DIUMENGE QUINT DE PASQUA

5º diumenge de Pasqua (A)

EVANGELI

Jo soc el camí, la veritat i la vida.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 14, 1-12

Jesús, el camí que porta al Pare

14

1 »Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. 2 A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? 3 I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. 4 I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.

5 Tomàs li pregunta:

--Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?

6 Jesús li respon:

--Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. 7 Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist.

8 Li diu Felip:

--Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més.

9 Jesús li respon:

--Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?10 ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. 11 Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. 12 Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare.

Paraula de Déu.

EL CAMÍ

Al final del darrer sopar, els deixebles comencen a intuir que Jesús ja no estarà molts temps amb ells. La sortida precipitada de Judes, l'anunci de que Pere el negarà, les paraules de Jesús parlant de sa pròxima partida, han deixat a tots desconcertats i abatuts. ¿Què serà d'ells?

Jesús capta llur tristesa i torbació. El seu cor es commou. Oblidant-se d'ell mateix i del que li espera, Jesús tracta d'animar-los:”Que els vostres cors s'asserenin; confieu en Déu, confieu també en mi”. Més tard, en el curs de la conversa, Jesús els fa aquesta confessió: “Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”. No ho han d'oblidar mai.

“Jo soc el camí”. El problema de molts no és que viuen extraviats o descaminats. Senzillament, viuen sense camí, perduts en una espècie de laberint: caminant i desencaminant els mil camins que, des de fora, els van indicant les consignes i modes del moment.

I, ¿què pot fer un home o una dona quan se troba sense camí? ¿A qui se pot dirigir? ¿A on pot acudir? Si s'acosta a Jesús, el que encontrarà no és una religió, sense un camí. A voltes, avançarà amb fe; altres, encontrarà dificultats; inclús podrà anar en rera, però està en el camí encertat que mena al Pare. Aquesta és la promesa de Jesús.

“Jo soc la veritat”. Aquestes paraules inclouen una invitació escandalosa a les orelles modernes. No tot se redueix a la raó. La teoria científica no conté tota la veritat. El misteri últim de la realitat no se deixa atrapar pels anàlisis més sofisticats. El ésser humà ha de viure davant el misteri últim de la realitat.

Jesús se presenta com a camí que mena i apropa a aquest Misteri últim. Déu no s'imposa. No força a ningú amb proves ni evidències. El Misteri últim és silenci i atracció respectuosa. Jesús es el camí que ens pot obrir a la seva Bondat.

“Jo soc la vida”. Jesús pot transformar nostra vida. No com el mestre llunyà que ha deixat un legat de saviesa admirable a la humanitat, sinó com algú viu que, des del fons de nostre ésser, ens infon un germen de vida nova.

Aquesta acció de Jesús en nosaltres se dóna quasi sempre de forma discreta i callada. El mateix creient sols intueix una presència imperceptible. A voltes, tanmateix, ens envaeix la certesa, la alegria incontenible, la confiança total: Déu existeix, ens estima, tot és possible, inclús la vida eterna. Mai entendrem la fe cristiana si no acollim a Jesús com

el camí, la veritat i la vida.

NO ROMANGUEU SENSE JESÚS

Al final de la última cena Jesús comença a acomiadar-se dels seus: ja no estarà molt temps amb ells. Els deixebles queden desconcertats i esglaiats. Encara no els parla clarament, tots intueixen que prest la mort els arrancarà del seu costat. ¿Què serà d'ells sense ell?

Jesús els veu enfonsats. És el moment de reafirmar-los en la fe i ensenyar-los a creure en Déu de manera diferent: «Que el vostre cor s'assereni. Confieu en Déu i confieu també en mi». Han de seguir confiant en Déu, però d'ara en endavant han de creure també en ell, ja que és el millor camí per a creure en Déu.

Jesús els descobreix després un horitzó nou. La seva mort no ha de fer naufragar la seva fe. En realitat, els deixa per a encaminar-se vers el misteri del Pare. Però no els oblidarà. Pensarà en ells. Els prepararà un llloc a la casa del Pare i un dia tornarà per a portar-los amb ell. A la fi estaran novament junts per a sempre!

Als deixebles se'ls fa difícil creure una cosa tan gran. En son cor se desperten tota classe de dubtes i interrogants. També a nosaltres ens passa quelcom semblant: ¿No és tot això un bell somni? ¿No és una il·lusió enganyosa? ¿Qui ens pot garantir un destí semblant? Tomàs, amb son sentit realista de sempre, sols li fa una pregunta: ¿Com podem saber el camí que mena al misteri de Déu?

La resposta de Jesús es un repte inesperat: «Jo soc el camí, la veritat i la vida». No se coneix en la història de les religions una afirmació tan audaç. Jesús s'ofereix com el camí que podem recórrer per a entrar en el misteri d'un Déu Pare. Ell ens pot descobrir el secret últim de la existència. Ell ens pot comunicar la vida plena que anhela el cor humà.

Molts homes i dones s'han quedat sense camins vers Déu. No són ateus. Mai han rebutjat de llur vida a Déu de manera conscient. Ni ells mateixos saben si creuen o no. Senzillament, han deixat la Església perquè no han trobat en ella un camí atractiu per a buscar amb goig el mister últim de la vida que els creients anomenem "Déu".

En abandonar la Església, alguns han abandonat al mateix temps a Jesús. Des d'aquestes línies, jo us vull dir una cosa. Jesús és més gran que la Església. No confongueu a Crist amb els cristians. No confongueu l' Evangeli amb nostres sermons. Encara que ho deixeu tot, no us quedeu sense Jesús. En ell trobareu el camí, la veritat i la vida que nosaltres no us hem sabut mostrar. Jesús us pot sorprendre.

SABEM EL CAMÍ

Ja sabeu el camí

Només havien conviscut amb él dos anys i uns mesos, però devora ell a él havien après a viure amb confiança. Ara, al separar-se, Jesús ho vol deixar gravat en llurs cors: «Assereneu-vos. Confieu en Déu. Confieu també en mi». Es el seu gran desig.

Jesús comença a dir-lis paraules que mai han estat pronunciades així a la terra per ningú: «Vaig a preparar-vos estada a la casa del meu Pare». La mort no destruiïà nostres llaços d'amor. Un dia estarem de nou junts. «I allà on jo vaig, ja sabeu el camí».

Els deixebles l'escolten desconcertats. ¿Com no tenir por? Si Jesús i tot que havia desvetllat en ells tanta confiança els serà pres de seguida de manera injusta i cruel. Al final, ¿en qui podem posar nostra esperança última?

Tomàs intervé per a posar realisme: «Senyor, no sabem a on vas. ¿Com podem saber el camí?». Jesús li contesta sense dubtar: «Jo soc el camí que porta al Pare». El camí que condueix des d'ara a experimentar a Déu com el Pare. Els altres no són camins. Són evasions que ens allunyen de la veritat i de la vida. Això és fonamental: seguir les petjades de Jesús fins a arribar al Pare.

Felipe intueix que Jesús no parla de qualsevol experiència religiosa. No basta confessar a un Déu poderós per a sentir la seva bondat, massa gran i llunyà per a experimentar la seva misericòrdia. El que Jesús els vol infondre és diferent. Per això diu: «Senyor, mostreu-nos el Pare i ens basta».

La resposta de Jesús és inesperada i grandiosa: «Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare». La vida de Jesús: la seva bondat, la seva llibertat per a fer el bé, el seu perdó, el seu amor als últims... fan visible i creïble al Pare. La seva vida ens revela que en el més pregon de la realitat hi ha un misteri últim de bondat i d'amor. Ell l'anomena Pare.

Els cristians vivim d'aquestes dues paraules de Jesús: «No tingueu por perquè jo vaig a preparar-vos un lloc a la casa del meu Pare», «Qui me veu a mi, veu el Pare». Sempre que gosem viure quelcom de la bondat, la llibertat, la compassió... que Jesús introduí en el món, fem més creïble a un Déu Pare, últim fonament de nostra esperança.

¿QUÈ ÉS EL CRISTIANISME?

Jo soc el camí, la veritat i la vida.

Els cristians de la primera i segona generació no pensaren que, amb ells, naixia una religió. De fet, no sabien amb quin nom designar a aquel moviment que creixia de manera no sospitada. Encara vivien impactats pel record de Jesús al qual sentien viu enmig d'ells.

Per això, els grups que se reunien en ciutats com Corint o Éfes començaren a dir-se «esglésies», és a dir, comunitats que se formen convocades per una mateixa fe en Jesús. En altres bandes, al cristianisme li deien «el camí». Un escrit redactat vers l'any 67 i que s'anomena Carta als hebreus diu que és un «camí nou i viu» per a enfrontar-se a la vida. El camí «inaugurat» per Jesús i que cal recórrer «amb els ulls fixos en ell».

No hi cap dubte. Per a aquests primers creients, el cristianisme no era una religió sinó una forma nova de viure. El primer per a ells no era viure dins d'una institució religiosa, sinó aprendre junts a viure com Jesús enmig d'aquell vast imperi. Aquí estava la força. Això era el que podien oferir a tots.

En aquest clima s'entenen les paraules que el quart evangeli posa en boca de Jesús: «Jo soc el camí, la veritat i la vida». Aquest és el punt d'arrancada del cristianisme. Cristià és un home o una dona que en Jesús descobreix el camí més encertat per a viure, la veritat més segura per a orientar-se, el secret més esperançador de la vida.

Aquest camí és molt concret. De poc serveix sentir-se conservador o declarar-se progressista. L'opció que hem de fer és una altra. O ens organitzem la vida a nostra manera o aprenim a viure des de Jesús. Cal elegir.

Indiferència cap als que sofreixen o compassió en totes les seves formes. Només benestar per a mi i els meus o un món més humà per a tots. Intolerància i exclusió dels que són diferents o actitud oberta i acollidora cap a tots. Oblit de Déu o comunicació confiada en el Pare de tots. Fatalisme i resignació o esperança última per a la creació entera.

SEGUIR EL CAMÍ DE JESÚS

«Jo soc el camí, la veritat i la vida».

Els catecismes solen parlar d'algunes «notes» o atributs que caracteritzen a la vertadera Església de Crist. Com confessem en el credo, la Església de Crist és «una, santa, catòlica i apostòlica». Certament, no podríem reconèixer-la en una Església de comunitats enfrontades, on predominara la injustícia, se exclogués els altres i s'abandonàs la fe inicial predicada pels apòstols.

Però hi ha una cosa que és prèvia i no hem de oblidar. Una Església vertadera és una Església que «se sembla» a Jesús. Si no té qualque paregut amb ell, en aqueixa mateixa mesura deixem de ser la seva Església, malgrat diguem pertànyer a una Església santa, catòlica i apostòlica.

Semblar-se a Jesús significa reproduir avui son estil de vida i sa manera de ser; encarnar-se en la vida real de la gent com s'encaminava ell; despertar en el cor de les persones confiança en Déu i, sobre tot, estimar com estimava ell. Ho diu Jesús: «Jo soc el camí, la veritat i la vida». La manera de caminar vers el Pare és seguir les seves petjades.

A la Església se li nota que és de Jesús si se preocupa dels que sofreixen, si s'arrisca a perdre prestigi i seguretat per defensar la causa dels últims, si estima part damunt de tot a els desvalguts. Si estimem la Església hem de preocupar-nos de que en ella des d'ella s'estimi a la gent com l'estimava Jesús.

Una Església on s'estima a les persones i se busca una vida més digna i feliç per a tots «se fa notar» en el món d' avui perquè això és el que més manca en el món: en les relacions entre pobles rics i pobres, en l'economia controlada pels poderosos, en la societat dominada pels forts.

A banda, sols així se fa la Església creïble. Si no sabem reproduir l'amor de Jesús, és inútil que tractem de fer-nos creïbles per altres medis. Se veurà que som com tots: incapaços de regir-nos per l'amor compassiu. No serem «Església de Jesús» ja que ens faltarà el tret que millor el caracteritzà. Jesús haurà deixat de ser per a nosaltres «el camí, la veritat i la vida».

CREURE'L AL CRIST

Jo soc el camí, la veritat i la vida.

En la vida hi ha moments de vertadera sinceritat en que, de cop, sorgeixen de nostre interior amb lucidesa i claredat desacostumades las preguntes més decisives: En definitiva, ¿jo en què crec?, ¿què és el que espero?, ¿en qui recolzo la meva existència?

Ser cristià és creure'l a Crist. Tenir la sort de haver-nos encontrat amb Ell. Part damunt de tota creença, fórmula, ritu, o ideologia decisiu en l'experiència cristiana és l'encontre amb Crist.

Descobrir per experiència personal, sense que ningú ens ho digui des de fora, tota la força, la llum, l'alegria, la vida que podem rebre de Crist. Poder dir des de la pròpia experiència que Jesús és «camí, veritat i vida».

En primer lloc, descobrir-lo com a camí. Escoltar en ell la invitació a caminar, a canviar, avançar sempre, no aturar-nos mai, renovar-nos, créixer com homes, aprofundir en la vida, construir, fer la història més evangèlica. Recolzar-nos en Crist per a fer dia a dia el camí dolorós i al mateix temps gojós que va des de la incredulitat a la fe.

En segón lloc, encontrar en Crist la veritat. Descubrir des de Ell a Déu en l'arrel i en el terme de l'amor que els homes ens donem i acollim. Adonar-nos de que l'home sols és home en l'amor. Descobrir que la única veritat és l'amor i descobrir-lo acostant-nos a l'home concret que sofreix i és oblidat.

En tercer lloc, encontrar en Crist la vida. En realitat, els homes creiem a aquell que ens dóna vida. Per això, ser cristià no és admirar a un líder ni formular una confessió sobre Crist. És encontrar-se amb un Crist viu i capaç de fer-nos viure.

Jesús és «camí, veritat i vida».

És un altre mode de caminar per la vida. Una altra manera de veure i sentir la existència. Una altra dimensió més profunda. Una altra lucidesa i una altra generositat. Una altre horitzó i una altra comprensión. Otra luz. Otra energía. Otro modo de ser. Otra libertad. Otra esperança. Un altre viure i un altre morir.

ETAPA DECISIVA

Us portaré amb mi....

He llegit diversos treballs sobre la dita «tercera edat». Intento conéixer millor aquesta etapa decisiva per al ser humà, ja que me sembla important veure com pot la fe cristiana il·luminar el vespre de la vida dels homes i dones de nostres dies.

Són molts els llibres que ofereixen orientacions per a envellir sàviament desenvolupant de manera sana les diverses dimensions de la vida. Vull senyalar aquí, pel caràcter senzill i pràctic, la col·lecció Para Mayores de Editorial Popular amb títols com «Envejecer es vivir», «La fuerza de la experiencia», «Alimentarse con salud».

Tanmateix, no sempre s' aten a la dimensió religiosa ni a la profunda crisis que pot aflorar en aquest moment de la vida, quan, sense poder evitar-lo, la persona comença a fer-se les grans preguntes de la existència: ¿Per què he fet tanta feina ?, ¿perquè he viscut?, ¿Això era tot?, ¿què m'espera ara?

Cada edat té forma pròpia d'expressió religiosa, i aquesta última etapa de la vida pot ser un auténtic regal de Déu si el creient sap revifar la seva fe i descobrir totes les possibilitats que se li ofereixen.

La jubilació és un temps propici per a encontrar-se amb un mateix i anar més al fons del cor. És el moment d'escoltar «cridades oblidades» i de posar l'atenció en l'important. La persona ha recorregut ja un llarg tram de l'existència. Coneix millor sa debilitat i limitacions. Sap «el que dóna la vida». Ara arriba el moment de la veritat.

La jubilació pot ser, sobre tot, un temps d'encontre sincer amb un Déu Amic i Salvador. Déu està aquí, enmig de nostra vida. Hi ha estat sempre encara que nosaltres haguem caminat anys oblidats d'ell. És el moment de confiar en son perdó i escoltar el que vol dir-nos en el capvespre de nostra vida.

Tal volta el primer que se'ns demana és aprendre a abandonar-nos en els seus braços. Estar davant d'ell en silenci, sense parlar molt, sense demanar massa coses. Senzillament, estar davant ell amb fe, esperar la seva gràcia i el seu perdó, donar gràcies perquè, al final de tot, ens espera i ens ofereix la seva salvació.

Què consolador pot ser per als creients escoltar al final de la vida les paraules de Jesús: “ Que els vostres cors s'asserenin, confieu en Déu i confieu també en mi.. Quan vagi, us prepararé lloc, tornaré i us portaré amb mi, perquè on estic jo estigueu també vosaltres.» Tots tenim ja preparat un lloc en el cor de Déu.

DEIXAR DE SER CRISTIÀ

Jo soc el camí, la veritat i la vida.

En l'últim llibre, «Identité chrétienne», el teòleg de Lyon, Henry Burgeois, se fa una pregunta que no sol ésser freqüent, però que pot fer llum sobre l'actitud i el comportament de molts davant el cristianisme: ¿Com se deixa de ser cristià?

Sens dubte, el camí més freqüent és l'abandó de tot allò que pot nodrir i reavivar la fe. Poc a poc, privada de son vertader aliment, la fe s'extingeix. Aquestes persones donen les seves raons: «No tinc temps per aqueixes coses», «la religió no em diu res», «jo tinc la meva fe», «jo crec en l'amor i en la dignitat de la persona». Molts se segueixen dient «cristians» i, sens dubte, sa postura és respectable. Però en son cor no hi ha pròpiament fe evangèlica.

Altres deixen de ser cristians perquè la fe de la infància se'ls ha quedat curta i petita. No ha crescut a mesura que creixia la persona. És normal que aqueixa «representació infantil» de la religió, que encara està en els records, no els serveix per a donar sentit i orientació a llurs vides adultes. Moltes d'aquestes persones abandonen la fe cristiana sense haver-la conegut i experimentat com adults.

Altres deixen el cristianisme perquè s'han vist maltractats per la vida i ja no creuen en res ni en ningú; les seves ferides són massa doloroses perquè puguin viure una relació serena amb Déu. Altres se senten decebuts o escandalitzats per actuacions i posicions de la Església o dels cristians. I, encara que és cert que no hi ha que confondre mai a Déu amb la Església ni als creients amb la fe, per a ells és motiu suficient per a abandonar-ho tot.

Hi ha també els que deixen de ser cristians presionats per l'ambient general. La seva fe no és suficientement forta como per a suportar la coacció social: «encara vas a missa?», «encara no estàs alliberat?», «encara creus aqueixes fabules? La fe d'aquestes persones queda com a «reprimida» en son interior. Senzillament se limiten a fer «el que fan els altres».

Sens dubte, són múltiples els factors i circunstancies que condicionen l'itinerari religiós de cada persona; l'important és buscar sincerament i mantenir-se obert al Misteri. Fa anys ja que aquell gran cristià, Emmanuel Mounier, denunciava que «hi ha un ateisme confortable com hi ha un cristianisme confortable». ¿Quin és el vertader camí? L 'Evangeli ens recorda les paraules de Jesús: «Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú va al Pare sinó és per mi. Si em coneguéssiu a mi, coneixeríeu també al meu Pare.»

NO DESTRUIR LA VIDA

Jo soc el camí, la veritat i la vida.

Entre nosaltres se parla molt de violència, però no sempre s'aprofundeix en les arrels d'on broten certes formes de violència i destructivitat pròpies de la societat actual.

Hi ha un tipus de violència l'arrel principal de la qual és la frustració. Quan una persona se sent frustrada en les seves aspiracions més profundes fins el punt de no poder ja creure en l'amor, l'amistat o la justícia, és fàcil que dins son cor creixi la hostilitat i el rebuig.

El desengany pot conduir a l'odi a la vida. Aqueixa persona necessita demostrar que la societat és despreciable, que tot està malament, els homes són dolents, un mateix és dolent.

Aleshores rebutja les idees i els valors, maltracta a les persones, destrueix les coses, se destrueix a ell mateix. Per aquest camí se pot arribar al suïcidi psíquic i físic.

Hi ha una altra violència que és resultat d'una vida vacía, mutilada, no viscuda. El ser humà no tolera la vacuïtat. Necessita donar sentit a sa vida, deixar petjada en el món, fer-se sentir. I si no pot crear vida, la destrueix.

Per a crear vida, se necessita il·lusió, estímul, treball, dedicació. Per a destruir-la, basta sols una cosa, usar la força. Aleshores la persona s'afirma a ella mateixa i se sent qualcú destruint, maltractant, fent mal.

Psicòlegs nos adverteixen també d'una tendència patològica que sembla estendre's avui en alguns sectors de la societat, i és l'amor al mort, la «necrofilia». E. Fromm no dubta en considerar-la un greu «síndrome de decadència».

Quan no se troba un sentit profund a la vida, pot créixer en la persona la atracció pel mort, l' inanimat. Fascinen més las màquines o els cotxes que les mateixes persones. Allò mecánic atreu més que els éssers vius. S'estima la nit més que la llum del dia.

Se busca el renou i l'agitació, i no tant la creativitat i el creixement interior. Poc a poc la vida «s'exterioritza». L'alegria de viure és substituïda per la fredor del funcionament. Les preguntes clau són aquestes: ¿ja funciones? ¿com va ton cos ? ¿funciona vostre matrimoni?

Però l'home no és una màquina. Ho sàpiga o no, el ser humà necessita viure's a ell mateix i viure la vida entera fins la darrera pregonesa i veritat.

Per a no veure's perdut i desorientat, necessita conèixer el camí. Saber cap a on ha d'orientar les seves energies, sa vitalitat, sa capacitat creadora.

Per a estimar la vida, per a construir-la dia a dia, la persona necessita un horitzó, una esperança final.

Això és el que el cristià descobreix en Aquell les paraules del qual recordem encara avui: « Jo soc el camí, la veritat i la vida».

SENSE CAMÍ

Jo soc el camí.

El problema de moltes persones no consisteix en viure extraviades o desencaminades, sinó en quelcom més profund i tràgic. Senzillament, viuen sense camí.

Són persones que, tal volta, se mouen molt, parlen, s'agiten, treballen, s'organitzen. Se les veu sempre corrents però, en realitat, no van enlloc.

Viuen girant sempre en torn a elles mateixes i els seus petits interessos. La seva vida és pura repetició. No coneixen l'alegria del que se renova i creix. Afegeixen anys a sa vida pero no saben infondre vida als seus anys.

La seva existència transcorre sense direcció ni horitzó. No saben el que és extraviar-se ni reencontrar-se. No tenen tampoc la experiència de saber-se guiats, sostinguts i orientats.

O allò encara més trist. La seva vida se redueix a caminar i desencaminar cada dia els mil camins que els marquen les consignes del moment, la propaganda o les modes de torn.

Tancats en son propio ego no coneixen el camí que els acosti a l'encontre amb els altres. Tal volta tracten amb moltes persones però ignoren la vertadera amistat o la tendresa. Manipulen a la descarada o utilitzen els altres amb habilitat, però no paren esment el misteri de l'altre.

Se mouen pel món, veuen els colors, toquen les coses, gusten els aliments, però no encerten a descobrir mai la presència del Ser que ho penetra tot. En son petit món no hi ha cap encletxa per a obrir-se a Déu.

Fa temps que no se troben tampoc amb ells mateixos. Viuen en l'epidermis, sense albirar cap camí interior per a davallar al fons del seu ésser i descobrir la crida de la vertadera vida que busca revelar-se i créixer en ells.

I ¿què pot fer un home quan descobreix que la seva ànima és un immens desert sense camins? ¿A qui dirigir-se? ¿Cap on caminar?

Encara que, per raons diverses, hem arraconat de nostra vida el religiós com una cosa inútil i desfasada, no cal rebutjar a la lleugera aquestes paraules enigmàtiques i que interpel·len  de Crist: “Jo soc el camí”.

Tal volta hem abandonat quelcom que ni hem arribat a conèixer de veritat. Pensem que ser cristià consistia en confessar unes doctrines i acceptar unes pràctiques.Ens falta descobrir que Crist és un camí que cal recórrer.

L'únic camí encertat per a viure intensament, oberts al més pregon del ser, cercar nostra pròpia veritat, acollir la vida fins la última plenitud.

ENCONTRAR-SE AMB CRIST

Jo soc el camí, la veritat i la vida.

Hi ha en la vida moments de vertadera sinceritat en els quals sorgeixen de nostre interior amb lucidesa i claredat no usuals, les preguntes més decisives: En definitiva, ¿jo en què crec? ¿què espero? ¿en qui recolzo la existència?

Ser cristià és creure'l a Crist. Tenir la sort de haver-nos encontrat amb ell. Part damunt de tota creença, fórmula, ritus, ideologia o interpretació, decisiu en la experiència cristiana és el encontre amb Crist.

Descobrir per experiència personal, sense que ningú ens ho tinga que dir des de fora, tota la força, la llum, l'alegria, la vida que podem rebre de Crist. Poder dir des de la pròpia experiència que Jesús és «camí, veritat i vida».

En primer lloc, descobrir-lo com a camí. Escoltar en ell la invitació a caminar, a canviar, avançar sempre, no establir-nos mai, renovar-nos constantment, sacsar-nos de pereses i seguretats, créixer com homes, aprofundir en la vida, construir sempre, fer història més evangèlica. Recolzar-nos en Crist per a caminar dia a dia el camí dolorós i gojós que va des de la incredulitat a la fe.

En segon lloc, encontrar en Crist la veritat. Descobrir des d'ell a Déu en la rel i en el terme de l'amor que els homes donem i acollim. Adonar-nos de que l'home sols és home en l'amor. Descobrir que la única veritat és l'amor. I descobrir-lo apropant-nos a l'home concret que sofreix i és oblidat.

En tercer lloc, encontrar en Crist la vida. En realitat, els homes creiem a aquell que ens dóna vida. Ser cristià no és admirar a un líder ni formular una confessió sobre Crist. És encontrar-se amb un Crist viu i capaç de fer-nos viure.

A Jesús l'empetitim i desfigurem. Sols el reconeixem en estimar, en resar, en compartir, en oferir amistat, en perdonar, en crear fraternitat.

A Jesús no el posseïm. A Jesús l'encontrem quan ens deixem canviar per ell, quan gosem estimar com ell, quan creixem com homes i fem créixer humanitat.

Jesús és «camí, veritat i vida». Es una altra manera de caminar per la vida. Un altre mode de veure i sentir la existència. Una altra dimensió més profunda. Una altra lucidesa i una altra generositat. Un altre horitzó i una altra comprensió. Una altra llum. Una altra energia. Un altre mode de ser. Una altra llibertat. Una altra esperança. Un altre viure i un altre morir.

VIURE

Jo soc el camí, la veritat i la vida.

El quart evangelista ha sabut resumir en termes inoblidables el que Jesúsignificava per a les primeres comunitats creients: «Jo soc el camí, la veritat i la vida».

Els hebreus del desert sabien bé que un pot seguir mil camins diferents per les árides terres del Arabà i deixar-se atreure per mil rastres distints. Però, si un no encerta amb el camí verdader, pot donar-se per home mort.

Els grecs que escoltaven en les places als filòsofs, sentien parlar de veritats molt diferents a cada un. Però ¿on encontrar la veritat? ¿qui pot ajudar a descobrir-la?

Els homes de tots els temps volem viure. Viure més. Viure millor. Però, viure ¿què?, viure ¿per a què? ¿Qué és viure la vida? ¿Què hi ha que fer per a encertar a viure?

Preguntes tremendes, elementals i senzilles a les qual no és fàcil respondre.

Un pot pensar que viure és quelcom que un ho sap ja, i que l'únic important és que a un el deixin viure.

Però la realitat no és tan senzilla. No se tracta de ser un «vividor» ni d'anar «tirant la vida». Se tracta de descobrir quina és la manera més encertada, mes humana i més plena d'enfrontar-se a una existència que se'ns presenta amb freqüència tan obscura i enigmàtica.

En el fons de tota postura creient existeixen la pretensió de tractar de viure la vida en tota la seva profunditat i radicalitat. Com diu J. Cardonnel: «Ser cristiano es tener la audacia de ser hombre hasta el final».

No és estrany que els primers creients hagin entès la experiència cristiana com un «nou naixement» i hagin parlat del cristià com d'un «home nou».

Els que hem rebut la fe com una herència transmesa de generació en generació, arrisquem de viure-la quasi per inèrcia i como costum sociològic, sense descobrir que és la gran aventura de viure renovant-nos.

Potser un se sent cristià el dia en que pot dir que la fe en Jesucrist el fa viure de manera nova.