És sorprenent l’ actualitat que en aquest temps de crisi té
el relat de la tempestat en el llac de Galilea.
Sant Mateu ens descriu la situació: els deixebles de Jesús es troben sols, lluny de la terra ferma, enmig de la inseguretat del ma, la barca està fortament sacsejada per les ones i del tot desbordada per les forces adverses.
El vent els és contrari, tot se’ ls torna en contra,
és negra nit i les tenebres impedeixen veure l’ horitzó.
Així viuen o malviuen molts creients el moment actual: ja no hi ha seguretat ni certeses religioses, tot s’ha tornat fosc i dubtós. La religió està sacsejada per tota mena d’ acusacions i sospites, es parla del cristianisme com d’ una religió terminal que pertany al passat, es diu que estem entrant en una era post cristiana. En alguns hi neix l’ interrogant:
¿No serà la religió un somni irreal, un mite ingenu cridat a desaparèixer?
És el crit dels deixebles en entreveure Jesús enmig de la tempesta: el prenen per un fantasma. La reacció de Jesús és immediata:
“Ànims, sóc jo, no tingueu por!”
. Animat per aquestes paraules, Pere, fa a Jesús una petició inaudita: “Senyor, si sou Vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’ aigua.”
Pere no sap si Jesús és un fantasma o algú real, però vol comprovar si pot caminar
cap a Ell sobre l’ aigua, no sobre la terra ferma, no recolzant-se en arguments segurs, sinó
en la debilitat de la fe.
És així com viu el creient la seva adhesió a Crist en moments de crisi i foscor.
No sabem si Crist és un fantasma o algú viu i real ressuscitat pel Pare per a la nostra Salvació.
No tenim arguments científics per a comprovar-ho, però sabem per l’ experiència cristiana que es pot caminar per la vida sostinguts per la fe en Ell i en la seva Paraula.
No és gens fàcil viure d’ aquesta fe nua: el relat evangèlic ens diu que Pere va sentir la força del vent, li va entrar por, i començà a enfonsar-se.
És un procés molt conegut fixar-nos només en la força del mal, deixar-nos paralitzar per la por i enfonsar-nos en la desesperança. Pere, reacciona i abans d’ enfonsar-se del tot, crida:
“Senyor, salveu-me!”.
La fe és moltes vegades un crit, una invocació, una crida a Déu.
Sense saber ni com ni perquè, és possible aleshores percebre Crist com una mà estesa que sosté la nostra fe i ens salva, al temps que ens diu: “Home de poca fe, per què dubtes?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada