ASCENSIÓ DEL SENYOR

UN   SOPAR

Ens trobem en un sopar d’amics. Jesús amb els seus seguidors més propers. Celebrem el sopar pasqual per fer memòria de la seva fe en el Déu alliberador i garant d’una terra, que se’ls va prometre ja des dels seus avantpassats. Això i, segurament, només això era el que creien els seguidors de Jesús, fidels a la seva fe jueva.

Però al llarg del sopar es va desvetllant el nou significat, que aquell sopar, d’aquell vespre, tenia. A mida que s’allargava s’anava carregant d’ atmosfera de comiat i de promeses.

Sopar de comiat

 La disparitat de criteris i d’actuació que tenia Jesús enfront dels notables del poble, havia portat a aquests a buscar la manera de desfer-se de Jesús. Ell ho havia més que intuït. I, per això, Jesús va anar manifestant que aquell sopar era també un sopar de comiat de l’amic i del mestre.

En aquell sopar Jesús va voler expressar el desig de mantenir i, fins i tot, aprofundir la relació d’amistat i de transmissió de la seva missió. Amb expressió seva, no els vol deixar orfes de la seva presència, del seu escalf, del seu mestratge, del seu amor, perquè puguin continuar la missió que ell va iniciar, i de la que en va ser l’únic i autèntic mestre. I va deixar com a testament el memorial del seu amor entregat, l’eucaristia.

Promesa de l’Esperit

I, a més,  Jesús promet als seus deixebles que rebran l’Esperit Sant. Va ser el millor que Jesús els podia deixar. El seu mateix Esperit, que va ser el que  els va anar inspirant, conduint i enfortint al llarg de tota la seva vida.

El seu mateix Esperit serà el que anirà acompanyant els seus seguidors en la veritat, en el camí evangèlic, en el camí de la instauració de l’autèntic Regne de Déu.

Jesús, doncs, no els va deixar sols. I la mateixa companyia que van tenir ells, la tenim nosaltres, perquè, a partir de Jesús i dels seus primers deixebles, l’Esperit es va anar trameten als seguidors, que s’hi adherien, com ja hem recordat a la primera lectura. I l’Esperit de Jesús ha arribat a tots nosaltres, com ja se’ns mostra a partir del nostre baptisme, i es manté present i viu dia rere dia, molt sovint sense que en siguem conscients.

Esperit d’amor

I, evidentment, no es pot concebre aquesta vivència fundant sense una relació d’amor. No pot haver una relació de Déu amb nosaltres que no sigui d’amor. L’encarnació del Fill de Déu és fruit del gran amor que ens ha tingut. Jesús en va donar la millor mostra, i el seu Esperit n’és la seva presència en nosaltres i en tota la nostra actuació.

I avui Jesús ens mou a cada un de nosaltres a preparar-nos per celebrar la vinguda de l’Esperit d’aquí dues setmanes, perquè visquem en profunditat a través d’Ell la participació, que ens dona de la vida d’amor de Déu. Necessitem la seva inspiració, la seva força per a la nova etapa de la vida que ens ha de moure a viure, a tots nivells, el després d’aquesta inesperada i dolorosa pandèmia. Vivim temps, viurem temps en el que necessitem i necessitarem molta llum, molt coratge i molta solidaritat

7º Diumenge de Pasqua – ASCENSIÓ DEL SENYOR (A)

EVANGELI

Déu m' ha donat plena autoritat al cel i i a la terra.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 28, 16-20

Jesús ressuscitat envia els seus deixebles

16 Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. 17 En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. 18 Jesús s'acostà i els va dir:

--He rebut plena autoritat al cel i a la terra. 19 Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant 20i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

Paraula de Déu.

OBRIR L 'HORITZÓ

Ocupats només en assolir un major benestar i atrets per petites aspiracions i esperances, arrisquem empobrir l'horitzó de nostra existència i perdre el anhel d'eternitat. ¿És un progrés? ¿És un error?

Hi ha dos fets que no és difícil comprovar en aquest nou mil·lenni en el qual vivim. Per una banda, creix en la societat humana l'expectativa i el desig d'un món millor. No ens contentem amb qualsevol cosa: necessitem  progressar cap a un món més digne, més humà i feliç.

Per altra banda, está creix el desencant, l'escepticisme i la incertesa davant el futur. Hi ha tant sofriment absurd en la vida de les persones i dels pobles, tants conflictes, tants abusos contra el Planeta, que no és fàcil mantenir la fe en l' ésser humà.

Tanmateix, el desenvolupament de la ciència i la tecnologia assoleix resoldre molts mals i sofriments. En el futur se obtindran èxits encara més espectaculars. No som capaços d'intuir la capacitat que s'amaga en l'ésser humà per a desenvolupar un benestar físic, psíquic i social.

Però no seria honest oblidar que aquest desenvolupament prodigiós ens “salva” només d'alguns mals i de manera limitada. Ara que gaudim cada cop més del progrés humà, percebem millor que l'ésser humà no pot donar-se a ell mateix tot el que anhela i busca.

¿Qui ens salvarà de l'envelliment, de la mort inevitable o del poder estrany del mal? No ens ha de sorprendre que molts sentin la necessitat de quelcom que no és ni tècnica ni ciència ni doctrina ideològica. L' ésser humà se resisteix a viure tancat per a sempre en aquesta condició caduca i mortal.

Tanmateix, no pocs cristians viuen mirant només a la terra. No gosem mirar més enllà de l' immediat de cada dia. En aquesta festa cristiana de l' Ascensió del Senyor recordem unes paraules del científic i místic, Theilhard de Chardin: “Cristians, a vint segles de l' Ascensió, ¿què n'heu fet de la'esperança cristiana?”.

Enmig d'interrogants i incerteses, els seguidors de Jesús caminem por la vida, portats per una confiança i una convicció. Quan sembla que la vida se tanca o s'extingeix, Déu hi és. El misteri últim de la realitat és un misteri de Bondat i d'Amor. Déu és una Porta oberta a la vida que ningú pot tancar.

ESCOLA DE JESÚS

La situació que se viu avui en nostres comunitats cristianes no és gens fàcil. En nostre cor de seguidors de Jesús sorgeixen moltes preguntes: ¿On reafirmar nostra fe en aquests temps de crisis religiosa? ¿Què és important en aquests moments? ¿Què hem de fer en les comunitats de Jesús? ¿ Cap a on cal orientar nostres esforços?

Mateu conclou el seu relat evangèlic amb una escena excepcional. Jesús convoca per darrera vegada els seus deixebles per a confiar-lis sa missió. Són les últimes paraules que escoltaran de Jesús: les que han d'orientar la seva tasca i sostenir la seva fe al llarg dels segles.

Per les indicacions de les dones, els deixebles se reuneixen a Galilea. Allí havia començat l'amistat amb Jesús. Allí s'havien compromès a seguir-lo i colaborar en son projecte del regne de Déu. Ara venen sense saber què se poden trobar. ¿Tornaran a veure's amb Jesús després de la seva execució?

L'encontre amb el Ressuscitat no és fàcil. Al veure'l, els deixebles «se prostren» davant ell; reconeixen en Jesús quelcom nou; volen creure, però «alguns vacil·len». El grup se mou entre la confiança i la tristesa. L'adoren però no estan lliures de dubtes i inseguretat. Els cristians d' avui els entenem. A nosaltres ens passa.
Admirable és que Jesús no els retreu res. Els coneix des de quan els va cridar a seguir-lo. Llur fe segueix petita, però malgrat els dubtes i vacil·lacions, confia en ells. Des d'aquesta fe petita i fràgil anunciaran son missatge en el món enter. Així sabran acollir i comprendre els que durant segles viuran una fe vacil·lant. Jesús els sostindrà a tots.

La tasca fonamental que els confía és clara: «fer deixebles» seus en tots els pobles. No els mana exposar doctrina, sinó treballar per a que en el món hi hagi homes i dones que visquin com a deixebles de Jesús. Seguidors que aprenguin a viure com ell. Que l'acollin com a Mestre i no deixin mai d'aprendre a ser lliures, justs, solidaris, constructors d'un món més humà.

Mateu entén la comunitat cristiana com una "escola de Jesús". Serem molts o pocs. Entre nosaltres hi haurà creients convençuts  

i creients vacil·lants. Cada cop serà més difícil atendre a tot com voldríem. Important serà que entre nosaltres se pugui aprendre a viure amb l'estil de Jesús. Ell és nostre únic Mestre. Els altres som germans que ens ajudem i animem a ser els seus deixebles.

FER DEIXEBLES DE JESÚS

Feu deixebles.

Mateu descriu la despedida de Jesús mostrant les línies de força que han d'orientar per a sempre els seus deixebles, els trets que han de marcar la seva Església per a complir fidelment la seva missió.

El punt de partida és Galilea. Allà els convoca Jesús. La resurrecció no els ha de fer oblidar allò viscut amb ell a Galilea. Allí han sentit parlar de Déu amb paràboles commovedores. Allí l'han vist aliviar el sofriment, oferir el perdó de Déu i acollir els més oblidats. És això el que han de transmetre.

Entre els deixebles hi ha «creients» i qui «vacil·la». El narrador és realista. Els deixebles «se prostren». Volen creure, però en alguns se despert el dubte i la indecisió. Tal volta estan espantats, no poden captar tot el que significa. Mateu coneix la fe fràgil de les comunitats cristianes. Si no contassin amb Jesús aviat s'apagaria.

Jesús «s'acosta» i entra en contacte amb ells. Ell té la força i el poder que a ells els manca. El ressuscitat ha rebut del Pare l'autoritat del Fill de Déu amb «ple poder en el cel i en la terra». Si se recolzen en ell, no vacil·laran.

Jesús els indica amb precisió quina ha de ser la seva missió. No és «ensenyar doctrina». No és sols «anunciar al ressuscitat». Sens dubte, els deixebless de Jesús tindran que cuidar diversos aspectes: «donar testimoni del ressuscitat», «proclamar l'evangeli», «implantar comunitats»..., pero tot estarà orientat a un objectiu: «fer deixebles» de Jesús.

Aquesta és nostra missió: fer «seguidors» de Jesús, que coneguin son missatge, sintonitzin amb son projecte, aprenguin a viure com ell i reprodueixin la seva presència en el món. Activitats tan fonamentals com el baptisme compromís d'adhesió a Jesús, i l' ensenyança de «tot allò manat» per ell, són camins per a aprendre a ser seus deixebles. Jesús els promet sa presència i ajuda constant. No estaran sols ni desemparats. Encara que siguin pocs. Encara que només siguin dos o tres.

Així és la comunitat cristiana. La força del ressuscitat ho omple tot amb son Esperit. Tot està orientat a aprendre i ensenyar a viure corn Jesús i des de Jesús. Ell segueix viu en ses comunitats. Segueix amb nosaltres i entre nosaltres cura, perdona, acull... humanitza la vida.

PACIÈNCIA

Jo estic amb vosaltres

L' Ascensió és per al creient una crida a «seguir esperant» malgrat les decepcions, desenganys i desànims que amenacen el nostre caminar vers la llar definitiva. Al llarg de la vida podem sentir una doble temptació: o desistir de la marxa perquè el camí ens resulta massa fatigós, o anticipar l'arribada a la meta perquè el camí se'ns fa massa llarg.

L' Ascensió és un bon dia per a escoltar l'exhortació de la Carta de Sant Jaume: «Teniu paciència fins que arribi el dia del Senyor». Se parla poc de la paciència. Tenim por de tombar en una postura de resignació o debilitat, indigna de l' ésser humà. Oblidem que, segons S. Pau, la paciència engendra esperança (Rom 5, 4).

Hem d'entendre-la bé, ja que la paciència no consisteix en adoptar una postura de «dimissió» davant la vida. Per contra, l'home pacient resisteix activament a les adversitats, manté un esperit ferm i fort davant el desgast dels anys. Però en nostres dies hem de recordar, sobre tot, que la paciència s'oposa a aqueixa pressa i ansietat que ens fan viure inquiets i agitats, sempre corrent encara que no sabem molt bé cap a on.

Hem d'aprendre a respectar el ritme de la vida. Cada cosa a son temps. És una insensatesa estirar el tall d'una planta per a accelerar el creixement. Cal regar la vida i saber esperar. Tenir paciència amb nosaltres.

És perillosa «la fuita cap endavant» de l'impacient que adopta sempre les posicions que creu més progressistes per a sacudir-se el passat...

Hem d'aprendre a recórrer nostre camí. Un camí únic i original. Amb goigs i tristeses, èxits i fracassos, moments bons i moments dolents. Recordem els versos de León Felipe. «Nadie fue ayer ni va hoy, ni irá mañana hacia Dios, por este camino que yo voy. Para cada hombre guarda un rayo nuevo de luz el sol, y un camino virgen Dios».

En aquest caminar, els creients sabem que no estem tots sols. Ens acompanya el Ressuscitat. La seva presència ens sosté, Les seves paraules ens omplen de nou alè: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

SALVACIÓ

Jo soc amb vosaltres.

Hi ha dos fets que tots podem comprovar cadascú a sa manera. Per una banda, creix en la societat moderna l'expectativa i el desig d'un futur millor. No ens acontentem amb qualsevol cosa. Volem quelcom diferent. El món tindria que ser més digne, més just, més humà i feliç per a tots.

Al mateix temps, creix el desencant, l'escepticisme i la por davant el futur. Veiem tants sofriments absurds en les persones i en els pobles, tanta injustícia i abús, tantes guerres i misèries que no és fàcil mantenir l'esperança.

L' ésser humà ha assolit resoldre molts mals i sofriments per la ciència i la tècnica. En el futur tindrà èxits encara més espectaculars. No som encara capaços d'intuir la capacitat que hi ha en la ment humana per a desenvolupar el benestar físic, psíquic i social.

Tanmateix, aquest desenvolupament ens «salva» sols d'alguns mals i de manera limitada. Ara que gaudim dels avanços de la ciència, veiem que l' ésser humà no pot donar-se tot el que busca. Hi ha coses que mai resoldrà la tècnica, i els científics ho saben: tenir que envellir, no poder escapar de la mort, el poder del mal. La història és obstinada i genera sofriment, intolerància, guerres....

Després d'una conferència sobre «El sentit de la fe avui», un manifestà que l'home actual no necessita ja cap Déu «salvador». Un altre, que parlar de la «salvació de Déu», endemés de fals i anacrònic, és ofensiu per a l'home.

Comprenc aquestes posicions però no me convencen. Molts reclamen «quelcom» que no és tècnica, ni ciència, ni doctrina ideològica. Quelcom o algú on poder posar l'esperança última. El cristià pot viure ple de dubtes i incerteses, però albira on està la salvació final. És el que ens recorda la festa de l' Ascensió.

AMOR I FESTA

Jo estic amb vosaltres.

Al llarg dels segles s'han divulgat formes diverses de «imaginar» el cel. A voltes s'ha considerat el paradís com una espècie de «país de les meravelles», situat més allà de les estrelles, el «happy end» de la pel·lícula terrestre, oblidant pràcticament a Déu com a font del compliment definitiu de l' ésser humà.

A voltes, per contra, s'ha insistit quasi exclusivament en la «visió beatífica de Déu», com si la contemplació de l'essència divina exclogués o fes superflua tota altra felicitat o experiència plaent que no fos la comunicació de Déu amb les ànimes.

Se parla també amb freqüència de la «pau eterna» que expressa bé la fi de les fatigues d'aquesta vida, però que pot reduir el contingut de la plenitud final a una experiència inerta, monótona i poc atractiva.

La teologia contemporània és molt sòbria en parlar del cel. Els teòlegs se cuiden molt de descriure'l amb representacions ingènues. Nostra plenitud final està més allá de qualsevol experiència terrestre encara que la podem evocar, esperar i anhelar com el fascinant compliment en Déu d'aquesta vida que alena en nosaltres. Els teòlegs acudeixen, sobre tot, al llenguatge de l'amor i de la festa.

L'amor és l'experiència més profunda i planificant de l' ésser humà. Poder estimar i poder ser estimat de manera íntima, plena, lliure i total: aquesta és l'aspiració més radical que espera compliment ple. Si el cel és qualque cosa, ha de ser experiència plena de l'amor: estimar i ser estimats, conèixer la comunió gojosa amb Déu i amb les criatures, experimentar el gust de la amistat i l'èxtasi de l'amor en totes les dimensions.

Però, «on se gaudeix l'amor neix la festa». Sols en el cel se compliran plenament aquestes paraules de sant Ambròs de Milán. Allí serà «la festa de l'amor reconciliador de Déu». La festa d'una creació sense mort, ruptures ni dolor; la festa de l'amistat entre tots els pobles, races, religions i cultures; la festa de les ànimes i dels cossos; la plenitud de la creativitat i de la bellesa; el goig de la llibertat total. Els cristians d' avui mirem poc vers el cel. No sabem alçar nostra mirada més allà de l'immediat de cada dia. No gosem esperar molt de res ni de ningú, ni siquiera d'aquest Déu revelat com Amor infinit i salvador en Crist ressuscitat. Ho deia Teilhard de Chardin fa uns anys: «Cristians, a tan sols vint segles de l' Ascensió, ¿ què n'heu fet de l'esperança cristiana?»

OBLIDAR EL CEL

Jo estic amb vosaltres.

Un home se perd quan perd el seu centre. Un home no viu quan no s'agafa temps per a viure. Un cristià no sap per què és cristià quan no gaudeix de la seva fe. Un cristià se perde quan perd l'horitzó d'un Déu Salvador i no espera ni recorda mai la felicitat eterna.

Hi ha quelcom nuclear en la fe cristiana. Se pot formular així en poques paraules: El més important, el més decisiu de la vida està sempre salvat, baix la misericòrdia infinita de Déu. Encara que tot s'enfonsi, Déu està aquí, Roca última de salvació.

El creient camina per la vida i treballa per aquesta convicció: quan no tens ja a ningú que t'ajudi, quan no veus cap altra sortida, quan la vida se tanca o s'extingeix, Déu està sempre aquí. Per a ell ningú està definitivament perdut. Sa fidelitat i sa bondat estan part damunt de tot, part damunt inclús de nostra mediocritat i falta de fe, part damunt de la mateixa mort. Des de Crist ressuscitat ens arriben aquestes paraules consoladores: «Mira, he posat davant teu una porta oberta que ningú no pot tancar.» (Apo. 3, 8)

Aquesta fe no li lleva duresa a la vida. No dispensa al cristià del sofriment i les penalitats de l'existència. Tot sembla seguir igual. Els problemes segueixen aquí com sempre. Tanmateix, tot canvia perquè se pot «esperar contra tota esperança». Enmig de l' incertesa i la desgràcia se pot entreveure en l'horitzó la Bondat salvadora de Déu.

Una de les mancances de nostra manera actual de viure la fe és l'oblit del cel. Exposava la visió cristiana del cel en dues ciutats diferents. En ambdós llocs vaig percebre en els oients una atenció i interés inusitats. Acabada l'exposició, bastantes persones me manifestaren la mateixa queixa: «Per què hem oblidat tant el cel?, ¿per què se parla tan poc de la felicitat eterna?, ¿per què se'ns priva del goig que genera l'esperança en la salvació última de Déu?»

Ocupats només en assolir immediat d'un major benestar i atrets per petites i variades esperances, arrisquem d'empobrir l'horitzó de nostra vida perdut l'anhel de felicitat eterna. Greu error. En el relat de l' Ascensió del Senyor, dos homes vestits de blanc se dirigeixen als deixebles amb aquestes paraules: «Galileus, ¿què feu aquí plantats mirant al cel?» (Fet.1, 11). El redactor vol, sin duda, alertar als cristians del risc de viure la fe somniant en el cel sense comprometre's en la terra. Avui, pot ser, necessitem escoltar també el contrari: «Creients, ¿què feu en la terra sense mirar mai al cel?»

UN ART DIFÍCIL

Jo seré amb vosaltres.

L'home contemporani no sap com morir. Ja no encerta a viure la mort des de la fe religiosa de fa alguns anys, però encara no ha après una actitud nova i digna davant el propi morir.

Hi ha els que moren de manera solitària. Viuen per a ells sols i moren per a ells sols. Són persones que, en perdre el sentit profund de la vida, han perdut també el sentit de la mort. Millor morir de manera ràpida i inconscient.

Hi ha també els que esperen la mort com l'extinció definitiva de tot. No és fàcil. La mort no deixa de ser un misteri. L' últim i més decisiu. Per això, se viuen els darrers moments buscant al màxim la distracció. Malalt i familiars parlen de tot, s'ocupen de mil detalls. Ningú gosa afrontar l'inevitable.

Alguns semblen adoptar una actitud entre nihilista i escèptica. És famosa la frase de Rabelais ja moribund: Me'n vaig a buscar el gran «potser». Quelcom semblant. Se pensa que, tal volta, hi ha qualque cosa després de la mort, però no se sap com endinsar-se vers aquest gran «pot ser».

H. Küng suggeria que tindria que donar-se altra volta qualque cosa així com un «ars moriendi» (un art de morir), no a l'estil de les èpoques d'epidèmies i en l'ambient de l' Edat Mitjana, però sí un «art de morir» impregnat de sentit humà. ¿Per què no serà possible morir d'una forma distinta, no sense dolors i preocupacions, però sí des d'una confiança bàsica?

No hi ha una manera més humana de morir que la del que s'acomiada i dóna gràcies per la vida i demana perdó per la mediocritat i misèria que porta. Tota persona, qualsevol sigui sa trajectòria religiosa o moral, pot morir confiant en ell Misteri últim de l'existència.

El creient viu això des de la fe en Déu. No està en l'obscuritat, el buit o el no res. Se confía a un Pare. En Ell, la última veritat. «Ell és l'únic que m'estima tal com som. Torno a Ell. Ara seré comprès, alliberat de la culpa, acceptat i perdonat.»

Aquesta fe no elimina el temor o la fosca. Posa sentit, llum i esperança en el morir humà. «Quan se trenquen totes les garanties, suports i ponts amb que assegurar nostra vida, quan no fem peu i ens enfonsem, quan ja no podem tenir relacions, aleshores la fe se revela com el que sempre és o tindria que ser: un abandó a Déu».

UN TREN ESTRANY

Fins a la fi del món.

Això era i no era... un tren ple de viatgers que corria veloç sense aturar-se...

Dins del tren, tot era moviment, renou i agitació. Els viatgers s'instal·laven cadascú a sa manera i s'organitzava el viatge com millor podia. Sorprenent era que cap d'ells sabia a on anava.

Eren freqüents dins del tren les disputes i enfrontaments ja que quasi tots lluitaven per viatjar en els cotxes de primera i se disputaven els seients més còmodes i segurs. Encara que ningú coneixia cap on anava el tren.

Mentrestant, molts aprofitaven el viatge per a fer el propi negoci. En el tren se venien i compraven tota clasta d'objectes, enginys i joguines per a fer més còmode i agradable el trajecte. A voltes, tot el tren semblava una gran fira o mercat ambulant. Ningú coneixia, tanmateix, el destí últim del tren.

Alguns s'interessaren per estudiar l'estructura i el funcionament del tren. Amb esforç i constància admirables assoliren desentranyar secrets de  maquinària i aprengueren a aprofitar millor els resorts. Tanmateix, no podien adivinar cap a on se dirigia aquella màquina tan poderosa i bella.

La majoria cercava algún passa-temps per a fer més soportable el viatge. Bastants passaven temps davant la pantalla d'un “video”. Alguns ullaven avorrits las revistes de sempre amb les notícies i reportatges de sempre. Altres dormitaven en els seients. A ningú semblava preocupar-li el final del viatge.

Amb el temps, se posaren, dintre del tren una consigna estranya. Els viatgers se digueren uns als altres: “Ja que no sabem a on se dirigeix el tren, no hi pensem... No preguntem quin és nostre destí final. Sens dubte, anirem més tranquils”.

I la consigna s'estengué i ningú preguntava pel destí últim del viatge i quan algú ho feia, els altres el miraven estranyats i alguns, tal volta, amb somrís burleta: De fet, ¿no és el més normal viatjar sense preguntar-se cap a on se va?

En esta festa de l' Ascensió i després de llegir aquesta paràbola, sols una pregunta: ¿És assenyat viure sense preguntar-nos mai per la darrera parada de nostra vida?

EL GRAN SECRET

Sabeu que jo estic amb vosaltres.

Jesús no és un difunt. És algú viu que ara mateix està present en el cor de la història i en nostres pròpies vides.

No hem de oblidar que ser cristià no és admirar a un personatge del passat que amb la seva doctrina pot aportar-nos qualque llum sobre el moment present. Ser cristià és trobar-se amb un Crist ple de vida, l' Esperit del qual ens fa viure.

Per això Mateu no ens ha deixat cap relat sobre l' ascensió de Jesús. Ha preferit que quedin gravades en el cor dels creients aquestes paraules del ressuscitat: «Jo estic amb vosaltres tots els dies fins a la fi del món».

Aquest és el gran secret que alimenta i sostén al vertader creient: el poder comptar amb el ressuscitat com a company únic d'existència.

Ell és amb nosaltres dissipant angoixes del nostre cor i recordant-nos que Déu és algú pròxim a cada un de nosaltres.

Ell està aquí perquè no ens deixem dominar pel mal, la desesperació o la tristesa. Ell infón en el més pregon de nostre ésser la certesa de que no és la violència o la crueltat sinó l'amor, l'energia suprema que fa viure l'home més allà de la mort.

Ell ens contagia la seguretat de que cap dolor és irrevocable, cap fracàs és absolut, cap pecat imperdonable, cap frustració decisiva.

Ell ens ofereix una esperança incommovible en un món d'horitzó tancat a tot optimisme. Ell ens descobreix el sentit que pot orientar nostres vides enmig d'una societat capaç de oferir-nos medis prodigiosos de vida, sense poder dir-nos perquè hem de viure. Ell ens ajuda a descobrir la vera alegria enmig d'una civilització que ens proporciona coses sense poder indicar-nos què és el que ens pot fer feliços.

En ell tenim la gran seguretat de que l'amor triomfarà. No ens està permès el desànim. No pot haver-hi desesperança. Aquesta fe no ens dispensa del sofriment ni fa les coses fàcils. És el gran secret que ens fa caminar cada da plens de vida, de tendresa i esperança. El ressuscitat està amb nosaltres.

ESTIC AMB VOSALTRES

Jo estic amb vosaltres fins a la fi del món.

Mateu no ha volgut acabar la seva narració evangèlica amb el relat de l' Ascensió. El seu evangeli, redactat en condicions difícils i crítiques per a les comunitats creients, demanava un final diferent al de Lluc.

Una lectura ingènua i equivocada de l' Ascensió podia crear en aquelles comunitats la sensació d'orfandat i abandó, davant la partida definitiva de Jesús.

Per això, Mateu terminarà el seu evangeli amb una frase inoblidable de Jesús ressuscitat: «Sabeu que jo estaré amb vosaltres tots els dies, fins a la fi del món».

Aquesta és la fe que ha animat a les comunitats cristianes des del principi. No estem sols, perduts enmig de la història, abandonats a nostres pròpies forces i a nostre pecat. Ell està amb nosaltres.

En moments com els que vivim els creients, és fàcil tombar en lamentacions i desànims. Hem oblidat una cosa que cal recordar: Ell està amb nosaltres.

Es teòlegs reunits en el Concili Vaticà II constataven unànimes la falta d'una teologia de la presència de Crist en la Església. Una preocupació equivocada per defensar i precisar la presència del Cos i la Sang de Crist en la Eucaristia, ha empobrit la fe en una actuación viva i profunda del Senyor ressuscitat en tota la comunitat cristiana.

Tanmateix, per als primers creients, Jesús no és un personatge del passat, un difunt al qual se venera i dóna culte, sinó algú viu, que anima, vivifica i omple amb son esperit a la comunitat creient.

Quan dos o tres creients se reuneixen en son nom, allà està ell enmig d'ells. Els encontres dels creients no són assemblees buides d'homes orfes que volen animar-se uns als altres. Enmig d'ells està el ressuscitat, amb son alè i força dinamitzadora. Oblidar-ho és arriscar-nos a afeblir de rel nostra esperança.

Però, encara mès. Quan ens trobem amb un home necessitat, menyspreat i abandonat, ens trobem amb qui volgué solidaritzar-se amb ells.

Per això, nostra adhesió actual a Crist enlloc se verifica millor que en l'ajuda i solidaritat amb el necessitat. «Allò que féreu a un d'aquests petits m'ho féreu a mí».