20º diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
Dona, quina fe que tens¡
+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 15, 21-28
|
Guarició de la filla d'una cananea (Mc 7,24-30) 21 Jesús se'n va anar d' allí i es retirà a la regió de Tir i Sidó. 22 Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: --Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt. 23 Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: --Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre. 24 Jesús els digué: --Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel. 25 Però la dona vingué a prosternar-se davant d'ell i li deia: --Senyor, ajuda'm! 26 Jesús contestà: --No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets. 27 Ella digué: --És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos. 28 Llavors Jesús li respongué: --Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols. I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla. Paraula de Déu  JESÚS ÉS DE TOTS Una dona pagana pren la iniciativa d'acudir a Jesús encara que no pertanyi al poble jueu. És una mare angoixada que sofreix amb una filla “turmentada per un dimoni”. Va a l'encontre de Jesús cridant: “Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi”. La primera reacció de Jesús és inesperada. Ni s'atura a escoltar-la. No ha arribat l' hora de portar la Bona Nova de Déu als pagans. Com que la dona insisteix, Jesús justifica la seva actuació: “Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel”. La dona no es fa en rera. Superarà totes les dificultats i resistències. En un gest audaç es llança a terra davant Jesús, l'atura i de genolls, amb un cor humil però ferm, li pega un crit: “Senyor, ajuda'm¡”. La resposta de Jesús és insòlita. Malgrat en aqueixa època els jueus deien amb naturalitat “gossos” als pagans, les seves paraules resulten ofensives a les nostres orelles: “No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets”. Agafant la imatge de manera intel·ligent, la dona se gosa des de terra corregir a Jesús: “És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos”. La seva fe és admirable. Segur que en la taula del Pare se poden alimentar tots: els fills de Israel i també el gossets pagans. Jesús sembla pensar sols en les “ovelles perdudes” de Israel, però també ella és una “ovella perduda”. L' Enviat de Déu no pot ser sols dels jueus. Ha de ser de tots i per a tots. Jesús es rendeix davant la fe de la dona. La seva resposta ens revela sa humilitat i sa grandesa: “Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols”. Aquesta dona li descobreix que la misericòrdia de Déu no exclou ningú. El Pare Bo està part damunt les barreres ètniques i religioses que fem els humans.
Jesús reconeix a la dona com a creient encara que viu en una religió pagana. Inclús troba en ella una “fe gran”, no la fe petita dels seus deixebles als quals recrimina més d'una vegada com “homes de poca fe”. Qualsevol ser humà pot acudir a Jesús amb confiança. Ell sap reconèixer sa fe malgrat visqui fora de la Església. Sempre trobaran en ell un Amic i un Mestre de vida. Los cristians ens hem d'alegrar de que Jesús atregui avui a tantes persones que viuen fora de la Església. Jesús és més gran que totes les nostres institucions. JESÚS ÉS PER A TOTS L'escena és sorprenent. Una dona pagana surt cridant a l'encontre de Jesús. És una mare de forta personalitat que reclama compassió per a la seva filla malalta, ja que està segura de que Déu vol una vida digna per a tots els seus fills i filles, encara que siguin pagans, encara que siguin dones. La seva petició és directa: «Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi. La meva filla està endimoniada i sofreix molt». Tanmateix, el seu crit cau en el buit: Jesús guarda un silenci difícil d'explicar. ¿No se commou son cor davant la desgràcia d'aquella mare sola i desemparada? La tensió se fa més insuportable quan Jesús romp son silenci per a negar-se rotundament a escoltar a la dona. La negativa és ferma i brolla de son desig de ser fidel a la missió rebuda de son Pare: «Sols m'han enviat a les ovelles esgarriades d'Israel». La dona no se desanima. Apressa el pas, atansa al grup, se prostra davant Jesús i, des de terra, repeteix la petició: «Senyor, ajuda'm». En son crit ressona el dolor de tants homes i dones que no pertanyen al grup d'aquell Sanador, i sofreixen una vida indigna. ¿Han de romandre exclosos de sa compassió? Jesús se reafirma en sa negativa: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». La dona no es rendeix davant l'esborronadora fredor de Jesús. No discuteix, accepta la dura imatge, però extreu una conseqüència que Jesús no ha tingut en compte: « És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». A la taula de Déu hi ha pa per a tots. Jesús reacciona sorprès. Escoltant fins el fons el desig d'aquesta pagana, ha comprès que el que demana és exactament el que vol Déu: « -Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols». L'amor de Déu als que sofreixen no coneix fronteres, ni sap de creients o pagans. Atendre a aquesta dona no l'allunya de la voluntat del Pare sinó que li descobreix son vertader abast. Els cristians hem d'aprendre avui a conviure amb agnòstics, indiferents o pagans. No són adversaris a decantar de nostre camí. Si escoltem son sofriment, descobrirem que són éssers fràgils i vulnerables que cerquen, com nosaltres, un poc de llum i alè per a viure. Jesús no es propietat dels cristians. Sa llum i sa força sanadora són per a tots. És un error tancar-nos en nostres grups i comunitats, apartant, excloent o condemnant als que no són dels nostres. Sols complim la voluntat del Pare quan vivim oberts a tot ésser humà que sofreix i gemega demanant compassió.
EL CRIT DE LA DONA Se posà a cridar-li. Quan, en els anys vuitanta, Mateu escriu son evangeli, la Església té una greu qüestió: ¿Què han de fer els seguidors de Jesús? ¿Tancar-se en el marc del poble jueu o obrir-se també als pagans? Jesús solament havia actuat dins les fronteres d'Israel. Executat ràpidament pels dirigents del temple, no havia pogut fer res més. Tanmateix, rastrejant en sa vida, els deixebles recordaren dues coses molt il·luminadores. Primer, Jesús era capaç de descobrir entre els pagans una fe més gran que entre els seus propis seguidors. Segon, Jesús no havia reservat sa compassió sols pels jueus. El Déu de la compassió és de tots. L'escena és commovedora. Una dona va a trobar a Jesús. No pertany al poble elegit. És pagana. Prové del maleït poble dels cananeus que tant han lluitat contra Israel. És una dona tota sola i no té nom. No té home ni germans que la defenssin. Tal volta, és mare soltera, viuda, o ha estat abandonada pels seus. Mateu sols destaca la seva fe. És la primera dona que parla en son evangeli. Tota sa vida se resumeix en un crit que expressa el profund de sa desgràcia. Darrera els deixebles «crida». No s'atura davant el silenci de Jesús ni davant el malestar dels seus deixebles. La desgràcia de sa filla, posseïda per «un dimoni molt dolent», s'ha convertit en son propi dolor: « -Senyor, ajuda'm!». En un moment la dona atansa al grup, atura a Jesús, se prostra davant ell i de genolls li diu: «-Senyor, ajuda'm!». No accepta les explicacions de Jesús dedicat al seu quefer en Israel. No accepta la exclusió ètnica, política, religiosa i de sexes en que se troben tantes dones, sofrint en sa soledat i marginació. És llavors quan Jesús se manifesta en tota sa humilitat i grandesa: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols.». La dona té raó. De res serveixen altres explicacions. El primer és alleugerir el sofriment. Sa petició coincideix amb la voluntat de Déu. ¿Què fem els cristians d' avui davant els crits de tantes dones soles, marginades, maltractades i oblidades per la Església? ¿Les deixem a part justificant nostre abandon per exigències d'altres quefers? Jesús no ho feu. ALLEUGERIR EL SOFRIMENT Que es faci tal com tu vols. Jesús vivia atent a la vida. És aquí on descobria la voluntat de Déu. Mirava amb pregonesa la creació i captava el misteri del Pare que el invitava a cuidar amb tendresa els éssers més petits. Obria son cor als sofriments i escoltava la veu de Déu que el cridava a alleugerir el dolor. Els evangelis ens han conservat el record d'un encontre que tingué Jesús amb una dona pagana a la regió de Tir i Sidó. El relat és sorprenent i ens descobreix com aprenia Jesús el camí concret per a ser fidel a Déu. Una dona sola i desesperada surt a trobar-lo. Sols sap fer una cosa: cridar i demanar compassió. Sa filla no només està malalta i trastornada, sinó que viu posseïda per un «dimoni molt dolent». Casa seva és un infern. De son cor esquinçat surt una súplica: «-Senyor, ajuda'm!». Jesús li respon amb una fredor inesperada. Ell té una vocació molt concreta i definida: se deu «a les ovelles perdudes d'Israel.¡». No es la seva missió entrar en el món pagà: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets». La frase és dura, però la dona no s'ofen. Està segura de que el que demana és bo i, agafant la imatge de Jesús, li diu aquestes paraules admirables: «-És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». De cop, Jesús compren tot des d'una llum nova. Aquesta dona té raó: el que desitja coincideix amb la voluntat de Déu que no vol veure sofrir a ningú. Commogut i admirat li diu: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols. ». Jesús que semblava tan segur de sa pròpia missió, se deixa ensenyar i corregir per aquesta dona pagana. El sofriment no coneix fronteres. És veritat que sa missió està en Israel, però la compassió de Déu ha d'arribar a qualsevol persona que sofresqui. Quan ens trobem amb una persona que sofreix, la voluntat de Déu resplendeix allà amb tota claredat. Déu vol que alleugerem el sofriment. És el primer. Tot el restant ve després. Aqueix fou el camí seguit per Jesús per a ser fidel al Pare.
NO CONQUISTAR SINÓ SERVIR Dona, .... Que es faci tal com tu vols. És un dada afirmada per tots els investigadors: Jesús no entrà en les ciutats paganes del seu entorn a proclamar son missatge. No se considera un «conquistador religiós». Se sent més tost enviat al poble de Israel, cridat a ser un dia «llum dels pobles pagans» segons el profeta Isaïes. I dins Israel, se sent enviat a les «ovelles perdudes», els més pobres i oblidats, els més menyspreats, els malmenats per la vida i la societat. Tanmateix, en un moment en que s'ha retirat a la regió de Tir i Sidó, Jesús se troba amb una dona pagana que va cap a ell amb un gros sofriment: «La meva filla està endimoniada i sofreix molt». Cosa inquietant i sinistra s'ha apoderat d' ella; no se pot comunicar amb sa filla estimada; la vida és un infern. D'aquella mare pagana sols surt un crit a Jesús:« Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi». La reacció del profeta de Israel és sempre la mateixa. Solament aten al sofriment. El commou la pena d'aquella dona lluitant amb fe per la seva filla. El sofriment humà no té fronteres ni coneix els límits de les religions. Per això, tampoc la compassió i la misericòrdia han de romandre tancats en la pròpia religió. Jesús sap que Déu no vol veure sofrir a ningú. El que resa a Déu «es faci ta voluntat» diu a la pagana:«es faci tal com tu vols» La relació del cristianisme amb altres religions ha estat sovint una relació de domini, violència i destrucció. Conscient de son poder, la Església s'esforçà per imposar la doctrina cristiana i implantar el seu sistema religiós, contribuint a destruir cultures i desarrelar poblacions senceres de ses pròpies arrels. Aquesta operació «colonitzadora» naixia d'un desig sincer de fer cristians a tots els pobles, però no era la manera més evangèlica de fer present l' Esperit de Crist en terres paganes. Avui les coses han canviat. Els cristians hem après a acostar-nos al sofriment humà per a tractar d'alleugerir-lo. El treball dels missioners i missioneres ha conegut una profunda transformació. Sa missió no és «conquistar» pobles per a la fe, sinó servir per a alliberar a les gents de la fam, la misèria o la malaltia. Són els testimonis de Crist sobre la Terra. ¿PER QUÈ DEMANAR? ...Dona, és gran la teva fe! Ens hem avesat a dirigir nostres peticions a Déu de manera tan superficial i interessada que hem d'aprendre de bell nou el sentit i la grandesa de la súplica cristiana. L. Boros senyala algunes dificultats que fan impossible la súplica i contra les quals cal que lluitar decididament. A alguns els sembla indigne rebaixar-se a demanar. L'home és responsable d'ell mateix i sa història. Però també ho és que els homes vivim de gràcia. Reconèixer-ho vol dir arrelar-nos en nostra pròpia veritat. Per altres, Déu és quelcom massa irreal. Un ésser diferent i llunyà que no se preocupa del món. Por un costat, estem els homes submergits en «el laberint de las coses terrenes» i, per altre, Déu en son món etern. Tanmateix, pregar a Déu és descobrir que està incondicionalment de nostra part contra el mal que ens amenaça. Suplicar és invocar a Déu com a gràcia, alliberació, alegria de viure. Però és aleshores quan Déu sembla massa dèbil i impotent, ja que no actua ni intervé. I si és cert que Déu no ho pot tot. Ha creat el món i el respecta tal com és, sense entrar en conflicte amb ell. L'amor a l'home està de fet limitat per la imperfecció del món i per nostra llibertat. Però els esdeveniments del món i nostra pròpia vida no són cosa tancada. I la súplica és ja fecunda en ella mateixa perquè ens obri a aquest Déu que està treballant nostra salvació definitiva part damunt de tot mal. Si nosaltres preguem a Déu no és per què ens estimi més i se preocupi amb més atenció de nosaltres. Déu no pot estimar-nos més del que ens estima. Som nosaltres que, en pregar, ens deixem transformar per la seva gràcia, descobrim la vida des de l'horitzó de Déu i ens obrim a sa voluntat salvadora. No és Déu que ha de canviar, sinó nosaltres. La humil cananea, agenollada amb fe als peus de Jesús, pot ser una crida i una invitació a recobrar el sentit de la súplica confiada al Senyor.
AL RITME DE CADA DIA -Senyor, ajuda'm! Molts creients han perdut quasi totalment el costum de pregar. Recorden, potser, oracions que feien de nins, però avui no encerten a dirigir-se a Déu. Desitjarien, tal volta, tornar a comunicar-se amb ell, però no saben per on començar. Siguem realistes. ¿Com pot pregar un home o dona sotmesos al ritme ordinari de la vida moderna? ¿Quines passes pot donar? Suggereixo començar per recobrar de forma senzilla l'oració del matí i del vespre. Hi ha moltes maneres d'aixecar-se, però l'ordinari és iniciar el dia de forma quasi autòmat. La persona se sacseja de damunt el somni de la nit mentre s'apressa per no arribar tard a ses ocupacions. Tanmateix, el despertar no és una cosa trivial, sinó un esdeveniment important: se'ns regala un nou dia per a viure. Alguns tenen possibilitats d'aturar-se uns minuts i començar el dia de manera més conscient. Si ho fem, de seguida ens vindran al cap les preocupacions de la vigília i els problemes que ens esperen. Pot ser el moment de recollir-nos davant Déu per donar-li gràcies pel nou dia i demanar sa força i sa llum. Ell ens acompanyarà durant el dia. La pregària d'una oració coneguda —Pare nostre o Ave Maria— ens poden servir d'ajuda. Altres persones no tenen temps ni condicions per a començar el dia pregant amb calma. Hi ha que donar-se pressa, els fills petits no ens deixen en pau, la ment està ocupada per mil coses. També llavors la persona creient pot elevar son cor a Déu i pensar amb goig: «Déu m'estima i m'acompanya de prop també avui.» Basta. Important és revifar cada dia aquesta fe. L'oració de la nit és diferent. Pel general, la persona té més temps i possibilitats. Ens disposen ja a descansar de les tensions i treballs del dia. Lliurar-se a la son pot convertir-se per al creient en un acte d'abandó confiat en mans de Déu. Demanem perdó i ens confiem a sa misericòrdia. El signe de la creu o una oració senzilla ens poden ajudar. Aquests gests tan senzills, inscrits en el ritme diari de nostra vida, feta de dies i de nits, ens permeten viure de manera més conscient nostre ser de «fills de Déu» parlant amb ell «com un amic amb son amic» (sant Ignacio de Loyola). Aquesta oració no és una obligació. És una necessitat gojosa pel qui camina per la vida acompanyat per un Déu Amic. El relat evangèlic ens presenta a Jesús alabant la gran fe d'una dona cananea que no fa sinó cridar-li amb paraules senzilles, però sinceres, la seva necessitat: « --Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi.» ¿FRONTERES O PONTS? -Dona, és gran la teva fe! Fa uns anys la Església dividia a les gents en dues classes: aquells que, rebut el baptisme, pertanyien inequívocament a ella, i els que, al no estar batejats, estaven fora. Avui no és així. Estar batejat no significa ja que la persona sigui membre real de la Església o sigui cristiana. En nostres dies, no és tan senzill traçar unes fronteres precises per a saber qui pertany a la Església i qui no. Bastants batejats creuen en «quelcom» sense que sigui fàcil determinar la distància que hi ha entre la «fe oficial» de la Església i el que aqueixes persones creuen en son cor. Alguns diuen pertànyer encara a ella perquè estan registrats en el llibre de baptismes, però llur fe real ha quedat reduïda a cosa molt difosa. ¿Què dir d'aquesta nova situació d'una Església que l'àmbit de la qual resulta tan indeterminat? ¿Com valorar a aquest conjunt de batejats en la cosciència dels quals queden fragments de fe en Jesucrist? Em sembla oportú recordar el que el teòleg K Rahner deia fa anys en el context de la societat alemanya: «Cal lluitar contra aqueixa sensació tan estesa de que o s'ha ser membre decidit de la Església, amb totes les obligacions resultants, o adopta necessàriament una postura hostil o indiferent per complet en front a ella.» En temps de canvis soci-culturals tan profunds i complexes, és normal que hi hagi persones que no se poden identificar amb la Església que coneixen i mantenen un interès real pel seu missatge i per la religió cristiana. La confusió actual és grossa. Pot ser temptador «posar orde» i fixar límits i mesures administratives o imposar una ortodòxia doctrinal precisa. Però, amb això no se hauria fet el més evangèlic. A la persona no se l'acosta a Déu posant-la en l'alternativa de acceptar a la força una determinada ortodòxia o anar-se'n de la Església i considerar-se separat d' ella. Important no és marcar fronteres per a saber amb exactitud qui surt de la Església i qui torna a ella. Decisiu és que, enmig d'una societat desproveïda de sentit i esperança, hi hagi una comunitat de creients capaç d'aixecar ponts vers el misteri de Déu. Així fou l'actuació de Jesús. No rebutja a la dona pagana que l'invoca amb fe. No pertany al poble elegit de Déu. Però en son cor hi ha una fe que Jesús sap apreciar: «Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols.» Tant de bo se complesquin els desitjos de salvació de tants homes i dones que se senten «allunyats» de la Església. DEMANAR AMB FE «Dona, és gran la teva fe! L'oració de petició ha estat objecte d'una intensa crítica al llarg d'aquests anys. L'home il·lustrat de la època moderna s'avergonyeix d'adoptar una actitud de súplica davant Déu, ja que sap que Déu no alterarà el curs natural dels esdeveniments per atendre els seus desitjos. La natura és «una màquina» que funciona segons unes lleis, i l'home és l' únic ser que pot actuar i transformar, i sols en part, el món i la història, amb la seva intervenció. Llavors, l'oració de petició queda arraconada per a accentuar la importància d'altres formes de oració com la lloança, l'acció de gràcies o l'adoració, que se poden harmonitzar millor amb el pensament modern. Altres, aquest diàleg suplicant de la criatura amb el seu Creador és substituït per la meditació o la immersió de l'ànima en Déu, misteri últim de l'existència i font de toda vida. Tanmateix, l'oració de súplica, tan controvertida per possibles malentesos, és de capital importància per a expressar i viure des de la fe nostra dependència creatural davant Déu. No estrany que el mateix Jesús alabi la fe gran d'una dona senzilla que sap suplicar de manera insistent s'ajuda. A Déu se'l pot invocar des de qualsevol situació. Des de la felicitat i des de l'adversitat; des del benestar i des del sofriment. L'home o la dona que eleva a Déu sa petició no creu en un Déu que causa el mal i destrueix la vida. No se dirigeix tampoc a un Déu apàtic o indiferent al sofriment de les criatures, sinó a un Déu que pot sortir de sa ocultació i manifestar sa proximitat als que el supliquen. D'això se tracta. No d'utilitzar a Déu per a assolir nostres objectius egoistes, sinó de cercar i demanar la proximitat de Déu en aquella situació. I l'experiència de la proximitat de Déu no depen de s' intervenció favorable. El creient pot experimentar de moltes maneres la proximitat de Déu. Recordem la sàvia advertència de Sant Agustí: «Déu escolta ta cridada si el cerques a Ell. No t'escolta, si a través d'Ell cerques una altra cosa». No és aquest el temps del compliment definitiu. El mal no està vençut de manera total. L'orant experimenta la contradicció entre la desgràcia que pateix i la salvació definitiva promesa per Déu. Per això, tota súplica i petició concreta a Déu queda sempre embolicada en aquesta gran súplica que ens ensenyà el mateix Jesús: «Vingui a nosaltres el vostre Regne», el Regne de la salvació i de la vida definitiva. LA PETICIÓ Prosternar-se davant d'ell i li deia: Sorprèn veure que Jesús alaba la grandesa de fe d'una mare solament perquè demana insistentment la curació de sa filla. Aquesta dona no fa cap gest extraordinari. No viu una experiència religiosa privilegiada. Senzillament va a Jesús perquè vol veure curada aqueixa filla que tant estima. ¿Quina grandesa pot haver-hi en sa petició? Aquests últims anys s'ha despert en alguns cristians reserves i sospites davant l'oració de petició com una actitud religiosa que pot amagar un dubtós egoisme i una evasió que allunya del compromís. Aquesta postura està molt d'acord amb la consciència de l'home modern que cerca recolzar-se en ses possibilitats i viure dels seus propis èxits sens recórrer a res que no sigui sa intel·ligència i poder. No és estrany que la petició a Déu sembli a alguns cosa ridícula i sense sentit. En son món tancat i opac no hi cap Déu auxiliador... Com diu R. Guardini, “la petició correspon... a l'essència de Déu i a la veritat de l'home que brota en ell espontàniament..”. No és demanar ajuda que suplesqui deficiències. Demanem a Déu no “ajuda”, un “supletori”, un “afegit” que suplesqui nostra activitat. En realitat, tota nostra vida descansa en Déu. L'home no és quelcom tancat i acabat en ell mateix sinó algú que viu i rep de Déu. Si vivim, ens mouen i actuem és perquè rebem de sa força creadora el ser, la vida, el sentit, l'energia, la llibertat. Nosaltres no demanem a Déu una ajuda màgica per a solucionar dificultats. Li demanem saber actuar i viure des de sa bondat i gràcia. Per això té un sentit tan pregon pensar, en nostra oració, en les persones amades, recordar sos problemes i necessitats i presentar-les davant Déu que les estima de manera que no podem sospitar. “És bell —diu R. Guardini— sentir-se unit amb Déu en la sol·licitud per la persona amada i pensar que aquesta està envolta y protegida en aquesta unitat. Aquesta oració no brota de l'interès egoista. Com descobreix Jesús en aquella mare, pregar així és reconèixer, des de la veritat i humilitat de nostre ser, la grandesa del Déu Creador. SUPLICAR AMB FE Dona, és gran la teva fe Ens hem avesat a dirigir nostres peticions a Déu de manera tan superficial i interessada que hem d'aprendre de nou el sentit i la grandesa de la súplica cristiana. L. Boros senyala algunes dificultats que fan impossible la súplica i contra les quals hem de lluitar. A alguns els sembla indigne rebaixar-se a demanar res. L'home és responsable d'ell mateix i de la seva història. Però, essent això veritat, també ho és que els homes vivim de la gràcia. I reconèixer-ho significa arrelar-nos en nostra pròpia veritat. Per altres, Déu és quelcom massa irreal. Un ésser indiferent i llunyà, que no se preocupa del món. Per una banda, vivim els homes submergits «en el laberint de les coses terrenyes» i per altra, viu Déu en son món etern. I tanmateix, pregar a Déu és descobrir que està incondicionalment de nostra part contra el mal que ens amenaça. Suplicar és invocar a Déu com a gràcia, alliberació, alegria de viure. Però és aleshores precisament quan Déu sembla massa dèbil i impotent. Ja no hi ha en el món un lloc per a un Déu que actua, intervé i ajuda als homes. I és cert que Déu no ho pot tot. Ha creat el món i el respecta tal com és, sense entrar en conflicte amb ell. Son amor a l'home està de fet limitat avui per la imperfecció del món i per nostra llibertat. Però els esdeveniments del món i nostra pròpia vida no són quelcom tancat en ells mateixos. I la súplica és ja fecunda en ella mateixa perquè ens obre a aquest Déu que està ja treballant nostra salvació definitiva part damunt de tot mal. Si nosaltres preguem a Déu no és per què ens estimi més i se preocupi amb més atenció de nosaltres. Déu no pot estimar-nos més del que ens estima. Som nosaltres els que, en pregar, ens deixem transformar per sa gràcia, descobrim la vida des de l' horitzó de Déu i ens obrim a sa voluntat salvadora. No és Déu qui ha de canviar sinó nosaltres. La humil dona cananea, de genolls amb fe als peus de Jesús, pot ser una crida i una invitació a recobrar en nostra vida el sentit de la súplica confiada al Senyor. UNA FE GRAN Dona, és gran la teva fe! Temptador resulta en una època com la nostra demanar la grandesa o petitesa d'una vida des de l'assoliment o els èxits... Condicionats per una cultura que sols pensa en el rendiment i la producció, sols no som capaços d'emprar altres criteris per a valorar a la persona si no és l'activitat i eficàcia. No és estrany que, a la hora d' avaluar la qualitat de la fe, cerquem l'eficàcia transformadora i el compromís pràctic que aqueixa fe és capaç de generar en nostra societat. I fem bé, ja que el mateix Jesús ens ensenyà a distingir l'arbre bo del dolent pels seus fruits. I la fe és «una saba» que corre per tot nostre ser i ha de traduir-se en compromís i actuació cristians. Però seria una equivocació considerar «grans creients» sols a aquells homes i dones que s'esforcen generosament en transformar nostra societat des d'un compromís social o polític animat per la fe, menyspreant com a «creients de segona categoria» a aquells que, per factors diversos, no poden comprometre's a aquest nivell, encara que visquin tota sa vida des d'una postura creient. Jesús admira la grandesa de fe d'una dona senzilla que, per amor a sa filla, no dubta en invocar al senyor amb insistència... Quants homes i does senzills de nostres pobles saben viure sa vida de manera honrada i lleial, animats per una fe profunda en Déu. Quants són capaços d'enfrontar-se al sofriment, la desgràcia i l'adversitat, sense deshumanitzar-se ni destruir-se, recolzats en sa confiança total en Déu. Quants saben gastar-se en un servei senzill i callat als altres, sense rebre homenatges solemnes ni pretendre grans aplaudiments, impulsats sols per amor generós i desinteres 
És una temeritat mesurar amb nostres criteris estrets i parcials el misteri de la fe d'un creient, ja que la fe hauria de ser mesura per nostra capacitat d'obrir-nos al misteri insondable de Déu. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada