FANG - ESPERIT

FANG ANIMAT PER L' ESPERIT

Rebeu l' Esperit Sant.

Joan ha cuidat l'escena en la qual Jesús confia als seus deixebles sa missió. Vol deixar clar què és l'essencial. Jesús està en el centre de la comunitat donant a tots pau i alegria. Però als deixebles els espera una missió. Jesús no els ha convocat sols per a gaudir d'ell, sinó per a fer-lo present en el món.

Jesús els «envia». No els diu en concret a qui han d'anar, què han de fer o com han d'actuar: «Com el Pare m'ha enviat, així també us envio jo». La tasca és la mateixa de Jesús. No en tenen altra: la que Jesús ha rebut del Pare. Han de ser en el món el que ha estat ell.

Ja han vist a qui s'ha acostat, com ha tractat als més desvalguts, com ha tirat endavant son projecte d'humanitzar la vida, com ha sembrat gests d'alliberació i de perdó. Les ferides de ses mans i son costat els recorden l'entrega total. Jesús els envia ara per a que «reproduesquin» sa presència entre les gents.

Però sap que els seus deixebles són fràgils. Moltes vegades ha romàs sorprès de sa «fe petita». Necessiten son propi Esperit per a complir sa missió. Per això, se vol fer amb ells un gest especial. No els imposa les mans ni els beneeix, com feia amb els malalts i els petits: «Exhala son alè sobre ells i els diu: Rebeu l' Esperit Sant».

El gest de Jesús té una força que no sempre sabem captar. Segons la tradició bíblica, Déu modelà a Adam amb «fang»; llavors bufà sobre ell son «alè de vida»; i aquell fang se convertí en un «vivent». Això és l' ésser humà: un poc de fang, animat per l' Esperit de Déu. I això serà sempre la Església: fang animat per l' Esperit de Jesús.

Creients fràgils i de fe petita: cristians de fang, teòlegs de fang, sacerdots i bisbes de fang, comunitats de fang... Sols l' Esperit de Jesús é us envio jo». La tasca és la mateixa de Jesús. No en tenen altra: la que Jesús ha rebut del Pare. Han de ser en el món el que ha estat ell.

Ja han vist a qui s'ha acostat, com ha tractat als més desvalguts  com ha tirat endavant son projecte d'humanitzar la vida, com ha sembrat gests d'alliberació i de perdó. Les ferides de ses mans i son costat els recorden l'entrega total. Jesús els envia ara per a que «reproduesquin» sa presència entre les gents.

Però sap que els seus deixebles són fràgils. Moltes vegades ha romàs sorprès de sa «fe petita». Necessiten son propi Esperit per a complir sa missió. Per això, se vol fer amb ells un gest especial. No els imposa les mans ni els beneeix, com feia amb els malalts i els petits: «Exhala son alè sobre ells i els diu: Rebeu l' Esperit Sant».

Sense l' Esperit creador de Jesús, podem finir i que ningú en la Iglesia cregui diferent. Tot ha de ser com ha estat. No està permès somniar en novetats. El segur és una religió estàtica i controlada, que canvia poc. El que hem rebut és el millor. Nostres generacions han de celebrar la fe vacil·lant amb llenguatge i ritus de fa segles. Els camins estan marcats. No calen “perquès”...

¿Com no cridar: «¡Veniu, Esperit Sant! Veniu a vostra Església. Veniu a alliberar-nos de la por, la mediocritat i la falta de fe en vostra força creadora»? Cal obrir cadascú nostre propi cor.