanitària comença a deshumanitzar-se des del moment
en que no està al servei integral del malalt.
És
bo que la societat sigui sensible i reaccioni críticament davant
qualsevol manipulació de l'assistència sanitària al servei
d'interessos polítics, sindicals o lucratius.
Però
no és suficient. Davant cada malalt concret, tots, personal
sanitari, familiars, amics, hem d'agafar una consciència més viva
de que ens trobem davant una persona que sofreix en son cos i en son
esperit.
Basta
mirar a aquesta persona malalta amb un poc d'amor per a descobrir en
aquest home o aquesta dona un ésser arrancat de tot allò que posava
alegria en sa vida, desconcertat davant son futur incert, doblegat
per la impotència, atemorit pel dolor.
Aquest
malalt no és solament un problema biològic que necessita ser
resolt amb professionalitat. És un ésser desvalgut que demana ser
escoltat i comprès dins son sofriment. Una persona que necessita ser
respectada, acompanyada i enfortida des de sa mateixa arrel.
Per
això, no basta amb hospitalitzar-lo ràpidament i exigir que se li
donin els millors auxilis tècnics. Aquest malalt necessita algú
que l'acompanyi en son dolor, el conforti i li ajudi a ser
protagonista de sa pròpia curació.
O
tal volta algú que l'ajudi a despedir-se dignament d'aquesta vida
per a enfrontar-se amb fe i confiança a l'enigma de la mort i al
misteri insondable de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada